Posts Tagged ‘art de cuinar’

Bodegues Ribas

Domingo, Junio 22nd, 2014

El taller d’art i cuina del Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó va visitar el passat dilluns les Bodegues Ribas del poble de Consell per elaborar un plat que resultàs un bon maridatge per a un dels seus vins: el Ribas blanc. La recepta elegida va ser l’arròs de sípia amb ermitans. Com sempre feim, tenguérem en compte els productes de temporada i ara és època de sípies. Les podem trobar fresques i a bon preu al mercat. Hi afegírem un ingredient gairebé oblidat a la cuina actual: els ermitans.
Volem agrair l’hospitalitat de la família Ribas que ens obriren les portes del seu celler –el més antic de l’illa– que està en funcionament des de l’any 1711, i que prepararen una magnífica taula a un dels menjadors de la seva casa senyorial catalogada (segle XVIII).
Uns dies després, assistírem a la cata-presentació que les bodegues realitzaren a Isla Catavinos de Palma on, a més de degustar els distints vins, poguérem disfrutar de la música en viu del grup Le Carromato.
Més informació: bodegaribas.com
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Terra i mar

Miércoles, Mayo 21st, 2014

El taller de cuina del Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó ha elaborat un sopar molt especial pel grup de cata De la cepa a la mesa. El plat principal ha volgut esser un maridatge entre els productes de la terra i els del mar. Per aquest motiu, els cuiners –Blai Rosselló i Andreu Garcias– han preparat una porcelleta farcida de rap i gambes cuita al forn de llenya. El procés que han seguit ha estat llarg i laboriós, però ben segur que tots els participants guardaran el registre dels aromes i dels sabors durant molt de temps.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Un tast de l’Argentina

Jueves, Mayo 9th, 2013
Un tast de I'Argentina

Y verlos al cáir la noche
en la cocina riunidos
con el juego bien prendido
y mil cosas que contar,
platicar muy divertidos
hasta después de cenar.

JOSÉ HERNÁNDEZ, Martín Fierro.

El taller d’art i cuina del Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó ha organitzat aquest cap de setmana passat una nit temàtica dedicada a l’Argentina. El cuiner convidat, Policarpo Calderón, ens ha preparat una graellada a l’estil crioll. Els ingredients: distints tipus de carn de vedella, temps i paciència.
A Policarpo tothom li diu “Polo”. Va néixer a la provincia de Buenos Aires. De família camperola, coneix tots els secrets que amaga l’art de cuinar directament sobre les brases. Al llarg de les hores que dura tot el procés, els ens va descobrint i, entre una cosa i l’altra, recita versos de Martín Fierro, el poema èpic de José Hernández, que ell sap de memòria.
L’encesa del foc és a les vuit de la tarda. A mesura que el caliu està al seu punt, en Polo el va traslladant davall la carn a petites quantitats. La lentitud en la cocció és fonamental i posa a prova la paciència i la gana de cada un dels assistents. La carn, adobada amb chimichurri, arriba a la taula seguint un ordre determinat: primer els chinchulines, després els chorizos criollos, molleja, matahambre i, finalment, el costillar.
Els darrers convidats se’n van poc abans de les cinc de la matinada. Els acompanyam fins al portal. El termòmetre diu que fa fred, però a nosaltres no ens ho sembla. Ens adonam que si haguéssim allargat una mica més, els sol ens hauria trobat sopant.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Entre espècies i aromes

Jueves, Junio 28th, 2012

Cada plat té el seu aroma característic. A cada aroma li associam un record. Plats i aromes construeixen un registre de les nostres vivències, una mena d’àlbum olfactiu i gustatiu difícil d’esborrar. La majoria d’aconteixements importants van acompanyats d’un àpat i d’altres, aparentment anodins, es transformen en essencials gràcies als plaers gastronòmics amb els quals els relacionam.
El curri, que significa “salsa” en tamil, no té un aroma característic, sinó molts. El que fa possible tal riquesa és la mescla d’espècies i d’herbes: pebre de caiena, clau, comí, coriandre, nou moscada, gingebre, cúrcuma, bitxo, mostassa, llet de coco,…. Imagín que, en el cas de conèixer els països asiàtics, la flaire del curri em translladaria al cor de l’Índia. Però, malhauradament, mai no he viatjat tan lluny. Les olors especiades del curri em transporten als carrers del barri londinenc de Brick Lane, als seus mercats i als restaurants que omplen cada un dels seus racons.
El passat diumenge, Xesca Verd preparà dos tipus de curri al taller d’art i cuina: un de verdures amb coco i un altre d’ous amb iogurt. Els va acompanyar amb arròs pilou, amanida de cigrons i patates amb salsa de tamarinde, i nan d’all. El centre de la taula quedava cobert per multitud de platets que contenien distintes salses: raita de cogombre, raita de menta, mango amb iogurt, xatni de carabací, pickle de verdures amb bitxo i iogurt,…. La varietat de colors, aromes, textures i sabors va ser una delícia que disfrutàrem intensament amb tots els sentits. Ni al restaurant més autèntic de Brick Lane vaig degustar res semblant. Xesca no només sap preparar aquest plat, sinó que també n’és una enamorada; i aquest fet, a la cuina, transforma l’elaboració en creació.
La sobretaula s’allargà fins molt tard. Una llum tènue il·luminava la bodega. Amics, gastronomia, rialles, conversa, silencis,… entre espècies i aromes.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Gastronomia castellana

Martes, Febrero 7th, 2012

El taller d´art i cuina del mes de gener va traslladar-se a Porto Colom. Els amfitrions foren na Cati i en Diego, un alemany enamorat de la nostra gastronomia, i la cuinera convidada, na Yolanda González que, com a bona castellana, ens va voler preparar un menú de la seva terra: cocido armuñés i torrijas.
El cocido armuñés és una varietat del més conegut cocido madrileño i del bullit mallorquí. Es tracta d´un plat potent, amb molta substància, que ajuda a suportar les baixes temperatures de l´hivern castellà. El que el fa especial són els seus ingredients, tots ells originaris de la terra i que na Yolanda s´ha encarregat de comprar in situ: el morcillo i els garbanzos de Pedrosillo el Ralo, una classe de cigrons que es caracteritza pel petit tamany, la forma quasi esfèrica, el color groc-taronja, el sabor i la finura de la seva pell; el cultiu dels quals a la comarca està ben documentat des del segle XVIII, quan la seva sembra s´incorporà en rotació amb els cereals i va començar a formar part essencial de la dieta dels segadors. La preparació del cocido és llarga i laboriosa. El farcit s´elabora amb una mescla feta de pa, jolivert, all i ou batut. Quan està llest, se serveix en tres fases: primer, la sopa de fideus; després, tota la verdura i, finalment, la carn amb salsa de tomàtiga.

Les torrijas eren unes postres que, tradicionalment, es consumien a l´època de la quaresma i pasqua, quan la prohibició de menjar carn obligava a cuinar aliments que deixassin l´estómac satisfet. També era una manera d´aprofitar el pa que havia quedat d´un dia per l´altre. Ja al segle XV apareixen citades per Juan de la Encina: “miel y muchos huevos para hacer torrejas” i a principis de segle XX era habitual servir-les a les tavernes de Madrid. Altres països també tenen a la seva gastronomia el mateix plat adaptat a les característiques particulars de cada lloc: el “pain perdu” de França, les “rabanadas” de Portugal, els “tacones” de Veneçuela,… A Catalunya s´anomenen “torrades de Santa Teresa” i la meva padrina acostumava a fer “papes de Santa Teresa”. Totes les receptes que conec s´elaboren en poc temps (uns vint minuts, aproximadament); però na Yolanda ho fa tal com li ensenyà sa mare: va afegint a poc a poc el vi dolç i la llet –que prèviament ha bullit amb sucre, canyella i clovella de llimona- al pa i, seguidament, deixa reposar la mescla tota la nit. Al matí següent, ho arrebossa amb ou i ho fregeix. És una preparació molt més complicada, però podem assegurar que el resultat és extraordinari.
Aquest diumenge, a través de la gastronomia, hem fet un viatge virtual al cor de la província de Salamanca; a Parada de Rubiales, el poble de na Yolanda. Una localitat petita, de tan sols 340 habitants, però amb uns trets particulars que conformen la seva personalitat. Hem passejat la mirada per la planícia, el seu paisatge característic. Hem caminat entre les alzines i els pins del Monte de Valdemoros. Hem tastat el vi, perquè Parada és terra de vinyes i la majoria de cases encara conserven bodegues de sostres voltats. De fet, aquestes bodegues (n´hi ha unes 150) s´han convertit en símbol del poble, però no en l´únic. També és emblemàtic el caño, una font alimentada per un manantial subterrani; i, sobretot, l´om centenari (alguns afirmen que mil·lenari) que fa uns anys es va cansar de viure i del que ja tan sols en queda la soca. Un om com el que ens evoca el poeta Antonio Machado, un sevillà que estimà les terres de Castella fins el darrer dia de la seva vida:
“¡El olmo centenario en la colina
que lame el Duero! Un musgo amarillento
le mancha la corteza blanquecina
al tronco carcomido y polvoriento”
.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Sabors del Marroc

Miércoles, Diciembre 21st, 2011

Beni Mellal és una de les ciutats del Marroc que ha experimentat un major creixement en els últims anys. Situada als peus de l´Atlas Central, a la falda del Tassemit, gran part dels viatgers que hi arriben l´eligeixen com a punt de partida per visitar la cascada d´Ouzoud o per recórrer les muntanyes de la regió. Els paisatges, el casc històric, els carrers típics i, sobretot, l´antiga Kasbah (Bel-Kush) són altres dels seus atractius.


Samira Kacimi, la nostra convidada al taller d´art i cuina del mes de desembre, és de Beni Mellal. Ens prepararà cuscús de verdures, tajín de pollastre i te amb menta. Sabem que serà una reunió gastronòmica molt especial per diversos motius: En primer lloc, els estris que utilitzarà -la cuscussera, el tajins, el joc de te- són originaris del seu país i les espècies, també. En segon lloc, com es tracta de plats laboriosos que necessiten vàries hores de cocció, tendrem més temps per parlar, conèixer costums i comparar cultures.
Samira arriba carregada de senalles: ingredients, olles, fogó, carbó, bufador,… No hi manca cap detall. A poc a poc la cuina va omplint-se de colors, textures i aromes. Ens admira la seva professionalitat i capacitat d´organització. Després de preparar la carn i les verdures, encén el foc de carbó. Hi ha dos llocs de cocció: mentre el cuscús es va fent a la cuina, el tajín se situa a l´exterior de la casa. El procés d´elaboració és llarg i complicat. No tenim pressa. Oloram els condiments, observam com van transformant-se els aliments cuinats a foc lent, fotografiam cada moment. Llàstima que la càmera tan sols pugui captar les imatges visuals!

Dinam a la bodega. Na Samira fa els plats. Després, tan sols un rosari de lloances i silencis. Sonen les notes d´una cançó libanesa, paraules àrabs en clau d´amor… habibi, habibi. El ritual del te prolonga la màgia: fer bollir l´aigua, purificar les fulles de te verd, afegir sucre i menta, i abocar-lo des d´una certa alçada dins els tradicionals tassonets. Diuen els versos del poeta marroquí Abdallah Zrika: “Tot l´univers es retroba en el joc de te. La palangana circular simbolitza la Terra, la tetera el cel, el vidre dels tassons la pluja; el cel unit a la Terra a través de la pluja”.


El dia s´acaba. A fora s´ha fet fosc. La conversa continua. Samira ens descobreix el seu país. Explica el procés de canvi d´una societat on la dona tendrà moltes coses a dir. Ens parla de projectes, d´illusions, d´esperances de futur. Sucran Samira, gràcies per deixar-nos disfrutar del teu somriure sincer i de la teva mirada intelligent. Sempre recordarem Beni Mellal, una terra de tarongers, figueres i oliveres; un poble allunyat del mar, però amb sabor mediterrani.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Pop mariner

Sábado, Octubre 15th, 2011

El nostre amic Tolo va recuperar una recepta de la seva padrina i preparà un pop mariner al nostre taller d´art i cuina. Feia uns dies que havia sortit a pescar i l´havia capturat en una de les seves immersions. Temps enrera, qui agafava un pop l´havia de tupar damunt les roques abans de cuinar-lo. Era l´única manera d´ablanir la seva carn. Ara basta congelar-lo i treure´l unes hores abans del seu consum. El procés és molt diferent, però el resultat és el mateix.
Per preparar aquest plat necessitam:
-un pop sencer (no l´hem de fer bocins fins a l´hora de servir-lo)
-un raig d´oli d´oliva
-dues fulles de llorer
-tres o quatre dents d´all
-pebre bord (dolç o coent, segons les preferències)
Posam tots els ingredients dins una olla de fons pla que mantindrem tapada a foc mínim. De tant en tant giram el pop. Després d´aproximadament una hora i un quart, ja està fet. Durant tota l´estona que dura la cocció, el pop va amollant el seu propi suc que té un sabor intensament salat, a aigua marina. Per aquest motiu, no li posarem sal ni li afegirem gens d´aigua. S´acompanya amb unes patates bollides que condimentarem amb un poc de pebre bord.
El suquet que queda dins l´olla és un excel·lent concentrat que pot enriquir qualsevol arròs o plat de peix que facem.
Una recepta original, d´arrel tradicional i molt fàcil de fer. Tan sols es necessita una mica de temps i paciència. Nosaltres hem disfrutat d´aquest àpat des del dia que sortírem a pescar fins al moment d´aixecar-nos de la taula. I encara molt més enllà: Quan recordam i en parlam, quan escrivim aquest article, sentim al paladar el gust del mediterrani i el sol d´octubre sobre la pell. Cuinam en grup, entre amics. Una copa de vi blanc ben fresc, una bona conversa, el temps passa sense pressa…Bon profit!
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Trobada gastronòmica

Lunes, Noviembre 22nd, 2010

Trobada gastronómica

Ahir va tenir lloc a Ca´n Monroig una trobada gastronòmica a la qual hi va participar el taller d´art i cuina del Centre d´Art i Paisatge Camp Lledó amb l´elaboració d´un arròs brut. Els altres plats del dinar-degustació varen ser una aportació de Jordi Puiguriguer, que preparà una amanida tèbia d´ànec i poma, i de Jorge Salazar, que regenta el restaurant Es pou de sant Magí: aguiat de sèpia, musclos, fabada i peus de porc.
Els assistents a l´acte formaven part de dels distints àmbits de la cultura: premsa escrita, televisió, literatura, art, moda, música, coreografia, crítica, món editorial, medicina,… Els objectius principals d´aquesta iniciativa són, per una banda, dinamitzar els espais culturals i, per altra, posar en contacte persones inquietes i creatives perquè puguin expressar en llibertat les seves idees, compartir els seus projectes i sembrar la llavor de futures col·laboracions.
Les pantalles dels ordinadors estaven connectades i, en petits grups, s´anven consultant les activitats programades dels centres participants, un canó de projecció llançava a la paret imatges de video, sonava la música de Verdi, les cadires i els sofàs (obra de Noëlle Ginard) estaven recobertes amb versos de Sylvia Plath, Rimbaud, Verlaine, Apollinaire,… i el temps va córrer fins que ens arribà la nit.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

Mercats (II): El mercat de Santanyí

Jueves, Octubre 28th, 2010

mercado Santanyi

Cada dimecres i cada dissabte hi ha mercat a Santanyí. És un bon lloc per trobar-hi productes frescs i de temporada. Les parades estan situades a la plaça de l´Ajuntament que sembla canviar de fisonomia segons sigui dia de mercat, o no. Quan a Santanyí celebren alguna festa o fira, es transllada a una altra zona del poble. Allà, és mes fàcil trobar aparcament, però el mercat perd part del seu encant.

La peixeteria de Santanyí només obri els dies de mercat. El peix fresc s´exposa damunt dues pedres. La gent hi entra, demana el que necessita i, mentre li preparen, va a fer voltes per la plaça: una ullada als productes, un cafè al bar de la cantonada, la xerradeta amb els coneguts que es va trobant,…

Hi ha una parada que crida l´atenció de tothom. Darrere el taulell hi despatxa una doneta molt major que sembla sortida d´un conte de fades. Ven confitura casolana, ous, tomàtigues seques i herbes aromàtiques. Sempre hi és. No falta mai. Tots els turistes li fan fotos i ella, rient, diu que la seva cara deu estar repartida per tot el món.

Al mercat també hi podem trobar productes d´agricultura ecològica, embotits, formatges i artesania de tots els tipus: centres de flors, roba, collarets, sabons naturals… A vegades, des de l´Ajuntament posen música. Un dia sonava el Carmina Burana de Carl Orff. Colors, sabors, aromes, sensacions tàctils, sons. Tot un món per disfrutar amb cada un dels nostres sentits.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

Mercats (I): “Mercado de San Miguel”

Jueves, Octubre 28th, 2010

mercado de San Miguel (Madrid)

Dins l´apartat “Taller d´art i cuina” ens fa ganes obrir una petita secció dedicada als mercats. Alguns d´ells, per proximitat, els solem freqüentar periòdicament. D´altres, els anam trobant quan sortim de viatge. Passejar pels mercats dels llocs que visitam és un costum que no volem perdre, perquè la seva autenticitat ens permet fer-nos una idea de com respiren les ciutats i els pobles.

El Mercado de San Miguel, a Madrid, és un exemple de com es pot recuperar un espai urbà que, amb el temps, ha canviat part del seu ús i s´ha transformat per adaptar-se a les noves necessitats. Està situat molt a prop de la Plaça Major, i ocupa un edifici de ferro i vidre de principis de segle XX. Encara que, actualment, sigui considerat un espai d´oci, la seva estructura interior, el fet de dedicar-se a la venda de productes frescs i a la gastronomia, fa que no hagi abandonat la vocació de mercat tradicional.

Hi podem trobar parades de vins que es venen per copes o per ampolles, de formatges, de peix fresc i marisc, de sushi, pastisseries,… El visitant fa la compra del que vol menjar, li cuinen al davant i, després, ocupa una de les taules centrals (que sempre estan molt sol·licitades)  per degustar un àpat diferent i divertit. Ho recomanam a tots els amants de la gastronomia.

Horari: dilluns, dimarts, dimecres i diumenge, de 10 a 24 hores; dijous, divendres i dissabte, de 10 del matí a 2 de la matinada.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

Gastronomia de laboratori

Lunes, Octubre 4th, 2010

Friendo agua és el títol del projecte que la Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca presenta, juntament amb un equip del restaurant Arzak, durant els mesos de tardor. Està format per tres grups d´activitats:

– Una exposició on es recrea el laboratori culinari del restaurant Arzak.

– La conferència “Processos impossibles?: Tècnica, creativitat i bona cuina al laboratori Arzak”.

– Dos tallers per a famílies: “En Joan Petit quan… experimenta amb els sentits” (destinat a famílies i infants d´entre 3 i 6 anys) i “T´agrada? Els sentits a través de la cuina” (per a famílies i nins d´entre 7 i 12 anys).

El Centre d´Art i Paisatge Camp Lledó assistí a la conferència que va tenir lloc el passat 30 de setembre. La presentació va ser excel·lent. Les paraules dels tres ponents (Elena Arzak, Xabier Gutiérrez i Igor Zalakain) s´anaven il·lustrant amb fotografies i videos on els processos explicats i la màgia dels aromes tenien el suport de la imatge i del so. Les bandes sonores elegides contaven perfectament l´essència i el naixement de cada plat.

Les receptes que presentaren responen a un tipus de cuina innovadora, creativa, experimental, propera a la física, a la química i a la tecnologia (màquines liofilitzadores, vaixelles que s´il·luminen en contacte amb el menjar,…). Els ingredients i les tècniques que utilitza estan molt allunyats, però, de la classe de cuina que nosaltres defensam: de temporada, de mercat, amb ingredients de la terra, sense additius artificials… La pregunta que ens hauria agradat fer és la següent: Tots aquests plats poden considerar-se com el que actualment s´entén per una alimentació equilibrada? Si una persona menjàs sempre així, tendria cobertes totes les necessitats nutricionals i vitamíniques? No sabem quina hauria estat la resposta. El que sí sabem és que, algun dia (només un), ens agradaria provar-la per tenir una experiència gastronòmica diferent.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

Sal

Martes, Septiembre 7th, 2010

La sal és un dels aliments que ha tengut més importància al llarg de la història de la humanitat. La seva extracció per evaporació data del Neolític i el seu ús està documentat a la civilització xinesa des del segle XXVII a.c. S´ha utilitzat com a moneda i en les transaccions comercials ja que va ser considerada de primera necessitat com a conservant d´altres aliments. Actualment la sal es comercialitza en distintes textures: fina, gruixada i en forma de cristalls, que s´utilitza en l´alta gastronomia i que, per aquest motiu, ens interessa especialment.

Al nostre taller d´art i cuina utilitzam sal de cocó. El cocó es un forat natural que es forma a les roques de vorera de mar. Per l´acció de les ones, es va omplint d´aigua que el sol evapora lentament. Els cristalls de sal queden depositats dins cada cocó. Disposar d´un pot d´aquesta sal és un privilegi, perquè és capaç de transformar una simple ensalada o la carn i el peix a la planxa en plats per autèntics gurmets.

Ja fa uns dies, assistírem a una festa molt especial: la festa de la collita de la sal. Cada any, quan arriba aquest temps, l´equip de Flor de Sal d´es Trenc recoeix els critalls de sal de ses salines de Campos. És molt important que la collita es realitzi abans de la tardor perquè, amb la humitat, els cristalls minven. És tracta d´una feina delicada i lenta, el resultat de la qual és un autèntic plaer pels sibarites. Arribat el vespre, les instal·lacions s´ompliren d´amics, projeccions i música en viu. És ben sabut que les qüestions gastronòmiques van molt més enllà de la taula i el menjar.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

Prunes confitades

Jueves, Septiembre 2nd, 2010

Aquesta setmana passada visitàrem l´hort d´un bon amic i, entre altres fruites, ens va regalar una quantitat considerable de prunes de frare roig. Pensàrem que era una ocasió excel·lent per empotar-les de cara a l´hivern. Ben aconsellats per n´Apol·lònia, que va ser durant molts d´anys cuinera de Sa Vall i que és una artista davant els fogons, decidírem preparar-les confitades al nostre taller de cuina. A més de les prunes, hi posàrem suc de llimona, un poc d´aigua i sucre. La recepta és senzilla, però s´ha de tenir paciència; perquè la cocció s´ha de fer en dues sessions de vint minuts i els pots s´omplen després d´una nit de repòs. Les prunes confitades poden menjar-se damunt una torrada, acompanyant la carn rostida o com a complement d´una gran varietat de postres.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

L´última llepolia

Martes, Agosto 17th, 2010

Estius a Tànger: boletes rostides de carn picada, especiada, acompanyada de pebrots dolços. Per acabar, te i banyes de gasela i l´aventura del viatge, i la calor, i el port…

Estius a Bretanya: eriçons de mar, musclos, gambes a la planxa, crustacis amb maionesa, calamars amb salsa, sardines a la brasa i… rialles, converses, vi blanc sec i fresc…

L´hort de la tieta: tomàtigues en amanida, al forn, en confitura, farcides, confitades, en salsa, en sorbet,… Un regal pel gust, l´olfacte, la vista…

El cru japonès: sashimi de salmó i pop, el ritual del tall, els bastonets, les distintes textures, la intensitat i varietat dels colors…

La granja: quatre ostres (clares, fredes, salades) pernil fumat, pa de pagès, espàrrecs verds (grossos i tendres), pularda amb patates, pastís de poma (pasta fina, trencada, fruites daurades, sucre caramelitzat), cafè, la lentitud, la calma, la pau del camp, les paraules eternitzant el plaer d´un àpat…

El restaurant de ca la Marquet: Foie de llorigó als cargols de mar, brou espès de verat amb porros, tronc de turbot cuit en cassola amb herbes aromàtiques, els gelats i els sorbets, records d´infantesa a la cuina de l´àvia…

Un prestigiós crític gastronòmic, a qui només resten dos dies de vida, dedica aquests darrers moments a rememorar els plats que han quedat enregistrats a la seva ment no tan sols per la seva exquisitesa, sinó també per les experiències sensorials, vitals i emotives a les quals van lligats. Monsieur Arthens cerca un sabor que recorda però que no pot identificar del tot, i no vol morir-se abans d´haver-lo trobat. Aquest és l´argument d´una novel·la, Una llaminadura, de Muriel Barbery. No parlam aquí del llibre perquè tenguem intenció de recomanar-lo, sinó pel plaer que ha suposat, gastronòmicament parlant. El final (que no revelarem) fa que tota la delicadesa i la poesia s´esvaeixi entre un parell de paraules, tal vegada en un intent de posar en pràctica un estrany sentit de l´humor.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

Tomàtigues de sol

Viernes, Julio 30th, 2010

Tot l´any hi ha tomàtigues al mercat. Els hivernacles permeten que els productes de temporada estiguin a l´abast del public independentment de l´època de l´any en la qual ens trobem. Si volguéssim identificar l´estació sols observant les fruites, les verdures i les hortalises que estan a la venda, ens resultaria impossible; si a més d´observar-les les poguéssim olorar, les possibilitats d´encertar augmentarien perquè els aliments conrats i comercialitzats fora de temps creixen i maduren, però no tenen olor ni sabor. Una cuina intel·ligent és la que permet aprofitar totes les qualitats que, d´una manera natural, ens ofereixen els productes de la terra al millor preu possible.

Si no tenim la sort de tenir un hortet, ara és una època excel·lent per trobar tomàtigues de sol, grosses, vermelles i aromàtiques, a baix cost. Podem aprofitar el moment no sols per elaborar un bon trempó, sinó també per empotar-les i guardar-les al rebost. És molt senzill. Només hem de pelar-les, tallar-les a bocins, omplir els pots de vidre i deixar-los bollir, ben tapats, 20 minuts al bany maria.

Les possibilitats són infinites. Què us semblaria disposar durant tot l´any de salsa bolonyesa? La podem fer ara amb ceba, carn picada, les tomàtigues i congelar-la. A l´estiu, disposam de més temps i el dia és més llarg. Després, a l´hivern, quan a migdia anem amb pressa, bastarà bollir els macarrons i descongelar-ne un pot per tenir el dinar fet. Una altra proposta podria ser la salsa vegetariana per a qualsevol tipus de pasta. A més de tomàtiga, ha de dur pastanagó i cebes blanques (si són dolces, molt millor). Una vegada empotada la podeu congelar o bollir-la al bany maria, i és tan bona, tan fina i tan delicada, que pot menjar-se amb cullera, com si fos una crema.

A les darreries de juliol, la nostra cuina s´omple de caixes de tomàtigues madurades al sol i, cada matí, dedicam la primera hora del dia, quan encara fa fresca, a preparar les conserves per a la resta de l´any.  Ho feim en silenci, seguint una mena de ritual. A vegades, sona la música de Bach o una peça de jazz. Sabem que d´aquí a uns mesos, cada vegada que destapem un d´aquests pots, per una estona, l´aroma de l´estiu ens farà oblidar el fred. Segurament, en aquests moments, també sonarà la música de Bach, o una peça de jazz, o, simplement, la melodia del silenci.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà