Archive for the ‘Lecturas’ Category

Art i mercat de l’art

Domingo, Septiembre 27th, 2015

És difícil actualment marcar una línia divisòria entre l’art i el mercat de l’art. Avui dia sembla que tot tengui un preu i és precisament aquest preu el que posa en valor coses tan lligades a les emocions com puguin ser l’art, la literatura o el paisatge, per posar-ne tres exemples. Fa uns mesos arribaren a les meves mans dos llibres que ajuden a reflexionar sobre el tema.
A Siete días en el mundo del arte Sarah Thornton ens proposa visitar els set llocs que ella considera imprescindibles per comprendre com es mou l’art contemporani: una subhasta de Christie’s, un seminari per a estodiants d’art, la fira de Basilea (Art Basel), la cerimònia d’entrega del Premi Turner, la redacció d’una coneguda revista d’art, l’estudi d’un artista i la Biennal de Venècia. L’autora no fa diferència entre l’art i el seu mercat, i sembla que quan parla d’una cosa parli també de l’altra. En cap moment intenta definir què s’entén per art. Ens passeja, això sí, entre tota una sèrie de personatges més o manco peculiars –artistes, marxants, crítics, galeristes, periodistes especialitzats, col·leccionistes milionaris i bilionaris– que van de festa en festa (per fer relacions i tancar operacions), s’hospeden a hotels de cinc estrelles, volen amb jets privats i s’enrevolten de glamour. Tots ells estan d’acord en afirmar que el fet de què una determinada obra s’adquireixi per un milió de dolars, no garanteix que l’artista passi a la posteritat. Tal vegada, després d’uns anys, l’artista en qüestió i la seva produció hauran estat relegats a l’oblit. Ningú no s’atreveix a demanar-se els motius. Després de llegir el llibre he pensat: si això és l’art contemporani, no comprenc com m’atreu tant.
Molt diferent és l’enfocament que fa del tema Luis Racionero a Los tiburones del arte. Per començar intenta definir què és l’art i en cap moment deslliga l’emoció que origina la creació de l’emoció que provoca la contemplació de l’obra en l’espectador. Analitza l’art contemporani emmarcant-lo dins les teories estètiques i dins les fases en l’evolució de les distintes etapes artístiques. Contraposa el concepte d’art amb les situacions que arriben a donar-se quan entram al món del mercat de l’art. No fa falta dir que m’ha satisfet molt més que l’obra de Thorton. Ambdós, però, es complementen. El primer descriu i mostra una realitat. El segon analitza, relaciona i opina. Racionero profunditza i Thorton es queda a la superfície perquè, d’una manera voluntaria o involuntària, retrata la superficialitat.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Publicació

Jueves, Julio 23rd, 2015

Demà divendres dia 24 de juliol es presentarà el llibre Es Carnatge i l’illot de sa Galera, de Pere Galiana Veiret, una publicació de Lleonard Muntaner Editor. La presentació serà al local parroquial del Coll d’en Rabassa (carrer de l’arxiprest Borràs, 23). Hi intervendran: Guillem Mas, geòleg i prologuista del llibre; Jorge Argüello, arqueòleg; Lleonard Llorens, biòleg i apotecari; i Pere Galiana, autor del llibre. Clourà l’acte Miquel Perelló, regidor de cultura de l’Ajuntament de Palma. Actuarà de moderador l’editor Lleonard Muntaner.

Es Carnatge està considerat un dels millors vestigis del Quaternari a la Mediterrània. En aquest llibre es parla de la seva història, geologia, biologia i toponímia; amb especial referència als carnatges que el precediren i l’activitat del carnatger, als fòssils, a les pedreres, a la flora i fauna, al reflector, a la bateria, i a l’illot de sa Galera i la seva excavació; conté 154 fotografies i inclou una guia de visita.

La vida lenta

Sábado, Marzo 14th, 2015

La vida lenta. Notes per a tres dietaris (1956, 1957, 1964) és un calidoscopi de pinzellades quotidianes que van dibuixant un paisatge personal, com si d’un quadre impressionista es tractàs. Les dades que Josep Pla va recollint semblen breus i repetitives, però al final de la lectura tenim una visió ben clara de com era la seva vida: els horaris, l’alimentació, les rutines, els viatges, les relacions que estableix, els temes de conversa, la situació social i política de l’època, qui neix i qui mor, les malalties pròpies i les de les persones properes, la climatologia i el pas de les estacions. Després, quan llegim altres llibres de l’autor, trobam desenvolupades de manera més literària moltes de les pinzellades que aquí ens ofereix. És el cas, per exemple, dels viatges que realitza pel centre i el nord d’Europa del volum 5 de la seva obra completa, El Nord.
La concisió no lleva profunditat a molts des pensaments expressats: (La vida) “és un suïcidi lent però assegurat” (22/4/56), “Aquesta nit, mentre tornava a casa, caminant contra una tramuntana fortíssima, pensava que, de vegades, la vida sembla més llarga que l’eternitat” (1/1/56). I en alguns d’ells utilitza recursos certament poètics: “Quina soledat tenen els fars des del mar” (25/3/56), “De Barcelona el que m’agrada menys és l’aire, ja que sembla haver estat mastegat per altres” (27/5/56), “Nit magnífica, pèssima nit” (1/3/64), “El bosc, insuportable, fosc, com a creador de llegendes” (16/8/64).
Llegint Pla ens adonam de dues pèrdues que ha patit la societat actual. Primer: el coneixement de la natura d’un home que, encara que viatjàs per tot el món, vivia amb armonia amb la terra que l’envoltava, que coneixia els noms dels vents i com bufen, i que es movia al ritme que li marcaven els solsticis i els equinoccis. Segon: el plaer que suposava menjar els productes de temporada únicament a l’estació de l’any que pertoca.
Curiositats gastronòmiques n’hi ha moltes. Sorprèn la quantitat de menjar i de beguda que se solia ingerir. Àpats de tres i quatre plats, en els quals el pollastre era més apreciat que la llagosta. Un dels que surt repetides vegades és el “niu” –un mar i terra d’origen medieval que conté ingredients com bacallà, sípia, pop, calamar, gorrions, tords, tudons i vedella– que ens fa repensar l’essència de la dieta mediterrània. Durant el viatge que el va dur a Mallorca durant dotze dies, descobreix la porsella rostida i, com es veu que li va agradar, sopa de porsella rostida quatre dies seguits!
Anècdotes apart, el que més admir de Pla és la seva capacitat de feina: un article cada dos dies, més el treball simultani de revisió i escriptura dels altres llibres que tenia en preparació. Tal vegada el fet de viure a l’inrevés –“Tinc la vida totalment invertida. Del dia en faig nit i de la nit, dia” (6/9/56)– l’ajudava a què el temps li retés d’una manera especial i li donava el que necessitava per concentrar-se i assolir els objectius que es marcava: silenci i soledat al seu estimat mas empordanés.

. . .

Text: Maria Àngels Moyà

L’experiència del viatge

Miércoles, Agosto 13th, 2014

Qualsevol època és bona per viatjar. Així i tot, la gran majoria acostuma a aprofitar l’estiu per realitzar els seus desplaçaments lúdics més llargs i deixa per altres períodes de l’any el que actualment es denominen “escapades”. Referint-se als anglesos, Julio Camba escrivia: El inglés compra un billete en la agencia Cook, en donde está establecido al minuto el empleo del tiempo que va a durar el viaje. Día tanto, tal país. A las ocho de la mañana, desayuno. A las nueve, excursión al museo(…). A las dos, excursión a las ruinas de al lado. Admiración de las ruinas durante tres horas. A las cinco, el té…* Aquestes paraules de finals de 1910 semblen una premonició del que arribarien a ser els viatges que organitzen les agències actuals.
Per a tots aquells que encara són capaços de sentir-se més viatgers que turistes, voldria recomanar la lectura d’una sèrie de llibres molt diferents l’un de l’altre, però que tenen com a tema comú l’experiència del viatge.

Sense deixar l’escenari londinenc, trobam la Guía literaria de Londres. Un llibre deliciós que no només et desperta les ganes de visitar la ciutat, sinó que, a mesura que vas llegint, desitjaries que no s’acabàs mai. El definiria com una miscel·lània on tant hi podem trobar fragments de novel·les, articles periodístics, cartes, com extractes de dietaris, anuncis per paraules o discursos polítics. Els autors seleccionats s’ordenen cronològicament des de l’època de fundació de la ciutat, fins a l’actualitat.

Patrick Leigh Fermor (Paddy) va trobar en el viatge no només la manera de guanyar-se la vida, sinó també el sentit de la vida mateixa. La seva trilogia: El tiempo de los regalos, Entre los bosques y el agua y El último tramo (aquest darrer volum publicat pòstumament), està basada en els dietaris que va escriure durant un viatge iniciàtic que va emprendre quan tan sols tenia devuit anys. La idea era carregar amb una motxilla per travessar caminant i amb un presupost mínim la distància que separava Holanda d’Istambul. L’època (1933) ens permet ser testimonis directes dels canvis que sofria Europa en aquell moment i que desembocaren en la Segona Guerra Mundial. Després de llegir l’obra de Paddy, tenim la certesa de què el més important del viatge, el que més ens ensenya, el que ens canvia, no és l’arribada al lloc elegit, sinó el camí que recorrem per arribar-hi.

Finalment, El sentido del viaje, de Patricia Almarcegui intenta analitzar les raons que han mogut l’ésser humà a emprendre el camí cap a tot allò que desconeix, quins són els elements comuns dels viatges, com es pot viure el viatge abans, durant i després de realitzar-lo, la relació viatge-literatura, el viatge com a camí i com a destí… En definitiva: què ha significat el viatge al llarg de la història? La bibliografia utilitzada és original perquè és poc coneguda i l’assaig –encara que ella afirmi que no és exhaustiu– resulta dens, ja que cada pàgina recull gran quantitat de conceptes.

No em cansaria mai de llegir i d’escriure sobre viatges i viatgers, de la mateixa manera que no em costaria gens convertir l’experiència del viatge en el sentit de la meva vida; perquè tal com remarca Jacinto Antón: “Hi ha viatges en els quals hi podem romandre tota la vida”.
. . .
*JULIO CAMBA, Londres. Editorial Reino de Cordelia, Madrid 2012.
VVAA, Guía literaria de Londres. Editorial Ático de Libros, Barcelona 2012.
PATRICK LEIGH FERMOR, El tiempo de los regalos/Entre los bosques y el agua. RBA Editores, Barcelona 2011.
PATRICK LEIGH FERMOR, El último tramo. RBA Editores, Barcelona 2014.
PATRICIA ALMARCEGUI, El sentido del viaje. Junta de Castilla y León, Valladolid 2013.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Cartografies (VI)

Martes, Mayo 6th, 2014

Els cartògrafs haurien de reivindicar el seu ofici com un vertader art poètic i els atles com un gènere literari de bellesa màxima.

Primer itinerari: Viatjar a illes llunyanes, inhòspites, deshabitades, on no hi arriben els vols comercials ni figuren a les rutes marítimes convencionals, on la climatologia i les condicions del terreny són obstacles a vèncer i on, malgrat tot, algú hi posà el peu temps enrere, jugant-s’hi la vida, amb l’únic objectiu de cartografiar el lloc i porsar-li un nom (perquè donar nom a un indret desconegut i dibuixar-lo sobre un mapa li dona entitat real, el fa existir).

Tan sols quan un teritori és minuciosament estudiat, catalogat i midat, pot considerar-se que existeix en realitat.

Segon itinerari: Recrear tots aquests viatges des de la sala d’una biblioteca, consultant llibres d’història, atles, dietaris d’exploradors, quaderns de bitàcola, cartes nàutiques. Posar-se dins la pell d’aquells que sortiren a l’oceà tocats per la curiositat i la incertesa i viure el seu periple sense necessitat de pujar a un vaixell.

L’experiència estètica de recórrer un mapa amb ulls i dits pot, a vegades, reemplaçar el viatge real.

Tercer itinerari: Llegir. Llegir i viatjar sense moure’s de casa a una cinquantena d’illes de tots els oceans que molt poca gent ha tengut la sort o la desgràcia de visitar: “Soledat”, “Santa Kilda”, “Napuka”, “Banaba”, “Clipperton”, “Howland”,… Aquesta és la invitació que ens fa Judith Schalansky a Atlas de las islas remotas (Nórdica libros, Barcelona 2013).

La segona de les nostres propostes literàries no és tan poètica ni necessita de les dosis d’imaginació que precisa l’anterior, però és igualment interessant. Es tracta de l’obra de Simon Garfield, En el mapa, que fa pocs mesos ha publicat l’Editorial Taurus.
El llibre és un compendi de la història de la cartografia des del mapa més antic (14.000 ac), fins als més actuals (aplicacions de Google maps, els mapes del cervell, o el generat a partir de les relacions de Facebook). Hi abunden les il·lustracions i les fotografies. Les seves pàgines estan plenes d’anècdotes curioses i divertides. Cada capítol està dedicat a un tema determinat, el qual s’analitza respectant la cronologia.
A més dels mapes i atles que han marcat la història de la cartografia, hi podem trobar mapes adscrits dins siluetes d’animals, les imaginàries muntanyes de Kong, les invencions d’alguns navegants a fi d’aconseguir notorietat, els mapes de tresors, cartografies de la pobresa i les epidèmies del Londres victorià, guies de viatge, mapes de metro, els mapes de Mart, distints exemples de mapes artístics i literaris, i algunes pàgines web on podem trobar qualsevol cosa que volguem sobre el tema.
Els mapes sempre han representat el misteri i la posibilitat del descobriment. Ens conten històries i reflexen el progrés de la humanitat. Ara tenim dues magnífiques oportunitats d’acostar-nos-hi i gaudir de la llibertat de perdren’s, sense mouren’s de casa, per qualsevol racó del món.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Reptes en la cartografia del paisatge

Martes, Noviembre 26th, 2013

Retos en la cartografía del paisaje

El passat dijous 21 de novembre, a la Sala Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans es presentà el llibre Reptes en la cartografia del paisatge. Dinàmiques territorials i valors intangibles. En l’acte interveniren Carme Montaner, cap de la Cartoteca de l’Institut Cartogràfic de Catalunya; Josep Oliveras, president de la Societat Catalana de Geografia, i Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya.
La nova publicació de l’Observatori és el tercer volum de la sèrie ‘Eines’ de la col·lecció “Plecs de Paisatge”, i recull les intervencions al seminari homònim que es va celebrar a Tortosa l’any 2011. El llibre se centra en el mapa —deixant altres tipus de representacions del paisatge— i en els reptes que planteja la cartografia del paisatge a l’hora de reflectir dinàmiques territorials i de plasmar valors intangibles.
És possible cartografiar paisatges? Pot aplicar-se una tècnica objectiva, precisa, exacta, a l’hora de representar la subjectivitat, les emocions, els paisatges com a reflexes de les mirades íntimes i personals? Quines dificultats ens trobam si volem incloure les percepcions de tots els sentits (no només les que rebem a través de la vista) en la confecció de mapes? Un mapa pot reflectir un paisatge que canvia constantment? Les distintes intervencions es plantegen totes aquestes preguntes i algunes més. Tobar les respostes suposa un gran repte, i comporta resoldre dubtes i superar esculls. Les noves tecnologies i la participació ciutadana semblen eines claus a l’hora d’aconseguir-ho.

Paisatges de l’exili

Jueves, Noviembre 21st, 2013

 

“Ho deix tot per anar amb els vents indòmits
i núvols metàl·lics guarden el meu captiveri”.
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, Les llunyanies. Poemes de l’exili (1940-1946).

Mathias Énard i Pierre Marquès al seu projecte Tot serà oblidat fan un viatge a través de distints indrets europeus marcats pel dolor al llarg del segle XX. Es demanen si el paisatge té memòria i, entre boscos polonesos coberts de neu i gel, deixen parlar l’absència. Tal vegada els llocs i els territoris no tenguin memòria, però els paisatges sí. És la memòria dels qui els senten i els viuen mentre els contemplen i els recorden.
Cotlliure, Argelès-sur-Mer, Elna… Tan de bo haguéssim entrat a França per Port Bou en lloc de fer-ho per La Jonquera. Hauríem pogut retre el nostre petit homenatge al filòsof Walter Benjamin, que nasqué a Alemanya, passà temporades a Eivissa, es refugià a França i morí a Catalunya.
Fogir. Deixar tot el que tens, tot el que estimes: pares, fills, parella, casa, feina, llibres… Per anar on? Les platges d’Argelès eren una estació a mig camí. Una estació que per a molts va ser la darrera. El fred, la fam, les malalties, els polls i les xinxes, acabaren amb la vida de milers d’exiliats. Part dels que no moriren, tornaren a una Espanya que no els volia, ofegats per la més absoluta misèria. Molts dels que sobrevisqueren a l’experiència d’aquests camps d’arena, acabaren immersos dins una altra guerra i a uns altres camps. Va ser el cas d’Amat-Piniella: manresà, intel·lectual, escriptor, supervivent de Mauthausen.


Ara Argelès és un lloc turístic però, afortunadament, la platja està deserta. És temporada baixa i no hi ha banyistes prenint el sol. Els restaurants estan tancats. Em dol pensar en totes les persones que s’atreveixen a posar la tovallola sobre l’arena i a untar-se la pell amb cremes broncejadores. Tal vegada volen ignorar el que saben, o tal vegada ho ignoren tot; i qui no sap res és incapaç de recordar.
Elna representava l’esperança per molts dels refugiats. Quan la mortandat infantil era del 95%, Elisabeth Eidenbenz –una jove mestra suïssa– va organitzar una maternitat a un casal d’Elna (a poca distància d’Argelès) i va aconseguir salvar cinc-cents noranta-set nadons i les seves mares entre 1939 i 1944. Avui dia el casal és un museu dedicat a la memòria de qui va ser, segons explica Assumpta Montellà al seu llibre La maternitat d’Elna, el bressol dels exiliats.

 


No volem allunyar-nos sense despedir-nos d’un poeta estimat que també hagué de partir. Va morir de pulmonia, a Cotlliure. A França li oferiren un cotxe per arribar al poble, li deixaren diners per aguantar durant els primers dies, li donaren allotjament a l’Hotel Bougnol-Quintana i tan sols va sobreviure uns dies a l’exili. Després l’enterraren al petit cementiri, a la tomba que li cedí una senyora francesa. Tan sols va poder escriure un vers del que hauria estat el seu darrer poema: “Estos días azules y este sol de la infancia”.
. . .
Lectures que ens han acompanyat durant el viatge:
J. AMAT-PINIELLA. Les llunyanies. Poemes de l’exili (1940-1946). Edicions de l’Albí, Barcelona 1999.
J. AMAT-PINIELLA. K.L. Reich. Club Editor, Barcelona 1997.
ASSUMPTA MONTELLÀ. La maternitat d’Elna. Ara Llibres, Badalona 2008.
TRISTAN CASTANIER. Elisabeth Eidenbenz i la maternitat Suïssa d’Elna (1939-1944). Dones en exili, mares dels camps. Edicions Trabucaire, Canet 2009.
MATHIAS ÉNARD/PIERRE MARQUÈS. Tout sera oublié. Actes Sud, 2013.
. . .
Més informació:
-La web de l’Ajuntament de Port Bou inclou un mapa amb la ruta costanera que seguí Walter Benjamin des de Banyuls i un plànol amb la ruta del filòsof per l’interior del poble.
-El Museu d’Història de Catalunya ha organitzat una exposició sobre la vida i obra de Joaquim Amat-Piniella amb motiu del centenari del seu naixement que paga la pena visitar.
-L’exposició del projecte Tot serà oblidat es pot visitar a L’Arts Santa Mònica de Barcelona.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Viatjant entre llibres

Sábado, Diciembre 8th, 2012

Com escrivíem al primer dels nostres articles, no existeix una sola Praga, sinó tantes com ulls l’han mirada. La nostra visió de Praga ha sorgit de la suma de l’experiència directa amb la ciutat més la de tots aquells que l’habitaren o la visitaren i n’han deixat testimoni. A continuació relacionam les obres i els autors que ens han ajudat a dibuixar el nostre paisatge particular abans, durant i després del viatge. Alguns dels llibres es podrien incloure a vàries de les categories. En aquests casos, hem hagut d’optar per una d’elles.
Autors en llengua alemanya:
FRANZ KAFKA. Obras Completas. Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, Barcelona 1999-2003 (3 volums). Hem elegit aquesta edició perquè respecta les versions originals de l’autor sense les modificacions que Max Brod hi introduí després de la mort de l’escriptor. L’editorial té previst treure un quart volum que inclogui la correspondència, a la qual hem accedit parcialment a través de la publicació d’Alianza Cartas a Milena (2010).
FRANZ KAFKA. Dibujos. Sexto Piso, Madrid 2011.
EGON ERWIN KISCH. De calles y noches de Praga. Minúscula, Barcelona 2002.
GUSTAV MEYRINK. La noche de Walpurga. El Nadir, Valencia 2012.
RAINER MARIA RILKE. Relatos de Praga. Montesinos, Barcelona 1999.
JOHANNES URZIDIL. Tríptico de Praga. Pre-textos, Valencia 1997.
Autors en llengua txeca:
JAN NERUDA. Cuentos de Malá Strana. Pre-Textos, Valencia 2006.
JAROSLAV SEIFERT. Breve antología. Hiperión, Madrid 2002.
JAROSLAV SEIFERT. Toda la belleza del mundo. Seix Barral, Barcelona 2009.
BOHUMIL HRABAL. Jo he servit al rei d’Anglaterra.** Proa, Barcelona 2011.
BOHUMIL HRABAL. Una soledad demasiado ruidosa.* Destino, Barcelona 2001.
MILAN KUNDERA. La ignorància.** Tusquets, Barcelona 2002. Encara que l’autor hagi escrit gran part de la seva obra en txec, la llengua original de La ignorància és el francès.
JAROSLAV HASEK. Las aventuras del valeroso soldado Schwejk.* Destino, Barcelona 1981 (2 volums).
Compilacions:
VVAA. Galaxia Kafka. Adriana Hidalgo editora, Buenos Aires 2010. Una selecció de contes de diversos autors: Rabbi Nachman de Breslov, Paul Leppin, Bruno Schulz, Johannes Urzidil, Bohumil Hrabal, entre d’altres.
VVAA. Praga mágica. Juventud, Barcelona 1995. Inclou relats de Meyrink, Rilke, Alfred Kubin, Paul Leppin, Kafka, Max Brod, Egon Erwin Kisch, Franz Werfel, Hermann Ungar, Urzidil, Perutz…
Llibres sobre Kafka:
PIETRO CITATI. Kafka.* Acantilado, Barcelona 2012.
LOUIS BEGLEY. El mundo formidable de Franz Kafka. Alba, Barcelona 2009.
VVAA. Cuando Kafka vino hacia mí… Acantilado, Barcelona 2009. Reuneix els testimonis de més de 40 persones que el conegueren: Max Brod, Milena Jesenská, Dora Diamant, Oskar Baum,…
HANNS ZISCHLER. Kafka va al cine. Minúscula, Barcelona 2008.
GUSTAV JANOUCH. Conversaciones con Kafka. Destino, Barcelona 2006.
NICHOLAS MURRAY. Kafka, literatura y pasión. El Ateneo, Buenos Aires 2006.
JOSÉ M. GONZÁLEZ GARCÍA. La máquina burocrática. Afinidades electivas entre Max Weber y Kafka. Visor, Madrid 1989.
KLAUS WAGENBACH. Franz Kafka. Imágenes de su vida. Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, Barcelona 1998.
KLAUS WAGENBACH. La Praga de Kafka. Península, Barcelona 2008.
HARALD SALFELLNER. Franz Kafka y Praga. Vitalis, Praga 2011.
PATRIZIA RUNFOLA. Praga en tiempos de Kafka. Bruguera, Barcelona 2006.
VVAA. La ciutat de K. Franz Kafka i Praga.** Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Barcelona 1999 (catàleg de l’exposició).
Praga:
JOHN BANVILLE. Imágenes de Praga. Herce, Madrid 2008.
ANGELO MARIA RIPELLINO. Praga mágica. Seix Barral, Barcelona 2003.
CLAUDIO MAGRIS. “En el puente de Carlos” a El infinito viajar.* Anagrama, Barcelona 2008.
CLAUDIO MAGRIS. “Praga al quadrat” a Alfabets.** Edicions de 1984, Barcelona 2010.
El Call de Praga:
MOSHE IDEL. El Golem. Tradiciones mágicas y místicas del judaísmo sobre la creación de un hombre artificial. Siruela, Madrid 2008.
VVAA. El Golem de Praga. Leyendas judías del gueto. Vitalis, Praga 2011.
GUSTAV MEYRINK. El Golem. Valdemar, Madrid 2006.
La Shoà:
VVAA. No he visto mariposas por aquí. Museo Judío de Praga, Praga 1996.
PETR GINZ. Diario de Praga (1941-1942).* Acantilado, Barcelona 2006.
ÁLVARO DE LA RICA. Kafka y el Holocausto. Trotta, Madrid 2009.
Fotografia:
JOSEF SUDEK. The window of my studio. Torst, Prague 2007.
Guies:
ANTONI FERRANDO. El que cal saber per descobrir Praga. La Magrana, Barcelona 1996.
VVAA. Praga. Guías de ciudad. Planeta, Barcelona 2009.
www.diskuse.wordpress.com/category/viajes
El poeta Jaroslav Seifert explica que durant una entrevista li demanaren des de quan estimava Praga. Ell recordà que en una ocasió, quan era nin, passava les vacances a ca uns parents. Després de varis dies, trobava a faltar els seus pares i va fogir. Començà a córrer per camps i camins fins que va veure la silueta del Castell de Praga a la llunyania. En aquell moment, es va posar a plorar. “Era un plor d’anhel i amor que va aconseguir unir aquells dos sentiments en un de sol”. El primer dia que vaig contemplar les agulles il·luminades de l’església de Týn, a la plaça de la Ciutat Vella, també em caigueren les llàgrimes; llàgrimes d’emoció, d’alegria i de desig complert. En uns pocs segons, vaig adonar-me, no només de l’amor que sentia per la ciutat, sinó dels anys que havia passat estimant-la a través dels llibres. A l’hora de tornar, de camí a l’aeroport, ja l’enyorava. Ara sé amb certesa que mentre pugui sentir a prop la seva literatura, seré a Praga.
. . .
* Hi ha traducció al català.
** Hi ha traducció al castellà.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Patrimoni literari

Martes, Mayo 15th, 2012

El llibre que ens ocupa és el primer de la col·lecció “La Llosera”, que editen conjuntament el Centre d’Art i Natura de Farrera i Garsineu Edicions. Aquesta primera publicació està dedicada a la gestió del patrimoni literari de l’Alt Pirineu i l’Aran, però la seva utilitat es fa extensiva a totes les iniciatives que pretenguin divulgar el patrimoni literari des del paisatge independentment de la zona d’actuació.
Interrelacionant paisatge i literatura s’aconsegueix donar un valor afegit, tant a la literatura (obres i autors), com al paisatge d’un lloc determinat. També ens proporciona les eines necessàries per apropar aquest binomi als alumnes de tots els nivells des d’una perspectiva interdisciplinària i, per tant, ens permet ensenyar d’una manera diferent.
Un altre dels objectius del llibre és que es converteixi en un manual de bones pràctiques i en una referència útil a l’hora d’organitzar rutes i exposicions literàries.
. . .
VVAA. Manual de Gestió del Patrimoni Literari de l’Alt Pirineu i Aran. Edita Centre d’Art i Natura de Farrera i Garsineu Edicions, 2010.
. . .
Més informació: www.farreracan.cat
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Imatges del Sahara

Miércoles, Mayo 2nd, 2012

 

Avui volem recomanar el llibre de fotografies Paysages d’un exile de l’artista Rif Spahni. Tenguérem el plaer d’assistir a la presentació que, la setmana passada, va tenir lloc a la llibreria La Biblioteca de Babel. L’escriptor Carlos Garrido va ser l’encarregat d’encetar l’acte i, seguidament, l’autor del llibre explicà les motivacions d’aquesta iniciativa que ha desenvolupat durant tres anys, i els secrets de la tècnica utilitzada per realitzar les fotografies.
Es tracta d’un projecte artístic i reivindicatiu que ens acosta als paisatges del desert i que ens mostra instantànies de l’exili del poble saharaui. Els textos s’extreuen de l’obra Los Bienaventurados, de Maria Zambrano.
Rif Spahni ha utilitzat una càmera estenopeica com a símbol de la lluita contra les imposicions de les noves tecnologies i de les presses que ens imposa la societat actual. D’aquesta manera, el ritme de la seva feina s’adequava al ritme de la vida al desert.
Ediciones Anómalas ha fet possible que aquest treball ves la llum. És una editorial de nova creació. Tan sols té un mes i mig de vida i aquesta és la seva primera publicació. La intenció és donar difusió a projectes fotogràfics que, habitualment, queden fora dels circuits comercials.
. . .
RIF SPAHNI. Paysages d’un exile. Ediciones anómalas. Barcelona, 2012.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Tres dibuixos de Madrid, una acció amb Perejaume

Miércoles, Noviembre 16th, 2011

“Caminar i escriure s´assemblen (…). Ara ja no sé si és el text que il·lustra el camí fet o bé el camí fet que il·lustra aquestes paraules.” PEREJAUME (pàg.58)*
Sortir d´una ciutat a peu pot resultar gairebé impossible. Temps enrere, enderrocàrem les murades que les envoltaven, però n´hem aixecat d´altres a la mesura no dels homes, sinó de les màquines. Les autovies i els cinturons constitueixen entramats que milloren la comunicació amb qualsevol indret però que, paradoxalment, ens tallen les cames i ens converteixen en presoners a casa nostra.
Al 1999 vàries associacions de Madrid iniciaren un procés de recuperació de vies i camins històrics amb la finalitat de fer possible la unió, a través d´un corredor peatonal, de la Dehesa de la Villa, la Casa de Campo i El Prado. Es tractava d´una empresa costosa perquè suposava una intervenció, aprofitant les obres de soterrament de l´autopista M-30, que reestructuraria i recuperaria per als ciutadans els paratges naturals de les voreres del riu Manzanares. Aquest és el marc en què s´inscriu l´acció de Perejaume Tres dibujos de Madrid.
Dia 22 de març de 2007, un grup de caminants surt de la Facultad de Bellas Artes per recórrer més de 50 quilòmetres en vint-i-vuit hores. Dins una carpeta, a l´esquena de Perejaume, també caminen tres dibuixos del segle XVIII que representen l´estudi d´un peu. Escriu Tonia Raquejo: “Perejaume ha caminat amb els dibuixos d´uns peus que no caminaven, carregant-se´ls a l´esquena, utilitzant els seus propis peus; i amb aquests nous peus, els antics dibuixos són els que dibuixen avui sobre el territori…” (pàg.9).
El llibre de què parlam està dividit en quatre parts. Cada una d´elles aporta la visió particular dels distints participants en una mateixa experiència. Els tres primers textos, firmats per Tonia Raquejo, Marcos Montes i Fernando de Porras-Isla, estan en castellà; i el darrer, de Perejaume, és bilingüe català-castellà. A més dels escrits, ens semblen importantíssimes les il·lustracions (algunes d´elles en fulls desplegables) que mostren el mapa de l´acció, la relació del riu com a fil conductor i enllaç comunicador amb la ciutat, el recorregut sobre el diagrama de la conca i la reproducció dels tres dibuixos que acompanyaren l´expedició.
M´agradaria acabar amb els interrogants que es planteja i ens planteja Perejaume a l´inici del seu article: “Què és sortir a peu de Madrid amb tres dibuixos del segle XVIII(…)? Què és sortir cinc de colla, a peu, de la Facultad de Bellas Artes de Madrid, que és allà on es guarden els dibuixos, i caminar cap al sud, una trentena de quilòmetres lluny, i fer foc i sopar i parar tenda per passar la nit, i emprendre l´endemà un altre camí de tornada fins a la facultat, i guardar de nou, com si res, els dibuixos a l´arxiu? Què és tot això? Què arriba a ser? Estem parlant d´una obra? Una obra de qui?, o de què?, o de quants?” (pàg.38). Bon tema de reflexió i de debat que fins i tot podria ser l´origen d´una nova experiència amb l´art, amb la ciutat, amb el caminar, amb l´escriptura…
. . .
*El fragments que hem posat entre cometes corresponen al llibre Tres dibujos de Madrid, una acción con Perejaume publicat per l´Editorial Complutense, Madrid 2008.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Els dibuixos de Franz Kafka

Lunes, Septiembre 12th, 2011

Els meus dibuixos no són imatges, sinó una escriptura privada.
(Comentari de F. Kafka a G. Janouch)
Paul Klee afirmava als seus Dietaris que “escriure i dibuixar, en el fons, són idèntics”. Al llarg de la història, molts escriptors han expressat el que sentien a través de la pintura i el dibuix: Goethe i Víctor Hugo foren pintors de paisatges, Lewis Carroll il·lustrà el manuscrit original del seu llibre Alice´s Adventures Under Ground, García Lorca exposà la seva obra pictòrica a les Galeries Dalmau de Barcelona (1927), Günter Grass realitza gravats, aquarel·les, il·lustracions i dibuixos…
Franz Kafka sempre va interessar-se per l´art i mantenia relació amb els artistes de l´època fins el punt que, en un primer moment, va dubtar entre dedicar-se a la pintura o a la literatura. El seu amic Max Brod -visionari del que podria arribar a significar l´obra de l´autor de Praga en el futur- guardava amb afany de col·leccionista els dibuixos de Kafka. Després de la mort de l´escriptor tenia la intenció de reunir en un volum la totalitat de l´obra gràfica. Malauradament, el projecte mai no es va dur a terme. Actualment, la major part d´aquesta obra es troba als arxius de Max Brod a Tel Aviv. La seva hereva, Ilse Esther Hoffe, els gestiona i no permet que ningú els consulti.
Ara, Niels Bokhove i Marijke van Dorst reuneixen en un llibre els 41 dibuixos de Kafka que estaven dispersos en edicions dels Dietaris o de la Correspondència; els únics als quals, pel fet d´haver estat publicats amb anterioritat, tenim accés avui dia. Cada dibuix ve acompanyat per fragments de l´obra literària de l´autor que, d´una manera o d´una altra, hi fan referència.
Particularment, m´han interessat les set primeres il·lustracions. Representen petits estudis en negre de la figura humana que són variacions sobre la inicial del seu llinatge: “K”. Kafka mantenia una relació d´atracció-repulsió amb aquesta lletra. És el nom dels protagonistes de les novel·les El procés i El castell, i també la inicial del nom d´altres personatges de les seves obres. En ocasions, l´eliminava a l´hora de signar les seves cartes o jugava amb ella exagerant el seu tamany o assajant distintes tipografies.
Destacaria l´originalitat del treball de maquetació i la cuidada edició. Els textos estan ben elegits i la informació sobre les il·lustracions (títol, tècnica, format, fonts, datació, ubicació de l´original, primera impressió), molt detallada.
En aquest volum, art i literatura s´entrellacen mostrant-nos l´escriptura més privada de Kafka, una traducció del seu món interior dibuixada amb paraules i escrita amb imatges.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà
. . .
FRANZ KAFKA, Dibujos. Edición a cargo de Niels Bokhove y Marijke van Dorst. Editorial Sexto Piso. Madrid 2011.

Paisatge i educació

Sábado, Septiembre 10th, 2011

L´Observatori del Paisatge de Catalunya ha editat el llibre Paisatge i educació que, dins la col·lecció “Plecs de Paisatge”, recull les ponències del seminari que, amb el mateix títol, va tenir lloc els dies 19 i 20 de novembre de 2010 a La Pedrera de Barcelona. La publicació explica com aplicar el Conveni Europeu del Paisatge a l´àmbit educatiu des d´una perspectiva interdisciplinària, i repassa com s´han desenvolupat algunes de les iniciatives duites a terme a distints països europeus.
Moltes són les idees exposades al llibre dignes de reflexió, voldria, però, enumerar-ne les següents:
– La percepció i valoració dels paisatges s´aprèn, d´aquí la rellevància del paper de l´educació en totes i cada una de les seves etapes.
– Tot és paisatge. No s´han de dedicar esforços tan sols als paisatges excepcionals, sinó tenir cura de la totalitat d´ells. Qualsevol paisatge suscita emocions (positives i negatives) i és necessari aprendre a identificar-ne els valors i les debilitats.
– La diferència entre “educació en paisatge” i “paisatge en l´educació”.
– El “cercle del paisatge” o el paisatge entès com un tot global.
– La necessitat de la interdisciplinarietat a l´hora d´educar en paisatge.
– La implicació de tots els sentits en la percepció dels paisatges.
Destacaria, per damunt de tot, la importància d´aquest llibre com a eina. No estam davant una recopilació d´articles teòrics, sinó eminentment pràctics i útils. Hi trobarem els eixos fonamentals per, a partir d´ells, elaborar una programació transversal adaptable a tots els nivells educatius: continguts, objectius, àrees implicades, models d´activitats (individuals o en petit i gran grup), avaluació, materials didàctics…
Paisatge i educació hauria de tenir-se en compte a totes les institucions que han signat el Conveni Europeu del Paisatge i estar present als centres educatius i de formació del professorat amb la finalitat de ser la llavor que originàs noves iniciatives i experiències que permetessin, tal com ens diu Benedetta Castiglioni, “educar en el paisatge (coneixent-lo), per al paisatge (assumint responsabilitats) i mitjançant el paisatge, usant-lo com a eina en un procés de creixement general tant de l´individu com de la comunitat” (pàg.159).
. . .
Text: Maria Àngels Moyà
. . .
VVAA. Paisatge i educació. Observatori del Paisatge de Catalunya. Olot 2011.
. . .
Enllaços d´interès:
www.atlas-eu.org
www.proxectoterra.coag.es
www.catpaisatge.net/educacio
www.fundaciojoseppla.cat
www.espaisescrits.cat

Malnoms de Sencelles

Martes, Marzo 22nd, 2011

Bartomeu Verd (1931-2006) va iniciar la seva recerca sobre els malnoms a finals dels anys vuitanta. La seva filla, Francesca, el va ajudar de bon començament i ara s’ha encarregat d’acabar i editar el textos inicials. En aquest llibre es presenten els malnoms que hi ha hagut a la vila de Sencelles des dels anys vint del segle passat; també es dóna una hipòtesi sobre el significat i l’origen dels malnoms i es classifiquen segons el seu significat; a més, es mostra el resultat de la cerca documental que es va dur a terme sobre els malnoms i que va demostrar que molts dels malnoms del segle vint ja existien en l’època medieval però que també n’hi havia altres que a hores d’ara ja han desaparegut.

Les imatges són una part important d’aquesta obra i és per això que hem comptat amb María A. Domínguez, fotògrafa resident a Binissalem, que va passejar pel poble caçant racons i detalls amb la seva càmera.
. . .
BARTOMEU I FRANCESCA VERD. Malnoms de Sencelles. Editorial Vessants.
. . .
www.vessants.net/libros.htm

Paisatge amb figura

Lunes, Marzo 7th, 2011

Paisatge amb figura és el títol d´una de les exposicions de l´obra d´Andreu Maimó. Casualment, Anna Crowe va topar-se amb un dels catàlegs mentre passejava per Barcelona. Feia pocs mesos que la seva germana, Rosy, havia mort. Sentia la necessitat d´escriure un poemari dedicat als moments que passaren juntes al llarg de la vida, però alguna cosa l´hi impedia. Quan va veure les figueres d´Andreu Maimó en aquell catàleg, ja no hi va haver barreres i tot resultà molt més senzill. Així va néixer el projecte d´aquests dos artistes i que Ensiola ha publicat per partida doble: d´una banda l´edició de bibliòfil i d´altra, l´edició en rústica dels vint-i-un poemes i de les vint-i-una litografies que els acompanyen.
Paisatge amb figura, escrit originalment en anglès i traduït per la mateixa autora amb l´assessorament d´Anna Aguilar Amat, té com a protagonistes uns records d´infantesa, joventut i maduresa. La presència de les figueres actua de fil conductor. Els poemes duen els títols dels quadres de Maimó: “Escorça de figuera”, “Figuera de sa Galera”, “Caixa de figues”, “Coloms, figuera i parets”,… Anna comenta: “Reconec en la figuera el símbol d´un paisatge mallorquí que poc a poc s´està perdent. Volia regalar-ne una a la meva germana, però no hi vaig esser a temps”.
En una de les nostres visites al taller de Ca´n Vent, Andreu Maimó ens va mostrar la prova d´autor de l´edició de bibliòfil i les pedres amb els dibuixos originals. Les guardava provisionalment per si s´havien d´exposar el dia de la presentació del llibre. Després, quedarien borrades per poder-les utilitzar en altres treballs. La idea de la destrucció lligada a l´acte creatiu va provocar-me un profund desassossec, un buit que hauré d´omplir amb el tacte del paper, l´olor de les pàgines, l´entremat laberíntic de les branques i fulles de les figueres fragmentades de Maimó i, naturalment, amb la lectura d´uns poemes que també són fragments de dues vides convertits en paraula.
. . .
ANNA CROWE. Paisatge amb figura. Litografies d´Andreu Maimó. Editorial enSiola. Muro 2011.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà