Posts Tagged ‘biodiversitat’

Pedra en sec

Martes, Marzo 24th, 2015

Volem reunir tres convocatòries referides a la pedra en sec que ens semblen interessants:
Pedra en sec+bioconstrucció, a Sencelles, del 16 d’abril al 5 de juny (210 hores). Es tracta d’un curs de construcció sostenible per a joves (de 16 a 30 anys). Hi ha una beca de 250€ per participant. Podeu sol·licitar tota la informació escrivint a biblioteca@sencelles.net o trucant al 971872853.
Pedra en sec a La Trapa, un taller de restauració de marges i parets que es convoca baix el lema “Mantenim el Patrimoni amb les Teves Mans”. Es durà a terme els dies 18 i 25 d’abril, 23 i 30 de maig, 20 i 27 de juny. Es pot optar pel curs complet (155€) o per assistir-hi dies solts (55€). Els residents a Andratx, els socis de Més que Pedra i del GOB, els aturats i els estudiants, gaudiran de preu especial. S’inclou berenar, visita a les marjades i al forn de calç, i trasllat des de Palma. Inscripcions a mesquepedra@gmail.com o al 652200452.
VII Trobada d’Estudi per a la Preservació del Patrimoni de la Pedra Seca, a Calceit (Terol), els dies 15, 16 i 17 de maig. Els eixos temàtics són: vocabulari i toponímia, catalogació, biodiversitat i paisatge, i característiques constructives. Les tafifes: 95€ (tots els dies) i 55€ (un dia). Els estudiants i aturats tendran una reducció de preu. La informació completa de les bases es pot trobar a www.pedraseca.cat

Sergio Ferrúa, des de la terra

Miércoles, Marzo 27th, 2013

Tenc al davant imatges de les obres de Sergio Ferrúa, un artista que troba la inspiració a la natura, que treballa immers en la natura i que utilitza els materials que la natura li ofereix. Mentre vaig passant les fotografies, veig –dins la senzillesa del seu treball– gran complexitat d’elements. Ell és capaç d’arribar a la filosofia a través de la bellesa o a la inversa, d’arribar a la bellesa partint de la filosofia. El seu és un camí on ètica, estètica, pensament i compromís interaccionen en el procés creatiu. Totes les seves obres tenen coses en comú: són orgàniques, contenen els materials naturals de la zona, reflexen el paisatge mediterrani, conviden a la reflexió sobre la relació entre natura i ésser humà. Ecologia, biodiversitat, respecte i sostenibilitat són conceptes lligats a les seves creacions. Propòs un viatge per l’obra de l’artista a través d’algunes pinzellades poètiques en un intent d’establir un diàleg entre l’art i la paraula.

 

Micropaisatges naturals

M’he perdut dins un bosc
on les fulles semblen prats
les tiges, troncs
les gotes, diluvis.
Camín,
les pedres m’observen.

Caminar dins un bosc i aixecar la vista cap a la llum que els arbres deixen entreveure. Divisar la línia de l’horitzó –llunyana, inabastable– des d’un penyassegat. Intentar imaginar el recorregut d’un riu des dels seus orígens fins que s’ajunta amb el mar. Contemplar la posta de sol o una pluja d’estrelles,… paisatges. Davant la immensitat de la natura, prenim consciència de la nostra petitesa. Si la força de les emocions és massa intensa, pot ser ens quedem sense paraules per expressar el que sentim.
La textura de l’escorça dels distints arbres, els formiguers, les llavors, el rastre que deixen els insectes, les galeries que excaven els corcs a la fusta, les senderes que tracen els nervis de les fulles, les gotes d’humitat llenegant per una tija, l’aleteig dels ocells, la remor de l’aigua entre els còdols, el cruixir de la fullaraca baix les nostres passes,… micropaisatges. Els paisatges que dibuixen les coses petites fan possible que la natura se’ns mostri tal com la veim habitualment, amb tota la seva grandesa.
Sergio Ferrúa posa la mirada en aquests micropaisatges que solen passar desapercebuts. Hi són, però no els veim; perquè, tal vegada, ens hem acostumat a caminar pel món amb massa rapidesa. Ell els fa visibles augmentant el seu tamany a gran escala per destacar la importància que realment tenen en els processos de regeneració de la terra. Cèl·lules imaginàries i Fòssil vivent –els seus últims treballs– en són un bon exemple, però no l’únic. Centpeus, Insectària, Llavor solitària, Davall dels nostres peus, ens mostren la rellevància dels microorganismes i dels insectes en l’equilibri dels ecosistemes. Vida i Per als insectes poden considerar-se obres de col·laboració perquè els animalons intervenen en el procés de creació.

 

Obra i cos-cos i natura

Despulla’t de pell
i ocupa espais
deshabitats,
microscòpics,
invisibles…

No hi ha espais deshabitats, encara que ho sembli. Sons i olors ocupen els llocs de manera intangible a la natura i a la ment. El pas de la serp ens evoca la remor de l’aigua del riu i Quatre notes ens ajuda a percebre l’aroma de l’aire pur en un exercici sinestèsic entre títol i concepte. El paisatge és memòria. Els nostres records més llunyans van associats a les olors que hem anat percibint a cada moment de la vida. La casa del perfumista remou aquests records olfactius que van conformant els nostres paisatges interiors.
Mentre contemplam Sòls fèrtils, Declinació i Conciència, connexió, perllongament en línia d’espiral, resulta inevitable reflexionar sobre quin paper juga actualment l’home a la natura. Els avanços científics i tecnològics que han marcat la nostra evolució com a espècie ens han fet viure, de cada vegada més, d’esquena a la terra de la qual formam part. Miram el que ens envolta des d’una posició de superioritat, no d’igualtat. Oblidam que si els microorganismes invisibles desapareguessin, nosaltres també desapareixeríem. En canvi, si l’ésser humà faltàs, la natura seguiria el seu curs. En aquestes obres, Sergio Ferrúa integra el seu cos a la composició, com un element més, com un material més, entre cultius, herbes i troncs.

 

Simbolisme i màgia

Trobar sense cercar,
recollir pedres i
omplir-se’n les butxaques
perquè juguin amb els dits
fins que ens pesin massa i
caiguin una a una,
a pedra per paraula.
Mai no has vist
un mandala de versos
a la vora del camí?

No ens podem acostar a les creacions de Sergio Ferrúa sense submergir-nos en el simbolisme i la màgia. El simbolisme que representen les formes i la màgia que ens transporta als primitius llocs sagrats entre boscos, rius i muntanyes. Natura equilibrada, Regeneració natura, Evocació, Natura infinita esfera, Unitat i existència, són alguns dels títols on els cercles i les esferes expressen l’energia, l’equilibri, l’infinitud del temps, els cicles de la natura, la fertilitat, la vida i la mort. Mandales que ens mostren el camí de la instrospecció i ens ajuden a fusionar-nos amb la natura a través de l’aprofundiment en el coneixement de nosaltres mateixos.
Temps enrere, els homes sentiren la necessitat de protegir-se davant tot allò que desconeixien. Escolliren llocs amagats, espais que poblaren de rites i màgia. Ara és la natura la que ha de defensar-se de l’acció humana. Amulet, Protecció del boscatge i Localització d’allò sagrat recorden aquell passat enllaçant-lo amb el present.
El viatge que iniciàvem unes línies més amunt s’acaba. La majoria de les obres del nostre recorregut són efímeres i canviats. La mateixa natura les va transformant: l’acció dels insectes, el vent, la pluja, el pas de les estacions, el creixement de les plantes dels voltants. El que no canvia és la coherència del conjunt. Sergio Ferrúa aconsegueix que la natura ens parli fins més enllà del que la nostra oïda és capaç de percebre.
. . .
Les fotografies d’aquest article corresponen a les obres següents:
Fòssil vivent, 2013.
Declinació, 2012 (acció).
Natura equilibrada, 2010 (intervenció).
Per ampliar informació sobre l’artista i el seu treball pot consultar-se la pàgina sergioferrua.blogspot.com
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Centre d´interpretació de s´Albufera

Viernes, Agosto 20th, 2010

Aquets dies hem pogut llegir a la premsa que el centre d´interpretació del parc natural de s´Albufera (Muro), ubicat a Ca´n Bateman, està tancat al públic des del passat mes de juny. També s´ha suspès el servei de préstec de prismàtics i bicicletes als usuaris de la targeta verda. Ara tan sols es troba oberta la recepció on una funcionària de Medi Ambient dóna una senzilla informació als visitants.

Jordi Cabrer, gerent de la Fundació pel Desenvolupament Sostenible de les Illes Balears, confirma que la fundació era la que s´encarregava d´aquests serveis, però que les tres persones contractades per fer la feina al centre d´interpretació han tengut que ser acomiadades. A més, assegura que la clausura s´ha d´atribuir a causes polítiques.

Per altra banda, el director general de biodiversitat, Vicenç Vidal, assegura que el tancament s´ha duit a terme per un “malentès sense importància entre les entitats que gestionen el parc i que existeix un projecte per obrir un centre d´interpretació ornitològic a la zona humida de la Gola (Pollença)”. Aquest centre agruparia la Gola, s´Albufera d´Alcúdia i el parc natural de s´Albufera (Muro).

Ens semblaria molt bé que aquest nou centre d´interpretació existís però, mentre això no succeeixi, el centre que ja tenim hauria de romandre obert. No estam gens d´acord en qualificar un fet d´aquesta gravetat de “malentès sense importància”. Per això, volem sumar-nos a la preocupació que ha expressat el GOB i desitjam que el centre d´interpretació torni a obrir les seves portes el més aviat possible.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

Cap a una intel·ligència ambiental

Viernes, Junio 18th, 2010


L’acció humana sobre el planeta Terra, per ara i creiem que per molt de temps l’únic habitable, pot analitzar-se des de moltes perspectives. Les anàlisis es poden referir al passat, al present o a l’esdevenidor. Les disciplines científiques amb la metodologia de les quals es fan aquelles anàlisis són diverses: l’economia, la història, l’ecologia aplicada, la sociologia… És obvi que actualment, a causa de la gran i complicada problemàtica ambiental que la Humanitat pateix, és oportú centrar-se en els impactes negatius de les accions humanes sobre els sistemes naturals del planeta, siguin organismes vius –biodiversitat-, siguin processos ecològics essencials –cicle de l’aigua, per exemple-, siguin fenòmens geològics, climàtics, etc.
La premisa que justifica aquesta oportunitat és única i, ja, indiscutible: la intervenció humana en el planeta crea impactes ambientals (de fet, se’n creen ja fora del planeta), i molts d’aquests impactes són negatius i d’efectes imprevisibles. En concret, dos fenòmens eleven al màxim la preocupació dels experts i la sensibilitat dels ciutatans: l’augment de la població mundial, i el canvi climàtic per causa de l’efecte hivernacle. Sembla ser que les conseqüències d’ambdós fenòmens, si no arriben a ser controlats, seran devastadores. La mesura del grau d’aquests impactes preocupa, doncs. Especialment, preocupa quina és la resistència i la capacitat d’adaptació i de pervivència dels sistemes naturals i socials a aquells graus d’impacte. I com fer menors i sostenibles els impactes negatius (si és que això pot fer-se). Respondre aquests i altres interrogants relacionats ultrapassa les ciències i passa directament al camp de la política. Perquè, la supervivència de l’espècie humana en un món de qualitat ambiental i social passa per les decisions i les respostes polítiques, volguem o no.
De tot això se’n pot fer, naturalment, una qüestió numèrica; l’ús de paràmetres, de valors quantitatius, de magnituds mesurables sembla que facilita la racionalitat en els diàlegs, fins i tot acords, ja que parlam de política. No ho sabem, en realitat, de forma categòrica. Tots entenem, i en coneixem l’experiència, que també els nombres poden ser i són usats erròniament, tendenciosament i fins i tot perversament. De fet: davant la complexa problemàtica ambiental, els nombres són usats moltes de vegades amb una notable perversió descarada per grups d’interessos. El cas de l’ecotaxa a les Balears n’és una evidència local.
I això perquè, la ment humana no només funciona des de la racionalitat. Suposant, a més, que la racionalitat sigui quelcom de positiu (les càmares de gas nazis eren d’una racionalitat aclaparadora, definitiva). El pensament humà té matissos; són els matissos del pensament allò que ens fa, segurament, humans.
Per sort o per desgràcia. Els humans cometem errors (voluntaris o no). I cream mentides (voluntàries o no). I responem davant els mateixos problemes amb respostes distintes segons temors, interessos, expectatives, experiències prèvies. Breu: la ment humana és emocional. I les interpretacions que fa del món i de les coses, dels processos i dels fets, de les històries, és diversa, complicada, errònia, tendenciosa, perversa, il.lusa…
Som emocions ambul.lants, nosaltres, els humans.
I poca cosa més. Pensam, i el nostre pensament és interpretació; es carrega d’una misteriosa essència simbòlica i emotiva que, de vegades, és fins i tot indesxifrable. L’art prové, potser, de tot això. D’un tan gros desgavell mental. La religió, també. I qualsevol forma o manifestació antropològica i sociocultural. Grandeses i misèries de la condició humana: un tòpic.

Així, les accions humanes poden ser analitzades també des de la psicologia. O des de l’estètica. O des de la filosofia. O des del camp de coneixement i de l’expressió que volguem. Sabem que aquesta argumentació nostra no és gaire sòlida, però no hi fa res: el que pretenem –presumptuosa pretensió- és estimular reflexions envers els problemes ambientals i el seu acarament des de posicions no estrictament racionals, sinó emocionals. Perquè, de vegades, els apropaments emocionals a temes suposadament d’estricte cientifisme, o de pur economicisme, dóna sorpreses: se sap, per exemple, que la reintroducció del llop salvatge en el parc de Yellowstone, on era esvaït per caça des de fa dècades, ha estat possible segurament perquè generacions i generacions d’americans han llegit en la seva infantesa tres llibres claus: El llibre de la selva de Rudyard Kipling, Los lobos también lloran de Farley Mowat i Julie i els llops de John Craighead George. Un cop llegits aquests llibres, diuen alguns experts en literatura infantil, la percepció del llop és radicalment positiva. Aquest és un camp d’investigació apassionant. Fins a quin punt l’emotivitat és imprescindible per a assolir actituds favorables a la conservació d’espècies i d’ecosistemes? Pot treballar-se la sostenibilitat socioecològica, també, des de l’emotivitat i no només des de l’economia o l’ecologia?
Podem descriure els efectes negatius de les accions humanes sobre els ecosistemes des de l’arrogància humana andrògina –l’home és creat mascle per Déu, i senyor de totes les criatures-. No és una mala perspectiva d’interpretació. De fet explica amb facilitat el desenvolupisme incontrolat, causa de tants i tants problemes ambientals (en veritat i per ser més precisos: socioambientals). Les societats que provenim d’aquest món cultural, Occident, hem usat els sistemes naturals i hem incidit sobre els processos ambientals d’una manera colonial, abusiva, expoliadora. I així ens va. Potser ja és l’hora de canviar la manera de fer humana. Potser cal infondre, en cada acció humana amb incidència sobre el medi –en totes les accions humanes, perquè totes directament o indirecta hi incideixen- uns nous principis. Davant l’arrogància masculina i d’índole teològica, cal afermar la prudència femenina de caràcter ecològic. Ramon Folch assegura que la sostenibilitat és femenina. En lloc de consum i ocupació; estalvi i limitació. Ens explicarem. Ens explicarem

Cal entendre i acceptar nous principis rectors de les activitats econòmiques humanes si volem atènyer la sostenibilitat; això és: assegurar el desenvolupament socioeconòmic present sense hipotecar el de les generacions futures. Per cert: la sostenibilitat no és un fi, és un procés interminable mentre hi hagi humans sobre la Terra; que quedi clar. Principis que substituesquin els que conflueixen en el de la supremacia de l’ésser humà sobre les altres criatures i en la inesgotabilitat dels recursos naturals. Aquesta visió cornucopiana (la Terra com un corn de l’abundància, inesgotable) és falsa. Cal oposar-hi, des d’ara mateix, uns principis, uns valors nous. Per aconseguir una acció humana ambiental positiva. Tot es resumeix en aquestes regles simplíssimes (Worldwatch Institute): 1) La natura és un sistema de gran, grandíssima complexitat; 2) La Naturalesa no entrega res de franc: sempre hi ha a curt o llarg termini uns costos, s’incloguin o no en les comptabilitats humanes; i 3) La Naturalesa no té botó de reposició: si el consum és excessiu i el recurs consumit s’esgota, s’esgota per a sempre.

Els savis ecòlegs ens parlen de la fragilitat i de la complexitat dels ecosistemes, un món de relacions embolicades, de vegades indesxifrables. Els ecologistes ens mostren com la manera de fer humana provoca efectes ambientals nocius; empren imatges ben simples i entenedores, per descriure la imprevisibilitat d’aquests fenòmens:

El principi de la granota escaldada: si posam una granota viva en una olla d’aigua bullent, saltarà de quatres; si en canvi, la posam en una olla d’aigua freda i escalfam l’aigua lentament fins a dur-la a l’ebullició, llavors la granota morirà escaldada, sense adonar-se’n de l’increment nociu per a ella de la temperatura o adonant-se’n del canvi massa tard.
El principi del rentavaixelles (Miguel Delibes): adesiara retiram el rentavaixelles del seu enfony en la cuina. Sempre, en passar-hi la granera, hi trobam un munt de pols, qualque cucamolla resseca, i qualque pern de la màquina, la funció del qual ignoram. Com que la màquina funciona sense aquest pern, no en feim cas. El fet es repeteix moltes de vegades al llarg del temps: cada vegada hi trobam un pern, una femella, una goma solta… Fins que un dia la màquina deixa de funcionar: ja ha perdut massa peces. La pèrdua d’una sola no significa massa; la pèrdua de moltes implica l’avaria definitiva.
El principi de la sorpresa ambiental (Worldwatch Institute): d’accions aparentment inòcues en el medi se’n deriven gairebé sempre efectes insospitats per sinèrgia (la combinació de dos o més fenòmens donen un fenòmen desconegut de greus conseqüències: l’atmosfera és actualment una enigmàtica, terrible confluència de verins, per exemple) i tendències desapercebudes (fenòmens que, tot i no ser facilment visibles, poden produir i produeixen greus efectes sobre el medi), l’efecte cascada (situació provocada per canvis encadenats en un ecosistema: un fet en provoca un altre, i aquest un altre, i aquest un altre, etcètera)… Per ventura cal que el lector faci aquí un exercici personal de reflexió.

És clar que, perquè tots acceptem com a propis aquells principis nous i perquè tots acceptem que aquests efectes negatius insospitats es produeixen, caldria saber quins són els mecanismes psicològics i sociològics pels quals la persona, o la societat, canvien antigues pautes de conducta per noves pautes, vells dogmes per nous. En definitiva: vells símbols per nous, velles emocions per noves emocions. La cosa és simple: es tracta de traspassar la reacció emocional, tanmateix inútil i de vegades tenebrosa, que ens provoca l’audició de l’himne nacional, per exemple –La Balenguera inclosa, per què no?-, per una reacció emocional, però impulsora de noves conductes positives envers el medi, provocada per la consciència que una espècie viva, que un sistema natural, que un procés ecològic s’està fent malbé. O que un individu o un agrupament humà pateix injustament. O que una llengua s’esvaeix. Per la consciència que “el nostre model consumista és una màquina gegantesca que devora bellesa i defeca, no només lletgesa, sinó injustícia i incomptables perjudicis a llarg termini i a enorme distància” (Joaquín Araujo).

Però, tot això potser no és tan simple. Cal una certa alfabetització ambiental: cal saber llegir l’alfabet simbòlic de l’ús humà de la Naturalesa. I interpretar-lo correctament. L’educació i la formació ambiental són, doncs, imprescindibles; però, no només una educació de conceptes, de continguts, sinó d’emocions, de valors, de principis morals. És possible? És desitjable? No tothom percep el món de la mateixa manera. Ja hem dit que això era una sort i alhora una desgràcia. Acostar els extrems perceptius dels individus i grups humans en relació a la problemàtica ambiental serà una tasca imprescindible. Una branca de la teoria prospectiva de la Humanitat haurà de caminar en aquest sentit. Tanmateix, de què depèn la percepció humana? Els sociòlegs ens ho diuen (David Tàbara): d’interessos racionals, de motius ètics (no necessariament racionals, sinó emotius), dels recursos propis i de la pròpia situació social, de l’estructura social, econòmica i política on vivim… Un nou exercici de reflexió que proposam al lector és senzill en el plantejament: ¿per què hi ha en la societat balear dues visions oposades radicalment en relació a la necessitat, per a nosaltres imperiosa, de declarar parcs naturals i espais protegits, i encara de protegir integralment el territori

El futur passa, doncs, per reduir la distància entre els extrems de percepció. Tant a escala local com a escala planetària. El problema dels espais naturals balears és el mateix problema que enfronta el president Bush amb els ecologistes americans en relació a l’ús o a la protecció íntegra i indefinida d’Alaska. L’escala és distinta; el problema és idèntic. I tanmateix, per què ha de ser protegit, el territori d’Alaska? Els arguments dels sectors que volen explotar Alaska són clars, quantificables: Només hi ha líquens, óssos ferotges i gel, que no val res; i en canvi hi ha molt de petroli, i minerals, i forestes riquíssimes; fins i tot la pell dels óssos es pot vendre a bon preu. El desenvolupament econòmic dels Estats Units, i de passada l’economia de gran part del món, depèn del petroli alaskià… A aquests arguments, se n’oposen d’altres: Alaska és un gran territori natural en boníssim estat de conservació; els animals i les plantes hi evolucionen al seu ritme, gairebé intocats per la febrossa acceleració de la vida humana en altres parts del planeta. Qualcú assegurava, en una reunió-debat sobre el tema al Congrés dels Estats Units: “Sóc cec, mai no aniré segurament a l’Àrtic, i definitivament mai no veuré l’Alaska salvatge, però quan el meu propi món sembla obscur i petit, només el fet de saber que existeixen llocs com Alaska, intocats, omple la meva ànima d’esperança” (Sam Howe Verhovek, El País/The New York Times, 24 d’abril de 2001).

Perquè, al capdavall, què es vol protegir? La Biodiversitat? L’estabilitat del clima? Cultures tradicionals relacionades amb ecosistemes que poc a poc veuen reduïda la seva possibilitat de supervivència? La història humana és un llarg i de vegades penós camí per formalitzar les relacions entre nosaltres, per establir normes de conducta acceptades, per fixar lleis de cada vegada més justes, equitatives i universals. En definitiva: per a establir drets. El futur humà passa també per establir drets, nous drets. David Tàbara, sociòleg ambiental, diu que el futur de la Humanitat passa per tres vectors: 1) la capacitat de preveure, i d’evitar, conseqüències sobre l’entorn a llarg termini dels nostres actes; 2) la capacitat de preveure, i d’evitar, conseqüències dels nostres actes en els entorns no immediats; i 3) la voluntat d’eixamplar els subjectes de drets; això és: la voluntat d’anar concedint drets a les espècies vives, habitants com nosaltres mateixos d’un planeta únic, petit, solitari, desvalgut en un Univers infinit i misteriós.

No fa encara cent anys, només una part de la Humanitat tenia drets. Ens n’hem oblidat.
Nominalment, ara tota la Humanitat és subjecte de drets. La Declaració dels Drets Humans és essencial per comprendre l’avanç ètic (profundament i positivament emocional, doncs?) de la Humanitat des de la suposada barbàrie primitiva i des de l’egoísme violent de l’antropocentrisme occidental més recent en la Història. Basta a considerar, en aquest sentit, la radical diferència existent entre la poesia paisatgista occidental i l’oriental. Els poemes europeus sobre la Naturalesa són adès encargolats, adès aparatosament romàntics o simbòlics, sempre intel.lectualitzats i intel.lectualitzants (amb honroses excepcions), i la presenten com una força amenaçant, com un escenari devegades dramàtic, o com un signe el sentit del qual cal interpretar amb difícils exercicis d’anàlisi crítica: “Alguns (granots) saltaven;/els seus sanglots eren obscenes amenaces. Algune immòbils,/serens com granades de llot…/S’havien reunit per venjar-se, i jo sabia/que si ficava la mà, els seus ous me la prendrien” (Seamus Heaney). Els poemes orientals sobre la naturalesa, en canvi, i pensem en els haikús japonesos, poden ser brevíssimes espires poètiques i filosòfiques d’una aclaparadora senzillesa, el poeta és part del tot natural: “Un vell estany/Una granota hi salta/El so de l’aigua” (Matsuo Bashö).

No ha d’extranyar que pensem que d’aquí a cent anys més (o potser ja no tants: els processos humans s’acceleren) la flora i la fauna mundial tendran també els seus drets.
Com també en tendran els fenòmens biològics i ecològics essencials, i els ritmes planetaris, i…
El Projecte Simi, que cerca concedir en primer lloc drets als primats superiors, no gaire allunyats de nosaltres geneticament, ha iniciat aquesta sendera innovadora. Caldrà, obviament, un canvi en la manera de governar el món. Caldran fòrums legislatius i executius transnacionals. Caldrà que les societats hagin assolit un seguit de drets fonamentals, a partir dels quals hom pot pensar en drets de categoria i dimensió diferent…

El tema de la Biodiversitat, en aquest sentit, és paradigmàtic. Per què cal protegir un teix, per exemple? Perquè el taxol és un eficaç anticancerígen. Per què protegir un bacteri? Perquè en el nostre aparell digestiu milions de bacteris permeten la nostra digestió, i ens interessa saber què és un bacteri, com funciona, com evoluciona. Per què protegir un pangolín? Perquè és la única espècie animal coneguda, a més de l’esser humà, que permet experimentar la medicació sobre la llebrosia. Per a què serveix una cuca de llum? Perquè la proteïna amb la qual es produeix la seva bioluminiscència serveix com a rastrejador en diagnòstics de malalties humanes. Hi ha, però, respostes alternatives: perquè el teix és un arbre mític –el fus amb què va picar-se la Bella Dorment era probablement un teix. Perquè un bacteri és un ésser prodigiós, diminut, una forma viva essencial, també única evolutivament, i “res no ensenya millor a viure que allò vivent” (Joaquín Araujo). Perquè el pangolín ens sorprèn quan s’enrodella en la seva armadura d’escates de cuiro duríssim, com una bolla, i perquè a més de ser protagonista de preciosos i antics contes indis ens serveix de model en estudis de bioenginyeria. I perquè, tanmateix, la llum de les cuques de llum en la fosca de la nit és fascinant, capaç de fer-nos badar la boca, meravellats com infants davant un tal prodigi.

Fa pocs anys que els psicòlegs ens parlen de com la sola intel.ligència racional no basta per assolir una vida plenament satisfactòria. Afirmen que tal vegada no cal ser massa intel.ligent, sinó que cal sobretot saber usar intel.ligentment la porció d’intel.ligència que tenim. Ens parlen de la importància, fins ara quasi oblidada, de certes habilitats per a adaptar-nos amb serenitat a les circumstàncies de la vida, per a saber sortir amb èxit de les dificultats que el fet de viure ens planteja sense parar, per a usar amb fiabilitat i justesa les dots intel.lectuals que cadascú de nosaltres, en un grau o en un altre, posseïm. Defineixen així una “intel.ligència emocional”, una facultat de la intel.ligència que permet controlar les pròpies idees i emocions, superar les frustracions, identificar i comprendre les emocions dels altres, proposar-se en la vida objectius assolibles; viure, en definitiva, d’un mode més equilibrat i satisfaent.

El concepte d’”intel.ligència emocional” ens permet aventurar-nos en la següent proposta: entenem que la Humanitat en conjunt, i cadascun dels individus humans i cadascun dels grups i societats humanes, haurien de desenvolupar una encara no ben delimitada “intel.ligència ambiental”, però en procés de definició en base als principis d’interpretació dels problemes socioambientals apuntats en aquest article. Una “intel.ligència ambiental” que fos la capacitat de la intel.ligència –la facultat humana per excel.lència- per saber preveure les conseqüències dels nostres actes tant en l’entorn immediat com en entorns llunyans i tant a curt com a llarg termini, per resistir sense fer-les malbé les circumstàncies amb què la imprevisibilitat de la Naturalesa ens obsequia cada instant, i aquí hi ha per ventura l’essència del goig, del risc de viure.

Pensam que la “intel.ligència ambiental” potser només és el sentit comú. El seny que ens fa comprendre, entre d’altres coses, que el creixement econòmic indefinit és impossible en un món de recursos finits, que la gestió dels ecosistemes no pot dependre només del règim de propietat del sòl, que els drets de tots els humans –de les generacions actuals i de les futures generacions- a una vida qualitativament digna, plaentera i lliure depèn de la nostra voluntat de reduir consums, d’estalviar recursos, de distribuir millor les riqueses, de prevenir impactes, d’aconseguir que els Drets Humans arribin a tothom, d’oposar-nos a les guerres i a les tiranies, de respectar els cicles ecològics essencials, de salvaguardar la Biodiversitat del planeta Terra, l´únic capaç per ara, i encara, d’acollir-nos en la infinitud esveradora de l’espai sideral.

Text: Miquel Rayó. Escriptor, pedagog, professor de la UIB i cofundador del GOB.

Bibliografia recomanada

Araujo, J. La naturaleza, nuestro lujo. De bolsillo.
Brown, L. i altres. L’estat del món 2000. Worldwatch Institute(Centre Unesco de Catalunya/Fundació Caixa de Sabadell/Sa Nostra.

Craighead George, J. Julie i els llops.
Grup Promotor/Alfaguara.
Folch, R. Diccionario de Socioecología. Planeta.
Heaney, S. Muerte de un naturalista. Hiperion.
Kipling, R. El llibre de les terres verges. Joventut.
Mosterín, J. ¡Vivan los animales!. Debate.
Mowat, F. Los lobos también lloran. Debate/Crítica
Pagès, J. i Santaeulàlia, J.N (selecció i traducció). Haikús de primavera i d’estiu. Edicions de La Magrana.
Rayó, Miquel. Educació ambiental i llibres per a infants i joves. Di7 edicions.

Tàbara, D. Acció ambiental . Di7 edicions.

Algunes webs d’interès
http://mediamweb.uib.es: pàgina sobre l’educació ambiental, amb enllaços al Fòrum d’Educació Ambiental de les Illes Balears i l’Estratègia Balear d’Educació Ambiental.
http://www.fourmilab.ch/earthview/vplanet.html: esplèndides imatges de la Terra.
http://www.popexpo.net: pàgina del Museu Nacional dd’Història Natural de Paris sobre la població humana.
http://earthobservatory.nasa.gov: causes i els efectes del canvi climàtic.
http://www.unep.org Programa de Medi Ambient de la ONU amb informació sobre el medi ambient i el desenvolupament sostenible.
http://www.enn.com: notícies actualitzades i chats sobre medi ambient.
: la pàgina del més important grup ecologista de les Illes Balears.
http://www.greenpeace.es: la pàgina de la secció espanyola de la prestigiosa associació ecologista internacional
http://www.panda.org: la pàgina del World Wildlife Fund.
http://www.worldwatch.org

: la pàgina del reconegut Worldwatch Institute, entitat que elabora cada any dos textos fonamentals sobre el medi ambient i el desenvolupament sostenible: L’estat del món, i Signes Vitals.
http://www.bcnet.org: sobre la Biodiversitat i la seva conservació.