Archive for the ‘Archivos 2013’ Category

Ceret

Lunes, Diciembre 9th, 2013

Ceret és un poble relativament petit (no supera els vuit mil habitants), però se’l considera un dels centres artístics més importants de tot el sud de França. Tot començà a principis del segle XX, quan artistes com Picasso, Braque, Gris, Chagall o Max Jacob elegiren Ceret com a lloc d’inspiració i de residència, i transformaren el poble en un indret de referència del cubisme. Als anys cinquanta del segle passat, una parella de col·leccionistes amics de Picasso i Matisse construïren l’actual Museu d’Art Contemporani.
Una part del museu està dedicat a mostrar el seu fons permanent, amb obres d’artistes com Picasso, Joan Brossa, Chagall, Chillida, Dalí, Braque, Tàpies, Juan Gris, Matisse, Perejaume, Miró, Renoir… A l’altra part, s’hi organitzen exposicions temporals. Hem tengut ocasió de visitar la darrere d’elles: Terra Ignis, una sèrie de peces de ceràmica que Miquel Barceló ha realitzat al seu taller de Mallorca. També s’hi podien veure un documental del procés de creació de la capella de la Catedral de Palma i la pel·lícula Pas doble.
L’art, però, no tan sols està present al museu de Ceret, sinó que es respira a tot el poble. Caminant pels carrers del casc històric trobam gran quantitat de tallers d’arquitectura, galeries d’art, i molts d’estudis d’artista oberts al públic. Una ruta que no pot deixar-se de banda és l’anomenada Chemins Sublimés. Es tracta d’una passejada amb vint aturades als distints llocs del poble que els artistes adoptaren com a model per alguna de les seves obres. Cada una d’elles està senyalitzada amb una placa, on hi trobam una reproducció del quadre i una ressenya sobre l’autor, que ens permet apreciar les distintes interpretacions dels paratges de la zona, així com els canvis que ha sofert el paisatge al llarg del temps.
Si a tot això hi afegim les cafeteries d’estil parisenc amb les terrasses plenes d’encant i d’història, com Le Pablo –dedicat a Picasso–, o Le Grand Café –punt de reunió d’artistes–; les botigues de productes autòctons (vins, formatges, conserves, patés…), i els restaurants al més pur estil francès, pensam que Ceret és un lloc magnífic per desconnectar de tot, relexar-se i passar uns dies disfrutant dels plaers més delicats.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Reptes en la cartografia del paisatge

Martes, Noviembre 26th, 2013

Retos en la cartografía del paisaje

El passat dijous 21 de novembre, a la Sala Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans es presentà el llibre Reptes en la cartografia del paisatge. Dinàmiques territorials i valors intangibles. En l’acte interveniren Carme Montaner, cap de la Cartoteca de l’Institut Cartogràfic de Catalunya; Josep Oliveras, president de la Societat Catalana de Geografia, i Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya.
La nova publicació de l’Observatori és el tercer volum de la sèrie ‘Eines’ de la col·lecció “Plecs de Paisatge”, i recull les intervencions al seminari homònim que es va celebrar a Tortosa l’any 2011. El llibre se centra en el mapa —deixant altres tipus de representacions del paisatge— i en els reptes que planteja la cartografia del paisatge a l’hora de reflectir dinàmiques territorials i de plasmar valors intangibles.
És possible cartografiar paisatges? Pot aplicar-se una tècnica objectiva, precisa, exacta, a l’hora de representar la subjectivitat, les emocions, els paisatges com a reflexes de les mirades íntimes i personals? Quines dificultats ens trobam si volem incloure les percepcions de tots els sentits (no només les que rebem a través de la vista) en la confecció de mapes? Un mapa pot reflectir un paisatge que canvia constantment? Les distintes intervencions es plantegen totes aquestes preguntes i algunes més. Tobar les respostes suposa un gran repte, i comporta resoldre dubtes i superar esculls. Les noves tecnologies i la participació ciutadana semblen eines claus a l’hora d’aconseguir-ho.

Paisatges de l’exili

Jueves, Noviembre 21st, 2013

 

“Ho deix tot per anar amb els vents indòmits
i núvols metàl·lics guarden el meu captiveri”.
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, Les llunyanies. Poemes de l’exili (1940-1946).

Mathias Énard i Pierre Marquès al seu projecte Tot serà oblidat fan un viatge a través de distints indrets europeus marcats pel dolor al llarg del segle XX. Es demanen si el paisatge té memòria i, entre boscos polonesos coberts de neu i gel, deixen parlar l’absència. Tal vegada els llocs i els territoris no tenguin memòria, però els paisatges sí. És la memòria dels qui els senten i els viuen mentre els contemplen i els recorden.
Cotlliure, Argelès-sur-Mer, Elna… Tan de bo haguéssim entrat a França per Port Bou en lloc de fer-ho per La Jonquera. Hauríem pogut retre el nostre petit homenatge al filòsof Walter Benjamin, que nasqué a Alemanya, passà temporades a Eivissa, es refugià a França i morí a Catalunya.
Fogir. Deixar tot el que tens, tot el que estimes: pares, fills, parella, casa, feina, llibres… Per anar on? Les platges d’Argelès eren una estació a mig camí. Una estació que per a molts va ser la darrera. El fred, la fam, les malalties, els polls i les xinxes, acabaren amb la vida de milers d’exiliats. Part dels que no moriren, tornaren a una Espanya que no els volia, ofegats per la més absoluta misèria. Molts dels que sobrevisqueren a l’experiència d’aquests camps d’arena, acabaren immersos dins una altra guerra i a uns altres camps. Va ser el cas d’Amat-Piniella: manresà, intel·lectual, escriptor, supervivent de Mauthausen.


Ara Argelès és un lloc turístic però, afortunadament, la platja està deserta. És temporada baixa i no hi ha banyistes prenint el sol. Els restaurants estan tancats. Em dol pensar en totes les persones que s’atreveixen a posar la tovallola sobre l’arena i a untar-se la pell amb cremes broncejadores. Tal vegada volen ignorar el que saben, o tal vegada ho ignoren tot; i qui no sap res és incapaç de recordar.
Elna representava l’esperança per molts dels refugiats. Quan la mortandat infantil era del 95%, Elisabeth Eidenbenz –una jove mestra suïssa– va organitzar una maternitat a un casal d’Elna (a poca distància d’Argelès) i va aconseguir salvar cinc-cents noranta-set nadons i les seves mares entre 1939 i 1944. Avui dia el casal és un museu dedicat a la memòria de qui va ser, segons explica Assumpta Montellà al seu llibre La maternitat d’Elna, el bressol dels exiliats.

 


No volem allunyar-nos sense despedir-nos d’un poeta estimat que també hagué de partir. Va morir de pulmonia, a Cotlliure. A França li oferiren un cotxe per arribar al poble, li deixaren diners per aguantar durant els primers dies, li donaren allotjament a l’Hotel Bougnol-Quintana i tan sols va sobreviure uns dies a l’exili. Després l’enterraren al petit cementiri, a la tomba que li cedí una senyora francesa. Tan sols va poder escriure un vers del que hauria estat el seu darrer poema: “Estos días azules y este sol de la infancia”.
. . .
Lectures que ens han acompanyat durant el viatge:
J. AMAT-PINIELLA. Les llunyanies. Poemes de l’exili (1940-1946). Edicions de l’Albí, Barcelona 1999.
J. AMAT-PINIELLA. K.L. Reich. Club Editor, Barcelona 1997.
ASSUMPTA MONTELLÀ. La maternitat d’Elna. Ara Llibres, Badalona 2008.
TRISTAN CASTANIER. Elisabeth Eidenbenz i la maternitat Suïssa d’Elna (1939-1944). Dones en exili, mares dels camps. Edicions Trabucaire, Canet 2009.
MATHIAS ÉNARD/PIERRE MARQUÈS. Tout sera oublié. Actes Sud, 2013.
. . .
Més informació:
-La web de l’Ajuntament de Port Bou inclou un mapa amb la ruta costanera que seguí Walter Benjamin des de Banyuls i un plànol amb la ruta del filòsof per l’interior del poble.
-El Museu d’Història de Catalunya ha organitzat una exposició sobre la vida i obra de Joaquim Amat-Piniella amb motiu del centenari del seu naixement que paga la pena visitar.
-L’exposició del projecte Tot serà oblidat es pot visitar a L’Arts Santa Mònica de Barcelona.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Curs de Dibuix del Paisatge

Lunes, Septiembre 23rd, 2013

El Col·legi de Geògrafs de les Illes Balears organitza la primera edició del Curs de Dibuix del Paisatge, de caràcter introductori i de 16 hores de durada, que es farà entre els dies 15 a 19 d’octubre de 2013. El curs és fruit d’un acord de col·laboració signat amb el Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma (Es Baluard), que cedeix l’espai-aula, i s’ha orientat a l’aprenentatge de les tècniques bàsiques de dibuix de vistes i escenaris de l’espai geogràfic, i explora aquestes tècniques, necessàries per a una correcta interpretació visual de l’espai observat i la seva plasmació sobre el paper. Les tècniques inclouen tant els materials bàsics de dibuix com el domini de les proporcions, la profunditat, la perspectiva, el tractament de les ombres i la composició, així com l’elecció adequada del lloc i l’angle del punt d’observació.
La inscripció al curs inclou l’entrega d’un kit bàsic de material de dibuix. Les classes tenen un caràcter teorico-pràctic, i es desenvoluparan tant a l’aula com a l’exterior (façana marítima de Palma-Baluard de Sant Pere). El matí del dissabte 19 la classe pràctica es farà al bosc de Bellver.

Dates: Dies 15, 16, 17, 18 i 19 d’octubre de 2013. 4 classes teorico-pràctiques (12 h) i 1 classe pràctica (4 h)
Horaris: 16.30 a 19.30 hores (dies 15, 16, 17 i 18) i de 09.00 a 13.00 hores (dissabte 19)
Lloc: Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma (Es Baluard).
Professors: Jaume Mayans Sureda (Arquitecte i paisatgista) i Gabriel Alomar Garau (Doctor en Geografia i professor associat de la UIB).

Podreu trobar la informació completa del curs, així com el full d’inscripció a illesbalears.geografos.org
. . .
Text: Col·legi de Geògrafs de les Illes Balears

Nou web sobre paisatge i món local

Viernes, Septiembre 20th, 2013

L’Observatori del Paisatge de Catalunya ha creat un nou web dedicat a la relació entre el paisatge i el món local:
http://www.catpaisatge.net/monlocal

L’objectiu del nou web, consultable en català i castellà (i ho serà properament també en anglès i francès), és recollir, classificar i ordenar una selecció de les principals experiències i informacions existents arreu d’Europa sobre promoció del paisatge a escala local, i posar-les a disposició d’ajuntaments, mancomunitats, entitats locals, persones especialitzades i el públic en general que hi pugui estar interessat.

El web també inclou alguns principis generals per orientar les polítiques de paisatge des del món local, així com un recull de propostes i orientacions definides pels catàlegs de paisatge de Catalunya i dirigides a les autoritats locals. Aquest web pretén esdevenir un espai de referència sobre tot allò relacionat amb el paisatge a escala local, i anirà creixent i actualitzant-se periòdicament.

El web es presentarà en el marc de Seminari Internacional Redescobrir el Paisatge des del Món Local, que se celebrarà al Casal Marià d’Olot els dies 26 i 27 de setembre de 2013. El seminari, el programa complet del qual es pot consultar a la direcció http://www.catpaisatge.net/cat/jornades_monlocal.php, està organitzat per l’Observatori del Paisatge, amb la col·laboració del Govern d’Andorra.
. . .
Text: Observatori del Paisatge de Catalunya.

Jaume Amigó: reportatge d’una residència

Lunes, Julio 15th, 2013

Està encapotat. De bon matí han gaigut quatre gotes. Un dia magnífic per posar-se davant l’ordinador i fer memòria del que han estat aquestes últimes setmanes amb l’artista Jaume Amigó…

L’arribada

El forn

La base és una placa refractària sobre la que descansa una estructura de ferro recoberta interiorment per una manta tèrmica. Una sèrie de totxos refractaris s’arrengleren al voltant de la base evitant que la temperatura baixi i que el foc s’escampi. El forn –que s’alimenta amb gas propà– ha estat dissenyat, construït i muntat per Jaume Amigó amb l’ajuda de l’artista japonès Koichiro Togita.

El taller

Al taller s’hi realitza l’esmaltat de les peces, així com la feina de documentació fotogràfica de les obres abans i després de la cocció. També és el lloc per pensar i planificar l’activitat de cada jornada.

El procés de cocció

A les cinc de la tarda, en Jaume posa el forn en marxa després de col·locar-hi les peces amb molta cura. El plats més grossos es couen d’un en un i els de menor tamany comparteixen espai. La primera cuita del dia és la més llarga –de dues a dues hores i mitja, aproximadament– perquè el forn ha de passar de 0 a 900 graus. Després, a mesura que el forn ha agafat la temperatura adient, el temps de cocció s’abreuja.

En Jaume és pacient. S’asseu devora el forn i espera. Vigila la combustió, regula la temperatura, observa els canvis de color de la ceràmica, controla el temps,… De tant en tant obre un llibre, escolta música, o aixeca els ulls deixant anar la mirada: la terra, els ullastres, la paret seca, els ametllers, Cabrera.
Quan s’acosta el moment de treure les peces, ens avisa. A un costat del forn ja està preparat el cercle amb serradures de fusta i el ribell amb aigua per refredar les obres. Estam a l’expectativa, amb la càmera a les mans; perquè encara que el procés sigui sempre el mateix, cada cuita és diferent. Una mescla de nerviosisme i emoció continguda fa que els darrers minutus no acabin de passar mai. Finalment, en Jaume obre el forn i l’espectacle de llum i so comença.

El sol s’ha post fa una estona. De cop i volta, les ombres desapareixen i una intensa llum vermella ens descobreix una ceràmica que sembla transparent. Ho hem vist una, cinc, dotze vegades i cada una d’elles ens ha meravellat. És un moment màgic.

Amb l’ajuda d’unes esmolles i d’uns guants de material aïllant, en Jaume treu les peces del forn i les col·loca damunt les serradures, que s’encenen i deixen anar una intensa fumerada. És el moment de tapar-ho tot amb un gran cubell de giny. Les parts esmaltades s’aniran crivellant pel canvi brusc de temperatura i la resta agafarà el color negre del fum. Seguim els moviments d’en Jaume en silenci i escoltam atentament com es va crivellant l’esmalt. Ell aixeca el cubell vàries vegades per afegir-hi serradís i deixar-hi entrar l’aire necessari per a la combustió.

Seguidament, la ceràmica s’acaba de refredar dins l’aigua, que –en contacte amb les peces– en pocs segons agafa el punt d’ebullició. Després d’una bona neteja, veim el resultat final. L’obra acabada va passant de mà en mà. Sabem que és un moment únic –quasi místic–, en el qual se’ns dóna la oportunitat d’acariciar la bellesa de l’art i sentir-la íntimament a través de la vista i de la pell.

L’acomiat

En Jaume prepara l’equipatge, desfà el forn i empaqueta totes les eines. El taller queda net i ordenat. El temps de la seva estada ens ha passat volant. Sembla que va ser ahir quan arribà. A Catalunya l’espera un estiu intens de feina que ha de tenir enllestida pel setembre. Mentre ens dirigim per última vegada al lloc que ocupava el forn, sentim la melangia que comporta l’absència. Quan hi arribam, però, no podem evitar un somriure de satisfacció. Ens queda el record de l’experiència viscuda, la qualitat humana d’en Jaume, la il·lusió pel retrobament i el rastre que deixà el foc damunt la terra.
. . .

Nota: Totes les obres de ceràmica raku que l’artista Jaume Amigó ha realitzat durant la seva residència es poden veure a la galeria d’imatges de la nostra web.

. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Raku

Domingo, Julio 14th, 2013

Encara que l’origen de la ceràmica raku es trobi a Corea, va ser al Japó de finals del segle XVI on es va desenvolupar i on va agafar força, fins arribar a convertir-se en un dels trets d’identitat de la cultura japonesa tradicional.
Quan parlam de raku, parlam d’una tècnica rica en conceptes que va lligada al budisme zen, a la cerimònia del te i a l’estètica wabi-sabi. Quan parlam de raku, parlam d’intimisme, d’espiritualitat, de simplicitat, de rusticitat. Les peces es treballen a mà i mai no es fa servir el torn en el modelat. Parlam de la fugacitat del moment, de natura, de minimalisme i d’atzar. Tots els materials que utilitzem en la combustió, així com les condicions atmosfèriques de cada moment i de cada indret, influiran en l’obra. En definitiva, parlam de la bellesa que es troba en la imperfecció.
Aquest passat dissabte, l’artista en residència Jaume Amigó ha volgut descobrir-nos els secrets de la ceràmica raku oferint una demostració de tot el procés de la cuita a un grup d’amics interessats en conèixer aquesta tècnica. Des de les cinc de l’horabaixa i fins l’entrada de nit, el forn va estar en funcionament i es realitzaren tres cuites. Paral·lelament, s’acondicionà un espai dedicat a l’exposició de les obres acabades al llarg d’aquestes setmanes. Els assistents gaudiren de la màgia que es desprèn de la conjunció dels quatre elements: foc, aire, aigua i terra, així com de les explicacions de l’artista davant els dubtes i preguntes que li anaven plantejant. Per acabar, un sopar va posar fi a una jornada plena d’emocions.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

El Japó a taula

Lunes, Julio 1st, 2013

La visita de l’artista Koichiro Togita al Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó és un privilegi que ens ha permès organitzar un autèntic sopar japonès.
De bon matí, hem anat al mercat de l’Olivar a comprar el peix: pagre, tonyina i calamars de potera. La resta d’ingredients –salses, condiments, algues, fideus– i fins i tot els ganivets que ha utilitzat durant la preparació, han vengut directament del Japó.
Togita ens explica que l’èxit d’un bon àpat depèn de tres factors: que el peix sigui fresc, que no es rompi la cadena de fred des del mercat fins a casa, i que s’eliminin les butzes, les escates i la pell el més aviat possible. La tècnica del tall també és important perquè segons com el tallam, el peix s’oxida a distinta velocitat i aquest fet repercuteix en el sabor.
Abans de començar la feina, Togita pronuncia una paraula: “gomenasai”, per demanar perdó al peix. Després el veim treballar d’una manera experta, lenta i meticulosa.

 


Col·loca els plats sobre la taula. Es tracta d’unes peces de ceràmica raku molt especials perquè han estat disenyades i realitzades pel propi artista i s’han cuit avui mateix al forn que Jaume Amigó i Togita han muntat al Centre. El menú: sopa de miso, sashimi, fideus amb soja i sèsam, alvocats, calamars preparats de tres maneres diferents… Contemplam el menjar com a part d’un ritual on hi intervenen tots els sentits. Primer el gaudim amb la vista i amb l’olfacte. Finalment, una vegada el tastam, també amb el paladar.
Mentre sopam, ens va explicant els costums del seu país, de la seva cultura, de la seva família. Com dèiem, tot un privilegi per a nosaltres i un plaer que mai no oblidarem. Arigato, Togi san.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Arquitectures efímeres 2013

Martes, Junio 25th, 2013

L’estiu ha començat. Es Carbó està ple de posidònia. Les boies de seguretat ja estan col·locades perquè les embarcacions no s’acostin a la vorera. Entre setmana, afortunadament, hi trobam poca gent. Els dissabtes i els diumenges, la cosa canvia. Durant els darrers dies, hem fet dues passejades per la platja i encara no hem pogut trobar cap mostra del que venim denominant “arquitectures efímeres”. Tal vegada sigui massa prest. Pensàvem deixar passar un poc de temps abans de començar el recull d’enguany. Avui dematí, però, ens esperava una fotografia de na Sílvia al nostre correu. Na Sílvia té onze anys. Viu just davant la mar. Des de les finestres de ca seva veu la platja -gairebé poc tocar l’aigua just que estiri una mica el braç-, i ens envia aquesta imatge que ha titulat “Arena”. Quan el sol evapori les restes d’aigua que encara guarda el castell al seu interior, les formes s’aniran desfent i arribarà un moment que l’edificació que ara veim, tan sols serà això: arena. Hem cregut que era una bona manera d’iniciar la temporada estiuenca i hem deixat que sigui ella la que la inauguri oficialment. Moltes gràcies Sílvia per la teva col·laboració.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Jaume Amigó: diàlegs amb el silenci

Lunes, Junio 10th, 2013

Jaume  Amigó

Calla,

parla el silenci.

Quan entram a Cal Talaveró, a Verdú, no ens rep el silenci, sinó les paraules de benvinguda. Sabem que estam entre amics. Quan començam a caminar entre les obres de Jaume Amigó, però, necessitam callar per poder sentir tot el que intenta comunicar-nos amb el llenguatge dels seus pinzells.
La boira i jo és el títol d’aquesta exposició. Cada una de les dues sales està presidida per una paret enrajolada amb els papers que Amigó ha realitzat en anys successius a la residència d’artistes d’Ifitry del Centre d’Art Contemporani d’Essaouira, al Marroc: “Dies de Pluja” i “Silence is sexy”. En ells hi descobrim els colors de sempre –el blanc i el negre–, juntament amb els ocres, taronges i vermells, que progressivament va incorporant a les obres. També hi trobam les seves formes característiques. Uns motius que es van repetint fins a convertir-se, segons les paraules del mateix autor, en obsessions: “Sóc un col·leccionista de formes”, explica. La realitat és que són aquestes formes, juntament amb el tractament del color, el que constitueix el seu tret d’identitat. La resta –l’experimentació de distintes tècniques sobre les superfícies més variades– pot anar canviant, però l’essència romandrà intacte.
Ja en una ocasió vaig escriure que els quadres de Jaume Amigó semblaven finestres i ara ho he de repetir. Tal vegada sigui una apreciació molt personal, però contemplar les seves pintures és com guaitar per una finestra que, com totes, té dos costats: el primer d’ells mira cap al paisatge de les terres de Lleida; el segon, cap a la intimitat de l’artista, cap al seu interior. Entre l’un i l’altre s’estableix un diàleg sense paraules, un diàleg en el qual són els silencis els que es comuniquen. D’aquest punt on és possible la comunicació entre pintor i natura, neix l’obra. Les formes d’Amigó s’intueixen entre una boira –més o menys densa– que cobreix camps i boscos. És com si, d’alguna manera, la mirada de l’artista –a través del pinzell– s’alliberàs de la seva obsessió formal, fent-ne partícep a l’espectador que –a través de la contemplació– s’hi identifica i la comparteix.

Jaume  Amigó

Cerques dreceres
entre els silencis alats
que travessen la nit.

S’ha fet de nit. Hem pujat a les golfes del Museu Molí Paperer de Capellades, on abans s’hi eixugava el paper. Actualment és un espai excepcional on els artistes poden mostrar unes obres que han creat allà mateix amb paper fabricat artesanalment als tallers del molí. El passat gener, Jaume Amigó va ser convidat pel Museu com a resident. Al llarg de tot un mes, va confeccionar el paper i realitzà les pintures que ara s’hi exposen amb el títol El turó de les pruneres.
“El turó de les pruneres” és un oasi al centre d’un barri de Tòquio ple de gratacels, tràfic, bullici i neons. Jaume Amigó, quan visita la ciutat per motius de treball, acostuma a viure-hi ben a prop i ha volgut retre un homenatge al lloc: un reducte natural envoltat dels símbols que, normalment, s’identifiquen amb la civilització i el progrés.
Si hagués de destacar alguna característica especial d’aquesta exposició seria la universalitat del missatge que transmet. L’ecologia, la sostenibilitat i el respecte al medi ambient hi estan presents en tots el sentits: al títol escollit i al seu significat, a l’espai físic que ocupa –un antic moli paperer, restaurat, convertit en museu i en ús–, al propi procés artesanal de fabricació del paper, a la manera tan senzilla de presentar les obres –penjades de les bigues del sostre, sense bastidor ni marc–, a l’ambientació de la sala –aromatitzada amb sàndal japonès i tènuement il·luminada–, al conjunt de l’obra…
El paper i la pintura s’amalgamen, es fonen i es confonen donant com a resultat un joc de relleus que –així com pengen els quadres– pot observar-se des de les dues cares.
Dins les vitrines veim un conjunt de petites escultures, moltes d’elles realitzades a partir de la reutilització d’objectes trobats.
La instal·lació central representa un banc de tonyines nedant cap a una espiral hipnòtica que podria simbolitzar –segons quina sigui la mirada de cada observador– l’infinit, la recerca de la llibertat, o la incertesa davant un futur marcat per la pesca abusiva i la sobreexplotació.

Jaume Amigó

Jaume Amigó

Camines lentament per la ruta del silenci
i escoltes les formigues que es conten llurs secrets…

Jaume Amigó ens descobreix que el silenci té moltes veus i que tan sols l’hem d’escoltar per desamagar-les: la veu de la pluja amb el seu ritme acompassat, la veu de la boira –humida, densa, misteriosa– que ens parla com si ens contàs les coses a mitges obligant-nos a endevinar el que realment ens vol dir, la veu dels peixos, la veu de la natura, la veu del paisatge, la veu del nostre interior que mai no s’atura però que només es fa audible quan callam…
. . .
Més informació:
www.jaumeamigo.com
www.caltalavero.cat
www.mmp-capellades.net
Jaume Amigó actualment té una tercera exposició oberta al púbic al Biena Art Space de Tòquio www.artfrontgallery.com
. . .

Text: Maria Àngels Moyà

Trobada d’associacions

Jueves, Junio 6th, 2013

La setmana passada dues associacions culturals de Ses Salines trobaren un punt d’intersecció en les seves passes i creuaren els seus camins a molts de quilòmetres de Mallorca. La Vedelleta d’Or, que treballa per a la preservació, conservació, difusió i estudi del patrimoni saliner, sortia de l’illa per conèixer Girona i Empúries. El Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó viatjava per Catalunya visitant exposicions i estudis d’artistes. Aprofitant l’avinentesa, ens desviàrem de la nostra ruta per coincidir a Sant Martí d’Empúries. La tramuntana bufava amb força i alguns turistes desafiaven el temps a les terrasses dels bars. Nosaltres optàrem per l’interior del restaurant Mesón del Conde, on els devuit membres de l’expedició compartírem projectes, experiències, records i un àpat excel·lent.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Orígens, el dia després

Martes, Mayo 28th, 2013


 

Dijous passat presentàrem Orígens. Els xipresos arrenglerats a banda i banda del camí ens donaren la benvinguda a Sa Possessió, un espai singular que manten el seu caràcter entre naus industrials i magatzems. Ens demanam com pot sobreviure un lloc com aquest ben al centre d’un no-lloc. Tal vegada sigui aquesta circumstància la que el fa tan especial. Durant el dia, Son Rossinyol bull d’activitat. A la nit, queda desert i silenciós. A la clastra de Sa Possessió i als seus jardins, però, sona la música, la veu de la poesia i les rialles dels amics.
De les tres parts que formen el projecte –llibre, audiovisual i exposició– donàrem a conèixer les dues primeres. Ens hauria agradat poder mostrar la totalitat del projecte el mateix dia però, per motius de calendari, no va ser possible. Així tendrem una bona raó per celebrar una altra festeta, cosa que ens sembla fantàstica.
Pensam que ara és el moment d’expressar el nostre agraïment a totes aquelles persones que han fet possible que Orígens es convertís en realitat:
Gràcies a l’Editorial Vessants, Arqueologia i Cultura per la publicació del llibre, i per confiar –una vegada més– en el Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó.
Gràcies a Diego Laranxeira per posar imatges als meus poemes amb el misteri de les seves fotografies, i per la professionalitat que ha demostrat a l’hora de maquetar el llibre.
Gràcies a tots els que han participat en la filmació de l’audiovisual. Sabem que aquests darrers dies li han dedicat gran part de les hores de son perquè el muntatge quedàs enllestit: Diego Laranxeira i Jeroni Truyols (guió, direcció i realització), Tolo Perelló (tècnic de so i banda sonora original), Laura Viard (interpretació). Ells han aconseguit captar i projectar l’esperit i l’essència d’Orígens.
Gràcies a Sa Possessió per oferir-nos el seu magnífic espai i per tractar-nos tan bé. Desitjam que puguin seguir endavant durant molt de temps amb la seva il·lusió.
Gràcies a Pepe Cañabate per la digitalització i la impressió de les imatges.
Gràcies als dotze científics i pensadors que ens han acompanyat durant tot el projecte i que han expressat amb paraules les seves emocions, desigs, temors i dubtes. Volem incloure els seus noms i fer extensiu el nostre agraïment a tots aquells que durant la història de la humanitat han contribuït a fer possible que ara nosaltres ens demanem quina és la línia fronterera que separa descobriment i creació:
J.B.S. Haldane, genetista i biòleg evolutiu.
Carl Sagan, astrònom, astrofísic i cosmòleg.
Sir Martin Rees, astrònom.
G.K. Chesterton, escriptor.
Albert Einstein, físic.
Leibniz, filòsof i matemàtic.
Edward Tryon, físic.
Charles Darwin, naturalista.
Lucreci, filòsof i poeta.
Arthur C. Clark, escriptor i científic.
Niels Bohr, físic.
Richard Feynman, físic.

Finalment, gràcies a tots els que ens acompanyàreu en un dia tan especial. Perquè la major satisfacció és poder compartir la nostra feina amb tots vosaltres.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Veus baixes

Miércoles, Mayo 22nd, 2013

El nostre bon amic Santi Pérez ens ha donat a conèixer “Veus baixes” (www.veusbaixes.cat), una revista virtual dedicada a la poesia que va començar a caminar per la xarxa fa un any. En aquella ocasió, la personalitat i la poesia de Gabriel Ferrater inaugurà la publicació. Ara, dediquen el número a Espriu, Rosselló-Pòrcel, Teixidor, Estellés i Llompart, els poetes de l’any.
Els responsables d’aquesta iniciativa -Miquel Àngel Llauger, Joan Manuel Pérez i Pinya, Jeroni Salom i Gabriel de la S.T. Sampol- ens conviden i us conviden a visitar un espai on hi tenen cabuda la traducció, els estudis i el diàleg entre escriptors. Nosaltres ja ho hem fet i, sincerament, ho recomanam a tots els amants de la literatura. En uns moments tan difícils com els actuals, “Veus baixes” no només ens sembla necessària, sinó que ens fa sentir que la poesia segueix més viva que mai i això ens agrada.

Orígens, compte enrere

Domingo, Mayo 12th, 2013

El mes de maig ha començat i ja queden pocs dies per a la presentació d’Orígens, un projecte elaborat per l’equip del Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó. El projecte consta d’un llibre editat per Vessants, Arqueologia i Cultura –que donarem a conèixer el proper dia 23 a Sa Possessió, al polígon de Son Rossinyol de Palma– i d’una exposició que mostrarem posteriorment.
Orígens reflexiona sobre l’univers en el qual l’ésser humà ha evolucionat, submergint-se en els universos íntims de cada un de nosaltres; i ho fa –fidel a l’esperit interdisciplinari que ens caracteritza– des de tres àmbits diferents que troben un punt de connexió que els relaciona: l’artístic, el literari i el científic.
La part artística està representada per l’obra de Diego Laranxeira. Les seves imatges, que hem denominat “no-fotografies”, “fotografies del buit” o “fotografies del no-res” creen universos imaginats utilitzant una tècnica on la voluntat de l’artista i l’atzar lluiten per martenir un equilibri.
Els poemes de Maria Àngels Moyà posen veu a les imatges. Partint dels dubtes i de les emocions que provoquen les qüestions primeres no pretenen trobar respostes, sinó aprofundir en el plaer i en la necessitat de seguir interrogant-nos a nosaltres mateixos.
Dotze personalitats de distints àmbits de la ciència ens acompanyen amb els seus pensaments. Físics teòrics, antropòlegs, naturalistes, astrònoms, biòlegs, genetistes, matemàtics,… introdueixen cada una de les imatges i cada un dels poemes expressant els seus propis dubtes i emocions davant els descobriments científics que s’han anat assolint al llarg de la història.
Ens fa il.lusió compartir uns moments tan especials amb tothom que en tengui ganes. Preparam un muntatge audiovisual que s’ha filmat especialment amb motiu d’aquesta ocasió. No volem desvetllar encara en què consisteix. Mantenir alguna incògnita augmenta l’interès per descobrir la sorpresa. Tan sols direm que Diego Laranxeira i Jeroni Truyols s’han posat al front de la realització i de la direcció, i que la interpretació ha anat a càrrec de Laura Viard.
El dia s’acosta. Mentre acabam d’enllestir les invitacions, esperam que la climatologia ens acompanyi i ens permeti disfrutar de la festa i d’una nit de lluna gairebé plena.
. . .
Més informació:
www.escamplledo.com/publicacions.html
www.vessants.net
www.sapossessio.com
www.facebook.com/sapossessio
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Un tast de l’Argentina

Jueves, Mayo 9th, 2013
Un tast de I'Argentina

Y verlos al cáir la noche
en la cocina riunidos
con el juego bien prendido
y mil cosas que contar,
platicar muy divertidos
hasta después de cenar.

JOSÉ HERNÁNDEZ, Martín Fierro.

El taller d’art i cuina del Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó ha organitzat aquest cap de setmana passat una nit temàtica dedicada a l’Argentina. El cuiner convidat, Policarpo Calderón, ens ha preparat una graellada a l’estil crioll. Els ingredients: distints tipus de carn de vedella, temps i paciència.
A Policarpo tothom li diu “Polo”. Va néixer a la provincia de Buenos Aires. De família camperola, coneix tots els secrets que amaga l’art de cuinar directament sobre les brases. Al llarg de les hores que dura tot el procés, els ens va descobrint i, entre una cosa i l’altra, recita versos de Martín Fierro, el poema èpic de José Hernández, que ell sap de memòria.
L’encesa del foc és a les vuit de la tarda. A mesura que el caliu està al seu punt, en Polo el va traslladant davall la carn a petites quantitats. La lentitud en la cocció és fonamental i posa a prova la paciència i la gana de cada un dels assistents. La carn, adobada amb chimichurri, arriba a la taula seguint un ordre determinat: primer els chinchulines, després els chorizos criollos, molleja, matahambre i, finalment, el costillar.
Els darrers convidats se’n van poc abans de les cinc de la matinada. Els acompanyam fins al portal. El termòmetre diu que fa fred, però a nosaltres no ens ho sembla. Ens adonam que si haguéssim allargat una mica més, els sol ens hauria trobat sopant.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà