Posts Tagged ‘França’

En ruta per Provença (III)

Martes, Septiembre 8th, 2015

A la sortida de Vence trobam la Chapelle du Rosaire, més coneguda com la capella de Matisse. L’any 1943, Henri Matisse arribà malalt a Vence, on el cuidà la seva antiga infermera i model, Monique Bourgeois, que s’havia fet monja dominica i el va convença perquè disenyàs aquesta extraordinària capella per a la comunitat. Les vidrieres –que van des del sòtil al trispol– creen un joc de llums blaus, verds i grocs que simbolitzen l’aigua, el cel, les plantes i el sol.
Molts d’artistes passaren per Saint-Paul-de-Vence: Léger, Cocteau, Matisse, Chagall, Picasso,… Anaven a dinar a La Colombe d’Or, però com no disposaven de diners pagaven amb obres. Avui dia, el restaurant (que també és hotel) disposa d’una gran col·lecció d’art. Si tens sort i t’admeten la reserva –nosaltres ho intentàrem amb dos mesos d’antelació sense aconseguir-ho– tens el privilegi de poder nedar a la piscina baix un mòbil de Calder.
L’any 1964 els col·leccionistes Aimé i Marguerite Maeght crearen al poble el que s’ha convertit en el millor museu d’art de la regió. Totes les sales estan obertes al jardí i les obres s’exibeixen de forma rotatòria. L’edifici va ser disenyat per Josep Lluís Sert i és una obra mestra en si mateix. Integra obres dels millors: un pati de Giacometti, escultures de Miró als jardins, finestres amb vidrieres de Braque i mosaics de Chagall. Aquest artista, per cert, està enterrat al cementiri de la localitat. Visitam la seva tomba i allà li retem homenatge llegint fragments de Mi vida i depositant una pedra de Mallorca sobre la llosa.
Arribam a la darrera etapa del viatge: Aix-en-Provence, la ciutat de Provença amb més reminiscències parisenques. Les terrasses de les cafeteries com Le deux Garçons –on Zola i Cézanne solien reunir-se–, les pastisseries que serveixen els famosos calissons, les fonts recobertes de molsa amb el seu rajar acompassat i lent que convida al passeig, potencien l’elegància del Cours Mirabeau. Abunden també els racons plens d’encant com la place d’Albertas i el seu mercat de flors o la botiga especialitzada en formatges de la rue des Marsellais, un paradís pels gourmets.
Realitzam una visita guiada a l’últim estudi de Cézanne, on els seus estris i l’espai mateix se salvaren de miracle gràcies a la iniciativa d’una universitat dels Estats Units; i caminam fins a Le Terrein des Peintres, un jardí amb terrasses, bastant descuidat, des d’on el pintor realitzà varis dels seus quadres de la muntanya Ste-Victoire.


Abans de partir tenim temps de conèixer la Fundació Víctor Vasarely, una agradable sorpresa per a nosaltres –que desconeixíem l’obra d’aquest artista hongarès– i una magnífica manera de despedir-nos de Provença. L’edifici, molt avanguardista, és monument artístic nacional. El visitant circula a través d’una sèrie d’hexàgons interconnectats les parets dels quals són les 44 obres exposades de Vasarely, icona de l’art òptic.
Sempre entristeix arribar al final d’un viatge, perquè tens la sensació de què tot allò que has vist tan sols ho podràs reviure en el record. Els llibres, les fotografies, els escrits i els petits objectes que has anat arreplegant al llarg del camí deixen testimoni de l’experiència viatgera. Però no és moment per a la melangia. La resta del món ens espera.

En ruta per Provença (II)

Jueves, Septiembre 3rd, 2015

Si hagués de destacar els tres punts forts d’Arlés diria que són: les restes romanes, el romànic de St-Trophime i la ruta Van Gogh.
L’any 49 a.C. Arlés eclipsà Marsella com a principal ciutat de la regió i s’inicià una època esplendorosa de la qual es conserven el teatre, l’amfiteatre i les restes d’un antic temple a la place du Forum. Al subsol d’aquesta plaça també poden visitar-se els Cryptoportiques (la cimentació de l’època romana i una sèrie de galeries excavades al segle I a.C.). Encara que a dia d’avui es tengui cura especial de tots aquests monuments, durant molt de temps varen ser una font d’aprovisionament de materials de construcció i no és difícil veure els estralls que aquest fet causà.
St-Trophime i el seu claustre són una joia del romànic. La portada reuneix tots els elements característics de l’arquitectura de l’època. L’efecte que produeix actualment als ulls de l’espectador devia ser molt diferent durant l’Edat Mitjana, perquè tot el conjunt estava policromat.
Els llocs d’Arlés que Van Gogh pintà durant la seva estada estan repartits per tota la ciutat. Cada un d’ells s’ha senyalitzat amb una placa on hi apareix una reproducció de l’obra i la seva història: Les Arènes, Le jardin public, Le café “Le Soir”, Le jardin de la maison Santé,… Ens aturam i, mentre contemplam pintura i original, llegim les cartes que l’artista escriví al seu germà explicant-li les il·lusions que perseguia, les dificultats econòmiques, les frustracions, l’intens treball diari, la rutina a l’hospital psiquiàtric,… Gran part de l’obra de Van Gogh va ser pintada a Arlés i Arlés té molt a agrair a Van Gogh, però a la ciutat no es conserva cap obra del pintor.


Arribam a Lourmarin per carreteres secundàries entre camps de vinya i arbres fruiters. A les voreres, els pagesos ofereixen els productes dels horts dels voltants. És temporada de cireres i no podem evitar la temptació. Diuen que Lourmarin és un dels pobles més macos de França. Té un castell i un mercat provençal cada divendres. Sembla una postal i li sobren turistes. Albert Camus valorà la seva bellesa quan va invertir part del premi Nobel en comprar-s’hi la casa on passà l’última etapa de la seva vida. Està situada al carrer que porta el seu nom, sense cap distintiu que la identifiqui, i no està oberta al públic. Visitam, això sí, la seva tomba i, allà, el llegim.


És impossible dissociar Grasse del perfum. L’abundància d’aigua a la zona i la idea d’un pelleter de perfumar els guants que confeccionava ho feren possible. La novel·la de Patrick Süskind mostra com varen ser els inicis d’aquesta indústria. L’experiència viscuda a la Fragonard Maison i al Museu Internacional de la Perfumeria ens demostrà que el nostre olfacte no està a l’alçada del de Jean-Baptiste Grenouille.
A mesura que ens aproximam a la costa, la fisonomia dels llocs canvia radicalment. Deixam passar Niça i Cannes per dirigir-nos a Vence i a Saint-Paul-de-Vence, dos pobles que conserven el traçat medieval dels carrers i les murades. Tan sols per aquests dos fets pagaria la pena estar-s’hi uns quants dies, però nosaltres ens hi acostam també per descobrir el rastre que hi deixaren el gran nombre d’artistes que hi arribaren durant la posguerra.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

En ruta per Provença (I)

Viernes, Agosto 28th, 2015

Amb un any de retard ens decidim a recorre part de Provença a la vegada que realitzam una ruta literària i artística per aquesta regió francesa que en el seu moment va ser lloc de trobada d’artistes d’arreu del món.
El nostre objectiu és començar a Avignon i arribar a Saint-Paul-de-Vence per visitar la Fundació Maeght.
Tota ruta literària necessita d’unes lectures per les quals navegar al llarg del camí. L’elecció no va ser fàcil:
• Avignon: fragments de La pujada al Mont Ventoux, de Petrarca.
• Arlés: Cartas a Theo, de Vincent Van Gogh.
• Lourmarin: El revés y el derecho, d’Albert Camus.
• Saint-Paul-de-Vence: Mi vida, de Marc Chagall.
• Grasse: El perfume, de Patrick Süskind.
A més, durant el viatge, llegim Un año en Provenza, que conta les experiències de l’autor anglès, Peter Mayle, quan decidí establir-s’hi. Una lectura fresca, irònica i divertida que retrata la idiosincràsia de les gents de la zona.
Intentam eliminar els llocs més turístics de la Costa Blava en favor de perdren’s cap a l’interior. Així i tot, les aglomeracions de viatgers són inevitables. A les places, les taules dels bars i restaurants ocupen tot l’espai i els clients dinen o sopen a menys d’un pam de distància. La cosa es complica a les entrades i sortides de les ciutats i a l’hora de trobar aparcament.
Si pens amb el viatge ideal, em resulta inevitable associar-lo amb el tren. La comoditat en front de les estretors dels avions, l’absència de llargues esperes, l’arquitectura de les estacions, el record literari dels viatgers del XIX, i la possibilitat d’anar contemplant el paisatge, fan que el ferrocarril sigui el mitjà de transport que més m’agrada. Per aquest motiu –i també per estalviar-nos quilòmetres de conducció–, els trajectes Barcelona-Avignon (a l’anada) i Aix-en-Provence-Barcelona (a la tornada) els feim amb l’AVE.


Arribam a Avignon al final de l’horabaixa. La vista de l’imponent Palau dels Papes –el palau gòtic més gran del món– ens trasllada a l’època del Gran Cisma, quan convivien dues seus papals. La inseguretat que sentien es fa palesa en la gruixa dels murs i en l’aspecte de fortalesa del conjunt. Baixam fins el riu per veure d’aprop el famós pont i les murades del segle XIV. Per arribar-hi basta seguir les riuades de gent o les botigues de records que, una devora l’altre, marquen el camí. La ciutat ens descobreix també llocs curiosos i poc freqüentats com el Quartier des Teinturiers, el barri on s’assentaren els tintorers i que conserva els canals amb quatre rodes hidràuliques. Carrers estrets amb ombres vegetals, petites places, la remor de l’aigua, contribueixen a augmentar l’encant. Però el moment més emocionant de la visita a Avignon s’amaga als jardins Rocher des Doms. Ens asseim a un banc i davant nostre s’extenen unes vistes impressionants del Roine amb el Mont Ventoux al fons. Quan Petrarca realitzà l’ascensió al cim no podia imaginar la repercussió que això tendria, ja que la revelació que experimentà va ser la llavor que originà l’Humanisme, el Renaixement, i la idea del que actualment entenem per paisatge. Imaginam el que els seus ulls contemplaren: als seus peus, els niguls; davant, el Roine; a l’Est, els Alps italians; a l’Oest, les muntanyes de Lió. Obrim el llibre i llegim…

Text: Maria Àngels Moyà

Ceret

Lunes, Diciembre 9th, 2013

Ceret és un poble relativament petit (no supera els vuit mil habitants), però se’l considera un dels centres artístics més importants de tot el sud de França. Tot començà a principis del segle XX, quan artistes com Picasso, Braque, Gris, Chagall o Max Jacob elegiren Ceret com a lloc d’inspiració i de residència, i transformaren el poble en un indret de referència del cubisme. Als anys cinquanta del segle passat, una parella de col·leccionistes amics de Picasso i Matisse construïren l’actual Museu d’Art Contemporani.
Una part del museu està dedicat a mostrar el seu fons permanent, amb obres d’artistes com Picasso, Joan Brossa, Chagall, Chillida, Dalí, Braque, Tàpies, Juan Gris, Matisse, Perejaume, Miró, Renoir… A l’altra part, s’hi organitzen exposicions temporals. Hem tengut ocasió de visitar la darrere d’elles: Terra Ignis, una sèrie de peces de ceràmica que Miquel Barceló ha realitzat al seu taller de Mallorca. També s’hi podien veure un documental del procés de creació de la capella de la Catedral de Palma i la pel·lícula Pas doble.
L’art, però, no tan sols està present al museu de Ceret, sinó que es respira a tot el poble. Caminant pels carrers del casc històric trobam gran quantitat de tallers d’arquitectura, galeries d’art, i molts d’estudis d’artista oberts al públic. Una ruta que no pot deixar-se de banda és l’anomenada Chemins Sublimés. Es tracta d’una passejada amb vint aturades als distints llocs del poble que els artistes adoptaren com a model per alguna de les seves obres. Cada una d’elles està senyalitzada amb una placa, on hi trobam una reproducció del quadre i una ressenya sobre l’autor, que ens permet apreciar les distintes interpretacions dels paratges de la zona, així com els canvis que ha sofert el paisatge al llarg del temps.
Si a tot això hi afegim les cafeteries d’estil parisenc amb les terrasses plenes d’encant i d’història, com Le Pablo –dedicat a Picasso–, o Le Grand Café –punt de reunió d’artistes–; les botigues de productes autòctons (vins, formatges, conserves, patés…), i els restaurants al més pur estil francès, pensam que Ceret és un lloc magnífic per desconnectar de tot, relexar-se i passar uns dies disfrutant dels plaers més delicats.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Paisatges de l’exili

Jueves, Noviembre 21st, 2013

 

“Ho deix tot per anar amb els vents indòmits
i núvols metàl·lics guarden el meu captiveri”.
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, Les llunyanies. Poemes de l’exili (1940-1946).

Mathias Énard i Pierre Marquès al seu projecte Tot serà oblidat fan un viatge a través de distints indrets europeus marcats pel dolor al llarg del segle XX. Es demanen si el paisatge té memòria i, entre boscos polonesos coberts de neu i gel, deixen parlar l’absència. Tal vegada els llocs i els territoris no tenguin memòria, però els paisatges sí. És la memòria dels qui els senten i els viuen mentre els contemplen i els recorden.
Cotlliure, Argelès-sur-Mer, Elna… Tan de bo haguéssim entrat a França per Port Bou en lloc de fer-ho per La Jonquera. Hauríem pogut retre el nostre petit homenatge al filòsof Walter Benjamin, que nasqué a Alemanya, passà temporades a Eivissa, es refugià a França i morí a Catalunya.
Fogir. Deixar tot el que tens, tot el que estimes: pares, fills, parella, casa, feina, llibres… Per anar on? Les platges d’Argelès eren una estació a mig camí. Una estació que per a molts va ser la darrera. El fred, la fam, les malalties, els polls i les xinxes, acabaren amb la vida de milers d’exiliats. Part dels que no moriren, tornaren a una Espanya que no els volia, ofegats per la més absoluta misèria. Molts dels que sobrevisqueren a l’experiència d’aquests camps d’arena, acabaren immersos dins una altra guerra i a uns altres camps. Va ser el cas d’Amat-Piniella: manresà, intel·lectual, escriptor, supervivent de Mauthausen.


Ara Argelès és un lloc turístic però, afortunadament, la platja està deserta. És temporada baixa i no hi ha banyistes prenint el sol. Els restaurants estan tancats. Em dol pensar en totes les persones que s’atreveixen a posar la tovallola sobre l’arena i a untar-se la pell amb cremes broncejadores. Tal vegada volen ignorar el que saben, o tal vegada ho ignoren tot; i qui no sap res és incapaç de recordar.
Elna representava l’esperança per molts dels refugiats. Quan la mortandat infantil era del 95%, Elisabeth Eidenbenz –una jove mestra suïssa– va organitzar una maternitat a un casal d’Elna (a poca distància d’Argelès) i va aconseguir salvar cinc-cents noranta-set nadons i les seves mares entre 1939 i 1944. Avui dia el casal és un museu dedicat a la memòria de qui va ser, segons explica Assumpta Montellà al seu llibre La maternitat d’Elna, el bressol dels exiliats.

 


No volem allunyar-nos sense despedir-nos d’un poeta estimat que també hagué de partir. Va morir de pulmonia, a Cotlliure. A França li oferiren un cotxe per arribar al poble, li deixaren diners per aguantar durant els primers dies, li donaren allotjament a l’Hotel Bougnol-Quintana i tan sols va sobreviure uns dies a l’exili. Després l’enterraren al petit cementiri, a la tomba que li cedí una senyora francesa. Tan sols va poder escriure un vers del que hauria estat el seu darrer poema: “Estos días azules y este sol de la infancia”.
. . .
Lectures que ens han acompanyat durant el viatge:
J. AMAT-PINIELLA. Les llunyanies. Poemes de l’exili (1940-1946). Edicions de l’Albí, Barcelona 1999.
J. AMAT-PINIELLA. K.L. Reich. Club Editor, Barcelona 1997.
ASSUMPTA MONTELLÀ. La maternitat d’Elna. Ara Llibres, Badalona 2008.
TRISTAN CASTANIER. Elisabeth Eidenbenz i la maternitat Suïssa d’Elna (1939-1944). Dones en exili, mares dels camps. Edicions Trabucaire, Canet 2009.
MATHIAS ÉNARD/PIERRE MARQUÈS. Tout sera oublié. Actes Sud, 2013.
. . .
Més informació:
-La web de l’Ajuntament de Port Bou inclou un mapa amb la ruta costanera que seguí Walter Benjamin des de Banyuls i un plànol amb la ruta del filòsof per l’interior del poble.
-El Museu d’Història de Catalunya ha organitzat una exposició sobre la vida i obra de Joaquim Amat-Piniella amb motiu del centenari del seu naixement que paga la pena visitar.
-L’exposició del projecte Tot serà oblidat es pot visitar a L’Arts Santa Mònica de Barcelona.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà