Posts Tagged ‘Josef Sudek’

Papusza, quan la imatge traspua poesia

Lunes, Septiembre 7th, 2015

Poques vegades des d’aquestes pàgines hem recomanat una pel·lícula. Quan ho hem fet era perquè la seva projecció estava inclosa dins un cicle d’activitats dedicades al paisatge. Després de veure Papusza, però, volem dedicar-li unes línies.
Papusza és la biografia de la primera poeta gitana. De nina va voler aprendre a llegir i la seva infància va estar marcada pel pes de la culpa d’haver transgredit les normes de la seva comunitat. Ja d’adulta, els seus poemes –que ella anava escrivint a retalls de paper– sortiren publicats a una revista. Per aquest motiu va ser expulsada del clan familiar i condemnada a la misèria i a la soledat. Al final de la seva vida arribà a afirmar que si no hagués après a llegir hauria estat feliç.
Papusza és també una visió de la història europea del segle XX des del punt de vista del poble gitano. Un poble que va ser perseguit pel nazisme i que va haver d’abandonar el nomadisme a contracor durant el règim comunista en un intent d’assimilació per part de l’estat polonès.
Papusza és una obra mestra de la fotografia. Filmada en blanc i negre, és inevitable associar la textura de les seves imatges a la que Josef Sudek aconseguia fotografiant els boscos de Txecoslovàquia. L’excel·lència del director de fotografia, Krzysztof Ptak, fa possible que l’espectador es vegi submergit dins la boira tardoral o que sigui capaç de sentir les gotes de roada damunt la pell.
Papusza és un joc de metàfores en el qual vida, camí i escriptura es relacionen íntimament, a la vegada que desamaga la poètica dels paisatges polonesos. Surts de la sala amarat de bellesa sense saber cert si t’han contat una història o si has vist un poema.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Les ferides de l’Alfabet Natural

Viernes, Marzo 7th, 2014

Japó, segle XVIII

Cobert de papallones
l’arbre mort
floreix.

KOBAYASHI ISSA

Simplicitat, intimisme, espiritualitat, equilibri entre absència i presència, la bellesa de les coses imperfectes, modestes, humils…: wabi-sabi. Saber que la veritat prové de l’observació de la natura, que els detalls desapercebuts contenen la bellesa i que, tal com escriu Tomás F.M., “el rastre del temps pot ser hermós, la cicatriu, la pell cansada; perquè les marques i les cicatrius de la vida fan les persones més humanes”.

Praga, primavera de 1952

Quan mor algú a qui estimes, et fa ràbia. Però després d’un temps notes que aquella persona no ha mort del tot. D’alguna manera, segueix viva. Això mateix passa amb un arbre. Quan mor i li cauen les fulles, es transforma en una escultura. El que prendràs d’ell és cosa teva. No intentis fotografiar les coses tal com són. Tot amaga alguna cosa més que la cosa en si. JOSEF SUDEK.

Què era allò que impulsava Josef Sudek a caminar durant hores pel bosc de Mionsi, carregat amb el trípode, la càmera i una gran bossa negra on es refugiaven –ell i la seva màquina– a l’hora de manipular les plaques? Quin simbolisme amagaven aquells arbres mutilats, aquelles soques ferides? En definitiva, fins on arriba el paral·lelisme entre la pell humana i l’escorça vegetal?

Palma, Espai Lluc Fluxà, 14 de febrer de 2014

Dia de la inauguració. La veim passejant entre la gent o enfeinada entre pinzells, canyes i tinta. Sembla respirar serenitat. La mateixa serenitat que traspuen les seves obres i que, a poc a poc, ens va amarant a mesura que ens deixam captivar, en tres moviments (com si d’una peça musical es tractàs), per la senzillesa i la profunditat del que ens envolta.
Primer moviment: fotografia i creació artística
Rossana Zaera també passà temporades caminant amb la seva càmera pels boscos d’Aragó. Els fragments del seu dietari, inclosos en el catàleg de l’exposició, ens situen en el marc on començà tot. I observà els arbres, les fulles, les arrels, els troncs. Alguns d’ells estaven ferits. Aproximà l’objectiu i fotografià les ferides.
Segon moviment: ferides i conceptualització
Descobrí que les ferides dels arbres (micropaisatges naturals) guardaven gran similitud amb les ferides humanes (paisatges interiors). Unes ferides que poden curar-se, però que sempre deixen un rastre que els fa i ens fa més forts. La línia que separa la humanitat de la resta d’éssers vius es dilueix quan escorça i pell es confonen fins al punt de no saber on acaba l’una i comença l’altra. I sorgeix el concepte que amaga l’estètica de les fotografies: les ferides del cos i de l’esperit.
Tercer moviment: Alfabet Natural i abstracció
Rossana Zaera parteix de les seves fotografies per donar una passa més en el camí de l’abstracció. De cada una de les ferides en neix una grafia. Vint-i-cinc ferides, vint-i-cinc grafies, un alfabet: l’Alfabet Natural. Desconeixem el so d’aquests fonemes, però el que sí sabem és que guarden un significat ocult que tan sols podrà desvetllar qui sigui capaç de llegir l’escriptura vegetal, d’interpretar el llenguatge de la natura i de perdre’s caminant per les senderes traçades al bosc interior de l’ànima.
. . .
Títol de l’exposició: Humanas, demasiado humanas. Las heridas del Alfabeto Natural.
Artista: Rossana Zaera.
Lloc: Lluc Fluxà. Projectes d’Art (Ca’n Ribera,4).
Dates: del 14 de febrer a l’11 d’abril.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Rutes artístiques per Praga

Lunes, Noviembre 19th, 2012

Arquitectònicament parlant, Praga és com un museu. Mentre recorrem els 17 quilòmetres que separen l’aeroport del centre, no veim zones degradades ni el paisatge de franges que caracteritza els suburbis urbans. Tenim la impressió que, actualment, Praga és una ciutat que restaura molt més que no construeix. Això ens agrada. Fins i tot quan contemplam l’Edifici Dansant (1996), disenyat per F. Gehry, ens sorprèn la manera com s’integra en el conjunt clàssic de la vorera del riu. Nogensmenys, gràcies al llibre Praga d’Antoni Ferrando, sabem que “molt més enllà del nucli (el Castell, la Ciutat Vella, Malá Strana i la Ciutat Nova) i més enllà dels suburbis absorbits per la ciutat durant el segle XIX i principis del XX (Karlín, Zizkov, Vinohrady, Dejvice, Letná, Holesovice i Smichov), s’extén una tercera perifèria on proliferen els blocs de pisos construïts per l’estat comunista, alts, grisos, fets amb panells de formigó prefabricat i teulades planes folrades de quitrà”. No vàrem tenir temps d’anar-hi, però hi són.
Les guies de viatge expliquen exhaustivament el legat gòtic, renaixentista, barroc i neoclàssic. Per aquest motiu, ens hem volgut centrar en el que habitualment passen per alt o no detallen amb tanta cura.

 

Praga a través de la càmera de Josef Sudek
Josef Sudek decidí dedicar-se a la fotografia després de perdre un braç a la Primera Guerra Mundial. Sortia als carrers carregat amb el trípode, la càmera i una gran bossa negra on es refugiaven -ell i la seva màquina- per protegir-se de la llum a l’hora de manipular les plaques. A vegades se l’acusà de ser un artista poc “humanista” perquè en comptades ocasions retratava persones. Ell es defensava dient que tardava tant en preparar-se que, quan era el moment, tothom ja s’havia cansat d’esperar i havia partit.
Ningú no ha sabut captar millor l’essència de Praga amb una càmera com Josef Sudek. L’escriptor John Banville, al seu llibre Imágenes de Praga, comenta que, durant el seu primer viatge a la ciutat, no va ser conscient d’haver-hi arribat fins que no va tenir les fotografies de l’artista al davant. Les imatges de Sudek traspuen sensibilitat, tristesa, melangia,… Ens mostren una Praga que tan sols trobarem si som capaços d’eliminar mentalment tot el que suposa l’allau turístic dels darrers anys. Com aconseguir-ho?
Proposam una passejada per l’anomenada “Via Reial” quan comença a clarejar, poc abans de la sortida del sol. Els tramvies de la plaça de la República transporten els treballadors més matiners. Pel carrer Celetná, silenciós a aquestes hores, ens contempla tot un seguit de façanes barroques fins desembocar a la plaça de la Ciutat Vella. Les agulles de l’església de Týn dibuixen la seva imatge sobre el terra banyat i, quan passam baix el Rellotge Astronòmic, sembla que el temps s’hagi detingut. Enfilam el carrer Karlova fins arribar al pont de Carles, on una lleugera boirina tardoral humiteja la pedra. Mentre travessam el pont, sonen les campanes d’alguna església i sentim el transcórrer tranquil del Moldava. Pujam cap a la catedral, dins el recinte del castell, on Sudek va realitzar, durant les obres de restauració, una de les sèries fotogràfiques més conegudes. Molt a prop d’allà, al carrer Úvoz, hi trobam el primer estudi que va ocupar. Avui és una galeria dedicada a la fotografia d’artistes contemporanis. Finalitzarem la nostra ruta visitant el segon dels seus estudis, que és el més important per dos motius: en primer lloc, perquè s’hi va estar fins el dia de la seva mort; segon, perquè va ser allà on va realitzar, al llarg de molts anys, la sèrie La finestra del meu estudi.
Josef Sudek era un caminant incansable. Passava hores i hores pels carrers de Praga carregat amb tot el seu equip. També passejava pels boscos que envolten la ciutat a qualsevol època de l’any. L’atreien especialment els arbres morts, els troncs caiguts, les escorces,… S’interessava tant pels entorns naturals com pels urbans. Quan els nazis ocuparen Txecoslovàquia, tot va canviar i ja no li va ser possible seguir aquesta rutina; li anava la vida. Per aquest motiu, començà a captar les imatges que es veien des de les finestres del seu estudi: unes miraven al jardí i altres als edificis veïnats. Així, d’alguna manera, podia seguir en contacte tant amb la natura, com amb la ciutat. Acabada la Segona Guerra Mundial, va continuar amb aquesta tasca perquè els comunistes tampoc no donaven facilitats a l’hora d’anar fent fotos lliurement. El resultat és sublim. Sudek és un poeta que utilitza imatges en lloc de paraules per expressar-se. Ens pot fer sentir el fred, la humitat, els aromes de la primavera, les gotes de pluja damunt la pell, la solitud,… Les seves, són fotografies de l’exterior des de l’interior que ens permeten observar els canvis d’estació, les variacions climàtiques, el dia i la nit. Els elements fotografiats són mínims, però totes les imatges són diferents.
Josef Sudek va viure al número 30 del carrer Ujezd, al barri de Malá Strana; a un d’aquests edificis que tan bé descriu el poeta Jan Neruda al seus Contes de Malá Strana. L’estudi ocupa part del jardí comunitari compartit per tots els veïns. Per accedir-hi s’han de passar dos portals i travessar els passadissos que comuniquen l’interior de la finca amb el jardí. Actualment s’hi organitzen exposicions de fotografia contemporània.
Per recuperar forces després de la jornada, el cafè Savoy (Vítezná, 5) és un lloc ideal. Fundat l’any 1893 conserva tot l’encant de la belle époque. La decoració del sostres, les làmpades d’aranya, els grans finestrals i els cambrers impecablement uniformats ens transporten en el temps. Els plats, molt elaborats; i la selecció de vins, exquisida.

 

 

L’Art Nouveau amb Alfons Mucha i el Cubisme a ritme de jazz

Les acaballes del segle XIX i el començament del XX foren una època esplendorosa a Praga pel que fa referència a les arts, gràcies al moviment de Resorgiment Nacional Txec. La millor manera de descobrir el legat que ens deixaren els representants de l’Art Nouveau és passejant per Nové Mesto aixecant la mirada cap a les façanes i la seva ornamentació.
Començam la ruta a la Casa Municipal, situada a la namestí Republiky, just al límit d’Staré Mesto. El pintor Alfons Mucha va ser l’encarregat de decorar alguns dels seus interiors. Alfons Mucha és considerat l’artista nacional txec més important i, com no podria ser d’altra manera, se l’explota turísticament. Les reproduccions de les seves obres es troben a totes les botigues de records. També és el més conegut a l’exterior gràcies als anys que residí a París i que li permeteren disenyar l’etiqueta del xampany Moët & Chandon i un cartell per a Sarah Bernhardt que li va donar la fama internacional. Malgrat tot, els viatgers no acostumen a dedicar-li gaire temps -tal vegada perquè la majoria d’ells no solen passar més de tres o quatre dies a la ciutat-. Ens endinsam a la Ciutat Nova per visitar el museu dedicat a Mucha (Panská, 7) i perdre’ns durant unes hores entre la sensualitat i exhuberància dels seus quadres i cartells. De casualitat descobrim que el palau Veletrzní mostra temporalment les vint pintures monumentals (ocupen un total de 500 metres quadrats) que conformen l’Epopeia eslava. L’artista va fer donació d’aquesta obra a l’Estat i, normalment, s’exposa a la ciutat de Moravský Krumlov, a 200 quilòmetres de Praga. No deixarem passar aquesta oportunitat. Demà… tal vegada.
Abans de dirigir-nos a la plaça Venceslau, paga la pena passar per l’estació Central, un dels exemples més hemosos de l’Art Nouveau, disenyada per l’arquitecte Josef Fanta. Quan arribam a la plaça, hem de fer un esfoç per desconnectar-nos del bullici. Hi ha una gentada entre desenes de casetes de fusta que ofereixen els seus productes: tot tipus de carn a la planxa, a la brasa o a l’ast i cervesa a rompre. Sembla ser que per aquí qualsevol moment és bo per menjar i beure. Passejam pels laterals de la plaça admirant l’arquitectura: el palau Lucerna i les seves galeries comercials, el passatge Novák, l’hotel Meran, el palau Koruna i l’hotel Europa, on decidim dinar. Ocupam una taula i ens submergim en l’ambient decadent que s’hi respira. A través dels vidres veim l’edifici Melantrich. Des del seu balcó s’anuncià el final del comunisme. Ara -qui ho hauria dit abans de 1989- l’ocupen els magatzems Marks & Spencer!
Dedicam l’horabaixa a descobrir el patrimoni cubista de la ciutat. Entre 1910 i 1920, mitja dotzena d’arquitectes deixaren a Praga un legat arquitectònic únic. Substituïren les línies sinuoses de l’Art Nouveau en favor de formes triangulars, poligonals i piramidals. Poden admirar-se edificis cubistes a distints barris de Praga: Josefov, Staré Mesto, Vysehrad, Hradcany… Ens va faltar temps per veure’ls tots. Aquesta és la nostra proposta:
Partim de la Ciutat Vella (Staré Mesto). La casa de la Verge Negra (Ovocný trh, 19) és un dels millors exemples d’aquest estil. Hi arribam amb la idea de trobar-hi el Museu del Cubisme, però l’han traslladat al palau Veletrzní –allà mateix on ens han dit que hi ha l’exposició temporal de l’obra d’Alfons Mucha!- Ara ja tenim un doble motiu per anar-hi. El que sí està obert al públic és el cafè Orient del primer pis. No ens volem perdre l’oportunitat d’assaborir un capuccino a una cafeteria completament cubista (l’edifici, el mobiliari i tots els elements decoratius).
El tramvia 17, vorejant el riu, ens acostarà al barri de Vysehrad. La fortalesa de Vysehrad es considera la mítica cuna de Praga. Els arqueòlegs hi han trobat restes de diferents tribus eslaves i, segons la llegenda, la princesa Libuse fundà aquí la ciutat al segle VII. Vysehrad és “l’altre castell”, aquell on no arriben les masses de turistes. La pujada fins a la fortalesa és una passejada deliciosa, relaxada, tranquil·la. Des de dalt, les vistes sobre la ciutat són magnífiques. Al seu cementiri reposen gran part de les personalitats pragueses del món de la cultura: el pintor Alfons Mucha, els compositors Smetana i Dvorak o l’escriptor Jan Neruda.
Localitzam les cases cubistes al barri que s’extén als peus de la fortalesa: Vil·la Libusina, cantonada de Vnislavova i Rasínovo nábrezi; els números 6 i 10 de Rasínovo nábrezi; i un edifici d’apartaments a Neklanova, 30. Caminam per uns carrers empinats, molt poc transitats. No veim comerços, no veim turistes, només Praga i la seva gent. Sopam al cafè Slavia (Narodní trida,1), tota una institució a la ciutat. En altres èpoques va ser escenari de tertulies artístiques, literàries i polítiques. Ha estat immortalitzat per molts d’escriptors, com Seifert i Rilke, a les seves obres. A l’interior, Art déco, predomina la fusta de cirerer. Des dels grans finestrals contemplam el riu i els tramvies que passen amunt i avall. Despedim el dia escoltant jazz en viu a la sala Reduta, al número 20 del mateix carrer. En acabar, tornam a peu a l’hotel. Abans de travessar la plaça Venceslau, ens aturam devora el que, probablement, sigui l’únic fanal cubista del món. El contemplam en silenci. És com si la música seguís sonant. Excel·lent combinació: cubisme a ritme de jazz.
Les últimes tendències
Pel que fa referència a l’art contemporani, Praga desplega una gran activitat. L’ajuntament edita una publicació –ArtMap– amb la relació dels 96 espais que hi ha a la ciutat, les exposicions programades a cada un d’ells i la seva localització sobre el plànol.
La seu dels estudis Karlín (Krizíkova, 34) es troba a una antiga fàbrica remodelada. La planta baixa està dedicada a exposicions temporals i el pis superior l’ocupen estudis d’artista oberts al públic. Resulta molt interessant aprofitar la visita per descobrir el barri de Karlín, molt tranquil i amb racons vertaderament hermosos, com la plaça Lýckovo. A més, com està allunyat del centre, una persona pot dinar pel mateix preu que li costaria un cafè a una terrassa de la plaça de la Ciutat Vella.
La galeria Futura (Holeckova, 49) està situada al barri d’Smíchov. Les sales es distribueixen en distints nivells i segueixen un traçat laberíntic que et dóna la sensació d’anar descobrint les peces amb una mena d’esperit aventurer. Disfrutam admirant el treball de l’artista irlandesa Katie Holten, una reflexió sobre el medi ambient, l’ecologia, el calentament global i la biodiversitat. La seva obra intenta trobar resposta a una pregunta: “Com es pot comprometre l’art actual amb el paisatge natural si la societat exclou la natura de la vida diària?” L’exposició recorda l’àlbum d’un naturalista. Sobre les taules veim fulles, arrels, copinyes, fòssils, branques, pedres, caragols, terra, arena,… tot seguint un determinat ordre i perfectament etiquetat. Al jardí hi trobam l’única instal·lació permanent de la galeria: Brownnosers, de David Cerný, consistent en dues figures humanes gegantines inclinades i nues. Al seu interior s’hi veu un video del president Václav Klaus i del director de la Galeria Nacional donant-se el menjar a la boca l’un a l’altre. Per poder veure la filmació, el visitant ha de pujar una escala de ferro i ficar el cap dins el cul de les escultures.
David Cerný és l’artista txec més controvertit del moment. Els seus treballs, repartits per tota la ciutat, amaguen una dura crítica social i política. Es va donar a conèixer quan, l’any 1991, pintà de rosa el monument commemoratiu dels Tancs Soviètics de la Segona Guerra Mundial. Des de llavors, l’aparició d’una nova obra és un aconteixement mediàtic que suscita polèmica. Feim un recorregut per Praga a la recerca del seu treball. A més de Brownnosers, a la qual ja ens hem referit i que es troba a la Galeria Futura, hem pogut localitzar les obres següents als distints barris de la ciutat:
Malá Strana
Quo Vadis, en el jardí de l’ambaixada alemanya. Un cotxe Trabant sobre quatre cames humanes és un homenatge a tots els alemanys de l’Est que fogiren abans de la caiguda del mur i es refugiaren aquí.
Proudy, davant el Museu Kafka. Escultura mòbil que representa dos homes orinant sobre el mapa de la República Txeca mentre reciten fragments de la literatura del país.
Miminka, infants gegantins amb cara de guardiola caminen de grapes per l’exterior del Museu Kampa.
Zizkov
Miminka II. És la mateixa instal·lació anterior però, en aquesta ocasió, les figures pugen i baixen de la torre de la Televisió.
Staré Mesto
Viselec, al carrer Husova. Freud penja d’una barra des de dalt d’un dels edificis.
Guns, al pati de la galeria Amoya (carrer Karlova, 2).
Shark, a una de les sales de la galeria Amoya (carrer Karlova, 2). Una figura que representa Sadam Hussein en roba interior s’exposa dins una gran peixera plena d’aigua.
Nové Mesto
Kun, a les galeries comercials del palau Lucerna (Vodickova, 36). Versió molt personal de l’estàtua de sant Venceslau, amb el cavall mort i cap per avall.
David Cerný també és el promotor del projecte Meet Factory al barri d’Smíchov. Artistes de tot el món viuen i treballen a les instal·lacions d’una antiga fàbrica del carrer Ke Sklárne, 15 i mostren la seva feina al públic. Paral·lelament s’hi desenvolupen activitats culturals de tot tipus.
A la fi arriba el moment de visitar el palau Veletrzní, seu de la Galeria Nacional. Es troba al barri de Holesovice (Dukelských, 47). Necessitam mitja jornada per recórrer totes les sales repartides en quatre plantes. El pis superior està dedicat a exposicions temporals d’art contemporani. Al tercer és on s’hi troba l’art txec de 1900 a 1930, que inclou una col·lecció important d’art cubista. La segona planta guarda les obres txeques de 1930 en endavant i la primera, art estranger del segle XX (Klimt, Picasso, Schiele,…). Al vestíbul unes grans portes donen pas a una sala immensa de sostre altíssim. Allà ens espera l’Epopeia eslava de Mucha, obra a la qual va dedicar 18 anys de la seva vida. Cada pintura representa fets històrics i mitològics amb una gran força simbòlica.
Podríem passar setmanes i setmanes a Praga sense acabar-nos l’oferta artística de la ciutat. Abans de partir, ja tenim un llistat de tot el que hem deixat pendent per a una altra ocasió. Serà qüestió de tornar-hi… algun dia.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà