Archive for the ‘Archivos 2011’ Category

Sabors del Marroc

Miércoles, Diciembre 21st, 2011

Beni Mellal és una de les ciutats del Marroc que ha experimentat un major creixement en els últims anys. Situada als peus de l´Atlas Central, a la falda del Tassemit, gran part dels viatgers que hi arriben l´eligeixen com a punt de partida per visitar la cascada d´Ouzoud o per recórrer les muntanyes de la regió. Els paisatges, el casc històric, els carrers típics i, sobretot, l´antiga Kasbah (Bel-Kush) són altres dels seus atractius.


Samira Kacimi, la nostra convidada al taller d´art i cuina del mes de desembre, és de Beni Mellal. Ens prepararà cuscús de verdures, tajín de pollastre i te amb menta. Sabem que serà una reunió gastronòmica molt especial per diversos motius: En primer lloc, els estris que utilitzarà -la cuscussera, el tajins, el joc de te- són originaris del seu país i les espècies, també. En segon lloc, com es tracta de plats laboriosos que necessiten vàries hores de cocció, tendrem més temps per parlar, conèixer costums i comparar cultures.
Samira arriba carregada de senalles: ingredients, olles, fogó, carbó, bufador,… No hi manca cap detall. A poc a poc la cuina va omplint-se de colors, textures i aromes. Ens admira la seva professionalitat i capacitat d´organització. Després de preparar la carn i les verdures, encén el foc de carbó. Hi ha dos llocs de cocció: mentre el cuscús es va fent a la cuina, el tajín se situa a l´exterior de la casa. El procés d´elaboració és llarg i complicat. No tenim pressa. Oloram els condiments, observam com van transformant-se els aliments cuinats a foc lent, fotografiam cada moment. Llàstima que la càmera tan sols pugui captar les imatges visuals!

Dinam a la bodega. Na Samira fa els plats. Després, tan sols un rosari de lloances i silencis. Sonen les notes d´una cançó libanesa, paraules àrabs en clau d´amor… habibi, habibi. El ritual del te prolonga la màgia: fer bollir l´aigua, purificar les fulles de te verd, afegir sucre i menta, i abocar-lo des d´una certa alçada dins els tradicionals tassonets. Diuen els versos del poeta marroquí Abdallah Zrika: “Tot l´univers es retroba en el joc de te. La palangana circular simbolitza la Terra, la tetera el cel, el vidre dels tassons la pluja; el cel unit a la Terra a través de la pluja”.


El dia s´acaba. A fora s´ha fet fosc. La conversa continua. Samira ens descobreix el seu país. Explica el procés de canvi d´una societat on la dona tendrà moltes coses a dir. Ens parla de projectes, d´illusions, d´esperances de futur. Sucran Samira, gràcies per deixar-nos disfrutar del teu somriure sincer i de la teva mirada intelligent. Sempre recordarem Beni Mellal, una terra de tarongers, figueres i oliveres; un poble allunyat del mar, però amb sabor mediterrani.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Molí Paperer de Capellades

Sábado, Diciembre 10th, 2011

Quan arribam a Capellades, l´aigua cau amb força. Pensam que amb aquest dia el museu estarà desert, però ens equivocam del tot. Les sales bullen d´activitat. Distints grups de la tercera edat realitzen la seva visita i també els al·lots d´una escola fabriquen paper ajudats per una de les monitores. Ens rep la directora, Victòria Rabal, una dona d´empenta que ha dedicat gran part de la seva vida a dur endavant aquest projecte amb una energia i una vocació dignes d´admiració. Ella serà una guia d´excepció que ens transmetrà el seu entusiasme i el seu saber.
Capellades va ser durant els segles XVIII i XIX un important centre de producció de paper. L´any 1958 un dels nombrosos molins paperers de la zona, el “Molí de la Vila”, va ser transformat en museu a la vegada que seguia dedicat a la fabricació artesanal de paper. A dia d´avui, és una secció del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya. Les activitats es reparteixen entre les distintes plantes de l´edifici que conserva la mateixa distribució que tenia als seus orígens: El soterrani conté la maquinària original i pot seguir-se passa a passa tot el procés de fabricació del paper fet a mà. A la planta baixa s´exposa la història del paper. La primera planta es dedica a exposicions permanents. La biblioteca, la sala de conferències i el laboratori es troben a la segona planta. Finalment, a la tercera planta, el mirador, s´hi celebren distintes exposicions d´art i activitats culturals. És en aquest espai on s´assequen els fulls de paper tal com es feia temps enrere.
La labor que es realitza al Museu Molí Paperer és ampla: centre de documentació, exposicions d´artistes que treballen el paper, celebració de seminaris i congressos, difusió i educació, compromís amb el medi ambient a l´hora de fabricar paper reciclat, organització de tallers en els quals s´exploren les possibilitats del paper com objecte artístic, fabricació manual de paper de gran qualitat que després s´utilitza en l´edició de llibres, llibres d´artista, obra gràfica,…
Abans de partir visitam la botiga. Resulta difícil elegir: quaderns, llibretes, llibres, paper de carta, sobres, punts de lectura; i és encara més difícil resistir-se a olorar i a tocar per sentir la suavitat de les distintes textures… Victòria Rabal ens despedeix amb uns regals i un somriure, que també ens sembla un gran regal. Quan som al cotxe, desplegam el full informatiu del museu i llegim una de les acepcions de la paraula “paper” que Diderot i D´Alembert escriviren a la seva Enciclopèdia (1751-1780): “Meravellosa invenció, que és d´un ús tan gran a la vida, que fixa la memòria dels fets, i immortalitza els homes.”
. . .
Més informació: www.mmp-capellades.net
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

L´Espai del Peix

Viernes, Diciembre 9th, 2011

La cuina és el paisatge posat a la cassola. JOSEP PLA

L´Espai del Peix de Palamós ocupa les instal·lacions portuàries que comprenen la llotja i el Museu de la Pesca. L´Ajuntament organitza durant tot l´any distintes activitats per promoure el consum dels peixos de la zona i, en especial, dels menys valorats pels compradors habituals.
Ramon Boquera, que ens fa de guia, treballà molts d´anys com a cuiner, primer d´una barca de pesca amb arts tradicionals i després d´una d´arrossec. Ens explica els mètodes de pesca de la zona, les característiques dels fons marí de Palamós i les distintes espècies que s´hi poden capturar. També veim com funciona el procés de la subhasta, avui dia completament informatitzat: Les caixes amb el gènere circulen per una cinta i a una pantalla apareix el preu de sortida de cada partida que, automàticament, va baixant fins que el majorista interessat atura les xifres amb un comandament a distància i s´adjudica el lot. Abans de partir, feim un volt per les pedres que ofereixen els productes acabats de pescar al públic minorista.
A la nit disfrutam d´un tast de peix a una aula habilitada dins la mateixa llotja. Les taules funcionen també com a punts informatius perquè contenen textos i fotografies impreses a la seva superfície: classificació del peixos, la pesca a la història, estadístiques del consum de peix als distints països del món, conservació, valor nutricional, … Les parets de l´entrada estan escrites amb cites de diversos autors i dites populars que fan referència a la cuina i al peix. Des dels grans finestrals es veu el port pesquer. L´activitat comença amb la projecció d´un video per anar fent gana. Després, el cuiner, Oriol Blanes, ens presenta els ingredients que utilitzarà i va preparant els plats a la vista de tots els participants. El grup, d´unes quinze persones, interromp la seva feina per fer preguntes o aclarir dubtes. També ens reparteixen els fulls amb les receptes elaborades: amanida de pop, coca de recapte, escabetx d´espet i suquet de peix.
Finalment, el taller de cuina. El menú elegit: arrossegat d´arròs i de fideus tal com es cuina a bord de les barques. La picada és fonamental i, a diferència de com acostumam per aquí, s´incorpora al principi de l´elaboració del plat en substitució del sofregit, i no al final. Es nota que els participants són amants de la cuina i tenen experiència en la preparació de receptes amb peix. Quan acabam, a més d´haver aprés coses noves i d´haver assaborit uns plats excel·lents, també hem fet nous amics i ens hem divertit molt. Ha estat una gran experiència!
Si passau per Palamós i voleu participar a les activitats, s´ha de reservar plaça al mail espaidelpeix@palamos.cat o als telèfons 972 312 333/972 600 424. Per a més informació podeu consultar la pàgina www.espaidelpeix.org
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Jaume Amigó: Dies de pluja en dos temps

Lunes, Noviembre 28th, 2011

Plou, sense voler.
GEMMA GORGA

Com un cel que espera l´aigua
de la pluja per alçar-se i créixer,…

PEREJAUME

Primer temps: L´artista
Plou. L´artista camina pel seu estudi de L´Alzina. Prepara els materials. De tant en tant dirigeix la mirada cap als finestrals: la llum és important, pensa. L´aigua rellisca pels vidres. És la mateixa aigua que banya els camps i els paisatges lleidatans vestint-los de brillantor ocre. Terres de color de terra, terres de color de pluja.
Camina,
observa,
pensa…

Plou. L´artista pinta, acrílic sobre alumini, quatre quadres de gran format. L´aigua també dibuixa camins damunt l´obra de l´artista. No és casual. És fruit d´una alliança entre l´home i els elements. Una alliança calculada minut a minut. L´alumini no es comporta com la tela o el paper, no absorbeix la pintura i l´aigua ha de saber quin és el moment just d´assecat per deixar-s´hi anar, camí avall. L´horitzontalitat de la mà de l´home i la verticalitat de la mà de l´aigua confluint a un mateix punt.

Segon temps: El visitant
Plou. El visitant camina pel les sales del Palau Falguera. Veu quatre grans finestrals plens del rastre inconfusible d´una pluja policroma. La pluja de l´Alzina i la de Sant Feliu i la que vessa de la ment dels artistes que somien en color, pensa. I entre mirada i pensament, camina entre els plats que cobreixen el terra del Palau Falguera. Uns plats que contenen l´essència pigmentada, el misteri del pacte secret entre natura i artista.
Camina,
obsreva,
pensa…
Plou. El visitant entra a la capella del Palau Falguera. Li han explicat que hi podrà veure una instal·lació feta amb ferro, paper de seda i llum. El visitant, però, hi troba una metàfora: envoltades de foscor, set gotes d´aigua transparent contenen la lluminositat tardoral dels dies de pluja. Tanca els ulls i escolta el ritme lent de l´aigua; un so humit que primer banya les fulles, la pell, fins que arriba a les arrels i deixa el moll de l´os amarat de melangia. Obre els ulls i surt al carrer. A fora encara plou.
. . .
Aquest text s´ha escrit després de visitar l´exposició “Dies de pluja” de Jaume Amigó al Palau Falguera (Sant Feliu de Llobregat). La mostra va romandre oberta del 23 de setembre al 30 d´octubre de 2011.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Decreixement

Miércoles, Noviembre 23rd, 2011

Normalment la paraula “decreixement” va lligada a unes connotacions, que dins la nostra societat s´associen a la crisi i al retrocés del que fins ara hem considerat progrés. Per avançar havíem de créixer i quan el creixement s´estancava, ho interpretàvem d´una manera negativa.
Darrerament trobam reclams publicitaris que, supòs que per influència d´algunes tendències i moviments alternatius, aposten per utilitzar el prefix “des-” en les seves campanyes: “Hem de desaprendre per començar a aprendre” i coses d´aquest estil. Però això és quedar-se en la superfície i voler aprofitar idees que s´associen a la modernitat per aconseguir augmentar el consum d´un determinat producte.
Avui el nostre amic Antoni Martínez Taberner, autor entre d´altres de l´article Decreixement amigable (Revista Lluc nº 875, 2011), ens ha enviat un enllaç que correspon a un documental de 50 minuts que ha filmat Rebecca Hosking a Devon, la seva terra natal. En aquesta filmació, es plantegen moltes preguntes i també se cerquen respostes i solucions a una societat que es basa, pràcticament en la seva totalitat, en els recursos que s´obtenen dels combustibles fòssils. La fotografia que mostra els paisatges del sud d´Anglaterra és preciosa i totes les idees que s´exposen són coherents.
Sempre m´havia demanat perquè quan observam la natura (la garriga, el bosc,…) tot creix d´una manera caòtica però la sensació que tenim és d´ordre i, en canvi, quan contemplam el nostre jardí, la sensació de caos i descontrol és molt gran i l´energia i l´esforç que hem de dedicar per mantenir l´ordre (el que nosaltres li volem imposar, és clar) és enorme. El documental ho explica a la perfecció.
He de reconèixer que algunes idees m´han sorprès. Per exemple, llaurar empobreix la terra. Crec que en el fons tot es redueix a una qüestió: si nosaltres formam part de la natura, hem d´aprendre a conviure amb ella i, fins ara, sembla que la nostra relació amb tot el que ens envolta ha estat i és de lluita. Amb aquesta actitud el més provable és que l´ésser humà, després de guanyar moltes batalles, acabi perdent la guerra. L´únic que ens pot salvar és el fet de ser capaços de viure aplicant la nostra intel·ligència perquè l´experiència ens hauria d´haver demostrat que nosaltres no som els més forts.
. . .
vimeo.com/18161854
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Tres dibuixos de Madrid, una acció amb Perejaume

Miércoles, Noviembre 16th, 2011

“Caminar i escriure s´assemblen (…). Ara ja no sé si és el text que il·lustra el camí fet o bé el camí fet que il·lustra aquestes paraules.” PEREJAUME (pàg.58)*
Sortir d´una ciutat a peu pot resultar gairebé impossible. Temps enrere, enderrocàrem les murades que les envoltaven, però n´hem aixecat d´altres a la mesura no dels homes, sinó de les màquines. Les autovies i els cinturons constitueixen entramats que milloren la comunicació amb qualsevol indret però que, paradoxalment, ens tallen les cames i ens converteixen en presoners a casa nostra.
Al 1999 vàries associacions de Madrid iniciaren un procés de recuperació de vies i camins històrics amb la finalitat de fer possible la unió, a través d´un corredor peatonal, de la Dehesa de la Villa, la Casa de Campo i El Prado. Es tractava d´una empresa costosa perquè suposava una intervenció, aprofitant les obres de soterrament de l´autopista M-30, que reestructuraria i recuperaria per als ciutadans els paratges naturals de les voreres del riu Manzanares. Aquest és el marc en què s´inscriu l´acció de Perejaume Tres dibujos de Madrid.
Dia 22 de març de 2007, un grup de caminants surt de la Facultad de Bellas Artes per recórrer més de 50 quilòmetres en vint-i-vuit hores. Dins una carpeta, a l´esquena de Perejaume, també caminen tres dibuixos del segle XVIII que representen l´estudi d´un peu. Escriu Tonia Raquejo: “Perejaume ha caminat amb els dibuixos d´uns peus que no caminaven, carregant-se´ls a l´esquena, utilitzant els seus propis peus; i amb aquests nous peus, els antics dibuixos són els que dibuixen avui sobre el territori…” (pàg.9).
El llibre de què parlam està dividit en quatre parts. Cada una d´elles aporta la visió particular dels distints participants en una mateixa experiència. Els tres primers textos, firmats per Tonia Raquejo, Marcos Montes i Fernando de Porras-Isla, estan en castellà; i el darrer, de Perejaume, és bilingüe català-castellà. A més dels escrits, ens semblen importantíssimes les il·lustracions (algunes d´elles en fulls desplegables) que mostren el mapa de l´acció, la relació del riu com a fil conductor i enllaç comunicador amb la ciutat, el recorregut sobre el diagrama de la conca i la reproducció dels tres dibuixos que acompanyaren l´expedició.
M´agradaria acabar amb els interrogants que es planteja i ens planteja Perejaume a l´inici del seu article: “Què és sortir a peu de Madrid amb tres dibuixos del segle XVIII(…)? Què és sortir cinc de colla, a peu, de la Facultad de Bellas Artes de Madrid, que és allà on es guarden els dibuixos, i caminar cap al sud, una trentena de quilòmetres lluny, i fer foc i sopar i parar tenda per passar la nit, i emprendre l´endemà un altre camí de tornada fins a la facultat, i guardar de nou, com si res, els dibuixos a l´arxiu? Què és tot això? Què arriba a ser? Estem parlant d´una obra? Una obra de qui?, o de què?, o de quants?” (pàg.38). Bon tema de reflexió i de debat que fins i tot podria ser l´origen d´una nova experiència amb l´art, amb la ciutat, amb el caminar, amb l´escriptura…
. . .
*El fragments que hem posat entre cometes corresponen al llibre Tres dibujos de Madrid, una acción con Perejaume publicat per l´Editorial Complutense, Madrid 2008.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Observatori Fotogràfic del Paisatge

Martes, Noviembre 8th, 2011

Fa un any coneguérem Jaume Gual, un entusiasta de la fotografia i del paisatge. Havíem tengut ocasió de disfrutar amb el seu llibre Les botigues de Palma, en el qual donava testimoni a través de la imatge dels canvis soferts al llarg del temps en els comerços del casc antic de Palma. La seva intenció, però, era anar més enllà; i parlava il·lusionat de crear una base fotogràfica que permetés veure l´evolució del paisatge de les Illes. Es tractava d´un projecte ambiciós i molt complet que ara s´ha consolidat amb la creació de l´Observatori Fotogràfic del Paisatge de les Illes Balears (OFP), impulsat pel grup d´investigació Patrimoni Audiovisual, Mass-media i Il·lustració de la UIB, encapçalat per Jaume Gual i Maria-Josep Mulet; i en el qual també hi participen Cristina López-Polin, Catalina Aguiló, Jacques Terrassa Joan Carles Oliver, Margalida Rubí i Carles Taberner.
Aquest projecte es basa en les directrius del Conveni Europeu del Paisatge i serà pioner al nostre país. D´aquí un mes s´activarà la pàgina web www.observatorifotograficbalears.com que permetrà consultar les bases de dades.
Si algú vol aportar noves imatges relacionades amb el territori de les Illes i la seva evolució, ho pot fer a través del correu electrònic contacta@observatorifotograficbalears.com
Volem aprofitar les pàgines d´aquest blog per donar l´enhorabona a Jaume Gual i a tot l´equip de l´OFP per la labor que realitzen per el paisatge des del paisatge.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Agricultura, paisatge i patrimoni 2011

Domingo, Noviembre 6th, 2011

Durant aquest 2011, ARCA juntament amb la Conselleria de Presidència del Govern Balear ha organitzat per tercer any consecutiu un total de 10 visites agràries per tota Mallorca.
“La idea d’aquest projecte és visitar diferents indrets de producció agrícola-ramadera, perquè els visitants puguin conèixer de primera mà com s’elaboren els productes i com es treballa al camp. Volem donar la visió que el camp de Mallorca encara és viu, on hi ha unes persones que el treballen i gràcies a elles, conservem un paisatge natural que és patrimoni d’aquesta illa i que ha alimentat a tantes generacions durant la nostra història i que encara té la seva importància en l’economia mallorquina”.
Encara queden quatre sortides per realitzar d´aquí fins a final d´any. Per a més informació podeu visitar la pàgina www.arcapatrimoni.net/

PROGRAMA:

Dissabte 14 maig.
1. Cooperativa pagesa de Pollença. Agricultura i ramaderia. Visita a la localiat de Pollença.

Dissabte 4 de juny.
2. Mortitx (Escorca). Producció vinícola. Excursió d’un tram del camí vell de Pollença a Lluc (Binifaldó-Son Amer).

Dissabte 11 de juny.
3. Sa Vinya de can Servera (Selva). Producció vinícola. Visita a la localitat de Selva.

Dissabte 24 de setembre.
4. Finca des coll Gomà de Francesc Sans (Es Capdellà, Calvià). Agricultura ecològica. Visita a la finca pública de Galatzó.

Dissabte 8 d’octubre.
5. Oli es Verger (Esporles). Oli d’oliva. Visita a la localitat d’Esporles.

Dissabte 22 d’octubre.
6. Bodegues Tomeu Isern (Estellencs). Vi de la serra de Tramuntana-Costa Nord. Excursió entre les localitats d’Estellencs i Banyalbufar.

Dissabte 12 de novembre.
7. Pedruxella gran. (Pollença). Oli d’oliva. Excursió per la vall d’en March.

Dissabte 26 de novembre.
8. Oli Solivellas (Alcúdia). Oli d’oliva. Visita al puig de Maria.

Dissabte 10 de desembre.
9. Cooperativa agrícola Sant Bartomeu (Sóller). Agricultura. Visita a la localitat de Biniaraix.

Dissabte 17 de desembre.
10. Oli Roquissar (Finca de Son Moragues, Valldemossa). Oli d’oliva. Visita a la localitat de Valldemossa.

Truman Capote a Palamós

Viernes, Noviembre 4th, 2011

Truman Capote va escriure gran part de l´obra A sang freda entre Palamós i els Alps Suïssos a principis de la dècada dels ’60. Passava mig any a cada banda perquè el seu company, Jack Dunphy, era un apassionat de l´esquí.

Arribaren a Palamós conduint un Chevrolet carregat amb vint-i-cinc maletes, dos cans i un moix. La primera nit dormiren a l´Hotel Trias, al passeig del Mar, i allà tornaven cada vegada que, fos pel motiu que fos, s´havien de mudar de casa. El propietari de l´hotel els ajudava a cercar-ne una altra i a instal·lar-se. Capote i Dunphy ocuparen l´habitació 704, que tenia una terrassa amb vistes sobre la badia: “Des d´aquell setè pis sobre el passeig es podia veure, al front, la corba de la platja pràcticament despullada de banyistes. A l´esquerra, les cases petites i emblanquinades que el carrer Major semblava abocar sobre la sorra, el moll amb les barques de pesca bellugant-se al ritme cadenciós de les onades i, darrere, la llotja del peix amb la gent que hi entrava i en sortia amb carretes. Al fons a la dreta, la platja de còdols menuts d´es Monestrí i la Torre Valentina, una antiga torre de defensa que sembla un sentinella situat al peu d´un pujol vestit de pins.” (pàg.23)*


Durant aquells tres anys habitaren vàries cases:
– La Casa Millar, al carrer de la platja de la Catifa. Avui dia ja no hi és, però una placa recorda l´escriptor.
– Az-Zahara, una torre al Comtat de Sant Jordi, entre Calonge i Platja d´Aro.
– Un xalet a la platja d´es Monestrí.
– Un mas a cala Senià. Va ser la seva millor residència. En pagaren 150.000 pessetes per ocupar-la durant cinc mesos. “Era una casa formidable, amb platja particular, un gran jardí, un petit xalet annex per als masovers i un embarcador privat. Estava inspirada en la tradicional masia catalana i disposava de dues plantes i unes golfes. L´entorn era espectacular: tres hectàrees de pins i mimoses que es precipitaven sobre els penya-segats i una escala de pedra que baixava a una caleta de sorra que donava nom a la finca i que era la platja particular del mas.” (pàg.164-165)
Molt ha canviat Palamós els darrers cinquanta anys. La població, que ara supera els 17.000 habitants, era d´uns 6.000. El tren comunicava el poble amb Girona. Tan sols hi havia uns quants hotels, entre els que destacaven el Trias i l´Alba. “La majoria d´homes porta pantalons ajustats, gorra de feltre i espardenyes d´espart de punta rodona (…). Les dones assegudes cusen les xarxes sobre la sorra, els mariners porten les caixes del peix fins a la porta del pòsit per a la subhasta diària…”. (pàg.34)
Alguns dels comerços que Capote solia freqüentar ja han desaparegut. Al lloc que ocupava la pastisseria Samsó del carrer Major -on l´escriptor comprava diàriament dues botelles de ginebra, una de vermut sec i una llauna d´olives farcides per preparar-se els seus dry-martinis- ara hi trobam la Granja Collboni. També ha passat a la història la llibreria Margarita Vidal, per on passava a cercar The Gerald Tribune i on, el 7 d´agost de 1962, es va assebentar pels titulars de La Vanguardia de la mort de la seva gran amiga Marilyn Monroe. Ara és la botiga Foratempo, que ven roba en lloc de diaris.


Altres establiments sí han perdurat al llarg del temps. És el cas del bar Los Caracoles, una taberna marinera on Capote solia anar a menjar-hi alguns migdies gambes a la planxa i calamars a la romana. Igualment es conserva el restaurant Maria de Cadaqués, situat poc abans de l´entrada al carrer Major. També el freqüentava Josep Pla, vertader entès en qüestions gastronòmiques. Ambdós escriptors coincidien a l´hora de triar el plat: suquet de peix. “La propietària sabia transformar unes humils patates i uns peixos d´aspecte monstruós, com són els cap-roigs, en un plat de culte”. (pàg.37)
Truman Capote aprofitava aquells mesos per escriure, escriure i escriure. Així i tot, va tenir temps d´anar a festes que s´organitzaven a cases particulars, com la del castell que tenia Madeleine Carrol al terme de Calonge i a la qual també assistiren Balenciaga i la germana de Jackie Kennedy; o la que celebrà Robert Ruark, que va comptar amb la presència de John Wayne.
Si en alguna ocasió tenia convidats, Capote actuava de cicerone i marcava el recorregut pel poble que començava al canó del port. A partir d´aquí, es perdien pels carrerons estrets que els duien a l´església de Santa Maria del Mar. Després baixaven pel carrer Major cap al Passeig Marítim. L´itinerari acabava a la llotja del peix per veure la subhasta.
L´Espai del Peix de Palamós ha organitzat durant els mesos d´estiu una passejada guiada seguint les passes de Truman Capote i així commemorar el 50è aniversari de l´estada de l´escriptor a la vila. Nosaltres no hi hem estat a temps (tal vegada l´estiu que ve…) però hem comptat amb un guia d´excepció: Màrius Carol i el seu llibre L´home dels pijames de seda. Tres estius de Truman Capote a Palamós, premi Prudenci Bertrana 2009.
Truman Capote intuïa aquell darrer estiu del ’62 que el boom turístic, que s´endevinava proper, significaria la massificació i la transformació d´aquell poblet de pescadors. Avui és necessari un esforç d´imaginació per eliminar les capes de ciment que ofeguen el casc antic. Tancam els ulls. Desapareixen les torres d´apartaments, l´excés de cotxes, els aparcaments de primera línia del passeig i els complexes hotelers. Obrim els ulls. A la barra del Trias hi veim un home ros i menut que “va molt abrigat, amb barret borsalino, jersei de llana, bufanda de punt i una llarga gavardina clara” (pàg.22); mira encuriosit tot el que l´envolta, porta un llibre a la mà i beu un dry-martini.
. . .
*Els fragments que van entre cometes corresponen al llibre de MÀRIUS CAROL L´home dels pijames de seda. Tres estius de Truman Capote a Palamós, Edicions 62, Barcelona 2011.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Dones en suspensió o la història citada

Miércoles, Noviembre 2nd, 2011

Colette Deblé és una artista que treballa el concepte de la dona i la seva història a través de la història de l´art (des de la prehistòria fins a l´art contemporani). Pren com a referència les obres d´artistes com a Tintoretto, Veronese, Tiziano, Rafael, Murillo, Schiele… i les va despullant de tots els elements fins que tan sols en queda un: la dona, sense cap tipus d´artifici. Allibera així els cossos femenins dels seu fons pictòric, recuperant-ne únicament la seva essència.
La tècnica que utilitza és l´aiguada i el format sempre és el mateix: 40 centímetres d´alçada per 30 d´amplada. Quan va començar aquesta sèrie, l´any 1990, tenia la intenció de reunir 888 dibuixos perquè per a ella el número 8 simbolitza la verticalitat de l´infinit; però quan arribà l´any 2000, ja havia realitzat 2001 aiguades per celebrar el pas del mil·lenni.
Les dones de Colette Deblé són ingràvides; naveguen, volen, neden per un univers d´estels multicolors on el temps s´ha diluït, on passat i present es confonen.
Aquest estiu passat, el Museu Molí Paperer de Capellades va exposar part de l´obra de Deblé i va publicar un catàleg, Mujeres en suspensión o la historia citada, juntament amb el Centre Dona i Literatura. L´edició ha anat a càrrec de Joana Massó i Javier Bassas. A més de les pintures de l´artista, hi podem trobar els textos de J. Derrida, J.J. Goux, J.L. Nancy, E. Norandi i M. Segarra. Podreu trobar més informació a la web mmp-capellades.net
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Pop mariner

Sábado, Octubre 15th, 2011

El nostre amic Tolo va recuperar una recepta de la seva padrina i preparà un pop mariner al nostre taller d´art i cuina. Feia uns dies que havia sortit a pescar i l´havia capturat en una de les seves immersions. Temps enrera, qui agafava un pop l´havia de tupar damunt les roques abans de cuinar-lo. Era l´única manera d´ablanir la seva carn. Ara basta congelar-lo i treure´l unes hores abans del seu consum. El procés és molt diferent, però el resultat és el mateix.
Per preparar aquest plat necessitam:
-un pop sencer (no l´hem de fer bocins fins a l´hora de servir-lo)
-un raig d´oli d´oliva
-dues fulles de llorer
-tres o quatre dents d´all
-pebre bord (dolç o coent, segons les preferències)
Posam tots els ingredients dins una olla de fons pla que mantindrem tapada a foc mínim. De tant en tant giram el pop. Després d´aproximadament una hora i un quart, ja està fet. Durant tota l´estona que dura la cocció, el pop va amollant el seu propi suc que té un sabor intensament salat, a aigua marina. Per aquest motiu, no li posarem sal ni li afegirem gens d´aigua. S´acompanya amb unes patates bollides que condimentarem amb un poc de pebre bord.
El suquet que queda dins l´olla és un excel·lent concentrat que pot enriquir qualsevol arròs o plat de peix que facem.
Una recepta original, d´arrel tradicional i molt fàcil de fer. Tan sols es necessita una mica de temps i paciència. Nosaltres hem disfrutat d´aquest àpat des del dia que sortírem a pescar fins al moment d´aixecar-nos de la taula. I encara molt més enllà: Quan recordam i en parlam, quan escrivim aquest article, sentim al paladar el gust del mediterrani i el sol d´octubre sobre la pell. Cuinam en grup, entre amics. Una copa de vi blanc ben fresc, una bona conversa, el temps passa sense pressa…Bon profit!
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

“Ciutat, territori i paisatge”

Viernes, Octubre 14th, 2011

El Comitè de Ministres del Consell d’Europa ha concedit una menció especial del Premi del Paisatge als materials d’innovació educativa “Ciutat, territori, paisatge”, elaborats i implantats als instituts de Catalunya pels Departaments de Territori i Sostenibilitat, d’Ensenyament, i per l’Observatori del Paisatge. El guardó s’entregarà en un acte solemne el proper 20 d’octubre a Èvora (Portugal), coincidint amb la celebració dels propers Tallers d’implementació del Conveni europeu del paisatge organitzats pel Consell d’Europa.
A la final del guardó hi van arribar un total de 14 projectes d’arreu del continent que prèviament havien estat escollits pels respectius estats. El Consell d’Europa ha atorgat el primer premi al projecte de restauració paisatgística de la localitat minera de Carbònia, a Sardenya (Itàlia).
Més de 450.000 alumnes amb edats compreses entre 12 i 16 anys van rebre aquest material entre el 2008 i el 2009, i paral·lelament es van organitzar cursos de formació per al professorat. Es tracta, tal com ha reconegut el jurat, d’una experiència pionera a Europa per introduir el concepte de paisatge i la transformació dels territoris a l’ensenyament secundari.
El seu contingut es pot consultar íntegrament a:
http://www.catpaisatge.net/educacio

http://www.xtec.cat/paisatge

El guardó que acabem de rebre ens anima a seguir treballant amb la il·lusió i l’ímpetu renovats.

. . .

Text: Joan Nogué

Director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya

www.catpaisatge.net

Tw: www.twitter.com/catpaisatge

Fb: www.facebook.com/catpaisatge

. . .
Fa unes setmanes, des de les pàgines d´aquest blog, recomanavem la lectura de la publicació de l´Observatori del Paisatge Paisatge i educació on, entre d´altres, s´exposa el projecte el qual ara ha rebut aquesta menció especial. Una vegada més, el Centre d´Art i Paisatge Camp Lledó vol donar l´enhorabona a l´Observatori del Paisatge de Catalunya i fer extensiva aquesta felicitació al seu director, Joan Nogue.

Quan una mirada es transforma en paisatge (o Edward Burtynsky)

Martes, Octubre 11th, 2011

A l’actualitat, Edward Burtynsky és un dels fotògrafs (Yann Arthus-Bertrand, Alex S. MacLean) dedicats a la transmissió de paisatges quotidians, abans considerats com a rerefons, oferint-nos noves maneres de mirar, observar, canviant l’enfoc diari de la nostra percepció. L’enfoc que dóna Burtynsky és totalment revelador enfront la seva visió del paisatge, expressada a la pel·lícula documental sobre la seva obra “Paisatges Transformats” (amb el títol original Manufacturated Landscapes molt més explicatiu ja que remet a la transformació manual del paisatge), resumint dues de les més importants concepcions en quant al paisatge: la seva posta en valor i la seva representació.

“Em va succeir una espècie d’epifania anant perdut per Pennsylvania. Vaig girar a l’esquerra tractant de tornar a l’autopista i vaig acabar a un poble (…). Vaig sortir del cotxe i em vaig quedar dret. Era un poble de miners de carbó. Amb un gir de 360º em vaig adonar de que era un dels paisatges més surrealistes que mai havia vist, completament transformat per l’home” explica ell mateix a aquesta pel·lícula*. El simple fet que decideixi fotografiar aquests paisatges, oblidats, als que es gira l’esquena, negats, els posa en valor, tant l’estàtica del moment com les relacions i dinàmiques que els provoquen, ja que sense aquestes no naixerien, no es transformarien, no existirien.

La seva sèrie titulada “Quarries” (pedreres) transmet la bellesa de les pedreres, Burtinsky les representa com a grans espais magnífics, geometries construides de manera natural, que representen el buit de l’excavació. A les seves fotos realment no es poden identificar com a tal, sinó com a veritables paisatges estètics, d’una gran presència. Les pedreres de marès podrien ser perfectament una més de les seves fotografies, convertides en representació no només artística sinó construccions paisatgístiques on trobem grans parts de la memòria del paisatge on s’ubiquen.

* BURTYNSKY, Edward. 2008, A: BAICHWAL, Jennifer, 2008, Edward Burtynsky. Manufacturated landscapes, Mercury Films / Foundry Films, min. 13
. . .
Més informació:
Actualment es fa l’exposició sobre Burtynsky al Centre Cultural Metropolità Tecla Sala. Es titula “L´Home i la Terra. Llums i ombres”
del 22/09/2011 al 26/02/2012 (entrada lliure).
Avinguda Josep Tarradellas i Joan, 44, L’Hospitalet de Llobregat
(imprescindible!).
. . .
Text: Catalina Salvà (arquitecta).
www.paisatgestransformats.blogspot.com

365 dies per viatjar

Lunes, Octubre 10th, 2011

“Els viatges són els viatgers. El que veiem no és el que veiem, sinó el que som”. Fernando Pessoa


L´Organització Mundial del Turisme, defineix els turistes com aquelles persones que viatgen per un període inferior a un any. Segons aquesta definició, la majoria de nosaltres, quan sortim a veure món, som turistes (encara que la paraula tengui unes connotacions amb les quals no tots ens identificam). Avui volem parlar de dos viatgers. Els anomenam així perquè el passat mes d´agost començaren una aventura que durarà, com a mínim, un any. Es tracta de dos artistes visuals: Marta Castells i Ramon Suau.
Ramon Suau participa juntament amb nosaltres i un grup de professionals de distints àmbits de l´art i de la cultura a la Plataforma de Pensament d´Art i Paisatge que es reuneix cada mes al CRCC (Centre de Recursos per a la Creació Contemporània) de Palma. A principi d´estiu, es va despedir per tot un any. Era el moment de fer realitat un projecte que s´iniciava a Egipte. L´objectiu era travessar Àfrica de Nord a Sud i…qui sap! Tal vegada donar la volta al món.
Quan en Ramon i na Marta tornin, segur que ens presentaran la feina realitzada durant el viatge: el projecte XAOH de videoart i pintura. Mentre arriba aquest moment, podem gaudir de les seves experiències per altres terres visitant el seu blog:
http://adondeiremosaparar.com

. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Els dibuixos de Franz Kafka

Lunes, Septiembre 12th, 2011

Els meus dibuixos no són imatges, sinó una escriptura privada.
(Comentari de F. Kafka a G. Janouch)
Paul Klee afirmava als seus Dietaris que “escriure i dibuixar, en el fons, són idèntics”. Al llarg de la història, molts escriptors han expressat el que sentien a través de la pintura i el dibuix: Goethe i Víctor Hugo foren pintors de paisatges, Lewis Carroll il·lustrà el manuscrit original del seu llibre Alice´s Adventures Under Ground, García Lorca exposà la seva obra pictòrica a les Galeries Dalmau de Barcelona (1927), Günter Grass realitza gravats, aquarel·les, il·lustracions i dibuixos…
Franz Kafka sempre va interessar-se per l´art i mantenia relació amb els artistes de l´època fins el punt que, en un primer moment, va dubtar entre dedicar-se a la pintura o a la literatura. El seu amic Max Brod -visionari del que podria arribar a significar l´obra de l´autor de Praga en el futur- guardava amb afany de col·leccionista els dibuixos de Kafka. Després de la mort de l´escriptor tenia la intenció de reunir en un volum la totalitat de l´obra gràfica. Malauradament, el projecte mai no es va dur a terme. Actualment, la major part d´aquesta obra es troba als arxius de Max Brod a Tel Aviv. La seva hereva, Ilse Esther Hoffe, els gestiona i no permet que ningú els consulti.
Ara, Niels Bokhove i Marijke van Dorst reuneixen en un llibre els 41 dibuixos de Kafka que estaven dispersos en edicions dels Dietaris o de la Correspondència; els únics als quals, pel fet d´haver estat publicats amb anterioritat, tenim accés avui dia. Cada dibuix ve acompanyat per fragments de l´obra literària de l´autor que, d´una manera o d´una altra, hi fan referència.
Particularment, m´han interessat les set primeres il·lustracions. Representen petits estudis en negre de la figura humana que són variacions sobre la inicial del seu llinatge: “K”. Kafka mantenia una relació d´atracció-repulsió amb aquesta lletra. És el nom dels protagonistes de les novel·les El procés i El castell, i també la inicial del nom d´altres personatges de les seves obres. En ocasions, l´eliminava a l´hora de signar les seves cartes o jugava amb ella exagerant el seu tamany o assajant distintes tipografies.
Destacaria l´originalitat del treball de maquetació i la cuidada edició. Els textos estan ben elegits i la informació sobre les il·lustracions (títol, tècnica, format, fonts, datació, ubicació de l´original, primera impressió), molt detallada.
En aquest volum, art i literatura s´entrellacen mostrant-nos l´escriptura més privada de Kafka, una traducció del seu món interior dibuixada amb paraules i escrita amb imatges.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà
. . .
FRANZ KAFKA, Dibujos. Edición a cargo de Niels Bokhove y Marijke van Dorst. Editorial Sexto Piso. Madrid 2011.