Archive for the ‘Archivos 2010’ Category

Espais d´oci

Jueves, Febrero 24th, 2011

Quan algú pren la iniciativa i decideix inaugurar un espai d´oci, se suposa que abans durà a terme una sèrie d´estudis sociològics o de mercat per saber quin tipus d´activitats tendran millor acollida entre la població. Després d´haver-ho fet, si opta per seguir endavant, actuarà en conseqüència. Per tant, podem afirmar que cada ciutat ofereix allò que la majoria de gent demana. M´agradaria posar com exemple dos llocs rehabilitats i transformats en espais d´oci de dues ciutats diferents: S´Escorxador de Palma i el Matadero de Madrid.
Entram al recinte de S´Escorxador. L´edifici és una mostra magnífica de l´arquitectura modernista. El començament no està gens malament. Seguim: unes sales de cinema, les úniques de Palma que projecten versions originals. Prometedor! També hi podem trobar un parell de casetes prefabricades on venen articles de regal, quatre bars, tres restaurants i un supermercat. Ah! Cada any s´hi celebra una fira de tapes i pinxos que, normalment, té un gran èxit entre el públic.
El Matadero està situat al barri de Legazpi de Madrid. El jardí exterior forma part d´un programa de tallers de jardineria per a infants. Abans d´entrar, una gran bústia de fusta convida a les persones interessades en rebre informació de les activitats que s´organitzen a dipositar-hi les seves dades. Al vestíbul, música en directe, una màquina expenedora de llibres i personal que et resol els possibles dubtes que puguis tenir. Matadero és un centre de creació. Les arts escèniques, les arts visuals, el disseny, la música, el paisatgisme, la moda, la literatura, el pensament i el cinema formen part de la seva activitat interdisciplinària. Hi podem trobar sales d´exposició, espais on grans i petits juguen a tennis de taula o amb l´ordinador, racons d´estudi i investigació, sales de lectura, teatre, espai de residència,… És un lloc viu que neix de la col·laboració d´institucions públiques i privades amb l´esperit d´investigar, formar, produir i difondre iniciatives innovadores a nivell nacional i internacional.
M´atur aquí. És un bon moment per deixar d´escriure i donar pas a la reflexió. Després, que cada un en tregui les seves conclusions.
. . .
www.mataderomadrid.com
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Difusió del Seminari-Taller “Paisatges de Futur”

Miércoles, Diciembre 1st, 2010

Volem fer difusió del seminari “Paisatges de Futur”, que organitza el Departament del Territori els dies 2 i 3 de desembre al Laboratori d´Arquitectura Francesc Quetglas de Palma (Carrer de Manacor, 156-158), perquè tots els tècnics i ciutadans interessats puguin participar en un intercanvi d´idees sobre el paisatge com a valor educatiu i actiu econòmic.
Aquest seminari s´emmarca dintre les activitats de sensibilització del projecte europeu PAYS:MED:URBAN, en el qual participa el Departament de Territori del Consell de Mallorca, i se centra en la sensibilització dels actors locals com a valor estratègic en el procés d´implementació del Conveni Europeu del Paisatge.
El programa és el següent:
(más…)

Huellas

Sábado, Noviembre 27th, 2010

Arte es el arte de conservar tu idealismo cuando has perdido ya tu inocencia.

“Huellas” es la continuación de la exposición “Extrañamente próximo” y forma parte de la serie “Tabú”, que concebí en 2006 para la sede de la Corte Suprema de Colonia.

“Huellas” es una exposición permanente que se irá transformando a la vista de los aspectos socio-políticos más apremiantes. Es un recordatorio personal para no olvidar nunca, y también una manifestación de la historia de la Alemania del Este y del Oeste, aunque también refleja la dura dominancia del fascismo en Mallorca hasta 1976. Al mismo tiempo, es una llamada al poder creativo del individuo para que supere límites y abata barreras. Finalmente, es un homenaje al coraje y al valor de todos los que se han alzado firmemente contra las dictaduras. Esto puede verse en la instalación de acero que muestra la consigna “Wir sind das Volk” perforada en el muro, dejando que la luz del día lo traspase con sus sombras de esperanza. La frase “Soy el otro” en distintos idiomas, impresa en cristal en el techo del laberinto, nos recuerda la responsabilidad de cada uno de nosotros respecto a la humanidad. Durante los últimos quince años he dedicado mi trabajo en la escultura y la instalación al tema de la violencia y la humanidad.
Mis materiales predominantes son acero, piedra, madera y plomo. Reflejan la consistencia y la gravedad del tema tratado, al mismo tiempo que la madera envejecida y las huellas de oxidación hablan de un cambio constante, al igual que los tocones de palmeras ubicados a la entrada hablan de la pérdida de raíces.
He trabajado durante cuatro años en la preparación de esta exposición: dos años de investigación, elaboración del concepto y diseño; y dos años para realizar las obras en si. Como concepto básico elegí el símbolo de la esvástica, porque ningún otro símbolo trajo consigo más sufrimiento a los europeos.
Sin embargo, se trata de un símbolo solar que he construido dentro de un laberinto de placas de acero con una superfície de 35 por 30 metros y de 2,5 metros de altura, que se ha convertido en un más bien meditativo claustro -o un jardín para la meditación- con seis grandes patios ajardinados interiores y exteriores. Dos caminos de acero y piedra conducen hacia una antigua higuera y, a través del laberinto, hacia la naturaleza circundante. Pero cuando se combinan las placas de acero de otro modo, aparece una esvástica. Así que no es este símbolo lo importante aquí, sino la actitud individual hacia la violencia y la humanidad.


En la “biblioteca interior de culpa quemada”, antiguos libros de leyes ennegrecidos se amontonan en ventanas de cristal y en una librería de acero. Todos los libros datan del periodo comprendido entre 1934 y 1969, porque hasta ese año no empezó la persecución oficial contra los crímenes que el Nazismo cometió en Alemania. Dos libros de acero están vacíos, porque todavía hay innumerables violaciones de los derechos humanos en todo el mundo que aún están esperando ser juzgados.
En la librería exterior hay unos libros cortados en piedra de Santanyí soldados en las paredes de acero, que nos recuerdan a los autores y filósofos perseguidos y largamente olvidados en muchos países. Algunos ganchos de acero vacíos producen largas sombras a la luz de la mañana. Cerca de ellos, una multitud de palabras acabadas en “ismo” han sido talladas en libros de piedra, manifestando la ideología de la violencia.
Unas sillas de acero cuelgan sobre la pared para recordarnos a los que han sufrido persecución y huída, y también el vacío cultural que dejan atrás. El elemento recurrente de la silla y el libro representan los logros del hombre a lo largo de miles de años, es decir, lo que nos hace diferentes de los animales salvajes y lo que tendría que testimoniar nuestras realizaciones y nuestro desarrollo intelectual. Pero, de nuevo, una y otra vez, recordamos que este desarrollo conlleva la esclavización de seres humanos alrededor del mundo.

Sin embargo, hay formas de escapar de la amenaza de este laberinto del terror y del error, tanto reales como imaginarias. Los triángulos de cristal negro (la estrella de David?) sobre el espejo de color negro carbón reflejan el cielo azul y muestran el camino hacia un mundo mejor, sobrepasando todos los límites y todos los muros.A veces, el éxito es ilusorio, como sugieren las grandes hojas de cristal que conducen a ninguna parte. Pero, en otras ocasiones, el éxito es real y el espectador puede disfrutar de la paz y la tranquilidad que encuentra en el diálogo con la naturaleza circundante. La vieja y deteriorada barca sobre el río está llena de miles de pequeñas piezas de cristal para recordarnos a los daneses, que llevaron a todos sus ciudadanos judíos hacia la neutral Suecia en medio de la noche. Un infinito procesamiento de palabras de violencia, pintadas en hojas de plástico, están flotando en el río de 45 metros de longitud que discurre hacia la casa.
Aparte de las esculturas y de las instalaciones del laberinto, hay una gran excavación en la roca en la que la organizada (a menudo soterrada) violencia de los dictadores y de las dictaduras, son contrastadas con el desamparo de los pobres. Una radio antigua, por ejemplo, aparece al extremo de una escultura de acero en la que un cartón blanco habla de la “inflación de la inocencia”. Libros quemados y ennegrecidos cuelgan de cables de acero y se multiplican en grandes espejos para dar testimonio de los atentados perpetrados para evitar la persecución legal de los actos violentos. Una larga formación de los pobres atraviesa la cueva. Fotografías de neón de niños del tercer mundo están pegadas en los asientos de sillas de acero. ¿Van camino de la escuela o del trabajo forzado? ¿Van a jugar y disfrutar o a fábricas de alfombras? ¿Se dirigen hacia la libertad o a la guerra y el exilio? Preguntas y más preguntas.
No tengo respuestas, sólo la esperanza del cambio en la forma del cristal, los espejos y la luz. La energía del cambio y la esperanza la tomo de la asombrosa belleza de la naturaleza circundante. Una naturaleza que el hombre aún no ha “civilizado”. Una belleza que me gustaría compartir con ustedes aquí.

www.doertewehmeyer.com
. . .
Texto: Dörte Wehmeyer

Quan el cos parla

Martes, Noviembre 23rd, 2010

Olga Tragant

Sempre he admirat les disciplines artístiques que utilitzen un llenguatge universal a l´hora d´expressar-se, perquè no conèixen fronteres i poden arribar a tothom: pintura, escultura, ceràmica, música, dansa,… Hem tengut oportunitat de veure un video en el qual un cos parla sense paraules i ens transmet sensacions, emocions, sentiments. El moviment, la coreografia i la música expliquen una història. L´escenari, un bosc. Primer, el despertar. Després, la desesperació de sentir-se limitat pel propi cos; talment un arbre presoner d´unes arrels que l´aferren a la terra. Finalment, l´autolliberació com a fruit d´una decissió individual que, d´alguna manera, també talla les cadenes personals dels espectadors atrapats en l´angoixa de la protagonista. Ens referim a un muntatge d´Olga Tragant, ballarina, coreògrafa i professora, que dirigeix l´espai “tragantDansa”, dedicat a la dansa contemporània. Segons la seva pròpia filosofia, “funciona com una plataforma on s´assaja, s´experimenta, es debat, es reflexiona, s´exhibeix i es viu la dansa com un valor fonamental de la societat”. Per això, la vessant creativa i la pedagògica es donen la mà a l´hora d´organitzar activitats. Aquest espai ha coordinat esforços amb altres iniciatives de la ciutat de Barcelona, l´unió dels quals ha donat com a fruit un projecte interdisciplinari: “Nodes de Gràcia. Creació, educació i difusió contemporànies”. En una època marcada per l´individualisme, és d´agrair que s´estabeixin sinèrgies mitjançant xarxes que afavoreixin la comunicació, l´intercanvi, la divulgació i la cooperació.

www.tragantdansa.com /   www.nodesdegracia.net

. .  .

Text: Maria Àngels Moyà

El territori de l´artista

Lunes, Noviembre 22nd, 2010

Qualsevol artista, tant com a creador com a difusor de la seva obra, es veu obligat a moure´s per distints territoris. Des del moment que concebeix les idees, fins que les exposa davant del públic, ha hagut de recórrer un camí de paisatges molt variats: els llocs on té per costum proveir-se dels materials, el taller on emmarca les peces, els paratges que envolten el mercat de l´art: institucions, galeries, premsa, possibles compradors,…però on millor es pot apreciar la seva feina és al seu estudi. És allà on l´artista estableix un diàleg amb ell mateix, sense cap interferència que pugui rompre el fil conductor que l´uneix amb l´obra.
Durant el nostre darrer viatge per terres de Catalunya, hem tengut el plaer de viure aquesta relació personal obra-autor a l´interior de tres estudis: el de Jaume Amigó, el de Lluís Sans i el de Toni Moranta.

Jaume Amigó
Jaume Amigó treballa a L´Alzina, un poblet de la província de Lleida on els matins són freds i boirosos. A poc a poc, el sol va guanyant terreny a la gelada i, quan la boira s´aixeca, va deixant pas als ocres de terra endins. El seu espai és una nau que ha acondicionat en forma de loft. A la planta baixa, hi té l´estudi que, segons les seves pròpies paraules, sempre es troba en un canvi constant: pintures, padaços, disolvents, teles, pinzells, l´aparell per realitzar gravats, obra actual i la d´etapes anteriors,… A l´altell hi té els llibres, la música, l´ordinador. Es tracta de dos ambients diferenciats que mostren dues cares de la mateixa intimitat, dos ambients on la calidesa no neix tan sols de les estufes de ferro colat que cremen llenya i carbó, sinó de l´hopitalitat de les persones que l´habiten. Actualment i fins el mes de desembre, Jaume Amigó exposa la seva obra a la galeria N2 de Barcelona. La mostra introdueix vàries novetats: la utilització d´una gamma més ampla de colors, l´aigua com a part del procés creador i la presentació d´algunes peces dividides en “tatamis”. En el fons, com és habitual en ell, la influència de la cultura japonesa i la senzillesa i simplicitat en les formes.

Estudi Lluís Sans
Deixam la ruralia i ens acostam a Sant Feliu de Llobregat. Abans poble i ara perifèria de Barcelona, és un d´aquests llocs on els polígons, les fàbriques i les autovies, han donat pas als paisatges típics de les franges urbanes. Lluís Sans i Jaume Amigó van créixer aquí i encara recorden els horts i les casetes baixes del poble de la seva infantesa. L´estudi de Lluís Sans està repartit en varies habitacions de la casa (per manca d´espai): el taller, el magatzem de materials, el magatzem on hi guarda les proves. Al pati hi ha muntat la instal·lació que formava part de la seva darrera exposició: “Beure per la mateixa boca”, calzes de ceràmica raku que traspuen sensualitat i erotisme. I és que Lluís Sans, de la mateixa manera que Jaume Amigó, s´ha deixat seduir per la màgia de la cultura japonesa. La visita és breu, però intensa. Lluís ens despedeix amb un somriure i una mà càlida.

Estudi Toni Moranta
Al cor del barri de Gràcia, ens trobam amb Toni Moranta. Ja hem parlat del seu estudi en altres ocasions: a la part posterior, hi fa feina i davant, mostra la seva obra al públic. Com a bon melòman, la música sempre l´acompanya i deixa emprenta a cada una de les seves peces. Ens ensenya els últims treballs: “Estic aprenent a cremar”, comenta. Una veu interior, ens diu que ja en sap des de fa estona, però callam. Els nostres ulls se centren en uns dels quadres: fons blanc, la cremada deixa tres cercles concèntrics que van canviant de tonalitat així com s´allunyen del focus on s´ha aplicat el calor i, enmig, del espai buit que ha deixat el foc, hi neix una petita bolla de posidònia. La primera imatge que em ve a la ment és la d´un eclipsi. Després, la perfecció del cercle, el joc entre llum i fosca, el concepte desprovist de qualsevol artificiositat supèrflua, el minimalisme en estadi pur. Continuam l´itinerari pel seu món creatiu. Acabam caminant pels carrers de Barcelona. Anam a veure una instal·lació d´en James Turrell. Seguim parlant d´art.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

Trobada gastronòmica

Lunes, Noviembre 22nd, 2010

Trobada gastronómica

Ahir va tenir lloc a Ca´n Monroig una trobada gastronòmica a la qual hi va participar el taller d´art i cuina del Centre d´Art i Paisatge Camp Lledó amb l´elaboració d´un arròs brut. Els altres plats del dinar-degustació varen ser una aportació de Jordi Puiguriguer, que preparà una amanida tèbia d´ànec i poma, i de Jorge Salazar, que regenta el restaurant Es pou de sant Magí: aguiat de sèpia, musclos, fabada i peus de porc.
Els assistents a l´acte formaven part de dels distints àmbits de la cultura: premsa escrita, televisió, literatura, art, moda, música, coreografia, crítica, món editorial, medicina,… Els objectius principals d´aquesta iniciativa són, per una banda, dinamitzar els espais culturals i, per altra, posar en contacte persones inquietes i creatives perquè puguin expressar en llibertat les seves idees, compartir els seus projectes i sembrar la llavor de futures col·laboracions.
Les pantalles dels ordinadors estaven connectades i, en petits grups, s´anven consultant les activitats programades dels centres participants, un canó de projecció llançava a la paret imatges de video, sonava la música de Verdi, les cadires i els sofàs (obra de Noëlle Ginard) estaven recobertes amb versos de Sylvia Plath, Rimbaud, Verlaine, Apollinaire,… i el temps va córrer fins que ens arribà la nit.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

Land Art

Sábado, Noviembre 20th, 2010

Si voleu disfrutar del land art en estat pur, llogau un cotxe i dedicau uns dies a recórrer Osca per realitzar els itineraris de les obres que set artistes han creat pel CDAN i la Diputació de la província. Cada un d´ells ha tengut l´oportunitat de disenyar una peça i d´elegir un paratge on situar-la. Cada una de les obres amaga una idea, una filosofia, una estètica, que paga la pena viure i sentir:
-Richard Long, a Benasque.
-Per Kirkeby, a Plan.
-Siah Armajani, a Bielsa.
-David Nash, a Berdún.
-Alberto Carneiro, a Belsué.
-Ulrich Rückriem, a Abiego.
-Fernando Casás, a Piracés.
Si entrau a la pàgina web del CDAN  podreu trobar la informació necessària i un mapa que mostra els recorreguts, l´explicació detallada de com arribar-hi i la història de cada intervenció. Totes les obres estan documentades en una publicació que pot adquirir-se al Centre. Allà també podreu visionar les filmacions amb tot el procés de creació.
És un viatge que vos permetrà descobrir l´aridesa salvatge dels Monegros, l´aigua i la frondositat dels parcs naturals, la monumentalitat del Pirineus, ermites llunyanes, pobles abandonats i, sobretot, la màgia de cada ruta que desamaga ponts, rius, ports de muntanya, petites poblacions, camins poc transitats, els colors de cada estació,… L´ésser humà, l´art i el paisatge.

www.cdan.es

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

Visita al CDAN

Sábado, Noviembre 20th, 2010

Fa uns dies tenguérem el plaer de conèixer el Centre d´Art i Natura d´Osca (CDAN) i d´entrevistar-nos amb la seva directora, la senyora Teresa Luesma. Ens referim a l´experiència com un plaer, perquè disfrutàrem de cada moment de les quatre jornades que dedicàrem a realitzar els itineraris de land art que es reparteixen per tota la província i de la visita a les instal·lacions del Centre.
L´edifici, que també alberga la Fundació Beulas, és un projecte disenyat per Rafael Moneo que s´integra magníficament a l´entorn. A més de contenir la col·lecció particular del pintor José Beulas i el Centre de Documentació d´Art i Natura (INDOC), s´hi organitzen exposicions temporals. En aquells moments, es mostraven les fotografies de gran format de l´artista Thomas Joshua Cooper que retraten llocs extrems de la geografia utilitzant el blanc més pur, el negre més profund i totes les combinacions possibles d´aquests dos colors. Finalment, s´organitzen conferències, excursions, cursos, presentacions de publicacions, tallers, jornades fotogràfiques,… Des del 2006, cada any celebren el cicle de cursos monogràfics dirigits per Javier Maderuelo denominats “Pensar el Paisaje”. Les ponències es recoeixen en publicacions editades conjuntament amb l´editorial Abada. Ja hem recomenat aquests llibres en moltes ocasions a l´apartat de “lectures” del nostre blog.
Volem aprofitar l´avinentesa per agrair al CDAN, a tot el seu equip i, molt especialment, a la seva directora, Teresa Luesma, el tracte amable, el temps que ens van dedicar i l´oportunitat que ens donaren d´aprendre, amb el seu exemple, dedicació i entusiasme, en què consisteix la feina ben feta.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

Franges

Sábado, Noviembre 20th, 2010

El Centre d´Art i Paisatge Camp Lledó va assistir al Seminari Internacional “Franges. Els Paisatges de la Perifèria”, organitzat per l´Observatori del Paisatge de Catalunya i que va tenir lloc al Casal Marià d´Olot els passats 11 i 12 de novembre.
L´objectiu del seminari era obrir una reflexió sobre les franges que es creen a la perifèria dels pobles i ciutats, uns llindars entre els centres urbans i la ruralia, sobre els quals s´actua sense una planificació adequada i que originen paisatges desolats, inacabats, no-llocs, on tot sembla tenir-hi cabuda i que poden repercutir negativament en la qualitat de vida de les persones que els habiten. Per altra banda, es pretenia analitzar de quina manera podem intervenir sobre aquestes franges del nostre territori per millorar la seva qualitat paisatgística.
La característica principal d´aquestes dues jornades va ser la interdisciplinarietat, perquè les distintes ponències sorgien dels àmbitis més variats (institucionals, no institucionals i alternatius):
-“Paisatges dialèctics: temps i contratemps de l´habitar”. Piero Zanini. Arquitecte i investigador al Laboratori d´Arquitectura i Antropologia de l´Escola Nacional Superior d´Arquitectura de París-La Villette.
-“Galícia: del rururbà a l´espai metropolità”. Xerardo Estévez. Arquitecte i urbanista.
-“Paisatge del conflicte, espai de diàleg”. Daniela Colafranceschi. Arquitecta, doctora en Projectes Arquitectònics i professora d´Arquitectura del Paisatge a la Universitat Mediterrània de Reggio Calabria.
-“Paisatge, literatura i perifèria”. Toni Sala. Escriptor i professor de literatura catalana.
-“La ciutat perifèria i els paisatges ordinaris: franges versus paràmetres”. Francesc Muñoz. Director de l´Observatori de la Urbanització i del Màster en Intervenció i Gestió del Paisatge de la Universitat Autònoma de Barcelona.
-“Caminar el límit”. Pere Grimau. Artista. Observatori Nòmada de Barcelona.
-“La perifèria com a no-paisatge. Projectes visuals”. Aurora Fernández Polanco. Crítica d´art i professora titular del departament d´Art Contemporani de la Universitat Complutense de Madrid.
-“Hip-hop, perifèries i paisatge”. Xavier Vicente. Cantant del grup El Nota.
-“Perifèries urbanes. Una aproximació des dels catàlegs de paisatge”. Pere Sala. Coordinador tècnic de l´Observatori del Paisatge de Catalunya.
-“La preservació i adaptació de l´agricultura en els espais periurbans. L´exemple del regadiu de Manresa”. Ignasi Aldomà. Departament de Geografia i Sociologia de la Universitat de Lleida.
-“Paisatges en espera. Calàbria i Sicília”. Fabio Manfredi. Universitat Mediterrània de Reggio Calabria.
-“Franges hidràuliques, entre angoixes geogràfiques i estratègies de supervivència”. Francesco Vallerani. Professor de Geografia a la Universitat de Venècia Cà Foscari.
-“Topologies liminals. Totes les perifèries es toquen”. Joan Vila-Puig i Elvira Pujol. Col·lectiu Sitesize.
-“Intervencions artístiques en els paisatges de la perifèria”. Xavier Ballaz, Eduard Crespo i Cristian Diamante. Col·lectiu Difusor. Col·lectiu d´expressió artística en espais públics.
Joan Nogué, Pere Sala i Daniela Colafranceschi presentaren els ponents i moderaren els debats posteriors. El seminari es completà amb una sèrie d´activitats paral·leles (cinema i exposicions) a distints llocs de la ciutat.
Varen ser uns dies per plantejar-se moltes preguntes i, tal com es va apuntar en repetides ocasions, si les preguntes són les adequades, segur que, més prest o més tard, trobarem les respostes.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

XII [ Orígens / Orígenes ]

Viernes, Noviembre 19th, 2010

“Crec que puc dir amb seguretat que ningú no entén la mecànica quàntica”. RICHARD FEYNMAN

M´ofega el desassossec

del principi d´IN-CERTESA

(la immensitat inimaginable,

IN-COMPRENSIBLE).

Sembla mentida el poder

de dues úniques lletres…

(les micropartícules invisibles,

IN-COMPRENSIBLES)

…quan tot pareix reduir-se

a un simple i senzill prefix

(la realitat visible,

IN-COMPRENSIBLE).

.  .  .

“Creo que puedo decir con seguridad que nadie entiende la mecánica cuántica”. RICHARD FEYNMANMe ahoga el desasosiego

del principio de IN-CERTEZA

(la inmensidad inimaginable,

IN-COMPRENSIBLE).

Parece mentira el poder

de dos únicas letras…

(las micropartículas invisibles,

IN-COMPRENSIBLES)

…cuando todo se reduce

a un mero y simple prefijo

(la realidad visible,

IN-COMPRENSIBLE).

.  .  .

Text: Maria Àngels Moyà

Imagen: Diego Laranxeira

XI [ Orígens / Orígenes ]

Viernes, Noviembre 19th, 2010

NIELS BOHR

Si poguéssim sotmetre la humanidad

a l´acció d´un accelerador de partícules,

descobriríem senderes

entre ment, cos i ànima

que, ocupats en evolucionar,

encongiren amb el pas del temps.

.  .  .

“Cualquier persona que no encuentre asombrosa la teoría cuántica es que no la entiende”. NIELS BOHR

Si pudiésemos someter a la humadidad

a la acción de un acelerador de partículas,

descubriríamos senderos

entre mente, cuerpo y alma

que, ocupados en evolucionar,

encogieron con el paso del tiempo.

.  .  .

Text: Maria Àngels Moyà

Imagen: Diego Laranxeira

X [ Orígens / Orígenes ]

Viernes, Noviembre 19th, 2010

“Qualsevol tecnologia avançada és indistingible de la màgia”. ARTHUR C. CLARK

Temps convertit en espai.

Espai transformat en temps.

Veritats absolutes diluïdes

entre el teixit relatiu del cosmos.

.  .  .

“Cualquier tecnología avanzada es indistinguible de la magia”. ARTHUR C. CLARK

Tiempo convertido en espacio.

Espacio transformado en tiempo.

Verdades absolutas diluidas

entre el tejido relativo del cosmos.

.  .  .

Text: Maria Àngels Moyà

Imagen: Diego Laranxeira

IX [ Orígens / Orígenes ]

Domingo, Noviembre 7th, 2010

“No pot sortir res del no-res”. LUCRECI

Minúscula,

tal com era l´Univers

quan no superava

el tamany d´un electró.

.  .  .

“No puede salir nada de la nada”. LUCRECIO

Minúscula,

tal como era el Universo

cuando no superaba

el tamaño de un electrón.

.  .  .

Text: Maria Àngels Moyà

Imagen: Diego Laranxeira

VIII [ Orígens / Orígenes ]

Domingo, Noviembre 7th, 2010

“És intolerable la idea de que l´home i la resta d´éssers estiguin condemnats a una completa aniquilació després d´aquest lent progrés continuat”. CHARLES DARWIN

Ecos d´un origen

silenciós, llunyà,

ens arribaran

tard i en diferit.

Vivim el present

entre la incertesa

d´un futur desconegut

i la ignorància

d´un passat inabastable.

.  .  .

“Es intolerable la idea de que el hombre y el resto de los seres estén condenados a una completa aniquilación después de este lento progreso continuado”. CHARLES DARWIN

Ecos de un origen

silencioso, lejano,

nos llegarán

tarde y en diferido.

Vivimos el presente

entre la incertidumbre

de un futuro desconocido

y la ignorancia de un pasado inalcanzable.

.  .  .

Text: Maria Àngels Moyà

Imagen: Diego Laranxeira

VII [ Orígens / Orígenes ]

Domingo, Noviembre 7th, 2010

“El nostre Univers és simplement una d´aquelles coses que ocorren de tant en tant”. EDWARD TRYON

El fred de cada pedra

amaga el primer foc.

Rastres d´incandescència

escriuen històries perdudes

en la memòria del temps.

.  .  .

“Nuestro Universo es simplemente una de aquellas cosas que ocurren de vez en cuando”. EDWARD TRYON

El frío de cada piedra

esconde el primer fuego.

Rastros de incandescencia

escriben historias perdidas

en la memoria del tiempo.

.  .  .

Text: Maria Àngels Moyà

Imagen: Diego Laranxeira