Archive for the ‘Archivos 2014’ Category

Seró Espai Transmissor

Jueves, Octubre 30th, 2014

Seró és un poble de la comarca de La Noguera, a Lleida. L’any 2007, durant les obres de construcció d’una de les canonades de la xarxa de distribució de reg, es descobriren les restes d’un megàlit. Les lloses que el formaven presenten una decoració que demostra que eren part d’un monument anterior reutilitzat posteriorment. Es tracta d’una sèrie d’esteles antropomorfes de gran alçada (una d’elles arriba als 7 metres) que han convertit Seró en un enclau únic pel que fa referència a la prehistòria europea. Aquest descobriment va ser el punt de partida per la posada en marxa del projecte “Seró Espai Transmissor”, un centre d’interpretació que explica la història de la troballa i l’emmarca dins el context de l’època.
L’edifici, que va guanyar el premi FAD d’arquitectura l’any 2013 i va ser una de les tres obres escollides per representar Catalunya a la Biennal d’Arquitectura de Venècia d’aquest any 2014, ens sembla tan interessant com el seu contingut. Al utilitzar els materials que habitualment fan servir els agricultors de la zona per a la construcció de magatzems i deixar-los –tal com fan ells– sense cap tipus de revestiment, s’aconsegueix, per una banda, contextualitzar a la perfecció l’estructura arquitectònica amb el medi on s’ubica i, per altra, sumar un punt d’originalitat al conjunt, que sembla inacabat.
A l’interior hi trobam diversos espais diferenciats:
– L’espai del vi, que ofereix els productes de les cooperatives locals.
– Una sala polivalent per a les activitats amb les escoles i oberta a les distintes propostes del poble.
– Una sala-museu que conté els plafons explicatius, així com les peces de petit tamany del jaciment.
– La cambra de les esteles.


Per tenir una idea de les sensacions i l’atmosfera màgica que es crea en el descens a la cambra de les esteles, basta llegir el text següent redactat pels membres de l’organització del Centre:
Un recorregut en espiral quadrangular i amb una quasi inapreciable pendent,…envoltats per peces ceràmiques calades que deixen passar la llum tamisada, l’aire, les olors del camp, la boira… va baixant la intensitat lumínica, el paviment ceràmic es va disgregant i, en arribar a la cambra, la llum zenital focalitza la mirada sobre la superfície gravada de cadascuna del les esteles,…silenci…s’alenteix el temps en un espai de contemplació precisa, en un pla horitzontal de pols d’argila que mostra l’empremta que deixa al passar cada visitant…tranquil·lament i en sentit invers iniciem la sortida sense possibilitat de creuament amb altres…, poc a poc s’intensifiquen la llum i els sons, fins que l’horitzó d’un camp de blat ens ve a trobar i ens retorna als paratges agrícoles característics de la comarca de la Noguera.
La Fundació Starlight ha designat la zona com a “Destinació Turística Starlight”. És a dir, un lloc que posseeix qualitats excel·lents per a la contemplació del cel nocturn i la pràctica d’activitats basades en aquest recurs natural. La contaminació lumínica és mínima i algunes de les visites es realitzen de nit. En aquestes ocasions, els visitants que alcin la mirada cap al cel podran emocionar-se sabent que contemplen els estels tal com ho feien els habitants d’aquestes terres cinc mil anys enrere. També ens referíem en això quan, unes línies més amunt, parlàvem de màgia.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

De museus per Madrid

Martes, Octubre 21st, 2014

L’oferta museística de Madrid sempre és interessant i resulta impossible, en uns pocs dies, acabar-se tot el que la ciutat ofereix. En aquesta ocasió, la nostra elecció ha estat triple: la Casa-Museu de Sorolla, l’exposició temporal del Museu del Prado i el Museu Arqueològic Nacional.
Elvira Villalobos, amiga, historiadora de l’art i guia voluntària de CEATE, ens ajuda a descobrir la Casa-Museu de Sorolla. Els tres jardins, d’inspiració andalusa, amb el sedant so de l’aigua i la vegetació colorista, són un oasi enmig del tràfeg urbà. A la planta baixa, distribuïda al voltant d’un pati interior, s’hi troba la recepció, la botiga de records i la col·lecció de ceràmica del pintor. Per una escala exterior accedim al primer pis. L’estudi, el despatx i el gabinet on rebia els possibles clients, ocupen les tres primeres estances. És aquí on s’exposen els quadres de l’artista i els seus objectes personals. Les pintures van canviant periòdicament. Ara, per exemple, gran part de les dedicades a la mar han viatjat cap a Mallorca per a l’exposició de CaixaForum Sorolla, el color del mar. En aquesta mateixa planta també es visiten les habitacions familiars de la casa: la sala i el menjador. El segon pis, que en aquests moments roman tancat, s’utilitza per a exposicions temporals. Tota la casa mira als jardins a través de grans finestrals. I és que l’artista sentia la necessitat vital de llum i de color. Una llum i un color que impregnen totes les seves teles.
El Greco y la pintura moderna, al Museu del Prado, ens proposa un recorregut per l’obra dels representants de la pintura moderna que adoptaren El Greco com a artista de referència. Abans d’entrar, se’ns fa difícil imaginar qualsevol tipus de simbiosi entre El Greco i un Pollock, per exemple; però després veim que, efectivament, és així. L’excel·lent muntatge de l’exposició posa l’obra d’El Greco devora les interpretacions d’artistes moderns i contemporanis per mostrar-nos distints estadis que van evolucionant, passa a passa, des dels excercicis de còpia fins a la més pura abstracció. De Manet a Cézanne, Picasso i el cubisme, Zuloaga i Sorolla, l’orfisme, l’expessionisme, l’art americà i les figuracions posteriors a la Segona Guerra Mundial, juntament amb 26 obres d’El Greco. Tot un luxe per recordar-lo quan es compleixen 400 anys de la seva mort.
Decidírem la visita al Museu Arqueològic Nacional per complir dos objectius bàsics: veure com havia quedat la remodelació del museu i contemplar en directe la Dama d’Elx i els Bous de Costitx. Sabíem que hi havia molt més. Tant, que era inabastable en un sol dia. Per això, quan els objectius quedaren assolits, ens deixàrem seduir per l’element sorpresa i ens perdérem durant hores entre els fragments d’història que se’ns oferien des del silenci i la quietud de les vitrines. Especialment interessant ens va resultar la sala dedicada als diners, amb caixes de cabdals de mecanismes sofisticats, monedes i bitllets falsos i diferents als de curs legal que encarreguen els col·leccionistes de rareses, o un “Tevau” considerat com a una de les formes més antigues de diners. Realitzat amb plomes, el seu valor es deriva tant del laboriós procés de fabricació com de les connotacions màgiques que se li atribueixen. Cada espai expositiu compta amb estacions tàctils temàtiques que ens introdueixen als distints períodes històrics. Finalment, un documental explica com es protegí el fons del museu durant la Guerra Civil.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Ruta literària pel barri de Lavapiés

Miércoles, Octubre 15th, 2014

Oficialment Madrid està dividit en districtes i en barris. Oficiosament es conserven i utilitzen, però, els noms adscrits a determinades zones que –per distintes raons– la gent, tradicionalment, sempre ha considerat com a barris. Lavapiés n’és un d’ells.
En aquesta ocasió, proposam una ruta literària per aquest barri popular amb una triple finalitat:
– Conèixer alguns dels llocs del Madrid oblidat, espais amb història que encara es conserven (tant si han canviat d’ús, com si no ho han fet).
– Recuperar les llegendes que originaren la denominació dels carrers. (Els carrers amb llegenda aniran marcats amb un asterisc a mesura que apareguin en el nostre itinerari).
– Llegir sobre el terreny fragments dels textos de diversos autors que visqueren a Lavapiés o que el convertiren en l’escenari de les seves obres.

ITINERARI:
La nostra ruta comença a la plaça Tirso de Molina. A més del monument dedicat a l’escriptor, hi trobam la seu de la CNT –que dóna testimoni de la vocació obrera del barri– i la casa on residí durant varis anys Valle-Inclán. La plaça té molt d’ambient: quioscs de venda de flors, cafès amb terrasses i músics de carrer.
Lectura: Los balcones de Madrid de Tirso de Molina.
Al nº 14 de “calle de la Cabeza”* visitam una corrala rehabilitada i convertida en centre de dia per a majors. Els elements sustentadors dels corredors són de fusta. Aquest fet ens indica que es tracta d’una corrala de les més antigues, ja que posteriorment s’utilitzà el ferro en aquest tipus de construcció.
Lectura: “Días de corrala” a Lavapiés y El Rastro de Carlos Osorio.
Seguim pel carrer de Santa Isabel on feim dues aturades. Al nº 3 hi trobam l’antic Cine Doré, modernista, que actualment és la sala de projeccions de la Filmoteca Nacional. La perruqueria Vallejo, al nº 22, és l’única que continua en actiu de totes les que, a la primera meitat de segle XX, decoraren les façanes amb murals de rajoles de colors que animàven al públic a disfrutar de la higiene i de tot el que oferien aquests tipus d’establiments.
Lectura: El Madrid olvidado. El Madrid que fue y sigue estando ahí de Carlos Osorio.
Travessam pel carrer Tres Peces* i baixam pel carrer Ave María fins arribar a la plaça de Lavapiés*. Aquí hi va viure el bandoler Luis Candelas, s’hi aixecaren la primera fàbrica reial de cotxes i una de les primeres fàbriques de cerveses. El teatre Valle-Inclán ocupa l’espai de l’antiga Sala Olimpia.
Lectures: Luces de Bohemia de Valle-Inclán/”Aviso oficial sobre la muerte de Luis Candelas” a Diario de Madrid (dilluns, 6 de novembre de 1837).
Seguim pel carrer Valencia fins arribar a La Casa Encendida, d’estil industrial neomudéjar. Era l’antiga seu de Caja Madrid i ara és un centre cultural amb tallers de medi ambient, fotografia i premsa. Visitam la magnífica mostra Metamorfosis. Visiones Fantásticas de Starewitch, Svankmajer y los Hermanos Quay, que també va exposar-se fins el setembre passat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
Mentre pujam pel carrer Mesón de Paredes* observam que aquest barri, al llarg de la seva història, sempre ha estat habitat per la població immigrant que arribava a la ciutat i que, a mesura que han anat passant els anys, tan sols ha canviat el lloc d’origen dels nouvinguts.
Arribam a la cantonada del carrer Tribulete* on visitam la biblioteca de les antigues Escuelas Pías, ara seu de l’UNED. Està situada a l’interior de les runes del temple, que quedà destruït l’any 1936.
Lectura: La forja de un rebelde d’Arturo Barea.
Seguim fins al carrer Sombrerete* i admiram les restes de la que s’ha convertit en la corrala més famosa de Madrid. Només conserva la meitat de la seva estructura, això permet que els corredors siguin visibles des del carrer. Es construí l’any 1839 per llogar les habitacions als immigrants de províncies. La vida comunitària comportava problemes de manca d’intimitat (les vivendes tan sols tenien 20 metres quadrats i el w.c. era comunitari) que originaven disputes i la proliferació de plagues, però també es despertaven els sentiments de solidaridat entre els veïnats. Actualment, aquí s’inaugura –a l’aire lliure– la temporada de sarsueles.
Lectura: “Noches de corrala” a Lavapiés y El Rastro de Carlos Osorio.
Seguint el mateix carrer, trobam La Fuente de Cabestreros o Fuente de los Machos que, a més de tenir llegenda pròpia, és l’unica font pública que ha conservat la inscripció “República española”. Un poc més enllà, a la calle del Oso*, visitam una de les corralas més antigues de Madrid (1735). La portada de granit dóna accés a una corrala amb forma de “z” que va ser ampliada al segle XIX sobre el que va ser l’hort de la casa.
Lectura: Fortunata y Jacinta de Benito Pérez Galdós.
Arribam al final de la ruta. Decidim dinar a un lloc emblemàtic del barri: la taverna d’Antonio Sánchez, al nº 13 del carrer Mesón de Paredes. Inaugurada l’any 1838, un dels seus propietaris hi organitzava tertúlies a les quals hi assistien Zuloaga, Sorolla, Pío Baroja, Julio Camba,… La seva especialitat són les truites i les tapes. Durant molt de temps s’hi serví vi “de la bóta del francès”, que deien que provenia d’un tonell dins el qual, durant la Guerra de la Independència, algú hi havia posat a “macerar” un soldat de Napoleó!. Aquesta taverna apareix a Historias de una taberna d’Antonio Díaz Cañabate.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Pep Carrió: rastre i aura

Martes, Octubre 7th, 2014

Rastre i aura. El rastre anuncia una proximitat, per lluny que es trobi qui el deixà. L’aura és l’anunci d’una llunyania, per molt a la vora que estigui allò que l’evoca. A través del rastre, ens apropiam de l’objecte; a través de l’aura, l’objecte s’apropia de nosaltres. WALTER BENJAMIN.

Aquesta cita de l’obra París del filòsof Walter Benjamin se’m va fer present durant la visita a l’exposició Los Restos de Pep Carrió a l’Espai H.C. Lluc Fluxà. Va ser una associació sentida, no pensada. I em vaig demanar: per què aquí?, per què ara? Després arribà el moment de la reflexió i de l’escriptura.
Fa dos hiverns caminava per la platja a la recerca de rastres tangibles de presències ja absents o, si es prefereix, d’absències encara presents. Vaig fotografiar set classes de petjades: la d’un peu humà descalç, la d’un peu humà calçat, trepitjades de gavina, les gotes de pluja damunt l’arena, un tronc corcat, taps de plàstic i la marca de les rodes d’un vehicle a motor. Un any després –mentre llegia el llibre de Benjamin– vaig anotar les seves paraules, perquè pensava que aquelles fotografies eren una representació vàlida dels rastres als quals fa referència el filòsof.
Ahir, de cop i volta, em vaig trobar immersa entre les restes de diversos naufragis que les ones arrossegaren i que la mà de l’artista salvà de l’oblit; obres nascudes a partir d’objectes trobats i reinventats que, malgrat la seva transformació, no han deixat de ser el que eren en essència: un mandala d’esquelets d’eriçó sembla projectar-se cap a l’infinit o guiar-nos pels camins més amagats del nostre interior, fragments de fusta reconvertits en una biblioteca impossible, el difús contorn d’una figura humana que conté taps de plàstic multicolors ens evoca la fragilitat de l’ésser huma enfront de les seves pròpies creacions… En aquell moment, l’arena hauria pogut substituir les rajoles i la línia de l’horitzó se m’hauria pogut aparèixer sobre el blau de la mar. Perquè jo ja no era allà, sinó caminant per aquella platja com fa dos hiverns.
I l’aura… l’aura on era? No la vaig cercar. Només la vaig trobar…entre les fotografies antigues d’unes persones desconegudes que, segurament, visqueren vides semblants a la de molts d’altres. L’aura estava present a les connexions que s’establien entre les ments i entre les mirades (les seves i les nostres), a l’atzar de cartes i daus que regeix molts de moments viscuts. Tots aquells rostres anònims, o no, se’ns mostren llunyans en el temps però, per altra banda, s’apropen a nosaltres a través de tot allò que tenim en comú com a éssers humans, a través de tot allò que compartim. D’alguna manera, Pep Carrió els salva de l’oblit i el seu record es revifa a través dels ulls de cada observador. En definitiva, també poden considerar-se restes de naufragis, restes de vides que han deixat d’existir i que perduren en el rastre que han deixat en l’obra de l’artista.
. . .
Més informació sobre l’exposició: www.llucfluxa.com
Més informació sobre l’artista: www.pepcarrio.com
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Equacions per a la reflexió (III)

Martes, Septiembre 30th, 2014

El desembre de 2013 s’inicià el projecte d’Aris Spentsas Encuentros conceptuales no previstos amb una sèrie de reunions que tenien com a finalitat intentar resoldre l’equació: CULTURA+EDUCACIÓ+ART–COST=0. Del debat entre tots els que hi participàvem nasqueren 74 noves equacions amb 102 variables.
Divendres passat, es dugué a terme, al Museu d’Art Modern i Contemporani Es Baluard, una segona fase del projecte amb la incorporació de dos nous membres: Vasilis Karakostas (informàtic) i un ordinador que processava les equacions resultants, les recombinava i les preparava per a un nou debat entre els 22 participants. De resultes de tot plegat n’havia de sorgir una instal·lació.
L’espai estava organitzat de la següent manera: l’ordinador presidia la sala; al seu davant, una filera de cadires personalitzades amb el nom del seu ocupant. Sobre cada cadira hi havia un llapis i una llibreta. Una vegada asseguts, alguns dels participants es donaven l’esquena, d’altres es miraven cara a cara, o mostraven el perfil al veí.
Durant 50 minuts, l’ordinador va llançar equacions. Entre tots havíem d’analitzar-les i, per un sistema de votació, acceptar-les o rebutjar-les. El procés es convertí en un joc en el qual les persones interactuaven amb la màquina i entre si. Quan em vaig aixecar per fer una fotografia des d’un lloc elevat, vaig adonar-me que la instal·lació erem nosaltres mateixos. És a dir, tots formavem part d’ella: la màquina, les cadires estratègicament col·locades i les persones.
La tercera fase del projecte tendrà lloc l’octubre de 2015 i consistirà en un taller i en una exposició que il·lustrarà tot el camí recorregut. Un camí que –des de la interdisciplinarietat– explora les difuses fronteres que separen (o uneixen) descobriment i creació, ciència i art, l’objectivitat que proposa la tecnologia i la subjectivitat que aporta l’ésser humà.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Notícies de l’Observatori

Lunes, Septiembre 29th, 2014

Paisatge, patrimoni i aigua
L’aigua ha estat històricament un dels principals elements vertebradors i articuladors del paisatge a les nostres latituds. L’ocupació mil·lenària del territori per part de les societats humanes que s’hi han establert s’explica en bona mesura per l’aigua, ja sigui en forma de déus, de fonts, de rius i rieres o d’estanys i estanyols. És per això que, avui, es fa difícil parlar del paisatge sense associar-lo a l’aigua i al patrimoni que ha sorgit al seu voltant.
Els propers dies 16 i 17 d’octubre se celebrarà el seminari internacional i interdisciplinari Paisatge, patrimoni i aigua: la memòria del territori al Museu del Ter, a Manlleu. El seminari, patrocinat per Aigües Ter Llobregat, està organitzat per l’Observatori del Paisatge de Catalunya amb la col·laboració del Museu del Ter.
La inscripció, que val 15 euros i inclou el dinar del primer dia, es pot fer al telèfon 972 273 564 així com a observatori@catpaisatge.net
Podeu consultar el programa a la pàgina www.catpaisatge.net/cat/jornades_aigua.php

Planificació del paisatge en l’àmbit local a Europa
El creixent interès del món local pel paisatge ha impulsat a l’Observatori del Paisatge, amb la col·laboració del Ministeri de Turisme i Medi Ambient del Govern d’Andorra, a realitzar l’estudi “La planificació del paisatge en l’àmbit local a Europa. Els casos d’Alemanya, França, Països Baixos, Regne Unit, Suïssa i la regió de Valònia, a Bèlgica”. El pot consultar aquí: http://www.catpaisatge.net/cat/monlocal_doc.php
Quines eines existeixen arreu d’Europa per integrar el paisatge a l’escala local? Com es vinculen i articulen aquestes eines amb el planejament local? Quin abast i efectivitat tenen? Quin paper hi juga la societat civil? Amb aquestes preguntes, el document aspira a contribuir al debat sobre com el món local pot abordar el paisatge a partir de l’exploració de les principals experiències europees.
. . .
Text: Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya.

Washitecture (III)

Miércoles, Septiembre 24th, 2014

Dins el marc del 17è Taller Vertical 2014, el passat dijous s’inaugurà a Roca Gallery Barcelona l’exposició Washitecture que reunia els projectes presentats baix el lema “Arquitectura d’Aigua d’Emergència per a escoles del Marroc”.
El primer premi va recaure sobre el diseny presentat per Anna Puigjaner, María Charneco, Guillermo López i Alfredo Lérida, per la seva “simplicitat i bellesa”, tal com va reflectir l’acta del jurat.
El projecte liderat pels arquitectes Francisco Cifuentes i David Tapias, en el qual col·laborava el Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó, va obtenir el premi del públic i la menció especial del jurat.

Aquest projecte consisteix amb dues alfàbies -una per a la recollida de pluges i l’altra per al reciclatge de l’aigua una vegada utilitzada-. Entre elles, un seguit de piques que fan possible el moviment descendent de l’aigua. Una sèrie de maquetes explicatives completaven el conjunt. Per a l’elecció dels materials s’ha respectat la disponibilitat de la zona on anava dirigit el projecte (Marroc): fang, fusta i cordes.
Des d’aquí volem donar l’enhorabona a tots els participants i, molt especialment, a Cifuentes i Tapias, al grup d’alumnes que estava baix la seva direcció, a la gerreria Pere Coll de Pòrtol i a l’artista Anna Gol pel seu bon fer, la seva creativitat i la seva labor pedagògica.
També voldríem expressar un desig: que We Are Water Foundation donàs una passa més i aconseguís que el projecte guanyador es desenvolupàs a les escoles del Marroc. D’aquesta manera, molts de nins i nines podrien beneficiar-se d’unes magnífiques idees.
L’exposició es podrà visitar a Roca Gallery Barcelona (carrer Joan Güell, 211-213) fins dia 18 d’octubre. Per altra banda, s’estan duent a terme les gestions oportunes perquè, una vegada finalitzada, el projecte de Francisco Cifuentes i David Tapias quedi instal·lat al Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Màster de paisatge

Martes, Septiembre 23rd, 2014

Durant la primera dècada del segle XXI es feren molt palesos símptomes ambientals referits a l’exhauriment de recursos, el canvi global general i la degradació territorial en particular, que ens indicaven uns canvis físics que tard o d’hora es traduirien en problemàtiques econòmiques i socials. Arran d’això, en aquesta segona dècada vivim una situació que no permet altra cosa que no sigui un canvi significatiu en les maneres de fer i entendre el desenvolupament en estat estacionari.
Amb aquest màster es pretén formar professionals per projectar la restauració i el reciclatge territorial, tant des de la vessant rural com urbana o natural en l’entorn del postcreixement.

A partir d’aquí, la Fundació Universitat-Empresa de les Illes Balears (FUEIB) organitza un màster de paisatge dividit en cinc mòduls.
Director:
Antoni Martínez Taberner. Doctor en Ciències. Professor titular del Departament de Biologia de la UIB.
Coordinadors:
Victòria Fiol. Arquitecta.
Joan Muñoz. Enginyer d’Edificació i Arquitecte Tècnic. Professor col·solaborador del Departament de Física de la UIB.
Josep Cifre. Doctor Enginyer Agrònom. Professor contractat doctor del Departament de Biologia de la UIB.
Mínim: 15 alumnes, màxim: 25 alumnes.
Semipresencial.
60 ECTS (300 hores presencials)
Inici: 23 d’octubre de 2014
Finalització: juny de 2015
Horari: els dijous i divendres de 16 a 21 hores
Lloc: Campus universitari.
Preu: 1.492 euros
La matrícula es pot pagar en dos terminis: 800 euros en el moment de formalitzar la matrícula i 692 euros al mes de desembre.
Únicament es retornarà l’import de la matrícula en cas de no admissió de l’alumne o no realització del curs.
. . .
Més informació: www.fueib.org

Formentor 2014

Miércoles, Septiembre 17th, 2014

Imaginar un cap de setmana perfecte no és difícil. Imaginar és fàcil. Viure un cap de setmana perfecte pot resultar una mica més complicat. Tot dependrà de la nostra idea de perfecció, del nivell d’exigència de cada un i de la distància que ens marquem entre la capacitat d’imaginar i la capacitat de viure. Pels amants de la literatura, passar uns dies parlant de llibres, és un pla magnífic. Si això ens permet retrobar-nos amb els amics i compartir amb ells l’experiència, ens acostam a l’excel·lència. Si, a més, el lloc de trobada és el marc incomparable de Formentor…, no fa falta desitjar altra cosa.
Com cada any, arribat el mes de setembre, l’Hotel Formentor obre les seves portes a editors, escriptors i lectors per parlar de llibres. A l’edició d’enguany, cada un dels convidats ha elegit un títol que il·lustràs el tema Bellesa, violència i dolor. El destí del món en la narrativa contemporània. Els ponents s’agrupen en taules de quatre o cinc membres –un dels quals actua de presentador-moderador– que parlen baix un lema comú: “Perdició”, “Desgràcia”, Destrucció”, “Devastació” i “Hecatombe”. Les pinzellades iròniques d’Antoni Serra, l’anàlisi social de Joaquín Estefanía o Raffaele Simone, les difuses fronteres entre ciència i literatura d’Agustín Fernández Mallo, la perfecta combinació entre la profunditat filosòfica i la sensibilitat poètica de Chantal Maillard…, ens acosten a les obres com si de paisatges es tractàs. Perquè de la mateixa manera que els paisatges es reinterpreten segons sigui la mirada de l’observador, també els llibres es reescriuen una i una altra vegada amb cada un dels seus lectors.
El programa és dens, però també hi ha temps per caminar pels jardins, dinar amb els amics, prendre un bany relaxant a la piscina de l’hotel, improvisar una tertúlia a l’ombra d’una porxada vegetal mentre assaborim un cafè, passejar per la platja abans de la posta de sol, o escoltar la música que interpreta el pianista durant el sopar.
Toni Gomila o James Joyce (encara no sabem segur qui era en realitat) clausura l’esdeveniment amb la lectura del monòleg de Molly Bloom. Ara les Converses Literàries de Formentor ja han finalitzat. Cada un de nosaltres reprendrà el ritme habitual de lectures i escriptures fins que l’any vinent arribi el moment de repetir, una vegada més, un cap de setmana perfecte.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

El món jueu i el cinema

Martes, Septiembre 16th, 2014

Dins les activitats de la 15ª Jornada Europea de la Cultura Jueva, es desenvoluparà, com ja és habitual, el cicle “El món jueu i el cinema”. Durant les pròximes setmanes i gràcies a la labor conjunta de l’Ajuntament de Palma, Arca Llegat Jueu, la Comunitat Jueva de les Illes Balears i Caminos de Sefarad, es projectaran una sèrie de pel·lícules de temàtica jueva al Teatre Municipal Catalina Valls. Els títols seleccionats són:

Oh Jerusalem (dimecres, 17 de setembre).
Hannah Arendt (dimecres, 24 de setembre).
El eslabón del Niágara (dimecres, 1 d’octubre).
Gainsbourg, vida d’un heroi (dimecres, 8 d’octubre).
Anónimos de guerra (dimecres, 15 d’octubre).
La jirafa (dimecres, 22 d’octubre).

Les projeccions s’iniciaran a les 20,30h i l’entrada és gratuïta.
Més informació: www.cultura.palma.es

Washitecture (II)

Jueves, Septiembre 4th, 2014

Dins el marc del Taller Vertical 2014, volem incloure la introducció del projecte que desenvoluparà el grup d’alumnes liderat per Francisco Cifuentes i David Tapias, de l’Escola Superior d’Arquitectura.

Gestió d’un recurs: l’aigua

-Allí –me dijo– hubo un pozo.
En el fondo de uno de esos tubos verticales que reflejan, tan profundos son, una sola estrella, el fango mismo se había endurecido y la estrella prisionera se había extinguido. Sabido es que la ausencia de una sola estrella basta para aniquilar una caravana tan firmemente como una emboscada.
Alrededor del estrecho orificio, como alrededor de un cordón umbilical roto, hombres y bestias se habían aglutinado en vano para recibir del vientre de la tierra el agua de su sangre. Pero los obreros más seguros, azuzados hasta llegar al suelo de ese abismo, habían escarbado inútilmente la costra dura. Semejante al insecto atravesado por un alfiler, aún vivo, y que en el temblor de la muerte esparce alrededor de él la seda, el polen y el oro de sus alas, la caravana, clavada al sol por un solo pozo vacío, comenzaba ya a blanquear en la inmovilidad de los tiros rotos, de los cofres reventados, de los diamantes derramados como escombros, y de las pesadas barras de oro que se enarenaban.
*

L’aigua és un recurs finit i un bé comunal. La seva gestió ha estat una de les claus de la supervivència de les diverses civilitzacions i espècies que han poblat el nostre planeta. L’actual cultura de gestió de l’aigua a Occident provoca un esgotament i contaminació ràpides d’aquest recurs. La tradició popular àrab, en canvi, optimitza l’obtenció i l’emmagatzematge d’aquest bé escàs. Què en podem aprendre? Què cal millorar?

Tècniques i materials locals: el fang i la ceràmica

Fue en el transcurso del año maldito, aquel que se apodó “el festín del sol”; pues el sol ese año ensanchó el desierto. Brillaba sobre las arenas entre las osamentas, las zarzas secas, las pieles transparentes de los lagartos muertos y la hierba para los camellos cambiaba en crin. Él, por quien nacen los tallos de las flores, había devorado a sus criaturas; y se entronizaba sobre sus cadáveres desparramados, como el niño entre los juguetes que ha destruido.
Absorbió hasta las reservas subterráneas y bebió el agua de los pozos raros. Absorbió hasta el dorado de las arenas que se hicieron tan vacías, tan blancas, que bautizamos esta comarca con el nombre de Espejo. Pues un espejo tampoco contiene nada y las imágenes con las que se llena no tienen peso ni duración. Pues un espejo a veces, como un lago de sal, quema los ojos
.

Al sud del Marroc, l’aigua és un bé molt escàs. Durant milers d’anys, la seva gent ha desenvolupat tècniques d’una extraordinària complexitat per tal d’obtenir-la. En molts indrets, l’actitud colonialista d’exportar una cultura i unes tècniques a països amb condicions ambientals, materials i culturals diferents a la nostra –per tal d’obtenir-ne energia i preuades matèries primeres–, ha deixat pas a una col·laboració, basada en l’intercanvi real de coneixement, generant-ne un de nou i compartit. Proposem cercar respostes a la pregunta que planteja aquest taller mitjançant la recerca del potencial que ofereix el fang –un material disponible en aquell entorn, de molt baix cost i de cicle tancat–, transformat amb les tècniques de la ceràmica, ancestrals, presents i amb un llarg recorregut per explorar.

Ús, aprenentatge i joc

Y si sólo hay allí un pozo agotado, el juego no es el mismo. Pues sabes que ese pozo es inútil y vacío como los dados del juego cuando no arriesgas en ellos tu fortuna.

Durant el taller treballarem en la elaboració d’un sistema obert que configuri un espai didàctic i una experiència atractiva, on l’estudiant-nen (a Barcelona i al Marroc) esdevingui el protagonista actiu de compartir l’experiència de rentar i rentar-se tot cuidant l’aigua.
Més enllà d’actituds higienistes, projectarem un joc que fomenti en els nens l’empatia, la necessitat de col·laborar i cuidar, l’aprenentatge constant i la participació; no només en la responsabilitat de cuidar aquest recurs fluid, sinó també en la materialització i manteniment d’alguns dels elements necessaris perquè aquest sistema funcioni, afavorint que la seva relació amb el cicle de l’aigua (d’on ve, per on passa i a on va) sigui directa, tàctil i visual.
No els enviarem un artefacte, sinó una recepta perquè s’ho puguin fer ells mateixos, tot jugant.
. . .
*La cursiva reprodueix fragments de l’obra Ciudadela d’Antoine de Saint-Exupéry.
. . .
Text i direcció del projecte: Francisco Cifuentes i David Tapias.
Col·laboradors: Anna Gol Isern i Gerreria Pere Coll.
Patrocinador: Camp Lledó, Centre d’Art i Paisatge.

Washitecture (I)

Martes, Agosto 26th, 2014

Washitecture és el titol del 17è Taller Vertical 2014 que –amb el patrocini de Roca Barcelona Gallery i Gabarró, i el suport de We Are Water Foundation– organitza l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura (ESARQ) de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC).
Es tracta d’un taller transversal en el qual els alumnes s’agrupen en equips liderats per arquitectes de prestigi amb la finalitat de reflexionar, a través d’un projecte, sobre un tema concret cada any. A l’edició d’enguany es proposa la recerca de sol·lucions a l’accés a l’aigua de les escoles de Marroc. Els alumnes presentaran distints dissenys que serveixin per facilitar l’erradicació de malalties, la conscienciació del valor de l’aigua com a bé escàs i l’adquisició d’hàbits d’higiene.
El Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó ha tengut la satisfacció de poder prestar la seva col·laboració a l’equip que lideren els arquitectes David Tapies i Francisco Cifuentes, amb l’aportació de la feina artística i creativa de la ceramista Anna Gol.
El taller s’inaugurarà dimecres dia 3 de setembre a l’Aula Magna de la Universitat Internacional de Catalunya i es desenvoluparà al llarg de tota una setmana. Dimecres dia 10, es presentaran les diferents propostes; un jurat –format per Martín Azúa, Curro Claret, Javier García Germán, Borja Ferrater i Xavier Torras (en representació de la Fundació We Are Water)– determinarà la proposta guanyadora, i es clausurarà el 17è Taller Vertical. Finalment, dijous dia 18 de setembre s’inaugurarà l’exposició Washitecture a l’espai Roca Barcelona Gallery (carrer de Joan Güell, 211), on es podran veure tots els treballs del Taller Vertical 2014.

Equacions per a la reflexió (II)

Miércoles, Agosto 20th, 2014

L’hivern passat, el Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó, juntament amb distintes persones del món de l’art i de l’educació, participàrem en el projecte d’Aris Spentsas. Tal com explicàrem en aquell moment, l’artista es proposava reflexionar sobre l’art, la cultura i l’educació des del punt de vista matemàtic partint d’una equació inicial que donava peu al debat tenint en compte les bases de la interdisciplinarietat: CULTURA+EDUCACIÓ+ART–COST=0
Després de mesos de feina, aquesta equació s’ha anat transformant i enriquint amb les aportacions dels distints participants i amb el treball creatiu de l’artista. Ara l’obra està preparada per donar-se a conèixer. Serà divendres dia 26 de setembre a Es Baluard, Museu d’Art Modern i Contemporani de Palma, de 16 a 20 hores.
Aprofitant l’estada d’Aris Spentsas a Mallorca, l’artista impartirà el taller “Encuentros conceptuales no previstos” a Es Baluard. Serà el dissabte dia 27 de setembre de 10 a 15 hores. Els que estigueu interessats en assistir-hi trobareu tota la informació a l’enllaç següent: http://www.esbaluard.org/es/activitats/559/taller-de-encuentros-conceptuales-no-previstos

L’experiència del viatge

Miércoles, Agosto 13th, 2014

Qualsevol època és bona per viatjar. Així i tot, la gran majoria acostuma a aprofitar l’estiu per realitzar els seus desplaçaments lúdics més llargs i deixa per altres períodes de l’any el que actualment es denominen “escapades”. Referint-se als anglesos, Julio Camba escrivia: El inglés compra un billete en la agencia Cook, en donde está establecido al minuto el empleo del tiempo que va a durar el viaje. Día tanto, tal país. A las ocho de la mañana, desayuno. A las nueve, excursión al museo(…). A las dos, excursión a las ruinas de al lado. Admiración de las ruinas durante tres horas. A las cinco, el té…* Aquestes paraules de finals de 1910 semblen una premonició del que arribarien a ser els viatges que organitzen les agències actuals.
Per a tots aquells que encara són capaços de sentir-se més viatgers que turistes, voldria recomanar la lectura d’una sèrie de llibres molt diferents l’un de l’altre, però que tenen com a tema comú l’experiència del viatge.

Sense deixar l’escenari londinenc, trobam la Guía literaria de Londres. Un llibre deliciós que no només et desperta les ganes de visitar la ciutat, sinó que, a mesura que vas llegint, desitjaries que no s’acabàs mai. El definiria com una miscel·lània on tant hi podem trobar fragments de novel·les, articles periodístics, cartes, com extractes de dietaris, anuncis per paraules o discursos polítics. Els autors seleccionats s’ordenen cronològicament des de l’època de fundació de la ciutat, fins a l’actualitat.

Patrick Leigh Fermor (Paddy) va trobar en el viatge no només la manera de guanyar-se la vida, sinó també el sentit de la vida mateixa. La seva trilogia: El tiempo de los regalos, Entre los bosques y el agua y El último tramo (aquest darrer volum publicat pòstumament), està basada en els dietaris que va escriure durant un viatge iniciàtic que va emprendre quan tan sols tenia devuit anys. La idea era carregar amb una motxilla per travessar caminant i amb un presupost mínim la distància que separava Holanda d’Istambul. L’època (1933) ens permet ser testimonis directes dels canvis que sofria Europa en aquell moment i que desembocaren en la Segona Guerra Mundial. Després de llegir l’obra de Paddy, tenim la certesa de què el més important del viatge, el que més ens ensenya, el que ens canvia, no és l’arribada al lloc elegit, sinó el camí que recorrem per arribar-hi.

Finalment, El sentido del viaje, de Patricia Almarcegui intenta analitzar les raons que han mogut l’ésser humà a emprendre el camí cap a tot allò que desconeix, quins són els elements comuns dels viatges, com es pot viure el viatge abans, durant i després de realitzar-lo, la relació viatge-literatura, el viatge com a camí i com a destí… En definitiva: què ha significat el viatge al llarg de la història? La bibliografia utilitzada és original perquè és poc coneguda i l’assaig –encara que ella afirmi que no és exhaustiu– resulta dens, ja que cada pàgina recull gran quantitat de conceptes.

No em cansaria mai de llegir i d’escriure sobre viatges i viatgers, de la mateixa manera que no em costaria gens convertir l’experiència del viatge en el sentit de la meva vida; perquè tal com remarca Jacinto Antón: “Hi ha viatges en els quals hi podem romandre tota la vida”.
. . .
*JULIO CAMBA, Londres. Editorial Reino de Cordelia, Madrid 2012.
VVAA, Guía literaria de Londres. Editorial Ático de Libros, Barcelona 2012.
PATRICK LEIGH FERMOR, El tiempo de los regalos/Entre los bosques y el agua. RBA Editores, Barcelona 2011.
PATRICK LEIGH FERMOR, El último tramo. RBA Editores, Barcelona 2014.
PATRICIA ALMARCEGUI, El sentido del viaje. Junta de Castilla y León, Valladolid 2013.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

II Concurs Fotogràfic LASAL 2014

Martes, Agosto 12th, 2014

Per segon any consecutiu, l’Associació Cultural LASAL organitza el seu concurs fotogràfic. El termini d’inscripció està obert fins a finals d’agost. Les bases per participar-hi es poden consultar a la pàgina www.lasal.cat
L’exposició del concurs de 2013 actualment està a l’Hotel Cabo Blanco, a la Colònia de Sant Jordi. Tal i com estava establert, a finals de setembre es donarà per clausurada l’exposició i els interessats podran demanar les seves obres enviant un mail a l’associació (info@lasal.cat)
Us agraïm la participació en la passada edició i us animem per a la propera.