Archive for the ‘Artículos’ Category

En ruta (IV)

Miércoles, Febrero 17th, 2016

Irina

Hace dos veranos decidí que quería viajar solo. Además, me apetecía hacerlo en tren. No quería volar y aparecer en otro lugar sin más.
Después de valorar distancia y presupuesto, me pareció que el tren nocturno que une Madrid con Lisboa era una buena opción. Rápidamente me puse a buscar información sobre la ciudad. Me compré guías tirísticas y, a través de la red, recopilé teléfonos y direcciones de interés. Finalmente, salí un martes solo con la reserva de una noche en Lisboa y después, ya decidiría…
Como el hostel donde aterricé me gustaba, decidí quedarme hasta que pasara algo y ese algo pasó. Estaba sentado en la terraza jugando a las cartas con unos surferos australianos, cuando un portazo seguido de unas pisadas fuertes y algo torpes nos interrumpieron. Todos miramos hacia la entrada. Una chica grande y corpulenta acababa de llegar. La chica se sonrojó aun más de lo que ya estaba por el sol. Su piel era blanca. Toda ella tenía el brillo del sudor, se notaba que venía de pasar el día de excursión y venía acalorada y muy cansada. Buscó con la mirada un lugar donde sentarse y dejar de ser el centro de atención. Mi sonrisa y el hueco vacío a mi lado la hicieron decidir sentarse a mi derecha.
Mientras bebía agua y recuperaba la respiración, no dejaba de hablar entre jadeos, preguntaba, explicaba su día… Yo abandoné definitivamente mi partida de cartas. Me sentí atrapado por la vorágine de actitud vital de la chica. Además, mi inglés era muy malo y apenas me entendía con los australianos. A los minutos supe que el nombre de la chica era Irina y que era alemana. Viajaba sola y le gustaba hacer fotos. Yo miraba como se movían sus labios que todavía tenían gotas de sudor acumulado. Rápidamente captó que yo no me sentía cómodo con el idioma y se puso a hablar en castellano; con errores, claro, pero se hacía entender muy bien. Entonces, junto a ella, tuve una sensación extraña. Sentí por un momento que podía dejar de fingir que sabía inglés, dejar de ser otro y ser yo mismo con alguien. No había sido consciente de eso hasta que llegó Irina.
Aquella tarde seguimos comentando los lugares que habíamos visitado. Ella en un día había visto casi lo mismo que yo en varios, era hiperactiva. Tenía ese gesto nervioso de mover la pierna derecha arriba y abajo, como si fuera a salir corriendo en cualquier momento. Hablando de la ciudad, descubrimos que teníamos una visión del mundo parecida. Mientras, ella comía y bebía con ansia. A mí me hacían gracia sus movimientos torpes pero a la vez decididos. Sus gafas pequeñas y redondas se le resbalaban a causa de las gotas de sudor que le caían por la nariz.
Entonces Irina, poniéndose las gafas bien, dijo:
-Tienes que ir a Oporto, te gustará.
-¿Puedo ir en tren?- dije yo.
-Claro.
A la mañana siguiente me despedí de Irina. Ella seguía su viaje al sur, hacia las playas. Yo me fui al norte, a Oporto.
Ahora, de mi viaje a Portugal siempre recuerdo Oporto, y a Irina le doy las gracias por recomendármelo. En un viaje sin planes, ella fue mi brújula. En Oporto pasé 7 días y 7 noches, fui feliz, me enamoré de la ciudad y de una mujer, María… Pero esa es otra historia.

. . .

Text: Dani Iranzo

En ruta (III)

Viernes, Febrero 12th, 2016

Combarro

En agosto me fui de vacaciones con mi pareja a Galicia. La conocemos bastante bien, pero nunca es suficiente. Estábamos alojados en un hotel frente al puerto de Vigo. Podíamos hacer cualquier cosa desde este punto. Por ejemplo, tomar un barco para visitar las Islas Cíes, desde el cual se vislumbraban envueltas en una niebla espesa, con un barco de carga a lo lejos, asemejándose a un fotograma de película. ¡Agosto y otro año más sin poderme bañar en aguas del Atlántico! Por la noche podíamos ir a pasear por el Mercado de la Piedra y vivir un ambiente nocturno muy agradable.
Durante el día planeábamos una ruta a pueblos y ciudades desconocidas. El primer día llegamos hasta Lugo para recorrer los Cañones del río Sil, afluente del Miño, y todos los pequeños pueblos que lo acompañan, con sus muchas bodegas y sus laderas llenas de viñas que cuelgan de arriba abajo o de abajo arriba, ya que teníamos que subir por unas escaleritas imposibles. ¡Nunca más voy a quejarme de las marjades de mi pueblo en la Tramuntana! Navegamos por el río, entre sus cañones y sus viñas. Fue un viaje no sé si inenarrable, peró sí totalmente desconocido. Los demás días los repartimos entre Orense, Ribadavia -ciudad medieval y tierra del albariño-, Cambados, Carril -para ver llegar las barcas de los pescadores con sus grandes nasas llenas de pulpos-, Villagarcía de Arosa y tantos otros pueblos de esta zona pegados a su ría. También recorrimos Vigo en bus para conocerlo de otra manera. Subimos al Monte O Castro y al Pazo de Castrelos. Desde todos los lugares se llega al mar. Sin ser una ciudad maravillosa, ha mejorado mucho desde la última vez que la visité y, aunque esté superpoblada, tiene un encanto marino muy especial. Se le toma el aire, los olores, los sonidos del mar o de la lluvia fina pero, sobre todo, el continuo chillido de las gaviotas.
Al fin llegó el último pueblo que conocimos, Combarro, ya en el último día de viaje, antes de llegar a Santiago para tomar nuestro avión de regreso a la isla. No lo había visto ni el mapa. Lo descubrí en un periódico del hotel que contaba una travesía de veleros que pernoctaba en este pequeño pueblo escondido entre rías y Pontevedra. Había una foto. Investigué, pero al final tuve que pedir información. Un pueblo cuyos hórreos estaban en el mar. Increíble.

Último día. Equipaje preparado. Adiós Vigo. Dirección Pontevedra-Poío-Combarro-Santiago-Palma.

En Combarro hice un montón de fotos, pero es muy difícil explicar lo que ves más allá de una instantánea. Explicar lo que has sentido, las vibraciones de colores, subidas y bajadas. Mi máquina no daba abasto a todo lo que quería captar. Decidimos quedarnos a comer en uno de estos hórreos colgados sobre el mar. Los callejones en los que no podían pasar más de dos personas, el aire salobre del mar, las barcas varadas sobre la arena oscura, gente subiendo y bajando escaleras, caminos, la playa,…y no sé qué más. Acabé con la batería de la cámara fotográfica. Nos sentamos a comer: fabes con almejas -un plato típico- y zamburiñas -para probar-. Lo regamos con una botella de Ribeiro. Durante el café, miré otra vez hacia el mar. Se movía despacio, venía sin prisa y sin pausa, un fenómeno natural desconocido para mí. Subía la marea intensa y, casi sin darnos cuenta, ya había llegado a media altura de de las columnas que sustentan estos hórreos, tan viejos como la vida de este pueblo. Había desaparecido la arena de la playa y las barcas, que antes estaban varadas, iban subiendo a flote como si se hubiesen perdido buscando un faro en la noche. Fue una experiencia tan fascinante para mis sentidos, que me veo incapaz de escribir todas mis sensaciones. Solo puedo mostrar una foto.

. . .

Text: Marga Ferrer

En ruta (II)

Miércoles, Febrero 10th, 2016

Manuscrito 512

Apreciado Sr. Ridgewell,

Permítame dedicarle unas líneas en honor a su breve pero intensa vida literaria. Créame si le digo que mi admiración por Bélgica se acrecienta aunque sólo sea por la sensibilidad que un día un brillante escritor demostró por causas como las que Usted defiende.

Sr. Ridgewell: Usted es sencillamente auténtico. A estas alturas de la historia sonroja o, cuando menos, sorprende enormemente, no poder encontrar ejemplos tan egregios como la decisión que Usted adoptó en su día al retirarse a vivir, con todo el brillo de su personalidad, al remoto mundo de los arumbayas, en la América del Sur más profunda.

El mundo moderno a menudo adolece de un exasperante aburrimiento. Avanza pero no avanza. Crece pero hastía. Usted es sin ningún género de duda uno de los más grandes exploradores que ha conocido nuestra vieja Europa.

La manera en que Usted, Sr. Ridgewell, ha defendido a los “buenos salvajes” de las tribus aborígenes americanas, ha dejado sin argumentos y ha combatido la -a menudo- falsa labor civilizadora de algunos colonos. Lo más impresionante es que lo haya llegado a materializar sin perder un ápice, como digo, de su autenticidad. Les enseñaba a jugar al golf (no se entienda esto como algo snob sino como un reflejo de la sana cultura heredada) y, sobre todo, les inundaba de espíritu crítico frente al poder absoluto de los magos y los más abyectos jefes de la tribu. Usted es el más simpático ejemplo de lo que representa una sociedad verdaderamente rica y librepensadora.

En la época más reciente he podido averiguar que hasta las películas de Indiana Jones o los libros del mismísimo Conan Doyle se inspiraron en sus aventuras. También Jurassic Park recurrió a su apasionante historia. La vibrante experiencia de un explorador que llegó de Inglaterra, luego desaparecido en algún lugar recóndito de la Bolivia o el Brasil actual, me ha animado a profundizar sobre la expedición de Fawcett, coronel del regimiento de artillería británico, que un día abandonó Londres (y nuestro mundo) con destino a las salvajes tierras del Mato Grosso, en la Amazonia brasileña, en busca de una ciudad ciclópea. El llamado “Manuscrito 512” constituyó su esperanzadora hoja de ruta, una suerte de expedición mítica al encuentro de una prometedora mina y una ciudad abandonada hacia 1743.

Sr. Ridgewell, sus largas barbas y sus ropas andrajosas y harapientas apuntalan aún más su extraordinaria calidad humana, todo un ejemplo para la Humanidad. Su deliciosa educación, su pulido inglés, sus buenas maneras jugando al golf o disparando con elegancia la cerbatana arumbaya, demuestran donde está la verdadera civilización a preservar. El concepto del “buen salvaje” me recuerda la primigenia “fe del carbonero”, realidades que Usted nos refresca y que nos permiten despertar del letargo en el que nos sumerge este mundo tan moderno y tan perfecto.

No sé si acierto al decir Ridgewell o, más bien, debería mencionar a su alter ego Percival Harrison Fawcett. Sea como fuere, no puedo más que agradecer al bruselense Hergé su genialidad literaria al hacerme feliz creando un microcosmos tan fascinante y maravilloso como es el de la saga que inició Le Petit Vingtième. Con él he viajado desde niño dando puerto a mis ensoñaciones y, en muchos de los países allí evocados, siempre he podido encontrar, con gran ilusión, la huella indeleble de mi estimado Tintín.

Siga fiel a Usted mismo allá donde esté.

Con gran estima,

Fernando Cusatti

. . .

Text: Fernando Cusatti

En ruta (I)

Lunes, Febrero 8th, 2016

Al llarg dels darrers tres mesos, el Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó ha participat a un taller de narrativa de viatges, organitzat per la llibreria Literanta i impartit pel periodista Alejandro Carey. El viatge és un dels temes freqüents a les pàgines d’aquest blog, ja sigui en forma de crònica o de ruta artística i literària. És per això que ens ha semblat una bona idea publicar una selecció de les consignes, que a manera d’exercicis, s’han anat escrivint durant el taller.La llengua vehicular del curs ha estat el castellà, per la qual cosa els textos estan escrits en aquesta llengua.

El rostro de Dahau

“Puede que no debamos comprender, porque comprender es casi justificar. Si comprender es imposible, conocer es necesario. Todo el mundo debe saber y recordar”. PRIMO LEVI, Si esto es un hombre.

Le conocí en uno de mis viajes a Munich. Cada año, durante la semana blanca tenía una cita con la ciudad. Era un placer volar a un lugar que podía ir redescubriendo con la libertad que suponía prescindir de planos y guías.

Mi recuerdo se entremezcla con el ritmo de la música klezmer que me deja en el paladar de la memoria el regusto del dolor y de la melancolía, como si el pueblo judío llevase sobre sus espaldas todo el peso de su historia. Los judíos, al nacer, ya llevan la vejez en el alma, dijo el poeta.

Él era judío y estuvo prisionero en Dahau, el primero de los numerosos campos de concentración nazis. Desde que en 1965 se abrió al público como museo, él iba cada día y explicaba su historia a quien quisiera oírla. Aunque hubieran pasado casi cincuenta años desde la liberación del campo, a él le resultaba imposible liberarse de la experiencia que vivió tras aquellos muros ni desligarse, físicamente, de ellos.

Veo su mirada triste y cansada. Veo su rostro surcado por las arrugas. Veo sus manos -todavía fuertes- agarrarse con rabia al horno crematorio, mientrar todos sus músculos se ponían en tensión. Pero, sobre todo, oigo su voz potente y segura. Parecía imposible que pudiera salir de un cuerpo tan menudo. Una voz con la que reafirmaba la dignidad como ser humano que nadie logró arrebatarle. Hablaba un castellano rudimentario, aprendido gracias a su amistad con los presos republicanos españoles. Nunca tan pocas palabras habían expresado tanto: “Metían y removían, metían y removían, quemaban y quemaban”. Lo repetía una y otra vez.

Nunca supe su nombre. No lo mencionó. Nadie preguntó. Eso, en aquellos momentos, no importaba demasiado. Porque él, con su presencia y su voz, estaba dando rostro a todas las víctimas -no solo a las que murieron, sino también a las que lograron sobrevivir-. Después de conocerle y escucharle, aquellos millones dejaron de ser cifras para convertirse en personas que reían, sufrían, amaban, trabajaban, vivían… Auschwitz, Mauthausen, Dahau, Treblinka, Ravensbruck,… en el recuerdo, en la memoria.

. . .

Text: Maria Àngels Moyà

Nova publicació de l’Observatori

Jueves, Febrero 4th, 2016

Recentment l’Observatori del Paisatge de Catalunya ha publicat, exclusivament en format digital, el llibre Paisaje y emoción. El resurgir de las geografías emocionales, dins la col·lecció “Teoría y Paisaje”. La publicació, coeditada amb la Universitat Pompeu Fabra, recull les ponències del seminari homònim celebrat el març de 2014.

El llibre té la voluntat d’aportar una mirada crítica sobre la conjunció entre paisatge i emoció des del punt de vista de diverses disciplines com són l’estètica, la història de l’art, la literatura, la geografia cultural i l’arquitectura. Igual que en el primer número de la col·lecció, en aquesta ocasió els capítols s’han publicat en l’idioma original en què van ser exposats en el seminari (castellà, anglès o francès). La publicació es pot consultar al web: http://www.catpaisatge.net/cat/documentacio_coedi_6.php

El llibre es presentarà el 23 de febrer a les 16.00h a la Universitat Pompeu Fabra, d’aquí uns dies informarem amb més detall de l’acte.

. . .
Text: Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya

El poble de tots

Domingo, Noviembre 8th, 2015

El passat cap de setmana s’estrenà a Esporles el documental El meu poble, fruit de cinc mesos de treball dels nins i nines de la localitat. La idea del projecte, que Magnétika presentà a l’Ajuntament i en el que també han tengut un paper rellevant les APIMAS dels centres educatius, perseguia –per mitjà d’un taller introductori a les tècniques de gravació audiovisual– donar veu als infants perquè a través de la mirada de les seves càmeres mostrassin com veien el seu poble i quines emocions els despertava.
La Casa del Poble s’omplí de gom a gom per a l’ocasió. Vàries generacions compartiren protagonisme i complicitats: els menuts, els pares i els padrins; els esporlerins de tota la vida, els que partíren per tornar anys després, els nouvinguts; els veïns, els professors, els visitants… Davant dels nostres ulls passà imatge rere imatge la radiografia del poble on passat, present i futur trobàven un punt de coincidència. Els paisatges, la sortida i la posta de sol, la il·lumninació nocturna, les festes, la música, els jocs, la quotidianitat i la gent sens mostraren entre les rialles de qui es reconeixia a la pantalla. En més d’una ocasió notàrem la pell de gallina i ens emocionàrem fins el punt de caure’ns la llagrimeta.
Seria magnífic que cada un dels pobles de Mallorca tengués l’oportunitat de reafirmar la seva identitat i de valorar la seva cultura, els seus costums i la seva gent en un exercici com aquest. Estam segurs que esdevindrà un record imborrable i enriquidor per les persones que hi participaren d’una o altra manera. Només podem estimar allò que coneixem. Dissabte passat aprenguérem a estimar una mica més Esporles que, després de El meu poble, s’ha convertit en el poble de tots.
. . .
Més informació: www.magnetika.es
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Nòmades traginant el seu jardí

Lunes, Octubre 5th, 2015

Evoqué las azucenas detrás de las cuales una vez me escondí, minúscula salvaje, para comer hormigas y cazar moscas de colores. ALEJANDRA PIZARNIK.

No vull parlar de quadres ni de tècniques pictòriques. No vull parlar d’influències artístiques ni valorar trajectòries professionals. Tampoc de mèrits o de currículums. Quan la meva vista es passeja entre les obres de Joan March Torrandell – Ensalm d’ambre, Lluernes filant la nit, Néixer en ple vol, Un jardí en temps de barbàrie… –, totes aquestes qüestions se m’esborren de la ment. He de fer un esforç per lluitar contra la necessitat de la contemplació silenciosa i cercar altres camins que m’ajudin a acostar-me a l’univers intangible que m’envolta.
Parlaria de son i de vigília –punts que delimiten el segment de la nit–, de la vida que es desperta al nostre interior quan arriba la fosca, dels somnis, del món oníric –aquest absurd que ens desconnecta de moltes realitats (també absurdes)–.
Parlaria dels orígens, del primer foc que crema a l’interior de cada pedra, a l’interior de cada arbre, a l’interior de cada home.
Parlaria d’antropologia, de l’imaginari dels contes de fades, comú a totes les cultures, a tota la humanitat. Parlaria de màgia, dels inicis de la cultura i de llibertat.
Parlaria de jardins habitats pels esperits de la nit, del Jardí de les Delícies i del Jardí de l’Edén i de tots els jardins creats per la mà de l’home en un intent de reproduir els paradisos perduts.
Parlaria de literatura, del País de les Meravelles –on les roses canvien de tonalitat, els humans s’animalitzen, els animals s’humanitzen, els objectes cobren vida i on res és el que sembla–, i de totes les terres on s’alliberen les forces obscures que dominen les civilitzacions: Oz, Brigadoon, el País de les Fades, la Ciutat de la Fi del Món,…
Parlaria de poesia. No de la que conformen les paraules, sinó de la que es construeix a base d’imatges. De la poesia que arriba al nostre interior sense necessitat de llegir-la, i que és capaç de copsar la nostra ànima amb una sola mirada.
Parlaria de la certesa del color. Una certesa que se’m negava quan durant l’infantesa intentava esbrinar si els meus somnis eren en color o en blanc i negre.
I parlaria d’art en el sentit més pur del terme. De l’art que és capaç d’unir amb un fil invisible les emocions i els pensaments de l’artista amb les emocions i els pensaments de l’espectador.
De tot això parlaria. Després callaria i deixaria que seguís parlant el silenci.
. . .
Joan March Torrandell, “Nòmades traginant el seu jardí”. Espai H.C. Lluc Fluxà Projectes d’Art (Can Ribera, 4. Palma de Mallorca). De l’1 d’octubre al 20 de novembre.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Formentor 2015

Martes, Septiembre 29th, 2015

Tornar a la quotidianitat després de passar un cap de setmana a Formentor amarats de literatura és difícil. A mesura que ens allunyam de l’hotel en direcció cap a Palma, tenim la sensació de deixar enrere la tranquil·litat del paradís per submergir-nos de nou al món real. Pensar que haurà de transcórrer tot un any per repetir l’experiència ens produeix una certa tristesa. Ens conhorta saber que el nostre esperit és avui més ric que fa tres dies, no només intel·lectualment –per tot el que hem après–, sinó també pel que fa referència a les relacions humanes. I és que, encara que el comú denominador que ens unia fos la literatura, hi ha hagut poc temps per llegir i molt per parlar.
El lema, suggerent i provocador, elegit enguany per la Fundació Santillana ha estat “La novela más mala del mundo”. Els personatges més malvats, pèrfids, cruels, infames i despreciables, així com els arguments i situacions més espantoses han anat desfilant per la Sala Orfeu. Els ponents (Antón Castro, Sonia Hernández, Justo Navarro, Pablo Raphael, Fernando Delgado, Biel Mesquida, Francesc M. Rotger, Carlos Zanón, Andrés Barba, J.A. González Sainz, José Carlos Llop, Marta Sanz, Marta Fernández, Aurelio Major, Manuel Rodríguez Rivero, Félix de Azúa, Fco. Ferrer Lerín, Eduardo Lago, Sara Mesa, Basilio Baltasar, Victoria Cirlot, Vicente Molina Foix, Carme Riera) els han presentat amb apasionament i, en moltes ocasions també, amb gran sentit de l’humor. Cal destacar dues absències d’última hora: Sebastià Alzamora i Rafael Argullol. Tancaren l’acte la música i la paraula. L’actriu Sofía Muñiz recità un poema de Walt Whitman acompanyada per les melodies klezmer de tres intèrprets: tuba, violí i acordió.
Ens ha agradat que enguany el temps assignat a cada ponent es respectàs. Això ha permès una major fluïdesa i que després de les intervencions fos possible el diàleg entre els convidats i el públic. Una altra millora d’aquest 2015 ha estat que durant el sopar hi ha pogut haver més comunicació, ja que els ponents compartien el menjador comú en lloc de tenir un reservat per a ells com era habitual en anys precedents.
Ara toca esperar dotze mesos i omplir-los de lectures i experiències literàries. La lluna plena de setembre tornarà i nosaltres serem a Formentor per contemplar-la.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

En ruta per Provença (III)

Martes, Septiembre 8th, 2015

A la sortida de Vence trobam la Chapelle du Rosaire, més coneguda com la capella de Matisse. L’any 1943, Henri Matisse arribà malalt a Vence, on el cuidà la seva antiga infermera i model, Monique Bourgeois, que s’havia fet monja dominica i el va convença perquè disenyàs aquesta extraordinària capella per a la comunitat. Les vidrieres –que van des del sòtil al trispol– creen un joc de llums blaus, verds i grocs que simbolitzen l’aigua, el cel, les plantes i el sol.
Molts d’artistes passaren per Saint-Paul-de-Vence: Léger, Cocteau, Matisse, Chagall, Picasso,… Anaven a dinar a La Colombe d’Or, però com no disposaven de diners pagaven amb obres. Avui dia, el restaurant (que també és hotel) disposa d’una gran col·lecció d’art. Si tens sort i t’admeten la reserva –nosaltres ho intentàrem amb dos mesos d’antelació sense aconseguir-ho– tens el privilegi de poder nedar a la piscina baix un mòbil de Calder.
L’any 1964 els col·leccionistes Aimé i Marguerite Maeght crearen al poble el que s’ha convertit en el millor museu d’art de la regió. Totes les sales estan obertes al jardí i les obres s’exibeixen de forma rotatòria. L’edifici va ser disenyat per Josep Lluís Sert i és una obra mestra en si mateix. Integra obres dels millors: un pati de Giacometti, escultures de Miró als jardins, finestres amb vidrieres de Braque i mosaics de Chagall. Aquest artista, per cert, està enterrat al cementiri de la localitat. Visitam la seva tomba i allà li retem homenatge llegint fragments de Mi vida i depositant una pedra de Mallorca sobre la llosa.
Arribam a la darrera etapa del viatge: Aix-en-Provence, la ciutat de Provença amb més reminiscències parisenques. Les terrasses de les cafeteries com Le deux Garçons –on Zola i Cézanne solien reunir-se–, les pastisseries que serveixen els famosos calissons, les fonts recobertes de molsa amb el seu rajar acompassat i lent que convida al passeig, potencien l’elegància del Cours Mirabeau. Abunden també els racons plens d’encant com la place d’Albertas i el seu mercat de flors o la botiga especialitzada en formatges de la rue des Marsellais, un paradís pels gourmets.
Realitzam una visita guiada a l’últim estudi de Cézanne, on els seus estris i l’espai mateix se salvaren de miracle gràcies a la iniciativa d’una universitat dels Estats Units; i caminam fins a Le Terrein des Peintres, un jardí amb terrasses, bastant descuidat, des d’on el pintor realitzà varis dels seus quadres de la muntanya Ste-Victoire.


Abans de partir tenim temps de conèixer la Fundació Víctor Vasarely, una agradable sorpresa per a nosaltres –que desconeixíem l’obra d’aquest artista hongarès– i una magnífica manera de despedir-nos de Provença. L’edifici, molt avanguardista, és monument artístic nacional. El visitant circula a través d’una sèrie d’hexàgons interconnectats les parets dels quals són les 44 obres exposades de Vasarely, icona de l’art òptic.
Sempre entristeix arribar al final d’un viatge, perquè tens la sensació de què tot allò que has vist tan sols ho podràs reviure en el record. Els llibres, les fotografies, els escrits i els petits objectes que has anat arreplegant al llarg del camí deixen testimoni de l’experiència viatgera. Però no és moment per a la melangia. La resta del món ens espera.

Papusza, quan la imatge traspua poesia

Lunes, Septiembre 7th, 2015

Poques vegades des d’aquestes pàgines hem recomanat una pel·lícula. Quan ho hem fet era perquè la seva projecció estava inclosa dins un cicle d’activitats dedicades al paisatge. Després de veure Papusza, però, volem dedicar-li unes línies.
Papusza és la biografia de la primera poeta gitana. De nina va voler aprendre a llegir i la seva infància va estar marcada pel pes de la culpa d’haver transgredit les normes de la seva comunitat. Ja d’adulta, els seus poemes –que ella anava escrivint a retalls de paper– sortiren publicats a una revista. Per aquest motiu va ser expulsada del clan familiar i condemnada a la misèria i a la soledat. Al final de la seva vida arribà a afirmar que si no hagués après a llegir hauria estat feliç.
Papusza és també una visió de la història europea del segle XX des del punt de vista del poble gitano. Un poble que va ser perseguit pel nazisme i que va haver d’abandonar el nomadisme a contracor durant el règim comunista en un intent d’assimilació per part de l’estat polonès.
Papusza és una obra mestra de la fotografia. Filmada en blanc i negre, és inevitable associar la textura de les seves imatges a la que Josef Sudek aconseguia fotografiant els boscos de Txecoslovàquia. L’excel·lència del director de fotografia, Krzysztof Ptak, fa possible que l’espectador es vegi submergit dins la boira tardoral o que sigui capaç de sentir les gotes de roada damunt la pell.
Papusza és un joc de metàfores en el qual vida, camí i escriptura es relacionen íntimament, a la vegada que desamaga la poètica dels paisatges polonesos. Surts de la sala amarat de bellesa sense saber cert si t’han contat una història o si has vist un poema.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

En ruta per Provença (II)

Jueves, Septiembre 3rd, 2015

Si hagués de destacar els tres punts forts d’Arlés diria que són: les restes romanes, el romànic de St-Trophime i la ruta Van Gogh.
L’any 49 a.C. Arlés eclipsà Marsella com a principal ciutat de la regió i s’inicià una època esplendorosa de la qual es conserven el teatre, l’amfiteatre i les restes d’un antic temple a la place du Forum. Al subsol d’aquesta plaça també poden visitar-se els Cryptoportiques (la cimentació de l’època romana i una sèrie de galeries excavades al segle I a.C.). Encara que a dia d’avui es tengui cura especial de tots aquests monuments, durant molt de temps varen ser una font d’aprovisionament de materials de construcció i no és difícil veure els estralls que aquest fet causà.
St-Trophime i el seu claustre són una joia del romànic. La portada reuneix tots els elements característics de l’arquitectura de l’època. L’efecte que produeix actualment als ulls de l’espectador devia ser molt diferent durant l’Edat Mitjana, perquè tot el conjunt estava policromat.
Els llocs d’Arlés que Van Gogh pintà durant la seva estada estan repartits per tota la ciutat. Cada un d’ells s’ha senyalitzat amb una placa on hi apareix una reproducció de l’obra i la seva història: Les Arènes, Le jardin public, Le café “Le Soir”, Le jardin de la maison Santé,… Ens aturam i, mentre contemplam pintura i original, llegim les cartes que l’artista escriví al seu germà explicant-li les il·lusions que perseguia, les dificultats econòmiques, les frustracions, l’intens treball diari, la rutina a l’hospital psiquiàtric,… Gran part de l’obra de Van Gogh va ser pintada a Arlés i Arlés té molt a agrair a Van Gogh, però a la ciutat no es conserva cap obra del pintor.


Arribam a Lourmarin per carreteres secundàries entre camps de vinya i arbres fruiters. A les voreres, els pagesos ofereixen els productes dels horts dels voltants. És temporada de cireres i no podem evitar la temptació. Diuen que Lourmarin és un dels pobles més macos de França. Té un castell i un mercat provençal cada divendres. Sembla una postal i li sobren turistes. Albert Camus valorà la seva bellesa quan va invertir part del premi Nobel en comprar-s’hi la casa on passà l’última etapa de la seva vida. Està situada al carrer que porta el seu nom, sense cap distintiu que la identifiqui, i no està oberta al públic. Visitam, això sí, la seva tomba i, allà, el llegim.


És impossible dissociar Grasse del perfum. L’abundància d’aigua a la zona i la idea d’un pelleter de perfumar els guants que confeccionava ho feren possible. La novel·la de Patrick Süskind mostra com varen ser els inicis d’aquesta indústria. L’experiència viscuda a la Fragonard Maison i al Museu Internacional de la Perfumeria ens demostrà que el nostre olfacte no està a l’alçada del de Jean-Baptiste Grenouille.
A mesura que ens aproximam a la costa, la fisonomia dels llocs canvia radicalment. Deixam passar Niça i Cannes per dirigir-nos a Vence i a Saint-Paul-de-Vence, dos pobles que conserven el traçat medieval dels carrers i les murades. Tan sols per aquests dos fets pagaria la pena estar-s’hi uns quants dies, però nosaltres ens hi acostam també per descobrir el rastre que hi deixaren el gran nombre d’artistes que hi arribaren durant la posguerra.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

16a Jornada Europea de la Cultura Jueva

Miércoles, Septiembre 2nd, 2015

El proper diumenge dia 6 de setembre se celebra la 16a Jornada Europea de la Cultura Jueva amb tot un seguit d’activitats que esperam que siguin del vostre interès:
Visites guiades al barri jueu medieval que sortiran del Centre d’Interpretació Maimó Ben Faraig (c.Almudaina,9). Es realitzaran en català (10h i 17h) i en castellà (11,45h i 18,45h). Imprescindible reservar al tel. 971225579 (extensió 1226) o a la direcció de correu electrònic calljueu@gmail.com
Jornada de portes obertes a la Comunitat Jueva de les Illes Balears de 10 a 14h (c.Monsenyor Palmer,3 baixos). Hi haurà degustació de productes caixer i venda de vi i pa àzim.
Taller de cuina, showcooking i degustació, amb Antoni Pinya Florit. Serà de 12 a 13,30h al pati de l’Arxiu Municipal de Can Bordils. Imprescindible reservar al mateix telèfon que indicàvem anteriorment (10€)*.
Plats sefardís al restaurant Las Olas Bistró (c.de can Fortuny,5). Reserva prèvia: 971214905 (18,50€+IVA).
Exposició bibliogràfica de cultura jueva, de 17 a 21h al pati de l’Arxiu Municipal de Can Bordils.
Conferència: “El bisbe Server i els jueus de les Balears” a càrrec de Josep Amengual Batle, a les 19h al pati del Centre d’Interpretació Maimó Ben Faraig.
Exposició: “Sinagogues d’Europa en glòria i ruïnes”, del 4 al 13 de setembre al pati del Casal Solleric (passeig del Born,27).
El món jueu i el cinema: “Al nacer el día” (9 set.), “Ojalá estuviera aquí” (16 set.), “La redada” (30 set.), “El invencible” (7 oct.), “Buenos días Sr. Fidelman” (13 oct.). Les projeccions es realitzaran a les 20,30h al Teatre Municipal Catalina Valls (passeig Mallorca,9).
Exceptuant les dues activitats que especifiquen preu, la resta són gratuïtes.
Més informació al 902102365 i a la pàgina www.redjuderias.org
. . .
*L’activitat del taller de cuina s’ha hagut d’aplaçar (data sense determinar) per defunció de la mare d’Antoni Pinya. Des d’aquí expressam el nostre més sincer condol.

En ruta per Provença (I)

Viernes, Agosto 28th, 2015

Amb un any de retard ens decidim a recorre part de Provença a la vegada que realitzam una ruta literària i artística per aquesta regió francesa que en el seu moment va ser lloc de trobada d’artistes d’arreu del món.
El nostre objectiu és començar a Avignon i arribar a Saint-Paul-de-Vence per visitar la Fundació Maeght.
Tota ruta literària necessita d’unes lectures per les quals navegar al llarg del camí. L’elecció no va ser fàcil:
• Avignon: fragments de La pujada al Mont Ventoux, de Petrarca.
• Arlés: Cartas a Theo, de Vincent Van Gogh.
• Lourmarin: El revés y el derecho, d’Albert Camus.
• Saint-Paul-de-Vence: Mi vida, de Marc Chagall.
• Grasse: El perfume, de Patrick Süskind.
A més, durant el viatge, llegim Un año en Provenza, que conta les experiències de l’autor anglès, Peter Mayle, quan decidí establir-s’hi. Una lectura fresca, irònica i divertida que retrata la idiosincràsia de les gents de la zona.
Intentam eliminar els llocs més turístics de la Costa Blava en favor de perdren’s cap a l’interior. Així i tot, les aglomeracions de viatgers són inevitables. A les places, les taules dels bars i restaurants ocupen tot l’espai i els clients dinen o sopen a menys d’un pam de distància. La cosa es complica a les entrades i sortides de les ciutats i a l’hora de trobar aparcament.
Si pens amb el viatge ideal, em resulta inevitable associar-lo amb el tren. La comoditat en front de les estretors dels avions, l’absència de llargues esperes, l’arquitectura de les estacions, el record literari dels viatgers del XIX, i la possibilitat d’anar contemplant el paisatge, fan que el ferrocarril sigui el mitjà de transport que més m’agrada. Per aquest motiu –i també per estalviar-nos quilòmetres de conducció–, els trajectes Barcelona-Avignon (a l’anada) i Aix-en-Provence-Barcelona (a la tornada) els feim amb l’AVE.


Arribam a Avignon al final de l’horabaixa. La vista de l’imponent Palau dels Papes –el palau gòtic més gran del món– ens trasllada a l’època del Gran Cisma, quan convivien dues seus papals. La inseguretat que sentien es fa palesa en la gruixa dels murs i en l’aspecte de fortalesa del conjunt. Baixam fins el riu per veure d’aprop el famós pont i les murades del segle XIV. Per arribar-hi basta seguir les riuades de gent o les botigues de records que, una devora l’altre, marquen el camí. La ciutat ens descobreix també llocs curiosos i poc freqüentats com el Quartier des Teinturiers, el barri on s’assentaren els tintorers i que conserva els canals amb quatre rodes hidràuliques. Carrers estrets amb ombres vegetals, petites places, la remor de l’aigua, contribueixen a augmentar l’encant. Però el moment més emocionant de la visita a Avignon s’amaga als jardins Rocher des Doms. Ens asseim a un banc i davant nostre s’extenen unes vistes impressionants del Roine amb el Mont Ventoux al fons. Quan Petrarca realitzà l’ascensió al cim no podia imaginar la repercussió que això tendria, ja que la revelació que experimentà va ser la llavor que originà l’Humanisme, el Renaixement, i la idea del que actualment entenem per paisatge. Imaginam el que els seus ulls contemplaren: als seus peus, els niguls; davant, el Roine; a l’Est, els Alps italians; a l’Oest, les muntanyes de Lió. Obrim el llibre i llegim…

Text: Maria Àngels Moyà

Com les pedreres esdevenen paisatges

Viernes, Marzo 20th, 2015

L’arquitecta Catalina Salvà va ser seleccionada per participar al VII Congrés Internacional del Territori 2.014 que es va celebrar al Madrid el passat mes de novembre. Ara, al seu blog, publica l’article amb el qual participà: El descobriment d’un paisatge desconegut. Les pedreres de marès, restes oblidats del territori de Mallorca. Ella mateixa resumeix el contingut: “ El procés de posar de manifest les pedreres de marès com un des paisatges que conformen la identitat i memòria d’una part de Mallorca passa per desenvolupar la consideració de l’existència d’un lligam de component territorial entre aquestes pedreres. La lectura del conjunt de pedreres es construeix sobre una matriu territorial evolutiva on les pedreres esdevenen rastres d’aquest procés. La representació d’aquests rastres de diferents esadis temporals provoca la detecció de conjunts de pedreres, presents en gran part de la geografia de l’illa, apuntant a l’existència d’un Territori de Pedreres, determinant una percepció d’un nou paisatge que configura una nova identitat de Mallorca”.
Per llegir l’article complet i descobrir com les pedreres esdevenen paisatge, podeu picar l’enllaç paisatgestransformats.blogspot.com on també hi podeu trobar l’article Les pedreres de marès s’han de catalogar, que fou la seva contribució al monogràfic sobre paisatge de diumenge passat al diari ARA Balears.

Seró Espai Transmissor

Jueves, Octubre 30th, 2014

Seró és un poble de la comarca de La Noguera, a Lleida. L’any 2007, durant les obres de construcció d’una de les canonades de la xarxa de distribució de reg, es descobriren les restes d’un megàlit. Les lloses que el formaven presenten una decoració que demostra que eren part d’un monument anterior reutilitzat posteriorment. Es tracta d’una sèrie d’esteles antropomorfes de gran alçada (una d’elles arriba als 7 metres) que han convertit Seró en un enclau únic pel que fa referència a la prehistòria europea. Aquest descobriment va ser el punt de partida per la posada en marxa del projecte “Seró Espai Transmissor”, un centre d’interpretació que explica la història de la troballa i l’emmarca dins el context de l’època.
L’edifici, que va guanyar el premi FAD d’arquitectura l’any 2013 i va ser una de les tres obres escollides per representar Catalunya a la Biennal d’Arquitectura de Venècia d’aquest any 2014, ens sembla tan interessant com el seu contingut. Al utilitzar els materials que habitualment fan servir els agricultors de la zona per a la construcció de magatzems i deixar-los –tal com fan ells– sense cap tipus de revestiment, s’aconsegueix, per una banda, contextualitzar a la perfecció l’estructura arquitectònica amb el medi on s’ubica i, per altra, sumar un punt d’originalitat al conjunt, que sembla inacabat.
A l’interior hi trobam diversos espais diferenciats:
– L’espai del vi, que ofereix els productes de les cooperatives locals.
– Una sala polivalent per a les activitats amb les escoles i oberta a les distintes propostes del poble.
– Una sala-museu que conté els plafons explicatius, així com les peces de petit tamany del jaciment.
– La cambra de les esteles.


Per tenir una idea de les sensacions i l’atmosfera màgica que es crea en el descens a la cambra de les esteles, basta llegir el text següent redactat pels membres de l’organització del Centre:
Un recorregut en espiral quadrangular i amb una quasi inapreciable pendent,…envoltats per peces ceràmiques calades que deixen passar la llum tamisada, l’aire, les olors del camp, la boira… va baixant la intensitat lumínica, el paviment ceràmic es va disgregant i, en arribar a la cambra, la llum zenital focalitza la mirada sobre la superfície gravada de cadascuna del les esteles,…silenci…s’alenteix el temps en un espai de contemplació precisa, en un pla horitzontal de pols d’argila que mostra l’empremta que deixa al passar cada visitant…tranquil·lament i en sentit invers iniciem la sortida sense possibilitat de creuament amb altres…, poc a poc s’intensifiquen la llum i els sons, fins que l’horitzó d’un camp de blat ens ve a trobar i ens retorna als paratges agrícoles característics de la comarca de la Noguera.
La Fundació Starlight ha designat la zona com a “Destinació Turística Starlight”. És a dir, un lloc que posseeix qualitats excel·lents per a la contemplació del cel nocturn i la pràctica d’activitats basades en aquest recurs natural. La contaminació lumínica és mínima i algunes de les visites es realitzen de nit. En aquestes ocasions, els visitants que alcin la mirada cap al cel podran emocionar-se sabent que contemplen els estels tal com ho feien els habitants d’aquestes terres cinc mil anys enrere. També ens referíem en això quan, unes línies més amunt, parlàvem de màgia.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà