Posts Tagged ‘Paisatge’

Micropobles

Sábado, Febrero 20th, 2016

L’Observatori del Paisatge de Catalunya està organitzant la jornada “Els Micropobles: paisatge, urbanisme i identitat territorial”, amb la col·laboració de l’Associació de Micropobles de Catalunya, que tindrà lloc a Sant Miquel de Campmajor, el dia 15 d’abril de 2016.
Massa sovint, el debat sobre els micropobles gira a l’entorn de si han de mantenir la seva autonomia política o sobre les dinàmiques de despoblament que han patit en les darreres dècades, tot oblidant-ne altres dimensions fonamentals, com ara el seu paper en la vertebració del territori i en la preservació de paisatges de gran qualitat. O el fet d’haver esdevingut autèntics laboratoris de noves formes de vida i de govern del territori, així com impulsors d’estratègies innovadores de desenvolupament local, sovint acompanyades de nous models energètics.
Amb aquesta jornada, l’Observatori vol debatre aquests aspectes i posar sobre la taula com abordar el futur dels micropobles tot incidint d’una manera especial en la preservació de la seva identitat, plasmada en un paisatge determinat. Aquests espais de vida social i col·lectiva connecten perfectament amb l’eix de reflexió i actuació ‘Viure i produir en un entorn de qualitat’, un dels deu del full de ruta CATPAISATGE 2020, de l’Observatori del Paisatge de Catalunya.
La inscripció és gratuïta però obligatòria. Es pot consultar el programa i emplenar el formulari d’inscripció a la pàgina de l’Observatori.
. . .
Text: Joan Nogué, Director de L’Observatori del Paisatge de Catalunya

En ruta (III)

Viernes, Febrero 12th, 2016

Combarro

En agosto me fui de vacaciones con mi pareja a Galicia. La conocemos bastante bien, pero nunca es suficiente. Estábamos alojados en un hotel frente al puerto de Vigo. Podíamos hacer cualquier cosa desde este punto. Por ejemplo, tomar un barco para visitar las Islas Cíes, desde el cual se vislumbraban envueltas en una niebla espesa, con un barco de carga a lo lejos, asemejándose a un fotograma de película. ¡Agosto y otro año más sin poderme bañar en aguas del Atlántico! Por la noche podíamos ir a pasear por el Mercado de la Piedra y vivir un ambiente nocturno muy agradable.
Durante el día planeábamos una ruta a pueblos y ciudades desconocidas. El primer día llegamos hasta Lugo para recorrer los Cañones del río Sil, afluente del Miño, y todos los pequeños pueblos que lo acompañan, con sus muchas bodegas y sus laderas llenas de viñas que cuelgan de arriba abajo o de abajo arriba, ya que teníamos que subir por unas escaleritas imposibles. ¡Nunca más voy a quejarme de las marjades de mi pueblo en la Tramuntana! Navegamos por el río, entre sus cañones y sus viñas. Fue un viaje no sé si inenarrable, peró sí totalmente desconocido. Los demás días los repartimos entre Orense, Ribadavia -ciudad medieval y tierra del albariño-, Cambados, Carril -para ver llegar las barcas de los pescadores con sus grandes nasas llenas de pulpos-, Villagarcía de Arosa y tantos otros pueblos de esta zona pegados a su ría. También recorrimos Vigo en bus para conocerlo de otra manera. Subimos al Monte O Castro y al Pazo de Castrelos. Desde todos los lugares se llega al mar. Sin ser una ciudad maravillosa, ha mejorado mucho desde la última vez que la visité y, aunque esté superpoblada, tiene un encanto marino muy especial. Se le toma el aire, los olores, los sonidos del mar o de la lluvia fina pero, sobre todo, el continuo chillido de las gaviotas.
Al fin llegó el último pueblo que conocimos, Combarro, ya en el último día de viaje, antes de llegar a Santiago para tomar nuestro avión de regreso a la isla. No lo había visto ni el mapa. Lo descubrí en un periódico del hotel que contaba una travesía de veleros que pernoctaba en este pequeño pueblo escondido entre rías y Pontevedra. Había una foto. Investigué, pero al final tuve que pedir información. Un pueblo cuyos hórreos estaban en el mar. Increíble.

Último día. Equipaje preparado. Adiós Vigo. Dirección Pontevedra-Poío-Combarro-Santiago-Palma.

En Combarro hice un montón de fotos, pero es muy difícil explicar lo que ves más allá de una instantánea. Explicar lo que has sentido, las vibraciones de colores, subidas y bajadas. Mi máquina no daba abasto a todo lo que quería captar. Decidimos quedarnos a comer en uno de estos hórreos colgados sobre el mar. Los callejones en los que no podían pasar más de dos personas, el aire salobre del mar, las barcas varadas sobre la arena oscura, gente subiendo y bajando escaleras, caminos, la playa,…y no sé qué más. Acabé con la batería de la cámara fotográfica. Nos sentamos a comer: fabes con almejas -un plato típico- y zamburiñas -para probar-. Lo regamos con una botella de Ribeiro. Durante el café, miré otra vez hacia el mar. Se movía despacio, venía sin prisa y sin pausa, un fenómeno natural desconocido para mí. Subía la marea intensa y, casi sin darnos cuenta, ya había llegado a media altura de de las columnas que sustentan estos hórreos, tan viejos como la vida de este pueblo. Había desaparecido la arena de la playa y las barcas, que antes estaban varadas, iban subiendo a flote como si se hubiesen perdido buscando un faro en la noche. Fue una experiencia tan fascinante para mis sentidos, que me veo incapaz de escribir todas mis sensaciones. Solo puedo mostrar una foto.

. . .

Text: Marga Ferrer

Nova publicació de l’Observatori

Jueves, Febrero 4th, 2016

Recentment l’Observatori del Paisatge de Catalunya ha publicat, exclusivament en format digital, el llibre Paisaje y emoción. El resurgir de las geografías emocionales, dins la col·lecció “Teoría y Paisaje”. La publicació, coeditada amb la Universitat Pompeu Fabra, recull les ponències del seminari homònim celebrat el març de 2014.

El llibre té la voluntat d’aportar una mirada crítica sobre la conjunció entre paisatge i emoció des del punt de vista de diverses disciplines com són l’estètica, la història de l’art, la literatura, la geografia cultural i l’arquitectura. Igual que en el primer número de la col·lecció, en aquesta ocasió els capítols s’han publicat en l’idioma original en què van ser exposats en el seminari (castellà, anglès o francès). La publicació es pot consultar al web: http://www.catpaisatge.net/cat/documentacio_coedi_6.php

El llibre es presentarà el 23 de febrer a les 16.00h a la Universitat Pompeu Fabra, d’aquí uns dies informarem amb més detall de l’acte.

. . .
Text: Joan Nogué, director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya

El poble de tots

Domingo, Noviembre 8th, 2015

El passat cap de setmana s’estrenà a Esporles el documental El meu poble, fruit de cinc mesos de treball dels nins i nines de la localitat. La idea del projecte, que Magnétika presentà a l’Ajuntament i en el que també han tengut un paper rellevant les APIMAS dels centres educatius, perseguia –per mitjà d’un taller introductori a les tècniques de gravació audiovisual– donar veu als infants perquè a través de la mirada de les seves càmeres mostrassin com veien el seu poble i quines emocions els despertava.
La Casa del Poble s’omplí de gom a gom per a l’ocasió. Vàries generacions compartiren protagonisme i complicitats: els menuts, els pares i els padrins; els esporlerins de tota la vida, els que partíren per tornar anys després, els nouvinguts; els veïns, els professors, els visitants… Davant dels nostres ulls passà imatge rere imatge la radiografia del poble on passat, present i futur trobàven un punt de coincidència. Els paisatges, la sortida i la posta de sol, la il·lumninació nocturna, les festes, la música, els jocs, la quotidianitat i la gent sens mostraren entre les rialles de qui es reconeixia a la pantalla. En més d’una ocasió notàrem la pell de gallina i ens emocionàrem fins el punt de caure’ns la llagrimeta.
Seria magnífic que cada un dels pobles de Mallorca tengués l’oportunitat de reafirmar la seva identitat i de valorar la seva cultura, els seus costums i la seva gent en un exercici com aquest. Estam segurs que esdevindrà un record imborrable i enriquidor per les persones que hi participaren d’una o altra manera. Només podem estimar allò que coneixem. Dissabte passat aprenguérem a estimar una mica més Esporles que, després de El meu poble, s’ha convertit en el poble de tots.
. . .
Més informació: www.magnetika.es
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Màster de Paisatge i Restauració

Lunes, Octubre 5th, 2015

El proper dia 7 d’octubre a les 18h tendrà lloc a l’Audidori del Caixa Forum de Palma (plaça Weyler,3) l’acte de presentació del Màster de Paisatge i Restauració 2015-2016.
Hi intenvendran:
Enric Batlle, Batlle i Roig Arquitectes.
Antoni Noguera, regidor de l’àrea Model de Ciutat, Urbanisme i Habitatge de l’Ajuntament de Palma.
Antoni Martínez, director del Màster de Paisatge i Restauració.
Marta Vall-Llossera, degana del Col·legi d’Arquitectes de les Illes Balears.
Podeu trobar més informació als enllaços:

http://www.coaib.es/coaib/Noticias/DetalleNoticia.aspx?id=8928
https://www.facebook.com/masterpaisajeyrestauracion?ref=aymt_homepage_panel

Convocatòries i activitats

Viernes, Octubre 2nd, 2015

L’associació cultural Es Far de Menorca convoca el projecte-concurs Illes d’Art. Es tracta d’una residència d’artistes de l’àmbit mediterrani o que hi tenguin una relació estreta. Podeu consultar les bases a https://esfarcultural.wordpress.com/illes-dart/

L’Observatori del Paisatge de Catalunya presenta dues propostes interessants:

El proper dimecres 7 d’octubre a les 19h tendrà lloc a l’Orfeó Popular Olotí (c/Bellaire, 4 d’Olot) una projecció de curtmetratges relacionats amb el paisatge. La presentació i selecció és a càrrec d’Alan Salvadó, professor de la Universitat Pompeu Fabra.
Les relacions entre un pintor, un fotògraf i un nin amb els paisatges que els envolten són la base de les tres peces que es podran veure. Treballs que es serveixen del paisatge per teixir el relat però que, a la vegada, serveixen com a eina per pensar el paisatge i la relació que establim amb ell.
L’acte forma part del programa 10+10, que commemora els deu anys de l’Observatori.

Per altra banda, està organitzant un seminari internacional per als dies 26 i 27 de novembre al Museu Marítim de Barcelona amb el títol Paisatge, economia i empresa.
El paisatge és cada cop més una peça clau del desenvolupament local i un recurs econòmic de primer ordre, i no només per a sectors que en viuen directament, com el turístic i el vitivinícola. Hi ha moltes iniciatives innovadores i emprenedores que són capaces de generar ocupació i que troben en el paisatge la seva font d’inspiració.
El potencial competitiu i d’atracció d’oportunitats de negoci del paisatge –sempre que no s’hagi banalitzat ni hagi perdut la seva identitat– val tant per a l’economia convencional com per als sectors econòmics alternatius. Uns i altres seran presents en aquest seminari internacional, que aprofitarà l’ocasió per comparar diverses experiències europees en la matèria, així com també per endinsar-se en les enormes possibilitats que ofereixen la cooperació pública i privada i el mecenatge en aquest terreny.
La inscripció és gratuïta però obligatòria. Trobareu la butlleta i el programa a la pàgina www.catpaisatge.net

Art i mercat de l’art

Domingo, Septiembre 27th, 2015

És difícil actualment marcar una línia divisòria entre l’art i el mercat de l’art. Avui dia sembla que tot tengui un preu i és precisament aquest preu el que posa en valor coses tan lligades a les emocions com puguin ser l’art, la literatura o el paisatge, per posar-ne tres exemples. Fa uns mesos arribaren a les meves mans dos llibres que ajuden a reflexionar sobre el tema.
A Siete días en el mundo del arte Sarah Thornton ens proposa visitar els set llocs que ella considera imprescindibles per comprendre com es mou l’art contemporani: una subhasta de Christie’s, un seminari per a estodiants d’art, la fira de Basilea (Art Basel), la cerimònia d’entrega del Premi Turner, la redacció d’una coneguda revista d’art, l’estudi d’un artista i la Biennal de Venècia. L’autora no fa diferència entre l’art i el seu mercat, i sembla que quan parla d’una cosa parli també de l’altra. En cap moment intenta definir què s’entén per art. Ens passeja, això sí, entre tota una sèrie de personatges més o manco peculiars –artistes, marxants, crítics, galeristes, periodistes especialitzats, col·leccionistes milionaris i bilionaris– que van de festa en festa (per fer relacions i tancar operacions), s’hospeden a hotels de cinc estrelles, volen amb jets privats i s’enrevolten de glamour. Tots ells estan d’acord en afirmar que el fet de què una determinada obra s’adquireixi per un milió de dolars, no garanteix que l’artista passi a la posteritat. Tal vegada, després d’uns anys, l’artista en qüestió i la seva produció hauran estat relegats a l’oblit. Ningú no s’atreveix a demanar-se els motius. Després de llegir el llibre he pensat: si això és l’art contemporani, no comprenc com m’atreu tant.
Molt diferent és l’enfocament que fa del tema Luis Racionero a Los tiburones del arte. Per començar intenta definir què és l’art i en cap moment deslliga l’emoció que origina la creació de l’emoció que provoca la contemplació de l’obra en l’espectador. Analitza l’art contemporani emmarcant-lo dins les teories estètiques i dins les fases en l’evolució de les distintes etapes artístiques. Contraposa el concepte d’art amb les situacions que arriben a donar-se quan entram al món del mercat de l’art. No fa falta dir que m’ha satisfet molt més que l’obra de Thorton. Ambdós, però, es complementen. El primer descriu i mostra una realitat. El segon analitza, relaciona i opina. Racionero profunditza i Thorton es queda a la superfície perquè, d’una manera voluntaria o involuntària, retrata la superficialitat.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

En ruta per Provença (III)

Martes, Septiembre 8th, 2015

A la sortida de Vence trobam la Chapelle du Rosaire, més coneguda com la capella de Matisse. L’any 1943, Henri Matisse arribà malalt a Vence, on el cuidà la seva antiga infermera i model, Monique Bourgeois, que s’havia fet monja dominica i el va convença perquè disenyàs aquesta extraordinària capella per a la comunitat. Les vidrieres –que van des del sòtil al trispol– creen un joc de llums blaus, verds i grocs que simbolitzen l’aigua, el cel, les plantes i el sol.
Molts d’artistes passaren per Saint-Paul-de-Vence: Léger, Cocteau, Matisse, Chagall, Picasso,… Anaven a dinar a La Colombe d’Or, però com no disposaven de diners pagaven amb obres. Avui dia, el restaurant (que també és hotel) disposa d’una gran col·lecció d’art. Si tens sort i t’admeten la reserva –nosaltres ho intentàrem amb dos mesos d’antelació sense aconseguir-ho– tens el privilegi de poder nedar a la piscina baix un mòbil de Calder.
L’any 1964 els col·leccionistes Aimé i Marguerite Maeght crearen al poble el que s’ha convertit en el millor museu d’art de la regió. Totes les sales estan obertes al jardí i les obres s’exibeixen de forma rotatòria. L’edifici va ser disenyat per Josep Lluís Sert i és una obra mestra en si mateix. Integra obres dels millors: un pati de Giacometti, escultures de Miró als jardins, finestres amb vidrieres de Braque i mosaics de Chagall. Aquest artista, per cert, està enterrat al cementiri de la localitat. Visitam la seva tomba i allà li retem homenatge llegint fragments de Mi vida i depositant una pedra de Mallorca sobre la llosa.
Arribam a la darrera etapa del viatge: Aix-en-Provence, la ciutat de Provença amb més reminiscències parisenques. Les terrasses de les cafeteries com Le deux Garçons –on Zola i Cézanne solien reunir-se–, les pastisseries que serveixen els famosos calissons, les fonts recobertes de molsa amb el seu rajar acompassat i lent que convida al passeig, potencien l’elegància del Cours Mirabeau. Abunden també els racons plens d’encant com la place d’Albertas i el seu mercat de flors o la botiga especialitzada en formatges de la rue des Marsellais, un paradís pels gourmets.
Realitzam una visita guiada a l’últim estudi de Cézanne, on els seus estris i l’espai mateix se salvaren de miracle gràcies a la iniciativa d’una universitat dels Estats Units; i caminam fins a Le Terrein des Peintres, un jardí amb terrasses, bastant descuidat, des d’on el pintor realitzà varis dels seus quadres de la muntanya Ste-Victoire.


Abans de partir tenim temps de conèixer la Fundació Víctor Vasarely, una agradable sorpresa per a nosaltres –que desconeixíem l’obra d’aquest artista hongarès– i una magnífica manera de despedir-nos de Provença. L’edifici, molt avanguardista, és monument artístic nacional. El visitant circula a través d’una sèrie d’hexàgons interconnectats les parets dels quals són les 44 obres exposades de Vasarely, icona de l’art òptic.
Sempre entristeix arribar al final d’un viatge, perquè tens la sensació de què tot allò que has vist tan sols ho podràs reviure en el record. Els llibres, les fotografies, els escrits i els petits objectes que has anat arreplegant al llarg del camí deixen testimoni de l’experiència viatgera. Però no és moment per a la melangia. La resta del món ens espera.

Papusza, quan la imatge traspua poesia

Lunes, Septiembre 7th, 2015

Poques vegades des d’aquestes pàgines hem recomanat una pel·lícula. Quan ho hem fet era perquè la seva projecció estava inclosa dins un cicle d’activitats dedicades al paisatge. Després de veure Papusza, però, volem dedicar-li unes línies.
Papusza és la biografia de la primera poeta gitana. De nina va voler aprendre a llegir i la seva infància va estar marcada pel pes de la culpa d’haver transgredit les normes de la seva comunitat. Ja d’adulta, els seus poemes –que ella anava escrivint a retalls de paper– sortiren publicats a una revista. Per aquest motiu va ser expulsada del clan familiar i condemnada a la misèria i a la soledat. Al final de la seva vida arribà a afirmar que si no hagués après a llegir hauria estat feliç.
Papusza és també una visió de la història europea del segle XX des del punt de vista del poble gitano. Un poble que va ser perseguit pel nazisme i que va haver d’abandonar el nomadisme a contracor durant el règim comunista en un intent d’assimilació per part de l’estat polonès.
Papusza és una obra mestra de la fotografia. Filmada en blanc i negre, és inevitable associar la textura de les seves imatges a la que Josef Sudek aconseguia fotografiant els boscos de Txecoslovàquia. L’excel·lència del director de fotografia, Krzysztof Ptak, fa possible que l’espectador es vegi submergit dins la boira tardoral o que sigui capaç de sentir les gotes de roada damunt la pell.
Papusza és un joc de metàfores en el qual vida, camí i escriptura es relacionen íntimament, a la vegada que desamaga la poètica dels paisatges polonesos. Surts de la sala amarat de bellesa sense saber cert si t’han contat una història o si has vist un poema.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

En ruta per Provença (II)

Jueves, Septiembre 3rd, 2015

Si hagués de destacar els tres punts forts d’Arlés diria que són: les restes romanes, el romànic de St-Trophime i la ruta Van Gogh.
L’any 49 a.C. Arlés eclipsà Marsella com a principal ciutat de la regió i s’inicià una època esplendorosa de la qual es conserven el teatre, l’amfiteatre i les restes d’un antic temple a la place du Forum. Al subsol d’aquesta plaça també poden visitar-se els Cryptoportiques (la cimentació de l’època romana i una sèrie de galeries excavades al segle I a.C.). Encara que a dia d’avui es tengui cura especial de tots aquests monuments, durant molt de temps varen ser una font d’aprovisionament de materials de construcció i no és difícil veure els estralls que aquest fet causà.
St-Trophime i el seu claustre són una joia del romànic. La portada reuneix tots els elements característics de l’arquitectura de l’època. L’efecte que produeix actualment als ulls de l’espectador devia ser molt diferent durant l’Edat Mitjana, perquè tot el conjunt estava policromat.
Els llocs d’Arlés que Van Gogh pintà durant la seva estada estan repartits per tota la ciutat. Cada un d’ells s’ha senyalitzat amb una placa on hi apareix una reproducció de l’obra i la seva història: Les Arènes, Le jardin public, Le café “Le Soir”, Le jardin de la maison Santé,… Ens aturam i, mentre contemplam pintura i original, llegim les cartes que l’artista escriví al seu germà explicant-li les il·lusions que perseguia, les dificultats econòmiques, les frustracions, l’intens treball diari, la rutina a l’hospital psiquiàtric,… Gran part de l’obra de Van Gogh va ser pintada a Arlés i Arlés té molt a agrair a Van Gogh, però a la ciutat no es conserva cap obra del pintor.


Arribam a Lourmarin per carreteres secundàries entre camps de vinya i arbres fruiters. A les voreres, els pagesos ofereixen els productes dels horts dels voltants. És temporada de cireres i no podem evitar la temptació. Diuen que Lourmarin és un dels pobles més macos de França. Té un castell i un mercat provençal cada divendres. Sembla una postal i li sobren turistes. Albert Camus valorà la seva bellesa quan va invertir part del premi Nobel en comprar-s’hi la casa on passà l’última etapa de la seva vida. Està situada al carrer que porta el seu nom, sense cap distintiu que la identifiqui, i no està oberta al públic. Visitam, això sí, la seva tomba i, allà, el llegim.


És impossible dissociar Grasse del perfum. L’abundància d’aigua a la zona i la idea d’un pelleter de perfumar els guants que confeccionava ho feren possible. La novel·la de Patrick Süskind mostra com varen ser els inicis d’aquesta indústria. L’experiència viscuda a la Fragonard Maison i al Museu Internacional de la Perfumeria ens demostrà que el nostre olfacte no està a l’alçada del de Jean-Baptiste Grenouille.
A mesura que ens aproximam a la costa, la fisonomia dels llocs canvia radicalment. Deixam passar Niça i Cannes per dirigir-nos a Vence i a Saint-Paul-de-Vence, dos pobles que conserven el traçat medieval dels carrers i les murades. Tan sols per aquests dos fets pagaria la pena estar-s’hi uns quants dies, però nosaltres ens hi acostam també per descobrir el rastre que hi deixaren el gran nombre d’artistes que hi arribaren durant la posguerra.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

En ruta per Provença (I)

Viernes, Agosto 28th, 2015

Amb un any de retard ens decidim a recorre part de Provença a la vegada que realitzam una ruta literària i artística per aquesta regió francesa que en el seu moment va ser lloc de trobada d’artistes d’arreu del món.
El nostre objectiu és començar a Avignon i arribar a Saint-Paul-de-Vence per visitar la Fundació Maeght.
Tota ruta literària necessita d’unes lectures per les quals navegar al llarg del camí. L’elecció no va ser fàcil:
• Avignon: fragments de La pujada al Mont Ventoux, de Petrarca.
• Arlés: Cartas a Theo, de Vincent Van Gogh.
• Lourmarin: El revés y el derecho, d’Albert Camus.
• Saint-Paul-de-Vence: Mi vida, de Marc Chagall.
• Grasse: El perfume, de Patrick Süskind.
A més, durant el viatge, llegim Un año en Provenza, que conta les experiències de l’autor anglès, Peter Mayle, quan decidí establir-s’hi. Una lectura fresca, irònica i divertida que retrata la idiosincràsia de les gents de la zona.
Intentam eliminar els llocs més turístics de la Costa Blava en favor de perdren’s cap a l’interior. Així i tot, les aglomeracions de viatgers són inevitables. A les places, les taules dels bars i restaurants ocupen tot l’espai i els clients dinen o sopen a menys d’un pam de distància. La cosa es complica a les entrades i sortides de les ciutats i a l’hora de trobar aparcament.
Si pens amb el viatge ideal, em resulta inevitable associar-lo amb el tren. La comoditat en front de les estretors dels avions, l’absència de llargues esperes, l’arquitectura de les estacions, el record literari dels viatgers del XIX, i la possibilitat d’anar contemplant el paisatge, fan que el ferrocarril sigui el mitjà de transport que més m’agrada. Per aquest motiu –i també per estalviar-nos quilòmetres de conducció–, els trajectes Barcelona-Avignon (a l’anada) i Aix-en-Provence-Barcelona (a la tornada) els feim amb l’AVE.


Arribam a Avignon al final de l’horabaixa. La vista de l’imponent Palau dels Papes –el palau gòtic més gran del món– ens trasllada a l’època del Gran Cisma, quan convivien dues seus papals. La inseguretat que sentien es fa palesa en la gruixa dels murs i en l’aspecte de fortalesa del conjunt. Baixam fins el riu per veure d’aprop el famós pont i les murades del segle XIV. Per arribar-hi basta seguir les riuades de gent o les botigues de records que, una devora l’altre, marquen el camí. La ciutat ens descobreix també llocs curiosos i poc freqüentats com el Quartier des Teinturiers, el barri on s’assentaren els tintorers i que conserva els canals amb quatre rodes hidràuliques. Carrers estrets amb ombres vegetals, petites places, la remor de l’aigua, contribueixen a augmentar l’encant. Però el moment més emocionant de la visita a Avignon s’amaga als jardins Rocher des Doms. Ens asseim a un banc i davant nostre s’extenen unes vistes impressionants del Roine amb el Mont Ventoux al fons. Quan Petrarca realitzà l’ascensió al cim no podia imaginar la repercussió que això tendria, ja que la revelació que experimentà va ser la llavor que originà l’Humanisme, el Renaixement, i la idea del que actualment entenem per paisatge. Imaginam el que els seus ulls contemplaren: als seus peus, els niguls; davant, el Roine; a l’Est, els Alps italians; a l’Oest, les muntanyes de Lió. Obrim el llibre i llegim…

Text: Maria Àngels Moyà

Pluja d’estrelles a Seró

Martes, Agosto 11th, 2015

Des de les pàgines d’aquest blog volem fer difusió de les activitats que organitza Seró Espai Transmissor amb motiu de les Llàgrimes de Sant Llorenç els dies 12, 13 i 14 a les 22 hores.
Encara no fa un any, tenguérem l’oportunitat de visitar aquest centre d’interpretació que conté les troballes arqueològiques prehistòriques d’aquesta comarca de Lleida. Recordam també que l’edifici va ser premi FAD d’arquitectura 2013 i representà Catalunya a la Biennal de Venècia l’any 2014. La Fundació Starlight designà la zona com a “Destinació Turística Starlight”. És a dir, un lloc que posseeix qualitats excel·lents per a la contemplació del cel nocturn i la pràctica d’activitats basades en aquest recurs natural.
El programa de l’activitat és és següent:

– Sessió de micro vídeos sobre diferents aspectes de l’Univers.
– Sessió de planetari.
– Visita amb fanalets a la sala del megàlit.
– Pujada a la terrassa de l’edifici. Apagament de totes les llums del poble. Explicació del cel i visualització de la pluja d’estels.
– Durant la visió del cel es servirà coca i mistela.

Preu per persona 10 euros.

Publicació

Jueves, Julio 23rd, 2015

Demà divendres dia 24 de juliol es presentarà el llibre Es Carnatge i l’illot de sa Galera, de Pere Galiana Veiret, una publicació de Lleonard Muntaner Editor. La presentació serà al local parroquial del Coll d’en Rabassa (carrer de l’arxiprest Borràs, 23). Hi intervendran: Guillem Mas, geòleg i prologuista del llibre; Jorge Argüello, arqueòleg; Lleonard Llorens, biòleg i apotecari; i Pere Galiana, autor del llibre. Clourà l’acte Miquel Perelló, regidor de cultura de l’Ajuntament de Palma. Actuarà de moderador l’editor Lleonard Muntaner.

Es Carnatge està considerat un dels millors vestigis del Quaternari a la Mediterrània. En aquest llibre es parla de la seva història, geologia, biologia i toponímia; amb especial referència als carnatges que el precediren i l’activitat del carnatger, als fòssils, a les pedreres, a la flora i fauna, al reflector, a la bateria, i a l’illot de sa Galera i la seva excavació; conté 154 fotografies i inclou una guia de visita.

Pedra en sec

Martes, Marzo 24th, 2015

Volem reunir tres convocatòries referides a la pedra en sec que ens semblen interessants:
Pedra en sec+bioconstrucció, a Sencelles, del 16 d’abril al 5 de juny (210 hores). Es tracta d’un curs de construcció sostenible per a joves (de 16 a 30 anys). Hi ha una beca de 250€ per participant. Podeu sol·licitar tota la informació escrivint a biblioteca@sencelles.net o trucant al 971872853.
Pedra en sec a La Trapa, un taller de restauració de marges i parets que es convoca baix el lema “Mantenim el Patrimoni amb les Teves Mans”. Es durà a terme els dies 18 i 25 d’abril, 23 i 30 de maig, 20 i 27 de juny. Es pot optar pel curs complet (155€) o per assistir-hi dies solts (55€). Els residents a Andratx, els socis de Més que Pedra i del GOB, els aturats i els estudiants, gaudiran de preu especial. S’inclou berenar, visita a les marjades i al forn de calç, i trasllat des de Palma. Inscripcions a mesquepedra@gmail.com o al 652200452.
VII Trobada d’Estudi per a la Preservació del Patrimoni de la Pedra Seca, a Calceit (Terol), els dies 15, 16 i 17 de maig. Els eixos temàtics són: vocabulari i toponímia, catalogació, biodiversitat i paisatge, i característiques constructives. Les tafifes: 95€ (tots els dies) i 55€ (un dia). Els estudiants i aturats tendran una reducció de preu. La informació completa de les bases es pot trobar a www.pedraseca.cat

Inici de temporada al CAN

Lunes, Marzo 23rd, 2015

Amb l’arribada de la primavera, els isards baixen de la muntanya a la recerca de pastures verdes i el Centre d’Art i Natura de Farrera inicia la seva temporada d’activitats. Són ja vint anys dedicats a possibilitar la creació artística en aquest petit racó del Parc Natural de l’Alt Pirineu.
L’encarregada d’extrenar la temporada ha estat l’escriptora i artista visual nord-americana Anne Murray. A més de les estades al Centre, el 30 de març comença el taller de Teatre de Consciència amb l’especialista Pax Dettoni. També, ben aviat, es convocaran les beques al CAN (recerca, creació i arts en moviment). Dia 25 d’abril es retrà homenatge al pintor Pau Alemany “7+7+7: mesos, setmanes i dies en el record”. Durant el mes de maig hi haurà la continuació del programa internacional Frontiers in retrat, la cinquena edició de Poesia als Parcs, els cursos i activitats d’estiu, la tercera edició de Saó, els Divendres Creatius de divulgació dels creadors pirenencs i el Fem Escola de presentació del CAN a les escoles.
Vos convidam a particirar!
Més informació: www.farreracan.cat
. . .
Text: L’equip del Centre d’Art i Natura de Farrera.