Posts Tagged ‘Madrid’

De museus per Madrid

Martes, Octubre 21st, 2014

L’oferta museística de Madrid sempre és interessant i resulta impossible, en uns pocs dies, acabar-se tot el que la ciutat ofereix. En aquesta ocasió, la nostra elecció ha estat triple: la Casa-Museu de Sorolla, l’exposició temporal del Museu del Prado i el Museu Arqueològic Nacional.
Elvira Villalobos, amiga, historiadora de l’art i guia voluntària de CEATE, ens ajuda a descobrir la Casa-Museu de Sorolla. Els tres jardins, d’inspiració andalusa, amb el sedant so de l’aigua i la vegetació colorista, són un oasi enmig del tràfeg urbà. A la planta baixa, distribuïda al voltant d’un pati interior, s’hi troba la recepció, la botiga de records i la col·lecció de ceràmica del pintor. Per una escala exterior accedim al primer pis. L’estudi, el despatx i el gabinet on rebia els possibles clients, ocupen les tres primeres estances. És aquí on s’exposen els quadres de l’artista i els seus objectes personals. Les pintures van canviant periòdicament. Ara, per exemple, gran part de les dedicades a la mar han viatjat cap a Mallorca per a l’exposició de CaixaForum Sorolla, el color del mar. En aquesta mateixa planta també es visiten les habitacions familiars de la casa: la sala i el menjador. El segon pis, que en aquests moments roman tancat, s’utilitza per a exposicions temporals. Tota la casa mira als jardins a través de grans finestrals. I és que l’artista sentia la necessitat vital de llum i de color. Una llum i un color que impregnen totes les seves teles.
El Greco y la pintura moderna, al Museu del Prado, ens proposa un recorregut per l’obra dels representants de la pintura moderna que adoptaren El Greco com a artista de referència. Abans d’entrar, se’ns fa difícil imaginar qualsevol tipus de simbiosi entre El Greco i un Pollock, per exemple; però després veim que, efectivament, és així. L’excel·lent muntatge de l’exposició posa l’obra d’El Greco devora les interpretacions d’artistes moderns i contemporanis per mostrar-nos distints estadis que van evolucionant, passa a passa, des dels excercicis de còpia fins a la més pura abstracció. De Manet a Cézanne, Picasso i el cubisme, Zuloaga i Sorolla, l’orfisme, l’expessionisme, l’art americà i les figuracions posteriors a la Segona Guerra Mundial, juntament amb 26 obres d’El Greco. Tot un luxe per recordar-lo quan es compleixen 400 anys de la seva mort.
Decidírem la visita al Museu Arqueològic Nacional per complir dos objectius bàsics: veure com havia quedat la remodelació del museu i contemplar en directe la Dama d’Elx i els Bous de Costitx. Sabíem que hi havia molt més. Tant, que era inabastable en un sol dia. Per això, quan els objectius quedaren assolits, ens deixàrem seduir per l’element sorpresa i ens perdérem durant hores entre els fragments d’història que se’ns oferien des del silenci i la quietud de les vitrines. Especialment interessant ens va resultar la sala dedicada als diners, amb caixes de cabdals de mecanismes sofisticats, monedes i bitllets falsos i diferents als de curs legal que encarreguen els col·leccionistes de rareses, o un “Tevau” considerat com a una de les formes més antigues de diners. Realitzat amb plomes, el seu valor es deriva tant del laboriós procés de fabricació com de les connotacions màgiques que se li atribueixen. Cada espai expositiu compta amb estacions tàctils temàtiques que ens introdueixen als distints períodes històrics. Finalment, un documental explica com es protegí el fons del museu durant la Guerra Civil.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Ruta literària pel barri de Lavapiés

Miércoles, Octubre 15th, 2014

Oficialment Madrid està dividit en districtes i en barris. Oficiosament es conserven i utilitzen, però, els noms adscrits a determinades zones que –per distintes raons– la gent, tradicionalment, sempre ha considerat com a barris. Lavapiés n’és un d’ells.
En aquesta ocasió, proposam una ruta literària per aquest barri popular amb una triple finalitat:
– Conèixer alguns dels llocs del Madrid oblidat, espais amb història que encara es conserven (tant si han canviat d’ús, com si no ho han fet).
– Recuperar les llegendes que originaren la denominació dels carrers. (Els carrers amb llegenda aniran marcats amb un asterisc a mesura que apareguin en el nostre itinerari).
– Llegir sobre el terreny fragments dels textos de diversos autors que visqueren a Lavapiés o que el convertiren en l’escenari de les seves obres.

ITINERARI:
La nostra ruta comença a la plaça Tirso de Molina. A més del monument dedicat a l’escriptor, hi trobam la seu de la CNT –que dóna testimoni de la vocació obrera del barri– i la casa on residí durant varis anys Valle-Inclán. La plaça té molt d’ambient: quioscs de venda de flors, cafès amb terrasses i músics de carrer.
Lectura: Los balcones de Madrid de Tirso de Molina.
Al nº 14 de “calle de la Cabeza”* visitam una corrala rehabilitada i convertida en centre de dia per a majors. Els elements sustentadors dels corredors són de fusta. Aquest fet ens indica que es tracta d’una corrala de les més antigues, ja que posteriorment s’utilitzà el ferro en aquest tipus de construcció.
Lectura: “Días de corrala” a Lavapiés y El Rastro de Carlos Osorio.
Seguim pel carrer de Santa Isabel on feim dues aturades. Al nº 3 hi trobam l’antic Cine Doré, modernista, que actualment és la sala de projeccions de la Filmoteca Nacional. La perruqueria Vallejo, al nº 22, és l’única que continua en actiu de totes les que, a la primera meitat de segle XX, decoraren les façanes amb murals de rajoles de colors que animàven al públic a disfrutar de la higiene i de tot el que oferien aquests tipus d’establiments.
Lectura: El Madrid olvidado. El Madrid que fue y sigue estando ahí de Carlos Osorio.
Travessam pel carrer Tres Peces* i baixam pel carrer Ave María fins arribar a la plaça de Lavapiés*. Aquí hi va viure el bandoler Luis Candelas, s’hi aixecaren la primera fàbrica reial de cotxes i una de les primeres fàbriques de cerveses. El teatre Valle-Inclán ocupa l’espai de l’antiga Sala Olimpia.
Lectures: Luces de Bohemia de Valle-Inclán/”Aviso oficial sobre la muerte de Luis Candelas” a Diario de Madrid (dilluns, 6 de novembre de 1837).
Seguim pel carrer Valencia fins arribar a La Casa Encendida, d’estil industrial neomudéjar. Era l’antiga seu de Caja Madrid i ara és un centre cultural amb tallers de medi ambient, fotografia i premsa. Visitam la magnífica mostra Metamorfosis. Visiones Fantásticas de Starewitch, Svankmajer y los Hermanos Quay, que també va exposar-se fins el setembre passat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
Mentre pujam pel carrer Mesón de Paredes* observam que aquest barri, al llarg de la seva història, sempre ha estat habitat per la població immigrant que arribava a la ciutat i que, a mesura que han anat passant els anys, tan sols ha canviat el lloc d’origen dels nouvinguts.
Arribam a la cantonada del carrer Tribulete* on visitam la biblioteca de les antigues Escuelas Pías, ara seu de l’UNED. Està situada a l’interior de les runes del temple, que quedà destruït l’any 1936.
Lectura: La forja de un rebelde d’Arturo Barea.
Seguim fins al carrer Sombrerete* i admiram les restes de la que s’ha convertit en la corrala més famosa de Madrid. Només conserva la meitat de la seva estructura, això permet que els corredors siguin visibles des del carrer. Es construí l’any 1839 per llogar les habitacions als immigrants de províncies. La vida comunitària comportava problemes de manca d’intimitat (les vivendes tan sols tenien 20 metres quadrats i el w.c. era comunitari) que originaven disputes i la proliferació de plagues, però també es despertaven els sentiments de solidaridat entre els veïnats. Actualment, aquí s’inaugura –a l’aire lliure– la temporada de sarsueles.
Lectura: “Noches de corrala” a Lavapiés y El Rastro de Carlos Osorio.
Seguint el mateix carrer, trobam La Fuente de Cabestreros o Fuente de los Machos que, a més de tenir llegenda pròpia, és l’unica font pública que ha conservat la inscripció “República española”. Un poc més enllà, a la calle del Oso*, visitam una de les corralas més antigues de Madrid (1735). La portada de granit dóna accés a una corrala amb forma de “z” que va ser ampliada al segle XIX sobre el que va ser l’hort de la casa.
Lectura: Fortunata y Jacinta de Benito Pérez Galdós.
Arribam al final de la ruta. Decidim dinar a un lloc emblemàtic del barri: la taverna d’Antonio Sánchez, al nº 13 del carrer Mesón de Paredes. Inaugurada l’any 1838, un dels seus propietaris hi organitzava tertúlies a les quals hi assistien Zuloaga, Sorolla, Pío Baroja, Julio Camba,… La seva especialitat són les truites i les tapes. Durant molt de temps s’hi serví vi “de la bóta del francès”, que deien que provenia d’un tonell dins el qual, durant la Guerra de la Independència, algú hi havia posat a “macerar” un soldat de Napoleó!. Aquesta taverna apareix a Historias de una taberna d’Antonio Díaz Cañabate.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Entre quadres i paraules

Lunes, Septiembre 17th, 2012

A les nostres rutes literàries hem tengut oportunitat de caminar per carrers, places, ports i platges a la recerca dels rastres que hi deixaren escriptors com a Truman Capote o Josep Pla. Les passes ens han conduït als pobles on viviren, a les cases que habitaren, als restaurants que freqüentaven, als bars on es trobaven amb els amics,… Trepijàvem un territori comú i, gràcies al testimoni escrit que deixaren (ells mateixos o altres autors), érem capaços de trobar un punt on els seus paisatges i els que nosaltres experimentàvem a través dels seus ulls, coincidien.
Aquesta vegada ha estat diferent. El territori físic per on ens hem mogut no tenia relació amb cap dels protagonistes de la ruta literària. Hem volgut viure la pintura d’Edward Hopper realitzant un recorregut per les sales del Museu Thyssen-Bornemisza. Ens han acompanyat els textos de quatre autors magnífics que han posat paraules als colors i a la llum:
EDWARD HOPPER. Escritos. Editorial Elba, Madrid 2012.
MARK STRAND. Hopper. Editorial Lumen, Barcelona 2008.
ERNEST FARRÉS. Edward Hopper, cinquanta poemes sobre la seva obra pictòrica. Editorial Viena, Barcelona 2006.
JORDI COCA. Paisatges de Hopper. Edicions 62, Barcelona 1994.
De la totalitat d’obres exposades n’hem elegit deu. Feim onze aturades amb lectura: una d’introductòria, abans de començar, i una davant cada pintura seleccionada. La relació es la següent (respectam els títols originals en llengua anglesa i consignam entre parèntesi l’any de realització):
Self-portrait (1925-1930)
House by the railroad (1925)
Railroad sunset (1929)
Hotel room (1931)
Room in New York (1932)
Gas (1940)
Office at night (1940)
Morning sun (1952)
People in the sun (1960)
Two comedians (1966)
Durant la resta de la passejada, deixam que les paraules callin i tan sols escoltam la veu silenciosa de l’artista que no vol mostrar-nos el món, sinó la visió que ell en té: la violència del dia i la calma de les nits, la natura i els paisatges urbans, la interacció de l’ésser humà amb l’arquitectura, moments de soledat, d’introspecció, d’aïllament. Si existís un lloc on realisme i surrealisme anassin de la mà, allà hi seria ell, Edward Hopper, despedint-se de nosaltres des de dalt d’un escenari.
. . .
Hopper. Museo Thyssen-Bornemisza (fins dia 16 de setembre) www.museothyssen.org
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Gastronomia castellana

Martes, Febrero 7th, 2012

El taller d´art i cuina del mes de gener va traslladar-se a Porto Colom. Els amfitrions foren na Cati i en Diego, un alemany enamorat de la nostra gastronomia, i la cuinera convidada, na Yolanda González que, com a bona castellana, ens va voler preparar un menú de la seva terra: cocido armuñés i torrijas.
El cocido armuñés és una varietat del més conegut cocido madrileño i del bullit mallorquí. Es tracta d´un plat potent, amb molta substància, que ajuda a suportar les baixes temperatures de l´hivern castellà. El que el fa especial són els seus ingredients, tots ells originaris de la terra i que na Yolanda s´ha encarregat de comprar in situ: el morcillo i els garbanzos de Pedrosillo el Ralo, una classe de cigrons que es caracteritza pel petit tamany, la forma quasi esfèrica, el color groc-taronja, el sabor i la finura de la seva pell; el cultiu dels quals a la comarca està ben documentat des del segle XVIII, quan la seva sembra s´incorporà en rotació amb els cereals i va començar a formar part essencial de la dieta dels segadors. La preparació del cocido és llarga i laboriosa. El farcit s´elabora amb una mescla feta de pa, jolivert, all i ou batut. Quan està llest, se serveix en tres fases: primer, la sopa de fideus; després, tota la verdura i, finalment, la carn amb salsa de tomàtiga.

Les torrijas eren unes postres que, tradicionalment, es consumien a l´època de la quaresma i pasqua, quan la prohibició de menjar carn obligava a cuinar aliments que deixassin l´estómac satisfet. També era una manera d´aprofitar el pa que havia quedat d´un dia per l´altre. Ja al segle XV apareixen citades per Juan de la Encina: “miel y muchos huevos para hacer torrejas” i a principis de segle XX era habitual servir-les a les tavernes de Madrid. Altres països també tenen a la seva gastronomia el mateix plat adaptat a les característiques particulars de cada lloc: el “pain perdu” de França, les “rabanadas” de Portugal, els “tacones” de Veneçuela,… A Catalunya s´anomenen “torrades de Santa Teresa” i la meva padrina acostumava a fer “papes de Santa Teresa”. Totes les receptes que conec s´elaboren en poc temps (uns vint minuts, aproximadament); però na Yolanda ho fa tal com li ensenyà sa mare: va afegint a poc a poc el vi dolç i la llet –que prèviament ha bullit amb sucre, canyella i clovella de llimona- al pa i, seguidament, deixa reposar la mescla tota la nit. Al matí següent, ho arrebossa amb ou i ho fregeix. És una preparació molt més complicada, però podem assegurar que el resultat és extraordinari.
Aquest diumenge, a través de la gastronomia, hem fet un viatge virtual al cor de la província de Salamanca; a Parada de Rubiales, el poble de na Yolanda. Una localitat petita, de tan sols 340 habitants, però amb uns trets particulars que conformen la seva personalitat. Hem passejat la mirada per la planícia, el seu paisatge característic. Hem caminat entre les alzines i els pins del Monte de Valdemoros. Hem tastat el vi, perquè Parada és terra de vinyes i la majoria de cases encara conserven bodegues de sostres voltats. De fet, aquestes bodegues (n´hi ha unes 150) s´han convertit en símbol del poble, però no en l´únic. També és emblemàtic el caño, una font alimentada per un manantial subterrani; i, sobretot, l´om centenari (alguns afirmen que mil·lenari) que fa uns anys es va cansar de viure i del que ja tan sols en queda la soca. Un om com el que ens evoca el poeta Antonio Machado, un sevillà que estimà les terres de Castella fins el darrer dia de la seva vida:
“¡El olmo centenario en la colina
que lame el Duero! Un musgo amarillento
le mancha la corteza blanquecina
al tronco carcomido y polvoriento”
.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Tres dibuixos de Madrid, una acció amb Perejaume

Miércoles, Noviembre 16th, 2011

“Caminar i escriure s´assemblen (…). Ara ja no sé si és el text que il·lustra el camí fet o bé el camí fet que il·lustra aquestes paraules.” PEREJAUME (pàg.58)*
Sortir d´una ciutat a peu pot resultar gairebé impossible. Temps enrere, enderrocàrem les murades que les envoltaven, però n´hem aixecat d´altres a la mesura no dels homes, sinó de les màquines. Les autovies i els cinturons constitueixen entramats que milloren la comunicació amb qualsevol indret però que, paradoxalment, ens tallen les cames i ens converteixen en presoners a casa nostra.
Al 1999 vàries associacions de Madrid iniciaren un procés de recuperació de vies i camins històrics amb la finalitat de fer possible la unió, a través d´un corredor peatonal, de la Dehesa de la Villa, la Casa de Campo i El Prado. Es tractava d´una empresa costosa perquè suposava una intervenció, aprofitant les obres de soterrament de l´autopista M-30, que reestructuraria i recuperaria per als ciutadans els paratges naturals de les voreres del riu Manzanares. Aquest és el marc en què s´inscriu l´acció de Perejaume Tres dibujos de Madrid.
Dia 22 de març de 2007, un grup de caminants surt de la Facultad de Bellas Artes per recórrer més de 50 quilòmetres en vint-i-vuit hores. Dins una carpeta, a l´esquena de Perejaume, també caminen tres dibuixos del segle XVIII que representen l´estudi d´un peu. Escriu Tonia Raquejo: “Perejaume ha caminat amb els dibuixos d´uns peus que no caminaven, carregant-se´ls a l´esquena, utilitzant els seus propis peus; i amb aquests nous peus, els antics dibuixos són els que dibuixen avui sobre el territori…” (pàg.9).
El llibre de què parlam està dividit en quatre parts. Cada una d´elles aporta la visió particular dels distints participants en una mateixa experiència. Els tres primers textos, firmats per Tonia Raquejo, Marcos Montes i Fernando de Porras-Isla, estan en castellà; i el darrer, de Perejaume, és bilingüe català-castellà. A més dels escrits, ens semblen importantíssimes les il·lustracions (algunes d´elles en fulls desplegables) que mostren el mapa de l´acció, la relació del riu com a fil conductor i enllaç comunicador amb la ciutat, el recorregut sobre el diagrama de la conca i la reproducció dels tres dibuixos que acompanyaren l´expedició.
M´agradaria acabar amb els interrogants que es planteja i ens planteja Perejaume a l´inici del seu article: “Què és sortir a peu de Madrid amb tres dibuixos del segle XVIII(…)? Què és sortir cinc de colla, a peu, de la Facultad de Bellas Artes de Madrid, que és allà on es guarden els dibuixos, i caminar cap al sud, una trentena de quilòmetres lluny, i fer foc i sopar i parar tenda per passar la nit, i emprendre l´endemà un altre camí de tornada fins a la facultat, i guardar de nou, com si res, els dibuixos a l´arxiu? Què és tot això? Què arriba a ser? Estem parlant d´una obra? Una obra de qui?, o de què?, o de quants?” (pàg.38). Bon tema de reflexió i de debat que fins i tot podria ser l´origen d´una nova experiència amb l´art, amb la ciutat, amb el caminar, amb l´escriptura…
. . .
*El fragments que hem posat entre cometes corresponen al llibre Tres dibujos de Madrid, una acción con Perejaume publicat per l´Editorial Complutense, Madrid 2008.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Espais d´oci

Jueves, Febrero 24th, 2011

Quan algú pren la iniciativa i decideix inaugurar un espai d´oci, se suposa que abans durà a terme una sèrie d´estudis sociològics o de mercat per saber quin tipus d´activitats tendran millor acollida entre la població. Després d´haver-ho fet, si opta per seguir endavant, actuarà en conseqüència. Per tant, podem afirmar que cada ciutat ofereix allò que la majoria de gent demana. M´agradaria posar com exemple dos llocs rehabilitats i transformats en espais d´oci de dues ciutats diferents: S´Escorxador de Palma i el Matadero de Madrid.
Entram al recinte de S´Escorxador. L´edifici és una mostra magnífica de l´arquitectura modernista. El començament no està gens malament. Seguim: unes sales de cinema, les úniques de Palma que projecten versions originals. Prometedor! També hi podem trobar un parell de casetes prefabricades on venen articles de regal, quatre bars, tres restaurants i un supermercat. Ah! Cada any s´hi celebra una fira de tapes i pinxos que, normalment, té un gran èxit entre el públic.
El Matadero està situat al barri de Legazpi de Madrid. El jardí exterior forma part d´un programa de tallers de jardineria per a infants. Abans d´entrar, una gran bústia de fusta convida a les persones interessades en rebre informació de les activitats que s´organitzen a dipositar-hi les seves dades. Al vestíbul, música en directe, una màquina expenedora de llibres i personal que et resol els possibles dubtes que puguis tenir. Matadero és un centre de creació. Les arts escèniques, les arts visuals, el disseny, la música, el paisatgisme, la moda, la literatura, el pensament i el cinema formen part de la seva activitat interdisciplinària. Hi podem trobar sales d´exposició, espais on grans i petits juguen a tennis de taula o amb l´ordinador, racons d´estudi i investigació, sales de lectura, teatre, espai de residència,… És un lloc viu que neix de la col·laboració d´institucions públiques i privades amb l´esperit d´investigar, formar, produir i difondre iniciatives innovadores a nivell nacional i internacional.
M´atur aquí. És un bon moment per deixar d´escriure i donar pas a la reflexió. Després, que cada un en tregui les seves conclusions.
. . .
www.mataderomadrid.com
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

mirARTE

Martes, Febrero 22nd, 2011

Aquest mes de febrer, s´han organitzat cinc fires d´art contemporani a Madrid: ARCO, amb trenta anys de trajectòria, acollia Rússia com a país convidat; FLECHA 2011, una fira on, des de fa vint anys, hi acudeixen directament els artistes sense les galeries que els representen; Madrid DeArte, dirigida a col·leccionistes i amants de l´art que cerquen obres a preus assequibles, reuneix galeries, institucions culturals i artistes independents; Art Madrid, una fira que, durant els darrers sis anys, ha anat enfocada al col·leccionista i que, per tercera vegada, inclou un programa dedicat a l´art emergent; finalment, la més jove i alternativa, JustMad2.
Hem tengut oportunitat de visitar-ne dues: Madrid DeArte i JustMad2.
A la primera descobrírem l´obra de Juan José Vicente, un magnífic artista enamorat dels trens i de les boires que reflexa com cap altre les franges dels paisatges de la perifèria, aquests no-llocs que marquen els límits de les ciutats. Allà hi trobàrem el pollencí Miquel Tugores, que mostrava les propostes de la galeria Dionís Bennàssar de Madrid i el projecte del Palau Ducal de Medinaceli. També voldríem destacar l´estand de la Fundación Manantial Buitrago de Lozoya, que ens va deixar amb moltes ganes de conèixer d´aprop la seva tasca de difusió cultural.
JustMad bollia d´activitat des de primera hora del matí. La fira ocupava les quatre plantes d´un edifici del carrer Velázquez. Ens ha semblat un encert l´elecció del lloc perquè aportava familiaritat, calidesa i vida a una classe d´esdeveniment que, en moltes ocasions, marca un distanciament entre públic, galeristes i artistes. A cada plata podies trobar punts de trobada on descansar, parlar, prendre un cafè o una copa, comprar un llibre, assistir a la presentació de projectes interdisciplinaris,…
Volem destacar les aportacions de dues galeries de Mallorca:
Eva i Amir Shakouri de La Caja Blanca presentaren, entre altres, una instal·lació de l´artista Noa Lidor, que consisteix en un fragment del poema de T.S. Elliot escrit en llenguatge braille i que utilitza la sal com a material per contraposar els conceptes de comunicació-incomunicació. També ens semblà especialment interessant l´obra de Katie Paterson i el joc amb els sons que resulta d´enviar a l´espai una sonata de Beethoven i regravar-la a la tornada.
La galeria Addaya d´Alaró ens va sorprendre amb quatre peces de Robert Ferrer que ha sabut combinar la llum, el color, els vidres d´augment i el moviment per donar una visió personal de les quatre estacions, de la qual destacaríem la simplicitat i nitidesa de les formes.

www.dionisbennassargaleriadearte.es

www.lacajablanca.com

www.addaya-art.com
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Mercats (I): “Mercado de San Miguel”

Jueves, Octubre 28th, 2010

mercado de San Miguel (Madrid)

Dins l´apartat “Taller d´art i cuina” ens fa ganes obrir una petita secció dedicada als mercats. Alguns d´ells, per proximitat, els solem freqüentar periòdicament. D´altres, els anam trobant quan sortim de viatge. Passejar pels mercats dels llocs que visitam és un costum que no volem perdre, perquè la seva autenticitat ens permet fer-nos una idea de com respiren les ciutats i els pobles.

El Mercado de San Miguel, a Madrid, és un exemple de com es pot recuperar un espai urbà que, amb el temps, ha canviat part del seu ús i s´ha transformat per adaptar-se a les noves necessitats. Està situat molt a prop de la Plaça Major, i ocupa un edifici de ferro i vidre de principis de segle XX. Encara que, actualment, sigui considerat un espai d´oci, la seva estructura interior, el fet de dedicar-se a la venda de productes frescs i a la gastronomia, fa que no hagi abandonat la vocació de mercat tradicional.

Hi podem trobar parades de vins que es venen per copes o per ampolles, de formatges, de peix fresc i marisc, de sushi, pastisseries,… El visitant fa la compra del que vol menjar, li cuinen al davant i, després, ocupa una de les taules centrals (que sempre estan molt sol·licitades)  per degustar un àpat diferent i divertit. Ho recomanam a tots els amants de la gastronomia.

Horari: dilluns, dimarts, dimecres i diumenge, de 10 a 24 hores; dijous, divendres i dissabte, de 10 del matí a 2 de la matinada.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà