Posts Tagged ‘cartografies’

Reptes en la cartografia del paisatge

Martes, Noviembre 26th, 2013

Retos en la cartografía del paisaje

El passat dijous 21 de novembre, a la Sala Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans es presentà el llibre Reptes en la cartografia del paisatge. Dinàmiques territorials i valors intangibles. En l’acte interveniren Carme Montaner, cap de la Cartoteca de l’Institut Cartogràfic de Catalunya; Josep Oliveras, president de la Societat Catalana de Geografia, i Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya.
La nova publicació de l’Observatori és el tercer volum de la sèrie ‘Eines’ de la col·lecció “Plecs de Paisatge”, i recull les intervencions al seminari homònim que es va celebrar a Tortosa l’any 2011. El llibre se centra en el mapa —deixant altres tipus de representacions del paisatge— i en els reptes que planteja la cartografia del paisatge a l’hora de reflectir dinàmiques territorials i de plasmar valors intangibles.
És possible cartografiar paisatges? Pot aplicar-se una tècnica objectiva, precisa, exacta, a l’hora de representar la subjectivitat, les emocions, els paisatges com a reflexes de les mirades íntimes i personals? Quines dificultats ens trobam si volem incloure les percepcions de tots els sentits (no només les que rebem a través de la vista) en la confecció de mapes? Un mapa pot reflectir un paisatge que canvia constantment? Les distintes intervencions es plantegen totes aquestes preguntes i algunes més. Tobar les respostes suposa un gran repte, i comporta resoldre dubtes i superar esculls. Les noves tecnologies i la participació ciutadana semblen eines claus a l’hora d’aconseguir-ho.

Convocatòria

Miércoles, Abril 17th, 2013

Volem donar la màxima difusió al curs que ha programat el Col·legi Oficial de Geògrafs de les Illes Balears. S’inscriu en el marc de les noves Tecnologies de la Informació Geogràfica, i aquest any té com a matèria els Sistemes d’Informació Geogràfica i la cartografia digital amb el programa Quantum GIS. Quantum GIS s’ha consagrat com el programa no comercial d’elaboració de mapes a partir de l’anàlisi de dades geogràfiques (vectorial i raster).

El curs no té requeriments de coneixements previs en el maneig de programes de cartografia i SIG, i capacitarà l’alumne a fer anàlisis de dades espacials i a elaborar-ne cartografia temàtica. Per això, el curs s’adreça als interessats en la mapificació i el maneig de dades geogràfiques d’interès ambiental i/o territorial: geògrafs, biòlegs, ambientòlegs, arquitectes, economistes, enginyers o dissenyadors gràfics, però també als estudiants universitaris interessats en la cartografia digital i els SIG.

Per matricular-se cal omplir el full d’inscripció i enviar-lo a baleares@geografos.org, una vegada s’hagi fet l’ingrés de la matrícula.

El preu del curs és el següent:

40 € per a geògrafs col·legiats o precol·legiats, persones en situació d’atur, estudiants universitaris de la UIB, socis de la Societat d’Observadors Meteorològics de les Illes Balears (SOMIB) i socis de la Societat d’Educadors Ambientals de les Illes Balears (SBEA).

70 € per a la resta d’interessats.

Dies: 6, 7, 13, 14 i 15 de maig de 2013 (de 16.00 a 20.00 hores).

Lloc: Seu del Col·legi Oficial de Geògrafs a Palma (Carrer de la Riera, 5A, 2n-3a).

Nombre total d’hores del curs: 20

El Col·legi Oficial de Geògrafs emet el corresponent certificat d’assistència i aptitud, amb especificació del nombre d’hores. S’han sol·licitat 2 crèdits de lliure configuració de la Universitat de les Illes Balears.

A la web del Col·legi de Geògrafs trobareu tota la informació sobre aquest curs, així com el full d’inscripció (Word): http://illesbalears.geografos.org/
. . .
Text: Col·legi Oficial de Geògrafs de les Illes Balears

La veu del paisatge

Jueves, Marzo 14th, 2013

La veu del paisatge és el títol del projecte que el Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó ha presentat al taller d’art contemporani “Paisatge”, organitzat per Reflexes Projectes Culturals i dirigit per Xisca Veny, que s’ha desenvolupat durant els dies 23 de febrer i 2-9 de març a la seu de S’Om.
Descripció del projecte
Definim “paisatge” com a creació humana subjectiva, intangible, abstracta, en la qual hi intervenen la percepció sensorial i l’emocional. Aquesta col·laboració sensorio-emocional ens permet relacionar l’exterior –es a dir, allò que ens envolta– amb l’interior de nosaltres mateixos. El paisatge sorgiria d’aquell instant en el qual es fa possible la comunicació entre l’entorn i l’ésser humà.
Partint de la nostra definició, fotografiam set punts de la casa que es corresponen amb els llocs que els distints participants han elegit com a “paisatges evocadors”. Cada fotografia s’associarà a un poema que explorarà els camins interiors propis. D’aquesta manera territori, imatge i paraula s’uneixen a l’hora de traçar un paisatge personal.
Les fotografies van clavades, sembrades, al mateix lloc on s’han fetes, seguint la recomanació de Perejaume al seu Enclavament a Bellaterra (2007): “Mantingueu ferm el lloc en el lloc. Prou de desprendre. Feu fermança local en tot i pertot. Deixeu en terra la perfecció de la terra. No la vulgueu trasladar a cap més banda. Claveu-la bé allà on es trobi”.

 

Primer paisatge: Jardí d’ombres
M’agraden les cases amb molt de llum i els jardins espessos, salvatges, amb ombres. No vaig anar a pensar que, quan més ombrívol era el jardí, menys llum tenia la casa…

Vull una casa amb llum
on el sol desfaci solituds i angoixes,
on els fantasmes no campin pels racons
i tan sols voltin pel meu jardí d’ombres.

Vull un jardí d’ombres
habitat pels esperits de la nit,
amb una font que ragi trista
(ritme lent i cadenciós de sospirs humits).

El jardí ombrívol envolta ma casa
i barra el pas a la claror.
Les bubotes juguen a conillons:
riuen,
entren,
surten,
viuen.

 

Segon paisatge: Paisatge cartografiat
Entre el concepte d’horitzó i el de paisatge, es dibuixa la cartografia secreta dels dos cossos…

Horitzó:
Falsa meta que s’allunya a mesura que t’hi acostes.
. . .
Dibuix el mapa dels teus aromes amb els ulls clucs.
Recorr el llindar dels teus territoris a les palpentes.
Interpret el llenguatge secret de la teva natura.
I quan, a mig camí, les nostres mans es toquen,
sé que –si vull trobar-me– necessit perdre’m dins tu;
perquè tu ets el meu paisatge.

 

Tercer paisatge: Pluja d’hivern
Plou.
Ni trons ni llamps,
sols aigua que cau
en un ploure condormit.
Sempre el mateix ritme lent
d’un so humit que primer
banya les fulles, la pell,
fins que arriba a les arrels
i deixa el moll de l’os
amarat de melangia.
Com en el vers de na Gemma:
Plou, sense voler.

 

Quart paisatge: El bosquet
Imagín el camp obert, sense filferro que barri el pas. Molta gent, quan tanca el seu bocí, comença a omplir-lo de restes i despulles en el que sembla un intent desesperat de moblar la natura…

Na Lluna i jo
li dèiem “el bosquet”.
Passejàvem,
fèiem cucaveles,
trobàvem rastres,
cercàvem espàrrecs.
Ara és la casa
tancada,
barrada,
espinada i
moblada
d’un ramat.
A les dependències,
somiers rovellats
amb banderoles
de llana.
Els abeuradors,
banyeres amb
l’esmalt
esportellat.
Les butaques,
rodes perdudes
de camió
i tractor.
Runa,
caramulls de runa
que creixen
amb el temps.
Postal
d’una ciutat
inexistent
plena de restes
urbanes.
Na Lluna i jo
seguim el camí
que ens marca
el tancat,
com els xots.
La cusseta
cerca olors
per les voreres.
Jo, de moment,
no he trobat
cap espàrrec
damunt l’asfalt.

 

Cinquè paisatge: Paraula
La biblioteca, els llibres, l’escriptura en silenci i soledat,…

Un cercava, camins endins,
perduda i retrobada
paraula.
Pensava paraules a l’aire
i les penjava a un fil d’argent.
Parlava paraules al paper.
Cercava,
pensava,
parlava…
Un i el món ple d’altres,
un amb un,
un amb ningú,
un.

 

Sisè paisatge: Primer foc
El primer foc com a orígen de l’Univers i el foc com a descobriment que contribuí a fer-nos més humans…

El primer foc crema
a l’interior de cada pedra,
a l’interior de cada arbre,
a l’interior de cada home.
Ho diu la veu de la cendra,
la llenya que es desfà,
la dansa de la flama,
el crit de la guspira,
i l’home ho sap;
perquè extén les mans cap al foc
i la història es reescriu
entre l’escorça i la pell.

 

Setè paisatge: Desmembrament d’un somni
Futur…, el futur dels que acaben de néixer i dels que encara no han nascut. Ells tenen per davant el repte d’aprendre a sentir, valorar i estimar el paisatge; aquest somni que les cultures han anat entreteixint, puntada a puntada, al llarg dels segles i pel qual hem de lluitar abans de què es desfaci i quedi convertit en un simple record perdut en la memòria…

Eres una presència sense cos i
te’n vaig tallar un que
no et fes rues a la sisa.
Eres un rostre sense veu i
vaig pintar-te’n una,
cosint a punt de creu
paraules i silencis.
Vaig omplir de pensaments
els racons que estaven buits,
com qui emboteix un ninot
amb trossos de drap i serradís.
I no tenies nom.
I mentre l’inventava,
les teves mans es llagaven
i els braços se’t cobrien de ferides.
Mai no n’he sabut, de cosir;
les agulles em punxen els dits
i els didals em fan nosa.
És per això que ara et desfàs i
quan ja no quedi rastre
ni del teu cos,
ni de la teva veu,
ni dels teus pensaments;
tan sols seràs el record
d’una presència,
d’un rostre,
d’un nom.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà. Els poemes “Jardí d’ombres” i “Paraula” pertanyen al poemari Paraules, silencis (Edicions Ca’n Sifre, 2008); “El bosquet” i “Desmembrament d’un somni” estan inclosos a Dreceres entre els malsons i la vigília (Edicions ca’n Sifre, 2009); “Pluja d’hivern” i “Paisatge cartografiat” són noves versions d’escriptures anteriors; “Primer foc” és un poema inèdit escrit amb motiu d’aquest taller.

Cartografies V

Miércoles, Septiembre 12th, 2012

Durant els segles XX i XXI, moltes personalitats del món de l’art, de la cultura i del pensament han utilitzat la cartografia per expressar idees. D’aquesta manera, una disciplina científica i objectiva s’ha convertit en una eina que també possibilita la representació de tot allò que és íntim, subjectiu, intangible. Una de les primeres llavors en aquest procés de subjectivació, d’aquesta nova manera d’entendre la relació temps-espai, la podem trobar a les llegendes dels aborígens australians que ens parlen de les “cançons de senders”. Descriuen camins traçats al cel, mapes celestials que s’han de seguir si no es vol perdre el rumb al llarg de la vida. Les cartografies emocionals, contràriament al que molts podrien pensar, tenen el seu origen als salons francesos del segle XVIII. Des d’aquell moment i fins ara, els mapes representen tot tipus de territoris i de paisatges: artístics, literaris, mentals, conceptuals, emocionals, sensorials,… Al cap i a la fi, els mapes ens permeten fer front al caos que ens envolta, exposar ordenadament i, com hem dit altres vegades, copsar amb una mirada una realidad que, d’altra manera, resultaria inabastable.
Cartografies Contemporànies, dibuixant el pensament és una exposició de CaixaForum de Barcelona que fa un recorregut per l’obra de més d’una seixantena d’artistes que han explorat les posibilitats de la cartografia com a forma d’expressió lliure i personal. La mostra es vertebra seguint els eixos següents:
. El llenguatge cartogràfic.
. Tipus d’espai.
. Cartografies socials i polítiques.
. Cartografies del cos.
. Mapes de l’experiència viscuda.
. Mapes de l’intangible.
. Mapes conceptuals.
No ens agradaria obviar cap dels artistes participants, per això en donam la relació completa en estricte ordre alfabètic: Ignasi Aballí, Francis Alÿs, Efrén Álvarez, Giovanni Anselmo, Art & Language, Zbynék Baladrán, Artur Barrio, Lothar Baumgarthen, Erick Beltrán, Zarina Bhimji, Ursula Biemann, Cezary Bodzianowski, Alighiero Boettti, Christian Boltanski, Marcel Broodthaers, Stanley Brown, Trisha Brown, Bureau d’Études, Los Carpinteros, Constant, Raimond Chaves i Gilda Mantilla, Salvador Dalí, Guy Debord, Michael Drucks, Marcel Duchamp, El Lissitzky, Valie Export, Evru, Öyvind Fahlström, Félix González-Torres, Milan Grygar, Richard Hamilton, Zarina Hashmi, Mona Hatoum, David Hammons, Thomas Hirschhorn, Bas Jan Ader, On Kawara, Allan Kaprow, William Kentridge, Robert Kinmont, Paul Klee, Yves Klein, Hilma af Klint, Guillermo Kuitca, Emma Kunz, Mark Lombardi, Rogelio López Cuenca, Richard Long, Cristina Lucas, Anna Maria Maiolino, Kris Martin, Gordon Matta-Clark, Ana Mendieta, Norah Napaljarri Nelson, Dorothy Napangardi, Rivane Neuenschwander, Perejaume, Grayson Perry, Santiago Ramón y Cajal, Vahida Ramujkic, Till Roeskens, Rotor, Ralph Rumney, Ed Ruscha, Carolee Schneemann, Robert Smithson, Saul Steinberg, Hiroshi Sugimoto, Willy Tjungurrayi, Joaquín Torres García, Isidoro Valcárcel Medina, Adriana Varejao, Oriol Vilapuig, Kara Walker, Adolf Wölfli.
L’experiència ens ha resultat fascinant i enriquidora. Tan sols ens ha mancat una cosa: el catàleg de l’exposició que permetés deixar-ne constància documentada. No s’ha fet. Una vertadera llàstima. La mostra està oberta al públic fins dia 28 d’octubre. Si voleu més informació podeu trobar-la a la pàgina www.fundacio.lacaixa.es
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Perejaume, la veu de la natura

Domingo, Enero 29th, 2012

“També veia l´autor amb les llavors de la desaparició
i plantava clarianes d´obra
i elaboradíssimes creacions de brot decreixent
i, en plena llum, algunes flames es feien enrere
i es tornaven brasa i, després, llenya”.
*

La Pedrera exhibeix fins dia dotze de febrer una exposició retrospectiva de l´artista Perejaume amb la particularitat de mostrar, a més d´una sèrie d´obres realitzades al llarg dels darrers vint anys, d´altres creades expressament amb motiu d´aquesta ocasió. El títol és prou significatiu: Ai Perejaume, si veies la munió d´obres que t´envolten, no en faries cap de nova! I és que, certament, si seguim les teories del decreixement (que poden aplicar-se a qualsevol àmbit de la societat actual, el cultural tan sols n´és un més),“Certes coses augmenten en ser minvades/i d´altres minven en ser augmentades”. Amb la finalitat de fer més palès aquest excés, les obres omplen les sales sense deixar espais en blanc ni temps per pensar l´absència de silencis. Curiosament, i aquesta és una apreciació personal i, per tant, completament subjectiva, la sensació d´atapeïment tan sols se sent a les sales on s´exposen els quadres i s´esvaeix quan ens trobam als espais on entram en contacte directe amb la natura, i no amb la seva representació: “Natura i signatura”, “Obra en préstec”, “Guixar amb el Pirineu”, “Suro pelagrí”,… En aquests casos, la força de les pedreres, l´escriptura poètica del relleu de les muntanyes, o l´escorça de les suredes va deixant el seu rastre a l´arquitectura gaudiniana, com si la màgia del bosc i de les serralades es traslladàs a l´entorn urbà.
Un mes abans de la inauguració, va publicar-se el que s´ha considerat el tercer poemari de l´autor, Pagèsiques. Utilitzo l´expressió “s´ha considerat” perquè, segons la meva humil opinió, tots els llibres de Perejaume estan escrits en llenguatge poètic i utilitzen els recursos propis de la poesia; per tant, pens que, en aquest cas, és ben inútil posar etiquetes: pintura, land-art, fotografia, video-instal·lacions, cartografia, assaig, poesia, accions, dibuix… Fins i tot el terme “artista multidisciplinar”, tan de moda actualment, em sembla que està de més. Perejaume és, en majúscula i en el més ampli i complet sentit de la paraula, un Artista que quan camina, escriu: “Escrivia anant a peu…”; “Amb el text, ell davant i jo darrere, avançava entremig dels arbres” i quan escriu, pinta: “Ni que no ho vulgui, aquestes mateixes lletres pinten. Ni que no ho vulguin” fins que els límits entre obra escrita i obra feta queden difuminats, es confonen i desapareixen: “¿No creus que paraules i obres cada dia se t´assemblen més? El fer i el dir se´t barregen en massa com si provessin de conformar, entre ells, uns colors compartits”.
Exposició i publicació ens donen l´oportunitat de tenir davant de manera simultània paraules i obres. Si llegim, trobarem en l´escriptura la llavor del fer i si observam, descobrirem dins cada obra l´essència del dir. Així, el poema “L´obra de Virgili” i el video “So acimat que fan les 40 notes d´El cant dels ocells tocades alhora” mostren un estret paral·lelisme que també trobam entre “Pintura d´Olot que ha retornat la seva imatge a Olot” i els versos “Jo faig obra, però és tan d´ells el mèrit que l´obra em diu: Me n´hauré de tornar al bosc”, o entre l´obra “Exvots” i dos dels poemes: “Els exvots pinten miracles…” i “M´agradaria molt de saber escriure exvots…”. Aquest paral·lelisme pot transformar-se en la identificació més completa. És el cas de “Palmera” i “Alzina” i els versos “El text gira camí./Les alzines branden palmons” i “Les alzines s´omplen de joies i es pentinen”.
El mèrit de Perejaume no radica tan sols en l´excel·lència de la seva poesia, ni tampoc en què sigui considerat un dels màxims representants de l´art contemporani, sinó en haver sabut pensar, dissenyar i construir una arquitectura conceptual pròpia i expressar-la amb tots els llenguatges possibles. Perejaume utilitza recursos lingüístics com la personificació, la metàfora, la derivació i la polisèmia, per recrear tant la llengua escrita com el llenguatge visual. El resultat és que les seves obres visuals són poemes i els seus poemes són pintures. Perejaume es submergeix dins la seva pròpia veu a la recerca de la veu del paisatge, una veu geològica, atmosfèrica, vegetal, animal: “¿Per què hauria de ser humana i només humana la veu del món?”. Posa cara a cara l´obra de l´artista i l´obra de la natura, tal vegada l´art més autèntic, i explora els seus límits, el seus punts de confluència i el grau de compromís que s´hauria d´establir entre l´home i el món:

“Vaig oferir la meva paraula al turó
i el turó era muntanya de veu
i bosc de remor de paraules,
i, escandit en rengles i fileres,
el bosc es frasejava, es repartia,
mentre torçava els seus arbres
en la meva boca
i els feia cruixir”
.
. . .
*Els versos en cursiva corresponen al llibre de Perejaume Pagèsiques, Edicions 62, Barcelona 2011.

VVAA. Ai Perejaume, si veies la munió d´obres que t´envolten, no en faries cap de nova! (catàleg), Obra Social CatalunyaCaixa, Barcelona 2011.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

L´art de caminar: paisatges naturals, urbans i virtuals

Viernes, Julio 22nd, 2011

“Sent que la natura em parla, em diu alguna cosa com si taquigrafiàs. Aquesta taquigrafia pot tenir paraules indesxifrables (…) però quelcom queda del que han dit aquell bosc o aquella platja o aquella figura”. (Carta de 1882 de V. Van Gogh).
Alberto Ruiz de Samaniego, al seu article Revelación del lugar. Apuntes sobre el caminar, va de la mà de grans artistes que forjaren la seva filosofia i el seu art passa a passa per camins, camps i muntanyes. Mentre passejam entre les línies, ens anam trobant noms i cites: Kierkegaard, Nietzsche, Cézanne, Rousseau, Mandelstam, Thoreau, Richard Long, Robert Walser, Baudelaire, Pessoa, Paul Klee, Rimbaud…, representants, tots ells, de les distintes branques de l´art, caminants incansables, contempladors de paisatges, exploradors de senderes interiors, traductors de mirades, conqueridors de paraules traçades amb la ploma o els pinzells. D´alguna manera, quan caminen, el món també ho fa al seu pas i allunyen la idea d´una natura estàtica, inamovible: “El bosc flueix, és un fluid verd i profund, les seves branques són les seves ones, el verd és el líquid, jo mor i fluesc amb el líquid, amb les ones. Ara som ona i líquid, som fluid, som bosc…”. Em resulta inevitable establir un paral·lelisme entre aquestes paraules de Robert Walser i les imatges de serralades que Perejaume transllada al paisatge marí, on les ones són els pics que van canviant, avançant, fluint… Els veig. Tots ells reunits. Una conjunció d´oïstes en un exercici que elimina d´una bufada la dimensió temporal. Thoreau, com qui no diu res, comenta: “Estar a la natura és estar a disposició de les paraules” i Perejaume, sense aturar el seu pas, contesta: “Totes les coses s´inscriuen en l´acte de caminar com si hi trobessin una funda”.

Va ser el 14 d´abril de 1921 quan Dada inaugura el que podríem denominar “art de caminar per la ciutat”. Plou. El grup parteix de Saint-Julien-le-Pauvre amb l´objectiu de visitar els llocs més banals de París. Per primera vegada, l´espai urbà es converteix en objecte artístic. Aquesta fou l´única d´una sèrie de visites previstes que no arribaren a realitzar-se mai.
Alguns anys després, els surrealistes combinaran les deambulacions pel camp i per la ciutat a la recerca dels territoris de l´inconscient, com una forma de translladar les seves experiències amb l´escriptura automàtica a l´espai real.
Letristes i situacionistes van una passa més enllà. Consideren les seves derives urbanes un mitjà per lluitar contra els abusos del sistema capitalista i de la burgesia com a classe social. Per aquest motiu, la seva actitud sol ser provocadora, visiten barris marginals o zones prohibides al públic i editen guies turístiques atípiques en un intent de cartografiar idees, amnèsies, emocions, un joc d´alternància entre buits i plens fragmentats.
Aquesta és l´herència que reben els col·lectius actuals que, seguint les passes dels seus predecessors, organitzen itineraris per mostrar les dificultats que comporta avui dia sortir a peu d´unes ciutats pensades i fetes a la mesura dels cotxes i no dels éssers humans: Stalker (Observatori Nòmada d´Italia), l´Observatori Nòmada de Barcelona, el Col·lectiu Sitesize, Asociación A Pie (Madrid), TUP (Colectivo de Arte Trabajos de Utilidad Pública de Chile). Aquests grups col·laboren en iniciatives comuns com el “Projecte Riera-Rambles” o el “Proyecto Fachada”. La interdisciplinaritat i la participació ciutadana marquen una labor on arquitectes, escriptors, artistes,… treballen pel paisatge des del paisatge:
“El terme recorregut es refereix al mateix temps a l´acte de travessar (el recorregut com acció de caminar), la línia que travessa l´espai (el recorregut com objecte arquitectònic) i el relat com espai travessat (el recorregut com estructura narrativa)”.
F. Carreri, Walkscapes.
No m´agradaria acabar sense mencionar dues experiències allunyades en el temps l´una de l´altra però íntimament relacionades:
Dia 26 de setembre de 1967, Robert Smithson realitza una caminada per Passaic, la ciutat on va néixer. Fa sis aturades davant sis monuments que fotografia amb la seva càmera Instamàtic 400:
1- El pont sobre el riu Passaic.
2- La gran canonada.
3- La plataforma de bombeig.
4- El monument font.
5- L´aparcament.
6- El caixó d´arena.
Es tracta d´un viatge que dóna testimoni de les intervencions humanes sobre el territori i del pas del temps que transforma les runes del paisatge industrial en monuments contemporanis entròpics. L´acte de caminar pels no-llocs, per les franges dels paisatges de les perifèries, es converteix en un homenatge a la desolació que comporta contemplar el que l´artista denomina “les runes alrevés” en contraposició a les “runes romàntiques perquè els edificis no cauen en runes després d´haver-se construït, sinó abans de construir-se”.
A finals del mes de juliol de 2009, l´escriptor Agustín Fernández Mallo du a terme l´itinerari anterior de manera virtual. Ho fa assegut davant el seu ordinador. Segueix exactament les passes de Robert Smithson connectat a Google maps i realitza les fotografies dels llocs on estaven ubicats els sis monuments enfocant directament la pantalla amb la càmera del seu telèfon mòbil. Des del moment de l´inici del seu viatge, Agustín Fernández Mallo sembla adquirir el do de la ubiqüitat: Per una banda es mou pel seu apartament de Nova York, per altra adopta la personalitat del cursó i, amb ajuda del ratolí, fa el que ja havia fet Smithson: comprova els efectes del temps i de la mà del home sobre el paisatge de Passaic, i en deixa testimoni gràfic i escrit.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà
. . .
Enllaços d´interès:

www.sitesize.net

www.tup.cl

citywiki.ugr.es/wiki/constant.NEW_BABYLON.

www.robertsmithson.com

www.catpaisatge.net/franges2010
. . .
Bibliografia:

CARRERI, Francesco. Walkscapes. El andar como pràctica estética. Editorial Gustavo Gili, Barcelona 2002.
FERNÁNDEZ MALLO, Agustín. “Mutaciones. Un recorrido por los monumentos de Passaic 2009” a El hacedor (de Borges), Remake. Editorial Alfaguara, Madrid 2011.
PEREJAUME. Obreda. Edicions 62, Barcelona 2003.
RUIZ DE SAMANIEGO, Alberto. “Revelación del lugar. Apuntes sobre el caminar” a MADERUELO, Javier (dir.) Paisaje y Arte. Editorial Abada, Madrid 2007.
SMITHSON, Robert. Un recorrido por los monumentos de Passaic, Nueva Jersey. Editorial Gustavo Gili, Barcelona 2006.

Cartografies (IV)

Miércoles, Junio 9th, 2010

Reflectir damunt un mapa elements que es poden percebre de manera objectiva és molt més senzill que intentar traduir a símbols la subjectivitat perquè, en aquest cas, hi intervé la interpretació de la mirada del emisor i la de tots els possibles receptors; unes mirades que depenen dels registres personals de cada un i de les emocions, positives i negatives, que associam amb aquests registres. Les olors i els sons responen a reaccions químiques i a fenòmens físics comprovables i objectius, però també comporten una càrrega de subjectivitat important, tal vegada perquè únicament ens arriben per un dels nostres sentits i hem de suplir amb la imaginació o amb els records la part d´ells que no podem experimentar. Si  consta sobre el paper que a unes coordenades determinades hi trobarem un arbre, una vegada que estiguem al seu davant el podrem veure amb els ulls, el podrem tocar amb les mans, sentirem la remor de les branques i les fulles, olorarem la seva escorça… El fet de captar una mateixa realitat de vàries maneres fa que la seva existència ens sembli més certa.

L´ésser humà ha trobat la forma de representar un espai tridimenional sobre una superfície plana però, en el cas que ens ocupa, hi hauríem d´afegir la dimensió temporal i això és una mica més complicat. Els sons i les olors són efímers, canviants i depenen d´altres factors. Imaginem que hem decidit traçar un mapa d´aquestes característiques i hem elegit limitar la zona d´estudi a la plaça d´un poble. Les variacions dependran de l´hora en la qual ens trobem (dia/nit, entrades i sortides de l´escola, horari comercial, recollida de fems, …), del dia de la setmana, de les condicions atmosfèriques (la pluja, els trons i llamps d´una tempesta, la presència o absència de vent, la seva direcció i intensitat), de l´estació de l´any,… Tots els mapes, amb el pas del temps, s´han d´anar actualitzant però aquesta tasca seria impensable en relació amb els sons i les olors perquè la seva percepció varia constantment segons les interferències dels uns amb els altres. A més, en el cas dels sons també hauríem de tenir en compte la “intensitat” del silenci.

Jaume Garriga a l´article titulat Un univers hologràfic (dins el llibre En resonància. Noves fronteres de la ciència, l´art i el pensament. Editat conjuntament per Arts Santa Mònica i la Generalitat de Catalunya. 2009), ens parla dels “diagrames causals” que permeten representar l´espai i el temps d´una manera conjunta. Tal vegada podríem trobar sol·lucions si exploràssim els camins de la Física Teòrica.

Una altra dificultat amb la qual ens podríem topar seria l´elaboració del llistat amb la denominació de les olors i dels sons. En citaré alguns exemples:

La mar sona de diferent manera segons les ones rompin a una platja d´arena, a una de pedres, o si esclaten directament sobre les roques. Tampoc és el mateix escoltar-la en dies de temporal o de calma. La força del vent també és important.

Una font pot tenir molts de sons depenent dels materials sobre els que vessa l´aigua, la pressió que té i la distància des de la qual cau.

El vent no sembla el mateix si bufa entre els pins, entre els fassers, entre les roques o entre les canyes.

Una platja no farà la mateixa olor si està deserta o si està plena de gent (les cremes bronzejadores i el menjar deixen el seu rastre). També hi haurà variacions si l´alga o la posidònia que ha tret la mar està seca o banyada. Durant els caps de setmana, moltes embarcacions s´acosten a la vorera i podem ensumar el gasoil dels motors.

Olors i sons tenen una gran importància perquè d´ells també depèn la percepció que tenim dels paisatges. Pens que seria molt important dur a terme una recerca interdisciplinària per aconseguir que algun dia aquests mapes utòpics deixassin de ser cartografies impossibles.

Text: Maria Àngels Moyà

Cartografies (III)

Martes, Junio 8th, 2010

Hem parlat de les cartografies de tot allò que és tangible i que es correspon amb una realitat física. Hem parlat de les cartografies de llocs imaginaris, inexistents. Hem parlat de cartografiar emocions, pensaments, sentiments… En qualsevol cas, fins ara, la suprfície utilitzada per traçar els nostres mapes ha estat el paper (de la mateixa manera hauríem pogut usar altres suports com cartó, pergamí, tela o la pantalla d´un ordinador). Ara m´agradaria fer referència a les cartografies dibuixades directament damunt el territori.

Alessandro Baricco explica al seu llibre Esta historia (Anagrama 2007) el somni d´un home: construir un circuit de carreres que representi el mapa de la seva vida. Es a dir, el seu projecte consisteix en cartografiar sobre el territori la totalitat d´una existència. Les frenades, les acceleracions, totes les rectes i cada  un dels revolts aniran dibuixant les circumstàncies amb les quals s´ha trobat, les pors, les alegries, els amors, les frustracions… Quan miram un mapa de carreteres, tots els camins condueixen a algun lloc, uneixen pobles i ciutats, cada un opta per un punt de partida i un d´arribada. El protagonista de Esta historia vol que aquests dos punts coincideixin, l´origen serà també el final, naixement i mort.

Perejaume documenta a Oleoducte (Edicions Polígrafa 1999) l´experiencia de cartografiar un dibuix de Lluís Rigalt, que mostra la penya de Vallcarca, sobre l´illa de Cabrera. En primer lloc, traça les coordenades de l´obra com si es tractàs d´un mapa i, posteriorment, les reprodueix sobre el terreny, a tamany real, amb les seves pròpies passes. Finalment, ambdues representacions se superposen aconseguint, no sols intervenir sobre el territori per cartografiar una obra pictòrica, sinó també circumscriure i fusionar paisatges tal com cita ell mateix: “gràcies a aquesta confusió de terres i d´autors, de mans i de peus, d´esguards i fressats, d´obres i d´estris, el relleu de l´illa fos, per fina força, narrat a perfils”.

Text: Maria Àngels Moyà

Cartografies (II)

Lunes, Junio 7th, 2010

Gian Mario Anselmi, de la mà de diversos autors, traça un itinerari literari titulat Mapas de la literatura europea y mediterránea (Editorial Crítica 2002). A la portada hi veim reproduït un fragment del mapa de la Mediterrània i del Nord d´Àfrica de Juan de la Cosa. Es tracta d´un recorregut on les paraules, i no els dibuixos o les línies, marquen els camins a seguir.

Confeccionar gràficament els mapes literaris dels diversos autors és una idea que es pot dur a la pràctica. Tan sols fa falta haver llegit i conèixer en profunditat la totalitat de la seva obra. Jo he començat la tasca amb alguns poetes. La poesia és un gènere que permet reseguir amb més facilitat que la novel·la els rastres que l´esperit deixa en l´escriptura, perquè el fil argumental i l´existència d´uns personatges ficticis actuen de pantalla protectora i poden desviar la nostra atenció del que realment importa: l´essència més íntima de l´escriptor.

Per reflexionar sobre el conjunt de l´obra poètica d´un autor, s´ha d´analitzar d´una manera global, sense perdre la referència del “tot”. Per això, la idea del mapa literari em sembla molt adient per aconseguir-ho perquè, com deia anteriorment, ens permet copsar amb una sola mirada un territori inabastable. No té cap sentit intentar explicar que a un poema el color blau té un sentit determinat si, al llarg del temps que l´escriptor ha dedicat a la seva obra, podem trobar moltes simbologies per aquest mateix color. Sí seria interessant descobrir les metàfores personals que van repetint-se al llarg de tota la vida literària, les que es difrencien de les simbologies de manual, les que fan que una poètica tengui el segell personal del creador. Després, si aconseguíssim descobrir-les, podríem intentar interpretar-les, però no abans.

Per tant, el suport del nostre mapa seguiria essent una superfície plana i el territori representat, una poètica on pensaments, vivències, emocions, sentiments, desigs, llocs reals i imaginaris, paraules, silencis, utopies,… ens guiarien per una ruta cap a la subjectivitat, i ens anirien desamagant les cartografies de la ment, del cos i de l´ànima.

Text: Maria Àngels Moyà

Cartografies (I)

Domingo, Mayo 23rd, 2010

Cartografia: “Art i ciència que té per objecte la concepció, preparació i realització de mapes, així com la seva utilització. La confecció de mapes és anterior a l´escriptura” (Enciclopèdia de la Llengua Catalana).

Des de que en tenc record, els mapes m´han atret d´una manera hipnòtica. De ben petita, obria a l´atzar els llibres de geografia, els atles o l´encicopèdia i deixava passar el temps observant aquelles representacions de terres desconegudes. Imaginava els paisatges de cada zona, traçava rutes entre els pobles i ciutats, veia la gent habitant les taques de color pintades sobre el paper. Però el que més em fascinava era el fet de poder copsar, amb una sola mirada, la totalitat d´una realitat que, d´altra manera, em resultava inabastable.

Fins aquell moment, tots els mapes amb els quals m´havia topat s´adaptaven a la definició que venia al diccionari: “Representació gràfica plana de la superficie de la Terra, o d´una porció d´ella, segons una escala i una projecció donades”. Va passar temps abans de descobrir que, tal vegada, l´accepció es podia ampliar i, fins i tot, donar a la paraula un significat metafòric.

Mapes de carreteres, econòmics, físics, polítics, climàtics, topogràfics, estelars, de flora i fauna… Els mapes conceptuals comencen a allunyar-se de la definició estàndard i s´acosten més al que tradicionalment entenem per esquemes. No en parlem dels mapes de cromosomes que estan representats com a diagrames o gràfics.

Alianza Editorial va publicar un llibre de Gianni Guadalupi i Alberto Manguel: Guía de lugares imaginarios que recoeix els indrets (pobles, ciutats, illes, països,…) presents a l´imaginari popular, al cinema i a la literatura; els descriu exhaustivament i n´hi inclou un mapa detallat: Brigadoon, el País de les Meravelles, l´Atlàntida, Liliput, el País de les Fades, l´illa del capità Sparrow,… També Ana Mª Matute traça el mapa del Regne d´Olar on habita l´inoblidable Rei Gudú, i el protagonista anònim de Murakami dibuixa la Ciutat de la Fi del Món. Són mapes reals d´uns llocs inexistents que representen la utopia.

Text: Maria Àngels Moyà

Joan Nogué “Entre paisajes”

Lunes, Enero 25th, 2010

El Catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona i Director de l´Observatori del Paisatge de Catalunya, ens meravella amb un llibre molt especial:” Entre paisajes”, publicat per l´Editorial Àmbit (Barcelona 2009).Joan Nogué fa un recorregut pels paisatges visibles i invisibles que ens envolten i que es poden percebre, no sols quan els miram, sinó mitjançant els cinc sentits. Per això ens parla de cartografiar les emocions, les olors i els sons. Per les seves pàgines transcorren llocs i no-llocs, camps, muntanyes i ciutats…També ens convida a fer una reflexió de cara al futur i animaa la societata prendre una postura ètica per superar els reptes que se´ns plantegen dia a dia envers aquest tema.