Posts Tagged ‘Londres’

L’experiència del viatge

Miércoles, Agosto 13th, 2014

Qualsevol època és bona per viatjar. Així i tot, la gran majoria acostuma a aprofitar l’estiu per realitzar els seus desplaçaments lúdics més llargs i deixa per altres períodes de l’any el que actualment es denominen “escapades”. Referint-se als anglesos, Julio Camba escrivia: El inglés compra un billete en la agencia Cook, en donde está establecido al minuto el empleo del tiempo que va a durar el viaje. Día tanto, tal país. A las ocho de la mañana, desayuno. A las nueve, excursión al museo(…). A las dos, excursión a las ruinas de al lado. Admiración de las ruinas durante tres horas. A las cinco, el té…* Aquestes paraules de finals de 1910 semblen una premonició del que arribarien a ser els viatges que organitzen les agències actuals.
Per a tots aquells que encara són capaços de sentir-se més viatgers que turistes, voldria recomanar la lectura d’una sèrie de llibres molt diferents l’un de l’altre, però que tenen com a tema comú l’experiència del viatge.

Sense deixar l’escenari londinenc, trobam la Guía literaria de Londres. Un llibre deliciós que no només et desperta les ganes de visitar la ciutat, sinó que, a mesura que vas llegint, desitjaries que no s’acabàs mai. El definiria com una miscel·lània on tant hi podem trobar fragments de novel·les, articles periodístics, cartes, com extractes de dietaris, anuncis per paraules o discursos polítics. Els autors seleccionats s’ordenen cronològicament des de l’època de fundació de la ciutat, fins a l’actualitat.

Patrick Leigh Fermor (Paddy) va trobar en el viatge no només la manera de guanyar-se la vida, sinó també el sentit de la vida mateixa. La seva trilogia: El tiempo de los regalos, Entre los bosques y el agua y El último tramo (aquest darrer volum publicat pòstumament), està basada en els dietaris que va escriure durant un viatge iniciàtic que va emprendre quan tan sols tenia devuit anys. La idea era carregar amb una motxilla per travessar caminant i amb un presupost mínim la distància que separava Holanda d’Istambul. L’època (1933) ens permet ser testimonis directes dels canvis que sofria Europa en aquell moment i que desembocaren en la Segona Guerra Mundial. Després de llegir l’obra de Paddy, tenim la certesa de què el més important del viatge, el que més ens ensenya, el que ens canvia, no és l’arribada al lloc elegit, sinó el camí que recorrem per arribar-hi.

Finalment, El sentido del viaje, de Patricia Almarcegui intenta analitzar les raons que han mogut l’ésser humà a emprendre el camí cap a tot allò que desconeix, quins són els elements comuns dels viatges, com es pot viure el viatge abans, durant i després de realitzar-lo, la relació viatge-literatura, el viatge com a camí i com a destí… En definitiva: què ha significat el viatge al llarg de la història? La bibliografia utilitzada és original perquè és poc coneguda i l’assaig –encara que ella afirmi que no és exhaustiu– resulta dens, ja que cada pàgina recull gran quantitat de conceptes.

No em cansaria mai de llegir i d’escriure sobre viatges i viatgers, de la mateixa manera que no em costaria gens convertir l’experiència del viatge en el sentit de la meva vida; perquè tal com remarca Jacinto Antón: “Hi ha viatges en els quals hi podem romandre tota la vida”.
. . .
*JULIO CAMBA, Londres. Editorial Reino de Cordelia, Madrid 2012.
VVAA, Guía literaria de Londres. Editorial Ático de Libros, Barcelona 2012.
PATRICK LEIGH FERMOR, El tiempo de los regalos/Entre los bosques y el agua. RBA Editores, Barcelona 2011.
PATRICK LEIGH FERMOR, El último tramo. RBA Editores, Barcelona 2014.
PATRICIA ALMARCEGUI, El sentido del viaje. Junta de Castilla y León, Valladolid 2013.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Entre espècies i aromes

Jueves, Junio 28th, 2012

Cada plat té el seu aroma característic. A cada aroma li associam un record. Plats i aromes construeixen un registre de les nostres vivències, una mena d’àlbum olfactiu i gustatiu difícil d’esborrar. La majoria d’aconteixements importants van acompanyats d’un àpat i d’altres, aparentment anodins, es transformen en essencials gràcies als plaers gastronòmics amb els quals els relacionam.
El curri, que significa “salsa” en tamil, no té un aroma característic, sinó molts. El que fa possible tal riquesa és la mescla d’espècies i d’herbes: pebre de caiena, clau, comí, coriandre, nou moscada, gingebre, cúrcuma, bitxo, mostassa, llet de coco,…. Imagín que, en el cas de conèixer els països asiàtics, la flaire del curri em translladaria al cor de l’Índia. Però, malhauradament, mai no he viatjat tan lluny. Les olors especiades del curri em transporten als carrers del barri londinenc de Brick Lane, als seus mercats i als restaurants que omplen cada un dels seus racons.
El passat diumenge, Xesca Verd preparà dos tipus de curri al taller d’art i cuina: un de verdures amb coco i un altre d’ous amb iogurt. Els va acompanyar amb arròs pilou, amanida de cigrons i patates amb salsa de tamarinde, i nan d’all. El centre de la taula quedava cobert per multitud de platets que contenien distintes salses: raita de cogombre, raita de menta, mango amb iogurt, xatni de carabací, pickle de verdures amb bitxo i iogurt,…. La varietat de colors, aromes, textures i sabors va ser una delícia que disfrutàrem intensament amb tots els sentits. Ni al restaurant més autèntic de Brick Lane vaig degustar res semblant. Xesca no només sap preparar aquest plat, sinó que també n’és una enamorada; i aquest fet, a la cuina, transforma l’elaboració en creació.
La sobretaula s’allargà fins molt tard. Una llum tènue il·luminava la bodega. Amics, gastronomia, rialles, conversa, silencis,… entre espècies i aromes.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà