Archive for the ‘Archivos 2015’ Category

El poble de tots

Domingo, Noviembre 8th, 2015

El passat cap de setmana s’estrenà a Esporles el documental El meu poble, fruit de cinc mesos de treball dels nins i nines de la localitat. La idea del projecte, que Magnétika presentà a l’Ajuntament i en el que també han tengut un paper rellevant les APIMAS dels centres educatius, perseguia –per mitjà d’un taller introductori a les tècniques de gravació audiovisual– donar veu als infants perquè a través de la mirada de les seves càmeres mostrassin com veien el seu poble i quines emocions els despertava.
La Casa del Poble s’omplí de gom a gom per a l’ocasió. Vàries generacions compartiren protagonisme i complicitats: els menuts, els pares i els padrins; els esporlerins de tota la vida, els que partíren per tornar anys després, els nouvinguts; els veïns, els professors, els visitants… Davant dels nostres ulls passà imatge rere imatge la radiografia del poble on passat, present i futur trobàven un punt de coincidència. Els paisatges, la sortida i la posta de sol, la il·lumninació nocturna, les festes, la música, els jocs, la quotidianitat i la gent sens mostraren entre les rialles de qui es reconeixia a la pantalla. En més d’una ocasió notàrem la pell de gallina i ens emocionàrem fins el punt de caure’ns la llagrimeta.
Seria magnífic que cada un dels pobles de Mallorca tengués l’oportunitat de reafirmar la seva identitat i de valorar la seva cultura, els seus costums i la seva gent en un exercici com aquest. Estam segurs que esdevindrà un record imborrable i enriquidor per les persones que hi participaren d’una o altra manera. Només podem estimar allò que coneixem. Dissabte passat aprenguérem a estimar una mica més Esporles que, després de El meu poble, s’ha convertit en el poble de tots.
. . .
Més informació: www.magnetika.es
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Nòmades traginant el seu jardí

Lunes, Octubre 5th, 2015

Evoqué las azucenas detrás de las cuales una vez me escondí, minúscula salvaje, para comer hormigas y cazar moscas de colores. ALEJANDRA PIZARNIK.

No vull parlar de quadres ni de tècniques pictòriques. No vull parlar d’influències artístiques ni valorar trajectòries professionals. Tampoc de mèrits o de currículums. Quan la meva vista es passeja entre les obres de Joan March Torrandell – Ensalm d’ambre, Lluernes filant la nit, Néixer en ple vol, Un jardí en temps de barbàrie… –, totes aquestes qüestions se m’esborren de la ment. He de fer un esforç per lluitar contra la necessitat de la contemplació silenciosa i cercar altres camins que m’ajudin a acostar-me a l’univers intangible que m’envolta.
Parlaria de son i de vigília –punts que delimiten el segment de la nit–, de la vida que es desperta al nostre interior quan arriba la fosca, dels somnis, del món oníric –aquest absurd que ens desconnecta de moltes realitats (també absurdes)–.
Parlaria dels orígens, del primer foc que crema a l’interior de cada pedra, a l’interior de cada arbre, a l’interior de cada home.
Parlaria d’antropologia, de l’imaginari dels contes de fades, comú a totes les cultures, a tota la humanitat. Parlaria de màgia, dels inicis de la cultura i de llibertat.
Parlaria de jardins habitats pels esperits de la nit, del Jardí de les Delícies i del Jardí de l’Edén i de tots els jardins creats per la mà de l’home en un intent de reproduir els paradisos perduts.
Parlaria de literatura, del País de les Meravelles –on les roses canvien de tonalitat, els humans s’animalitzen, els animals s’humanitzen, els objectes cobren vida i on res és el que sembla–, i de totes les terres on s’alliberen les forces obscures que dominen les civilitzacions: Oz, Brigadoon, el País de les Fades, la Ciutat de la Fi del Món,…
Parlaria de poesia. No de la que conformen les paraules, sinó de la que es construeix a base d’imatges. De la poesia que arriba al nostre interior sense necessitat de llegir-la, i que és capaç de copsar la nostra ànima amb una sola mirada.
Parlaria de la certesa del color. Una certesa que se’m negava quan durant l’infantesa intentava esbrinar si els meus somnis eren en color o en blanc i negre.
I parlaria d’art en el sentit més pur del terme. De l’art que és capaç d’unir amb un fil invisible les emocions i els pensaments de l’artista amb les emocions i els pensaments de l’espectador.
De tot això parlaria. Després callaria i deixaria que seguís parlant el silenci.
. . .
Joan March Torrandell, “Nòmades traginant el seu jardí”. Espai H.C. Lluc Fluxà Projectes d’Art (Can Ribera, 4. Palma de Mallorca). De l’1 d’octubre al 20 de novembre.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Màster de Paisatge i Restauració

Lunes, Octubre 5th, 2015

El proper dia 7 d’octubre a les 18h tendrà lloc a l’Audidori del Caixa Forum de Palma (plaça Weyler,3) l’acte de presentació del Màster de Paisatge i Restauració 2015-2016.
Hi intenvendran:
Enric Batlle, Batlle i Roig Arquitectes.
Antoni Noguera, regidor de l’àrea Model de Ciutat, Urbanisme i Habitatge de l’Ajuntament de Palma.
Antoni Martínez, director del Màster de Paisatge i Restauració.
Marta Vall-Llossera, degana del Col·legi d’Arquitectes de les Illes Balears.
Podeu trobar més informació als enllaços:

http://www.coaib.es/coaib/Noticias/DetalleNoticia.aspx?id=8928
https://www.facebook.com/masterpaisajeyrestauracion?ref=aymt_homepage_panel

Convocatòries i activitats

Viernes, Octubre 2nd, 2015

L’associació cultural Es Far de Menorca convoca el projecte-concurs Illes d’Art. Es tracta d’una residència d’artistes de l’àmbit mediterrani o que hi tenguin una relació estreta. Podeu consultar les bases a https://esfarcultural.wordpress.com/illes-dart/

L’Observatori del Paisatge de Catalunya presenta dues propostes interessants:

El proper dimecres 7 d’octubre a les 19h tendrà lloc a l’Orfeó Popular Olotí (c/Bellaire, 4 d’Olot) una projecció de curtmetratges relacionats amb el paisatge. La presentació i selecció és a càrrec d’Alan Salvadó, professor de la Universitat Pompeu Fabra.
Les relacions entre un pintor, un fotògraf i un nin amb els paisatges que els envolten són la base de les tres peces que es podran veure. Treballs que es serveixen del paisatge per teixir el relat però que, a la vegada, serveixen com a eina per pensar el paisatge i la relació que establim amb ell.
L’acte forma part del programa 10+10, que commemora els deu anys de l’Observatori.

Per altra banda, està organitzant un seminari internacional per als dies 26 i 27 de novembre al Museu Marítim de Barcelona amb el títol Paisatge, economia i empresa.
El paisatge és cada cop més una peça clau del desenvolupament local i un recurs econòmic de primer ordre, i no només per a sectors que en viuen directament, com el turístic i el vitivinícola. Hi ha moltes iniciatives innovadores i emprenedores que són capaces de generar ocupació i que troben en el paisatge la seva font d’inspiració.
El potencial competitiu i d’atracció d’oportunitats de negoci del paisatge –sempre que no s’hagi banalitzat ni hagi perdut la seva identitat– val tant per a l’economia convencional com per als sectors econòmics alternatius. Uns i altres seran presents en aquest seminari internacional, que aprofitarà l’ocasió per comparar diverses experiències europees en la matèria, així com també per endinsar-se en les enormes possibilitats que ofereixen la cooperació pública i privada i el mecenatge en aquest terreny.
La inscripció és gratuïta però obligatòria. Trobareu la butlleta i el programa a la pàgina www.catpaisatge.net

Formentor 2015

Martes, Septiembre 29th, 2015

Tornar a la quotidianitat després de passar un cap de setmana a Formentor amarats de literatura és difícil. A mesura que ens allunyam de l’hotel en direcció cap a Palma, tenim la sensació de deixar enrere la tranquil·litat del paradís per submergir-nos de nou al món real. Pensar que haurà de transcórrer tot un any per repetir l’experiència ens produeix una certa tristesa. Ens conhorta saber que el nostre esperit és avui més ric que fa tres dies, no només intel·lectualment –per tot el que hem après–, sinó també pel que fa referència a les relacions humanes. I és que, encara que el comú denominador que ens unia fos la literatura, hi ha hagut poc temps per llegir i molt per parlar.
El lema, suggerent i provocador, elegit enguany per la Fundació Santillana ha estat “La novela más mala del mundo”. Els personatges més malvats, pèrfids, cruels, infames i despreciables, així com els arguments i situacions més espantoses han anat desfilant per la Sala Orfeu. Els ponents (Antón Castro, Sonia Hernández, Justo Navarro, Pablo Raphael, Fernando Delgado, Biel Mesquida, Francesc M. Rotger, Carlos Zanón, Andrés Barba, J.A. González Sainz, José Carlos Llop, Marta Sanz, Marta Fernández, Aurelio Major, Manuel Rodríguez Rivero, Félix de Azúa, Fco. Ferrer Lerín, Eduardo Lago, Sara Mesa, Basilio Baltasar, Victoria Cirlot, Vicente Molina Foix, Carme Riera) els han presentat amb apasionament i, en moltes ocasions també, amb gran sentit de l’humor. Cal destacar dues absències d’última hora: Sebastià Alzamora i Rafael Argullol. Tancaren l’acte la música i la paraula. L’actriu Sofía Muñiz recità un poema de Walt Whitman acompanyada per les melodies klezmer de tres intèrprets: tuba, violí i acordió.
Ens ha agradat que enguany el temps assignat a cada ponent es respectàs. Això ha permès una major fluïdesa i que després de les intervencions fos possible el diàleg entre els convidats i el públic. Una altra millora d’aquest 2015 ha estat que durant el sopar hi ha pogut haver més comunicació, ja que els ponents compartien el menjador comú en lloc de tenir un reservat per a ells com era habitual en anys precedents.
Ara toca esperar dotze mesos i omplir-los de lectures i experiències literàries. La lluna plena de setembre tornarà i nosaltres serem a Formentor per contemplar-la.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Art i mercat de l’art

Domingo, Septiembre 27th, 2015

És difícil actualment marcar una línia divisòria entre l’art i el mercat de l’art. Avui dia sembla que tot tengui un preu i és precisament aquest preu el que posa en valor coses tan lligades a les emocions com puguin ser l’art, la literatura o el paisatge, per posar-ne tres exemples. Fa uns mesos arribaren a les meves mans dos llibres que ajuden a reflexionar sobre el tema.
A Siete días en el mundo del arte Sarah Thornton ens proposa visitar els set llocs que ella considera imprescindibles per comprendre com es mou l’art contemporani: una subhasta de Christie’s, un seminari per a estodiants d’art, la fira de Basilea (Art Basel), la cerimònia d’entrega del Premi Turner, la redacció d’una coneguda revista d’art, l’estudi d’un artista i la Biennal de Venècia. L’autora no fa diferència entre l’art i el seu mercat, i sembla que quan parla d’una cosa parli també de l’altra. En cap moment intenta definir què s’entén per art. Ens passeja, això sí, entre tota una sèrie de personatges més o manco peculiars –artistes, marxants, crítics, galeristes, periodistes especialitzats, col·leccionistes milionaris i bilionaris– que van de festa en festa (per fer relacions i tancar operacions), s’hospeden a hotels de cinc estrelles, volen amb jets privats i s’enrevolten de glamour. Tots ells estan d’acord en afirmar que el fet de què una determinada obra s’adquireixi per un milió de dolars, no garanteix que l’artista passi a la posteritat. Tal vegada, després d’uns anys, l’artista en qüestió i la seva produció hauran estat relegats a l’oblit. Ningú no s’atreveix a demanar-se els motius. Després de llegir el llibre he pensat: si això és l’art contemporani, no comprenc com m’atreu tant.
Molt diferent és l’enfocament que fa del tema Luis Racionero a Los tiburones del arte. Per començar intenta definir què és l’art i en cap moment deslliga l’emoció que origina la creació de l’emoció que provoca la contemplació de l’obra en l’espectador. Analitza l’art contemporani emmarcant-lo dins les teories estètiques i dins les fases en l’evolució de les distintes etapes artístiques. Contraposa el concepte d’art amb les situacions que arriben a donar-se quan entram al món del mercat de l’art. No fa falta dir que m’ha satisfet molt més que l’obra de Thorton. Ambdós, però, es complementen. El primer descriu i mostra una realitat. El segon analitza, relaciona i opina. Racionero profunditza i Thorton es queda a la superfície perquè, d’una manera voluntaria o involuntària, retrata la superficialitat.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

En ruta per Provença (III)

Martes, Septiembre 8th, 2015

A la sortida de Vence trobam la Chapelle du Rosaire, més coneguda com la capella de Matisse. L’any 1943, Henri Matisse arribà malalt a Vence, on el cuidà la seva antiga infermera i model, Monique Bourgeois, que s’havia fet monja dominica i el va convença perquè disenyàs aquesta extraordinària capella per a la comunitat. Les vidrieres –que van des del sòtil al trispol– creen un joc de llums blaus, verds i grocs que simbolitzen l’aigua, el cel, les plantes i el sol.
Molts d’artistes passaren per Saint-Paul-de-Vence: Léger, Cocteau, Matisse, Chagall, Picasso,… Anaven a dinar a La Colombe d’Or, però com no disposaven de diners pagaven amb obres. Avui dia, el restaurant (que també és hotel) disposa d’una gran col·lecció d’art. Si tens sort i t’admeten la reserva –nosaltres ho intentàrem amb dos mesos d’antelació sense aconseguir-ho– tens el privilegi de poder nedar a la piscina baix un mòbil de Calder.
L’any 1964 els col·leccionistes Aimé i Marguerite Maeght crearen al poble el que s’ha convertit en el millor museu d’art de la regió. Totes les sales estan obertes al jardí i les obres s’exibeixen de forma rotatòria. L’edifici va ser disenyat per Josep Lluís Sert i és una obra mestra en si mateix. Integra obres dels millors: un pati de Giacometti, escultures de Miró als jardins, finestres amb vidrieres de Braque i mosaics de Chagall. Aquest artista, per cert, està enterrat al cementiri de la localitat. Visitam la seva tomba i allà li retem homenatge llegint fragments de Mi vida i depositant una pedra de Mallorca sobre la llosa.
Arribam a la darrera etapa del viatge: Aix-en-Provence, la ciutat de Provença amb més reminiscències parisenques. Les terrasses de les cafeteries com Le deux Garçons –on Zola i Cézanne solien reunir-se–, les pastisseries que serveixen els famosos calissons, les fonts recobertes de molsa amb el seu rajar acompassat i lent que convida al passeig, potencien l’elegància del Cours Mirabeau. Abunden també els racons plens d’encant com la place d’Albertas i el seu mercat de flors o la botiga especialitzada en formatges de la rue des Marsellais, un paradís pels gourmets.
Realitzam una visita guiada a l’últim estudi de Cézanne, on els seus estris i l’espai mateix se salvaren de miracle gràcies a la iniciativa d’una universitat dels Estats Units; i caminam fins a Le Terrein des Peintres, un jardí amb terrasses, bastant descuidat, des d’on el pintor realitzà varis dels seus quadres de la muntanya Ste-Victoire.


Abans de partir tenim temps de conèixer la Fundació Víctor Vasarely, una agradable sorpresa per a nosaltres –que desconeixíem l’obra d’aquest artista hongarès– i una magnífica manera de despedir-nos de Provença. L’edifici, molt avanguardista, és monument artístic nacional. El visitant circula a través d’una sèrie d’hexàgons interconnectats les parets dels quals són les 44 obres exposades de Vasarely, icona de l’art òptic.
Sempre entristeix arribar al final d’un viatge, perquè tens la sensació de què tot allò que has vist tan sols ho podràs reviure en el record. Els llibres, les fotografies, els escrits i els petits objectes que has anat arreplegant al llarg del camí deixen testimoni de l’experiència viatgera. Però no és moment per a la melangia. La resta del món ens espera.

Papusza, quan la imatge traspua poesia

Lunes, Septiembre 7th, 2015

Poques vegades des d’aquestes pàgines hem recomanat una pel·lícula. Quan ho hem fet era perquè la seva projecció estava inclosa dins un cicle d’activitats dedicades al paisatge. Després de veure Papusza, però, volem dedicar-li unes línies.
Papusza és la biografia de la primera poeta gitana. De nina va voler aprendre a llegir i la seva infància va estar marcada pel pes de la culpa d’haver transgredit les normes de la seva comunitat. Ja d’adulta, els seus poemes –que ella anava escrivint a retalls de paper– sortiren publicats a una revista. Per aquest motiu va ser expulsada del clan familiar i condemnada a la misèria i a la soledat. Al final de la seva vida arribà a afirmar que si no hagués après a llegir hauria estat feliç.
Papusza és també una visió de la història europea del segle XX des del punt de vista del poble gitano. Un poble que va ser perseguit pel nazisme i que va haver d’abandonar el nomadisme a contracor durant el règim comunista en un intent d’assimilació per part de l’estat polonès.
Papusza és una obra mestra de la fotografia. Filmada en blanc i negre, és inevitable associar la textura de les seves imatges a la que Josef Sudek aconseguia fotografiant els boscos de Txecoslovàquia. L’excel·lència del director de fotografia, Krzysztof Ptak, fa possible que l’espectador es vegi submergit dins la boira tardoral o que sigui capaç de sentir les gotes de roada damunt la pell.
Papusza és un joc de metàfores en el qual vida, camí i escriptura es relacionen íntimament, a la vegada que desamaga la poètica dels paisatges polonesos. Surts de la sala amarat de bellesa sense saber cert si t’han contat una història o si has vist un poema.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

En ruta per Provença (II)

Jueves, Septiembre 3rd, 2015

Si hagués de destacar els tres punts forts d’Arlés diria que són: les restes romanes, el romànic de St-Trophime i la ruta Van Gogh.
L’any 49 a.C. Arlés eclipsà Marsella com a principal ciutat de la regió i s’inicià una època esplendorosa de la qual es conserven el teatre, l’amfiteatre i les restes d’un antic temple a la place du Forum. Al subsol d’aquesta plaça també poden visitar-se els Cryptoportiques (la cimentació de l’època romana i una sèrie de galeries excavades al segle I a.C.). Encara que a dia d’avui es tengui cura especial de tots aquests monuments, durant molt de temps varen ser una font d’aprovisionament de materials de construcció i no és difícil veure els estralls que aquest fet causà.
St-Trophime i el seu claustre són una joia del romànic. La portada reuneix tots els elements característics de l’arquitectura de l’època. L’efecte que produeix actualment als ulls de l’espectador devia ser molt diferent durant l’Edat Mitjana, perquè tot el conjunt estava policromat.
Els llocs d’Arlés que Van Gogh pintà durant la seva estada estan repartits per tota la ciutat. Cada un d’ells s’ha senyalitzat amb una placa on hi apareix una reproducció de l’obra i la seva història: Les Arènes, Le jardin public, Le café “Le Soir”, Le jardin de la maison Santé,… Ens aturam i, mentre contemplam pintura i original, llegim les cartes que l’artista escriví al seu germà explicant-li les il·lusions que perseguia, les dificultats econòmiques, les frustracions, l’intens treball diari, la rutina a l’hospital psiquiàtric,… Gran part de l’obra de Van Gogh va ser pintada a Arlés i Arlés té molt a agrair a Van Gogh, però a la ciutat no es conserva cap obra del pintor.


Arribam a Lourmarin per carreteres secundàries entre camps de vinya i arbres fruiters. A les voreres, els pagesos ofereixen els productes dels horts dels voltants. És temporada de cireres i no podem evitar la temptació. Diuen que Lourmarin és un dels pobles més macos de França. Té un castell i un mercat provençal cada divendres. Sembla una postal i li sobren turistes. Albert Camus valorà la seva bellesa quan va invertir part del premi Nobel en comprar-s’hi la casa on passà l’última etapa de la seva vida. Està situada al carrer que porta el seu nom, sense cap distintiu que la identifiqui, i no està oberta al públic. Visitam, això sí, la seva tomba i, allà, el llegim.


És impossible dissociar Grasse del perfum. L’abundància d’aigua a la zona i la idea d’un pelleter de perfumar els guants que confeccionava ho feren possible. La novel·la de Patrick Süskind mostra com varen ser els inicis d’aquesta indústria. L’experiència viscuda a la Fragonard Maison i al Museu Internacional de la Perfumeria ens demostrà que el nostre olfacte no està a l’alçada del de Jean-Baptiste Grenouille.
A mesura que ens aproximam a la costa, la fisonomia dels llocs canvia radicalment. Deixam passar Niça i Cannes per dirigir-nos a Vence i a Saint-Paul-de-Vence, dos pobles que conserven el traçat medieval dels carrers i les murades. Tan sols per aquests dos fets pagaria la pena estar-s’hi uns quants dies, però nosaltres ens hi acostam també per descobrir el rastre que hi deixaren el gran nombre d’artistes que hi arribaren durant la posguerra.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

16a Jornada Europea de la Cultura Jueva

Miércoles, Septiembre 2nd, 2015

El proper diumenge dia 6 de setembre se celebra la 16a Jornada Europea de la Cultura Jueva amb tot un seguit d’activitats que esperam que siguin del vostre interès:
Visites guiades al barri jueu medieval que sortiran del Centre d’Interpretació Maimó Ben Faraig (c.Almudaina,9). Es realitzaran en català (10h i 17h) i en castellà (11,45h i 18,45h). Imprescindible reservar al tel. 971225579 (extensió 1226) o a la direcció de correu electrònic calljueu@gmail.com
Jornada de portes obertes a la Comunitat Jueva de les Illes Balears de 10 a 14h (c.Monsenyor Palmer,3 baixos). Hi haurà degustació de productes caixer i venda de vi i pa àzim.
Taller de cuina, showcooking i degustació, amb Antoni Pinya Florit. Serà de 12 a 13,30h al pati de l’Arxiu Municipal de Can Bordils. Imprescindible reservar al mateix telèfon que indicàvem anteriorment (10€)*.
Plats sefardís al restaurant Las Olas Bistró (c.de can Fortuny,5). Reserva prèvia: 971214905 (18,50€+IVA).
Exposició bibliogràfica de cultura jueva, de 17 a 21h al pati de l’Arxiu Municipal de Can Bordils.
Conferència: “El bisbe Server i els jueus de les Balears” a càrrec de Josep Amengual Batle, a les 19h al pati del Centre d’Interpretació Maimó Ben Faraig.
Exposició: “Sinagogues d’Europa en glòria i ruïnes”, del 4 al 13 de setembre al pati del Casal Solleric (passeig del Born,27).
El món jueu i el cinema: “Al nacer el día” (9 set.), “Ojalá estuviera aquí” (16 set.), “La redada” (30 set.), “El invencible” (7 oct.), “Buenos días Sr. Fidelman” (13 oct.). Les projeccions es realitzaran a les 20,30h al Teatre Municipal Catalina Valls (passeig Mallorca,9).
Exceptuant les dues activitats que especifiquen preu, la resta són gratuïtes.
Més informació al 902102365 i a la pàgina www.redjuderias.org
. . .
*L’activitat del taller de cuina s’ha hagut d’aplaçar (data sense determinar) per defunció de la mare d’Antoni Pinya. Des d’aquí expressam el nostre més sincer condol.

En ruta per Provença (I)

Viernes, Agosto 28th, 2015

Amb un any de retard ens decidim a recorre part de Provença a la vegada que realitzam una ruta literària i artística per aquesta regió francesa que en el seu moment va ser lloc de trobada d’artistes d’arreu del món.
El nostre objectiu és començar a Avignon i arribar a Saint-Paul-de-Vence per visitar la Fundació Maeght.
Tota ruta literària necessita d’unes lectures per les quals navegar al llarg del camí. L’elecció no va ser fàcil:
• Avignon: fragments de La pujada al Mont Ventoux, de Petrarca.
• Arlés: Cartas a Theo, de Vincent Van Gogh.
• Lourmarin: El revés y el derecho, d’Albert Camus.
• Saint-Paul-de-Vence: Mi vida, de Marc Chagall.
• Grasse: El perfume, de Patrick Süskind.
A més, durant el viatge, llegim Un año en Provenza, que conta les experiències de l’autor anglès, Peter Mayle, quan decidí establir-s’hi. Una lectura fresca, irònica i divertida que retrata la idiosincràsia de les gents de la zona.
Intentam eliminar els llocs més turístics de la Costa Blava en favor de perdren’s cap a l’interior. Així i tot, les aglomeracions de viatgers són inevitables. A les places, les taules dels bars i restaurants ocupen tot l’espai i els clients dinen o sopen a menys d’un pam de distància. La cosa es complica a les entrades i sortides de les ciutats i a l’hora de trobar aparcament.
Si pens amb el viatge ideal, em resulta inevitable associar-lo amb el tren. La comoditat en front de les estretors dels avions, l’absència de llargues esperes, l’arquitectura de les estacions, el record literari dels viatgers del XIX, i la possibilitat d’anar contemplant el paisatge, fan que el ferrocarril sigui el mitjà de transport que més m’agrada. Per aquest motiu –i també per estalviar-nos quilòmetres de conducció–, els trajectes Barcelona-Avignon (a l’anada) i Aix-en-Provence-Barcelona (a la tornada) els feim amb l’AVE.


Arribam a Avignon al final de l’horabaixa. La vista de l’imponent Palau dels Papes –el palau gòtic més gran del món– ens trasllada a l’època del Gran Cisma, quan convivien dues seus papals. La inseguretat que sentien es fa palesa en la gruixa dels murs i en l’aspecte de fortalesa del conjunt. Baixam fins el riu per veure d’aprop el famós pont i les murades del segle XIV. Per arribar-hi basta seguir les riuades de gent o les botigues de records que, una devora l’altre, marquen el camí. La ciutat ens descobreix també llocs curiosos i poc freqüentats com el Quartier des Teinturiers, el barri on s’assentaren els tintorers i que conserva els canals amb quatre rodes hidràuliques. Carrers estrets amb ombres vegetals, petites places, la remor de l’aigua, contribueixen a augmentar l’encant. Però el moment més emocionant de la visita a Avignon s’amaga als jardins Rocher des Doms. Ens asseim a un banc i davant nostre s’extenen unes vistes impressionants del Roine amb el Mont Ventoux al fons. Quan Petrarca realitzà l’ascensió al cim no podia imaginar la repercussió que això tendria, ja que la revelació que experimentà va ser la llavor que originà l’Humanisme, el Renaixement, i la idea del que actualment entenem per paisatge. Imaginam el que els seus ulls contemplaren: als seus peus, els niguls; davant, el Roine; a l’Est, els Alps italians; a l’Oest, les muntanyes de Lió. Obrim el llibre i llegim…

Text: Maria Àngels Moyà

Pluja d’estrelles a Seró

Martes, Agosto 11th, 2015

Des de les pàgines d’aquest blog volem fer difusió de les activitats que organitza Seró Espai Transmissor amb motiu de les Llàgrimes de Sant Llorenç els dies 12, 13 i 14 a les 22 hores.
Encara no fa un any, tenguérem l’oportunitat de visitar aquest centre d’interpretació que conté les troballes arqueològiques prehistòriques d’aquesta comarca de Lleida. Recordam també que l’edifici va ser premi FAD d’arquitectura 2013 i representà Catalunya a la Biennal de Venècia l’any 2014. La Fundació Starlight designà la zona com a “Destinació Turística Starlight”. És a dir, un lloc que posseeix qualitats excel·lents per a la contemplació del cel nocturn i la pràctica d’activitats basades en aquest recurs natural.
El programa de l’activitat és és següent:

– Sessió de micro vídeos sobre diferents aspectes de l’Univers.
– Sessió de planetari.
– Visita amb fanalets a la sala del megàlit.
– Pujada a la terrassa de l’edifici. Apagament de totes les llums del poble. Explicació del cel i visualització de la pluja d’estels.
– Durant la visió del cel es servirà coca i mistela.

Preu per persona 10 euros.

Publicació

Jueves, Julio 23rd, 2015

Demà divendres dia 24 de juliol es presentarà el llibre Es Carnatge i l’illot de sa Galera, de Pere Galiana Veiret, una publicació de Lleonard Muntaner Editor. La presentació serà al local parroquial del Coll d’en Rabassa (carrer de l’arxiprest Borràs, 23). Hi intervendran: Guillem Mas, geòleg i prologuista del llibre; Jorge Argüello, arqueòleg; Lleonard Llorens, biòleg i apotecari; i Pere Galiana, autor del llibre. Clourà l’acte Miquel Perelló, regidor de cultura de l’Ajuntament de Palma. Actuarà de moderador l’editor Lleonard Muntaner.

Es Carnatge està considerat un dels millors vestigis del Quaternari a la Mediterrània. En aquest llibre es parla de la seva història, geologia, biologia i toponímia; amb especial referència als carnatges que el precediren i l’activitat del carnatger, als fòssils, a les pedreres, a la flora i fauna, al reflector, a la bateria, i a l’illot de sa Galera i la seva excavació; conté 154 fotografies i inclou una guia de visita.

Festival Posidònia

Sábado, Julio 18th, 2015

El cap de setmana passat se celebrà a Deià una nova edició del Festival de la Posidònia. Des de primeres hores del matí un seguit d’activitats ompliren el poble de missatges que parlaven de desenvolupament sostenible, art i defensa del medi ambient: un passeig subaquàtic a Cala Deià, cinema, projecció de documentals, tallers, música, teatre, poesia, contacontes, arts visuals… Voldríem destacar com a novetat la presentació de la gaseta Es Virot, una publicació que pretén interconnectar el món de la pesca i el de la biologia amb la finalitat de trobar camins comuns en la defensa de la mar Mediterrània com a font de riquesa.
Arribàrem al poble al final de l’horabaixa. Ens reberen els ritmes de la batucada que recorria els carrers de Deià. Esperàvem que es fes fosc per assistir a l’espectacle de visuals que, amb el títol de Magnetik Tree, havia preparat el col·lectiu Magnètika. De les branques d’un arbre de la plaça penjaven vàries pantalles de fabricació casolana (paper d’estrassa blanc emmarcat amb llistons de fusta), i de distintes formes (quadrades, rectangulars i triangulars). Havíem vist altres mappings sempre sobre alguna façana, però mai sobre un suport tan original. Quan Diego Laranxeira i Jeroni Truyols s’assegueren davant els ordinadors i accionaren el canó de projecció, va començar una experiència diferent, nova, màgica. Les imatges submarines, sotmeses a la solarització, anaven canviant de color. Tan aviat es multiplicaven adaptant-se a les distintes formes i tamanys de les pantalles, com s’unificaven en una sola, fragmentada en tants de bocins com pantalles hi havia, formant una visió calidoscòpica. Les fulles de posidònia, com llargues cabelleres, dansaven seguint el ritme de la música des de les branques d’un arbre a una plaça de Deià, lluny del mar, baix el cel estelat d’una nit d’estiu.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Pedra en sec

Martes, Marzo 24th, 2015

Volem reunir tres convocatòries referides a la pedra en sec que ens semblen interessants:
Pedra en sec+bioconstrucció, a Sencelles, del 16 d’abril al 5 de juny (210 hores). Es tracta d’un curs de construcció sostenible per a joves (de 16 a 30 anys). Hi ha una beca de 250€ per participant. Podeu sol·licitar tota la informació escrivint a biblioteca@sencelles.net o trucant al 971872853.
Pedra en sec a La Trapa, un taller de restauració de marges i parets que es convoca baix el lema “Mantenim el Patrimoni amb les Teves Mans”. Es durà a terme els dies 18 i 25 d’abril, 23 i 30 de maig, 20 i 27 de juny. Es pot optar pel curs complet (155€) o per assistir-hi dies solts (55€). Els residents a Andratx, els socis de Més que Pedra i del GOB, els aturats i els estudiants, gaudiran de preu especial. S’inclou berenar, visita a les marjades i al forn de calç, i trasllat des de Palma. Inscripcions a mesquepedra@gmail.com o al 652200452.
VII Trobada d’Estudi per a la Preservació del Patrimoni de la Pedra Seca, a Calceit (Terol), els dies 15, 16 i 17 de maig. Els eixos temàtics són: vocabulari i toponímia, catalogació, biodiversitat i paisatge, i característiques constructives. Les tafifes: 95€ (tots els dies) i 55€ (un dia). Els estudiants i aturats tendran una reducció de preu. La informació completa de les bases es pot trobar a www.pedraseca.cat