Posts Tagged ‘judaïsme’

El món jueu i el cinema

Martes, Septiembre 16th, 2014

Dins les activitats de la 15ª Jornada Europea de la Cultura Jueva, es desenvoluparà, com ja és habitual, el cicle “El món jueu i el cinema”. Durant les pròximes setmanes i gràcies a la labor conjunta de l’Ajuntament de Palma, Arca Llegat Jueu, la Comunitat Jueva de les Illes Balears i Caminos de Sefarad, es projectaran una sèrie de pel·lícules de temàtica jueva al Teatre Municipal Catalina Valls. Els títols seleccionats són:

Oh Jerusalem (dimecres, 17 de setembre).
Hannah Arendt (dimecres, 24 de setembre).
El eslabón del Niágara (dimecres, 1 d’octubre).
Gainsbourg, vida d’un heroi (dimecres, 8 d’octubre).
Anónimos de guerra (dimecres, 15 d’octubre).
La jirafa (dimecres, 22 d’octubre).

Les projeccions s’iniciaran a les 20,30h i l’entrada és gratuïta.
Més informació: www.cultura.palma.es

Ruta literària pel Call de Palma

Lunes, Febrero 17th, 2014

Aquest passat dissabte, el Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó organitzà una ruta literària pel Call de Palma amb el grup de lectura de la llibreria Agapea. L’objectiu era donar a conèixer –de la mà de diversos autors– no només els carrers de la ciutat per on transcorria la vida dels jueus mallorquins, sinó també la seva història, música, gastronomia, costums, art, educació,…
Poesia, novel·la, receptes de cuina, articles periodístics i assaig històric han facilitat la reconstrucció d’un itinerari del qual en queden escasos rastres físics, i que, per tant, necessita descobrir-se amb els ulls de la imaginació.
La visita començà al Call de L’Almudaina i acabà a la plaça Nova amb fragments de Dins el darrer blau, de Carme Riera; perquè va ser la lectura d’aquesta novel·la la que motivà l’organització de la ruta.
Els escriptors i les obres que ens acompanyaren durant el recorregut foren:

Call Major

Jaume Pomar, “Actes de fe” a Elegies i Josep J., xueta.
Miquel Ferrà i Martorell, “Robiols de confitura” a El Call de Palma.
Maria Isabel Miró, Història de l’educació jueva a la Catalunya de l’Edat Mitjana.
Ramon Picó i Campamar, L’adéu del jueu.
Gaspar Valero Martí, “La Torre de l’Amor” a Palma, ciutat de llegenda.
Maria Àngels Moyà, “Immensitat” a Dreceres entre el malsons i la vigília.
Conxa Forteza, “El Jesuïta i el Rabí” a Històries del carrer.

Call Menor

Miquel Ferrà i Martorell, Receptari solleric de cuina jueva.
Marian Aguiló, Albada.
Mariona Forteza, “Tres siglos vendiendo botones” a Periodismo después del periodismo.
Maria de la Pau Janer, Màrmara.
Miquel Forteza, Els descentents dels jueus conversos de Mallorca.
Mossèn Alcover, Es llum de la terra.
Bartomeu Bestard, “Orígenes de una discriminación: Los Autos de Fe de 1693” a Diario de Mallorca (26-8-2012).

També poguérem gaudir d’un tast de música jueva a l’estudi de l’artista Maria Isabel Ballester –autora del monument a Jafuda Cresques, al Call Major, i de l’exposició Holocaust, una mirada– . El seu taller és una bona mostra de maridatge entre escultura, pintura, literatura i música.
La visita acabà amb un àpat al restaurant Las Olas (carrer Ca’n Fortuny), on John i Evelyn ens prepararen un menú de cuina sefardí: Triangles filo d’espinacs i formatge fresc, tarta rústica de carabassa i formatge de cabra, llenguado amb salsa tahini, couscous i amanida, hamin de xot i dolços sefardís.
Des de les pàgines d’aquest blog, volem agrair la gran acollida de la iniciativa, l’entusiasme de tots els participants i la professionalitat i el saber fer de John i Evelyn al front del seu restaurant. Mazal Tov!
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Viatjant entre llibres

Sábado, Diciembre 8th, 2012

Com escrivíem al primer dels nostres articles, no existeix una sola Praga, sinó tantes com ulls l’han mirada. La nostra visió de Praga ha sorgit de la suma de l’experiència directa amb la ciutat més la de tots aquells que l’habitaren o la visitaren i n’han deixat testimoni. A continuació relacionam les obres i els autors que ens han ajudat a dibuixar el nostre paisatge particular abans, durant i després del viatge. Alguns dels llibres es podrien incloure a vàries de les categories. En aquests casos, hem hagut d’optar per una d’elles.
Autors en llengua alemanya:
FRANZ KAFKA. Obras Completas. Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, Barcelona 1999-2003 (3 volums). Hem elegit aquesta edició perquè respecta les versions originals de l’autor sense les modificacions que Max Brod hi introduí després de la mort de l’escriptor. L’editorial té previst treure un quart volum que inclogui la correspondència, a la qual hem accedit parcialment a través de la publicació d’Alianza Cartas a Milena (2010).
FRANZ KAFKA. Dibujos. Sexto Piso, Madrid 2011.
EGON ERWIN KISCH. De calles y noches de Praga. Minúscula, Barcelona 2002.
GUSTAV MEYRINK. La noche de Walpurga. El Nadir, Valencia 2012.
RAINER MARIA RILKE. Relatos de Praga. Montesinos, Barcelona 1999.
JOHANNES URZIDIL. Tríptico de Praga. Pre-textos, Valencia 1997.
Autors en llengua txeca:
JAN NERUDA. Cuentos de Malá Strana. Pre-Textos, Valencia 2006.
JAROSLAV SEIFERT. Breve antología. Hiperión, Madrid 2002.
JAROSLAV SEIFERT. Toda la belleza del mundo. Seix Barral, Barcelona 2009.
BOHUMIL HRABAL. Jo he servit al rei d’Anglaterra.** Proa, Barcelona 2011.
BOHUMIL HRABAL. Una soledad demasiado ruidosa.* Destino, Barcelona 2001.
MILAN KUNDERA. La ignorància.** Tusquets, Barcelona 2002. Encara que l’autor hagi escrit gran part de la seva obra en txec, la llengua original de La ignorància és el francès.
JAROSLAV HASEK. Las aventuras del valeroso soldado Schwejk.* Destino, Barcelona 1981 (2 volums).
Compilacions:
VVAA. Galaxia Kafka. Adriana Hidalgo editora, Buenos Aires 2010. Una selecció de contes de diversos autors: Rabbi Nachman de Breslov, Paul Leppin, Bruno Schulz, Johannes Urzidil, Bohumil Hrabal, entre d’altres.
VVAA. Praga mágica. Juventud, Barcelona 1995. Inclou relats de Meyrink, Rilke, Alfred Kubin, Paul Leppin, Kafka, Max Brod, Egon Erwin Kisch, Franz Werfel, Hermann Ungar, Urzidil, Perutz…
Llibres sobre Kafka:
PIETRO CITATI. Kafka.* Acantilado, Barcelona 2012.
LOUIS BEGLEY. El mundo formidable de Franz Kafka. Alba, Barcelona 2009.
VVAA. Cuando Kafka vino hacia mí… Acantilado, Barcelona 2009. Reuneix els testimonis de més de 40 persones que el conegueren: Max Brod, Milena Jesenská, Dora Diamant, Oskar Baum,…
HANNS ZISCHLER. Kafka va al cine. Minúscula, Barcelona 2008.
GUSTAV JANOUCH. Conversaciones con Kafka. Destino, Barcelona 2006.
NICHOLAS MURRAY. Kafka, literatura y pasión. El Ateneo, Buenos Aires 2006.
JOSÉ M. GONZÁLEZ GARCÍA. La máquina burocrática. Afinidades electivas entre Max Weber y Kafka. Visor, Madrid 1989.
KLAUS WAGENBACH. Franz Kafka. Imágenes de su vida. Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, Barcelona 1998.
KLAUS WAGENBACH. La Praga de Kafka. Península, Barcelona 2008.
HARALD SALFELLNER. Franz Kafka y Praga. Vitalis, Praga 2011.
PATRIZIA RUNFOLA. Praga en tiempos de Kafka. Bruguera, Barcelona 2006.
VVAA. La ciutat de K. Franz Kafka i Praga.** Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Barcelona 1999 (catàleg de l’exposició).
Praga:
JOHN BANVILLE. Imágenes de Praga. Herce, Madrid 2008.
ANGELO MARIA RIPELLINO. Praga mágica. Seix Barral, Barcelona 2003.
CLAUDIO MAGRIS. “En el puente de Carlos” a El infinito viajar.* Anagrama, Barcelona 2008.
CLAUDIO MAGRIS. “Praga al quadrat” a Alfabets.** Edicions de 1984, Barcelona 2010.
El Call de Praga:
MOSHE IDEL. El Golem. Tradiciones mágicas y místicas del judaísmo sobre la creación de un hombre artificial. Siruela, Madrid 2008.
VVAA. El Golem de Praga. Leyendas judías del gueto. Vitalis, Praga 2011.
GUSTAV MEYRINK. El Golem. Valdemar, Madrid 2006.
La Shoà:
VVAA. No he visto mariposas por aquí. Museo Judío de Praga, Praga 1996.
PETR GINZ. Diario de Praga (1941-1942).* Acantilado, Barcelona 2006.
ÁLVARO DE LA RICA. Kafka y el Holocausto. Trotta, Madrid 2009.
Fotografia:
JOSEF SUDEK. The window of my studio. Torst, Prague 2007.
Guies:
ANTONI FERRANDO. El que cal saber per descobrir Praga. La Magrana, Barcelona 1996.
VVAA. Praga. Guías de ciudad. Planeta, Barcelona 2009.
www.diskuse.wordpress.com/category/viajes
El poeta Jaroslav Seifert explica que durant una entrevista li demanaren des de quan estimava Praga. Ell recordà que en una ocasió, quan era nin, passava les vacances a ca uns parents. Després de varis dies, trobava a faltar els seus pares i va fogir. Començà a córrer per camps i camins fins que va veure la silueta del Castell de Praga a la llunyania. En aquell moment, es va posar a plorar. “Era un plor d’anhel i amor que va aconseguir unir aquells dos sentiments en un de sol”. El primer dia que vaig contemplar les agulles il·luminades de l’església de Týn, a la plaça de la Ciutat Vella, també em caigueren les llàgrimes; llàgrimes d’emoció, d’alegria i de desig complert. En uns pocs segons, vaig adonar-me, no només de l’amor que sentia per la ciutat, sinó dels anys que havia passat estimant-la a través dels llibres. A l’hora de tornar, de camí a l’aeroport, ja l’enyorava. Ara sé amb certesa que mentre pugui sentir a prop la seva literatura, seré a Praga.
. . .
* Hi ha traducció al català.
** Hi ha traducció al castellà.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Rutes literàries per Praga

Domingo, Diciembre 2nd, 2012

“Praga, primer de tot, és una ciutat literària”. KURT KROLOP.
Podem considerar el caminar per Praga un exercici de relectura? És possible reseguir amb les nostres passes les línies escrites sobre el paper? Sentirem més intensament les paraules si les traslladam al seu lloc d’origen i reduïm la distància a una simple qüestió temporal? En definitiva, deixa la literatura rastres tangibles a les ciutats?


Praga i Kafka
Si haguéssim d’identificar un escriptor amb Praga, aquest escriptor seria Kafka. Deia que tot el seu món cabia dins un cercle que tengués com a centre la plaça de la Ciutat Vella. Johannes Urzidil va escriure en una ocasió que “Franz Kafka era Praga i Praga era Franz Kafka”. Malgrat tot, la seva relació amb la ciutat era contradictòria. S’hi sentia empresonat com dins una gàbia, però era incapaç d’abandonar-la. Altres autors compartien amb ell aquest sentiment, com Max Brod o Gustav Meyrink. Praga, per la seva banda, tampoc no el va estimar mai. Pertanyia al grup d’escriptors en llengua alemanya –la majoria d’ells d’origen jueu– que patiren discriminació durant gairebé cinquanta anys. Kafka estava prohibit perquè formava part de la minoria alemanya, perquè era jueu o perquè representava els valors burgesos (segons el vent que bufava a cada època).
Atenent al tractament que el mateix autor dóna a la ciutat, podrien dividir-se les seves obres en dos grups: Els Dietaris i la correspondècia detallen minuciosament cada lloc, cada sentiment envers Praga, cada activitat que s’hi desenvolupa: tertulies, cinema, teatre, conferències,… Tot el que s’hi descriu és localitzable: els punts de reunió, els domicilis que va tenir, els centres educatius als quals assistí, els llocs de feina, els negocis familiars, els indrets on anava passar el temps lliure –com els parcs per on passejava, l’Escola Civil de Natació o l’Institut de Pomologia, Viticultura i Jardineria de Troja, on aprenia horticultura en previsió d’un possible trasllat a Israel–. Les seves obres de ficció, en canvi, no anomenen Praga ni una sola vegada. Descriuen, això sí, tot el món interior de l’escriptor a través d’uns personatges que habiten cases, caminen per carrers, deambulen per paratges, es perden per edificis d’oficines… Malgrat es coneguin bé les novel·les i els relats, no deixa de ser un repte intentar trobar un nexe d’unió entre el món kafkià i la Praga real. Tant Klaus Wagenbach com Harald Salfellner ens presenten als seus llibres rutes molt detallades per la Praga de Kafka i situen cada lloc sobre el plànol de la ciutat. Seguidament proposarem, amb la seva ajuda i les nostres passes, dues caminades que permetran recórrer els indrets destacats en la vida i en l’obra de l’escriptor. La primera d’elles es basa en les dades que poden obtenir-se a partir dels Dietaris i de la correspondència. La segona, ens durà a descobrir els llocs reals que, tal vegada, s’amaguen sota l’imaginari kafkià. A cada una de les aturades d’aquesta segona ruta llegirem fragments de les distintes obres a les quals ens referim.


1
Un bon lloc per començar és la plaça de la ciutat Vella on hi podem trobar: La casa natal, devora l’església de sant Nicolau. De l’edifici original tan sols se´n conserven les columnes de l’entrada. A la façana hi ha una placa commemorativa. La casa del Minut, decorada amb estucats renaixentistes, tocant el vell Ajuntament, on també va residir entre 1889 i 1896. El palau Kinský, on va cursar estudis de batxillerat i on, als baixos, son pare hi va tenir una botiga que ara és la llibreria Kafka, un punt de venda de records. Finalment, al número 17, hi trobam la casa de l’Unicorn que era propietat d’Otto i Berta Fanta, amfitriona d’un saló literari al qual assistien alguns intel·lectuals destacats, com Kafka, Max Brod, Franz Werfel i Egon Erwin Kisch. Al carrer Celetná, que desemboca a la mateixa plaça, Kafka va passar per tres domicilis als números 2, casa Sixt; 3, casa dels Tres Reis; i 12, on el pare va traslladar la botiga. Sembla mal de creure que la família canviàs de casa amb tanta freqüència i que entre unes i altres hi hagués tan poca distància. A mesura que el pare ampliava el negoci i que els fills naixien i es feien grans, se cercaven vivendes que s’adaptassin a les noves necessitats. Si comptam els domicilis familiars i els que Kafka va llogar pel seu compte –en un intent de trobar intimitat, silenci i independència per escriure– sumen gairebé una quinzena.
Ens dirigim cap a Nové Mesto. De camí, passam per la Universitat Carolina, on Kafka cursà la carrera de Dret; i per la casa paterna del seu amic Max Brod (Skorepka, 1) on s’organitzaven tertulies literàries i on va conèixer la seva promesa Felice Bauer. Al número 19 de la plaça Venceslau hi havia la seu d’Assicurazioni Generali. En acabar els estudis, Kafka començà a treballar en aquesta empresa amb l’esperança de que, algun dia, el destinarien a terres llunyanes. El sou era escàs i les jornades superaven les dotze hores. Després d’un any, ho va deixar. A la mateixa plaça, l’hotel Europa –abans hotel Erzherzog Stephan– va ser escenari de la lectura pública de La condemna. Hi assistí poc públic, però els crítics valoraren molt positivament l’obra. Encaminam les nostres passes cap al carrer Na Poricí. Al número 7 s’hi trobava la Mutualitat d’Assegurances i Accidents Laborals, on Kafka treballà fins al dia de la seva jubilació per malaltia (de 1908 a 1922). L’edifici es conserva intacte. Just al davant, s’atura el tramvia que ens durà al Nou Cementiri Jueu, al barri de Zizkov. Allà finalitzarem aquesta passejada.
Per arribar a la tomba de Kafka, s’ha de girar a la dreta just a devora l’entrada i seguir el mur. Està senyalitzat. La vegetació boscosa ho envolta tot, els arbres comencen a canviar els verds pels ocres, gran quantitat de plantes trepadores s’enfilen pels troncs, la gespa cobreix els camins. Ens sembla un lloc hermós. Kafka està enterrat allà, però no està sol. L’acompanyen centenars de pedres que han arribat de tots els racons del món. Entre pedra i pedra, sobresurten paperets doblegats. Darrera cada pedra s’amaga un record i darrera cada paper, un desig o un agraïment o un poema… La nostra pedra ha vengut amb nosaltres des de Mallorca. La deixam entre les altres i partim. Mentre ens allunyam, ens vénen al cap les paraules de Milena Jesenská: “Va escriure les obres més significatives de la moderna literatura alemanya, les quals reflecteixen la ironia i la visió profètica d’un home condemnat a veure el món amb una tal claredat encegadora que la trobà insuportable i el portà a la mort”.
2
Iniciam aquesta segona ruta davant el monument dedicat a Franz Kafka, al barri de Josefov. Van haver de passar quasi vuitanta anys perquè la ciutat es decidís a erigir-lo. Es tracta d’un bronze que representa l’obra literària de l’escriptor i que està inspirat en un dels seus primers relats, Descripció d’una lluita.
Travessam l’antic gueto per l’avinguda Parízská. Al número 36 s’hi trobava l’edifici del Vaixell (ara és l’hotel Intercontinental). En aquest domicili Kafka escrigué dues de les seves obres més conegudes: La transformació (títol més fidel a l’original de la que habitualment s’ha anomenat La metamorfosi) i La condemna. La descripció de la casa, dels detalls, del dormitori –que trobam als seus Dietaris– coincideix amb la que fa Gregor Samsa. Per altra banda, la vista del pont que es contemplava des d’aquell pis –sempre segons el testimoni del propi autor– encaixa amb l’escenari de la mort de Georg Bendemann. El fet de què Kafka es referís habitualment a aquell lloc com “la pista d’arrencada per a suïcides” sembla reafirmar la hipòtesi.
Creuam el Moldava i pujam per les antigues escales que condueixen a Hradcany. Després de llegir El castell, et quedes amb el dubte de quin va ser l’escenari real que va inspirar l’artista. Els estudis que s’han fet sobre l’obra apunten vàries possibilitats. Una d’elles és El Castell de Praga. Pensam que és molt possible que sigui així per vàries raons:
a) La morfologia del castell de la novel·la coincideix amb la de Hradcany. No es tracta d’una única construcció elevada on el senyor viu aïllat i als seus peus s’extén el poble. Les edificacions del barri del Castell formen un sol conjunt amb la residència reial. Tot és el castell. Castell i poble s’identifiquen: el castell és el poble i el poble és el castell.
b) La lectura de La nit de Valpurga de Gustav Meyrink ens ha descobert com s’estructurava la vida al Castell de Praga i, aquesta estructura organitzativa, s’acosta a la que ens descriu Kafka a la seva obra. La temàtica de la novel·la de Meyrink no té res a veure amb la de Kafka, però sí la creació d’uns personatges grotescs que, per cert, també trobam als Relats de Praga de Rilke.
c) La reflexió que hem fet a partir d’una frase d’Antoni Ferrando al seu llibre El que cal saber per descobrir Praga: “El silenci, la calma solemne que s’extén per la zona als vespres, no té res a veure amb l’origen popular del districte, fundat el 1320, com un cúmul de casetes modestes per allotjar els serfs i els proveïdors del castell”(pàg.181).
Hem imaginat Nový Svet poblat de mercaders i artesans. Hem imaginat K. enmig de la rufaga, lluitant contra la burocràcia i els elements. Hem imaginat Kafka escoltant la veu dels seus pensaments entre la remor de les pròpies passes sobre la neu. L’hem vist caminar pel carreró Daurat en el silenci d’una nit d’hivern, mentre torna a casa seva després d’unes hores d’escriptura. I hem llegit… fragments d’El castell i el relat Un missatge imperial, escrit allà mateix, als voltants d’un castell imperial.
Kafka era un caminant incansable. Utilitzava les seves passejades com a mètode d’escriptura. Caminava durant hores, sovint de nit, i buidava el cap d’allò que l’interferia en el procés creador. Després tornava a l’habitació i ho abocava tot al paper, sense interrupcions, sense correccions, d’una tirada. De les tres rutes que solia seguir –Petrin; Belvedere, el parc Chotek i Malá Strana; Jardí Botànic i Troja– hem optat per la primera. Pujam amb el funicular. El parc de Petrin –de sant Llorenç, en temps de Kafka– és una muntanya coberta d’un bosc d’arbres caducifolis. Castanyers i noguers van canviant de color a mesura que la tardor avança. Els caminois ens duen a racons plens d’encant: jardins de rosers, l’observatori astronòmic popular, el monument al poeta Mácha –on les parelles d’enamorats van a deixar-hi flors durant el mes de maig–. Des de dalt, veim l’estadi que ocupa el que era l’antiga pedrera d’Strahov, el lloc on condueixen a Josef K. per matar-lo en el darrer capítol d’El procés: “una petita pedrera erma i abandonada…”. El mur de la Fam travessa el parc. És una defensa que els pobres de la ciutat construïren a canvi únicament de menjar. Devora una de les seves portes llegim La construcció de la murada xinesa.
Acabam la nostra ruta al Museu Franz Kafka (Cíhelná, 2b). L’exposició La ciutat de k. va exhibir-se fa uns anys al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Mentre anam de sala en sala, ens passen per davant fragments de la vida d’un escriptor –papers, llibres, família, amors, amistats-, fragments de la història d’una ciutat.
Micropaisatges urbans
“La narrativa txeca és una èpica de les coses petites o aparentment mínimes, converses de taverna i passejades d’extrarradi on s’hi troba el sentit més autèntic de la vida”. CLAUDIO MAGRIS
El cant dels primers rossinyols a Petrin, la quotidianitat a les comunitats de veïns, les eternes enemistats entre els parroquians d’una taverna, les entremaliadures d’una colla d’infants, els incidents en l’organització d’un enterrament, la contemplació del cel estelat des de les golfes de la casa dels Dos Sols, els clients habituals de les botigues del carrer Nerudova, nens que pugnen per ser adults i adults que no han acabat de créixer mai… Jan Neruda ens mostra els micropaisatges urbans que van entreteixint la vida al seu barri. Afortunadament, Malá Strana conserva molts racons on es pot respirar l’atmosfera que ell descriu, com si el temps tan sols es fes notar en el pas de les estacions.
El record d’un poeta des de l’illa de Kampa, la mirada de les figures del pont de Carles contemplant immòbils el trascórrer del Moldava al llarg dels segles, la il·lusió infantil entre les parades del mercat de Nadal a la plaça de la Ciutat Vella, els enamoraments de joventut, les darreres neus de l’hivern i els primers aromes de la primavera, les passejades fins a Vysehrad seguint el curs del riu, el carreró dels Difunts, les converses amb els amics, veure el passar de la gent rere les vidrieres del cafè Slavia, les paraules de Jaroslav Seifert davant tota la bellesa del món, del seu món.
A principis de segle XX, les cafeteries i les tavernes eren un reflexe de la polaritat de la societat praguesa. Els escriptors en llengua alemanya freqüentaven cafès com l’Arco o el Louvre; per altra banda, els nacionalistes txecs anaven a l’Slavia o al Nacional. Seifert explica que, durant el període d’entreguerres, s’hi podia llegir tota la premsa europea i que els cambrers dels més luxosos eren obligats a afaitar-se dues vegades cada dia. Alguns d’aquests llocs –com l’Slavia o el Louvre– segueixen oberts i conserven tot l’encant d’èpoques passades: un piano de cua al centre del saló, un pianista que interpreta velles melodies, la figura de l’intel·lectual envoltat de llibres i papers a un dels racons més apartats,…
El reporter Egon Erwin Kisch mostrava una altra Praga. No escrivia cròniques polítiques ni artístiques ni literàries. Passava les nits als barris més deprimits, de cafè en cafè i de taverna en taverna, conversant amb la gent. Parlava amb prostitutes, delinqüents, rodamons i policies. Els seus articles denunciaven la injustícia social, la sordidesa de la vida als asils, manicomis, presons, i la misèria dels menjadors i dels dormitoris populars.
Jaroslav Hasek situa el seu personatge Schwejk a la taverna U Kalicha (carrer Na Bojistí). Actualment és un lloc ple de japonesos. Les parets del local estan cobertes amb els textos de la novel·la de Hasek i amb els dibuixos dels seus personatges. Tres músics vestits amb uniformes de principis de segle es passegen entre les taules tocant cançons de festa amb l’acordió, el trombó i la tuba.
Anys després, Bohumil Hrabal elegeix l’hotel París –darrere la Casa Municipal– com a lloc de feina de Ditie, el protagonista de la seva obra Jo he servit al rei d’Anglaterra. El mateix Hrabal solia passar el temps a U Zlatého Tygra (Husova, 17). Hi ha més clients locals que turistes. El fum ho omple tot. Una placa i moltes fotografies recorden l’escriptor. Quan els cambrers duen les cerveses, marquen cada una de les consumicions que seveixen amb una ratlla sobre un paper que deixen a la taula. Els nostres veïns són dos joves que han estat a Mallorca. Encara que resulti mal de creure, el seu paper ja té vuit marques!

Josefov, entre la llegenda i la ignomínia
Josefov era el Call de Praga. A les darreries del segle XIX, s’havia convertit en un barri insalubre i es va demolir i renovar. Així i tot es respectaren les cinc sinagogues, l’antic cementeri i l’Ajuntament. Aquest conjunt forma el Museu Jueu de Praga. Ens passejam pels carrers on es poden veure part de les antigues edificacions molt per davall del nivell del carrer, que es va elevar durant el procés de sanejament per evitar els estralls que ocasionaven les crescudes del riu. Totes les sinagogues poden visitar-se i a algunes d’elles s’hi organitzen concerts de música clàssica. Recórrer el vell cementeri on s’hi amunteguen unes 12.000 làpides que cauen a bocins és una experiència que no s’ha de deixar passar.
Josefov segueix poblat per les llegendes. Rabins, artesans, cabalistes i mercaders, conviuen des de temps immemorials amb els fantasmes i les ombres. Caminar pel barri durant la nit pot resultar màgic. Les llegendes de Josefov ens parlen d’homes que aconseguiren grans tresors gràcies a la seva humilitat, de la generositat dels benefactors del gueto, de càstigs injusts i de justícia restablerta, de festes i celebracions, de situacions extremes on la fam i la pobresa se superen gràcies a la bondat, de personatges fantàstics i esperits de l’altre món. La història del Golem és la més coneguda gràcies, en part, a la novel·la de Gustav Meyrink i a les sis versions cinematogràfiques que se n’han fet. L’artífex del Golem va ser el rabí Loew. El fabricà amb fang del Moldava i li donà vida perquè defensàs el gueto dels antisemites que el posaven en perill. Però va arribar un dia que perdé el control sobre la seva criatura i la va haver de desfer. Les restes del monstre quedaren tancades a una habitació de la part alta de la Sinagoga Vella-Nova.
Josefov també va ser víctima de la ignomínia nazi. Si totes les sinagogues es conserven intactes és perquè Hitler volia crear a Praga un “museu de la raça extingida”. Amb aquesta finalitat, es traslladaren aquí els objectes de culte jueus procedents de la destrucció de totes les comunitats d’Europa. Després de la Segona Guerra Mundial, la Sinagoga Pinkas es convertí en un monument commemoratiu. Els noms, la data de naixement i la de desaparició de les 77.297 víctimes txeques del nazisme cobreixen les parets. També s’hi exposen els dibuixos dels nins i nines empresonats a Terezín –centre de detenció dels jueus de camí als camps d’extermini, a 60 quilòmetres de la ciutat–. A la Sinagoga Española es pot trobar una publicació que recull els dibuixos i també una selecció de poemes dels infants de Terezín. Ens parlen d’horror, de por, d’enyorança; però també d’esperança, de jocs i d’amor per la natura. Un d’aquests nins era Petr Ginz. El seu Dietari de Praga (1941-1942) ha donat a conèixer el seu testimoni arreu del món. Morí a Auschwitz, als 16 anys.
No volem acabar aquest article sense recordar una intel·lectual praguesa, valenta i compromesa. Va traduir al txec part de l’obra de Franz Kafka, qui la va immortalitzar a les seves Cartes a Milena. Milena Jesenská no era jueva, però –quan els nazis li prohibiren escriure– es va dedicar a ajudar els jueus amagant-los al seu pis del barri de Vinohrady i, com a mostra de solidaritat, anava amb l’estrella groga cosida a l’abric. El rastre de Milena pot seguir-se a la ciutat: l’Escola Minerva –al carrer Vodickova– on va estudiar, el cafè Slavia –on es reunia amb altres escriptors–, o el lloc on vivia a Malá Strana (Velkoprevorské námestí). Morí consumida per la malaltia al camp de concentració de Ravensbrück.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Paisatges de la destrucció

Domingo, Marzo 14th, 2010

 

Mentre escric, escolt música klezmer que, darrere el ritme viu de les seves notes, ens deixa un regust de melangia, com si el poble jueu dugués sobre les espatlles tot el pes de la seva història: la memòria, la paraula. Com bé deia Kafka: els jueus, en néixer, ja tenen la vellesa a l´ànima.

La Kristallnacht com a punt d´inflexió? Pens que si abans no hagués existit un període institucional “legal” d´adoctrinament i un sistema burocràtic duit als extrems, el gruix del poble no s´hauria atrevit a aixecar la mà contra els jueus amb tanta fúria; no hauria arribat a pensar que els jueus no eren persones. La deshumanització necessita un procés, no sorgeix expontàniament, malgrat l´antisemitisme en estat de letàrgia de la resta de la societat.

Estam davant un llibre ben documentat, amb molts de testimonis, fonts i bibliografia, que arriba fins a la Solució Final partint de la nit dels vidres romputs. Hi afegeix el suport que reberen els supervivents que aconseguiren alliberar-se de l´extermini. Això fa que, malgrat la tragèdia, les paraules de l´autor no puguin deslliurar-se d´un cert to optimista. No hem d´oblidar, però, que les víctimes foren moltes i l´ajuda escasa (sobretot la de la comunitat internacional).

Primo Levi pensava que les autèntiques víctimes de la Shoà no varen ser els supervivents, sinó els sis milions que moriren a les cambres de gas. De tota manera, gràcies a tots els que mostraren humanitat i generositat posant en perill les seves vides, ara tenim els únics testimonis que ens permeten recordar i no oblidar, mai.

MARTIN GILBERT. La noche de los cristales rotos. El preludio de la destrucción. Editorial siglo XXI. Madrid 2008.

Text: Maria Àngels Moyà