Posts Tagged ‘literatura’

En ruta (II)

Miércoles, Febrero 10th, 2016

Manuscrito 512

Apreciado Sr. Ridgewell,

Permítame dedicarle unas líneas en honor a su breve pero intensa vida literaria. Créame si le digo que mi admiración por Bélgica se acrecienta aunque sólo sea por la sensibilidad que un día un brillante escritor demostró por causas como las que Usted defiende.

Sr. Ridgewell: Usted es sencillamente auténtico. A estas alturas de la historia sonroja o, cuando menos, sorprende enormemente, no poder encontrar ejemplos tan egregios como la decisión que Usted adoptó en su día al retirarse a vivir, con todo el brillo de su personalidad, al remoto mundo de los arumbayas, en la América del Sur más profunda.

El mundo moderno a menudo adolece de un exasperante aburrimiento. Avanza pero no avanza. Crece pero hastía. Usted es sin ningún género de duda uno de los más grandes exploradores que ha conocido nuestra vieja Europa.

La manera en que Usted, Sr. Ridgewell, ha defendido a los “buenos salvajes” de las tribus aborígenes americanas, ha dejado sin argumentos y ha combatido la -a menudo- falsa labor civilizadora de algunos colonos. Lo más impresionante es que lo haya llegado a materializar sin perder un ápice, como digo, de su autenticidad. Les enseñaba a jugar al golf (no se entienda esto como algo snob sino como un reflejo de la sana cultura heredada) y, sobre todo, les inundaba de espíritu crítico frente al poder absoluto de los magos y los más abyectos jefes de la tribu. Usted es el más simpático ejemplo de lo que representa una sociedad verdaderamente rica y librepensadora.

En la época más reciente he podido averiguar que hasta las películas de Indiana Jones o los libros del mismísimo Conan Doyle se inspiraron en sus aventuras. También Jurassic Park recurrió a su apasionante historia. La vibrante experiencia de un explorador que llegó de Inglaterra, luego desaparecido en algún lugar recóndito de la Bolivia o el Brasil actual, me ha animado a profundizar sobre la expedición de Fawcett, coronel del regimiento de artillería británico, que un día abandonó Londres (y nuestro mundo) con destino a las salvajes tierras del Mato Grosso, en la Amazonia brasileña, en busca de una ciudad ciclópea. El llamado “Manuscrito 512” constituyó su esperanzadora hoja de ruta, una suerte de expedición mítica al encuentro de una prometedora mina y una ciudad abandonada hacia 1743.

Sr. Ridgewell, sus largas barbas y sus ropas andrajosas y harapientas apuntalan aún más su extraordinaria calidad humana, todo un ejemplo para la Humanidad. Su deliciosa educación, su pulido inglés, sus buenas maneras jugando al golf o disparando con elegancia la cerbatana arumbaya, demuestran donde está la verdadera civilización a preservar. El concepto del “buen salvaje” me recuerda la primigenia “fe del carbonero”, realidades que Usted nos refresca y que nos permiten despertar del letargo en el que nos sumerge este mundo tan moderno y tan perfecto.

No sé si acierto al decir Ridgewell o, más bien, debería mencionar a su alter ego Percival Harrison Fawcett. Sea como fuere, no puedo más que agradecer al bruselense Hergé su genialidad literaria al hacerme feliz creando un microcosmos tan fascinante y maravilloso como es el de la saga que inició Le Petit Vingtième. Con él he viajado desde niño dando puerto a mis ensoñaciones y, en muchos de los países allí evocados, siempre he podido encontrar, con gran ilusión, la huella indeleble de mi estimado Tintín.

Siga fiel a Usted mismo allá donde esté.

Con gran estima,

Fernando Cusatti

. . .

Text: Fernando Cusatti

Nòmades traginant el seu jardí

Lunes, Octubre 5th, 2015

Evoqué las azucenas detrás de las cuales una vez me escondí, minúscula salvaje, para comer hormigas y cazar moscas de colores. ALEJANDRA PIZARNIK.

No vull parlar de quadres ni de tècniques pictòriques. No vull parlar d’influències artístiques ni valorar trajectòries professionals. Tampoc de mèrits o de currículums. Quan la meva vista es passeja entre les obres de Joan March Torrandell – Ensalm d’ambre, Lluernes filant la nit, Néixer en ple vol, Un jardí en temps de barbàrie… –, totes aquestes qüestions se m’esborren de la ment. He de fer un esforç per lluitar contra la necessitat de la contemplació silenciosa i cercar altres camins que m’ajudin a acostar-me a l’univers intangible que m’envolta.
Parlaria de son i de vigília –punts que delimiten el segment de la nit–, de la vida que es desperta al nostre interior quan arriba la fosca, dels somnis, del món oníric –aquest absurd que ens desconnecta de moltes realitats (també absurdes)–.
Parlaria dels orígens, del primer foc que crema a l’interior de cada pedra, a l’interior de cada arbre, a l’interior de cada home.
Parlaria d’antropologia, de l’imaginari dels contes de fades, comú a totes les cultures, a tota la humanitat. Parlaria de màgia, dels inicis de la cultura i de llibertat.
Parlaria de jardins habitats pels esperits de la nit, del Jardí de les Delícies i del Jardí de l’Edén i de tots els jardins creats per la mà de l’home en un intent de reproduir els paradisos perduts.
Parlaria de literatura, del País de les Meravelles –on les roses canvien de tonalitat, els humans s’animalitzen, els animals s’humanitzen, els objectes cobren vida i on res és el que sembla–, i de totes les terres on s’alliberen les forces obscures que dominen les civilitzacions: Oz, Brigadoon, el País de les Fades, la Ciutat de la Fi del Món,…
Parlaria de poesia. No de la que conformen les paraules, sinó de la que es construeix a base d’imatges. De la poesia que arriba al nostre interior sense necessitat de llegir-la, i que és capaç de copsar la nostra ànima amb una sola mirada.
Parlaria de la certesa del color. Una certesa que se’m negava quan durant l’infantesa intentava esbrinar si els meus somnis eren en color o en blanc i negre.
I parlaria d’art en el sentit més pur del terme. De l’art que és capaç d’unir amb un fil invisible les emocions i els pensaments de l’artista amb les emocions i els pensaments de l’espectador.
De tot això parlaria. Després callaria i deixaria que seguís parlant el silenci.
. . .
Joan March Torrandell, “Nòmades traginant el seu jardí”. Espai H.C. Lluc Fluxà Projectes d’Art (Can Ribera, 4. Palma de Mallorca). De l’1 d’octubre al 20 de novembre.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Formentor 2015

Martes, Septiembre 29th, 2015

Tornar a la quotidianitat després de passar un cap de setmana a Formentor amarats de literatura és difícil. A mesura que ens allunyam de l’hotel en direcció cap a Palma, tenim la sensació de deixar enrere la tranquil·litat del paradís per submergir-nos de nou al món real. Pensar que haurà de transcórrer tot un any per repetir l’experiència ens produeix una certa tristesa. Ens conhorta saber que el nostre esperit és avui més ric que fa tres dies, no només intel·lectualment –per tot el que hem après–, sinó també pel que fa referència a les relacions humanes. I és que, encara que el comú denominador que ens unia fos la literatura, hi ha hagut poc temps per llegir i molt per parlar.
El lema, suggerent i provocador, elegit enguany per la Fundació Santillana ha estat “La novela más mala del mundo”. Els personatges més malvats, pèrfids, cruels, infames i despreciables, així com els arguments i situacions més espantoses han anat desfilant per la Sala Orfeu. Els ponents (Antón Castro, Sonia Hernández, Justo Navarro, Pablo Raphael, Fernando Delgado, Biel Mesquida, Francesc M. Rotger, Carlos Zanón, Andrés Barba, J.A. González Sainz, José Carlos Llop, Marta Sanz, Marta Fernández, Aurelio Major, Manuel Rodríguez Rivero, Félix de Azúa, Fco. Ferrer Lerín, Eduardo Lago, Sara Mesa, Basilio Baltasar, Victoria Cirlot, Vicente Molina Foix, Carme Riera) els han presentat amb apasionament i, en moltes ocasions també, amb gran sentit de l’humor. Cal destacar dues absències d’última hora: Sebastià Alzamora i Rafael Argullol. Tancaren l’acte la música i la paraula. L’actriu Sofía Muñiz recità un poema de Walt Whitman acompanyada per les melodies klezmer de tres intèrprets: tuba, violí i acordió.
Ens ha agradat que enguany el temps assignat a cada ponent es respectàs. Això ha permès una major fluïdesa i que després de les intervencions fos possible el diàleg entre els convidats i el públic. Una altra millora d’aquest 2015 ha estat que durant el sopar hi ha pogut haver més comunicació, ja que els ponents compartien el menjador comú en lloc de tenir un reservat per a ells com era habitual en anys precedents.
Ara toca esperar dotze mesos i omplir-los de lectures i experiències literàries. La lluna plena de setembre tornarà i nosaltres serem a Formentor per contemplar-la.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Art i mercat de l’art

Domingo, Septiembre 27th, 2015

És difícil actualment marcar una línia divisòria entre l’art i el mercat de l’art. Avui dia sembla que tot tengui un preu i és precisament aquest preu el que posa en valor coses tan lligades a les emocions com puguin ser l’art, la literatura o el paisatge, per posar-ne tres exemples. Fa uns mesos arribaren a les meves mans dos llibres que ajuden a reflexionar sobre el tema.
A Siete días en el mundo del arte Sarah Thornton ens proposa visitar els set llocs que ella considera imprescindibles per comprendre com es mou l’art contemporani: una subhasta de Christie’s, un seminari per a estodiants d’art, la fira de Basilea (Art Basel), la cerimònia d’entrega del Premi Turner, la redacció d’una coneguda revista d’art, l’estudi d’un artista i la Biennal de Venècia. L’autora no fa diferència entre l’art i el seu mercat, i sembla que quan parla d’una cosa parli també de l’altra. En cap moment intenta definir què s’entén per art. Ens passeja, això sí, entre tota una sèrie de personatges més o manco peculiars –artistes, marxants, crítics, galeristes, periodistes especialitzats, col·leccionistes milionaris i bilionaris– que van de festa en festa (per fer relacions i tancar operacions), s’hospeden a hotels de cinc estrelles, volen amb jets privats i s’enrevolten de glamour. Tots ells estan d’acord en afirmar que el fet de què una determinada obra s’adquireixi per un milió de dolars, no garanteix que l’artista passi a la posteritat. Tal vegada, després d’uns anys, l’artista en qüestió i la seva produció hauran estat relegats a l’oblit. Ningú no s’atreveix a demanar-se els motius. Després de llegir el llibre he pensat: si això és l’art contemporani, no comprenc com m’atreu tant.
Molt diferent és l’enfocament que fa del tema Luis Racionero a Los tiburones del arte. Per començar intenta definir què és l’art i en cap moment deslliga l’emoció que origina la creació de l’emoció que provoca la contemplació de l’obra en l’espectador. Analitza l’art contemporani emmarcant-lo dins les teories estètiques i dins les fases en l’evolució de les distintes etapes artístiques. Contraposa el concepte d’art amb les situacions que arriben a donar-se quan entram al món del mercat de l’art. No fa falta dir que m’ha satisfet molt més que l’obra de Thorton. Ambdós, però, es complementen. El primer descriu i mostra una realitat. El segon analitza, relaciona i opina. Racionero profunditza i Thorton es queda a la superfície perquè, d’una manera voluntaria o involuntària, retrata la superficialitat.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Papusza, quan la imatge traspua poesia

Lunes, Septiembre 7th, 2015

Poques vegades des d’aquestes pàgines hem recomanat una pel·lícula. Quan ho hem fet era perquè la seva projecció estava inclosa dins un cicle d’activitats dedicades al paisatge. Després de veure Papusza, però, volem dedicar-li unes línies.
Papusza és la biografia de la primera poeta gitana. De nina va voler aprendre a llegir i la seva infància va estar marcada pel pes de la culpa d’haver transgredit les normes de la seva comunitat. Ja d’adulta, els seus poemes –que ella anava escrivint a retalls de paper– sortiren publicats a una revista. Per aquest motiu va ser expulsada del clan familiar i condemnada a la misèria i a la soledat. Al final de la seva vida arribà a afirmar que si no hagués après a llegir hauria estat feliç.
Papusza és també una visió de la història europea del segle XX des del punt de vista del poble gitano. Un poble que va ser perseguit pel nazisme i que va haver d’abandonar el nomadisme a contracor durant el règim comunista en un intent d’assimilació per part de l’estat polonès.
Papusza és una obra mestra de la fotografia. Filmada en blanc i negre, és inevitable associar la textura de les seves imatges a la que Josef Sudek aconseguia fotografiant els boscos de Txecoslovàquia. L’excel·lència del director de fotografia, Krzysztof Ptak, fa possible que l’espectador es vegi submergit dins la boira tardoral o que sigui capaç de sentir les gotes de roada damunt la pell.
Papusza és un joc de metàfores en el qual vida, camí i escriptura es relacionen íntimament, a la vegada que desamaga la poètica dels paisatges polonesos. Surts de la sala amarat de bellesa sense saber cert si t’han contat una història o si has vist un poema.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

La vida lenta

Sábado, Marzo 14th, 2015

La vida lenta. Notes per a tres dietaris (1956, 1957, 1964) és un calidoscopi de pinzellades quotidianes que van dibuixant un paisatge personal, com si d’un quadre impressionista es tractàs. Les dades que Josep Pla va recollint semblen breus i repetitives, però al final de la lectura tenim una visió ben clara de com era la seva vida: els horaris, l’alimentació, les rutines, els viatges, les relacions que estableix, els temes de conversa, la situació social i política de l’època, qui neix i qui mor, les malalties pròpies i les de les persones properes, la climatologia i el pas de les estacions. Després, quan llegim altres llibres de l’autor, trobam desenvolupades de manera més literària moltes de les pinzellades que aquí ens ofereix. És el cas, per exemple, dels viatges que realitza pel centre i el nord d’Europa del volum 5 de la seva obra completa, El Nord.
La concisió no lleva profunditat a molts des pensaments expressats: (La vida) “és un suïcidi lent però assegurat” (22/4/56), “Aquesta nit, mentre tornava a casa, caminant contra una tramuntana fortíssima, pensava que, de vegades, la vida sembla més llarga que l’eternitat” (1/1/56). I en alguns d’ells utilitza recursos certament poètics: “Quina soledat tenen els fars des del mar” (25/3/56), “De Barcelona el que m’agrada menys és l’aire, ja que sembla haver estat mastegat per altres” (27/5/56), “Nit magnífica, pèssima nit” (1/3/64), “El bosc, insuportable, fosc, com a creador de llegendes” (16/8/64).
Llegint Pla ens adonam de dues pèrdues que ha patit la societat actual. Primer: el coneixement de la natura d’un home que, encara que viatjàs per tot el món, vivia amb armonia amb la terra que l’envoltava, que coneixia els noms dels vents i com bufen, i que es movia al ritme que li marcaven els solsticis i els equinoccis. Segon: el plaer que suposava menjar els productes de temporada únicament a l’estació de l’any que pertoca.
Curiositats gastronòmiques n’hi ha moltes. Sorprèn la quantitat de menjar i de beguda que se solia ingerir. Àpats de tres i quatre plats, en els quals el pollastre era més apreciat que la llagosta. Un dels que surt repetides vegades és el “niu” –un mar i terra d’origen medieval que conté ingredients com bacallà, sípia, pop, calamar, gorrions, tords, tudons i vedella– que ens fa repensar l’essència de la dieta mediterrània. Durant el viatge que el va dur a Mallorca durant dotze dies, descobreix la porsella rostida i, com es veu que li va agradar, sopa de porsella rostida quatre dies seguits!
Anècdotes apart, el que més admir de Pla és la seva capacitat de feina: un article cada dos dies, més el treball simultani de revisió i escriptura dels altres llibres que tenia en preparació. Tal vegada el fet de viure a l’inrevés –“Tinc la vida totalment invertida. Del dia en faig nit i de la nit, dia” (6/9/56)– l’ajudava a què el temps li retés d’una manera especial i li donava el que necessitava per concentrar-se i assolir els objectius que es marcava: silenci i soledat al seu estimat mas empordanés.

. . .

Text: Maria Àngels Moyà

Formentor 2014

Miércoles, Septiembre 17th, 2014

Imaginar un cap de setmana perfecte no és difícil. Imaginar és fàcil. Viure un cap de setmana perfecte pot resultar una mica més complicat. Tot dependrà de la nostra idea de perfecció, del nivell d’exigència de cada un i de la distància que ens marquem entre la capacitat d’imaginar i la capacitat de viure. Pels amants de la literatura, passar uns dies parlant de llibres, és un pla magnífic. Si això ens permet retrobar-nos amb els amics i compartir amb ells l’experiència, ens acostam a l’excel·lència. Si, a més, el lloc de trobada és el marc incomparable de Formentor…, no fa falta desitjar altra cosa.
Com cada any, arribat el mes de setembre, l’Hotel Formentor obre les seves portes a editors, escriptors i lectors per parlar de llibres. A l’edició d’enguany, cada un dels convidats ha elegit un títol que il·lustràs el tema Bellesa, violència i dolor. El destí del món en la narrativa contemporània. Els ponents s’agrupen en taules de quatre o cinc membres –un dels quals actua de presentador-moderador– que parlen baix un lema comú: “Perdició”, “Desgràcia”, Destrucció”, “Devastació” i “Hecatombe”. Les pinzellades iròniques d’Antoni Serra, l’anàlisi social de Joaquín Estefanía o Raffaele Simone, les difuses fronteres entre ciència i literatura d’Agustín Fernández Mallo, la perfecta combinació entre la profunditat filosòfica i la sensibilitat poètica de Chantal Maillard…, ens acosten a les obres com si de paisatges es tractàs. Perquè de la mateixa manera que els paisatges es reinterpreten segons sigui la mirada de l’observador, també els llibres es reescriuen una i una altra vegada amb cada un dels seus lectors.
El programa és dens, però també hi ha temps per caminar pels jardins, dinar amb els amics, prendre un bany relaxant a la piscina de l’hotel, improvisar una tertúlia a l’ombra d’una porxada vegetal mentre assaborim un cafè, passejar per la platja abans de la posta de sol, o escoltar la música que interpreta el pianista durant el sopar.
Toni Gomila o James Joyce (encara no sabem segur qui era en realitat) clausura l’esdeveniment amb la lectura del monòleg de Molly Bloom. Ara les Converses Literàries de Formentor ja han finalitzat. Cada un de nosaltres reprendrà el ritme habitual de lectures i escriptures fins que l’any vinent arribi el moment de repetir, una vegada més, un cap de setmana perfecte.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

L’experiència del viatge

Miércoles, Agosto 13th, 2014

Qualsevol època és bona per viatjar. Així i tot, la gran majoria acostuma a aprofitar l’estiu per realitzar els seus desplaçaments lúdics més llargs i deixa per altres períodes de l’any el que actualment es denominen “escapades”. Referint-se als anglesos, Julio Camba escrivia: El inglés compra un billete en la agencia Cook, en donde está establecido al minuto el empleo del tiempo que va a durar el viaje. Día tanto, tal país. A las ocho de la mañana, desayuno. A las nueve, excursión al museo(…). A las dos, excursión a las ruinas de al lado. Admiración de las ruinas durante tres horas. A las cinco, el té…* Aquestes paraules de finals de 1910 semblen una premonició del que arribarien a ser els viatges que organitzen les agències actuals.
Per a tots aquells que encara són capaços de sentir-se més viatgers que turistes, voldria recomanar la lectura d’una sèrie de llibres molt diferents l’un de l’altre, però que tenen com a tema comú l’experiència del viatge.

Sense deixar l’escenari londinenc, trobam la Guía literaria de Londres. Un llibre deliciós que no només et desperta les ganes de visitar la ciutat, sinó que, a mesura que vas llegint, desitjaries que no s’acabàs mai. El definiria com una miscel·lània on tant hi podem trobar fragments de novel·les, articles periodístics, cartes, com extractes de dietaris, anuncis per paraules o discursos polítics. Els autors seleccionats s’ordenen cronològicament des de l’època de fundació de la ciutat, fins a l’actualitat.

Patrick Leigh Fermor (Paddy) va trobar en el viatge no només la manera de guanyar-se la vida, sinó també el sentit de la vida mateixa. La seva trilogia: El tiempo de los regalos, Entre los bosques y el agua y El último tramo (aquest darrer volum publicat pòstumament), està basada en els dietaris que va escriure durant un viatge iniciàtic que va emprendre quan tan sols tenia devuit anys. La idea era carregar amb una motxilla per travessar caminant i amb un presupost mínim la distància que separava Holanda d’Istambul. L’època (1933) ens permet ser testimonis directes dels canvis que sofria Europa en aquell moment i que desembocaren en la Segona Guerra Mundial. Després de llegir l’obra de Paddy, tenim la certesa de què el més important del viatge, el que més ens ensenya, el que ens canvia, no és l’arribada al lloc elegit, sinó el camí que recorrem per arribar-hi.

Finalment, El sentido del viaje, de Patricia Almarcegui intenta analitzar les raons que han mogut l’ésser humà a emprendre el camí cap a tot allò que desconeix, quins són els elements comuns dels viatges, com es pot viure el viatge abans, durant i després de realitzar-lo, la relació viatge-literatura, el viatge com a camí i com a destí… En definitiva: què ha significat el viatge al llarg de la història? La bibliografia utilitzada és original perquè és poc coneguda i l’assaig –encara que ella afirmi que no és exhaustiu– resulta dens, ja que cada pàgina recull gran quantitat de conceptes.

No em cansaria mai de llegir i d’escriure sobre viatges i viatgers, de la mateixa manera que no em costaria gens convertir l’experiència del viatge en el sentit de la meva vida; perquè tal com remarca Jacinto Antón: “Hi ha viatges en els quals hi podem romandre tota la vida”.
. . .
*JULIO CAMBA, Londres. Editorial Reino de Cordelia, Madrid 2012.
VVAA, Guía literaria de Londres. Editorial Ático de Libros, Barcelona 2012.
PATRICK LEIGH FERMOR, El tiempo de los regalos/Entre los bosques y el agua. RBA Editores, Barcelona 2011.
PATRICK LEIGH FERMOR, El último tramo. RBA Editores, Barcelona 2014.
PATRICIA ALMARCEGUI, El sentido del viaje. Junta de Castilla y León, Valladolid 2013.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Més enllà dels somnis

Viernes, Mayo 23rd, 2014

Abans de conèixer Roger Omar vaig conèixer un llibre de somnis, Dinero, i un monstre de colors que no tenia boca. Ramona Pérez me’ls presentà: primer el llibre, després el monstre i, finalment, en Roger.
Era l’any 2009. A la Llibreria Àgora, vaig tenir el plaer de presentar el seu treball –un recull de somnis de nins i nines de Mèxic i Espanya amb un tema comú: els diners– davant un públic infantil bocabadat i amb moltes ganes d’explicar les històries fantàstiques que vivien intensament quan arribava la nit i els ulls se’ls tancaven. Durant els dies que Roger Omar visità Palma, els alumnes de distintes escoles gaudiren del seu taller de somnis i a l’hora de partir, la seva maleta anava plena a vessar dels escrits dels nins i nines mallorquins. Alguns d’aquests somnis poden llegir-se a les publicacions que ha anat editant posteriorment.
El projecte de Roger Omar és únic, original i ambiciós: recollir somnis de nins i nines de distints països contats i escrits per ells mateixos, convidar il·lustradors que acompanyin el traç de les lletres amb el traç dels seus dibuixos, i editar-los en foma d’acordió a dos colors i en varis idiomes.
Més enllà dels somnis s’hi amaguen la nit, la màgia, els temors, les il·lusions, els records, els desigs, les experiències sense caps ni peus, la lògica del que sembla absurd, fragments de passat, present i, tal vegada, de futur; però, en aquest cas i per damunt de tot, més enllà dels somnis hi trobam les persones –quatre mil nins i nines de tots els racons del planeta que somien cada nit i tenen ganes de contar-ho, mil il·lustradors, dotze traductors, un col·leccionista-recolector-editor que viatja pel món a la recerca d’aquests fragments de màgia– i… un projecte editorial: completar la trilogia dels 18 somnis dels infants d’Oliva.
Des de les pàgines del blog del Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó volem felicitar Roger Omar per la seva iniciativa, fer la nostra petita aportació perquè pugui dur-la a bon port i animar-vos a col·laborar picant l’enllaç http://vkm.is/hombretigre
Molta sort, Roger!
. . .
Més informació: http://6dreams.tumblr.com/
. . .
Text: Maria Àngels Moyà