Posts Tagged ‘Espai Lluc Fluxà’

Nòmades traginant el seu jardí

Lunes, Octubre 5th, 2015

Evoqué las azucenas detrás de las cuales una vez me escondí, minúscula salvaje, para comer hormigas y cazar moscas de colores. ALEJANDRA PIZARNIK.

No vull parlar de quadres ni de tècniques pictòriques. No vull parlar d’influències artístiques ni valorar trajectòries professionals. Tampoc de mèrits o de currículums. Quan la meva vista es passeja entre les obres de Joan March Torrandell – Ensalm d’ambre, Lluernes filant la nit, Néixer en ple vol, Un jardí en temps de barbàrie… –, totes aquestes qüestions se m’esborren de la ment. He de fer un esforç per lluitar contra la necessitat de la contemplació silenciosa i cercar altres camins que m’ajudin a acostar-me a l’univers intangible que m’envolta.
Parlaria de son i de vigília –punts que delimiten el segment de la nit–, de la vida que es desperta al nostre interior quan arriba la fosca, dels somnis, del món oníric –aquest absurd que ens desconnecta de moltes realitats (també absurdes)–.
Parlaria dels orígens, del primer foc que crema a l’interior de cada pedra, a l’interior de cada arbre, a l’interior de cada home.
Parlaria d’antropologia, de l’imaginari dels contes de fades, comú a totes les cultures, a tota la humanitat. Parlaria de màgia, dels inicis de la cultura i de llibertat.
Parlaria de jardins habitats pels esperits de la nit, del Jardí de les Delícies i del Jardí de l’Edén i de tots els jardins creats per la mà de l’home en un intent de reproduir els paradisos perduts.
Parlaria de literatura, del País de les Meravelles –on les roses canvien de tonalitat, els humans s’animalitzen, els animals s’humanitzen, els objectes cobren vida i on res és el que sembla–, i de totes les terres on s’alliberen les forces obscures que dominen les civilitzacions: Oz, Brigadoon, el País de les Fades, la Ciutat de la Fi del Món,…
Parlaria de poesia. No de la que conformen les paraules, sinó de la que es construeix a base d’imatges. De la poesia que arriba al nostre interior sense necessitat de llegir-la, i que és capaç de copsar la nostra ànima amb una sola mirada.
Parlaria de la certesa del color. Una certesa que se’m negava quan durant l’infantesa intentava esbrinar si els meus somnis eren en color o en blanc i negre.
I parlaria d’art en el sentit més pur del terme. De l’art que és capaç d’unir amb un fil invisible les emocions i els pensaments de l’artista amb les emocions i els pensaments de l’espectador.
De tot això parlaria. Després callaria i deixaria que seguís parlant el silenci.
. . .
Joan March Torrandell, “Nòmades traginant el seu jardí”. Espai H.C. Lluc Fluxà Projectes d’Art (Can Ribera, 4. Palma de Mallorca). De l’1 d’octubre al 20 de novembre.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Pep Carrió: rastre i aura

Martes, Octubre 7th, 2014

Rastre i aura. El rastre anuncia una proximitat, per lluny que es trobi qui el deixà. L’aura és l’anunci d’una llunyania, per molt a la vora que estigui allò que l’evoca. A través del rastre, ens apropiam de l’objecte; a través de l’aura, l’objecte s’apropia de nosaltres. WALTER BENJAMIN.

Aquesta cita de l’obra París del filòsof Walter Benjamin se’m va fer present durant la visita a l’exposició Los Restos de Pep Carrió a l’Espai H.C. Lluc Fluxà. Va ser una associació sentida, no pensada. I em vaig demanar: per què aquí?, per què ara? Després arribà el moment de la reflexió i de l’escriptura.
Fa dos hiverns caminava per la platja a la recerca de rastres tangibles de presències ja absents o, si es prefereix, d’absències encara presents. Vaig fotografiar set classes de petjades: la d’un peu humà descalç, la d’un peu humà calçat, trepitjades de gavina, les gotes de pluja damunt l’arena, un tronc corcat, taps de plàstic i la marca de les rodes d’un vehicle a motor. Un any després –mentre llegia el llibre de Benjamin– vaig anotar les seves paraules, perquè pensava que aquelles fotografies eren una representació vàlida dels rastres als quals fa referència el filòsof.
Ahir, de cop i volta, em vaig trobar immersa entre les restes de diversos naufragis que les ones arrossegaren i que la mà de l’artista salvà de l’oblit; obres nascudes a partir d’objectes trobats i reinventats que, malgrat la seva transformació, no han deixat de ser el que eren en essència: un mandala d’esquelets d’eriçó sembla projectar-se cap a l’infinit o guiar-nos pels camins més amagats del nostre interior, fragments de fusta reconvertits en una biblioteca impossible, el difús contorn d’una figura humana que conté taps de plàstic multicolors ens evoca la fragilitat de l’ésser huma enfront de les seves pròpies creacions… En aquell moment, l’arena hauria pogut substituir les rajoles i la línia de l’horitzó se m’hauria pogut aparèixer sobre el blau de la mar. Perquè jo ja no era allà, sinó caminant per aquella platja com fa dos hiverns.
I l’aura… l’aura on era? No la vaig cercar. Només la vaig trobar…entre les fotografies antigues d’unes persones desconegudes que, segurament, visqueren vides semblants a la de molts d’altres. L’aura estava present a les connexions que s’establien entre les ments i entre les mirades (les seves i les nostres), a l’atzar de cartes i daus que regeix molts de moments viscuts. Tots aquells rostres anònims, o no, se’ns mostren llunyans en el temps però, per altra banda, s’apropen a nosaltres a través de tot allò que tenim en comú com a éssers humans, a través de tot allò que compartim. D’alguna manera, Pep Carrió els salva de l’oblit i el seu record es revifa a través dels ulls de cada observador. En definitiva, també poden considerar-se restes de naufragis, restes de vides que han deixat d’existir i que perduren en el rastre que han deixat en l’obra de l’artista.
. . .
Més informació sobre l’exposició: www.llucfluxa.com
Més informació sobre l’artista: www.pepcarrio.com
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Les ferides de l’Alfabet Natural

Viernes, Marzo 7th, 2014

Japó, segle XVIII

Cobert de papallones
l’arbre mort
floreix.

KOBAYASHI ISSA

Simplicitat, intimisme, espiritualitat, equilibri entre absència i presència, la bellesa de les coses imperfectes, modestes, humils…: wabi-sabi. Saber que la veritat prové de l’observació de la natura, que els detalls desapercebuts contenen la bellesa i que, tal com escriu Tomás F.M., “el rastre del temps pot ser hermós, la cicatriu, la pell cansada; perquè les marques i les cicatrius de la vida fan les persones més humanes”.

Praga, primavera de 1952

Quan mor algú a qui estimes, et fa ràbia. Però després d’un temps notes que aquella persona no ha mort del tot. D’alguna manera, segueix viva. Això mateix passa amb un arbre. Quan mor i li cauen les fulles, es transforma en una escultura. El que prendràs d’ell és cosa teva. No intentis fotografiar les coses tal com són. Tot amaga alguna cosa més que la cosa en si. JOSEF SUDEK.

Què era allò que impulsava Josef Sudek a caminar durant hores pel bosc de Mionsi, carregat amb el trípode, la càmera i una gran bossa negra on es refugiaven –ell i la seva màquina– a l’hora de manipular les plaques? Quin simbolisme amagaven aquells arbres mutilats, aquelles soques ferides? En definitiva, fins on arriba el paral·lelisme entre la pell humana i l’escorça vegetal?

Palma, Espai Lluc Fluxà, 14 de febrer de 2014

Dia de la inauguració. La veim passejant entre la gent o enfeinada entre pinzells, canyes i tinta. Sembla respirar serenitat. La mateixa serenitat que traspuen les seves obres i que, a poc a poc, ens va amarant a mesura que ens deixam captivar, en tres moviments (com si d’una peça musical es tractàs), per la senzillesa i la profunditat del que ens envolta.
Primer moviment: fotografia i creació artística
Rossana Zaera també passà temporades caminant amb la seva càmera pels boscos d’Aragó. Els fragments del seu dietari, inclosos en el catàleg de l’exposició, ens situen en el marc on començà tot. I observà els arbres, les fulles, les arrels, els troncs. Alguns d’ells estaven ferits. Aproximà l’objectiu i fotografià les ferides.
Segon moviment: ferides i conceptualització
Descobrí que les ferides dels arbres (micropaisatges naturals) guardaven gran similitud amb les ferides humanes (paisatges interiors). Unes ferides que poden curar-se, però que sempre deixen un rastre que els fa i ens fa més forts. La línia que separa la humanitat de la resta d’éssers vius es dilueix quan escorça i pell es confonen fins al punt de no saber on acaba l’una i comença l’altra. I sorgeix el concepte que amaga l’estètica de les fotografies: les ferides del cos i de l’esperit.
Tercer moviment: Alfabet Natural i abstracció
Rossana Zaera parteix de les seves fotografies per donar una passa més en el camí de l’abstracció. De cada una de les ferides en neix una grafia. Vint-i-cinc ferides, vint-i-cinc grafies, un alfabet: l’Alfabet Natural. Desconeixem el so d’aquests fonemes, però el que sí sabem és que guarden un significat ocult que tan sols podrà desvetllar qui sigui capaç de llegir l’escriptura vegetal, d’interpretar el llenguatge de la natura i de perdre’s caminant per les senderes traçades al bosc interior de l’ànima.
. . .
Títol de l’exposició: Humanas, demasiado humanas. Las heridas del Alfabeto Natural.
Artista: Rossana Zaera.
Lloc: Lluc Fluxà. Projectes d’Art (Ca’n Ribera,4).
Dates: del 14 de febrer a l’11 d’abril.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà