Posts Tagged ‘ceramica raku’

Jaume Amigó: reportatge d’una residència

Lunes, Julio 15th, 2013

Està encapotat. De bon matí han gaigut quatre gotes. Un dia magnífic per posar-se davant l’ordinador i fer memòria del que han estat aquestes últimes setmanes amb l’artista Jaume Amigó…

L’arribada

El forn

La base és una placa refractària sobre la que descansa una estructura de ferro recoberta interiorment per una manta tèrmica. Una sèrie de totxos refractaris s’arrengleren al voltant de la base evitant que la temperatura baixi i que el foc s’escampi. El forn –que s’alimenta amb gas propà– ha estat dissenyat, construït i muntat per Jaume Amigó amb l’ajuda de l’artista japonès Koichiro Togita.

El taller

Al taller s’hi realitza l’esmaltat de les peces, així com la feina de documentació fotogràfica de les obres abans i després de la cocció. També és el lloc per pensar i planificar l’activitat de cada jornada.

El procés de cocció

A les cinc de la tarda, en Jaume posa el forn en marxa després de col·locar-hi les peces amb molta cura. El plats més grossos es couen d’un en un i els de menor tamany comparteixen espai. La primera cuita del dia és la més llarga –de dues a dues hores i mitja, aproximadament– perquè el forn ha de passar de 0 a 900 graus. Després, a mesura que el forn ha agafat la temperatura adient, el temps de cocció s’abreuja.

En Jaume és pacient. S’asseu devora el forn i espera. Vigila la combustió, regula la temperatura, observa els canvis de color de la ceràmica, controla el temps,… De tant en tant obre un llibre, escolta música, o aixeca els ulls deixant anar la mirada: la terra, els ullastres, la paret seca, els ametllers, Cabrera.
Quan s’acosta el moment de treure les peces, ens avisa. A un costat del forn ja està preparat el cercle amb serradures de fusta i el ribell amb aigua per refredar les obres. Estam a l’expectativa, amb la càmera a les mans; perquè encara que el procés sigui sempre el mateix, cada cuita és diferent. Una mescla de nerviosisme i emoció continguda fa que els darrers minutus no acabin de passar mai. Finalment, en Jaume obre el forn i l’espectacle de llum i so comença.

El sol s’ha post fa una estona. De cop i volta, les ombres desapareixen i una intensa llum vermella ens descobreix una ceràmica que sembla transparent. Ho hem vist una, cinc, dotze vegades i cada una d’elles ens ha meravellat. És un moment màgic.

Amb l’ajuda d’unes esmolles i d’uns guants de material aïllant, en Jaume treu les peces del forn i les col·loca damunt les serradures, que s’encenen i deixen anar una intensa fumerada. És el moment de tapar-ho tot amb un gran cubell de giny. Les parts esmaltades s’aniran crivellant pel canvi brusc de temperatura i la resta agafarà el color negre del fum. Seguim els moviments d’en Jaume en silenci i escoltam atentament com es va crivellant l’esmalt. Ell aixeca el cubell vàries vegades per afegir-hi serradís i deixar-hi entrar l’aire necessari per a la combustió.

Seguidament, la ceràmica s’acaba de refredar dins l’aigua, que –en contacte amb les peces– en pocs segons agafa el punt d’ebullició. Després d’una bona neteja, veim el resultat final. L’obra acabada va passant de mà en mà. Sabem que és un moment únic –quasi místic–, en el qual se’ns dóna la oportunitat d’acariciar la bellesa de l’art i sentir-la íntimament a través de la vista i de la pell.

L’acomiat

En Jaume prepara l’equipatge, desfà el forn i empaqueta totes les eines. El taller queda net i ordenat. El temps de la seva estada ens ha passat volant. Sembla que va ser ahir quan arribà. A Catalunya l’espera un estiu intens de feina que ha de tenir enllestida pel setembre. Mentre ens dirigim per última vegada al lloc que ocupava el forn, sentim la melangia que comporta l’absència. Quan hi arribam, però, no podem evitar un somriure de satisfacció. Ens queda el record de l’experiència viscuda, la qualitat humana d’en Jaume, la il·lusió pel retrobament i el rastre que deixà el foc damunt la terra.
. . .

Nota: Totes les obres de ceràmica raku que l’artista Jaume Amigó ha realitzat durant la seva residència es poden veure a la galeria d’imatges de la nostra web.

. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Raku

Domingo, Julio 14th, 2013

Encara que l’origen de la ceràmica raku es trobi a Corea, va ser al Japó de finals del segle XVI on es va desenvolupar i on va agafar força, fins arribar a convertir-se en un dels trets d’identitat de la cultura japonesa tradicional.
Quan parlam de raku, parlam d’una tècnica rica en conceptes que va lligada al budisme zen, a la cerimònia del te i a l’estètica wabi-sabi. Quan parlam de raku, parlam d’intimisme, d’espiritualitat, de simplicitat, de rusticitat. Les peces es treballen a mà i mai no es fa servir el torn en el modelat. Parlam de la fugacitat del moment, de natura, de minimalisme i d’atzar. Tots els materials que utilitzem en la combustió, així com les condicions atmosfèriques de cada moment i de cada indret, influiran en l’obra. En definitiva, parlam de la bellesa que es troba en la imperfecció.
Aquest passat dissabte, l’artista en residència Jaume Amigó ha volgut descobrir-nos els secrets de la ceràmica raku oferint una demostració de tot el procés de la cuita a un grup d’amics interessats en conèixer aquesta tècnica. Des de les cinc de l’horabaixa i fins l’entrada de nit, el forn va estar en funcionament i es realitzaren tres cuites. Paral·lelament, s’acondicionà un espai dedicat a l’exposició de les obres acabades al llarg d’aquestes setmanes. Els assistents gaudiren de la màgia que es desprèn de la conjunció dels quatre elements: foc, aire, aigua i terra, així com de les explicacions de l’artista davant els dubtes i preguntes que li anaven plantejant. Per acabar, un sopar va posar fi a una jornada plena d’emocions.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

El Japó a taula

Lunes, Julio 1st, 2013

La visita de l’artista Koichiro Togita al Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó és un privilegi que ens ha permès organitzar un autèntic sopar japonès.
De bon matí, hem anat al mercat de l’Olivar a comprar el peix: pagre, tonyina i calamars de potera. La resta d’ingredients –salses, condiments, algues, fideus– i fins i tot els ganivets que ha utilitzat durant la preparació, han vengut directament del Japó.
Togita ens explica que l’èxit d’un bon àpat depèn de tres factors: que el peix sigui fresc, que no es rompi la cadena de fred des del mercat fins a casa, i que s’eliminin les butzes, les escates i la pell el més aviat possible. La tècnica del tall també és important perquè segons com el tallam, el peix s’oxida a distinta velocitat i aquest fet repercuteix en el sabor.
Abans de començar la feina, Togita pronuncia una paraula: “gomenasai”, per demanar perdó al peix. Després el veim treballar d’una manera experta, lenta i meticulosa.

 


Col·loca els plats sobre la taula. Es tracta d’unes peces de ceràmica raku molt especials perquè han estat disenyades i realitzades pel propi artista i s’han cuit avui mateix al forn que Jaume Amigó i Togita han muntat al Centre. El menú: sopa de miso, sashimi, fideus amb soja i sèsam, alvocats, calamars preparats de tres maneres diferents… Contemplam el menjar com a part d’un ritual on hi intervenen tots els sentits. Primer el gaudim amb la vista i amb l’olfacte. Finalment, una vegada el tastam, també amb el paladar.
Mentre sopam, ens va explicant els costums del seu país, de la seva cultura, de la seva família. Com dèiem, tot un privilegi per a nosaltres i un plaer que mai no oblidarem. Arigato, Togi san.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

El territori de l´artista

Lunes, Noviembre 22nd, 2010

Qualsevol artista, tant com a creador com a difusor de la seva obra, es veu obligat a moure´s per distints territoris. Des del moment que concebeix les idees, fins que les exposa davant del públic, ha hagut de recórrer un camí de paisatges molt variats: els llocs on té per costum proveir-se dels materials, el taller on emmarca les peces, els paratges que envolten el mercat de l´art: institucions, galeries, premsa, possibles compradors,…però on millor es pot apreciar la seva feina és al seu estudi. És allà on l´artista estableix un diàleg amb ell mateix, sense cap interferència que pugui rompre el fil conductor que l´uneix amb l´obra.
Durant el nostre darrer viatge per terres de Catalunya, hem tengut el plaer de viure aquesta relació personal obra-autor a l´interior de tres estudis: el de Jaume Amigó, el de Lluís Sans i el de Toni Moranta.

Jaume Amigó
Jaume Amigó treballa a L´Alzina, un poblet de la província de Lleida on els matins són freds i boirosos. A poc a poc, el sol va guanyant terreny a la gelada i, quan la boira s´aixeca, va deixant pas als ocres de terra endins. El seu espai és una nau que ha acondicionat en forma de loft. A la planta baixa, hi té l´estudi que, segons les seves pròpies paraules, sempre es troba en un canvi constant: pintures, padaços, disolvents, teles, pinzells, l´aparell per realitzar gravats, obra actual i la d´etapes anteriors,… A l´altell hi té els llibres, la música, l´ordinador. Es tracta de dos ambients diferenciats que mostren dues cares de la mateixa intimitat, dos ambients on la calidesa no neix tan sols de les estufes de ferro colat que cremen llenya i carbó, sinó de l´hopitalitat de les persones que l´habiten. Actualment i fins el mes de desembre, Jaume Amigó exposa la seva obra a la galeria N2 de Barcelona. La mostra introdueix vàries novetats: la utilització d´una gamma més ampla de colors, l´aigua com a part del procés creador i la presentació d´algunes peces dividides en “tatamis”. En el fons, com és habitual en ell, la influència de la cultura japonesa i la senzillesa i simplicitat en les formes.

Estudi Lluís Sans
Deixam la ruralia i ens acostam a Sant Feliu de Llobregat. Abans poble i ara perifèria de Barcelona, és un d´aquests llocs on els polígons, les fàbriques i les autovies, han donat pas als paisatges típics de les franges urbanes. Lluís Sans i Jaume Amigó van créixer aquí i encara recorden els horts i les casetes baixes del poble de la seva infantesa. L´estudi de Lluís Sans està repartit en varies habitacions de la casa (per manca d´espai): el taller, el magatzem de materials, el magatzem on hi guarda les proves. Al pati hi ha muntat la instal·lació que formava part de la seva darrera exposició: “Beure per la mateixa boca”, calzes de ceràmica raku que traspuen sensualitat i erotisme. I és que Lluís Sans, de la mateixa manera que Jaume Amigó, s´ha deixat seduir per la màgia de la cultura japonesa. La visita és breu, però intensa. Lluís ens despedeix amb un somriure i una mà càlida.

Estudi Toni Moranta
Al cor del barri de Gràcia, ens trobam amb Toni Moranta. Ja hem parlat del seu estudi en altres ocasions: a la part posterior, hi fa feina i davant, mostra la seva obra al públic. Com a bon melòman, la música sempre l´acompanya i deixa emprenta a cada una de les seves peces. Ens ensenya els últims treballs: “Estic aprenent a cremar”, comenta. Una veu interior, ens diu que ja en sap des de fa estona, però callam. Els nostres ulls se centren en uns dels quadres: fons blanc, la cremada deixa tres cercles concèntrics que van canviant de tonalitat així com s´allunyen del focus on s´ha aplicat el calor i, enmig, del espai buit que ha deixat el foc, hi neix una petita bolla de posidònia. La primera imatge que em ve a la ment és la d´un eclipsi. Després, la perfecció del cercle, el joc entre llum i fosca, el concepte desprovist de qualsevol artificiositat supèrflua, el minimalisme en estadi pur. Continuam l´itinerari pel seu món creatiu. Acabam caminant pels carrers de Barcelona. Anam a veure una instal·lació d´en James Turrell. Seguim parlant d´art.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà