Posts Tagged ‘natura.’

Publicació

Jueves, Julio 23rd, 2015

Demà divendres dia 24 de juliol es presentarà el llibre Es Carnatge i l’illot de sa Galera, de Pere Galiana Veiret, una publicació de Lleonard Muntaner Editor. La presentació serà al local parroquial del Coll d’en Rabassa (carrer de l’arxiprest Borràs, 23). Hi intervendran: Guillem Mas, geòleg i prologuista del llibre; Jorge Argüello, arqueòleg; Lleonard Llorens, biòleg i apotecari; i Pere Galiana, autor del llibre. Clourà l’acte Miquel Perelló, regidor de cultura de l’Ajuntament de Palma. Actuarà de moderador l’editor Lleonard Muntaner.

Es Carnatge està considerat un dels millors vestigis del Quaternari a la Mediterrània. En aquest llibre es parla de la seva història, geologia, biologia i toponímia; amb especial referència als carnatges que el precediren i l’activitat del carnatger, als fòssils, a les pedreres, a la flora i fauna, al reflector, a la bateria, i a l’illot de sa Galera i la seva excavació; conté 154 fotografies i inclou una guia de visita.

Festival Posidònia

Sábado, Julio 18th, 2015

El cap de setmana passat se celebrà a Deià una nova edició del Festival de la Posidònia. Des de primeres hores del matí un seguit d’activitats ompliren el poble de missatges que parlaven de desenvolupament sostenible, art i defensa del medi ambient: un passeig subaquàtic a Cala Deià, cinema, projecció de documentals, tallers, música, teatre, poesia, contacontes, arts visuals… Voldríem destacar com a novetat la presentació de la gaseta Es Virot, una publicació que pretén interconnectar el món de la pesca i el de la biologia amb la finalitat de trobar camins comuns en la defensa de la mar Mediterrània com a font de riquesa.
Arribàrem al poble al final de l’horabaixa. Ens reberen els ritmes de la batucada que recorria els carrers de Deià. Esperàvem que es fes fosc per assistir a l’espectacle de visuals que, amb el títol de Magnetik Tree, havia preparat el col·lectiu Magnètika. De les branques d’un arbre de la plaça penjaven vàries pantalles de fabricació casolana (paper d’estrassa blanc emmarcat amb llistons de fusta), i de distintes formes (quadrades, rectangulars i triangulars). Havíem vist altres mappings sempre sobre alguna façana, però mai sobre un suport tan original. Quan Diego Laranxeira i Jeroni Truyols s’assegueren davant els ordinadors i accionaren el canó de projecció, va començar una experiència diferent, nova, màgica. Les imatges submarines, sotmeses a la solarització, anaven canviant de color. Tan aviat es multiplicaven adaptant-se a les distintes formes i tamanys de les pantalles, com s’unificaven en una sola, fragmentada en tants de bocins com pantalles hi havia, formant una visió calidoscòpica. Les fulles de posidònia, com llargues cabelleres, dansaven seguint el ritme de la música des de les branques d’un arbre a una plaça de Deià, lluny del mar, baix el cel estelat d’una nit d’estiu.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Pedra en sec

Martes, Marzo 24th, 2015

Volem reunir tres convocatòries referides a la pedra en sec que ens semblen interessants:
Pedra en sec+bioconstrucció, a Sencelles, del 16 d’abril al 5 de juny (210 hores). Es tracta d’un curs de construcció sostenible per a joves (de 16 a 30 anys). Hi ha una beca de 250€ per participant. Podeu sol·licitar tota la informació escrivint a biblioteca@sencelles.net o trucant al 971872853.
Pedra en sec a La Trapa, un taller de restauració de marges i parets que es convoca baix el lema “Mantenim el Patrimoni amb les Teves Mans”. Es durà a terme els dies 18 i 25 d’abril, 23 i 30 de maig, 20 i 27 de juny. Es pot optar pel curs complet (155€) o per assistir-hi dies solts (55€). Els residents a Andratx, els socis de Més que Pedra i del GOB, els aturats i els estudiants, gaudiran de preu especial. S’inclou berenar, visita a les marjades i al forn de calç, i trasllat des de Palma. Inscripcions a mesquepedra@gmail.com o al 652200452.
VII Trobada d’Estudi per a la Preservació del Patrimoni de la Pedra Seca, a Calceit (Terol), els dies 15, 16 i 17 de maig. Els eixos temàtics són: vocabulari i toponímia, catalogació, biodiversitat i paisatge, i característiques constructives. Les tafifes: 95€ (tots els dies) i 55€ (un dia). Els estudiants i aturats tendran una reducció de preu. La informació completa de les bases es pot trobar a www.pedraseca.cat

Intervenció paisatgística a Casa Poesia

Jueves, Julio 17th, 2014

Els arquitectes Francisco Cifuentes i Sebastià Martorell amb Daniel Ippolito com a arquitecte col·laborador, baix el patrocini del Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó, han realitzat una intervenció paisatgística a Casa Poesia (Ses Salines) centrada en el tema de l’aigua.
Es tracta de la construcció d’una zona de refresc al jardí amb un safareig adaptat al terreny utilitzant materials de l’entorn: pedra de marès, ciment mallorquí i calç. El punt d’aigua s’acosta a un ullastre a través de peces de pedra de marès per crear un festejador. En la construcció del recinte que acull el sistema de depuració s’ha volgut experimentar aixecant uns murs de tapial i una volta de teules. Això ha estat possible gràcies a l’estreta col·laboració i la bona sintonia entre els arquitectes i el Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Les ferides de l’Alfabet Natural

Viernes, Marzo 7th, 2014

Japó, segle XVIII

Cobert de papallones
l’arbre mort
floreix.

KOBAYASHI ISSA

Simplicitat, intimisme, espiritualitat, equilibri entre absència i presència, la bellesa de les coses imperfectes, modestes, humils…: wabi-sabi. Saber que la veritat prové de l’observació de la natura, que els detalls desapercebuts contenen la bellesa i que, tal com escriu Tomás F.M., “el rastre del temps pot ser hermós, la cicatriu, la pell cansada; perquè les marques i les cicatrius de la vida fan les persones més humanes”.

Praga, primavera de 1952

Quan mor algú a qui estimes, et fa ràbia. Però després d’un temps notes que aquella persona no ha mort del tot. D’alguna manera, segueix viva. Això mateix passa amb un arbre. Quan mor i li cauen les fulles, es transforma en una escultura. El que prendràs d’ell és cosa teva. No intentis fotografiar les coses tal com són. Tot amaga alguna cosa més que la cosa en si. JOSEF SUDEK.

Què era allò que impulsava Josef Sudek a caminar durant hores pel bosc de Mionsi, carregat amb el trípode, la càmera i una gran bossa negra on es refugiaven –ell i la seva màquina– a l’hora de manipular les plaques? Quin simbolisme amagaven aquells arbres mutilats, aquelles soques ferides? En definitiva, fins on arriba el paral·lelisme entre la pell humana i l’escorça vegetal?

Palma, Espai Lluc Fluxà, 14 de febrer de 2014

Dia de la inauguració. La veim passejant entre la gent o enfeinada entre pinzells, canyes i tinta. Sembla respirar serenitat. La mateixa serenitat que traspuen les seves obres i que, a poc a poc, ens va amarant a mesura que ens deixam captivar, en tres moviments (com si d’una peça musical es tractàs), per la senzillesa i la profunditat del que ens envolta.
Primer moviment: fotografia i creació artística
Rossana Zaera també passà temporades caminant amb la seva càmera pels boscos d’Aragó. Els fragments del seu dietari, inclosos en el catàleg de l’exposició, ens situen en el marc on començà tot. I observà els arbres, les fulles, les arrels, els troncs. Alguns d’ells estaven ferits. Aproximà l’objectiu i fotografià les ferides.
Segon moviment: ferides i conceptualització
Descobrí que les ferides dels arbres (micropaisatges naturals) guardaven gran similitud amb les ferides humanes (paisatges interiors). Unes ferides que poden curar-se, però que sempre deixen un rastre que els fa i ens fa més forts. La línia que separa la humanitat de la resta d’éssers vius es dilueix quan escorça i pell es confonen fins al punt de no saber on acaba l’una i comença l’altra. I sorgeix el concepte que amaga l’estètica de les fotografies: les ferides del cos i de l’esperit.
Tercer moviment: Alfabet Natural i abstracció
Rossana Zaera parteix de les seves fotografies per donar una passa més en el camí de l’abstracció. De cada una de les ferides en neix una grafia. Vint-i-cinc ferides, vint-i-cinc grafies, un alfabet: l’Alfabet Natural. Desconeixem el so d’aquests fonemes, però el que sí sabem és que guarden un significat ocult que tan sols podrà desvetllar qui sigui capaç de llegir l’escriptura vegetal, d’interpretar el llenguatge de la natura i de perdre’s caminant per les senderes traçades al bosc interior de l’ànima.
. . .
Títol de l’exposició: Humanas, demasiado humanas. Las heridas del Alfabeto Natural.
Artista: Rossana Zaera.
Lloc: Lluc Fluxà. Projectes d’Art (Ca’n Ribera,4).
Dates: del 14 de febrer a l’11 d’abril.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Històries del Mediterrani

Jueves, Febrero 27th, 2014

Histories del Mediterrani. Una immersió en un mar de ciència i coneixement és el títol d’un cicle de conferències organitzat pel Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), amb la col·laboració del Sistema d’Observació i Predicció Costaner de les Illes Balears (SOCIB) i de l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA). El passat dimecres, el Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó va participar a la sessió inaugural –Tres mirades sobre la posidònia: art, ciència i poesia per a la clau del Mediterrani–, en la qual el doctor Jorge Terrados, científic titular del Departament d’Ecologia i Recursos Marins de l’IMEDEA (CSIC-UIB), va ser entrevistat per la periodista Rosa Campomar, en un format innovador que volia rompre amb els models clàssics de les conferències tradicionals.
L’any 2010, el Dr. Terrados va participar –aportant la mirada científica– al projecte del Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó Posidònia, quatre mirades, vertebrat sobre l’obra de l’artista Toni Moranta amb la posidònia. El projecte es completava amb la mirada didàctica i la mirada poètica de Maria Àngels Moyà.
Durant l’acte de dimecres, les peces de Toni Moranta de l’exposició Entropies, així com les darreres Combustions, s’anaven projectant a la pantalla. El mateix artista va explicar tot el procés creador de les obres i l’emmarcà dins el que ha estat la seva trajectòria professional. Les paraules del Dr. Terrados feren un recorregut pels anys que ha dedicat a l’estudi de la posidònia, i ens donaren a conèixer les particularitats d’aquesta planta endèmica de la Mediterrània. La poesia de Paisatges d’infantesa ran de mar i les intervencions del públic assitent posaren punt i final a una jornada que es desenvolupà al CaixaForum de Palma.
La resta de conferències tendran lloc els dies 26 de febrer i 5, 19 i 26 de març a les 19h al mateix CaixaForum de Palma.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Raku

Domingo, Julio 14th, 2013

Encara que l’origen de la ceràmica raku es trobi a Corea, va ser al Japó de finals del segle XVI on es va desenvolupar i on va agafar força, fins arribar a convertir-se en un dels trets d’identitat de la cultura japonesa tradicional.
Quan parlam de raku, parlam d’una tècnica rica en conceptes que va lligada al budisme zen, a la cerimònia del te i a l’estètica wabi-sabi. Quan parlam de raku, parlam d’intimisme, d’espiritualitat, de simplicitat, de rusticitat. Les peces es treballen a mà i mai no es fa servir el torn en el modelat. Parlam de la fugacitat del moment, de natura, de minimalisme i d’atzar. Tots els materials que utilitzem en la combustió, així com les condicions atmosfèriques de cada moment i de cada indret, influiran en l’obra. En definitiva, parlam de la bellesa que es troba en la imperfecció.
Aquest passat dissabte, l’artista en residència Jaume Amigó ha volgut descobrir-nos els secrets de la ceràmica raku oferint una demostració de tot el procés de la cuita a un grup d’amics interessats en conèixer aquesta tècnica. Des de les cinc de l’horabaixa i fins l’entrada de nit, el forn va estar en funcionament i es realitzaren tres cuites. Paral·lelament, s’acondicionà un espai dedicat a l’exposició de les obres acabades al llarg d’aquestes setmanes. Els assistents gaudiren de la màgia que es desprèn de la conjunció dels quatre elements: foc, aire, aigua i terra, així com de les explicacions de l’artista davant els dubtes i preguntes que li anaven plantejant. Per acabar, un sopar va posar fi a una jornada plena d’emocions.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Concurs fotogràfic LASAL

Domingo, Abril 28th, 2013

LASAL és una associació cultural sense ànim de guany creada per donar a conèixer la importància històrica, cultural i ecològica de les salines de la Colònia de Sant Jordi. Organitza rutes per les salines dels Estanys amb la intenció de valorar no només la seva rellevància històrica, sinó també amb la idea de donar a conèixer el paisatge, la flora i la fauna, les formacions naturals que han originat i la gastronomia. Ara ha posat en marxa el I Concurs de Fotografia LASAL, destinat a fotògrafs -aficionats i professionals- de qualsevol edat i nacionalitat. La temàtica ha de versar sobre les salines de les Illes Balears i les obres poden presentar-se en blanc i negre o en color. El preu de la inscripció, que pot fer-se fins dia 13 de juny, és de 5€ per participant. Hi haurà un primer premi de 1000€, un segon de 200€ i tres accèssits. Les fotografies presentades s’exposaran en una mostra itinerant la inauguració de la qual tendrà lloc dia 22 de setembre de 2013 a l’Església Vella de Ses Salines. Si voleu més informació podeu consultar la pàgina de l’associació, www.lasal.cat, o contactar a través de seu correu electrònic info@lasal.cat

Sergio Ferrúa, des de la terra

Miércoles, Marzo 27th, 2013

Tenc al davant imatges de les obres de Sergio Ferrúa, un artista que troba la inspiració a la natura, que treballa immers en la natura i que utilitza els materials que la natura li ofereix. Mentre vaig passant les fotografies, veig –dins la senzillesa del seu treball– gran complexitat d’elements. Ell és capaç d’arribar a la filosofia a través de la bellesa o a la inversa, d’arribar a la bellesa partint de la filosofia. El seu és un camí on ètica, estètica, pensament i compromís interaccionen en el procés creatiu. Totes les seves obres tenen coses en comú: són orgàniques, contenen els materials naturals de la zona, reflexen el paisatge mediterrani, conviden a la reflexió sobre la relació entre natura i ésser humà. Ecologia, biodiversitat, respecte i sostenibilitat són conceptes lligats a les seves creacions. Propòs un viatge per l’obra de l’artista a través d’algunes pinzellades poètiques en un intent d’establir un diàleg entre l’art i la paraula.

 

Micropaisatges naturals

M’he perdut dins un bosc
on les fulles semblen prats
les tiges, troncs
les gotes, diluvis.
Camín,
les pedres m’observen.

Caminar dins un bosc i aixecar la vista cap a la llum que els arbres deixen entreveure. Divisar la línia de l’horitzó –llunyana, inabastable– des d’un penyassegat. Intentar imaginar el recorregut d’un riu des dels seus orígens fins que s’ajunta amb el mar. Contemplar la posta de sol o una pluja d’estrelles,… paisatges. Davant la immensitat de la natura, prenim consciència de la nostra petitesa. Si la força de les emocions és massa intensa, pot ser ens quedem sense paraules per expressar el que sentim.
La textura de l’escorça dels distints arbres, els formiguers, les llavors, el rastre que deixen els insectes, les galeries que excaven els corcs a la fusta, les senderes que tracen els nervis de les fulles, les gotes d’humitat llenegant per una tija, l’aleteig dels ocells, la remor de l’aigua entre els còdols, el cruixir de la fullaraca baix les nostres passes,… micropaisatges. Els paisatges que dibuixen les coses petites fan possible que la natura se’ns mostri tal com la veim habitualment, amb tota la seva grandesa.
Sergio Ferrúa posa la mirada en aquests micropaisatges que solen passar desapercebuts. Hi són, però no els veim; perquè, tal vegada, ens hem acostumat a caminar pel món amb massa rapidesa. Ell els fa visibles augmentant el seu tamany a gran escala per destacar la importància que realment tenen en els processos de regeneració de la terra. Cèl·lules imaginàries i Fòssil vivent –els seus últims treballs– en són un bon exemple, però no l’únic. Centpeus, Insectària, Llavor solitària, Davall dels nostres peus, ens mostren la rellevància dels microorganismes i dels insectes en l’equilibri dels ecosistemes. Vida i Per als insectes poden considerar-se obres de col·laboració perquè els animalons intervenen en el procés de creació.

 

Obra i cos-cos i natura

Despulla’t de pell
i ocupa espais
deshabitats,
microscòpics,
invisibles…

No hi ha espais deshabitats, encara que ho sembli. Sons i olors ocupen els llocs de manera intangible a la natura i a la ment. El pas de la serp ens evoca la remor de l’aigua del riu i Quatre notes ens ajuda a percebre l’aroma de l’aire pur en un exercici sinestèsic entre títol i concepte. El paisatge és memòria. Els nostres records més llunyans van associats a les olors que hem anat percibint a cada moment de la vida. La casa del perfumista remou aquests records olfactius que van conformant els nostres paisatges interiors.
Mentre contemplam Sòls fèrtils, Declinació i Conciència, connexió, perllongament en línia d’espiral, resulta inevitable reflexionar sobre quin paper juga actualment l’home a la natura. Els avanços científics i tecnològics que han marcat la nostra evolució com a espècie ens han fet viure, de cada vegada més, d’esquena a la terra de la qual formam part. Miram el que ens envolta des d’una posició de superioritat, no d’igualtat. Oblidam que si els microorganismes invisibles desapareguessin, nosaltres també desapareixeríem. En canvi, si l’ésser humà faltàs, la natura seguiria el seu curs. En aquestes obres, Sergio Ferrúa integra el seu cos a la composició, com un element més, com un material més, entre cultius, herbes i troncs.

 

Simbolisme i màgia

Trobar sense cercar,
recollir pedres i
omplir-se’n les butxaques
perquè juguin amb els dits
fins que ens pesin massa i
caiguin una a una,
a pedra per paraula.
Mai no has vist
un mandala de versos
a la vora del camí?

No ens podem acostar a les creacions de Sergio Ferrúa sense submergir-nos en el simbolisme i la màgia. El simbolisme que representen les formes i la màgia que ens transporta als primitius llocs sagrats entre boscos, rius i muntanyes. Natura equilibrada, Regeneració natura, Evocació, Natura infinita esfera, Unitat i existència, són alguns dels títols on els cercles i les esferes expressen l’energia, l’equilibri, l’infinitud del temps, els cicles de la natura, la fertilitat, la vida i la mort. Mandales que ens mostren el camí de la instrospecció i ens ajuden a fusionar-nos amb la natura a través de l’aprofundiment en el coneixement de nosaltres mateixos.
Temps enrere, els homes sentiren la necessitat de protegir-se davant tot allò que desconeixien. Escolliren llocs amagats, espais que poblaren de rites i màgia. Ara és la natura la que ha de defensar-se de l’acció humana. Amulet, Protecció del boscatge i Localització d’allò sagrat recorden aquell passat enllaçant-lo amb el present.
El viatge que iniciàvem unes línies més amunt s’acaba. La majoria de les obres del nostre recorregut són efímeres i canviats. La mateixa natura les va transformant: l’acció dels insectes, el vent, la pluja, el pas de les estacions, el creixement de les plantes dels voltants. El que no canvia és la coherència del conjunt. Sergio Ferrúa aconsegueix que la natura ens parli fins més enllà del que la nostra oïda és capaç de percebre.
. . .
Les fotografies d’aquest article corresponen a les obres següents:
Fòssil vivent, 2013.
Declinació, 2012 (acció).
Natura equilibrada, 2010 (intervenció).
Per ampliar informació sobre l’artista i el seu treball pot consultar-se la pàgina sergioferrua.blogspot.com
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Geocultura

Miércoles, Marzo 20th, 2013

Des de les nostres pàgines volem donar difusió del curs de formació en Geocultura que s’iniciarà els dies 6 i 7 d’abril a la seu de l’Escola Kumar (Sa Cabaneta-Marratxí) i que es desenvoluparà al llarg de l’any 2013. El curs, que estarà impartit per Silvia Reichert de Palacio -experta en Fengshui, geomància i ecologia profunda-, va dirigit a aquelles persones interessades pel medi ambient i la natura que vulguin aprofundir en la relació entre el propi ésser i l’entorn; així com a professionals que tenguin interès en aplicar-lo a la seva activitat laboral: arquitectes, interioristes, paisatgistes, jardiners, artistes, disenyadors, professionals de la salut, terapeutes,… El programa es divideix en set mòduls:
Els humans en el seu espai* (6 i 7 d’abril)
Fengshui: disseny de l’hàbitat* (4 i 5 de maig)
Introducció a la Radioestèsia* (1 i 2 de juny)
Educant la percepció (divendres 5 a partir de les 18h, 6 i 7 de juliol)
Descobrimient de la Terra multidimensional (7 i 8 de setembre)
Llocs de poder i temples del paisatge – the sacred landscape (5 i 6 d’octubre)
Pelegrinatge* (9 i 10 de novembre)
Els mòduls marcats amb* es poden realitzar independentment.
Per a més informació podeu consultar la pàgina www.reichert-palacio.com

La veu del paisatge

Jueves, Marzo 14th, 2013

La veu del paisatge és el títol del projecte que el Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó ha presentat al taller d’art contemporani “Paisatge”, organitzat per Reflexes Projectes Culturals i dirigit per Xisca Veny, que s’ha desenvolupat durant els dies 23 de febrer i 2-9 de març a la seu de S’Om.
Descripció del projecte
Definim “paisatge” com a creació humana subjectiva, intangible, abstracta, en la qual hi intervenen la percepció sensorial i l’emocional. Aquesta col·laboració sensorio-emocional ens permet relacionar l’exterior –es a dir, allò que ens envolta– amb l’interior de nosaltres mateixos. El paisatge sorgiria d’aquell instant en el qual es fa possible la comunicació entre l’entorn i l’ésser humà.
Partint de la nostra definició, fotografiam set punts de la casa que es corresponen amb els llocs que els distints participants han elegit com a “paisatges evocadors”. Cada fotografia s’associarà a un poema que explorarà els camins interiors propis. D’aquesta manera territori, imatge i paraula s’uneixen a l’hora de traçar un paisatge personal.
Les fotografies van clavades, sembrades, al mateix lloc on s’han fetes, seguint la recomanació de Perejaume al seu Enclavament a Bellaterra (2007): “Mantingueu ferm el lloc en el lloc. Prou de desprendre. Feu fermança local en tot i pertot. Deixeu en terra la perfecció de la terra. No la vulgueu trasladar a cap més banda. Claveu-la bé allà on es trobi”.

 

Primer paisatge: Jardí d’ombres
M’agraden les cases amb molt de llum i els jardins espessos, salvatges, amb ombres. No vaig anar a pensar que, quan més ombrívol era el jardí, menys llum tenia la casa…

Vull una casa amb llum
on el sol desfaci solituds i angoixes,
on els fantasmes no campin pels racons
i tan sols voltin pel meu jardí d’ombres.

Vull un jardí d’ombres
habitat pels esperits de la nit,
amb una font que ragi trista
(ritme lent i cadenciós de sospirs humits).

El jardí ombrívol envolta ma casa
i barra el pas a la claror.
Les bubotes juguen a conillons:
riuen,
entren,
surten,
viuen.

 

Segon paisatge: Paisatge cartografiat
Entre el concepte d’horitzó i el de paisatge, es dibuixa la cartografia secreta dels dos cossos…

Horitzó:
Falsa meta que s’allunya a mesura que t’hi acostes.
. . .
Dibuix el mapa dels teus aromes amb els ulls clucs.
Recorr el llindar dels teus territoris a les palpentes.
Interpret el llenguatge secret de la teva natura.
I quan, a mig camí, les nostres mans es toquen,
sé que –si vull trobar-me– necessit perdre’m dins tu;
perquè tu ets el meu paisatge.

 

Tercer paisatge: Pluja d’hivern
Plou.
Ni trons ni llamps,
sols aigua que cau
en un ploure condormit.
Sempre el mateix ritme lent
d’un so humit que primer
banya les fulles, la pell,
fins que arriba a les arrels
i deixa el moll de l’os
amarat de melangia.
Com en el vers de na Gemma:
Plou, sense voler.

 

Quart paisatge: El bosquet
Imagín el camp obert, sense filferro que barri el pas. Molta gent, quan tanca el seu bocí, comença a omplir-lo de restes i despulles en el que sembla un intent desesperat de moblar la natura…

Na Lluna i jo
li dèiem “el bosquet”.
Passejàvem,
fèiem cucaveles,
trobàvem rastres,
cercàvem espàrrecs.
Ara és la casa
tancada,
barrada,
espinada i
moblada
d’un ramat.
A les dependències,
somiers rovellats
amb banderoles
de llana.
Els abeuradors,
banyeres amb
l’esmalt
esportellat.
Les butaques,
rodes perdudes
de camió
i tractor.
Runa,
caramulls de runa
que creixen
amb el temps.
Postal
d’una ciutat
inexistent
plena de restes
urbanes.
Na Lluna i jo
seguim el camí
que ens marca
el tancat,
com els xots.
La cusseta
cerca olors
per les voreres.
Jo, de moment,
no he trobat
cap espàrrec
damunt l’asfalt.

 

Cinquè paisatge: Paraula
La biblioteca, els llibres, l’escriptura en silenci i soledat,…

Un cercava, camins endins,
perduda i retrobada
paraula.
Pensava paraules a l’aire
i les penjava a un fil d’argent.
Parlava paraules al paper.
Cercava,
pensava,
parlava…
Un i el món ple d’altres,
un amb un,
un amb ningú,
un.

 

Sisè paisatge: Primer foc
El primer foc com a orígen de l’Univers i el foc com a descobriment que contribuí a fer-nos més humans…

El primer foc crema
a l’interior de cada pedra,
a l’interior de cada arbre,
a l’interior de cada home.
Ho diu la veu de la cendra,
la llenya que es desfà,
la dansa de la flama,
el crit de la guspira,
i l’home ho sap;
perquè extén les mans cap al foc
i la història es reescriu
entre l’escorça i la pell.

 

Setè paisatge: Desmembrament d’un somni
Futur…, el futur dels que acaben de néixer i dels que encara no han nascut. Ells tenen per davant el repte d’aprendre a sentir, valorar i estimar el paisatge; aquest somni que les cultures han anat entreteixint, puntada a puntada, al llarg dels segles i pel qual hem de lluitar abans de què es desfaci i quedi convertit en un simple record perdut en la memòria…

Eres una presència sense cos i
te’n vaig tallar un que
no et fes rues a la sisa.
Eres un rostre sense veu i
vaig pintar-te’n una,
cosint a punt de creu
paraules i silencis.
Vaig omplir de pensaments
els racons que estaven buits,
com qui emboteix un ninot
amb trossos de drap i serradís.
I no tenies nom.
I mentre l’inventava,
les teves mans es llagaven
i els braços se’t cobrien de ferides.
Mai no n’he sabut, de cosir;
les agulles em punxen els dits
i els didals em fan nosa.
És per això que ara et desfàs i
quan ja no quedi rastre
ni del teu cos,
ni de la teva veu,
ni dels teus pensaments;
tan sols seràs el record
d’una presència,
d’un rostre,
d’un nom.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà. Els poemes “Jardí d’ombres” i “Paraula” pertanyen al poemari Paraules, silencis (Edicions Ca’n Sifre, 2008); “El bosquet” i “Desmembrament d’un somni” estan inclosos a Dreceres entre els malsons i la vigília (Edicions ca’n Sifre, 2009); “Pluja d’hivern” i “Paisatge cartografiat” són noves versions d’escriptures anteriors; “Primer foc” és un poema inèdit escrit amb motiu d’aquest taller.

Segon Cicle de Cinema i Paisatge: els paisatges de la supervivència

Martes, Diciembre 11th, 2012

El Col·legi Oficial de Geògrafs de les Illes Balears tanca l’any 2012 i el seu programa d’accions culturals de difusió i visibilitat social de la geografia, amb l’organització d’una segona edició del Cicle de Cinema i Paisatge que, baix l’epígraf “Els paisatges de la supervivència”, es farà els dies 11 i 13 de desembre de 2012 a la sala SACMA de Manacor (Mallorca), Carrer Bosch, 5, 1r. Hi col·laboren la mateixa sala SACMA i el club de cinema 39escalons.

Aquest any s’han programat dues pel·lícules amb les corresponents presentacions a càrrec de ponents experts:
Dimarts 11: Tulpan (Sergei Dvortsevoy, 2008), presentada per Santiago F. Balaguer (vicepresident del Col·legi de Geògrafs).
Dijous 13: Miel (Semih Kaplanoglu, 2010), presentada pel Dr. José Gómez Zotano (Professor Titular de Geografia Física de la Universidad de Granada, expert en paisatge).
L’assistència és lliure i gratuïta.
Les dues sessions començaran a les 19.30 hores, i el dijous 13 hi haurà un refrigeri a càrrec de l’organització.
Més informació: baleares@geografos.org
. . .
Text: Col·legi Oficial de Geògrafs de les Illes Balears

Patrimoni literari

Martes, Mayo 15th, 2012

El llibre que ens ocupa és el primer de la col·lecció “La Llosera”, que editen conjuntament el Centre d’Art i Natura de Farrera i Garsineu Edicions. Aquesta primera publicació està dedicada a la gestió del patrimoni literari de l’Alt Pirineu i l’Aran, però la seva utilitat es fa extensiva a totes les iniciatives que pretenguin divulgar el patrimoni literari des del paisatge independentment de la zona d’actuació.
Interrelacionant paisatge i literatura s’aconsegueix donar un valor afegit, tant a la literatura (obres i autors), com al paisatge d’un lloc determinat. També ens proporciona les eines necessàries per apropar aquest binomi als alumnes de tots els nivells des d’una perspectiva interdisciplinària i, per tant, ens permet ensenyar d’una manera diferent.
Un altre dels objectius del llibre és que es converteixi en un manual de bones pràctiques i en una referència útil a l’hora d’organitzar rutes i exposicions literàries.
. . .
VVAA. Manual de Gestió del Patrimoni Literari de l’Alt Pirineu i Aran. Edita Centre d’Art i Natura de Farrera i Garsineu Edicions, 2010.
. . .
Més informació: www.farreracan.cat
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Decreixement

Miércoles, Noviembre 23rd, 2011

Normalment la paraula “decreixement” va lligada a unes connotacions, que dins la nostra societat s´associen a la crisi i al retrocés del que fins ara hem considerat progrés. Per avançar havíem de créixer i quan el creixement s´estancava, ho interpretàvem d´una manera negativa.
Darrerament trobam reclams publicitaris que, supòs que per influència d´algunes tendències i moviments alternatius, aposten per utilitzar el prefix “des-” en les seves campanyes: “Hem de desaprendre per començar a aprendre” i coses d´aquest estil. Però això és quedar-se en la superfície i voler aprofitar idees que s´associen a la modernitat per aconseguir augmentar el consum d´un determinat producte.
Avui el nostre amic Antoni Martínez Taberner, autor entre d´altres de l´article Decreixement amigable (Revista Lluc nº 875, 2011), ens ha enviat un enllaç que correspon a un documental de 50 minuts que ha filmat Rebecca Hosking a Devon, la seva terra natal. En aquesta filmació, es plantegen moltes preguntes i també se cerquen respostes i solucions a una societat que es basa, pràcticament en la seva totalitat, en els recursos que s´obtenen dels combustibles fòssils. La fotografia que mostra els paisatges del sud d´Anglaterra és preciosa i totes les idees que s´exposen són coherents.
Sempre m´havia demanat perquè quan observam la natura (la garriga, el bosc,…) tot creix d´una manera caòtica però la sensació que tenim és d´ordre i, en canvi, quan contemplam el nostre jardí, la sensació de caos i descontrol és molt gran i l´energia i l´esforç que hem de dedicar per mantenir l´ordre (el que nosaltres li volem imposar, és clar) és enorme. El documental ho explica a la perfecció.
He de reconèixer que algunes idees m´han sorprès. Per exemple, llaurar empobreix la terra. Crec que en el fons tot es redueix a una qüestió: si nosaltres formam part de la natura, hem d´aprendre a conviure amb ella i, fins ara, sembla que la nostra relació amb tot el que ens envolta ha estat i és de lluita. Amb aquesta actitud el més provable és que l´ésser humà, després de guanyar moltes batalles, acabi perdent la guerra. L´únic que ens pot salvar és el fet de ser capaços de viure aplicant la nostra intel·ligència perquè l´experiència ens hauria d´haver demostrat que nosaltres no som els més forts.
. . .
vimeo.com/18161854
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Les arrels filogenètiques del paisatge

Martes, Enero 18th, 2011

Introducció

Per parlar de paisatge hem d’entendre que hi ha un territori físic i un fet que transcendeix l’objecte material i que provoca una emoció a les persones de sensibilitat desenvolupada. És a dir, el paisatge no existeix, és una il·lusió que no sempre es gaudeix, tal i com queda descrit a les Elegies de Chu (cant IX, poemes entre els segles V i III a.d.C.), comentades per Berque (2009). Aquesta manera de pensar s’anticipa a l’estètica kantiana i és comuna en el món de l’art.

Però no tothom queda satisfet reduint la idea de paisatge al fet emocional i sovint s’entén el paisatge com a una percepció humana, no necessàriament artística ni necessàriament culta. Díaz Pineda i González Bernáldez (1981) parlen d’una percepció plurisensorial d’un sistema de relacions ecològiques en sentit ampli. La idea de percepció és un concepte interfase entre els components físics i els culturals, una frontissa entre les variables físiques de la geografia o l’ecologia i l’antropologia cultural (González Bernaldez 1985). La concepció pròpia del racionalisme científic està absenta de valors ètics i estètics, però, en entrar en els camps de relació entre l’home i el territori o entre l’home i l’ecoesfera, entrem dins l’espai frontissa, amb un sistema de valors que, des de la visió ètica, ens condueixen a la ètica ambiental i des de la visió estètica, ens condueixen al paisatge.

La Carta Europea del Paisatge (2000) defineix el paisatge com “qualsevol part del territori tal com ho percep la població, amb un caràcter que és el resultat de l’acció i de la interacció de factors naturals i / o humans”. Aquesta definició no és útil perquè, pel Consell d’Europa, paisatge ho és tot, qualsevol part i qualsevol percepció.

Sense renunciar a la admiració per González Bernáldez ni al reconeixement al Consell d’Europa, una posició pròpia de professor de facultat de ciències seria la de considerar que no és necessari el concepte de paisatge, n’hi hauria prou amb la regió i el territori; en canvi, quan s’imparteix docència com a professor de disseny del paisatge, s’ha d’afegir el component emocional en el projecte, a més dels aspectes pròpiament tècnics. Per tant, estem més al costat de la comprensió artística i kantiana del paisatge a l’hora de dissenyar i al costat del territori a l’hora de fer ciència, tot i acceptant aquests espais frontera.

(más…)