Posts Tagged ‘art’

Exposició Orígens

Martes, Mayo 24th, 2016

Ahir horabaixa el Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó inaugurà l’exposició Orígens, de Diego Laranxeira (fotografia) i Maria Àngels Moyà (poesia), a la llibreria Quars de Palma. Les dotze imatges sobre alumini (90x 60), obtingudes a través de la intervenció de l’artista sobre pel·lícula velada, anaven acompanyades per dotze poemes i precedides de dotze pensaments de personalitats del món de la ciència, la física o la matemàtica, en un intent de explorar la fina línia que separa descobriment i creació des d’un punt de vista interdisciplinari. Orígens és un exercici d’introspecció que neix d’una emoció compartida.

Per arrodonir la celebració, Magnetika intervengué amb una instal·lació de visuals: un projector suspès del sòtil anava passant imatges en moviment relacionades amb el tema de l’exposició sobre un caramull de llibres que cobrien el trispol de Quars. El públic assistent coincidí en què l’efecte d’aquest original mapping era impactant.
L’acte finalitzà amb una degustació de receptes antigues de la gastronomia mallorquina elaborades per Tomeu Arbona, del Fornet de la Soca.
Des d’aquestes pàgines volem expressar el nostre agraïment no tan sols a la Llibreria Quars, que ha posat el seu espai a la nostra disposició, sinó també a totes aquelles persones que han fet possible que el projecte Orígens es convertís en realitat.
L’exposició es podrà visitar fins a mitjans del mes de juny a la llibreria Quars, al número 12 del carrer Parellades de Palma.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

El poble de tots

Domingo, Noviembre 8th, 2015

El passat cap de setmana s’estrenà a Esporles el documental El meu poble, fruit de cinc mesos de treball dels nins i nines de la localitat. La idea del projecte, que Magnétika presentà a l’Ajuntament i en el que també han tengut un paper rellevant les APIMAS dels centres educatius, perseguia –per mitjà d’un taller introductori a les tècniques de gravació audiovisual– donar veu als infants perquè a través de la mirada de les seves càmeres mostrassin com veien el seu poble i quines emocions els despertava.
La Casa del Poble s’omplí de gom a gom per a l’ocasió. Vàries generacions compartiren protagonisme i complicitats: els menuts, els pares i els padrins; els esporlerins de tota la vida, els que partíren per tornar anys després, els nouvinguts; els veïns, els professors, els visitants… Davant dels nostres ulls passà imatge rere imatge la radiografia del poble on passat, present i futur trobàven un punt de coincidència. Els paisatges, la sortida i la posta de sol, la il·lumninació nocturna, les festes, la música, els jocs, la quotidianitat i la gent sens mostraren entre les rialles de qui es reconeixia a la pantalla. En més d’una ocasió notàrem la pell de gallina i ens emocionàrem fins el punt de caure’ns la llagrimeta.
Seria magnífic que cada un dels pobles de Mallorca tengués l’oportunitat de reafirmar la seva identitat i de valorar la seva cultura, els seus costums i la seva gent en un exercici com aquest. Estam segurs que esdevindrà un record imborrable i enriquidor per les persones que hi participaren d’una o altra manera. Només podem estimar allò que coneixem. Dissabte passat aprenguérem a estimar una mica més Esporles que, després de El meu poble, s’ha convertit en el poble de tots.
. . .
Més informació: www.magnetika.es
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Nòmades traginant el seu jardí

Lunes, Octubre 5th, 2015

Evoqué las azucenas detrás de las cuales una vez me escondí, minúscula salvaje, para comer hormigas y cazar moscas de colores. ALEJANDRA PIZARNIK.

No vull parlar de quadres ni de tècniques pictòriques. No vull parlar d’influències artístiques ni valorar trajectòries professionals. Tampoc de mèrits o de currículums. Quan la meva vista es passeja entre les obres de Joan March Torrandell – Ensalm d’ambre, Lluernes filant la nit, Néixer en ple vol, Un jardí en temps de barbàrie… –, totes aquestes qüestions se m’esborren de la ment. He de fer un esforç per lluitar contra la necessitat de la contemplació silenciosa i cercar altres camins que m’ajudin a acostar-me a l’univers intangible que m’envolta.
Parlaria de son i de vigília –punts que delimiten el segment de la nit–, de la vida que es desperta al nostre interior quan arriba la fosca, dels somnis, del món oníric –aquest absurd que ens desconnecta de moltes realitats (també absurdes)–.
Parlaria dels orígens, del primer foc que crema a l’interior de cada pedra, a l’interior de cada arbre, a l’interior de cada home.
Parlaria d’antropologia, de l’imaginari dels contes de fades, comú a totes les cultures, a tota la humanitat. Parlaria de màgia, dels inicis de la cultura i de llibertat.
Parlaria de jardins habitats pels esperits de la nit, del Jardí de les Delícies i del Jardí de l’Edén i de tots els jardins creats per la mà de l’home en un intent de reproduir els paradisos perduts.
Parlaria de literatura, del País de les Meravelles –on les roses canvien de tonalitat, els humans s’animalitzen, els animals s’humanitzen, els objectes cobren vida i on res és el que sembla–, i de totes les terres on s’alliberen les forces obscures que dominen les civilitzacions: Oz, Brigadoon, el País de les Fades, la Ciutat de la Fi del Món,…
Parlaria de poesia. No de la que conformen les paraules, sinó de la que es construeix a base d’imatges. De la poesia que arriba al nostre interior sense necessitat de llegir-la, i que és capaç de copsar la nostra ànima amb una sola mirada.
Parlaria de la certesa del color. Una certesa que se’m negava quan durant l’infantesa intentava esbrinar si els meus somnis eren en color o en blanc i negre.
I parlaria d’art en el sentit més pur del terme. De l’art que és capaç d’unir amb un fil invisible les emocions i els pensaments de l’artista amb les emocions i els pensaments de l’espectador.
De tot això parlaria. Després callaria i deixaria que seguís parlant el silenci.
. . .
Joan March Torrandell, “Nòmades traginant el seu jardí”. Espai H.C. Lluc Fluxà Projectes d’Art (Can Ribera, 4. Palma de Mallorca). De l’1 d’octubre al 20 de novembre.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Convocatòries i activitats

Viernes, Octubre 2nd, 2015

L’associació cultural Es Far de Menorca convoca el projecte-concurs Illes d’Art. Es tracta d’una residència d’artistes de l’àmbit mediterrani o que hi tenguin una relació estreta. Podeu consultar les bases a https://esfarcultural.wordpress.com/illes-dart/

L’Observatori del Paisatge de Catalunya presenta dues propostes interessants:

El proper dimecres 7 d’octubre a les 19h tendrà lloc a l’Orfeó Popular Olotí (c/Bellaire, 4 d’Olot) una projecció de curtmetratges relacionats amb el paisatge. La presentació i selecció és a càrrec d’Alan Salvadó, professor de la Universitat Pompeu Fabra.
Les relacions entre un pintor, un fotògraf i un nin amb els paisatges que els envolten són la base de les tres peces que es podran veure. Treballs que es serveixen del paisatge per teixir el relat però que, a la vegada, serveixen com a eina per pensar el paisatge i la relació que establim amb ell.
L’acte forma part del programa 10+10, que commemora els deu anys de l’Observatori.

Per altra banda, està organitzant un seminari internacional per als dies 26 i 27 de novembre al Museu Marítim de Barcelona amb el títol Paisatge, economia i empresa.
El paisatge és cada cop més una peça clau del desenvolupament local i un recurs econòmic de primer ordre, i no només per a sectors que en viuen directament, com el turístic i el vitivinícola. Hi ha moltes iniciatives innovadores i emprenedores que són capaces de generar ocupació i que troben en el paisatge la seva font d’inspiració.
El potencial competitiu i d’atracció d’oportunitats de negoci del paisatge –sempre que no s’hagi banalitzat ni hagi perdut la seva identitat– val tant per a l’economia convencional com per als sectors econòmics alternatius. Uns i altres seran presents en aquest seminari internacional, que aprofitarà l’ocasió per comparar diverses experiències europees en la matèria, així com també per endinsar-se en les enormes possibilitats que ofereixen la cooperació pública i privada i el mecenatge en aquest terreny.
La inscripció és gratuïta però obligatòria. Trobareu la butlleta i el programa a la pàgina www.catpaisatge.net

Art i mercat de l’art

Domingo, Septiembre 27th, 2015

És difícil actualment marcar una línia divisòria entre l’art i el mercat de l’art. Avui dia sembla que tot tengui un preu i és precisament aquest preu el que posa en valor coses tan lligades a les emocions com puguin ser l’art, la literatura o el paisatge, per posar-ne tres exemples. Fa uns mesos arribaren a les meves mans dos llibres que ajuden a reflexionar sobre el tema.
A Siete días en el mundo del arte Sarah Thornton ens proposa visitar els set llocs que ella considera imprescindibles per comprendre com es mou l’art contemporani: una subhasta de Christie’s, un seminari per a estodiants d’art, la fira de Basilea (Art Basel), la cerimònia d’entrega del Premi Turner, la redacció d’una coneguda revista d’art, l’estudi d’un artista i la Biennal de Venècia. L’autora no fa diferència entre l’art i el seu mercat, i sembla que quan parla d’una cosa parli també de l’altra. En cap moment intenta definir què s’entén per art. Ens passeja, això sí, entre tota una sèrie de personatges més o manco peculiars –artistes, marxants, crítics, galeristes, periodistes especialitzats, col·leccionistes milionaris i bilionaris– que van de festa en festa (per fer relacions i tancar operacions), s’hospeden a hotels de cinc estrelles, volen amb jets privats i s’enrevolten de glamour. Tots ells estan d’acord en afirmar que el fet de què una determinada obra s’adquireixi per un milió de dolars, no garanteix que l’artista passi a la posteritat. Tal vegada, després d’uns anys, l’artista en qüestió i la seva produció hauran estat relegats a l’oblit. Ningú no s’atreveix a demanar-se els motius. Després de llegir el llibre he pensat: si això és l’art contemporani, no comprenc com m’atreu tant.
Molt diferent és l’enfocament que fa del tema Luis Racionero a Los tiburones del arte. Per començar intenta definir què és l’art i en cap moment deslliga l’emoció que origina la creació de l’emoció que provoca la contemplació de l’obra en l’espectador. Analitza l’art contemporani emmarcant-lo dins les teories estètiques i dins les fases en l’evolució de les distintes etapes artístiques. Contraposa el concepte d’art amb les situacions que arriben a donar-se quan entram al món del mercat de l’art. No fa falta dir que m’ha satisfet molt més que l’obra de Thorton. Ambdós, però, es complementen. El primer descriu i mostra una realitat. El segon analitza, relaciona i opina. Racionero profunditza i Thorton es queda a la superfície perquè, d’una manera voluntaria o involuntària, retrata la superficialitat.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

En ruta per Provença (III)

Martes, Septiembre 8th, 2015

A la sortida de Vence trobam la Chapelle du Rosaire, més coneguda com la capella de Matisse. L’any 1943, Henri Matisse arribà malalt a Vence, on el cuidà la seva antiga infermera i model, Monique Bourgeois, que s’havia fet monja dominica i el va convença perquè disenyàs aquesta extraordinària capella per a la comunitat. Les vidrieres –que van des del sòtil al trispol– creen un joc de llums blaus, verds i grocs que simbolitzen l’aigua, el cel, les plantes i el sol.
Molts d’artistes passaren per Saint-Paul-de-Vence: Léger, Cocteau, Matisse, Chagall, Picasso,… Anaven a dinar a La Colombe d’Or, però com no disposaven de diners pagaven amb obres. Avui dia, el restaurant (que també és hotel) disposa d’una gran col·lecció d’art. Si tens sort i t’admeten la reserva –nosaltres ho intentàrem amb dos mesos d’antelació sense aconseguir-ho– tens el privilegi de poder nedar a la piscina baix un mòbil de Calder.
L’any 1964 els col·leccionistes Aimé i Marguerite Maeght crearen al poble el que s’ha convertit en el millor museu d’art de la regió. Totes les sales estan obertes al jardí i les obres s’exibeixen de forma rotatòria. L’edifici va ser disenyat per Josep Lluís Sert i és una obra mestra en si mateix. Integra obres dels millors: un pati de Giacometti, escultures de Miró als jardins, finestres amb vidrieres de Braque i mosaics de Chagall. Aquest artista, per cert, està enterrat al cementiri de la localitat. Visitam la seva tomba i allà li retem homenatge llegint fragments de Mi vida i depositant una pedra de Mallorca sobre la llosa.
Arribam a la darrera etapa del viatge: Aix-en-Provence, la ciutat de Provença amb més reminiscències parisenques. Les terrasses de les cafeteries com Le deux Garçons –on Zola i Cézanne solien reunir-se–, les pastisseries que serveixen els famosos calissons, les fonts recobertes de molsa amb el seu rajar acompassat i lent que convida al passeig, potencien l’elegància del Cours Mirabeau. Abunden també els racons plens d’encant com la place d’Albertas i el seu mercat de flors o la botiga especialitzada en formatges de la rue des Marsellais, un paradís pels gourmets.
Realitzam una visita guiada a l’últim estudi de Cézanne, on els seus estris i l’espai mateix se salvaren de miracle gràcies a la iniciativa d’una universitat dels Estats Units; i caminam fins a Le Terrein des Peintres, un jardí amb terrasses, bastant descuidat, des d’on el pintor realitzà varis dels seus quadres de la muntanya Ste-Victoire.


Abans de partir tenim temps de conèixer la Fundació Víctor Vasarely, una agradable sorpresa per a nosaltres –que desconeixíem l’obra d’aquest artista hongarès– i una magnífica manera de despedir-nos de Provença. L’edifici, molt avanguardista, és monument artístic nacional. El visitant circula a través d’una sèrie d’hexàgons interconnectats les parets dels quals són les 44 obres exposades de Vasarely, icona de l’art òptic.
Sempre entristeix arribar al final d’un viatge, perquè tens la sensació de què tot allò que has vist tan sols ho podràs reviure en el record. Els llibres, les fotografies, els escrits i els petits objectes que has anat arreplegant al llarg del camí deixen testimoni de l’experiència viatgera. Però no és moment per a la melangia. La resta del món ens espera.

Papusza, quan la imatge traspua poesia

Lunes, Septiembre 7th, 2015

Poques vegades des d’aquestes pàgines hem recomanat una pel·lícula. Quan ho hem fet era perquè la seva projecció estava inclosa dins un cicle d’activitats dedicades al paisatge. Després de veure Papusza, però, volem dedicar-li unes línies.
Papusza és la biografia de la primera poeta gitana. De nina va voler aprendre a llegir i la seva infància va estar marcada pel pes de la culpa d’haver transgredit les normes de la seva comunitat. Ja d’adulta, els seus poemes –que ella anava escrivint a retalls de paper– sortiren publicats a una revista. Per aquest motiu va ser expulsada del clan familiar i condemnada a la misèria i a la soledat. Al final de la seva vida arribà a afirmar que si no hagués après a llegir hauria estat feliç.
Papusza és també una visió de la història europea del segle XX des del punt de vista del poble gitano. Un poble que va ser perseguit pel nazisme i que va haver d’abandonar el nomadisme a contracor durant el règim comunista en un intent d’assimilació per part de l’estat polonès.
Papusza és una obra mestra de la fotografia. Filmada en blanc i negre, és inevitable associar la textura de les seves imatges a la que Josef Sudek aconseguia fotografiant els boscos de Txecoslovàquia. L’excel·lència del director de fotografia, Krzysztof Ptak, fa possible que l’espectador es vegi submergit dins la boira tardoral o que sigui capaç de sentir les gotes de roada damunt la pell.
Papusza és un joc de metàfores en el qual vida, camí i escriptura es relacionen íntimament, a la vegada que desamaga la poètica dels paisatges polonesos. Surts de la sala amarat de bellesa sense saber cert si t’han contat una història o si has vist un poema.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

En ruta per Provença (II)

Jueves, Septiembre 3rd, 2015

Si hagués de destacar els tres punts forts d’Arlés diria que són: les restes romanes, el romànic de St-Trophime i la ruta Van Gogh.
L’any 49 a.C. Arlés eclipsà Marsella com a principal ciutat de la regió i s’inicià una època esplendorosa de la qual es conserven el teatre, l’amfiteatre i les restes d’un antic temple a la place du Forum. Al subsol d’aquesta plaça també poden visitar-se els Cryptoportiques (la cimentació de l’època romana i una sèrie de galeries excavades al segle I a.C.). Encara que a dia d’avui es tengui cura especial de tots aquests monuments, durant molt de temps varen ser una font d’aprovisionament de materials de construcció i no és difícil veure els estralls que aquest fet causà.
St-Trophime i el seu claustre són una joia del romànic. La portada reuneix tots els elements característics de l’arquitectura de l’època. L’efecte que produeix actualment als ulls de l’espectador devia ser molt diferent durant l’Edat Mitjana, perquè tot el conjunt estava policromat.
Els llocs d’Arlés que Van Gogh pintà durant la seva estada estan repartits per tota la ciutat. Cada un d’ells s’ha senyalitzat amb una placa on hi apareix una reproducció de l’obra i la seva història: Les Arènes, Le jardin public, Le café “Le Soir”, Le jardin de la maison Santé,… Ens aturam i, mentre contemplam pintura i original, llegim les cartes que l’artista escriví al seu germà explicant-li les il·lusions que perseguia, les dificultats econòmiques, les frustracions, l’intens treball diari, la rutina a l’hospital psiquiàtric,… Gran part de l’obra de Van Gogh va ser pintada a Arlés i Arlés té molt a agrair a Van Gogh, però a la ciutat no es conserva cap obra del pintor.


Arribam a Lourmarin per carreteres secundàries entre camps de vinya i arbres fruiters. A les voreres, els pagesos ofereixen els productes dels horts dels voltants. És temporada de cireres i no podem evitar la temptació. Diuen que Lourmarin és un dels pobles més macos de França. Té un castell i un mercat provençal cada divendres. Sembla una postal i li sobren turistes. Albert Camus valorà la seva bellesa quan va invertir part del premi Nobel en comprar-s’hi la casa on passà l’última etapa de la seva vida. Està situada al carrer que porta el seu nom, sense cap distintiu que la identifiqui, i no està oberta al públic. Visitam, això sí, la seva tomba i, allà, el llegim.


És impossible dissociar Grasse del perfum. L’abundància d’aigua a la zona i la idea d’un pelleter de perfumar els guants que confeccionava ho feren possible. La novel·la de Patrick Süskind mostra com varen ser els inicis d’aquesta indústria. L’experiència viscuda a la Fragonard Maison i al Museu Internacional de la Perfumeria ens demostrà que el nostre olfacte no està a l’alçada del de Jean-Baptiste Grenouille.
A mesura que ens aproximam a la costa, la fisonomia dels llocs canvia radicalment. Deixam passar Niça i Cannes per dirigir-nos a Vence i a Saint-Paul-de-Vence, dos pobles que conserven el traçat medieval dels carrers i les murades. Tan sols per aquests dos fets pagaria la pena estar-s’hi uns quants dies, però nosaltres ens hi acostam també per descobrir el rastre que hi deixaren el gran nombre d’artistes que hi arribaren durant la posguerra.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

En ruta per Provença (I)

Viernes, Agosto 28th, 2015

Amb un any de retard ens decidim a recorre part de Provença a la vegada que realitzam una ruta literària i artística per aquesta regió francesa que en el seu moment va ser lloc de trobada d’artistes d’arreu del món.
El nostre objectiu és començar a Avignon i arribar a Saint-Paul-de-Vence per visitar la Fundació Maeght.
Tota ruta literària necessita d’unes lectures per les quals navegar al llarg del camí. L’elecció no va ser fàcil:
• Avignon: fragments de La pujada al Mont Ventoux, de Petrarca.
• Arlés: Cartas a Theo, de Vincent Van Gogh.
• Lourmarin: El revés y el derecho, d’Albert Camus.
• Saint-Paul-de-Vence: Mi vida, de Marc Chagall.
• Grasse: El perfume, de Patrick Süskind.
A més, durant el viatge, llegim Un año en Provenza, que conta les experiències de l’autor anglès, Peter Mayle, quan decidí establir-s’hi. Una lectura fresca, irònica i divertida que retrata la idiosincràsia de les gents de la zona.
Intentam eliminar els llocs més turístics de la Costa Blava en favor de perdren’s cap a l’interior. Així i tot, les aglomeracions de viatgers són inevitables. A les places, les taules dels bars i restaurants ocupen tot l’espai i els clients dinen o sopen a menys d’un pam de distància. La cosa es complica a les entrades i sortides de les ciutats i a l’hora de trobar aparcament.
Si pens amb el viatge ideal, em resulta inevitable associar-lo amb el tren. La comoditat en front de les estretors dels avions, l’absència de llargues esperes, l’arquitectura de les estacions, el record literari dels viatgers del XIX, i la possibilitat d’anar contemplant el paisatge, fan que el ferrocarril sigui el mitjà de transport que més m’agrada. Per aquest motiu –i també per estalviar-nos quilòmetres de conducció–, els trajectes Barcelona-Avignon (a l’anada) i Aix-en-Provence-Barcelona (a la tornada) els feim amb l’AVE.


Arribam a Avignon al final de l’horabaixa. La vista de l’imponent Palau dels Papes –el palau gòtic més gran del món– ens trasllada a l’època del Gran Cisma, quan convivien dues seus papals. La inseguretat que sentien es fa palesa en la gruixa dels murs i en l’aspecte de fortalesa del conjunt. Baixam fins el riu per veure d’aprop el famós pont i les murades del segle XIV. Per arribar-hi basta seguir les riuades de gent o les botigues de records que, una devora l’altre, marquen el camí. La ciutat ens descobreix també llocs curiosos i poc freqüentats com el Quartier des Teinturiers, el barri on s’assentaren els tintorers i que conserva els canals amb quatre rodes hidràuliques. Carrers estrets amb ombres vegetals, petites places, la remor de l’aigua, contribueixen a augmentar l’encant. Però el moment més emocionant de la visita a Avignon s’amaga als jardins Rocher des Doms. Ens asseim a un banc i davant nostre s’extenen unes vistes impressionants del Roine amb el Mont Ventoux al fons. Quan Petrarca realitzà l’ascensió al cim no podia imaginar la repercussió que això tendria, ja que la revelació que experimentà va ser la llavor que originà l’Humanisme, el Renaixement, i la idea del que actualment entenem per paisatge. Imaginam el que els seus ulls contemplaren: als seus peus, els niguls; davant, el Roine; a l’Est, els Alps italians; a l’Oest, les muntanyes de Lió. Obrim el llibre i llegim…

Text: Maria Àngels Moyà

Festival Posidònia

Sábado, Julio 18th, 2015

El cap de setmana passat se celebrà a Deià una nova edició del Festival de la Posidònia. Des de primeres hores del matí un seguit d’activitats ompliren el poble de missatges que parlaven de desenvolupament sostenible, art i defensa del medi ambient: un passeig subaquàtic a Cala Deià, cinema, projecció de documentals, tallers, música, teatre, poesia, contacontes, arts visuals… Voldríem destacar com a novetat la presentació de la gaseta Es Virot, una publicació que pretén interconnectar el món de la pesca i el de la biologia amb la finalitat de trobar camins comuns en la defensa de la mar Mediterrània com a font de riquesa.
Arribàrem al poble al final de l’horabaixa. Ens reberen els ritmes de la batucada que recorria els carrers de Deià. Esperàvem que es fes fosc per assistir a l’espectacle de visuals que, amb el títol de Magnetik Tree, havia preparat el col·lectiu Magnètika. De les branques d’un arbre de la plaça penjaven vàries pantalles de fabricació casolana (paper d’estrassa blanc emmarcat amb llistons de fusta), i de distintes formes (quadrades, rectangulars i triangulars). Havíem vist altres mappings sempre sobre alguna façana, però mai sobre un suport tan original. Quan Diego Laranxeira i Jeroni Truyols s’assegueren davant els ordinadors i accionaren el canó de projecció, va començar una experiència diferent, nova, màgica. Les imatges submarines, sotmeses a la solarització, anaven canviant de color. Tan aviat es multiplicaven adaptant-se a les distintes formes i tamanys de les pantalles, com s’unificaven en una sola, fragmentada en tants de bocins com pantalles hi havia, formant una visió calidoscòpica. Les fulles de posidònia, com llargues cabelleres, dansaven seguint el ritme de la música des de les branques d’un arbre a una plaça de Deià, lluny del mar, baix el cel estelat d’una nit d’estiu.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Inici de temporada al CAN

Lunes, Marzo 23rd, 2015

Amb l’arribada de la primavera, els isards baixen de la muntanya a la recerca de pastures verdes i el Centre d’Art i Natura de Farrera inicia la seva temporada d’activitats. Són ja vint anys dedicats a possibilitar la creació artística en aquest petit racó del Parc Natural de l’Alt Pirineu.
L’encarregada d’extrenar la temporada ha estat l’escriptora i artista visual nord-americana Anne Murray. A més de les estades al Centre, el 30 de març comença el taller de Teatre de Consciència amb l’especialista Pax Dettoni. També, ben aviat, es convocaran les beques al CAN (recerca, creació i arts en moviment). Dia 25 d’abril es retrà homenatge al pintor Pau Alemany “7+7+7: mesos, setmanes i dies en el record”. Durant el mes de maig hi haurà la continuació del programa internacional Frontiers in retrat, la cinquena edició de Poesia als Parcs, els cursos i activitats d’estiu, la tercera edició de Saó, els Divendres Creatius de divulgació dels creadors pirenencs i el Fem Escola de presentació del CAN a les escoles.
Vos convidam a particirar!
Més informació: www.farreracan.cat
. . .
Text: L’equip del Centre d’Art i Natura de Farrera.

Seró Espai Transmissor

Jueves, Octubre 30th, 2014

Seró és un poble de la comarca de La Noguera, a Lleida. L’any 2007, durant les obres de construcció d’una de les canonades de la xarxa de distribució de reg, es descobriren les restes d’un megàlit. Les lloses que el formaven presenten una decoració que demostra que eren part d’un monument anterior reutilitzat posteriorment. Es tracta d’una sèrie d’esteles antropomorfes de gran alçada (una d’elles arriba als 7 metres) que han convertit Seró en un enclau únic pel que fa referència a la prehistòria europea. Aquest descobriment va ser el punt de partida per la posada en marxa del projecte “Seró Espai Transmissor”, un centre d’interpretació que explica la història de la troballa i l’emmarca dins el context de l’època.
L’edifici, que va guanyar el premi FAD d’arquitectura l’any 2013 i va ser una de les tres obres escollides per representar Catalunya a la Biennal d’Arquitectura de Venècia d’aquest any 2014, ens sembla tan interessant com el seu contingut. Al utilitzar els materials que habitualment fan servir els agricultors de la zona per a la construcció de magatzems i deixar-los –tal com fan ells– sense cap tipus de revestiment, s’aconsegueix, per una banda, contextualitzar a la perfecció l’estructura arquitectònica amb el medi on s’ubica i, per altra, sumar un punt d’originalitat al conjunt, que sembla inacabat.
A l’interior hi trobam diversos espais diferenciats:
– L’espai del vi, que ofereix els productes de les cooperatives locals.
– Una sala polivalent per a les activitats amb les escoles i oberta a les distintes propostes del poble.
– Una sala-museu que conté els plafons explicatius, així com les peces de petit tamany del jaciment.
– La cambra de les esteles.


Per tenir una idea de les sensacions i l’atmosfera màgica que es crea en el descens a la cambra de les esteles, basta llegir el text següent redactat pels membres de l’organització del Centre:
Un recorregut en espiral quadrangular i amb una quasi inapreciable pendent,…envoltats per peces ceràmiques calades que deixen passar la llum tamisada, l’aire, les olors del camp, la boira… va baixant la intensitat lumínica, el paviment ceràmic es va disgregant i, en arribar a la cambra, la llum zenital focalitza la mirada sobre la superfície gravada de cadascuna del les esteles,…silenci…s’alenteix el temps en un espai de contemplació precisa, en un pla horitzontal de pols d’argila que mostra l’empremta que deixa al passar cada visitant…tranquil·lament i en sentit invers iniciem la sortida sense possibilitat de creuament amb altres…, poc a poc s’intensifiquen la llum i els sons, fins que l’horitzó d’un camp de blat ens ve a trobar i ens retorna als paratges agrícoles característics de la comarca de la Noguera.
La Fundació Starlight ha designat la zona com a “Destinació Turística Starlight”. És a dir, un lloc que posseeix qualitats excel·lents per a la contemplació del cel nocturn i la pràctica d’activitats basades en aquest recurs natural. La contaminació lumínica és mínima i algunes de les visites es realitzen de nit. En aquestes ocasions, els visitants que alcin la mirada cap al cel podran emocionar-se sabent que contemplen els estels tal com ho feien els habitants d’aquestes terres cinc mil anys enrere. També ens referíem en això quan, unes línies més amunt, parlàvem de màgia.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

De museus per Madrid

Martes, Octubre 21st, 2014

L’oferta museística de Madrid sempre és interessant i resulta impossible, en uns pocs dies, acabar-se tot el que la ciutat ofereix. En aquesta ocasió, la nostra elecció ha estat triple: la Casa-Museu de Sorolla, l’exposició temporal del Museu del Prado i el Museu Arqueològic Nacional.
Elvira Villalobos, amiga, historiadora de l’art i guia voluntària de CEATE, ens ajuda a descobrir la Casa-Museu de Sorolla. Els tres jardins, d’inspiració andalusa, amb el sedant so de l’aigua i la vegetació colorista, són un oasi enmig del tràfeg urbà. A la planta baixa, distribuïda al voltant d’un pati interior, s’hi troba la recepció, la botiga de records i la col·lecció de ceràmica del pintor. Per una escala exterior accedim al primer pis. L’estudi, el despatx i el gabinet on rebia els possibles clients, ocupen les tres primeres estances. És aquí on s’exposen els quadres de l’artista i els seus objectes personals. Les pintures van canviant periòdicament. Ara, per exemple, gran part de les dedicades a la mar han viatjat cap a Mallorca per a l’exposició de CaixaForum Sorolla, el color del mar. En aquesta mateixa planta també es visiten les habitacions familiars de la casa: la sala i el menjador. El segon pis, que en aquests moments roman tancat, s’utilitza per a exposicions temporals. Tota la casa mira als jardins a través de grans finestrals. I és que l’artista sentia la necessitat vital de llum i de color. Una llum i un color que impregnen totes les seves teles.
El Greco y la pintura moderna, al Museu del Prado, ens proposa un recorregut per l’obra dels representants de la pintura moderna que adoptaren El Greco com a artista de referència. Abans d’entrar, se’ns fa difícil imaginar qualsevol tipus de simbiosi entre El Greco i un Pollock, per exemple; però després veim que, efectivament, és així. L’excel·lent muntatge de l’exposició posa l’obra d’El Greco devora les interpretacions d’artistes moderns i contemporanis per mostrar-nos distints estadis que van evolucionant, passa a passa, des dels excercicis de còpia fins a la més pura abstracció. De Manet a Cézanne, Picasso i el cubisme, Zuloaga i Sorolla, l’orfisme, l’expessionisme, l’art americà i les figuracions posteriors a la Segona Guerra Mundial, juntament amb 26 obres d’El Greco. Tot un luxe per recordar-lo quan es compleixen 400 anys de la seva mort.
Decidírem la visita al Museu Arqueològic Nacional per complir dos objectius bàsics: veure com havia quedat la remodelació del museu i contemplar en directe la Dama d’Elx i els Bous de Costitx. Sabíem que hi havia molt més. Tant, que era inabastable en un sol dia. Per això, quan els objectius quedaren assolits, ens deixàrem seduir per l’element sorpresa i ens perdérem durant hores entre els fragments d’història que se’ns oferien des del silenci i la quietud de les vitrines. Especialment interessant ens va resultar la sala dedicada als diners, amb caixes de cabdals de mecanismes sofisticats, monedes i bitllets falsos i diferents als de curs legal que encarreguen els col·leccionistes de rareses, o un “Tevau” considerat com a una de les formes més antigues de diners. Realitzat amb plomes, el seu valor es deriva tant del laboriós procés de fabricació com de les connotacions màgiques que se li atribueixen. Cada espai expositiu compta amb estacions tàctils temàtiques que ens introdueixen als distints períodes històrics. Finalment, un documental explica com es protegí el fons del museu durant la Guerra Civil.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Pep Carrió: rastre i aura

Martes, Octubre 7th, 2014

Rastre i aura. El rastre anuncia una proximitat, per lluny que es trobi qui el deixà. L’aura és l’anunci d’una llunyania, per molt a la vora que estigui allò que l’evoca. A través del rastre, ens apropiam de l’objecte; a través de l’aura, l’objecte s’apropia de nosaltres. WALTER BENJAMIN.

Aquesta cita de l’obra París del filòsof Walter Benjamin se’m va fer present durant la visita a l’exposició Los Restos de Pep Carrió a l’Espai H.C. Lluc Fluxà. Va ser una associació sentida, no pensada. I em vaig demanar: per què aquí?, per què ara? Després arribà el moment de la reflexió i de l’escriptura.
Fa dos hiverns caminava per la platja a la recerca de rastres tangibles de presències ja absents o, si es prefereix, d’absències encara presents. Vaig fotografiar set classes de petjades: la d’un peu humà descalç, la d’un peu humà calçat, trepitjades de gavina, les gotes de pluja damunt l’arena, un tronc corcat, taps de plàstic i la marca de les rodes d’un vehicle a motor. Un any després –mentre llegia el llibre de Benjamin– vaig anotar les seves paraules, perquè pensava que aquelles fotografies eren una representació vàlida dels rastres als quals fa referència el filòsof.
Ahir, de cop i volta, em vaig trobar immersa entre les restes de diversos naufragis que les ones arrossegaren i que la mà de l’artista salvà de l’oblit; obres nascudes a partir d’objectes trobats i reinventats que, malgrat la seva transformació, no han deixat de ser el que eren en essència: un mandala d’esquelets d’eriçó sembla projectar-se cap a l’infinit o guiar-nos pels camins més amagats del nostre interior, fragments de fusta reconvertits en una biblioteca impossible, el difús contorn d’una figura humana que conté taps de plàstic multicolors ens evoca la fragilitat de l’ésser huma enfront de les seves pròpies creacions… En aquell moment, l’arena hauria pogut substituir les rajoles i la línia de l’horitzó se m’hauria pogut aparèixer sobre el blau de la mar. Perquè jo ja no era allà, sinó caminant per aquella platja com fa dos hiverns.
I l’aura… l’aura on era? No la vaig cercar. Només la vaig trobar…entre les fotografies antigues d’unes persones desconegudes que, segurament, visqueren vides semblants a la de molts d’altres. L’aura estava present a les connexions que s’establien entre les ments i entre les mirades (les seves i les nostres), a l’atzar de cartes i daus que regeix molts de moments viscuts. Tots aquells rostres anònims, o no, se’ns mostren llunyans en el temps però, per altra banda, s’apropen a nosaltres a través de tot allò que tenim en comú com a éssers humans, a través de tot allò que compartim. D’alguna manera, Pep Carrió els salva de l’oblit i el seu record es revifa a través dels ulls de cada observador. En definitiva, també poden considerar-se restes de naufragis, restes de vides que han deixat d’existir i que perduren en el rastre que han deixat en l’obra de l’artista.
. . .
Més informació sobre l’exposició: www.llucfluxa.com
Més informació sobre l’artista: www.pepcarrio.com
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Equacions per a la reflexió (III)

Martes, Septiembre 30th, 2014

El desembre de 2013 s’inicià el projecte d’Aris Spentsas Encuentros conceptuales no previstos amb una sèrie de reunions que tenien com a finalitat intentar resoldre l’equació: CULTURA+EDUCACIÓ+ART–COST=0. Del debat entre tots els que hi participàvem nasqueren 74 noves equacions amb 102 variables.
Divendres passat, es dugué a terme, al Museu d’Art Modern i Contemporani Es Baluard, una segona fase del projecte amb la incorporació de dos nous membres: Vasilis Karakostas (informàtic) i un ordinador que processava les equacions resultants, les recombinava i les preparava per a un nou debat entre els 22 participants. De resultes de tot plegat n’havia de sorgir una instal·lació.
L’espai estava organitzat de la següent manera: l’ordinador presidia la sala; al seu davant, una filera de cadires personalitzades amb el nom del seu ocupant. Sobre cada cadira hi havia un llapis i una llibreta. Una vegada asseguts, alguns dels participants es donaven l’esquena, d’altres es miraven cara a cara, o mostraven el perfil al veí.
Durant 50 minuts, l’ordinador va llançar equacions. Entre tots havíem d’analitzar-les i, per un sistema de votació, acceptar-les o rebutjar-les. El procés es convertí en un joc en el qual les persones interactuaven amb la màquina i entre si. Quan em vaig aixecar per fer una fotografia des d’un lloc elevat, vaig adonar-me que la instal·lació erem nosaltres mateixos. És a dir, tots formavem part d’ella: la màquina, les cadires estratègicament col·locades i les persones.
La tercera fase del projecte tendrà lloc l’octubre de 2015 i consistirà en un taller i en una exposició que il·lustrarà tot el camí recorregut. Un camí que –des de la interdisciplinarietat– explora les difuses fronteres que separen (o uneixen) descobriment i creació, ciència i art, l’objectivitat que proposa la tecnologia i la subjectivitat que aporta l’ésser humà.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà