Archive for the ‘Archivos 2012’ Category

Segon Cicle de Cinema i Paisatge: els paisatges de la supervivència

Martes, Diciembre 11th, 2012

El Col·legi Oficial de Geògrafs de les Illes Balears tanca l’any 2012 i el seu programa d’accions culturals de difusió i visibilitat social de la geografia, amb l’organització d’una segona edició del Cicle de Cinema i Paisatge que, baix l’epígraf “Els paisatges de la supervivència”, es farà els dies 11 i 13 de desembre de 2012 a la sala SACMA de Manacor (Mallorca), Carrer Bosch, 5, 1r. Hi col·laboren la mateixa sala SACMA i el club de cinema 39escalons.

Aquest any s’han programat dues pel·lícules amb les corresponents presentacions a càrrec de ponents experts:
Dimarts 11: Tulpan (Sergei Dvortsevoy, 2008), presentada per Santiago F. Balaguer (vicepresident del Col·legi de Geògrafs).
Dijous 13: Miel (Semih Kaplanoglu, 2010), presentada pel Dr. José Gómez Zotano (Professor Titular de Geografia Física de la Universidad de Granada, expert en paisatge).
L’assistència és lliure i gratuïta.
Les dues sessions començaran a les 19.30 hores, i el dijous 13 hi haurà un refrigeri a càrrec de l’organització.
Més informació: baleares@geografos.org
. . .
Text: Col·legi Oficial de Geògrafs de les Illes Balears

Toni Moranta en xarxa

Domingo, Diciembre 9th, 2012

Fa uns mesos comunicàvem que Toni Moranta havia estrenat el seu blog de diseny de peces de mobiliari realitzades amb materials reciclats – http://tonimorantadesign.blogspot.com.es/ –. Des de llavors, la seva activitat ha continuat a bon ritme: A finals d’agost i principis de setembre, participà al Posidonia Festival de Sitges; durant el mes d’octubre col·laborà amb el Drap-Art, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, i al Global Eco Forum –Fòrum Euro-mediterrani de Sostenibilitat– a la Pedrera; i d’aquí pocs dies, algunes de les seves obres apareixeran a una publicació de l’editorial Círculo de Lectores. Ara, tal com ja va fer amb els seus disenys, ha decidit obrir un blog dedicat al conjunt del seu treball artístic: http://tonimorantart.blogspot.com.es/

Blogs d’artistes n’hi ha molts, per això ens ha sorprès agradablement l’estètica que aconsegueix Toni Moranta combinant sàbiament imatge i text. Del costat de les imatges, tenim els treballs de l’artista amb resistències elèctriques, l’obra gràfica, els llibres cremats i les cendres, les combustions i les cosmologies; però també À bruit secret de Marcel Duchamp. Pel que fa referència als textos, hi trobam la veu dels crítics, però també les paraules de poetes com Paul Celan. Segons l’opinió de Moranta, per elaborar un blog d’art es necessària la col·laboració i la labor de molts: centres divulgadors, pensadors crítics, editors…; i ens confessa que el seu esperit minimalista l’ha ajudat a construir un blog visualment còmode. Nosaltres afegiríem que l’equilibri i la claredat donen com a resultat un blog complet i lleuger on és difícil perdre’s i que, per damunt de tot, convida a la lectura, a la contemplació de les obres i a la reflexió. Enhorabona!
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Viatjant entre llibres

Sábado, Diciembre 8th, 2012

Com escrivíem al primer dels nostres articles, no existeix una sola Praga, sinó tantes com ulls l’han mirada. La nostra visió de Praga ha sorgit de la suma de l’experiència directa amb la ciutat més la de tots aquells que l’habitaren o la visitaren i n’han deixat testimoni. A continuació relacionam les obres i els autors que ens han ajudat a dibuixar el nostre paisatge particular abans, durant i després del viatge. Alguns dels llibres es podrien incloure a vàries de les categories. En aquests casos, hem hagut d’optar per una d’elles.
Autors en llengua alemanya:
FRANZ KAFKA. Obras Completas. Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, Barcelona 1999-2003 (3 volums). Hem elegit aquesta edició perquè respecta les versions originals de l’autor sense les modificacions que Max Brod hi introduí després de la mort de l’escriptor. L’editorial té previst treure un quart volum que inclogui la correspondència, a la qual hem accedit parcialment a través de la publicació d’Alianza Cartas a Milena (2010).
FRANZ KAFKA. Dibujos. Sexto Piso, Madrid 2011.
EGON ERWIN KISCH. De calles y noches de Praga. Minúscula, Barcelona 2002.
GUSTAV MEYRINK. La noche de Walpurga. El Nadir, Valencia 2012.
RAINER MARIA RILKE. Relatos de Praga. Montesinos, Barcelona 1999.
JOHANNES URZIDIL. Tríptico de Praga. Pre-textos, Valencia 1997.
Autors en llengua txeca:
JAN NERUDA. Cuentos de Malá Strana. Pre-Textos, Valencia 2006.
JAROSLAV SEIFERT. Breve antología. Hiperión, Madrid 2002.
JAROSLAV SEIFERT. Toda la belleza del mundo. Seix Barral, Barcelona 2009.
BOHUMIL HRABAL. Jo he servit al rei d’Anglaterra.** Proa, Barcelona 2011.
BOHUMIL HRABAL. Una soledad demasiado ruidosa.* Destino, Barcelona 2001.
MILAN KUNDERA. La ignorància.** Tusquets, Barcelona 2002. Encara que l’autor hagi escrit gran part de la seva obra en txec, la llengua original de La ignorància és el francès.
JAROSLAV HASEK. Las aventuras del valeroso soldado Schwejk.* Destino, Barcelona 1981 (2 volums).
Compilacions:
VVAA. Galaxia Kafka. Adriana Hidalgo editora, Buenos Aires 2010. Una selecció de contes de diversos autors: Rabbi Nachman de Breslov, Paul Leppin, Bruno Schulz, Johannes Urzidil, Bohumil Hrabal, entre d’altres.
VVAA. Praga mágica. Juventud, Barcelona 1995. Inclou relats de Meyrink, Rilke, Alfred Kubin, Paul Leppin, Kafka, Max Brod, Egon Erwin Kisch, Franz Werfel, Hermann Ungar, Urzidil, Perutz…
Llibres sobre Kafka:
PIETRO CITATI. Kafka.* Acantilado, Barcelona 2012.
LOUIS BEGLEY. El mundo formidable de Franz Kafka. Alba, Barcelona 2009.
VVAA. Cuando Kafka vino hacia mí… Acantilado, Barcelona 2009. Reuneix els testimonis de més de 40 persones que el conegueren: Max Brod, Milena Jesenská, Dora Diamant, Oskar Baum,…
HANNS ZISCHLER. Kafka va al cine. Minúscula, Barcelona 2008.
GUSTAV JANOUCH. Conversaciones con Kafka. Destino, Barcelona 2006.
NICHOLAS MURRAY. Kafka, literatura y pasión. El Ateneo, Buenos Aires 2006.
JOSÉ M. GONZÁLEZ GARCÍA. La máquina burocrática. Afinidades electivas entre Max Weber y Kafka. Visor, Madrid 1989.
KLAUS WAGENBACH. Franz Kafka. Imágenes de su vida. Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, Barcelona 1998.
KLAUS WAGENBACH. La Praga de Kafka. Península, Barcelona 2008.
HARALD SALFELLNER. Franz Kafka y Praga. Vitalis, Praga 2011.
PATRIZIA RUNFOLA. Praga en tiempos de Kafka. Bruguera, Barcelona 2006.
VVAA. La ciutat de K. Franz Kafka i Praga.** Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Barcelona 1999 (catàleg de l’exposició).
Praga:
JOHN BANVILLE. Imágenes de Praga. Herce, Madrid 2008.
ANGELO MARIA RIPELLINO. Praga mágica. Seix Barral, Barcelona 2003.
CLAUDIO MAGRIS. “En el puente de Carlos” a El infinito viajar.* Anagrama, Barcelona 2008.
CLAUDIO MAGRIS. “Praga al quadrat” a Alfabets.** Edicions de 1984, Barcelona 2010.
El Call de Praga:
MOSHE IDEL. El Golem. Tradiciones mágicas y místicas del judaísmo sobre la creación de un hombre artificial. Siruela, Madrid 2008.
VVAA. El Golem de Praga. Leyendas judías del gueto. Vitalis, Praga 2011.
GUSTAV MEYRINK. El Golem. Valdemar, Madrid 2006.
La Shoà:
VVAA. No he visto mariposas por aquí. Museo Judío de Praga, Praga 1996.
PETR GINZ. Diario de Praga (1941-1942).* Acantilado, Barcelona 2006.
ÁLVARO DE LA RICA. Kafka y el Holocausto. Trotta, Madrid 2009.
Fotografia:
JOSEF SUDEK. The window of my studio. Torst, Prague 2007.
Guies:
ANTONI FERRANDO. El que cal saber per descobrir Praga. La Magrana, Barcelona 1996.
VVAA. Praga. Guías de ciudad. Planeta, Barcelona 2009.
www.diskuse.wordpress.com/category/viajes
El poeta Jaroslav Seifert explica que durant una entrevista li demanaren des de quan estimava Praga. Ell recordà que en una ocasió, quan era nin, passava les vacances a ca uns parents. Després de varis dies, trobava a faltar els seus pares i va fogir. Començà a córrer per camps i camins fins que va veure la silueta del Castell de Praga a la llunyania. En aquell moment, es va posar a plorar. “Era un plor d’anhel i amor que va aconseguir unir aquells dos sentiments en un de sol”. El primer dia que vaig contemplar les agulles il·luminades de l’església de Týn, a la plaça de la Ciutat Vella, també em caigueren les llàgrimes; llàgrimes d’emoció, d’alegria i de desig complert. En uns pocs segons, vaig adonar-me, no només de l’amor que sentia per la ciutat, sinó dels anys que havia passat estimant-la a través dels llibres. A l’hora de tornar, de camí a l’aeroport, ja l’enyorava. Ara sé amb certesa que mentre pugui sentir a prop la seva literatura, seré a Praga.
. . .
* Hi ha traducció al català.
** Hi ha traducció al castellà.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Rutes literàries per Praga

Domingo, Diciembre 2nd, 2012

“Praga, primer de tot, és una ciutat literària”. KURT KROLOP.
Podem considerar el caminar per Praga un exercici de relectura? És possible reseguir amb les nostres passes les línies escrites sobre el paper? Sentirem més intensament les paraules si les traslladam al seu lloc d’origen i reduïm la distància a una simple qüestió temporal? En definitiva, deixa la literatura rastres tangibles a les ciutats?


Praga i Kafka
Si haguéssim d’identificar un escriptor amb Praga, aquest escriptor seria Kafka. Deia que tot el seu món cabia dins un cercle que tengués com a centre la plaça de la Ciutat Vella. Johannes Urzidil va escriure en una ocasió que “Franz Kafka era Praga i Praga era Franz Kafka”. Malgrat tot, la seva relació amb la ciutat era contradictòria. S’hi sentia empresonat com dins una gàbia, però era incapaç d’abandonar-la. Altres autors compartien amb ell aquest sentiment, com Max Brod o Gustav Meyrink. Praga, per la seva banda, tampoc no el va estimar mai. Pertanyia al grup d’escriptors en llengua alemanya –la majoria d’ells d’origen jueu– que patiren discriminació durant gairebé cinquanta anys. Kafka estava prohibit perquè formava part de la minoria alemanya, perquè era jueu o perquè representava els valors burgesos (segons el vent que bufava a cada època).
Atenent al tractament que el mateix autor dóna a la ciutat, podrien dividir-se les seves obres en dos grups: Els Dietaris i la correspondècia detallen minuciosament cada lloc, cada sentiment envers Praga, cada activitat que s’hi desenvolupa: tertulies, cinema, teatre, conferències,… Tot el que s’hi descriu és localitzable: els punts de reunió, els domicilis que va tenir, els centres educatius als quals assistí, els llocs de feina, els negocis familiars, els indrets on anava passar el temps lliure –com els parcs per on passejava, l’Escola Civil de Natació o l’Institut de Pomologia, Viticultura i Jardineria de Troja, on aprenia horticultura en previsió d’un possible trasllat a Israel–. Les seves obres de ficció, en canvi, no anomenen Praga ni una sola vegada. Descriuen, això sí, tot el món interior de l’escriptor a través d’uns personatges que habiten cases, caminen per carrers, deambulen per paratges, es perden per edificis d’oficines… Malgrat es coneguin bé les novel·les i els relats, no deixa de ser un repte intentar trobar un nexe d’unió entre el món kafkià i la Praga real. Tant Klaus Wagenbach com Harald Salfellner ens presenten als seus llibres rutes molt detallades per la Praga de Kafka i situen cada lloc sobre el plànol de la ciutat. Seguidament proposarem, amb la seva ajuda i les nostres passes, dues caminades que permetran recórrer els indrets destacats en la vida i en l’obra de l’escriptor. La primera d’elles es basa en les dades que poden obtenir-se a partir dels Dietaris i de la correspondència. La segona, ens durà a descobrir els llocs reals que, tal vegada, s’amaguen sota l’imaginari kafkià. A cada una de les aturades d’aquesta segona ruta llegirem fragments de les distintes obres a les quals ens referim.


1
Un bon lloc per començar és la plaça de la ciutat Vella on hi podem trobar: La casa natal, devora l’església de sant Nicolau. De l’edifici original tan sols se´n conserven les columnes de l’entrada. A la façana hi ha una placa commemorativa. La casa del Minut, decorada amb estucats renaixentistes, tocant el vell Ajuntament, on també va residir entre 1889 i 1896. El palau Kinský, on va cursar estudis de batxillerat i on, als baixos, son pare hi va tenir una botiga que ara és la llibreria Kafka, un punt de venda de records. Finalment, al número 17, hi trobam la casa de l’Unicorn que era propietat d’Otto i Berta Fanta, amfitriona d’un saló literari al qual assistien alguns intel·lectuals destacats, com Kafka, Max Brod, Franz Werfel i Egon Erwin Kisch. Al carrer Celetná, que desemboca a la mateixa plaça, Kafka va passar per tres domicilis als números 2, casa Sixt; 3, casa dels Tres Reis; i 12, on el pare va traslladar la botiga. Sembla mal de creure que la família canviàs de casa amb tanta freqüència i que entre unes i altres hi hagués tan poca distància. A mesura que el pare ampliava el negoci i que els fills naixien i es feien grans, se cercaven vivendes que s’adaptassin a les noves necessitats. Si comptam els domicilis familiars i els que Kafka va llogar pel seu compte –en un intent de trobar intimitat, silenci i independència per escriure– sumen gairebé una quinzena.
Ens dirigim cap a Nové Mesto. De camí, passam per la Universitat Carolina, on Kafka cursà la carrera de Dret; i per la casa paterna del seu amic Max Brod (Skorepka, 1) on s’organitzaven tertulies literàries i on va conèixer la seva promesa Felice Bauer. Al número 19 de la plaça Venceslau hi havia la seu d’Assicurazioni Generali. En acabar els estudis, Kafka començà a treballar en aquesta empresa amb l’esperança de que, algun dia, el destinarien a terres llunyanes. El sou era escàs i les jornades superaven les dotze hores. Després d’un any, ho va deixar. A la mateixa plaça, l’hotel Europa –abans hotel Erzherzog Stephan– va ser escenari de la lectura pública de La condemna. Hi assistí poc públic, però els crítics valoraren molt positivament l’obra. Encaminam les nostres passes cap al carrer Na Poricí. Al número 7 s’hi trobava la Mutualitat d’Assegurances i Accidents Laborals, on Kafka treballà fins al dia de la seva jubilació per malaltia (de 1908 a 1922). L’edifici es conserva intacte. Just al davant, s’atura el tramvia que ens durà al Nou Cementiri Jueu, al barri de Zizkov. Allà finalitzarem aquesta passejada.
Per arribar a la tomba de Kafka, s’ha de girar a la dreta just a devora l’entrada i seguir el mur. Està senyalitzat. La vegetació boscosa ho envolta tot, els arbres comencen a canviar els verds pels ocres, gran quantitat de plantes trepadores s’enfilen pels troncs, la gespa cobreix els camins. Ens sembla un lloc hermós. Kafka està enterrat allà, però no està sol. L’acompanyen centenars de pedres que han arribat de tots els racons del món. Entre pedra i pedra, sobresurten paperets doblegats. Darrera cada pedra s’amaga un record i darrera cada paper, un desig o un agraïment o un poema… La nostra pedra ha vengut amb nosaltres des de Mallorca. La deixam entre les altres i partim. Mentre ens allunyam, ens vénen al cap les paraules de Milena Jesenská: “Va escriure les obres més significatives de la moderna literatura alemanya, les quals reflecteixen la ironia i la visió profètica d’un home condemnat a veure el món amb una tal claredat encegadora que la trobà insuportable i el portà a la mort”.
2
Iniciam aquesta segona ruta davant el monument dedicat a Franz Kafka, al barri de Josefov. Van haver de passar quasi vuitanta anys perquè la ciutat es decidís a erigir-lo. Es tracta d’un bronze que representa l’obra literària de l’escriptor i que està inspirat en un dels seus primers relats, Descripció d’una lluita.
Travessam l’antic gueto per l’avinguda Parízská. Al número 36 s’hi trobava l’edifici del Vaixell (ara és l’hotel Intercontinental). En aquest domicili Kafka escrigué dues de les seves obres més conegudes: La transformació (títol més fidel a l’original de la que habitualment s’ha anomenat La metamorfosi) i La condemna. La descripció de la casa, dels detalls, del dormitori –que trobam als seus Dietaris– coincideix amb la que fa Gregor Samsa. Per altra banda, la vista del pont que es contemplava des d’aquell pis –sempre segons el testimoni del propi autor– encaixa amb l’escenari de la mort de Georg Bendemann. El fet de què Kafka es referís habitualment a aquell lloc com “la pista d’arrencada per a suïcides” sembla reafirmar la hipòtesi.
Creuam el Moldava i pujam per les antigues escales que condueixen a Hradcany. Després de llegir El castell, et quedes amb el dubte de quin va ser l’escenari real que va inspirar l’artista. Els estudis que s’han fet sobre l’obra apunten vàries possibilitats. Una d’elles és El Castell de Praga. Pensam que és molt possible que sigui així per vàries raons:
a) La morfologia del castell de la novel·la coincideix amb la de Hradcany. No es tracta d’una única construcció elevada on el senyor viu aïllat i als seus peus s’extén el poble. Les edificacions del barri del Castell formen un sol conjunt amb la residència reial. Tot és el castell. Castell i poble s’identifiquen: el castell és el poble i el poble és el castell.
b) La lectura de La nit de Valpurga de Gustav Meyrink ens ha descobert com s’estructurava la vida al Castell de Praga i, aquesta estructura organitzativa, s’acosta a la que ens descriu Kafka a la seva obra. La temàtica de la novel·la de Meyrink no té res a veure amb la de Kafka, però sí la creació d’uns personatges grotescs que, per cert, també trobam als Relats de Praga de Rilke.
c) La reflexió que hem fet a partir d’una frase d’Antoni Ferrando al seu llibre El que cal saber per descobrir Praga: “El silenci, la calma solemne que s’extén per la zona als vespres, no té res a veure amb l’origen popular del districte, fundat el 1320, com un cúmul de casetes modestes per allotjar els serfs i els proveïdors del castell”(pàg.181).
Hem imaginat Nový Svet poblat de mercaders i artesans. Hem imaginat K. enmig de la rufaga, lluitant contra la burocràcia i els elements. Hem imaginat Kafka escoltant la veu dels seus pensaments entre la remor de les pròpies passes sobre la neu. L’hem vist caminar pel carreró Daurat en el silenci d’una nit d’hivern, mentre torna a casa seva després d’unes hores d’escriptura. I hem llegit… fragments d’El castell i el relat Un missatge imperial, escrit allà mateix, als voltants d’un castell imperial.
Kafka era un caminant incansable. Utilitzava les seves passejades com a mètode d’escriptura. Caminava durant hores, sovint de nit, i buidava el cap d’allò que l’interferia en el procés creador. Després tornava a l’habitació i ho abocava tot al paper, sense interrupcions, sense correccions, d’una tirada. De les tres rutes que solia seguir –Petrin; Belvedere, el parc Chotek i Malá Strana; Jardí Botànic i Troja– hem optat per la primera. Pujam amb el funicular. El parc de Petrin –de sant Llorenç, en temps de Kafka– és una muntanya coberta d’un bosc d’arbres caducifolis. Castanyers i noguers van canviant de color a mesura que la tardor avança. Els caminois ens duen a racons plens d’encant: jardins de rosers, l’observatori astronòmic popular, el monument al poeta Mácha –on les parelles d’enamorats van a deixar-hi flors durant el mes de maig–. Des de dalt, veim l’estadi que ocupa el que era l’antiga pedrera d’Strahov, el lloc on condueixen a Josef K. per matar-lo en el darrer capítol d’El procés: “una petita pedrera erma i abandonada…”. El mur de la Fam travessa el parc. És una defensa que els pobres de la ciutat construïren a canvi únicament de menjar. Devora una de les seves portes llegim La construcció de la murada xinesa.
Acabam la nostra ruta al Museu Franz Kafka (Cíhelná, 2b). L’exposició La ciutat de k. va exhibir-se fa uns anys al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Mentre anam de sala en sala, ens passen per davant fragments de la vida d’un escriptor –papers, llibres, família, amors, amistats-, fragments de la història d’una ciutat.
Micropaisatges urbans
“La narrativa txeca és una èpica de les coses petites o aparentment mínimes, converses de taverna i passejades d’extrarradi on s’hi troba el sentit més autèntic de la vida”. CLAUDIO MAGRIS
El cant dels primers rossinyols a Petrin, la quotidianitat a les comunitats de veïns, les eternes enemistats entre els parroquians d’una taverna, les entremaliadures d’una colla d’infants, els incidents en l’organització d’un enterrament, la contemplació del cel estelat des de les golfes de la casa dels Dos Sols, els clients habituals de les botigues del carrer Nerudova, nens que pugnen per ser adults i adults que no han acabat de créixer mai… Jan Neruda ens mostra els micropaisatges urbans que van entreteixint la vida al seu barri. Afortunadament, Malá Strana conserva molts racons on es pot respirar l’atmosfera que ell descriu, com si el temps tan sols es fes notar en el pas de les estacions.
El record d’un poeta des de l’illa de Kampa, la mirada de les figures del pont de Carles contemplant immòbils el trascórrer del Moldava al llarg dels segles, la il·lusió infantil entre les parades del mercat de Nadal a la plaça de la Ciutat Vella, els enamoraments de joventut, les darreres neus de l’hivern i els primers aromes de la primavera, les passejades fins a Vysehrad seguint el curs del riu, el carreró dels Difunts, les converses amb els amics, veure el passar de la gent rere les vidrieres del cafè Slavia, les paraules de Jaroslav Seifert davant tota la bellesa del món, del seu món.
A principis de segle XX, les cafeteries i les tavernes eren un reflexe de la polaritat de la societat praguesa. Els escriptors en llengua alemanya freqüentaven cafès com l’Arco o el Louvre; per altra banda, els nacionalistes txecs anaven a l’Slavia o al Nacional. Seifert explica que, durant el període d’entreguerres, s’hi podia llegir tota la premsa europea i que els cambrers dels més luxosos eren obligats a afaitar-se dues vegades cada dia. Alguns d’aquests llocs –com l’Slavia o el Louvre– segueixen oberts i conserven tot l’encant d’èpoques passades: un piano de cua al centre del saló, un pianista que interpreta velles melodies, la figura de l’intel·lectual envoltat de llibres i papers a un dels racons més apartats,…
El reporter Egon Erwin Kisch mostrava una altra Praga. No escrivia cròniques polítiques ni artístiques ni literàries. Passava les nits als barris més deprimits, de cafè en cafè i de taverna en taverna, conversant amb la gent. Parlava amb prostitutes, delinqüents, rodamons i policies. Els seus articles denunciaven la injustícia social, la sordidesa de la vida als asils, manicomis, presons, i la misèria dels menjadors i dels dormitoris populars.
Jaroslav Hasek situa el seu personatge Schwejk a la taverna U Kalicha (carrer Na Bojistí). Actualment és un lloc ple de japonesos. Les parets del local estan cobertes amb els textos de la novel·la de Hasek i amb els dibuixos dels seus personatges. Tres músics vestits amb uniformes de principis de segle es passegen entre les taules tocant cançons de festa amb l’acordió, el trombó i la tuba.
Anys després, Bohumil Hrabal elegeix l’hotel París –darrere la Casa Municipal– com a lloc de feina de Ditie, el protagonista de la seva obra Jo he servit al rei d’Anglaterra. El mateix Hrabal solia passar el temps a U Zlatého Tygra (Husova, 17). Hi ha més clients locals que turistes. El fum ho omple tot. Una placa i moltes fotografies recorden l’escriptor. Quan els cambrers duen les cerveses, marquen cada una de les consumicions que seveixen amb una ratlla sobre un paper que deixen a la taula. Els nostres veïns són dos joves que han estat a Mallorca. Encara que resulti mal de creure, el seu paper ja té vuit marques!

Josefov, entre la llegenda i la ignomínia
Josefov era el Call de Praga. A les darreries del segle XIX, s’havia convertit en un barri insalubre i es va demolir i renovar. Així i tot es respectaren les cinc sinagogues, l’antic cementeri i l’Ajuntament. Aquest conjunt forma el Museu Jueu de Praga. Ens passejam pels carrers on es poden veure part de les antigues edificacions molt per davall del nivell del carrer, que es va elevar durant el procés de sanejament per evitar els estralls que ocasionaven les crescudes del riu. Totes les sinagogues poden visitar-se i a algunes d’elles s’hi organitzen concerts de música clàssica. Recórrer el vell cementeri on s’hi amunteguen unes 12.000 làpides que cauen a bocins és una experiència que no s’ha de deixar passar.
Josefov segueix poblat per les llegendes. Rabins, artesans, cabalistes i mercaders, conviuen des de temps immemorials amb els fantasmes i les ombres. Caminar pel barri durant la nit pot resultar màgic. Les llegendes de Josefov ens parlen d’homes que aconseguiren grans tresors gràcies a la seva humilitat, de la generositat dels benefactors del gueto, de càstigs injusts i de justícia restablerta, de festes i celebracions, de situacions extremes on la fam i la pobresa se superen gràcies a la bondat, de personatges fantàstics i esperits de l’altre món. La història del Golem és la més coneguda gràcies, en part, a la novel·la de Gustav Meyrink i a les sis versions cinematogràfiques que se n’han fet. L’artífex del Golem va ser el rabí Loew. El fabricà amb fang del Moldava i li donà vida perquè defensàs el gueto dels antisemites que el posaven en perill. Però va arribar un dia que perdé el control sobre la seva criatura i la va haver de desfer. Les restes del monstre quedaren tancades a una habitació de la part alta de la Sinagoga Vella-Nova.
Josefov també va ser víctima de la ignomínia nazi. Si totes les sinagogues es conserven intactes és perquè Hitler volia crear a Praga un “museu de la raça extingida”. Amb aquesta finalitat, es traslladaren aquí els objectes de culte jueus procedents de la destrucció de totes les comunitats d’Europa. Després de la Segona Guerra Mundial, la Sinagoga Pinkas es convertí en un monument commemoratiu. Els noms, la data de naixement i la de desaparició de les 77.297 víctimes txeques del nazisme cobreixen les parets. També s’hi exposen els dibuixos dels nins i nines empresonats a Terezín –centre de detenció dels jueus de camí als camps d’extermini, a 60 quilòmetres de la ciutat–. A la Sinagoga Española es pot trobar una publicació que recull els dibuixos i també una selecció de poemes dels infants de Terezín. Ens parlen d’horror, de por, d’enyorança; però també d’esperança, de jocs i d’amor per la natura. Un d’aquests nins era Petr Ginz. El seu Dietari de Praga (1941-1942) ha donat a conèixer el seu testimoni arreu del món. Morí a Auschwitz, als 16 anys.
No volem acabar aquest article sense recordar una intel·lectual praguesa, valenta i compromesa. Va traduir al txec part de l’obra de Franz Kafka, qui la va immortalitzar a les seves Cartes a Milena. Milena Jesenská no era jueva, però –quan els nazis li prohibiren escriure– es va dedicar a ajudar els jueus amagant-los al seu pis del barri de Vinohrady i, com a mostra de solidaritat, anava amb l’estrella groga cosida a l’abric. El rastre de Milena pot seguir-se a la ciutat: l’Escola Minerva –al carrer Vodickova– on va estudiar, el cafè Slavia –on es reunia amb altres escriptors–, o el lloc on vivia a Malá Strana (Velkoprevorské námestí). Morí consumida per la malaltia al camp de concentració de Ravensbrück.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Rutes artístiques per Praga

Lunes, Noviembre 19th, 2012

Arquitectònicament parlant, Praga és com un museu. Mentre recorrem els 17 quilòmetres que separen l’aeroport del centre, no veim zones degradades ni el paisatge de franges que caracteritza els suburbis urbans. Tenim la impressió que, actualment, Praga és una ciutat que restaura molt més que no construeix. Això ens agrada. Fins i tot quan contemplam l’Edifici Dansant (1996), disenyat per F. Gehry, ens sorprèn la manera com s’integra en el conjunt clàssic de la vorera del riu. Nogensmenys, gràcies al llibre Praga d’Antoni Ferrando, sabem que “molt més enllà del nucli (el Castell, la Ciutat Vella, Malá Strana i la Ciutat Nova) i més enllà dels suburbis absorbits per la ciutat durant el segle XIX i principis del XX (Karlín, Zizkov, Vinohrady, Dejvice, Letná, Holesovice i Smichov), s’extén una tercera perifèria on proliferen els blocs de pisos construïts per l’estat comunista, alts, grisos, fets amb panells de formigó prefabricat i teulades planes folrades de quitrà”. No vàrem tenir temps d’anar-hi, però hi són.
Les guies de viatge expliquen exhaustivament el legat gòtic, renaixentista, barroc i neoclàssic. Per aquest motiu, ens hem volgut centrar en el que habitualment passen per alt o no detallen amb tanta cura.

 

Praga a través de la càmera de Josef Sudek
Josef Sudek decidí dedicar-se a la fotografia després de perdre un braç a la Primera Guerra Mundial. Sortia als carrers carregat amb el trípode, la càmera i una gran bossa negra on es refugiaven -ell i la seva màquina- per protegir-se de la llum a l’hora de manipular les plaques. A vegades se l’acusà de ser un artista poc “humanista” perquè en comptades ocasions retratava persones. Ell es defensava dient que tardava tant en preparar-se que, quan era el moment, tothom ja s’havia cansat d’esperar i havia partit.
Ningú no ha sabut captar millor l’essència de Praga amb una càmera com Josef Sudek. L’escriptor John Banville, al seu llibre Imágenes de Praga, comenta que, durant el seu primer viatge a la ciutat, no va ser conscient d’haver-hi arribat fins que no va tenir les fotografies de l’artista al davant. Les imatges de Sudek traspuen sensibilitat, tristesa, melangia,… Ens mostren una Praga que tan sols trobarem si som capaços d’eliminar mentalment tot el que suposa l’allau turístic dels darrers anys. Com aconseguir-ho?
Proposam una passejada per l’anomenada “Via Reial” quan comença a clarejar, poc abans de la sortida del sol. Els tramvies de la plaça de la República transporten els treballadors més matiners. Pel carrer Celetná, silenciós a aquestes hores, ens contempla tot un seguit de façanes barroques fins desembocar a la plaça de la Ciutat Vella. Les agulles de l’església de Týn dibuixen la seva imatge sobre el terra banyat i, quan passam baix el Rellotge Astronòmic, sembla que el temps s’hagi detingut. Enfilam el carrer Karlova fins arribar al pont de Carles, on una lleugera boirina tardoral humiteja la pedra. Mentre travessam el pont, sonen les campanes d’alguna església i sentim el transcórrer tranquil del Moldava. Pujam cap a la catedral, dins el recinte del castell, on Sudek va realitzar, durant les obres de restauració, una de les sèries fotogràfiques més conegudes. Molt a prop d’allà, al carrer Úvoz, hi trobam el primer estudi que va ocupar. Avui és una galeria dedicada a la fotografia d’artistes contemporanis. Finalitzarem la nostra ruta visitant el segon dels seus estudis, que és el més important per dos motius: en primer lloc, perquè s’hi va estar fins el dia de la seva mort; segon, perquè va ser allà on va realitzar, al llarg de molts anys, la sèrie La finestra del meu estudi.
Josef Sudek era un caminant incansable. Passava hores i hores pels carrers de Praga carregat amb tot el seu equip. També passejava pels boscos que envolten la ciutat a qualsevol època de l’any. L’atreien especialment els arbres morts, els troncs caiguts, les escorces,… S’interessava tant pels entorns naturals com pels urbans. Quan els nazis ocuparen Txecoslovàquia, tot va canviar i ja no li va ser possible seguir aquesta rutina; li anava la vida. Per aquest motiu, començà a captar les imatges que es veien des de les finestres del seu estudi: unes miraven al jardí i altres als edificis veïnats. Així, d’alguna manera, podia seguir en contacte tant amb la natura, com amb la ciutat. Acabada la Segona Guerra Mundial, va continuar amb aquesta tasca perquè els comunistes tampoc no donaven facilitats a l’hora d’anar fent fotos lliurement. El resultat és sublim. Sudek és un poeta que utilitza imatges en lloc de paraules per expressar-se. Ens pot fer sentir el fred, la humitat, els aromes de la primavera, les gotes de pluja damunt la pell, la solitud,… Les seves, són fotografies de l’exterior des de l’interior que ens permeten observar els canvis d’estació, les variacions climàtiques, el dia i la nit. Els elements fotografiats són mínims, però totes les imatges són diferents.
Josef Sudek va viure al número 30 del carrer Ujezd, al barri de Malá Strana; a un d’aquests edificis que tan bé descriu el poeta Jan Neruda al seus Contes de Malá Strana. L’estudi ocupa part del jardí comunitari compartit per tots els veïns. Per accedir-hi s’han de passar dos portals i travessar els passadissos que comuniquen l’interior de la finca amb el jardí. Actualment s’hi organitzen exposicions de fotografia contemporània.
Per recuperar forces després de la jornada, el cafè Savoy (Vítezná, 5) és un lloc ideal. Fundat l’any 1893 conserva tot l’encant de la belle époque. La decoració del sostres, les làmpades d’aranya, els grans finestrals i els cambrers impecablement uniformats ens transporten en el temps. Els plats, molt elaborats; i la selecció de vins, exquisida.

 

 

L’Art Nouveau amb Alfons Mucha i el Cubisme a ritme de jazz

Les acaballes del segle XIX i el començament del XX foren una època esplendorosa a Praga pel que fa referència a les arts, gràcies al moviment de Resorgiment Nacional Txec. La millor manera de descobrir el legat que ens deixaren els representants de l’Art Nouveau és passejant per Nové Mesto aixecant la mirada cap a les façanes i la seva ornamentació.
Començam la ruta a la Casa Municipal, situada a la namestí Republiky, just al límit d’Staré Mesto. El pintor Alfons Mucha va ser l’encarregat de decorar alguns dels seus interiors. Alfons Mucha és considerat l’artista nacional txec més important i, com no podria ser d’altra manera, se l’explota turísticament. Les reproduccions de les seves obres es troben a totes les botigues de records. També és el més conegut a l’exterior gràcies als anys que residí a París i que li permeteren disenyar l’etiqueta del xampany Moët & Chandon i un cartell per a Sarah Bernhardt que li va donar la fama internacional. Malgrat tot, els viatgers no acostumen a dedicar-li gaire temps -tal vegada perquè la majoria d’ells no solen passar més de tres o quatre dies a la ciutat-. Ens endinsam a la Ciutat Nova per visitar el museu dedicat a Mucha (Panská, 7) i perdre’ns durant unes hores entre la sensualitat i exhuberància dels seus quadres i cartells. De casualitat descobrim que el palau Veletrzní mostra temporalment les vint pintures monumentals (ocupen un total de 500 metres quadrats) que conformen l’Epopeia eslava. L’artista va fer donació d’aquesta obra a l’Estat i, normalment, s’exposa a la ciutat de Moravský Krumlov, a 200 quilòmetres de Praga. No deixarem passar aquesta oportunitat. Demà… tal vegada.
Abans de dirigir-nos a la plaça Venceslau, paga la pena passar per l’estació Central, un dels exemples més hemosos de l’Art Nouveau, disenyada per l’arquitecte Josef Fanta. Quan arribam a la plaça, hem de fer un esfoç per desconnectar-nos del bullici. Hi ha una gentada entre desenes de casetes de fusta que ofereixen els seus productes: tot tipus de carn a la planxa, a la brasa o a l’ast i cervesa a rompre. Sembla ser que per aquí qualsevol moment és bo per menjar i beure. Passejam pels laterals de la plaça admirant l’arquitectura: el palau Lucerna i les seves galeries comercials, el passatge Novák, l’hotel Meran, el palau Koruna i l’hotel Europa, on decidim dinar. Ocupam una taula i ens submergim en l’ambient decadent que s’hi respira. A través dels vidres veim l’edifici Melantrich. Des del seu balcó s’anuncià el final del comunisme. Ara -qui ho hauria dit abans de 1989- l’ocupen els magatzems Marks & Spencer!
Dedicam l’horabaixa a descobrir el patrimoni cubista de la ciutat. Entre 1910 i 1920, mitja dotzena d’arquitectes deixaren a Praga un legat arquitectònic únic. Substituïren les línies sinuoses de l’Art Nouveau en favor de formes triangulars, poligonals i piramidals. Poden admirar-se edificis cubistes a distints barris de Praga: Josefov, Staré Mesto, Vysehrad, Hradcany… Ens va faltar temps per veure’ls tots. Aquesta és la nostra proposta:
Partim de la Ciutat Vella (Staré Mesto). La casa de la Verge Negra (Ovocný trh, 19) és un dels millors exemples d’aquest estil. Hi arribam amb la idea de trobar-hi el Museu del Cubisme, però l’han traslladat al palau Veletrzní –allà mateix on ens han dit que hi ha l’exposició temporal de l’obra d’Alfons Mucha!- Ara ja tenim un doble motiu per anar-hi. El que sí està obert al públic és el cafè Orient del primer pis. No ens volem perdre l’oportunitat d’assaborir un capuccino a una cafeteria completament cubista (l’edifici, el mobiliari i tots els elements decoratius).
El tramvia 17, vorejant el riu, ens acostarà al barri de Vysehrad. La fortalesa de Vysehrad es considera la mítica cuna de Praga. Els arqueòlegs hi han trobat restes de diferents tribus eslaves i, segons la llegenda, la princesa Libuse fundà aquí la ciutat al segle VII. Vysehrad és “l’altre castell”, aquell on no arriben les masses de turistes. La pujada fins a la fortalesa és una passejada deliciosa, relaxada, tranquil·la. Des de dalt, les vistes sobre la ciutat són magnífiques. Al seu cementiri reposen gran part de les personalitats pragueses del món de la cultura: el pintor Alfons Mucha, els compositors Smetana i Dvorak o l’escriptor Jan Neruda.
Localitzam les cases cubistes al barri que s’extén als peus de la fortalesa: Vil·la Libusina, cantonada de Vnislavova i Rasínovo nábrezi; els números 6 i 10 de Rasínovo nábrezi; i un edifici d’apartaments a Neklanova, 30. Caminam per uns carrers empinats, molt poc transitats. No veim comerços, no veim turistes, només Praga i la seva gent. Sopam al cafè Slavia (Narodní trida,1), tota una institució a la ciutat. En altres èpoques va ser escenari de tertulies artístiques, literàries i polítiques. Ha estat immortalitzat per molts d’escriptors, com Seifert i Rilke, a les seves obres. A l’interior, Art déco, predomina la fusta de cirerer. Des dels grans finestrals contemplam el riu i els tramvies que passen amunt i avall. Despedim el dia escoltant jazz en viu a la sala Reduta, al número 20 del mateix carrer. En acabar, tornam a peu a l’hotel. Abans de travessar la plaça Venceslau, ens aturam devora el que, probablement, sigui l’únic fanal cubista del món. El contemplam en silenci. És com si la música seguís sonant. Excel·lent combinació: cubisme a ritme de jazz.
Les últimes tendències
Pel que fa referència a l’art contemporani, Praga desplega una gran activitat. L’ajuntament edita una publicació –ArtMap– amb la relació dels 96 espais que hi ha a la ciutat, les exposicions programades a cada un d’ells i la seva localització sobre el plànol.
La seu dels estudis Karlín (Krizíkova, 34) es troba a una antiga fàbrica remodelada. La planta baixa està dedicada a exposicions temporals i el pis superior l’ocupen estudis d’artista oberts al públic. Resulta molt interessant aprofitar la visita per descobrir el barri de Karlín, molt tranquil i amb racons vertaderament hermosos, com la plaça Lýckovo. A més, com està allunyat del centre, una persona pot dinar pel mateix preu que li costaria un cafè a una terrassa de la plaça de la Ciutat Vella.
La galeria Futura (Holeckova, 49) està situada al barri d’Smíchov. Les sales es distribueixen en distints nivells i segueixen un traçat laberíntic que et dóna la sensació d’anar descobrint les peces amb una mena d’esperit aventurer. Disfrutam admirant el treball de l’artista irlandesa Katie Holten, una reflexió sobre el medi ambient, l’ecologia, el calentament global i la biodiversitat. La seva obra intenta trobar resposta a una pregunta: “Com es pot comprometre l’art actual amb el paisatge natural si la societat exclou la natura de la vida diària?” L’exposició recorda l’àlbum d’un naturalista. Sobre les taules veim fulles, arrels, copinyes, fòssils, branques, pedres, caragols, terra, arena,… tot seguint un determinat ordre i perfectament etiquetat. Al jardí hi trobam l’única instal·lació permanent de la galeria: Brownnosers, de David Cerný, consistent en dues figures humanes gegantines inclinades i nues. Al seu interior s’hi veu un video del president Václav Klaus i del director de la Galeria Nacional donant-se el menjar a la boca l’un a l’altre. Per poder veure la filmació, el visitant ha de pujar una escala de ferro i ficar el cap dins el cul de les escultures.
David Cerný és l’artista txec més controvertit del moment. Els seus treballs, repartits per tota la ciutat, amaguen una dura crítica social i política. Es va donar a conèixer quan, l’any 1991, pintà de rosa el monument commemoratiu dels Tancs Soviètics de la Segona Guerra Mundial. Des de llavors, l’aparició d’una nova obra és un aconteixement mediàtic que suscita polèmica. Feim un recorregut per Praga a la recerca del seu treball. A més de Brownnosers, a la qual ja ens hem referit i que es troba a la Galeria Futura, hem pogut localitzar les obres següents als distints barris de la ciutat:
Malá Strana
Quo Vadis, en el jardí de l’ambaixada alemanya. Un cotxe Trabant sobre quatre cames humanes és un homenatge a tots els alemanys de l’Est que fogiren abans de la caiguda del mur i es refugiaren aquí.
Proudy, davant el Museu Kafka. Escultura mòbil que representa dos homes orinant sobre el mapa de la República Txeca mentre reciten fragments de la literatura del país.
Miminka, infants gegantins amb cara de guardiola caminen de grapes per l’exterior del Museu Kampa.
Zizkov
Miminka II. És la mateixa instal·lació anterior però, en aquesta ocasió, les figures pugen i baixen de la torre de la Televisió.
Staré Mesto
Viselec, al carrer Husova. Freud penja d’una barra des de dalt d’un dels edificis.
Guns, al pati de la galeria Amoya (carrer Karlova, 2).
Shark, a una de les sales de la galeria Amoya (carrer Karlova, 2). Una figura que representa Sadam Hussein en roba interior s’exposa dins una gran peixera plena d’aigua.
Nové Mesto
Kun, a les galeries comercials del palau Lucerna (Vodickova, 36). Versió molt personal de l’estàtua de sant Venceslau, amb el cavall mort i cap per avall.
David Cerný també és el promotor del projecte Meet Factory al barri d’Smíchov. Artistes de tot el món viuen i treballen a les instal·lacions d’una antiga fàbrica del carrer Ke Sklárne, 15 i mostren la seva feina al públic. Paral·lelament s’hi desenvolupen activitats culturals de tot tipus.
A la fi arriba el moment de visitar el palau Veletrzní, seu de la Galeria Nacional. Es troba al barri de Holesovice (Dukelských, 47). Necessitam mitja jornada per recórrer totes les sales repartides en quatre plantes. El pis superior està dedicat a exposicions temporals d’art contemporani. Al tercer és on s’hi troba l’art txec de 1900 a 1930, que inclou una col·lecció important d’art cubista. La segona planta guarda les obres txeques de 1930 en endavant i la primera, art estranger del segle XX (Klimt, Picasso, Schiele,…). Al vestíbul unes grans portes donen pas a una sala immensa de sostre altíssim. Allà ens espera l’Epopeia eslava de Mucha, obra a la qual va dedicar 18 anys de la seva vida. Cada pintura representa fets històrics i mitològics amb una gran força simbòlica.
Podríem passar setmanes i setmanes a Praga sense acabar-nos l’oferta artística de la ciutat. Abans de partir, ja tenim un llistat de tot el que hem deixat pendent per a una altra ocasió. Serà qüestió de tornar-hi… algun dia.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Praga

Martes, Octubre 30th, 2012

“¿Deberíamos habernos quedado en casa y pensar en ese lugar?” ELIZABETH BISHOP, Cuestiones de viaje.
Si durant molts d’anys imaginam una ciutat que tan sols coneixem a través de la paraula i de la imatge, tenim tendència a idealitzar-la. La identificam a les pantalles del cinema i a les fotografies que els viatgers ens mostren, als versos dels seus poetes i a les obres dels artistes que, a poc a poc, la van transformant. Ens acostumam a viure-la indirectament, a través de l’experiència dels altres. Quan arriba el moment de visitar-la, ens adonam que aquesta ciutat ja no és un lloc, sinó un conjunt de paisatges que s’han anat construint amb les mirades de cada un dels personatges que l’han habitada. Per tant, no existeix una sola ciutat, sinó tantes com ulls la miren i com ulls l’han mirada. No existeix una Praga, n’hi ha moltes.
-Què hi fareu vuit dies a Praga? En tres dies està vista!- Era el que tothom ens deia. Efectivament, conèixer la Praga turística no precisa més temps: la plaça de la Ciutat Vella amb el rellotge astronòmic, el pont de Carles, el Castell, el vell cementiri jueu i un horabaixa de compres per la plaça Venceslau. A l’hotel s’oferia una visita guiada que en sis hores t’ho mostrava “tot”.
Nosaltres hem volgut desamagar el que guarda la ciutat davall les distintes capes que el pas del temps i de la gent han anat dipositant sobre el territori que ocupa. Trobar el rastre de la Praga que ofegava Kafka. Perdre’ns pels carrers solitaris de Malá Strana que tan bé retratà Jan Neruda. Respirar l’atmosfera que captà Sudek a les seves fotografies. Submergir-nos dins el fum i les converses a les tavernes que freqüentaven Hrabal i Hasek. Recórrer el barri de Josefov de la mà de les llegendes jueves del gueto. Unir distints punts de la ciutat amb les nostres passes per anar trobant les polèmiques escultures que David Cerný hi ha anat col·locant. Allunyar-nos del casc antic per ser testimonis de com els barris obrers es transformen en centre de les tendències artístiques més actuals. Contemplar les distintes cares del Moldava des dels seus ponts. Sentir els colors de la tardor passejant per boscos, parcs i jardins on pocs turistes arriben. Deixar-nos dur per l’ambient decadent dels cafès que a èpoques passades foren testimonis de tertúlies polítiques, artístiques, literàries,…
Aquest és l’article introductori de dos més que seguiran i en els quals proposarem rutes per recórrer la ciutat d’una manera diferent. En el primer d’ells, les obres d’una selecció d’artistes ens guiaran pels distints barris de Praga. En el segon, serà la literatura la que ens anirà descobrint la ciutat. Finalment, inclourem una bibliografia per si algú s’anima a deixar-se enamorar per la Praga que més li agradi (o per totes i cada una d’elles), des de la primera paraula, des de la primera imatge, des de la distància.

. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Arquitectures efímeres 2012

Jueves, Octubre 11th, 2012

L’estiu s’ha acabat. L’aire fa un altre olor. Es respira l’atmosfera tardoral. Malgrat encara faci calor, no ens sentim agobiats pel fet de caminar durant les hores centrals del dia. Fins i tot, a alguns moments, s’agraeix la presència del sol. Els colors també són diferents. Les tonalidats de tot el que ens envolta van matisant-se i la llum enlluernadora, progressivament, s’endolça. M’agrada la tardor.


Amb aquest canvi d’estació, donam per acabada la temporada de platja i, amb ella, les arquitectures efímeres d’enguany. Per aquest motiu, hem seleccionat les tres darreres imatges de 2012. Les dues primeres,Orgànic i De cara al mar pertanyen a artistes anònims; la tercera, Cabana, ens l’han enviada els propis autors: Óscar i Carla, de 12 i 9 anys respectivament.


Des d’aquí volem expressar el nostre agraïment a totes les persones que han col·laborat enviant-nos les seves fotografies al llarg de tot l’estiu. Bona tardor a tots!
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Toni Moranta al Drap-Art’12

Martes, Octubre 9th, 2012

L’artista Toni Moranta participa al Drap-Art’12, Festival Internacional de Reciclatge Artístic de Catalunya, que se celebra al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) del divendres 5 al diumenge 14 d’octubre de 2012.
L’objectiu de la mostra és realitzar una aproximació al reciclatge creatiu a través de vuit modalitats: exposicions col·lectives d’obres d’art i objectes de disseny elaborats amb materials reciclables, intervencions en l’espai públic, l’espai de reflexió, la fira d’art i disseny o Drap-Boutique, els tallers participatius, espectacles, audiovisuals i cinema del medi ambient.
Drap Art és una associació cultural sense ànim de guany que, a més de realitzar tallers durant tot l’any, organitza aquest festival des de 1995. Les arts plàstiques són el mitjà per aproximar-se a temes relacionats amb l’educació, la sostenibilitat, l’economia i la societat. Promou l’art, el diseny i l’artesania que fan dels materials de rebuig els seus recursos per reduir l’impacte al medi ambient.

En l’actual edició, Toni Moranta ha estat convidat a participar-hi amb algunes de les seves obres. Coneixent la trajectòria de Toni Moranta, l’elecció d’aquest artista per part de l’organització ens sembla del tot encertada. Per a més informació sobre els seus dissenys, podeu consultar tonimorantadesign.blogspot.com i el programa complet del festival amb totes les activitats, el trobareu a www.drapart.org

Blau

Miércoles, Septiembre 26th, 2012

Artista: Joan Costa.
Títol de l’exposició: Blau.
Lloc: Palmyra Sculpture Centre.
Dansa i coreografia: Catalina Carrasco.
“Imaginava que en algun lloc de les profunditats hi havia horts o camps o boscs on la posidònia vivia sense que ningú no la conreàs”.*
Després de traspassar la porta, quedam submergits dins l’obra de Joan Costa. Ja no estam envoltats d’aire. Podem sentir l’aigua. Respirar-la sense ofegar-nos. No són les nostres cames les que ens permeten el moviment. Ara nedam. Alçam el cap, i la mirada capta el tremolor de la llum. Una llum que ve d’allà dalt, de la superfície, i va filtrant-se dibuixant camins entre el blau mediterrani. Davant s’extén la prada, silenciosa, estilitzada, densa,…
“…les fulles semblen ejecutar una dansa ritual al ritme de les corrents”.

Les corrents ens ajuden a avançar entre les fulles. No estam sols. Veim altres braços, altres peus, altres rostres. Són els pobladors d’aquest bosc submarí descobrint el paisatge que l’artista ha creat. Un paisatge íntim escrit amb feltre, tinta, xarxa galvanitzada, ferro fos,… Un paisatge imaginat a base de metàfores que s’han anat construint lentament, durant milers i milers d’anys, a les terres banyades pel nostre mar.
“…reia per dedins i imaginava que era una esponja marina inflada d’aigua i sal, nedant enmig d’un bosc submergit de posidònia”.

Sona la música i la veim, immòbil, rodona, com una esponja marina. A poc a poc, li neixen les extremitats. S’arrossega. Es mou. Primer, lentament. La seguim entre les algues, o és ella la que ens segueix a nosaltres? La dansa continua entre el moviment acompassat de les fulles. Entenem el que ens vol dir perquè ens ho diu amb el cos. El seu cos ens parla. Després, mor. I la seva mort ens parla d’altres morts: la de les prades de posidònia, la dels fons marins, la dels seus moradors,… la nostra.

“…les gotes d’aigua ens regalimaven cos avall, fins que el sol les deixava reduïdes a petites taques de sal damunt la pell”.
Quan s’acaba la música, sortim a fora. Caminam. La mar queda enrere, a una altra dimensió. Respiram aire. Sentim veus i rialles. Lentament ens despertam del somni. Som conscients,però,de què hi ha somnis que mai no s’obliden. De cua d’ull, ens sembla veure una de les fulles de posidònia guaitant per la finestra. Sabem que avui tot és possible. S’ha fet de nit i ha sortit la lluna.
. . .
*Els fragments en cursiva corresponen a: MOYÀ, Maria Àngels “Paisatges d’infantesa ran de mar” a VVAA Posidònia, quatre mirades. Editorial Vessants. Palma 2010.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Entre quadres i paraules

Lunes, Septiembre 17th, 2012

A les nostres rutes literàries hem tengut oportunitat de caminar per carrers, places, ports i platges a la recerca dels rastres que hi deixaren escriptors com a Truman Capote o Josep Pla. Les passes ens han conduït als pobles on viviren, a les cases que habitaren, als restaurants que freqüentaven, als bars on es trobaven amb els amics,… Trepijàvem un territori comú i, gràcies al testimoni escrit que deixaren (ells mateixos o altres autors), érem capaços de trobar un punt on els seus paisatges i els que nosaltres experimentàvem a través dels seus ulls, coincidien.
Aquesta vegada ha estat diferent. El territori físic per on ens hem mogut no tenia relació amb cap dels protagonistes de la ruta literària. Hem volgut viure la pintura d’Edward Hopper realitzant un recorregut per les sales del Museu Thyssen-Bornemisza. Ens han acompanyat els textos de quatre autors magnífics que han posat paraules als colors i a la llum:
EDWARD HOPPER. Escritos. Editorial Elba, Madrid 2012.
MARK STRAND. Hopper. Editorial Lumen, Barcelona 2008.
ERNEST FARRÉS. Edward Hopper, cinquanta poemes sobre la seva obra pictòrica. Editorial Viena, Barcelona 2006.
JORDI COCA. Paisatges de Hopper. Edicions 62, Barcelona 1994.
De la totalitat d’obres exposades n’hem elegit deu. Feim onze aturades amb lectura: una d’introductòria, abans de començar, i una davant cada pintura seleccionada. La relació es la següent (respectam els títols originals en llengua anglesa i consignam entre parèntesi l’any de realització):
Self-portrait (1925-1930)
House by the railroad (1925)
Railroad sunset (1929)
Hotel room (1931)
Room in New York (1932)
Gas (1940)
Office at night (1940)
Morning sun (1952)
People in the sun (1960)
Two comedians (1966)
Durant la resta de la passejada, deixam que les paraules callin i tan sols escoltam la veu silenciosa de l’artista que no vol mostrar-nos el món, sinó la visió que ell en té: la violència del dia i la calma de les nits, la natura i els paisatges urbans, la interacció de l’ésser humà amb l’arquitectura, moments de soledat, d’introspecció, d’aïllament. Si existís un lloc on realisme i surrealisme anassin de la mà, allà hi seria ell, Edward Hopper, despedint-se de nosaltres des de dalt d’un escenari.
. . .
Hopper. Museo Thyssen-Bornemisza (fins dia 16 de setembre) www.museothyssen.org
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Cartografies V

Miércoles, Septiembre 12th, 2012

Durant els segles XX i XXI, moltes personalitats del món de l’art, de la cultura i del pensament han utilitzat la cartografia per expressar idees. D’aquesta manera, una disciplina científica i objectiva s’ha convertit en una eina que també possibilita la representació de tot allò que és íntim, subjectiu, intangible. Una de les primeres llavors en aquest procés de subjectivació, d’aquesta nova manera d’entendre la relació temps-espai, la podem trobar a les llegendes dels aborígens australians que ens parlen de les “cançons de senders”. Descriuen camins traçats al cel, mapes celestials que s’han de seguir si no es vol perdre el rumb al llarg de la vida. Les cartografies emocionals, contràriament al que molts podrien pensar, tenen el seu origen als salons francesos del segle XVIII. Des d’aquell moment i fins ara, els mapes representen tot tipus de territoris i de paisatges: artístics, literaris, mentals, conceptuals, emocionals, sensorials,… Al cap i a la fi, els mapes ens permeten fer front al caos que ens envolta, exposar ordenadament i, com hem dit altres vegades, copsar amb una mirada una realidad que, d’altra manera, resultaria inabastable.
Cartografies Contemporànies, dibuixant el pensament és una exposició de CaixaForum de Barcelona que fa un recorregut per l’obra de més d’una seixantena d’artistes que han explorat les posibilitats de la cartografia com a forma d’expressió lliure i personal. La mostra es vertebra seguint els eixos següents:
. El llenguatge cartogràfic.
. Tipus d’espai.
. Cartografies socials i polítiques.
. Cartografies del cos.
. Mapes de l’experiència viscuda.
. Mapes de l’intangible.
. Mapes conceptuals.
No ens agradaria obviar cap dels artistes participants, per això en donam la relació completa en estricte ordre alfabètic: Ignasi Aballí, Francis Alÿs, Efrén Álvarez, Giovanni Anselmo, Art & Language, Zbynék Baladrán, Artur Barrio, Lothar Baumgarthen, Erick Beltrán, Zarina Bhimji, Ursula Biemann, Cezary Bodzianowski, Alighiero Boettti, Christian Boltanski, Marcel Broodthaers, Stanley Brown, Trisha Brown, Bureau d’Études, Los Carpinteros, Constant, Raimond Chaves i Gilda Mantilla, Salvador Dalí, Guy Debord, Michael Drucks, Marcel Duchamp, El Lissitzky, Valie Export, Evru, Öyvind Fahlström, Félix González-Torres, Milan Grygar, Richard Hamilton, Zarina Hashmi, Mona Hatoum, David Hammons, Thomas Hirschhorn, Bas Jan Ader, On Kawara, Allan Kaprow, William Kentridge, Robert Kinmont, Paul Klee, Yves Klein, Hilma af Klint, Guillermo Kuitca, Emma Kunz, Mark Lombardi, Rogelio López Cuenca, Richard Long, Cristina Lucas, Anna Maria Maiolino, Kris Martin, Gordon Matta-Clark, Ana Mendieta, Norah Napaljarri Nelson, Dorothy Napangardi, Rivane Neuenschwander, Perejaume, Grayson Perry, Santiago Ramón y Cajal, Vahida Ramujkic, Till Roeskens, Rotor, Ralph Rumney, Ed Ruscha, Carolee Schneemann, Robert Smithson, Saul Steinberg, Hiroshi Sugimoto, Willy Tjungurrayi, Joaquín Torres García, Isidoro Valcárcel Medina, Adriana Varejao, Oriol Vilapuig, Kara Walker, Adolf Wölfli.
L’experiència ens ha resultat fascinant i enriquidora. Tan sols ens ha mancat una cosa: el catàleg de l’exposició que permetés deixar-ne constància documentada. No s’ha fet. Una vertadera llàstima. La mostra està oberta al públic fins dia 28 d’octubre. Si voleu més informació podeu trobar-la a la pàgina www.fundacio.lacaixa.es
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

La memòria del paisatge

Martes, Septiembre 4th, 2012

M’agrada el paisatge pintat, m’agrada encara més contemplar un paisatge real, i encara m’agrada més convertir-me en un element del paisatge, en una petita cosa que el paisatge conté. JOSEP PLA.
A principi d’estiu, uns amics ens demanaven quin era el sentit de les rutes literàries. Es tracta d’un reclam per un tipus de turisme cultural?, o tal vegada van destinades a cobrir les necessitats d’un públic fetitxista a la recerca de rastres tangibles d’aquells a qui admira? Seria insuficient contestar amb un simple “no” a aquestes preguntes. A l’article “Patrimoni literari”, publicat a les pàgines d’aquest blog (maig 2012), escrivíem que les rutes literàries donaven un valor afegit tant a la literatura (obres i autors), com al paisatge. Si tenim en compte que el paisatge es va transformant per les intervencions de l’ésser humà al llarg del temps, i que cada un de nosaltres percep el paisatge i els canvis que va experimentant d’una manera subjectiva, la literatura (ben igual que la fotografia, per exemple) lligada a un determinat territori esdevé la memòria del paisatge.
Hem tengut ocasió de realitzar la ruta Josep Pla per terres de la Costa Brava. Palafrugell, L’Escala, Tamariu,… han sofert canvis profunds al llarg de les sis darreres dècades. Com eren aquests pobles de pescadors abans de l’arribada massiva dels turistes? Quins eren els seus recursos? Com vivien i sentien les seves gents? Per un moment, gràcies a les paraules de Josep Pla, hem pogut caminar pels carrers per on ell caminava i seguir els itineraris que ell acostumava fer contemplant el paisatge a través dels seus ulls.
Els textos utilitzats a cada una de les aturades s’han extret de les obres següents: El meu país, El quadern gris, Tres guies, Notes disperses, Notes del capvesprol i Cadaqués. Ens agrada confeccionar les nostres pròpies rutes però, si algú no disposa de temps suficient, la Fundació Josep Pla de Palafrugell organitza passejades guiades i edita unes carpetes amb tot el material necessari. També resulta molt interessant incloure una visita al Museu de l’Anxova i de la Sal de L’Escala, perquè ens permet posar imatges, filmades anys enrere, a les paraules de Pla.
Més informació:
www.fundaciojoseppla.cat
www.museudelanxovaidelasal.blogspot.com
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Posidonia Festival Sitges 2012

Miércoles, Agosto 15th, 2012

L’obra de l’artista Toni Moranta realitzada amb posidònia i que forma part del projecte Posidònia, quatre mirades del Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó, ha estat seleccionada per participar a l’edició d’enguany del Posidonia Festival que se celebrarà a Sitges del dia 31 d’agost al 3 de setembre.
Al llarg dels darrers anys, el Posidonia Festival s’ha consolidat com a referent pel que fa a la difusió de la importància de la protecció de la planta endèmica de la Mediterrània. Formentera ha estat l’escenari elegit durant varies edicions consecutives. Carloforte, a Cerdenya, i l’illa de Tavolara també han estat seu d’aquest esdeveniment.
Posidonia MED i Posidonia Project Carloforte, associacions sense ànim de guany, són els organitzadors d’aquest festival internacional d’art, medi ambient i desenvolupament sostenible que conjuga art i natura a través d’activitats molt variades: exposicions, tallers, conferències, taules rodones, cinema, excursions, concerts, teatre, eco-fires, …
La inauguració de l’exposició de Toni Moranta tendrà lloc dia 31 d’agost (divendres) a les 18 hores a l’Edifici Miramar de Sitges. Per a més informacó i per veure el programa complet d’activitats podeu consultar la pàgina www.posidoniafestival.com
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Arquitectures efímeres 2012

Miércoles, Julio 18th, 2012

 

Na Marta i en Lluís ens han fet arribar dues fotografies per afegir a la col·lecció de les que venim anomenant “arquitectures efímeres”, i que anam recollint per segon any consecutiu. El que no ens han dit és la platja on les han trobat. Això sí, els han posat un títol: “Primera línia” i “Amb poques paraules”. Donam les gràcies als nostres amics i vos animam a seguir participant. Encara queda molt d’estiu!
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Celebrem-ho “de tot cos”

Jueves, Julio 5th, 2012

Fa deu anys que Olga Tragant obrí el centre de dansa contemporània TragantDansa al barri de Gràcia de Barcelona, i ho ha volgut celebrar amb els amics que l’han acompanyada en la consolidació del seu projecte. Han estat uns anys d’il·lusions i esforços que s’han traduït en l’organització de nombrosos cursos, tallers, activitats, coreografies, muntatges i espectacles on el cos ha pres el protagonisme, convertint-se en eina d’expressió i en cal·ligrafia de les emocions.
TragantDansa creacions 1995-2012 és la publicació que recull no només l’experiència d’aquests darrers deu anys, sinó també tota la trajectòria de la ballarina i coreògrafa, des dels seus dies de formació als Estats Units fins ara. Els textos de Víctor Molina, Juantxo G.-Mauriño i de la mateixa Olga Tragant parlen de les obres, dels significats, de les motivacions, de les escriptures del cos i dels cossos. Les imatges, malgrat el seu estatisme, no deixen de parlar-nos de moviment, i capten expessions del rostre i de les mans que, tal vegada, en la visió de conjunt que l’espectador té durant les representacions, ens haurien passat desapercebudes: angoixa, absurd, ironia, comicitat, complicitat i interacció dels intèrprets entre ells, amb el públic, amb els objectes que conformen les escenografies –moltes d’elles de l’artista Jaume Amigó-, amb el paisatge urbà i amb la natura. De principi a fi, les cites de distints autors ens acompanyen durant el nostre recorregut: Carmen Martín Gaite, Borges, Hélène Dorion, Ulrich Renz, Juan José Millás, J. Kastner…
El Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó vol sumar-se a la celebració de n’Olga amb tots els músculs, ossos, tendons, articulacions i amb cada centímetre de pell. Enhorabona “de tot cos”!
. . .
Text: Maria Àngels Moyà