Posts Tagged ‘Agustín Fernández Mallo’

Formentor 2014

Miércoles, Septiembre 17th, 2014

Imaginar un cap de setmana perfecte no és difícil. Imaginar és fàcil. Viure un cap de setmana perfecte pot resultar una mica més complicat. Tot dependrà de la nostra idea de perfecció, del nivell d’exigència de cada un i de la distància que ens marquem entre la capacitat d’imaginar i la capacitat de viure. Pels amants de la literatura, passar uns dies parlant de llibres, és un pla magnífic. Si això ens permet retrobar-nos amb els amics i compartir amb ells l’experiència, ens acostam a l’excel·lència. Si, a més, el lloc de trobada és el marc incomparable de Formentor…, no fa falta desitjar altra cosa.
Com cada any, arribat el mes de setembre, l’Hotel Formentor obre les seves portes a editors, escriptors i lectors per parlar de llibres. A l’edició d’enguany, cada un dels convidats ha elegit un títol que il·lustràs el tema Bellesa, violència i dolor. El destí del món en la narrativa contemporània. Els ponents s’agrupen en taules de quatre o cinc membres –un dels quals actua de presentador-moderador– que parlen baix un lema comú: “Perdició”, “Desgràcia”, Destrucció”, “Devastació” i “Hecatombe”. Les pinzellades iròniques d’Antoni Serra, l’anàlisi social de Joaquín Estefanía o Raffaele Simone, les difuses fronteres entre ciència i literatura d’Agustín Fernández Mallo, la perfecta combinació entre la profunditat filosòfica i la sensibilitat poètica de Chantal Maillard…, ens acosten a les obres com si de paisatges es tractàs. Perquè de la mateixa manera que els paisatges es reinterpreten segons sigui la mirada de l’observador, també els llibres es reescriuen una i una altra vegada amb cada un dels seus lectors.
El programa és dens, però també hi ha temps per caminar pels jardins, dinar amb els amics, prendre un bany relaxant a la piscina de l’hotel, improvisar una tertúlia a l’ombra d’una porxada vegetal mentre assaborim un cafè, passejar per la platja abans de la posta de sol, o escoltar la música que interpreta el pianista durant el sopar.
Toni Gomila o James Joyce (encara no sabem segur qui era en realitat) clausura l’esdeveniment amb la lectura del monòleg de Molly Bloom. Ara les Converses Literàries de Formentor ja han finalitzat. Cada un de nosaltres reprendrà el ritme habitual de lectures i escriptures fins que l’any vinent arribi el moment de repetir, una vegada més, un cap de setmana perfecte.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Els paisatges de Joan Nogué

Jueves, Febrero 11th, 2010

Joan Nogué és Catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona i Director de l´Observatori del Paisatge de Catalunya. En aquest llibre recull una sèrie d´articles que tenen com a centre el paisatge o, més ben dit, els paisatges i els converteix en l´eix vertebrador de l´ésser humà, entès com individu producte d´una cultura i que viu dins una societat que va transformant, d´una manera més o menys encertada, tot allò que l´envolta.

Trobam paisatges i micropaisatges, llocs i no-llocs, paratges naturals i urbans, grans espais i els que representen el que és més íntim, és a dir, la quotidianitat. Alguns d´aquests escenaris se´ns mostren clars, evidents; altres, no tant. Els veim o passen desapercebuts a la majoria de les mirades.

Podem sentir la poètica dels paisatges perquè és la poètica dels sentits. Una poètica que reconeixem quan l´autor ens parla de traçar mapes d´olors, de sons i, fins i tot, mapes emocionals. Una poètica que ens transmeten els artistes que reflexen la natura a la seva obra, no tan sols com tradicionalment s´ha entès, sinó també, els que es detenen en els detalls mínims, en els límits, en els umbrals, en els paisatges degradats…

Quan un autor expressa el seu pensament per escrit, estableix tota una sèrie de relacions amb l´entorn, amb el tema de reflexió, amb el seu bagatge cultural. El lector completa aquest tot amb la seva pròpia realitat. Les referències a llibres, moviments artístics, pel.lícules,… que apareixen al text, permeten que cada lector, a mesura que va llegint, faci la seva aportació personal. Per això, he sentit que els paisatges de Joan Nogué m´eren propers, malgrat mai no hi hagués tengut accés d´una manera física. He recordat Agustín Fernández Mallo, que enquadra la seva postpoesia als territoris de l´umbral i del límit; Sebastià Perelló i Miquel Bezares, que situen l´acció d´uns personatges marcats pel desarrelament i la solitud a un no-lloc; Carlos Garrido, que descriu les emocions que desperten els micropaisatges urbans…

Després d´acabar el recorregut per tots els capítols, es té la sensació de ser capaç de dibuixar la pròpia història, traçant un camí que uneixi els paisatges que s´han viscut i els que s´han somiat al llarg dels anys. Tal vegada, Joan Nogué fa referència en aquest fet quan afirma: “El mapa no se asienta sobre una base topográfica, sino más bien autobiográfica”.

NOGUÉ, Joan. Entre Paisajes. Ed. Àmbit. Barcelona 2008.

Text: Maria Àngels Moyà