Posts Tagged ‘paisaje’

Difusió del Seminari-Taller “Paisatges de Futur”

Miércoles, Diciembre 1st, 2010

Volem fer difusió del seminari “Paisatges de Futur”, que organitza el Departament del Territori els dies 2 i 3 de desembre al Laboratori d´Arquitectura Francesc Quetglas de Palma (Carrer de Manacor, 156-158), perquè tots els tècnics i ciutadans interessats puguin participar en un intercanvi d´idees sobre el paisatge com a valor educatiu i actiu econòmic.
Aquest seminari s´emmarca dintre les activitats de sensibilització del projecte europeu PAYS:MED:URBAN, en el qual participa el Departament de Territori del Consell de Mallorca, i se centra en la sensibilització dels actors locals com a valor estratègic en el procés d´implementació del Conveni Europeu del Paisatge.
El programa és el següent:
(más…)

El territori de l´artista

Lunes, Noviembre 22nd, 2010

Qualsevol artista, tant com a creador com a difusor de la seva obra, es veu obligat a moure´s per distints territoris. Des del moment que concebeix les idees, fins que les exposa davant del públic, ha hagut de recórrer un camí de paisatges molt variats: els llocs on té per costum proveir-se dels materials, el taller on emmarca les peces, els paratges que envolten el mercat de l´art: institucions, galeries, premsa, possibles compradors,…però on millor es pot apreciar la seva feina és al seu estudi. És allà on l´artista estableix un diàleg amb ell mateix, sense cap interferència que pugui rompre el fil conductor que l´uneix amb l´obra.
Durant el nostre darrer viatge per terres de Catalunya, hem tengut el plaer de viure aquesta relació personal obra-autor a l´interior de tres estudis: el de Jaume Amigó, el de Lluís Sans i el de Toni Moranta.

Jaume Amigó
Jaume Amigó treballa a L´Alzina, un poblet de la província de Lleida on els matins són freds i boirosos. A poc a poc, el sol va guanyant terreny a la gelada i, quan la boira s´aixeca, va deixant pas als ocres de terra endins. El seu espai és una nau que ha acondicionat en forma de loft. A la planta baixa, hi té l´estudi que, segons les seves pròpies paraules, sempre es troba en un canvi constant: pintures, padaços, disolvents, teles, pinzells, l´aparell per realitzar gravats, obra actual i la d´etapes anteriors,… A l´altell hi té els llibres, la música, l´ordinador. Es tracta de dos ambients diferenciats que mostren dues cares de la mateixa intimitat, dos ambients on la calidesa no neix tan sols de les estufes de ferro colat que cremen llenya i carbó, sinó de l´hopitalitat de les persones que l´habiten. Actualment i fins el mes de desembre, Jaume Amigó exposa la seva obra a la galeria N2 de Barcelona. La mostra introdueix vàries novetats: la utilització d´una gamma més ampla de colors, l´aigua com a part del procés creador i la presentació d´algunes peces dividides en “tatamis”. En el fons, com és habitual en ell, la influència de la cultura japonesa i la senzillesa i simplicitat en les formes.

Estudi Lluís Sans
Deixam la ruralia i ens acostam a Sant Feliu de Llobregat. Abans poble i ara perifèria de Barcelona, és un d´aquests llocs on els polígons, les fàbriques i les autovies, han donat pas als paisatges típics de les franges urbanes. Lluís Sans i Jaume Amigó van créixer aquí i encara recorden els horts i les casetes baixes del poble de la seva infantesa. L´estudi de Lluís Sans està repartit en varies habitacions de la casa (per manca d´espai): el taller, el magatzem de materials, el magatzem on hi guarda les proves. Al pati hi ha muntat la instal·lació que formava part de la seva darrera exposició: “Beure per la mateixa boca”, calzes de ceràmica raku que traspuen sensualitat i erotisme. I és que Lluís Sans, de la mateixa manera que Jaume Amigó, s´ha deixat seduir per la màgia de la cultura japonesa. La visita és breu, però intensa. Lluís ens despedeix amb un somriure i una mà càlida.

Estudi Toni Moranta
Al cor del barri de Gràcia, ens trobam amb Toni Moranta. Ja hem parlat del seu estudi en altres ocasions: a la part posterior, hi fa feina i davant, mostra la seva obra al públic. Com a bon melòman, la música sempre l´acompanya i deixa emprenta a cada una de les seves peces. Ens ensenya els últims treballs: “Estic aprenent a cremar”, comenta. Una veu interior, ens diu que ja en sap des de fa estona, però callam. Els nostres ulls se centren en uns dels quadres: fons blanc, la cremada deixa tres cercles concèntrics que van canviant de tonalitat així com s´allunyen del focus on s´ha aplicat el calor i, enmig, del espai buit que ha deixat el foc, hi neix una petita bolla de posidònia. La primera imatge que em ve a la ment és la d´un eclipsi. Després, la perfecció del cercle, el joc entre llum i fosca, el concepte desprovist de qualsevol artificiositat supèrflua, el minimalisme en estadi pur. Continuam l´itinerari pel seu món creatiu. Acabam caminant pels carrers de Barcelona. Anam a veure una instal·lació d´en James Turrell. Seguim parlant d´art.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

Land Art

Sábado, Noviembre 20th, 2010

Si voleu disfrutar del land art en estat pur, llogau un cotxe i dedicau uns dies a recórrer Osca per realitzar els itineraris de les obres que set artistes han creat pel CDAN i la Diputació de la província. Cada un d´ells ha tengut l´oportunitat de disenyar una peça i d´elegir un paratge on situar-la. Cada una de les obres amaga una idea, una filosofia, una estètica, que paga la pena viure i sentir:
-Richard Long, a Benasque.
-Per Kirkeby, a Plan.
-Siah Armajani, a Bielsa.
-David Nash, a Berdún.
-Alberto Carneiro, a Belsué.
-Ulrich Rückriem, a Abiego.
-Fernando Casás, a Piracés.
Si entrau a la pàgina web del CDAN  podreu trobar la informació necessària i un mapa que mostra els recorreguts, l´explicació detallada de com arribar-hi i la història de cada intervenció. Totes les obres estan documentades en una publicació que pot adquirir-se al Centre. Allà també podreu visionar les filmacions amb tot el procés de creació.
És un viatge que vos permetrà descobrir l´aridesa salvatge dels Monegros, l´aigua i la frondositat dels parcs naturals, la monumentalitat del Pirineus, ermites llunyanes, pobles abandonats i, sobretot, la màgia de cada ruta que desamaga ponts, rius, ports de muntanya, petites poblacions, camins poc transitats, els colors de cada estació,… L´ésser humà, l´art i el paisatge.

www.cdan.es

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

Visita al CDAN

Sábado, Noviembre 20th, 2010

Fa uns dies tenguérem el plaer de conèixer el Centre d´Art i Natura d´Osca (CDAN) i d´entrevistar-nos amb la seva directora, la senyora Teresa Luesma. Ens referim a l´experiència com un plaer, perquè disfrutàrem de cada moment de les quatre jornades que dedicàrem a realitzar els itineraris de land art que es reparteixen per tota la província i de la visita a les instal·lacions del Centre.
L´edifici, que també alberga la Fundació Beulas, és un projecte disenyat per Rafael Moneo que s´integra magníficament a l´entorn. A més de contenir la col·lecció particular del pintor José Beulas i el Centre de Documentació d´Art i Natura (INDOC), s´hi organitzen exposicions temporals. En aquells moments, es mostraven les fotografies de gran format de l´artista Thomas Joshua Cooper que retraten llocs extrems de la geografia utilitzant el blanc més pur, el negre més profund i totes les combinacions possibles d´aquests dos colors. Finalment, s´organitzen conferències, excursions, cursos, presentacions de publicacions, tallers, jornades fotogràfiques,… Des del 2006, cada any celebren el cicle de cursos monogràfics dirigits per Javier Maderuelo denominats “Pensar el Paisaje”. Les ponències es recoeixen en publicacions editades conjuntament amb l´editorial Abada. Ja hem recomenat aquests llibres en moltes ocasions a l´apartat de “lectures” del nostre blog.
Volem aprofitar l´avinentesa per agrair al CDAN, a tot el seu equip i, molt especialment, a la seva directora, Teresa Luesma, el tracte amable, el temps que ens van dedicar i l´oportunitat que ens donaren d´aprendre, amb el seu exemple, dedicació i entusiasme, en què consisteix la feina ben feta.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

Franges

Sábado, Noviembre 20th, 2010

El Centre d´Art i Paisatge Camp Lledó va assistir al Seminari Internacional “Franges. Els Paisatges de la Perifèria”, organitzat per l´Observatori del Paisatge de Catalunya i que va tenir lloc al Casal Marià d´Olot els passats 11 i 12 de novembre.
L´objectiu del seminari era obrir una reflexió sobre les franges que es creen a la perifèria dels pobles i ciutats, uns llindars entre els centres urbans i la ruralia, sobre els quals s´actua sense una planificació adequada i que originen paisatges desolats, inacabats, no-llocs, on tot sembla tenir-hi cabuda i que poden repercutir negativament en la qualitat de vida de les persones que els habiten. Per altra banda, es pretenia analitzar de quina manera podem intervenir sobre aquestes franges del nostre territori per millorar la seva qualitat paisatgística.
La característica principal d´aquestes dues jornades va ser la interdisciplinarietat, perquè les distintes ponències sorgien dels àmbitis més variats (institucionals, no institucionals i alternatius):
-“Paisatges dialèctics: temps i contratemps de l´habitar”. Piero Zanini. Arquitecte i investigador al Laboratori d´Arquitectura i Antropologia de l´Escola Nacional Superior d´Arquitectura de París-La Villette.
-“Galícia: del rururbà a l´espai metropolità”. Xerardo Estévez. Arquitecte i urbanista.
-“Paisatge del conflicte, espai de diàleg”. Daniela Colafranceschi. Arquitecta, doctora en Projectes Arquitectònics i professora d´Arquitectura del Paisatge a la Universitat Mediterrània de Reggio Calabria.
-“Paisatge, literatura i perifèria”. Toni Sala. Escriptor i professor de literatura catalana.
-“La ciutat perifèria i els paisatges ordinaris: franges versus paràmetres”. Francesc Muñoz. Director de l´Observatori de la Urbanització i del Màster en Intervenció i Gestió del Paisatge de la Universitat Autònoma de Barcelona.
-“Caminar el límit”. Pere Grimau. Artista. Observatori Nòmada de Barcelona.
-“La perifèria com a no-paisatge. Projectes visuals”. Aurora Fernández Polanco. Crítica d´art i professora titular del departament d´Art Contemporani de la Universitat Complutense de Madrid.
-“Hip-hop, perifèries i paisatge”. Xavier Vicente. Cantant del grup El Nota.
-“Perifèries urbanes. Una aproximació des dels catàlegs de paisatge”. Pere Sala. Coordinador tècnic de l´Observatori del Paisatge de Catalunya.
-“La preservació i adaptació de l´agricultura en els espais periurbans. L´exemple del regadiu de Manresa”. Ignasi Aldomà. Departament de Geografia i Sociologia de la Universitat de Lleida.
-“Paisatges en espera. Calàbria i Sicília”. Fabio Manfredi. Universitat Mediterrània de Reggio Calabria.
-“Franges hidràuliques, entre angoixes geogràfiques i estratègies de supervivència”. Francesco Vallerani. Professor de Geografia a la Universitat de Venècia Cà Foscari.
-“Topologies liminals. Totes les perifèries es toquen”. Joan Vila-Puig i Elvira Pujol. Col·lectiu Sitesize.
-“Intervencions artístiques en els paisatges de la perifèria”. Xavier Ballaz, Eduard Crespo i Cristian Diamante. Col·lectiu Difusor. Col·lectiu d´expressió artística en espais públics.
Joan Nogué, Pere Sala i Daniela Colafranceschi presentaren els ponents i moderaren els debats posteriors. El seminari es completà amb una sèrie d´activitats paral·leles (cinema i exposicions) a distints llocs de la ciutat.
Varen ser uns dies per plantejar-se moltes preguntes i, tal com es va apuntar en repetides ocasions, si les preguntes són les adequades, segur que, més prest o més tard, trobarem les respostes.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

Trobada d´amics del paisatge

Domingo, Octubre 31st, 2010

amics_paisatge

Aquest dissabte dia 30 d´octubre, el Centre d´Art i Paisatge Camp Lledó ha acollit una trobada d´amics del paisatge. La iniciativa va sorgir del mateix Centre i d´Antoni Martínez Taberner (Grup d´Ecologia Interdisciplinària de la Universitat de les Illes Balears) que es va encarregar d´organitzar-la. La idea era posar en contacte persones dedicades a diversos camps (professors, biòlegs, arquitectes, fotògrafs, paisatgistes,…) sensibilitzades amb el tema del paisatge amb l´objectiu de cercar vies alternatives a l´hora de promoure activitats i crear projectes d´intervenció que millorin l´entorn. Els participants a la jornada foren els següents:

Aina Amengual

Andreu Garcías

Antoni Borràs

Antoni Martínez Taberner

Eduardo Díaz

Francisco Cifuentes

Jaume Gual

Jaume Mayans

Maria Razumova

Maria Àngels Moyà

Pere Bennàssar

Xisca Veny

Des de les pàgines d´aquest blog volem agrair la participació de totes les persones que es desplaçaren en bon dissabte fins Ses Salines i, molt especialment, a Antoni Martínez Taberner per tot l´esforç organitzatiu. Esperam poder repetir una experiència tan enriquidora en futures ocasions.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

Micropaisatges literaris

Martes, Agosto 31st, 2010

Fa uns dies em vaig trobar amb un llibre d´un autor italià que desconeixia, Stefano Benni. La persona que me´l recomanà el va qualificar de força estrany però, malgrat tot, l´havia fascinat de tal manera que no havia pogut deixar de llegir-lo.

Un home, mentre en segueix un altre, se submergeig al mar dels Brigantes. Al fons, hi troba un bar on vint-i-tres personatges, vestits amb robes de totes les èpoques, es disposen a contar, cada un d´ells, una història. Val a dir que el grup està format per gent de diferent edat i condició, a més de per un ca, una puça i una sirena.  Així comença un llibre de relats, l´inici del qual ens n´evoca un altre: aquell on una nina, mentre seguia un conill blanc, també se submergeig a un món oníric de la mà de Lewis Carroll, on la lògica de la irracionalitat marca la frontera amb la realitat.

A El bar sota la mar, Stefano Benni realitza un exercici d´alteritat i ens proposa (o es proposa) un joc. Tots i cada un dels relats posseeixen una veu propia, un narrador particular. En un principi, era incapaç de trobar un punt d´unió entre ells; una característica, ja fos estilística, temàtica o argumental, que deixàs entreveure la mà de l´autor. Algunes de les històries semblen llegendes de terres llunyanes en l´espai i en el temps; d´altres, contes de fades; paròdies de gèneres com la novel·la gòtica, la de ciència-ficció o la de detectius; laboratoris on experimentar amb el llenguatge fins a crear-ne un de nou; el personatge de la puça conta un microrrelat… A vegades, descobrim una forta crítica social, religiosa o política. En altres casos, l´objectiu sembla ser un divertiment.

Després ho vaig veure. Vaig descobrir tres constants que convertien aquella miscel·lània en un tot homogeni: l´absurd, el sentit de l´humor i la manipul·lació del temps. Aquests són els punts que conformen la veu de l´autor. La que en un primer moment no trobava però que, en el rerefons de tota obra, sempre existeix.

Quan acabam la lectura, tenim la sensació d´estar davant un microcosmos. Sentim com si despertàssim d´un somni (o d´un malson) i pensam que, tal vegada, existeixi una dimensió on els animals parlin com les persones i les persones s´expressin en llengües desconegudes; una dimensió on el temps es mesuri d´una altra manera i on la línia entre passat, present i futur es vagi esvaint fins a resultar inexistent.

STEFANO BENNI. El bar sota la mar. Editorial Moll. Palma de Mallorca 2005.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

Posidònia en antena

Viernes, Agosto 20th, 2010

L´emisora IB3 Ràdio dedicà ahir el seu programa Avui no feim res, conduït per Cristina Bugallo i Laura López, a tractar, entre altres assumptes, el tema de la posidònia. Per aquest motiu, va convidar el Centre d´Art i Paisatge Camp Lledó a prendre-hi part. Els participants foren:

Manuel San Félix, biòleg marí, que parlà de la importància de conservar la bona salut d´aquesta planta endèmica de la Mediterrània per poder seguir disfrutant de la qualitat de les nostres aigües, i advertí del perill que suposa la quantitat d´abocaments incontrolats que, sobretot durant la temporada estiuenca, realitzen il·legalment un gran nombre d´embarcacions.

Toni Moranta, autor de les obres de l´exposició Entropies, que actualment mostra el Centre d´Art i Paisatge Camp Lledó, detallà el procés en la creació d´escultures a partir de les bolles de posidònia  encolades sobre restes de mobiliari reciclat, i va recordar les seves experiències infantils, quan jugava a folrar castells d´arena amb les pilotes de mar. Unes experiències que molts hem tengut i que ell ha sabut recuperar, com a artista, a l´edat adulta, per expressar no tan sols una manera de viure l´art, sinó també el seu compromís amb el medi ambient.

Maria Àngels Moyà, coordinadora i coautora del llibre Posidònia, quatre mirades, explicà com va néixer la idea de tractar en una publicació el tema de la posidònia de manera interdisciplinària (ciència, pedagogia, poesia i art), i com els alumnes del C.P. Ses Salines, en la seva visita al Centre, havien realitzat les activitats de Llengua, Coneixement del Medi i Expressió Plàstica, que es recoeixen en el projecte didàctic Una passa endavant, i que es vertebra entorn de l´exposició Entropies.

Des de les pàgines d´aquest blog, volem donar les gràcies a IB3 Ràdio, a Cristina Bugallo, a Laura López i a tot  l´equip per la seva iniciativa, la qualitat de la programació i l´amabilitat amb la qual ens han tractat.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

Centre d´interpretació de s´Albufera

Viernes, Agosto 20th, 2010

Aquets dies hem pogut llegir a la premsa que el centre d´interpretació del parc natural de s´Albufera (Muro), ubicat a Ca´n Bateman, està tancat al públic des del passat mes de juny. També s´ha suspès el servei de préstec de prismàtics i bicicletes als usuaris de la targeta verda. Ara tan sols es troba oberta la recepció on una funcionària de Medi Ambient dóna una senzilla informació als visitants.

Jordi Cabrer, gerent de la Fundació pel Desenvolupament Sostenible de les Illes Balears, confirma que la fundació era la que s´encarregava d´aquests serveis, però que les tres persones contractades per fer la feina al centre d´interpretació han tengut que ser acomiadades. A més, assegura que la clausura s´ha d´atribuir a causes polítiques.

Per altra banda, el director general de biodiversitat, Vicenç Vidal, assegura que el tancament s´ha duit a terme per un “malentès sense importància entre les entitats que gestionen el parc i que existeix un projecte per obrir un centre d´interpretació ornitològic a la zona humida de la Gola (Pollença)”. Aquest centre agruparia la Gola, s´Albufera d´Alcúdia i el parc natural de s´Albufera (Muro).

Ens semblaria molt bé que aquest nou centre d´interpretació existís però, mentre això no succeeixi, el centre que ja tenim hauria de romandre obert. No estam gens d´acord en qualificar un fet d´aquesta gravetat de “malentès sense importància”. Per això, volem sumar-nos a la preocupació que ha expressat el GOB i desitjam que el centre d´interpretació torni a obrir les seves portes el més aviat possible.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

El bosquet

Miércoles, Agosto 18th, 2010

(Recordant na Lluna, companya de senderes i paisatges)

Na Lluna i jo

li dèiem “el bosquet”.

Passejàvem,

fèiem cucaveles,

trobàvem rastres,

cercàvem espàrrecs.

Ara és la casa

tancada,

barrada,

espinada i

moblada

d´un ramat.

A les dependències,

somiers rovellats

amb banderoles

de llana.

Els abeuradors,

banyeres amb

l´esmalt

esportellat.

Butaques,

rodes perdudes

de camió

i tractor.

Runa,

caramulls de runa

que creixen

amb el temps.

Postal

d´una ciutat

inexistent

plena de restes

urbanes.

Na Lluna i jo

seguim el camí

que ens marca

el tancat,

com els xots.

La cusseta

cerca olors

per les voreres.

Jo, de moment,

no he trobat

cap espàrrec

damunt l´asfalt.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà (del llibre Dreceres entre els malsons i la vigilia. Edicions Can Sifre. Palma 2009).

L´estètica del paisatge

Viernes, Agosto 13th, 2010

“Només si pensam de tal manera que art i filosofia interactuin, podrem enfocar els paisatges de l´ànima i l´ànima dels paisatges”. (R. Milani).

Literatura, filosofia, art, jardineria i arquitectura són els eixos d´aquest llibre per arribar, a través de la història de la cultura, a construir l´estètica del paisatge. El text s´elabora a base de preguntes i respostes que Milani va analitzant de la mà de diversos autors.

És el paisatge, tal com afirma G. Carchia un enigma? Existeix un sentiment autèntic de la natura i el paisatge? A quin paisatge he de fer referència perquè jo pugui pensar que és el vertader, després de les tansformacions duites a terme per l´home i pels desastres naturals? Existeix una estètica del paisatge i quan ha sorgit? Què és el paisatge?

El paisatge no és la natura ni s´exahureix en el territori perquè, mentre que el territori és una expressió geogràfica, política i social, el paisatge conserva significats simbòlics i afectius.

El paisatge és una forma espiritual que uneix visió i creativitat perquè cada mirada crea un “paisatge ideal”.

El paisatge supera el panorama d´elements individuals per convertir-se en una totalitat d´emocions i sentiments que ens envolta i ens penetra.

A un dels darrers articles parlavem del terme “cultures paisatgeres” de Berque. Sembla ser que Raffaele Milani no està del tot d´acord en considerar necessari el fet que una cultura, per ser paisatgera, hagi de tenir una paraula per designar el paisatge. Ell dóna suport a Roger quan fa la crítica a Berque i el qualifica  d´excessivament obsessionat amb el lèxic. Pensam que és un tema més de reflexió: la importància de la paraula en els nostres descobriments. El llenguatge és, entre altres coses, els que ens humanitza i tot el nostre pensament s´estructura, principalment, amb paraules…

RAFFAELE MILANI. El arte del paisaje. Edición de Federico López Silvestre. Editorial Biblioteca Nueva. Madrid 2007.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

Paisatge i art

Lunes, Agosto 9th, 2010

El llibre que recomanam pertany a la col·lecció “Pensar el paisaje” que recull les ponències que, dirigides per Javier Maderuelo anualment baix aquest mateix epígraf, es presenten al CDAN.

Com explica ell mateix a la introducció, des de que a l´any 1336 Petrarca pujàs al Mont Ventoux i sembràs, en el seu relat posterior, la llavor del que seria, al cap del temps, la idea de paisatge, ha estat necessari un procés d´artealització que ens ajudàs a reconèixer els valors de cada lloc i ens permetés identificar els països com a paisatges. Els artistes projecten la seva mirada estètica i la seva intenció artística sobre el món i nosaltres disfrutam dels escenaris que ofereix.

Encara que avui el paisatge s´entengui com un fenomen que concerneix no només els artistes, sinó també els filòsofs, geògrafs, biòlegs, economistes, arquitectes, polítics i els pobladors dels territoris que el construeixen dia a dia; el terme “paisatge” ha sorgit de l´àmbit de l´art (especialment de la pintura) i s´ha anat extenent.

El paisatge no és una realitat física, sinó una elaboració mental. Per això, continua l´autor, no s´ha d´identificar paisatge i natura. El paisatge està en la mirada de qui el contempla amb ànim de disfrutar de la contemplació. Aquesta intencionalitat estètica de la contemplació és la que transforma un territori en paisatge i una mirada estètica és, per damunt de tot, cultural. Depèn de l´època, classe social, lloc i nivell cultural dels contempladors.

Un punt que m´ha semblat molt interessant de la ponència de Maderuelo ha estat la definició de “cultura paisatgera”, terme introduït per Agustín Berque. Una civilització posseix una “cultura paisatgera” si cumpleix les condicions següents:

. Que tengui una o més paraules per dir “paisatge”.

. Que existeixi una literatura (oral o escrita) descrivint paisatges i la seva bellesa.

. Que existeixin representacions pictòriques de paisatges.

. Que tengui jardins per plaer.

. Que existeixi una reflexió explícita entorn del paisatge com a tal. (Javier Maderuelo creu que aquesta darrera condició seria innecessària. De fet, Berque la va afegir amb posterioritat a les altres quatre).

Acompanyen a Javier Maderuelo en aquest recorregut per les arrels paisatgístiques de l´art, personalitats com Paolo Bürgi, Alberto Carneiro, Georges Descombes, Horacio Fernández, Manuel García Cuatas, Mª Dolores Jiménez-Blanco, Jesús Mari Lazkano, José Carlos Mainer, Josep Maria Montaner, Alberto Ruiz de Samaniego, Martin Seel i Gilles A. Tiberghien. Cada un d´ells analitza un aspecte relacionat amb el tema central de l´obra des del punt de vista de la pintura, la literatura, la fotografia, l´arquitectura,…

Acabaré amb unes paraules del director de la publicació: “Tota la superfície de la Terra ha estat ja ocupada i explotada per l´home. Quan ara miram el camp i el feim paisatge amb la nostra mirada, entenem que cultiu, culte i cultura tenen una mateixa arrel, un significat comú. I, si no han estat traicionats per l´extrema cobdícia de l´especulació, ens complau veure´ls. És llavors quan pren sentit la paraula paisatge”.

VVAA. Paisaje y arte. Colección “Pensar el paisaje”, dirigida por Javier Maderuelo. Abada Editores. Madrid 2007.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà.

Paisatge

Jueves, Junio 24th, 2010


El tema del paisatge s´ha activat en els darrers anys, particularment d´ençà que el Consell d´Europa aprovà l´anomenat Conveni Europeu del Paisatge del 20 d´octubre de 2000, document que es coneix com la declaració de Florència i que conté paràgrafs relatius a la imprescindible conservació del paisatge. Entre d´altres, destaquen:

“El paisatge té un paper important en els camps cultural, ecològic, mediambiental i social, i constitueix un recurs favorable per a l´activitat econòmica. La seva protecció, gestió i ordenació poden contribuir a la creació de feina”.
“El paisatge és un element clau de benestar individual i social i la seva protecció, gestió i ordenació impliquen drets i responsabilitats per a tots”.

Per altra banda, també s´ha de recordar que a la declaració del Consell d´Europa derivada de la conferència sobre el turisme, justament celebrada a Mallorca (no podem al·legar desconeixement), del 24 al 26 de novembre de 1995, amb el patrocini de la Comissió Europea (DGXXIII), el Consell d´Europa, la UNESCO i el Govern Balear, es fa referència a la necessitat de conservar la personalitat del territori, o sigui, els trets que caracteritzen el seu paisatge i suggereix la implantació de taxes finalistes per a poder gestionar la conservació del patrimoni. Ho fa amb una declaració final ben clara:

“El finançament de la conservació i restauració del patrimoni natural i cultural, condició per a un turisme compatible amb un desenvolupament perdurable, ha de beneficiar-se amb una assignació significativa dels ingressos generats pel turisme local, regional i nacional. S´hauria de sol·licitar directament als turistes mateixos una quantitat per a contribuir a la preservació dels llocs”.

Algunes regions europees no han perdut el temps i han incorporat i assumit la declaració de Mallorca i han signat la Carta Europea del Paisatge. Aquestes regions han sabut allunyar-se del turisme industrial i la massificació d´infraestructures i costruccions, i han optat per recuperar la personalitat del territori, la qual cosa permet, per una banda, mantenir la qualitat residencial del lloc i, per altra, retrobar l´escala humana de la relació turística amb el país i el paisatge a través de l´hoteler amfitrió.
En temes territorials i de paisatge, si volem tombar la balança cap al sentit comú, necessitem un canvi de visió i de comportament polític i judicial amb un nivell de decència molt més alt. Però, al mateix temps, serà necessari un esforç docent i de divulgació de la cultura del paisatge. És evident que a les Balears hi ha molta gent, fins i tot amb altes responsabilitats polítiques o empresarials, que no ha vist mai un paisatge, ha vist com a molt un territori, però els valors estètics del territori, o sigui el paisatge, no l´han vist mai. La cultura del paisatge és una necessitat que no tenim assumida, i mentre sigui així estem condemnats a continuar contemplant la desfeta d´un país i el seu paisatge consubstancial, la qual cosa és una garantia d´esterilitat cultural i econòmica per a les generacions futures.
(más…)

Manifest obert pel paisatge

Miércoles, Junio 16th, 2010


Abans que Petrarca pugés al Mont Vetoux i relatés la seva emoció interior sobre el lloc, i abans que Ibn al Jatib, visir de Muhamad V, descrigués Granada com a una emoció paisatgística, Ramon Llull sentia la màgia del lloc, més enllà del locus amoenus medieval. Després d’una vida que recorre els paisatges plàcids de la infantesa i els paisatges dissipatius i de la descoberta de la seva joventut, arriba al paisatge reflexiu i madur de la vida contemplativa i descobreix la mesura de la seva ignorància a Randa i Miramar, tal i com feien els orientals en els jardins dels lletrats. No són aquests llocs lul·lians un territori qualsevol, són territoris que ara entenem com a elevats a la categoria de paisatge.

Miramar encallà l’Arxiduc, un viatger a la recerca de l’arcàdia perduda dels romàntics germànics i del genius loci de la Serra de Tramuntana i, com ell, durant el XIX i principis del XX, aparegueren un bon nombre de viatgers que sense cobrar feren una promoció culta de l’Illa, exaltant el paisatge, la font del que acabaria essent el turisme, un turisme que començà amb la relació d’uns hostes i uns amfitrions, una relació que elevava a uns i als altres, i que ha acabat en la actual banalització d’un país i d’un paisatge que haurem de refer.

Per altra banda, cal destacar el fet que a l’Illa de Mallorca hi ha un nombre ben destacat de jardins històrics, sovint llocs on la producció agrícola s’agermana amb la valoració estètica del lloc; Raixa, Sa Granja, Alfàbia, Canet, Superna, Defla, etc. són llocs que demostren que la producció fou compatible amb la bellesa i que la cultura del paisatge i de la jardineria ha estat present amb força, almanco si ho comparem amb regions ibèriques. Però el paisatge també és motiu d’utilització a la poesia i a la novel·la costumista i a les escoles de pintura paisatgística. Fins i tot són molts els residents il·lustrats que han incidit en el paisatge, no sols pintors, també Sert i Broner a Eivissa, Graves, Miró, Utzon, el recent finat premi nobel Dausset en el seu discurs d’agraïment com a Doctor Honoris Causa de la UIB, en Miquel Barceló en el seu discurs com a guardonat amb el Príncep d’Astúries, i molts altres més han incidit en el valor del paisatge i fins i tot, amablement, ens han parlat de l’estupidesa que demostrem, més concretament mallorquins i eivissencs, quan consentim en destruir el principal actiu de les Illes.

No tenim temps de fer una anàlisi detallada dels motius pels quals hem passat de tenir una cultura del paisatge a un nivell de devastació, desproporció i manca de sensibilitat com la d’ara, però sí que podem i hem de fer un esforç per canviar l’actitud i la situació. Ara és el moment per a una reflexió i uns canvis, així com perquè els diferents sectors econòmics, institucions públiques, com la universitat i les escoles superiors, institucions privades i representants polítics assumeixin i es comprometin envers la recuperació del paisatge i de la cultura del paisatge, de manera que aquest acabi essent un eix vertebrador i aglutinador per a una nova política i un nou desenvolupament. Necessitem crear un estat de complicitat general a favor d’un nou futur que retorni el territori a la categoria de paisatge.

Des de la vessant pública de nivell europeu, és destacable la “Declaració de Mallorca” del Consell d´Europa de novembre de 1995 on s’insta a les regions turístiques europees a obtenir del turistes mateixos els recursos financers per a la conservació i restauració del patrimoni cultural i natural, el paisatge en definitiva, com a eix bàsic per fer perdurable el desenvolupament econòmic i social d’aquestes regions. També és destacable el Conveni Europeu del Paisatge fet a Florència l’octubre de l’any 2000 i ratificat per Espanya el febrer del 2008 així com l’acord d’adhesió del mateix any del Consell de Mallorca.

Per assolir tal objectiu, les institucions han de seguir la pauta d’adhesió del Consell de Mallorca i immediatament han de saber crear la font de finançament perquè es materialitzin els compromisos que van lligats al conveni europeu del paisatge. Els compromisos a assumir corresponen al reconeixement jurídic del paisatge com a element essencial de l’entorn humà, a la definició i aplicació de polítiques de protecció i gestió del paisatge, integrant aquest en l’ordenació territorial i la planificació urbanística, a la identificació de paisatges i la catalogació de documentació general, i particularment fotogràfica, i a la sensibilització i al compromís ferm de formació des del nivell escolar al de postgrau. Raixa seria un bon centre de documentació i un lloc de privilegi per tenir una Escola Superior de Paisatge.

El paisatge es fa a cop de petites intervencions encertades i això requereix que la cultura del paisatge sigui interioritzada pel país. No vull dir amb això que grans intervencions no creïn paisatge, és clar que ho poden fer, però la imatge personalitzada del paisatge de la Toscana o de la Provança o de les marjades de la Serra de Tramuntana, l’han feta innombrables i anònims ciutadans, com és anònima l’autoria d’una balconada carregada de cossiols, una entrada arbrada al poble, un fasser per indicar un pou o un casal, un pati rural amb lledoner, un passeig toscanitzat amb xiprers, l’arquitectura carregada d’enginy per a l´austeritat, un aulet d’alzines, un fanal amb beaces per a flors, una pastura arbrada d’oliveres…

Com deia Sandro Pertini, governar no és fer autopistes, ja ens basten les catedrals que tenim, ja n’hi ha prou de paisatges d’ostentació del creixement insostenible, una recepta carregada d’iniquitat, clarament sense futur i lletja, com es pot comprovar. Hem de lliurar-nos a la seducció del paisatge urbà, rural i natural i crear una complicitat per assolir una nova política que retrobi el sentit de la proporció i el ritme adient.

Text: Antoni Martínez Taberner. Professor d´Ecologia i Diseny del Paisatge de la UIB.

Premi Jaume I

Viernes, Marzo 5th, 2010

El fet de rebre un premi sempre és important perquè, per una banda, significa el reconeixement a tota una tasca i, per altra, et dóna la injecció d´energia necessària per seguir treballant amb l´ànim renovat. Quan la persona elegida per rebre aquesta distinció és un amic que admires i respectes profundament, els motius de celebració i alegria es multipliquen.

Per tot això, volem aprofitar les pàgines d´aquest blog per donar la nostra enhorabona a Joan Nogué, director de l´Observatori del Paisatge de Catalunya, doctor en Geografia Humana i professor del Departament de Geografia de la Universitat de Girona, a qui se li ha concedit a València el Premi Jaume I d´Urbanisme, Paisatge i Sostenibilitat. Felicitats i endavant!