Camp Lledó | Centre d’Art i Paisatge

Els camins de l’art i de la ciència semblen molt allunyatas l’un de l’altre. La distància que els separa es retalla quan uneixen les seves forces per difondre els valors del paisatge. Cièntifics i artistes tenen en comú un alt grau de creativitat a l’hora de descobrir noves vies en la seva recerca. Una de les constants que està present en els projectes del Centre d’Art i Natura de Farrera és l’establiment de relacions que possibilitin el diàleg entre aquests dos llenguatges.
Un bon exemple n’és el cicle de seminaris de morfologia que el CAN va organitzar fa uns anys: “Natura, forma i creació”(1999), “Les formes de l’aigua” (2000), “L’aire i la forma” (2001), “La llum i la forma” (2002). Comptaren amb la participació de persones de distints àmbits de l’art i de la ciència i s’analitzaren les formes que trobam a la natura i als objectes creats per l’home, ja siguin artístics o funcionals. Els reums d’aquests seminaris es recolliren en una petita publicació que ve encapçalada per quatre articles de Jorge Wagensberg, Paco Lloret, Jaume Comas i Josep Manyà. Tots ells són magnífics, però el primer, “La intel·ligibilitat de les formes”, m’ha impactat d’una manera especial. Tal vegada sigui perquè havia llegit amb anterioritat el llibre El gozo intelectual i he de reconèixer que Wagensberg és un autor que m’agrada tant pel que diu, com per com ho diu: “Un cercle admet fins a sis cercles més, iguals i tangents a ell mateix. Quan es comprimeixen, l’espai intersticial s’esfuma i sorgeixen els hexàgons: l’hexàgon pavimenta”. Aquest fet el podem comprovar observant les obres que l’artista Toni Moranta realitza amb bolles de posidònia encolades sobre restes de mobiliari. Durant el procés creatiu que suposa la reordenació, la forma esfèrica deixa pas a l’hexagonal. Wagensberg continua: “el con penetra, l’ona comunica, l’espiral empaqueta, l’hèlix s’agafa, els fractals colonitzen…”. El diseny de la publicació és tot un plaer pels sentits. Vàries pàgines desplegables ens mostren unes fotografies precioses entre les quals naveguen cites molt ben escollides en boca de psicòlegs, arquitectes, historiadors i crítics d’art, músics, dissenyadors, naturalistes, matemàtics, pintors, escultors, filòsofs, físics,…

El segon exemple que il·lustra aquest article és el projecte euroregional que desenvoluparen conjuntament el Centre d’Art i Natura de Farrera, la Casa-residència Caza-d’Oro de le Mas d’Azil i el Centre d’Iniciació a l’Ecologia de Muntanya “Les Isards”. Amb el títol “Pirineus: Art i Ecologia al segle XXI. Evolució del Paisatge, Canvi Climàtic i Art” començava una experiència en la qual científics i artistes treballaren junts. A partir de les explicacions dels científics, els artistes havien d’elaborar una sèrie d’obres sobre el canvi climàtic i els seus efectes sobre el paisatge. Fotografia, pintura, performance, música, instal·lacions, foren els llenguatges que els artistes utilitzaren per expressar, des de la seva particular visió, una mateixa realitat. El que augmenta l’interès del projecte és que, paral·lelament, es desenvolupava un taller on-line, organitzat per Lluís Sabadell Artiga, en el qual participaven artistes de tot el món. La web 2.0 possibilitava que poguessin interactuar entre ells, treballar conjuntament i perseguir uns objectius comuns, independentment del lloc on es trobassin.
Acabaré amb les paraules d’un dels participants, Albert Pèlachs: “El darrer dia del seminari, en un exercici d’imaginació, els artistes van poder actuar amb seny i els científics amb rauxa i, per un moment, la passió per les nostres feines ens va acostar i va demostrar que, sovint, estem més a prop del que pugui semblar a priori”.
. . .
VVAA. Natura, forma i creació. Apunts de morfologia de Farrera 1999-2004. Edició Amics del Centre d’Art i Natura, 2004.
VVAA. Pirineus: Art i Ecologia al S.XXI. Evolució del Paisatge, Canvi Climàtic i Art., col·lecció La Llosera. Edita Centre d’Art i Natura i Garsineu Edicions, 2011.
. . .
Més informació: www.farreracan.cat
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

El llibre que ens ocupa és el primer de la col·lecció “La Llosera”, que editen conjuntament el Centre d’Art i Natura de Farrera i Garsineu Edicions. Aquesta primera publicació està dedicada a la gestió del patrimoni literari de l’Alt Pirineu i l’Aran, però la seva utilitat es fa extensiva a totes les iniciatives que pretenguin divulgar el patrimoni literari des del paisatge independentment de la zona d’actuació.
Interrelacionant paisatge i literatura s’aconsegueix donar un valor afegit, tant a la literatura (obres i autors), com al paisatge d’un lloc determinat. També ens proporciona les eines necessàries per apropar aquest binomi als alumnes de tots els nivells des d’una perspectiva interdisciplinària i, per tant, ens permet ensenyar d’una manera diferent.
Un altre dels objectius del llibre és que es converteixi en un manual de bones pràctiques i en una referència útil a l’hora d’organitzar rutes i exposicions literàries.
. . .
VVAA. Manual de Gestió del Patrimoni Literari de l’Alt Pirineu i Aran. Edita Centre d’Art i Natura de Farrera i Garsineu Edicions, 2010.
. . .
Més informació: www.farreracan.cat
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Quan arribam a Farrera lluu un sol esplèndit. Ens diuen que, a primeres hores del matí, ha nevat. D’aquesta neu primaveral en queden alguns rastres poc significatius a les voreres però, si miram lluny, descobrim les serralades pirenenques d’un blanc pur, intens, enlluernador. Un grup d’isards cerca pastures no gaire enfora d’on ens trobam. Els veim saltar i córrer damunt el verd, aliens al grup d’humans que els observa des de la distància. Pels carrers estrets no es veu ni una ànima. Després d’un dia d’intens tràfec urbà, s’agraeix la pau que proporciona el lloc i que permet escoltar el silenci.
Farrera és un poblet de vint-i-cinc habitants situat als Pirineus, a la comarca del Pallars Sobirà. Allà, des de fa dotze anys, es troba el Centre d’Art i Natura (CAN), una iniciativa municipal gestionada per l’associació sense ànim de guany Amics del Centre d’Art i Natura de Farrera. És una residència per a artistes adherida a la xarxa internacional Res Artis, però és molt més que això. També impulsa beques i intercanvis, organitza cursos, seminaris, presentacions i espectacles, i té les seves pròpies publicacions. Sembla mentida que tanta activitat es pugui concentrar en aquest raconet del món.
Feim un recorregut per les instal·lacions amb un guia d’excepció, Lluís Llobet, que dedica totes les seves energies al projecte. La recepció, les habitacions dels residents, els dos estudis-taller, la sala de treball-biblioteca, la cuina i el menjador on, cada nit, tots es reuneixen per compartir el sopar, els projectes, les il·lusions i les experiències viscudes. La llum entra a totes les dependències i et convida a quedar-hi, la vista perduda en el paisatge, a treure paper i llapis i començar a escriure, una setmana, un mes, sempre.
. . .
Més informació:
www.farreracan.cat
www.resartis.org/es/
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Avui volem recomanar el llibre de fotografies Paysages d’un exile de l’artista Rif Spahni. Tenguérem el plaer d’assistir a la presentació que, la setmana passada, va tenir lloc a la llibreria La Biblioteca de Babel. L’escriptor Carlos Garrido va ser l’encarregat d’encetar l’acte i, seguidament, l’autor del llibre explicà les motivacions d’aquesta iniciativa que ha desenvolupat durant tres anys, i els secrets de la tècnica utilitzada per realitzar les fotografies.
Es tracta d’un projecte artístic i reivindicatiu que ens acosta als paisatges del desert i que ens mostra instantànies de l’exili del poble saharaui. Els textos s’extreuen de l’obra Los Bienaventurados, de Maria Zambrano.
Rif Spahni ha utilitzat una càmera estenopeica com a símbol de la lluita contra les imposicions de les noves tecnologies i de les presses que ens imposa la societat actual. D’aquesta manera, el ritme de la seva feina s’adequava al ritme de la vida al desert.
Ediciones Anómalas ha fet possible que aquest treball ves la llum. És una editorial de nova creació. Tan sols té un mes i mig de vida i aquesta és la seva primera publicació. La intenció és donar difusió a projectes fotogràfics que, habitualment, queden fora dels circuits comercials.
. . .
RIF SPAHNI. Paysages d’un exile. Ediciones anómalas. Barcelona, 2012.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Els enamorats de la lectura no miram el calendari a l’hora de comprar llibres. Qui disfruti fullejant amb tranquil·litat les novetats de les llibreries té moltes oportunitats de fer-ho a qualsevol moment, però el 23 d’abril és especial en molts de sentits. El llibre surt al carrer per protagonitzar un esdeveniment poc habitual al nostre país: milers i milers de persones compren un o més llibres amb la intenció, suposam, de llegir-lo. Per a molts d’ells aquesta serà una experiència que no repetiran cap altre dia de l’any.
Mai no havíem visitat Barcelona en data tan assenyalada i, la veritat, qualsevol aproximació mental que haguéssim pogut imaginar estava molt lluny de la realitat.
Diumenge 22
17 hores
Baixam pel Passeig de Gràcia. Damunt les voravies tot un entramat de ferros i teles s’acaramullen. Els encarregats de muntar les parades ja fan feina. Tot plegat sembla una mica caòtic.
Entram a La Pedrera per visitar l’exposició L’home del foc que mostra l’obra del ceramista Josep Llorens Artigas i les col·laboracions que va dur a terme amb artistes com Marquet, Dufy i Miró. La seva aportació principal va ser la supressió de la decoració figurativa dels gerros per centrar-se en la qualitat de l’esmalt. Al documental que es projecta el veim treballant al torn. Les peces es couen a un forn de llenya, que per a ell era la base de l’ofici…

18:30 hores
Sortim al carrer. Moltes de les taules ja estan muntades. Alguns llibreters comencen a col·locar llibres. Quan arribam a la Plaça de Catalunya, els grans magatzems ja ho tenen tot enllestit: taules cobertes de llibres i llibres coberts de plàstics. El cel està tapat. Tal vegada plourà.
19:30 hores
Des de l’interior del cafè Òpera observam el moviment a les Rambles. Els senyals avisen de la prohibició d’aparcar i dels talls de circulació del dia següent. Mai no havíem vist tanta presència policial al carrer.
Dilluns 23
10:30 hores
Intentam passejar per les Rambles, però ens resulta impossible. Ens veim amb feines per acostar-nos a les taules. A poc a poc ens adaptam al moviment de gent. Els alumnes dels distints centres escolars van amunt i avall mirant d’invertir els seus diners en aquest llibre que volen i, pot ser, els costa trobar.

11 hores
COMRàdio ha habilitat un gran escenari i emet des del carrer. En aquest moment actua un dels membres de La Cubana per promocionar l´obra que representen aquests dies a la ciutat. A la taula ja està preparat per a una entrevista l´escriptor Eduardo Mendoza. Ens hi quedam una estona embadalits pel ritme alegre de la música. Una de les al·lotes de l’emisora circula entre el públic repartint punts de lectura. El nostre és molt maco: mostra una rosa feta amb una fulla de llibre i la llegenda “Sant Jordi 2012″.
11:30 hores
A les Rambles tothom hi té cabuda: Venen llibres els llibreters, les associacions, els partits polítics, els poetes independents (un poema, un euro). Venen roses les parades de flors habituals, els artesans (roses que no es marceixen, eternes, fetes de pell), les floristes improvisades (una rosa, tres euros).

12 hores
Ens dirigim cap a l´hotel Le Meridien on Jaume Amigó ha realitzat diverses intervencions a les terrasses, al vestíbul i a les habitacions. El projecte ha culminat amb la publicació del llibre Celebration of the birds on l’obra de l’artista va acompanyada de les fotografies d’Andreu Trias i dels poemes de Kike Iriarte. Tres llenguatges diferents per reflexionar sobre un tema comú: el paisatge de la Noguera. Mentre els autors signen els llibres, sonen les notes del piano de la mà de Koichi Sugihara. Després serà el moment de disfrutar d’un magnífic dinar, gentilesa de l’hotel i del nostre amic Jaume. Compartim taula amb els autors del llibre, amb els artistes David Ribas i Francesca Llopis, amb el cineasta Josep Maria Canyameras i amb la ballarina de dansa contemporània Olga Tragant.
16:30 hores
Arribam fins a la Fira del Llibre d’Art i Diseny que se celebra a l’Arts Santa Mònica. Allà ens retrobam amb Victòria Rabal, directora del Museu Molí Paperer de Capellades. Recorrem els expositors: llibres d’artista, paper artesanal, quaderns, experimentació gràfica,…
18 hores
Donam per acabada la nostra visita a Barcelona. Ara tan sols hem de desfer camí, Rambles amunt. Quan arribam a Plaça Catalunya, ha passat més d’una hora. Deixam enrere el tràfec urbà i partim cap a L’Alzina per disfrutar de la natura, del silenci i de la calma del camp lleidetà. Dins les bosses ens esperen els llibres, l’aroma de les seves pàgines, el cruixir dels fulls acabats d’estrenar i moltes, moltes paraules.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

El Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó ha estat convidat a participar a la nova etapa, que avui s’inicia, del Grup de Treball Estudis de Paisatge i que organitza el Col·legi de Geògrafs de les Illes Balears.
El grup de treball Estudis de Paisatge és un col·lectiu de geògrafs i professionals d’altres disciplines, investigadors i estudiants. Depèn orgànicament de la delegació del Col·legi de Geògrafs del les Illes Balears, i la seva finalitat és, entre d’altres, defensar i divulgar els valors del paisatge com a recurs territorial i patrimonial, així com debatre i emetre opinions expertes.
Entre les activitats previstes destaquen la participació en premsa amb la publicació d’articles que reflexin l’opinió del grup sobre els temes tractats i la confecció d’una pàgina web que permeti informar i donar difusió a la iniciativa. També està previst organitzar una segona edició del cicle de Cinema i Paisatge que es feu a Manacor l’any passat, organitzar jornades i seminaris de temàtica paisatgística, així com col·laborar en l’organització de cursos de formació específica de caràcter tècnic sobre paisatge.

Aquest mes de febrer, a un dels seus habituals escrits al Diario de Mallorca, Carlos Garrido parlava del cel de neu i recordava les paraules de Salvador Dalí quan deia que “als països on neva molt és impossible que neixin bons pintors”, establint una relació directa entre el color, la percepció de l´artista i l´obra.* Desconec si existeix algun estudi que confirmi aquest fet, però l´article em va fer reflexionar. Vaig pensar el blanc. El blanc del cel sobre el blanc de la terra que difumina, fins esvair-la, la línia de l´horitzó i que fa que els objectes coberts per la capa de neu deixin d´existir per a l´ull que contempli el paisatge. I vaig pensar en dos artistes –un pintor i un fotògraf- que nasqueren a indrets on la llum del sol desamaga la força dels colors, però que, per diversos motius, elegiren terres fredes on viure i han fet del blanc un dels motius principals de la seva obra.
El pintor José Beulas nasquè a Santa Coloma de Farnés (Girona). Complí el servei militar en el Cos d´Alta Muntanya de la província d´Osca i allà resideix, sobretot a l´hivern. S´enamorà dels paratges aragonesos, dels seus extrems, de la frondositat de la zona de Benasque o Belsué, de l´aridesa dels Monegros, del fred pirinenc, dels mesos de gel i neu que fan oblidar que a algun lloc –allà dalt- el sol lluu, malgrat no el vegem. Contemplar la pintura de José Beulas és acostar-se al paisatge. Segons Imma Prieto, autora dels textos del catàleg de l´exposició Beulas. Abrir horizontes (CDAN, octubre 2009-gener 2010), “a partir dels anys vuitanta, la pintura de Beulas va acostant-se a allò que és essencial i es basa en quatre conceptes bàsics: l´horitzó, la terra, el blau i el blanc”. Dos horitzons, dues terres i dos colors: el blau dels estius gironins i el blanc dels hiverns d´Osca.

Thomas Joshua Cooper va néixer a San Francisco (Califòrnia) però fa més de vint anys que va trasladar-se a Escòcia. Les seves fotografies mostren paisatges naturals o antropitzats on la immensitat i l´intimisme es fusionen. Cooper és un viatger incansable que cerca cear imatges que contin històries; històries que parlin de les distintes textures de la llum i del seus contrastos. L´any 2010, el CDAN va organitzar l´exposició True, que forma part del projecte The World´s age. Es tracta d´un projecte ambiciós que l´artista ha desenvolupat durant anys. Tan sols amb l´ajuda d´un atles, ha elegit una sèrie de destins remots i els ha anat fotografiant amb una càmera del segle XIX. El seu objectiu és confeccionar el que ell mateix ha denominat “l´atles del buit i dels extrems”. A True ha cartografiat les zones polars que limiten l´oceà Atlàntic. Cada imatge inclou la localització exacta. I és que sense els graus de longitud i latitud ens sentiríem perduts i desorientats davant les vastes extensions on ens condueix l´obra de Cooper. Tan sols les esquerdes al gel i el blanc com a sinònim del silenci i del no-res…

M´agradaria acabar aquest article amb la imatge d´una obra de l´artista mallorquí Joan Costa. No té a veure amb els dies freds, ni amb els paratges coberts de neu, ni amb la gelor de l´hivern. És, en essència, l´exemple perfecte de tot allò que pot representar aquest color que sembla fet d´absències, però que conté totes les presències cromàtiques: puresa de línies, sensibilitat, delicadesa, l´elegància sense artifici del blanc sobre el blanc com a l´expressió més íntima dels paisatges interiors.
. . .
*CARLOS GARRIDO, “Cielo de nieve” a Diario de Mallorca (2 de febrer de 2012).
. . .
www.cdan.es
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

El taller d´art i cuina del mes de gener va traslladar-se a Porto Colom. Els amfitrions foren na Cati i en Diego, un alemany enamorat de la nostra gastronomia, i la cuinera convidada, na Yolanda González que, com a bona castellana, ens va voler preparar un menú de la seva terra: cocido armuñés i torrijas.
El cocido armuñés és una varietat del més conegut cocido madrileño i del bullit mallorquí. Es tracta d´un plat potent, amb molta substància, que ajuda a suportar les baixes temperatures de l´hivern castellà. El que el fa especial són els seus ingredients, tots ells originaris de la terra i que na Yolanda s´ha encarregat de comprar in situ: el morcillo i els garbanzos de Pedrosillo el Ralo, una classe de cigrons que es caracteritza pel petit tamany, la forma quasi esfèrica, el color groc-taronja, el sabor i la finura de la seva pell; el cultiu dels quals a la comarca està ben documentat des del segle XVIII, quan la seva sembra s´incorporà en rotació amb els cereals i va començar a formar part essencial de la dieta dels segadors. La preparació del cocido és llarga i laboriosa. El farcit s´elabora amb una mescla feta de pa, jolivert, all i ou batut. Quan està llest, se serveix en tres fases: primer, la sopa de fideus; després, tota la verdura i, finalment, la carn amb salsa de tomàtiga.

Les torrijas eren unes postres que, tradicionalment, es consumien a l´època de la quaresma i pasqua, quan la prohibició de menjar carn obligava a cuinar aliments que deixassin l´estómac satisfet. També era una manera d´aprofitar el pa que havia quedat d´un dia per l´altre. Ja al segle XV apareixen citades per Juan de la Encina: “miel y muchos huevos para hacer torrejas” i a principis de segle XX era habitual servir-les a les tavernes de Madrid. Altres països també tenen a la seva gastronomia el mateix plat adaptat a les característiques particulars de cada lloc: el “pain perdu” de França, les “rabanadas” de Portugal, els “tacones” de Veneçuela,… A Catalunya s´anomenen “torrades de Santa Teresa” i la meva padrina acostumava a fer “papes de Santa Teresa”. Totes les receptes que conec s´elaboren en poc temps (uns vint minuts, aproximadament); però na Yolanda ho fa tal com li ensenyà sa mare: va afegint a poc a poc el vi dolç i la llet –que prèviament ha bullit amb sucre, canyella i clovella de llimona- al pa i, seguidament, deixa reposar la mescla tota la nit. Al matí següent, ho arrebossa amb ou i ho fregeix. És una preparació molt més complicada, però podem assegurar que el resultat és extraordinari.
Aquest diumenge, a través de la gastronomia, hem fet un viatge virtual al cor de la província de Salamanca; a Parada de Rubiales, el poble de na Yolanda. Una localitat petita, de tan sols 340 habitants, però amb uns trets particulars que conformen la seva personalitat. Hem passejat la mirada per la planícia, el seu paisatge característic. Hem caminat entre les alzines i els pins del Monte de Valdemoros. Hem tastat el vi, perquè Parada és terra de vinyes i la majoria de cases encara conserven bodegues de sostres voltats. De fet, aquestes bodegues (n´hi ha unes 150) s´han convertit en símbol del poble, però no en l´únic. També és emblemàtic el caño, una font alimentada per un manantial subterrani; i, sobretot, l´om centenari (alguns afirmen que mil·lenari) que fa uns anys es va cansar de viure i del que ja tan sols en queda la soca. Un om com el que ens evoca el poeta Antonio Machado, un sevillà que estimà les terres de Castella fins el darrer dia de la seva vida:
“¡El olmo centenario en la colina
que lame el Duero! Un musgo amarillento
le mancha la corteza blanquecina
al tronco carcomido y polvoriento”.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

“També veia l´autor amb les llavors de la desaparició
i plantava clarianes d´obra
i elaboradíssimes creacions de brot decreixent
i, en plena llum, algunes flames es feien enrere
i es tornaven brasa i, després, llenya”.*

La Pedrera exhibeix fins dia dotze de febrer una exposició retrospectiva de l´artista Perejaume amb la particularitat de mostrar, a més d´una sèrie d´obres realitzades al llarg dels darrers vint anys, d´altres creades expressament amb motiu d´aquesta ocasió. El títol és prou significatiu: Ai Perejaume, si veies la munió d´obres que t´envolten, no en faries cap de nova! I és que, certament, si seguim les teories del decreixement (que poden aplicar-se a qualsevol àmbit de la societat actual, el cultural tan sols n´és un més),“Certes coses augmenten en ser minvades/i d´altres minven en ser augmentades”. Amb la finalitat de fer més palès aquest excés, les obres omplen les sales sense deixar espais en blanc ni temps per pensar l´absència de silencis. Curiosament, i aquesta és una apreciació personal i, per tant, completament subjectiva, la sensació d´atapeïment tan sols se sent a les sales on s´exposen els quadres i s´esvaeix quan ens trobam als espais on entram en contacte directe amb la natura, i no amb la seva representació: “Natura i signatura”, “Obra en préstec”, “Guixar amb el Pirineu”, “Suro pelagrí”,… En aquests casos, la força de les pedreres, l´escriptura poètica del relleu de les muntanyes, o l´escorça de les suredes va deixant el seu rastre a l´arquitectura gaudiniana, com si la màgia del bosc i de les serralades es traslladàs a l´entorn urbà.
Un mes abans de la inauguració, va publicar-se el que s´ha considerat el tercer poemari de l´autor, Pagèsiques. Utilitzo l´expressió “s´ha considerat” perquè, segons la meva humil opinió, tots els llibres de Perejaume estan escrits en llenguatge poètic i utilitzen els recursos propis de la poesia; per tant, pens que, en aquest cas, és ben inútil posar etiquetes: pintura, land-art, fotografia, video-instal·lacions, cartografia, assaig, poesia, accions, dibuix… Fins i tot el terme “artista multidisciplinar”, tan de moda actualment, em sembla que està de més. Perejaume és, en majúscula i en el més ampli i complet sentit de la paraula, un Artista que quan camina, escriu: “Escrivia anant a peu…”; “Amb el text, ell davant i jo darrere, avançava entremig dels arbres” i quan escriu, pinta: “Ni que no ho vulgui, aquestes mateixes lletres pinten. Ni que no ho vulguin” fins que els límits entre obra escrita i obra feta queden difuminats, es confonen i desapareixen: “¿No creus que paraules i obres cada dia se t´assemblen més? El fer i el dir se´t barregen en massa com si provessin de conformar, entre ells, uns colors compartits”.
Exposició i publicació ens donen l´oportunitat de tenir davant de manera simultània paraules i obres. Si llegim, trobarem en l´escriptura la llavor del fer i si observam, descobrirem dins cada obra l´essència del dir. Així, el poema “L´obra de Virgili” i el video “So acimat que fan les 40 notes d´El cant dels ocells tocades alhora” mostren un estret paral·lelisme que també trobam entre “Pintura d´Olot que ha retornat la seva imatge a Olot” i els versos “Jo faig obra, però és tan d´ells el mèrit que l´obra em diu: Me n´hauré de tornar al bosc”, o entre l´obra “Exvots” i dos dels poemes: “Els exvots pinten miracles…” i “M´agradaria molt de saber escriure exvots…”. Aquest paral·lelisme pot transformar-se en la identificació més completa. És el cas de “Palmera” i “Alzina” i els versos “El text gira camí./Les alzines branden palmons” i “Les alzines s´omplen de joies i es pentinen”.
El mèrit de Perejaume no radica tan sols en l´excel·lència de la seva poesia, ni tampoc en què sigui considerat un dels màxims representants de l´art contemporani, sinó en haver sabut pensar, dissenyar i construir una arquitectura conceptual pròpia i expressar-la amb tots els llenguatges possibles. Perejaume utilitza recursos lingüístics com la personificació, la metàfora, la derivació i la polisèmia, per recrear tant la llengua escrita com el llenguatge visual. El resultat és que les seves obres visuals són poemes i els seus poemes són pintures. Perejaume es submergeix dins la seva pròpia veu a la recerca de la veu del paisatge, una veu geològica, atmosfèrica, vegetal, animal: “¿Per què hauria de ser humana i només humana la veu del món?”. Posa cara a cara l´obra de l´artista i l´obra de la natura, tal vegada l´art més autèntic, i explora els seus límits, el seus punts de confluència i el grau de compromís que s´hauria d´establir entre l´home i el món:

“Vaig oferir la meva paraula al turó
i el turó era muntanya de veu
i bosc de remor de paraules,
i, escandit en rengles i fileres,
el bosc es frasejava, es repartia,
mentre torçava els seus arbres
en la meva boca
i els feia cruixir”.
. . .
*Els versos en cursiva corresponen al llibre de Perejaume Pagèsiques, Edicions 62, Barcelona 2011.

VVAA. Ai Perejaume, si veies la munió d´obres que t´envolten, no en faries cap de nova! (catàleg), Obra Social CatalunyaCaixa, Barcelona 2011.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Beni Mellal és una de les ciutats del Marroc que ha experimentat un major creixement en els últims anys. Situada als peus de l´Atlas Central, a la falda del Tassemit, gran part dels viatgers que hi arriben l´eligeixen com a punt de partida per visitar la cascada d´Ouzoud o per recórrer les muntanyes de la regió. Els paisatges, el casc històric, els carrers típics i, sobretot, l´antiga Kasbah (Bel-Kush) són altres dels seus atractius.

Samira Kacimi, la nostra convidada al taller d´art i cuina del mes de desembre, és de Beni Mellal. Ens prepararà cuscús de verdures, tajín de pollastre i te amb menta. Sabem que serà una reunió gastronòmica molt especial per diversos motius: En primer lloc, els estris que utilitzarà -la cuscussera, el tajins, el joc de te- són originaris del seu país i les espècies, també. En segon lloc, com es tracta de plats laboriosos que necessiten vàries hores de cocció, tendrem més temps per parlar, conèixer costums i comparar cultures.
Samira arriba carregada de senalles: ingredients, olles, fogó, carbó, bufador,… No hi manca cap detall. A poc a poc la cuina va omplint-se de colors, textures i aromes. Ens admira la seva professionalitat i capacitat d´organització. Després de preparar la carn i les verdures, encén el foc de carbó. Hi ha dos llocs de cocció: mentre el cuscús es va fent a la cuina, el tajín se situa a l´exterior de la casa. El procés d´elaboració és llarg i complicat. No tenim pressa. Oloram els condiments, observam com van transformant-se els aliments cuinats a foc lent, fotografiam cada moment. Llàstima que la càmera tan sols pugui captar les imatges visuals!

Dinam a la bodega. Na Samira fa els plats. Després, tan sols un rosari de lloances i silencis. Sonen les notes d´una cançó libanesa, paraules àrabs en clau d´amor… habibi, habibi. El ritual del te prolonga la màgia: fer bollir l´aigua, purificar les fulles de te verd, afegir sucre i menta, i abocar-lo des d´una certa alçada dins els tradicionals tassonets. Diuen els versos del poeta marroquí Abdallah Zrika: “Tot l´univers es retroba en el joc de te. La palangana circular simbolitza la Terra, la tetera el cel, el vidre dels tassons la pluja; el cel unit a la Terra a través de la pluja”.

El dia s´acaba. A fora s´ha fet fosc. La conversa continua. Samira ens descobreix el seu país. Explica el procés de canvi d´una societat on la dona tendrà moltes coses a dir. Ens parla de projectes, d´illusions, d´esperances de futur. Sucran Samira, gràcies per deixar-nos disfrutar del teu somriure sincer i de la teva mirada intelligent. Sempre recordarem Beni Mellal, una terra de tarongers, figueres i oliveres; un poble allunyat del mar, però amb sabor mediterrani.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Quan arribam a Capellades, l´aigua cau amb força. Pensam que amb aquest dia el museu estarà desert, però ens equivocam del tot. Les sales bullen d´activitat. Distints grups de la tercera edat realitzen la seva visita i també els al·lots d´una escola fabriquen paper ajudats per una de les monitores. Ens rep la directora, Victòria Rabal, una dona d´empenta que ha dedicat gran part de la seva vida a dur endavant aquest projecte amb una energia i una vocació dignes d´admiració. Ella serà una guia d´excepció que ens transmetrà el seu entusiasme i el seu saber.
Capellades va ser durant els segles XVIII i XIX un important centre de producció de paper. L´any 1958 un dels nombrosos molins paperers de la zona, el “Molí de la Vila”, va ser transformat en museu a la vegada que seguia dedicat a la fabricació artesanal de paper. A dia d´avui, és una secció del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Les activitats es reparteixen entre les distintes plantes de l´edifici que conserva la mateixa distribució que tenia als seus orígens: El soterrani conté la maquinària original i pot seguir-se passa a passa tot el procés de fabricació del paper fet a mà. A la planta baixa s´exposa la història del paper. La primera planta es dedica a exposicions permanents. La biblioteca, la sala de conferències i el laboratori es troben a la segona planta. Finalment, a la tercera planta, el mirador, s´hi celebren distintes exposicions d´art i activitats culturals. És en aquest espai on s´assequen els fulls de paper tal com es feia temps enrere.
La labor que es realitza al Museu Molí Paperer és ampla: centre de documentació, exposicions d´artistes que treballen el paper, celebració de seminaris i congressos, difusió i educació, compromís amb el medi ambient a l´hora de fabricar paper reciclat, organització de tallers en els quals s´exploren les possibilitats del paper com objecte artístic, fabricació manual de paper de gran qualitat que després s´utilitza en l´edició de llibres, llibres d´artista, obra gràfica,…
Abans de partir visitam la botiga. Resulta difícil elegir: quaderns, llibretes, llibres, paper de carta, sobres, punts de lectura; i és encara més difícil resistir-se a olorar i a tocar per sentir la suavitat de les distintes textures… Victòria Rabal ens despedeix amb uns regals i un somriure, que també ens sembla un gran regal. Quan som al cotxe, desplegam el full informatiu del museu i llegim una de les acepcions de la paraula “paper” que Diderot i D´Alembert escriviren a la seva Enciclopèdia (1751-1780): “Meravellosa invenció, que és d´un ús tan gran a la vida, que fixa la memòria dels fets, i immortalitza els homes.”
. . .
Més informació: www.mmp-capellades.net
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

La cuina és el paisatge posat a la cassola. JOSEP PLA

L´Espai del Peix de Palamós ocupa les instal·lacions portuàries que comprenen la llotja i el Museu de la Pesca. L´Ajuntament organitza durant tot l´any distintes activitats per promoure el consum dels peixos de la zona i, en especial, dels menys valorats pels compradors habituals.
Ramon Boquera, que ens fa de guia, treballà molts d´anys com a cuiner, primer d´una barca de pesca amb arts tradicionals i després d´una d´arrossec. Ens explica els mètodes de pesca de la zona, les característiques dels fons marí de Palamós i les distintes espècies que s´hi poden capturar. També veim com funciona el procés de la subhasta, avui dia completament informatitzat: Les caixes amb el gènere circulen per una cinta i a una pantalla apareix el preu de sortida de cada partida que, automàticament, va baixant fins que el majorista interessat atura les xifres amb un comandament a distància i s´adjudica el lot. Abans de partir, feim un volt per les pedres que ofereixen els productes acabats de pescar al públic minorista.
A la nit disfrutam d´un tast de peix a una aula habilitada dins la mateixa llotja. Les taules funcionen també com a punts informatius perquè contenen textos i fotografies impreses a la seva superfície: classificació del peixos, la pesca a la història, estadístiques del consum de peix als distints països del món, conservació, valor nutricional, … Les parets de l´entrada estan escrites amb cites de diversos autors i dites populars que fan referència a la cuina i al peix. Des dels grans finestrals es veu el port pesquer. L´activitat comença amb la projecció d´un video per anar fent gana. Després, el cuiner, Oriol Blanes, ens presenta els ingredients que utilitzarà i va preparant els plats a la vista de tots els participants. El grup, d´unes quinze persones, interromp la seva feina per fer preguntes o aclarir dubtes. També ens reparteixen els fulls amb les receptes elaborades: amanida de pop, coca de recapte, escabetx d´espet i suquet de peix.
Finalment, el taller de cuina. El menú elegit: arrossegat d´arròs i de fideus tal com es cuina a bord de les barques. La picada és fonamental i, a diferència de com acostumam per aquí, s´incorpora al principi de l´elaboració del plat en substitució del sofregit, i no al final. Es nota que els participants són amants de la cuina i tenen experiència en la preparació de receptes amb peix. Quan acabam, a més d´haver aprés coses noves i d´haver assaborit uns plats excel·lents, també hem fet nous amics i ens hem divertit molt. Ha estat una gran experiència!
Si passau per Palamós i voleu participar a les activitats, s´ha de reservar plaça al mail espaidelpeix@palamos.cat o als telèfons 972 312 333/972 600 424. Per a més informació podeu consultar la pàgina www.espaidelpeix.org
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Plou, sense voler.
GEMMA GORGA

Com un cel que espera l´aigua
de la pluja per alçar-se i créixer,…
PEREJAUME

Primer temps: L´artista
Plou. L´artista camina pel seu estudi de L´Alzina. Prepara els materials. De tant en tant dirigeix la mirada cap als finestrals: la llum és important, pensa. L´aigua rellisca pels vidres. És la mateixa aigua que banya els camps i els paisatges lleidatans vestint-los de brillantor ocre. Terres de color de terra, terres de color de pluja.
Camina,
observa,
pensa…

Plou. L´artista pinta, acrílic sobre alumini, quatre quadres de gran format. L´aigua també dibuixa camins damunt l´obra de l´artista. No és casual. És fruit d´una alliança entre l´home i els elements. Una alliança calculada minut a minut. L´alumini no es comporta com la tela o el paper, no absorbeix la pintura i l´aigua ha de saber quin és el moment just d´assecat per deixar-s´hi anar, camí avall. L´horitzontalitat de la mà de l´home i la verticalitat de la mà de l´aigua confluint a un mateix punt.

Segon temps: El visitant
Plou. El visitant camina pel les sales del Palau Falguera. Veu quatre grans finestrals plens del rastre inconfusible d´una pluja policroma. La pluja de l´Alzina i la de Sant Feliu i la que vessa de la ment dels artistes que somien en color, pensa. I entre mirada i pensament, camina entre els plats que cobreixen el terra del Palau Falguera. Uns plats que contenen l´essència pigmentada, el misteri del pacte secret entre natura i artista.
Camina,
obsreva,
pensa…
Plou. El visitant entra a la capella del Palau Falguera. Li han explicat que hi podrà veure una instal·lació feta amb ferro, paper de seda i llum. El visitant, però, hi troba una metàfora: envoltades de foscor, set gotes d´aigua transparent contenen la lluminositat tardoral dels dies de pluja. Tanca els ulls i escolta el ritme lent de l´aigua; un so humit que primer banya les fulles, la pell, fins que arriba a les arrels i deixa el moll de l´os amarat de melangia. Obre els ulls i surt al carrer. A fora encara plou.
. . .
Aquest text s´ha escrit després de visitar l´exposició “Dies de pluja” de Jaume Amigó al Palau Falguera (Sant Feliu de Llobregat). La mostra va romandre oberta del 23 de setembre al 30 d´octubre de 2011.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Normalment la paraula “decreixement” va lligada a unes connotacions, que dins la nostra societat s´associen a la crisi i al retrocés del que fins ara hem considerat progrés. Per avançar havíem de créixer i quan el creixement s´estancava, ho interpretàvem d´una manera negativa.
Darrerament trobam reclams publicitaris que, supòs que per influència d´algunes tendències i moviments alternatius, aposten per utilitzar el prefix “des-” en les seves campanyes: “Hem de desaprendre per començar a aprendre” i coses d´aquest estil. Però això és quedar-se en la superfície i voler aprofitar idees que s´associen a la modernitat per aconseguir augmentar el consum d´un determinat producte.
Avui el nostre amic Antoni Martínez Taberner, autor entre d´altres de l´article Decreixement amigable (Revista Lluc nº 875, 2011), ens ha enviat un enllaç que correspon a un documental de 50 minuts que ha filmat Rebecca Hosking a Devon, la seva terra natal. En aquesta filmació, es plantegen moltes preguntes i també se cerquen respostes i solucions a una societat que es basa, pràcticament en la seva totalitat, en els recursos que s´obtenen dels combustibles fòssils. La fotografia que mostra els paisatges del sud d´Anglaterra és preciosa i totes les idees que s´exposen són coherents.
Sempre m´havia demanat perquè quan observam la natura (la garriga, el bosc,…) tot creix d´una manera caòtica però la sensació que tenim és d´ordre i, en canvi, quan contemplam el nostre jardí, la sensació de caos i descontrol és molt gran i l´energia i l´esforç que hem de dedicar per mantenir l´ordre (el que nosaltres li volem imposar, és clar) és enorme. El documental ho explica a la perfecció.
He de reconèixer que algunes idees m´han sorprès. Per exemple, llaurar empobreix la terra. Crec que en el fons tot es redueix a una qüestió: si nosaltres formam part de la natura, hem d´aprendre a conviure amb ella i, fins ara, sembla que la nostra relació amb tot el que ens envolta ha estat i és de lluita. Amb aquesta actitud el més provable és que l´ésser humà, després de guanyar moltes batalles, acabi perdent la guerra. L´únic que ens pot salvar és el fet de ser capaços de viure aplicant la nostra intel·ligència perquè l´experiència ens hauria d´haver demostrat que nosaltres no som els més forts.
. . .
vimeo.com/18161854
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

“Caminar i escriure s´assemblen (…). Ara ja no sé si és el text que il·lustra el camí fet o bé el camí fet que il·lustra aquestes paraules.” PEREJAUME (pàg.58)*
Sortir d´una ciutat a peu pot resultar gairebé impossible. Temps enrere, enderrocàrem les murades que les envoltaven, però n´hem aixecat d´altres a la mesura no dels homes, sinó de les màquines. Les autovies i els cinturons constitueixen entramats que milloren la comunicació amb qualsevol indret però que, paradoxalment, ens tallen les cames i ens converteixen en presoners a casa nostra.
Al 1999 vàries associacions de Madrid iniciaren un procés de recuperació de vies i camins històrics amb la finalitat de fer possible la unió, a través d´un corredor peatonal, de la Dehesa de la Villa, la Casa de Campo i El Prado. Es tractava d´una empresa costosa perquè suposava una intervenció, aprofitant les obres de soterrament de l´autopista M-30, que reestructuraria i recuperaria per als ciutadans els paratges naturals de les voreres del riu Manzanares. Aquest és el marc en què s´inscriu l´acció de Perejaume Tres dibujos de Madrid.
Dia 22 de març de 2007, un grup de caminants surt de la Facultad de Bellas Artes per recórrer més de 50 quilòmetres en vint-i-vuit hores. Dins una carpeta, a l´esquena de Perejaume, també caminen tres dibuixos del segle XVIII que representen l´estudi d´un peu. Escriu Tonia Raquejo: “Perejaume ha caminat amb els dibuixos d´uns peus que no caminaven, carregant-se´ls a l´esquena, utilitzant els seus propis peus; i amb aquests nous peus, els antics dibuixos són els que dibuixen avui sobre el territori…” (pàg.9).
El llibre de què parlam està dividit en quatre parts. Cada una d´elles aporta la visió particular dels distints participants en una mateixa experiència. Els tres primers textos, firmats per Tonia Raquejo, Marcos Montes i Fernando de Porras-Isla, estan en castellà; i el darrer, de Perejaume, és bilingüe català-castellà. A més dels escrits, ens semblen importantíssimes les il·lustracions (algunes d´elles en fulls desplegables) que mostren el mapa de l´acció, la relació del riu com a fil conductor i enllaç comunicador amb la ciutat, el recorregut sobre el diagrama de la conca i la reproducció dels tres dibuixos que acompanyaren l´expedició.
M´agradaria acabar amb els interrogants que es planteja i ens planteja Perejaume a l´inici del seu article: “Què és sortir a peu de Madrid amb tres dibuixos del segle XVIII(…)? Què és sortir cinc de colla, a peu, de la Facultad de Bellas Artes de Madrid, que és allà on es guarden els dibuixos, i caminar cap al sud, una trentena de quilòmetres lluny, i fer foc i sopar i parar tenda per passar la nit, i emprendre l´endemà un altre camí de tornada fins a la facultat, i guardar de nou, com si res, els dibuixos a l´arxiu? Què és tot això? Què arriba a ser? Estem parlant d´una obra? Una obra de qui?, o de què?, o de quants?” (pàg.38). Bon tema de reflexió i de debat que fins i tot podria ser l´origen d´una nova experiència amb l´art, amb la ciutat, amb el caminar, amb l´escriptura…
. . .
*El fragments que hem posat entre cometes corresponen al llibre Tres dibujos de Madrid, una acción con Perejaume publicat per l´Editorial Complutense, Madrid 2008.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà