Posts Tagged ‘Jaume Amigó’

Jaume Amigó: reportatge d’una residència

Lunes, Julio 15th, 2013

Està encapotat. De bon matí han gaigut quatre gotes. Un dia magnífic per posar-se davant l’ordinador i fer memòria del que han estat aquestes últimes setmanes amb l’artista Jaume Amigó…

L’arribada

El forn

La base és una placa refractària sobre la que descansa una estructura de ferro recoberta interiorment per una manta tèrmica. Una sèrie de totxos refractaris s’arrengleren al voltant de la base evitant que la temperatura baixi i que el foc s’escampi. El forn –que s’alimenta amb gas propà– ha estat dissenyat, construït i muntat per Jaume Amigó amb l’ajuda de l’artista japonès Koichiro Togita.

El taller

Al taller s’hi realitza l’esmaltat de les peces, així com la feina de documentació fotogràfica de les obres abans i després de la cocció. També és el lloc per pensar i planificar l’activitat de cada jornada.

El procés de cocció

A les cinc de la tarda, en Jaume posa el forn en marxa després de col·locar-hi les peces amb molta cura. El plats més grossos es couen d’un en un i els de menor tamany comparteixen espai. La primera cuita del dia és la més llarga –de dues a dues hores i mitja, aproximadament– perquè el forn ha de passar de 0 a 900 graus. Després, a mesura que el forn ha agafat la temperatura adient, el temps de cocció s’abreuja.

En Jaume és pacient. S’asseu devora el forn i espera. Vigila la combustió, regula la temperatura, observa els canvis de color de la ceràmica, controla el temps,… De tant en tant obre un llibre, escolta música, o aixeca els ulls deixant anar la mirada: la terra, els ullastres, la paret seca, els ametllers, Cabrera.
Quan s’acosta el moment de treure les peces, ens avisa. A un costat del forn ja està preparat el cercle amb serradures de fusta i el ribell amb aigua per refredar les obres. Estam a l’expectativa, amb la càmera a les mans; perquè encara que el procés sigui sempre el mateix, cada cuita és diferent. Una mescla de nerviosisme i emoció continguda fa que els darrers minutus no acabin de passar mai. Finalment, en Jaume obre el forn i l’espectacle de llum i so comença.

El sol s’ha post fa una estona. De cop i volta, les ombres desapareixen i una intensa llum vermella ens descobreix una ceràmica que sembla transparent. Ho hem vist una, cinc, dotze vegades i cada una d’elles ens ha meravellat. És un moment màgic.

Amb l’ajuda d’unes esmolles i d’uns guants de material aïllant, en Jaume treu les peces del forn i les col·loca damunt les serradures, que s’encenen i deixen anar una intensa fumerada. És el moment de tapar-ho tot amb un gran cubell de giny. Les parts esmaltades s’aniran crivellant pel canvi brusc de temperatura i la resta agafarà el color negre del fum. Seguim els moviments d’en Jaume en silenci i escoltam atentament com es va crivellant l’esmalt. Ell aixeca el cubell vàries vegades per afegir-hi serradís i deixar-hi entrar l’aire necessari per a la combustió.

Seguidament, la ceràmica s’acaba de refredar dins l’aigua, que –en contacte amb les peces– en pocs segons agafa el punt d’ebullició. Després d’una bona neteja, veim el resultat final. L’obra acabada va passant de mà en mà. Sabem que és un moment únic –quasi místic–, en el qual se’ns dóna la oportunitat d’acariciar la bellesa de l’art i sentir-la íntimament a través de la vista i de la pell.

L’acomiat

En Jaume prepara l’equipatge, desfà el forn i empaqueta totes les eines. El taller queda net i ordenat. El temps de la seva estada ens ha passat volant. Sembla que va ser ahir quan arribà. A Catalunya l’espera un estiu intens de feina que ha de tenir enllestida pel setembre. Mentre ens dirigim per última vegada al lloc que ocupava el forn, sentim la melangia que comporta l’absència. Quan hi arribam, però, no podem evitar un somriure de satisfacció. Ens queda el record de l’experiència viscuda, la qualitat humana d’en Jaume, la il·lusió pel retrobament i el rastre que deixà el foc damunt la terra.
. . .

Nota: Totes les obres de ceràmica raku que l’artista Jaume Amigó ha realitzat durant la seva residència es poden veure a la galeria d’imatges de la nostra web.

. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Raku

Domingo, Julio 14th, 2013

Encara que l’origen de la ceràmica raku es trobi a Corea, va ser al Japó de finals del segle XVI on es va desenvolupar i on va agafar força, fins arribar a convertir-se en un dels trets d’identitat de la cultura japonesa tradicional.
Quan parlam de raku, parlam d’una tècnica rica en conceptes que va lligada al budisme zen, a la cerimònia del te i a l’estètica wabi-sabi. Quan parlam de raku, parlam d’intimisme, d’espiritualitat, de simplicitat, de rusticitat. Les peces es treballen a mà i mai no es fa servir el torn en el modelat. Parlam de la fugacitat del moment, de natura, de minimalisme i d’atzar. Tots els materials que utilitzem en la combustió, així com les condicions atmosfèriques de cada moment i de cada indret, influiran en l’obra. En definitiva, parlam de la bellesa que es troba en la imperfecció.
Aquest passat dissabte, l’artista en residència Jaume Amigó ha volgut descobrir-nos els secrets de la ceràmica raku oferint una demostració de tot el procés de la cuita a un grup d’amics interessats en conèixer aquesta tècnica. Des de les cinc de l’horabaixa i fins l’entrada de nit, el forn va estar en funcionament i es realitzaren tres cuites. Paral·lelament, s’acondicionà un espai dedicat a l’exposició de les obres acabades al llarg d’aquestes setmanes. Els assistents gaudiren de la màgia que es desprèn de la conjunció dels quatre elements: foc, aire, aigua i terra, així com de les explicacions de l’artista davant els dubtes i preguntes que li anaven plantejant. Per acabar, un sopar va posar fi a una jornada plena d’emocions.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

El Japó a taula

Lunes, Julio 1st, 2013

La visita de l’artista Koichiro Togita al Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó és un privilegi que ens ha permès organitzar un autèntic sopar japonès.
De bon matí, hem anat al mercat de l’Olivar a comprar el peix: pagre, tonyina i calamars de potera. La resta d’ingredients –salses, condiments, algues, fideus– i fins i tot els ganivets que ha utilitzat durant la preparació, han vengut directament del Japó.
Togita ens explica que l’èxit d’un bon àpat depèn de tres factors: que el peix sigui fresc, que no es rompi la cadena de fred des del mercat fins a casa, i que s’eliminin les butzes, les escates i la pell el més aviat possible. La tècnica del tall també és important perquè segons com el tallam, el peix s’oxida a distinta velocitat i aquest fet repercuteix en el sabor.
Abans de començar la feina, Togita pronuncia una paraula: “gomenasai”, per demanar perdó al peix. Després el veim treballar d’una manera experta, lenta i meticulosa.

 


Col·loca els plats sobre la taula. Es tracta d’unes peces de ceràmica raku molt especials perquè han estat disenyades i realitzades pel propi artista i s’han cuit avui mateix al forn que Jaume Amigó i Togita han muntat al Centre. El menú: sopa de miso, sashimi, fideus amb soja i sèsam, alvocats, calamars preparats de tres maneres diferents… Contemplam el menjar com a part d’un ritual on hi intervenen tots els sentits. Primer el gaudim amb la vista i amb l’olfacte. Finalment, una vegada el tastam, també amb el paladar.
Mentre sopam, ens va explicant els costums del seu país, de la seva cultura, de la seva família. Com dèiem, tot un privilegi per a nosaltres i un plaer que mai no oblidarem. Arigato, Togi san.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Jaume Amigó: diàlegs amb el silenci

Lunes, Junio 10th, 2013

Jaume  Amigó

Calla,

parla el silenci.

Quan entram a Cal Talaveró, a Verdú, no ens rep el silenci, sinó les paraules de benvinguda. Sabem que estam entre amics. Quan començam a caminar entre les obres de Jaume Amigó, però, necessitam callar per poder sentir tot el que intenta comunicar-nos amb el llenguatge dels seus pinzells.
La boira i jo és el títol d’aquesta exposició. Cada una de les dues sales està presidida per una paret enrajolada amb els papers que Amigó ha realitzat en anys successius a la residència d’artistes d’Ifitry del Centre d’Art Contemporani d’Essaouira, al Marroc: “Dies de Pluja” i “Silence is sexy”. En ells hi descobrim els colors de sempre –el blanc i el negre–, juntament amb els ocres, taronges i vermells, que progressivament va incorporant a les obres. També hi trobam les seves formes característiques. Uns motius que es van repetint fins a convertir-se, segons les paraules del mateix autor, en obsessions: “Sóc un col·leccionista de formes”, explica. La realitat és que són aquestes formes, juntament amb el tractament del color, el que constitueix el seu tret d’identitat. La resta –l’experimentació de distintes tècniques sobre les superfícies més variades– pot anar canviant, però l’essència romandrà intacte.
Ja en una ocasió vaig escriure que els quadres de Jaume Amigó semblaven finestres i ara ho he de repetir. Tal vegada sigui una apreciació molt personal, però contemplar les seves pintures és com guaitar per una finestra que, com totes, té dos costats: el primer d’ells mira cap al paisatge de les terres de Lleida; el segon, cap a la intimitat de l’artista, cap al seu interior. Entre l’un i l’altre s’estableix un diàleg sense paraules, un diàleg en el qual són els silencis els que es comuniquen. D’aquest punt on és possible la comunicació entre pintor i natura, neix l’obra. Les formes d’Amigó s’intueixen entre una boira –més o menys densa– que cobreix camps i boscos. És com si, d’alguna manera, la mirada de l’artista –a través del pinzell– s’alliberàs de la seva obsessió formal, fent-ne partícep a l’espectador que –a través de la contemplació– s’hi identifica i la comparteix.

Jaume  Amigó

Cerques dreceres
entre els silencis alats
que travessen la nit.

S’ha fet de nit. Hem pujat a les golfes del Museu Molí Paperer de Capellades, on abans s’hi eixugava el paper. Actualment és un espai excepcional on els artistes poden mostrar unes obres que han creat allà mateix amb paper fabricat artesanalment als tallers del molí. El passat gener, Jaume Amigó va ser convidat pel Museu com a resident. Al llarg de tot un mes, va confeccionar el paper i realitzà les pintures que ara s’hi exposen amb el títol El turó de les pruneres.
“El turó de les pruneres” és un oasi al centre d’un barri de Tòquio ple de gratacels, tràfic, bullici i neons. Jaume Amigó, quan visita la ciutat per motius de treball, acostuma a viure-hi ben a prop i ha volgut retre un homenatge al lloc: un reducte natural envoltat dels símbols que, normalment, s’identifiquen amb la civilització i el progrés.
Si hagués de destacar alguna característica especial d’aquesta exposició seria la universalitat del missatge que transmet. L’ecologia, la sostenibilitat i el respecte al medi ambient hi estan presents en tots el sentits: al títol escollit i al seu significat, a l’espai físic que ocupa –un antic moli paperer, restaurat, convertit en museu i en ús–, al propi procés artesanal de fabricació del paper, a la manera tan senzilla de presentar les obres –penjades de les bigues del sostre, sense bastidor ni marc–, a l’ambientació de la sala –aromatitzada amb sàndal japonès i tènuement il·luminada–, al conjunt de l’obra…
El paper i la pintura s’amalgamen, es fonen i es confonen donant com a resultat un joc de relleus que –així com pengen els quadres– pot observar-se des de les dues cares.
Dins les vitrines veim un conjunt de petites escultures, moltes d’elles realitzades a partir de la reutilització d’objectes trobats.
La instal·lació central representa un banc de tonyines nedant cap a una espiral hipnòtica que podria simbolitzar –segons quina sigui la mirada de cada observador– l’infinit, la recerca de la llibertat, o la incertesa davant un futur marcat per la pesca abusiva i la sobreexplotació.

Jaume Amigó

Jaume Amigó

Camines lentament per la ruta del silenci
i escoltes les formigues que es conten llurs secrets…

Jaume Amigó ens descobreix que el silenci té moltes veus i que tan sols l’hem d’escoltar per desamagar-les: la veu de la pluja amb el seu ritme acompassat, la veu de la boira –humida, densa, misteriosa– que ens parla com si ens contàs les coses a mitges obligant-nos a endevinar el que realment ens vol dir, la veu dels peixos, la veu de la natura, la veu del paisatge, la veu del nostre interior que mai no s’atura però que només es fa audible quan callam…
. . .
Més informació:
www.jaumeamigo.com
www.caltalavero.cat
www.mmp-capellades.net
Jaume Amigó actualment té una tercera exposició oberta al púbic al Biena Art Space de Tòquio www.artfrontgallery.com
. . .

Text: Maria Àngels Moyà

Celebrem-ho “de tot cos”

Jueves, Julio 5th, 2012

Fa deu anys que Olga Tragant obrí el centre de dansa contemporània TragantDansa al barri de Gràcia de Barcelona, i ho ha volgut celebrar amb els amics que l’han acompanyada en la consolidació del seu projecte. Han estat uns anys d’il·lusions i esforços que s’han traduït en l’organització de nombrosos cursos, tallers, activitats, coreografies, muntatges i espectacles on el cos ha pres el protagonisme, convertint-se en eina d’expressió i en cal·ligrafia de les emocions.
TragantDansa creacions 1995-2012 és la publicació que recull no només l’experiència d’aquests darrers deu anys, sinó també tota la trajectòria de la ballarina i coreògrafa, des dels seus dies de formació als Estats Units fins ara. Els textos de Víctor Molina, Juantxo G.-Mauriño i de la mateixa Olga Tragant parlen de les obres, dels significats, de les motivacions, de les escriptures del cos i dels cossos. Les imatges, malgrat el seu estatisme, no deixen de parlar-nos de moviment, i capten expessions del rostre i de les mans que, tal vegada, en la visió de conjunt que l’espectador té durant les representacions, ens haurien passat desapercebudes: angoixa, absurd, ironia, comicitat, complicitat i interacció dels intèrprets entre ells, amb el públic, amb els objectes que conformen les escenografies –moltes d’elles de l’artista Jaume Amigó-, amb el paisatge urbà i amb la natura. De principi a fi, les cites de distints autors ens acompanyen durant el nostre recorregut: Carmen Martín Gaite, Borges, Hélène Dorion, Ulrich Renz, Juan José Millás, J. Kastner…
El Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó vol sumar-se a la celebració de n’Olga amb tots els músculs, ossos, tendons, articulacions i amb cada centímetre de pell. Enhorabona “de tot cos”!
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Sant Jordi 2012 (Crònica)

Jueves, Abril 26th, 2012

Els enamorats de la lectura no miram el calendari a l’hora de comprar llibres. Qui disfruti fullejant amb tranquil·litat les novetats de les llibreries té moltes oportunitats de fer-ho a qualsevol moment, però el 23 d’abril és especial en molts de sentits. El llibre surt al carrer per protagonitzar un esdeveniment poc habitual al nostre país: milers i milers de persones compren un o més llibres amb la intenció, suposam, de llegir-lo. Per a molts d’ells aquesta serà una experiència que no repetiran cap altre dia de l’any.
Mai no havíem visitat Barcelona en data tan assenyalada i, la veritat, qualsevol aproximació mental que haguéssim pogut imaginar estava molt lluny de la realitat.
Diumenge 22
17 hores
Baixam pel Passeig de Gràcia. Damunt les voravies tot un entramat de ferros i teles s’acaramullen. Els encarregats de muntar les parades ja fan feina. Tot plegat sembla una mica caòtic.
Entram a La Pedrera per visitar l’exposició L’home del foc que mostra l’obra del ceramista Josep Llorens Artigas i les col·laboracions que va dur a terme amb artistes com Marquet, Dufy i Miró. La seva aportació principal va ser la supressió de la decoració figurativa dels gerros per centrar-se en la qualitat de l’esmalt. Al documental que es projecta el veim treballant al torn. Les peces es couen a un forn de llenya, que per a ell era la base de l’ofici…


18:30 hores
Sortim al carrer. Moltes de les taules ja estan muntades. Alguns llibreters comencen a col·locar llibres. Quan arribam a la Plaça de Catalunya, els grans magatzems ja ho tenen tot enllestit: taules cobertes de llibres i llibres coberts de plàstics. El cel està tapat. Tal vegada plourà.
19:30 hores
Des de l’interior del cafè Òpera observam el moviment a les Rambles. Els senyals avisen de la prohibició d’aparcar i dels talls de circulació del dia següent. Mai no havíem vist tanta presència policial al carrer.
Dilluns 23
10:30 hores
Intentam passejar per les Rambles, però ens resulta impossible. Ens veim amb feines per acostar-nos a les taules. A poc a poc ens adaptam al moviment de gent. Els alumnes dels distints centres escolars van amunt i avall mirant d’invertir els seus diners en aquest llibre que volen i, pot ser, els costa trobar.


11 hores
COMRàdio ha habilitat un gran escenari i emet des del carrer. En aquest moment actua un dels membres de La Cubana per promocionar l´obra que representen aquests dies a la ciutat. A la taula ja està preparat per a una entrevista l´escriptor Eduardo Mendoza. Ens hi quedam una estona embadalits pel ritme alegre de la música. Una de les al·lotes de l’emisora circula entre el públic repartint punts de lectura. El nostre és molt maco: mostra una rosa feta amb una fulla de llibre i la llegenda “Sant Jordi 2012”.
11:30 hores
A les Rambles tothom hi té cabuda: Venen llibres els llibreters, les associacions, els partits polítics, els poetes independents (un poema, un euro). Venen roses les parades de flors habituals, els artesans (roses que no es marceixen, eternes, fetes de pell), les floristes improvisades (una rosa, tres euros).

12 hores
Ens dirigim cap a l´hotel Le Meridien on Jaume Amigó ha realitzat diverses intervencions a les terrasses, al vestíbul i a les habitacions. El projecte ha culminat amb la publicació del llibre Celebration of the birds on l’obra de l’artista va acompanyada de les fotografies d’Andreu Trias i dels poemes de Kike Iriarte. Tres llenguatges diferents per reflexionar sobre un tema comú: el paisatge de la Noguera. Mentre els autors signen els llibres, sonen les notes del piano de la mà de Koichi Sugihara. Després serà el moment de disfrutar d’un magnífic dinar, gentilesa de l’hotel i del nostre amic Jaume. Compartim taula amb els autors del llibre, amb els artistes David Ribas i Francesca Llopis, amb el cineasta Josep Maria Canyameras i amb la ballarina de dansa contemporània Olga Tragant.
16:30 hores
Arribam fins a la Fira del Llibre d’Art i Diseny que se celebra a l’Arts Santa Mònica. Allà ens retrobam amb Victòria Rabal, directora del Museu Molí Paperer de Capellades. Recorrem els expositors: llibres d’artista, paper artesanal, quaderns, experimentació gràfica,…
18 hores
Donam per acabada la nostra visita a Barcelona. Ara tan sols hem de desfer camí, Rambles amunt. Quan arribam a Plaça Catalunya, ha passat més d’una hora. Deixam enrere el tràfec urbà i partim cap a L’Alzina per disfrutar de la natura, del silenci i de la calma del camp lleidetà. Dins les bosses ens esperen els llibres, l’aroma de les seves pàgines, el cruixir dels fulls acabats d’estrenar i moltes, moltes paraules.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Jaume Amigó: Dies de pluja en dos temps

Lunes, Noviembre 28th, 2011

Plou, sense voler.
GEMMA GORGA

Com un cel que espera l´aigua
de la pluja per alçar-se i créixer,…

PEREJAUME

Primer temps: L´artista
Plou. L´artista camina pel seu estudi de L´Alzina. Prepara els materials. De tant en tant dirigeix la mirada cap als finestrals: la llum és important, pensa. L´aigua rellisca pels vidres. És la mateixa aigua que banya els camps i els paisatges lleidatans vestint-los de brillantor ocre. Terres de color de terra, terres de color de pluja.
Camina,
observa,
pensa…

Plou. L´artista pinta, acrílic sobre alumini, quatre quadres de gran format. L´aigua també dibuixa camins damunt l´obra de l´artista. No és casual. És fruit d´una alliança entre l´home i els elements. Una alliança calculada minut a minut. L´alumini no es comporta com la tela o el paper, no absorbeix la pintura i l´aigua ha de saber quin és el moment just d´assecat per deixar-s´hi anar, camí avall. L´horitzontalitat de la mà de l´home i la verticalitat de la mà de l´aigua confluint a un mateix punt.

Segon temps: El visitant
Plou. El visitant camina pel les sales del Palau Falguera. Veu quatre grans finestrals plens del rastre inconfusible d´una pluja policroma. La pluja de l´Alzina i la de Sant Feliu i la que vessa de la ment dels artistes que somien en color, pensa. I entre mirada i pensament, camina entre els plats que cobreixen el terra del Palau Falguera. Uns plats que contenen l´essència pigmentada, el misteri del pacte secret entre natura i artista.
Camina,
obsreva,
pensa…
Plou. El visitant entra a la capella del Palau Falguera. Li han explicat que hi podrà veure una instal·lació feta amb ferro, paper de seda i llum. El visitant, però, hi troba una metàfora: envoltades de foscor, set gotes d´aigua transparent contenen la lluminositat tardoral dels dies de pluja. Tanca els ulls i escolta el ritme lent de l´aigua; un so humit que primer banya les fulles, la pell, fins que arriba a les arrels i deixa el moll de l´os amarat de melangia. Obre els ulls i surt al carrer. A fora encara plou.
. . .
Aquest text s´ha escrit després de visitar l´exposició “Dies de pluja” de Jaume Amigó al Palau Falguera (Sant Feliu de Llobregat). La mostra va romandre oberta del 23 de setembre al 30 d´octubre de 2011.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Entre amics

Domingo, Marzo 6th, 2011

Com a bon asturià, en Jorge prepara una fabada deliciosa amb els ingradients de la terra que la seva família li envia: faves de la granja, morcilles, xorizu i panceta. Ens comenta que aquest plat té secrets molt senzills:
– La bona qualitat de l´aigua.
– Ingredients autòctons.
– Deixar les tallades en remull la nit anterior per llevar l´excés de sal.
– Cuinar el plat un dia abans perquè reposat és molt més bo.
– Foc lent.
Són coses que s´han de saber si volem tenir èxit. El fred ens permetrà disfrutar al màxim. Preparam la taula a la bodega. La il·luminació de la sala ha estat disenyada per Jaume Amigó i la completam amb unes espelmes. A un racó cremen uns bastonets aromàtics. Els amics, bon vi, un plat excel·lent, conversa interessant,… Passen les hores. Es fa fosc. Un gran diumenge.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

El territori de l´artista

Lunes, Noviembre 22nd, 2010

Qualsevol artista, tant com a creador com a difusor de la seva obra, es veu obligat a moure´s per distints territoris. Des del moment que concebeix les idees, fins que les exposa davant del públic, ha hagut de recórrer un camí de paisatges molt variats: els llocs on té per costum proveir-se dels materials, el taller on emmarca les peces, els paratges que envolten el mercat de l´art: institucions, galeries, premsa, possibles compradors,…però on millor es pot apreciar la seva feina és al seu estudi. És allà on l´artista estableix un diàleg amb ell mateix, sense cap interferència que pugui rompre el fil conductor que l´uneix amb l´obra.
Durant el nostre darrer viatge per terres de Catalunya, hem tengut el plaer de viure aquesta relació personal obra-autor a l´interior de tres estudis: el de Jaume Amigó, el de Lluís Sans i el de Toni Moranta.

Jaume Amigó
Jaume Amigó treballa a L´Alzina, un poblet de la província de Lleida on els matins són freds i boirosos. A poc a poc, el sol va guanyant terreny a la gelada i, quan la boira s´aixeca, va deixant pas als ocres de terra endins. El seu espai és una nau que ha acondicionat en forma de loft. A la planta baixa, hi té l´estudi que, segons les seves pròpies paraules, sempre es troba en un canvi constant: pintures, padaços, disolvents, teles, pinzells, l´aparell per realitzar gravats, obra actual i la d´etapes anteriors,… A l´altell hi té els llibres, la música, l´ordinador. Es tracta de dos ambients diferenciats que mostren dues cares de la mateixa intimitat, dos ambients on la calidesa no neix tan sols de les estufes de ferro colat que cremen llenya i carbó, sinó de l´hopitalitat de les persones que l´habiten. Actualment i fins el mes de desembre, Jaume Amigó exposa la seva obra a la galeria N2 de Barcelona. La mostra introdueix vàries novetats: la utilització d´una gamma més ampla de colors, l´aigua com a part del procés creador i la presentació d´algunes peces dividides en “tatamis”. En el fons, com és habitual en ell, la influència de la cultura japonesa i la senzillesa i simplicitat en les formes.

Estudi Lluís Sans
Deixam la ruralia i ens acostam a Sant Feliu de Llobregat. Abans poble i ara perifèria de Barcelona, és un d´aquests llocs on els polígons, les fàbriques i les autovies, han donat pas als paisatges típics de les franges urbanes. Lluís Sans i Jaume Amigó van créixer aquí i encara recorden els horts i les casetes baixes del poble de la seva infantesa. L´estudi de Lluís Sans està repartit en varies habitacions de la casa (per manca d´espai): el taller, el magatzem de materials, el magatzem on hi guarda les proves. Al pati hi ha muntat la instal·lació que formava part de la seva darrera exposició: “Beure per la mateixa boca”, calzes de ceràmica raku que traspuen sensualitat i erotisme. I és que Lluís Sans, de la mateixa manera que Jaume Amigó, s´ha deixat seduir per la màgia de la cultura japonesa. La visita és breu, però intensa. Lluís ens despedeix amb un somriure i una mà càlida.

Estudi Toni Moranta
Al cor del barri de Gràcia, ens trobam amb Toni Moranta. Ja hem parlat del seu estudi en altres ocasions: a la part posterior, hi fa feina i davant, mostra la seva obra al públic. Com a bon melòman, la música sempre l´acompanya i deixa emprenta a cada una de les seves peces. Ens ensenya els últims treballs: “Estic aprenent a cremar”, comenta. Una veu interior, ens diu que ja en sap des de fa estona, però callam. Els nostres ulls se centren en uns dels quadres: fons blanc, la cremada deixa tres cercles concèntrics que van canviant de tonalitat així com s´allunyen del focus on s´ha aplicat el calor i, enmig, del espai buit que ha deixat el foc, hi neix una petita bolla de posidònia. La primera imatge que em ve a la ment és la d´un eclipsi. Després, la perfecció del cercle, el joc entre llum i fosca, el concepte desprovist de qualsevol artificiositat supèrflua, el minimalisme en estadi pur. Continuam l´itinerari pel seu món creatiu. Acabam caminant pels carrers de Barcelona. Anam a veure una instal·lació d´en James Turrell. Seguim parlant d´art.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà