En ruta per Provença (I)

Amb un any de retard ens decidim a recorre part de Provença a la vegada que realitzam una ruta literària i artística per aquesta regió francesa que en el seu moment va ser lloc de trobada d’artistes d’arreu del món.
El nostre objectiu és començar a Avignon i arribar a Saint-Paul-de-Vence per visitar la Fundació Maeght.
Tota ruta literària necessita d’unes lectures per les quals navegar al llarg del camí. L’elecció no va ser fàcil:
• Avignon: fragments de La pujada al Mont Ventoux, de Petrarca.
• Arlés: Cartas a Theo, de Vincent Van Gogh.
• Lourmarin: El revés y el derecho, d’Albert Camus.
• Saint-Paul-de-Vence: Mi vida, de Marc Chagall.
• Grasse: El perfume, de Patrick Süskind.
A més, durant el viatge, llegim Un año en Provenza, que conta les experiències de l’autor anglès, Peter Mayle, quan decidí establir-s’hi. Una lectura fresca, irònica i divertida que retrata la idiosincràsia de les gents de la zona.
Intentam eliminar els llocs més turístics de la Costa Blava en favor de perdren’s cap a l’interior. Així i tot, les aglomeracions de viatgers són inevitables. A les places, les taules dels bars i restaurants ocupen tot l’espai i els clients dinen o sopen a menys d’un pam de distància. La cosa es complica a les entrades i sortides de les ciutats i a l’hora de trobar aparcament.
Si pens amb el viatge ideal, em resulta inevitable associar-lo amb el tren. La comoditat en front de les estretors dels avions, l’absència de llargues esperes, l’arquitectura de les estacions, el record literari dels viatgers del XIX, i la possibilitat d’anar contemplant el paisatge, fan que el ferrocarril sigui el mitjà de transport que més m’agrada. Per aquest motiu –i també per estalviar-nos quilòmetres de conducció–, els trajectes Barcelona-Avignon (a l’anada) i Aix-en-Provence-Barcelona (a la tornada) els feim amb l’AVE.


Arribam a Avignon al final de l’horabaixa. La vista de l’imponent Palau dels Papes –el palau gòtic més gran del món– ens trasllada a l’època del Gran Cisma, quan convivien dues seus papals. La inseguretat que sentien es fa palesa en la gruixa dels murs i en l’aspecte de fortalesa del conjunt. Baixam fins el riu per veure d’aprop el famós pont i les murades del segle XIV. Per arribar-hi basta seguir les riuades de gent o les botigues de records que, una devora l’altre, marquen el camí. La ciutat ens descobreix també llocs curiosos i poc freqüentats com el Quartier des Teinturiers, el barri on s’assentaren els tintorers i que conserva els canals amb quatre rodes hidràuliques. Carrers estrets amb ombres vegetals, petites places, la remor de l’aigua, contribueixen a augmentar l’encant. Però el moment més emocionant de la visita a Avignon s’amaga als jardins Rocher des Doms. Ens asseim a un banc i davant nostre s’extenen unes vistes impressionants del Roine amb el Mont Ventoux al fons. Quan Petrarca realitzà l’ascensió al cim no podia imaginar la repercussió que això tendria, ja que la revelació que experimentà va ser la llavor que originà l’Humanisme, el Renaixement, i la idea del que actualment entenem per paisatge. Imaginam el que els seus ulls contemplaren: als seus peus, els niguls; davant, el Roine; a l’Est, els Alps italians; a l’Oest, les muntanyes de Lió. Obrim el llibre i llegim…

Text: Maria Àngels Moyà

Tags: , , , , , ,

Comments are closed.