“Praga, primer de tot, és una ciutat literària”. KURT KROLOP.
Podem considerar el caminar per Praga un exercici de relectura? És possible reseguir amb les nostres passes les línies escrites sobre el paper? Sentirem més intensament les paraules si les traslladam al seu lloc d’origen i reduïm la distància a una simple qüestió temporal? En definitiva, deixa la literatura rastres tangibles a les ciutats?
Praga i Kafka
Si haguéssim d’identificar un escriptor amb Praga, aquest escriptor seria Kafka. Deia que tot el seu món cabia dins un cercle que tengués com a centre la plaça de la Ciutat Vella. Johannes Urzidil va escriure en una ocasió que “Franz Kafka era Praga i Praga era Franz Kafka”. Malgrat tot, la seva relació amb la ciutat era contradictòria. S’hi sentia empresonat com dins una gàbia, però era incapaç d’abandonar-la. Altres autors compartien amb ell aquest sentiment, com Max Brod o Gustav Meyrink. Praga, per la seva banda, tampoc no el va estimar mai. Pertanyia al grup d’escriptors en llengua alemanya –la majoria d’ells d’origen jueu– que patiren discriminació durant gairebé cinquanta anys. Kafka estava prohibit perquè formava part de la minoria alemanya, perquè era jueu o perquè representava els valors burgesos (segons el vent que bufava a cada època).
Atenent al tractament que el mateix autor dóna a la ciutat, podrien dividir-se les seves obres en dos grups: Els Dietaris i la correspondècia detallen minuciosament cada lloc, cada sentiment envers Praga, cada activitat que s’hi desenvolupa: tertulies, cinema, teatre, conferències,… Tot el que s’hi descriu és localitzable: els punts de reunió, els domicilis que va tenir, els centres educatius als quals assistí, els llocs de feina, els negocis familiars, els indrets on anava passar el temps lliure –com els parcs per on passejava, l’Escola Civil de Natació o l’Institut de Pomologia, Viticultura i Jardineria de Troja, on aprenia horticultura en previsió d’un possible trasllat a Israel–. Les seves obres de ficció, en canvi, no anomenen Praga ni una sola vegada. Descriuen, això sí, tot el món interior de l’escriptor a través d’uns personatges que habiten cases, caminen per carrers, deambulen per paratges, es perden per edificis d’oficines… Malgrat es coneguin bé les novel·les i els relats, no deixa de ser un repte intentar trobar un nexe d’unió entre el món kafkià i la Praga real. Tant Klaus Wagenbach com Harald Salfellner ens presenten als seus llibres rutes molt detallades per la Praga de Kafka i situen cada lloc sobre el plànol de la ciutat. Seguidament proposarem, amb la seva ajuda i les nostres passes, dues caminades que permetran recórrer els indrets destacats en la vida i en l’obra de l’escriptor. La primera d’elles es basa en les dades que poden obtenir-se a partir dels Dietaris i de la correspondència. La segona, ens durà a descobrir els llocs reals que, tal vegada, s’amaguen sota l’imaginari kafkià. A cada una de les aturades d’aquesta segona ruta llegirem fragments de les distintes obres a les quals ens referim.
1
Un bon lloc per començar és la plaça de la ciutat Vella on hi podem trobar: La casa natal, devora l’església de sant Nicolau. De l’edifici original tan sols se´n conserven les columnes de l’entrada. A la façana hi ha una placa commemorativa. La casa del Minut, decorada amb estucats renaixentistes, tocant el vell Ajuntament, on també va residir entre 1889 i 1896. El palau Kinský, on va cursar estudis de batxillerat i on, als baixos, son pare hi va tenir una botiga que ara és la llibreria Kafka, un punt de venda de records. Finalment, al número 17, hi trobam la casa de l’Unicorn que era propietat d’Otto i Berta Fanta, amfitriona d’un saló literari al qual assistien alguns intel·lectuals destacats, com Kafka, Max Brod, Franz Werfel i Egon Erwin Kisch. Al carrer Celetná, que desemboca a la mateixa plaça, Kafka va passar per tres domicilis als números 2, casa Sixt; 3, casa dels Tres Reis; i 12, on el pare va traslladar la botiga. Sembla mal de creure que la família canviàs de casa amb tanta freqüència i que entre unes i altres hi hagués tan poca distància. A mesura que el pare ampliava el negoci i que els fills naixien i es feien grans, se cercaven vivendes que s’adaptassin a les noves necessitats. Si comptam els domicilis familiars i els que Kafka va llogar pel seu compte –en un intent de trobar intimitat, silenci i independència per escriure– sumen gairebé una quinzena.
Ens dirigim cap a Nové Mesto. De camí, passam per la Universitat Carolina, on Kafka cursà la carrera de Dret; i per la casa paterna del seu amic Max Brod (Skorepka, 1) on s’organitzaven tertulies literàries i on va conèixer la seva promesa Felice Bauer. Al número 19 de la plaça Venceslau hi havia la seu d’Assicurazioni Generali. En acabar els estudis, Kafka començà a treballar en aquesta empresa amb l’esperança de que, algun dia, el destinarien a terres llunyanes. El sou era escàs i les jornades superaven les dotze hores. Després d’un any, ho va deixar. A la mateixa plaça, l’hotel Europa –abans hotel Erzherzog Stephan– va ser escenari de la lectura pública de La condemna. Hi assistí poc públic, però els crítics valoraren molt positivament l’obra. Encaminam les nostres passes cap al carrer Na Poricí. Al número 7 s’hi trobava la Mutualitat d’Assegurances i Accidents Laborals, on Kafka treballà fins al dia de la seva jubilació per malaltia (de 1908 a 1922). L’edifici es conserva intacte. Just al davant, s’atura el tramvia que ens durà al Nou Cementiri Jueu, al barri de Zizkov. Allà finalitzarem aquesta passejada.
Per arribar a la tomba de Kafka, s’ha de girar a la dreta just a devora l’entrada i seguir el mur. Està senyalitzat. La vegetació boscosa ho envolta tot, els arbres comencen a canviar els verds pels ocres, gran quantitat de plantes trepadores s’enfilen pels troncs, la gespa cobreix els camins. Ens sembla un lloc hermós. Kafka està enterrat allà, però no està sol. L’acompanyen centenars de pedres que han arribat de tots els racons del món. Entre pedra i pedra, sobresurten paperets doblegats. Darrera cada pedra s’amaga un record i darrera cada paper, un desig o un agraïment o un poema… La nostra pedra ha vengut amb nosaltres des de Mallorca. La deixam entre les altres i partim. Mentre ens allunyam, ens vénen al cap les paraules de Milena Jesenská: “Va escriure les obres més significatives de la moderna literatura alemanya, les quals reflecteixen la ironia i la visió profètica d’un home condemnat a veure el món amb una tal claredat encegadora que la trobà insuportable i el portà a la mort”.
2
Iniciam aquesta segona ruta davant el monument dedicat a Franz Kafka, al barri de Josefov. Van haver de passar quasi vuitanta anys perquè la ciutat es decidís a erigir-lo. Es tracta d’un bronze que representa l’obra literària de l’escriptor i que està inspirat en un dels seus primers relats, Descripció d’una lluita.
Travessam l’antic gueto per l’avinguda Parízská. Al número 36 s’hi trobava l’edifici del Vaixell (ara és l’hotel Intercontinental). En aquest domicili Kafka escrigué dues de les seves obres més conegudes: La transformació (títol més fidel a l’original de la que habitualment s’ha anomenat La metamorfosi) i La condemna. La descripció de la casa, dels detalls, del dormitori –que trobam als seus Dietaris– coincideix amb la que fa Gregor Samsa. Per altra banda, la vista del pont que es contemplava des d’aquell pis –sempre segons el testimoni del propi autor– encaixa amb l’escenari de la mort de Georg Bendemann. El fet de què Kafka es referís habitualment a aquell lloc com “la pista d’arrencada per a suïcides” sembla reafirmar la hipòtesi.
Creuam el Moldava i pujam per les antigues escales que condueixen a Hradcany. Després de llegir El castell, et quedes amb el dubte de quin va ser l’escenari real que va inspirar l’artista. Els estudis que s’han fet sobre l’obra apunten vàries possibilitats. Una d’elles és El Castell de Praga. Pensam que és molt possible que sigui així per vàries raons:
a) La morfologia del castell de la novel·la coincideix amb la de Hradcany. No es tracta d’una única construcció elevada on el senyor viu aïllat i als seus peus s’extén el poble. Les edificacions del barri del Castell formen un sol conjunt amb la residència reial. Tot és el castell. Castell i poble s’identifiquen: el castell és el poble i el poble és el castell.
b) La lectura de La nit de Valpurga de Gustav Meyrink ens ha descobert com s’estructurava la vida al Castell de Praga i, aquesta estructura organitzativa, s’acosta a la que ens descriu Kafka a la seva obra. La temàtica de la novel·la de Meyrink no té res a veure amb la de Kafka, però sí la creació d’uns personatges grotescs que, per cert, també trobam als Relats de Praga de Rilke.
c) La reflexió que hem fet a partir d’una frase d’Antoni Ferrando al seu llibre El que cal saber per descobrir Praga: “El silenci, la calma solemne que s’extén per la zona als vespres, no té res a veure amb l’origen popular del districte, fundat el 1320, com un cúmul de casetes modestes per allotjar els serfs i els proveïdors del castell”(pàg.181).
Hem imaginat Nový Svet poblat de mercaders i artesans. Hem imaginat K. enmig de la rufaga, lluitant contra la burocràcia i els elements. Hem imaginat Kafka escoltant la veu dels seus pensaments entre la remor de les pròpies passes sobre la neu. L’hem vist caminar pel carreró Daurat en el silenci d’una nit d’hivern, mentre torna a casa seva després d’unes hores d’escriptura. I hem llegit… fragments d’El castell i el relat Un missatge imperial, escrit allà mateix, als voltants d’un castell imperial.
Kafka era un caminant incansable. Utilitzava les seves passejades com a mètode d’escriptura. Caminava durant hores, sovint de nit, i buidava el cap d’allò que l’interferia en el procés creador. Després tornava a l’habitació i ho abocava tot al paper, sense interrupcions, sense correccions, d’una tirada. De les tres rutes que solia seguir –Petrin; Belvedere, el parc Chotek i Malá Strana; Jardí Botànic i Troja– hem optat per la primera. Pujam amb el funicular. El parc de Petrin –de sant Llorenç, en temps de Kafka– és una muntanya coberta d’un bosc d’arbres caducifolis. Castanyers i noguers van canviant de color a mesura que la tardor avança. Els caminois ens duen a racons plens d’encant: jardins de rosers, l’observatori astronòmic popular, el monument al poeta Mácha –on les parelles d’enamorats van a deixar-hi flors durant el mes de maig–. Des de dalt, veim l’estadi que ocupa el que era l’antiga pedrera d’Strahov, el lloc on condueixen a Josef K. per matar-lo en el darrer capítol d’El procés: “una petita pedrera erma i abandonada…”. El mur de la Fam travessa el parc. És una defensa que els pobres de la ciutat construïren a canvi únicament de menjar. Devora una de les seves portes llegim La construcció de la murada xinesa.
Acabam la nostra ruta al Museu Franz Kafka (Cíhelná, 2b). L’exposició La ciutat de k. va exhibir-se fa uns anys al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Mentre anam de sala en sala, ens passen per davant fragments de la vida d’un escriptor –papers, llibres, família, amors, amistats-, fragments de la història d’una ciutat.
Micropaisatges urbans
“La narrativa txeca és una èpica de les coses petites o aparentment mínimes, converses de taverna i passejades d’extrarradi on s’hi troba el sentit més autèntic de la vida”. CLAUDIO MAGRIS
El cant dels primers rossinyols a Petrin, la quotidianitat a les comunitats de veïns, les eternes enemistats entre els parroquians d’una taverna, les entremaliadures d’una colla d’infants, els incidents en l’organització d’un enterrament, la contemplació del cel estelat des de les golfes de la casa dels Dos Sols, els clients habituals de les botigues del carrer Nerudova, nens que pugnen per ser adults i adults que no han acabat de créixer mai… Jan Neruda ens mostra els micropaisatges urbans que van entreteixint la vida al seu barri. Afortunadament, Malá Strana conserva molts racons on es pot respirar l’atmosfera que ell descriu, com si el temps tan sols es fes notar en el pas de les estacions.
El record d’un poeta des de l’illa de Kampa, la mirada de les figures del pont de Carles contemplant immòbils el trascórrer del Moldava al llarg dels segles, la il·lusió infantil entre les parades del mercat de Nadal a la plaça de la Ciutat Vella, els enamoraments de joventut, les darreres neus de l’hivern i els primers aromes de la primavera, les passejades fins a Vysehrad seguint el curs del riu, el carreró dels Difunts, les converses amb els amics, veure el passar de la gent rere les vidrieres del cafè Slavia, les paraules de Jaroslav Seifert davant tota la bellesa del món, del seu món.
A principis de segle XX, les cafeteries i les tavernes eren un reflexe de la polaritat de la societat praguesa. Els escriptors en llengua alemanya freqüentaven cafès com l’Arco o el Louvre; per altra banda, els nacionalistes txecs anaven a l’Slavia o al Nacional. Seifert explica que, durant el període d’entreguerres, s’hi podia llegir tota la premsa europea i que els cambrers dels més luxosos eren obligats a afaitar-se dues vegades cada dia. Alguns d’aquests llocs –com l’Slavia o el Louvre– segueixen oberts i conserven tot l’encant d’èpoques passades: un piano de cua al centre del saló, un pianista que interpreta velles melodies, la figura de l’intel·lectual envoltat de llibres i papers a un dels racons més apartats,…
El reporter Egon Erwin Kisch mostrava una altra Praga. No escrivia cròniques polítiques ni artístiques ni literàries. Passava les nits als barris més deprimits, de cafè en cafè i de taverna en taverna, conversant amb la gent. Parlava amb prostitutes, delinqüents, rodamons i policies. Els seus articles denunciaven la injustícia social, la sordidesa de la vida als asils, manicomis, presons, i la misèria dels menjadors i dels dormitoris populars.
Jaroslav Hasek situa el seu personatge Schwejk a la taverna U Kalicha (carrer Na Bojistí). Actualment és un lloc ple de japonesos. Les parets del local estan cobertes amb els textos de la novel·la de Hasek i amb els dibuixos dels seus personatges. Tres músics vestits amb uniformes de principis de segle es passegen entre les taules tocant cançons de festa amb l’acordió, el trombó i la tuba.
Anys després, Bohumil Hrabal elegeix l’hotel París –darrere la Casa Municipal– com a lloc de feina de Ditie, el protagonista de la seva obra Jo he servit al rei d’Anglaterra. El mateix Hrabal solia passar el temps a U Zlatého Tygra (Husova, 17). Hi ha més clients locals que turistes. El fum ho omple tot. Una placa i moltes fotografies recorden l’escriptor. Quan els cambrers duen les cerveses, marquen cada una de les consumicions que seveixen amb una ratlla sobre un paper que deixen a la taula. Els nostres veïns són dos joves que han estat a Mallorca. Encara que resulti mal de creure, el seu paper ja té vuit marques!
Josefov, entre la llegenda i la ignomínia
Josefov era el Call de Praga. A les darreries del segle XIX, s’havia convertit en un barri insalubre i es va demolir i renovar. Així i tot es respectaren les cinc sinagogues, l’antic cementeri i l’Ajuntament. Aquest conjunt forma el Museu Jueu de Praga. Ens passejam pels carrers on es poden veure part de les antigues edificacions molt per davall del nivell del carrer, que es va elevar durant el procés de sanejament per evitar els estralls que ocasionaven les crescudes del riu. Totes les sinagogues poden visitar-se i a algunes d’elles s’hi organitzen concerts de música clàssica. Recórrer el vell cementeri on s’hi amunteguen unes 12.000 làpides que cauen a bocins és una experiència que no s’ha de deixar passar.
Josefov segueix poblat per les llegendes. Rabins, artesans, cabalistes i mercaders, conviuen des de temps immemorials amb els fantasmes i les ombres. Caminar pel barri durant la nit pot resultar màgic. Les llegendes de Josefov ens parlen d’homes que aconseguiren grans tresors gràcies a la seva humilitat, de la generositat dels benefactors del gueto, de càstigs injusts i de justícia restablerta, de festes i celebracions, de situacions extremes on la fam i la pobresa se superen gràcies a la bondat, de personatges fantàstics i esperits de l’altre món. La història del Golem és la més coneguda gràcies, en part, a la novel·la de Gustav Meyrink i a les sis versions cinematogràfiques que se n’han fet. L’artífex del Golem va ser el rabí Loew. El fabricà amb fang del Moldava i li donà vida perquè defensàs el gueto dels antisemites que el posaven en perill. Però va arribar un dia que perdé el control sobre la seva criatura i la va haver de desfer. Les restes del monstre quedaren tancades a una habitació de la part alta de la Sinagoga Vella-Nova.
Josefov també va ser víctima de la ignomínia nazi. Si totes les sinagogues es conserven intactes és perquè Hitler volia crear a Praga un “museu de la raça extingida”. Amb aquesta finalitat, es traslladaren aquí els objectes de culte jueus procedents de la destrucció de totes les comunitats d’Europa. Després de la Segona Guerra Mundial, la Sinagoga Pinkas es convertí en un monument commemoratiu. Els noms, la data de naixement i la de desaparició de les 77.297 víctimes txeques del nazisme cobreixen les parets. També s’hi exposen els dibuixos dels nins i nines empresonats a Terezín –centre de detenció dels jueus de camí als camps d’extermini, a 60 quilòmetres de la ciutat–. A la Sinagoga Española es pot trobar una publicació que recull els dibuixos i també una selecció de poemes dels infants de Terezín. Ens parlen d’horror, de por, d’enyorança; però també d’esperança, de jocs i d’amor per la natura. Un d’aquests nins era Petr Ginz. El seu Dietari de Praga (1941-1942) ha donat a conèixer el seu testimoni arreu del món. Morí a Auschwitz, als 16 anys.
No volem acabar aquest article sense recordar una intel·lectual praguesa, valenta i compromesa. Va traduir al txec part de l’obra de Franz Kafka, qui la va immortalitzar a les seves Cartes a Milena. Milena Jesenská no era jueva, però –quan els nazis li prohibiren escriure– es va dedicar a ajudar els jueus amagant-los al seu pis del barri de Vinohrady i, com a mostra de solidaritat, anava amb l’estrella groga cosida a l’abric. El rastre de Milena pot seguir-se a la ciutat: l’Escola Minerva –al carrer Vodickova– on va estudiar, el cafè Slavia –on es reunia amb altres escriptors–, o el lloc on vivia a Malá Strana (Velkoprevorské námestí). Morí consumida per la malaltia al camp de concentració de Ravensbrück.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà
