Posts Tagged ‘Perejaume’

La veu del paisatge

Jueves, Marzo 14th, 2013

La veu del paisatge és el títol del projecte que el Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó ha presentat al taller d’art contemporani “Paisatge”, organitzat per Reflexes Projectes Culturals i dirigit per Xisca Veny, que s’ha desenvolupat durant els dies 23 de febrer i 2-9 de març a la seu de S’Om.
Descripció del projecte
Definim “paisatge” com a creació humana subjectiva, intangible, abstracta, en la qual hi intervenen la percepció sensorial i l’emocional. Aquesta col·laboració sensorio-emocional ens permet relacionar l’exterior –es a dir, allò que ens envolta– amb l’interior de nosaltres mateixos. El paisatge sorgiria d’aquell instant en el qual es fa possible la comunicació entre l’entorn i l’ésser humà.
Partint de la nostra definició, fotografiam set punts de la casa que es corresponen amb els llocs que els distints participants han elegit com a “paisatges evocadors”. Cada fotografia s’associarà a un poema que explorarà els camins interiors propis. D’aquesta manera territori, imatge i paraula s’uneixen a l’hora de traçar un paisatge personal.
Les fotografies van clavades, sembrades, al mateix lloc on s’han fetes, seguint la recomanació de Perejaume al seu Enclavament a Bellaterra (2007): “Mantingueu ferm el lloc en el lloc. Prou de desprendre. Feu fermança local en tot i pertot. Deixeu en terra la perfecció de la terra. No la vulgueu trasladar a cap més banda. Claveu-la bé allà on es trobi”.

 

Primer paisatge: Jardí d’ombres
M’agraden les cases amb molt de llum i els jardins espessos, salvatges, amb ombres. No vaig anar a pensar que, quan més ombrívol era el jardí, menys llum tenia la casa…

Vull una casa amb llum
on el sol desfaci solituds i angoixes,
on els fantasmes no campin pels racons
i tan sols voltin pel meu jardí d’ombres.

Vull un jardí d’ombres
habitat pels esperits de la nit,
amb una font que ragi trista
(ritme lent i cadenciós de sospirs humits).

El jardí ombrívol envolta ma casa
i barra el pas a la claror.
Les bubotes juguen a conillons:
riuen,
entren,
surten,
viuen.

 

Segon paisatge: Paisatge cartografiat
Entre el concepte d’horitzó i el de paisatge, es dibuixa la cartografia secreta dels dos cossos…

Horitzó:
Falsa meta que s’allunya a mesura que t’hi acostes.
. . .
Dibuix el mapa dels teus aromes amb els ulls clucs.
Recorr el llindar dels teus territoris a les palpentes.
Interpret el llenguatge secret de la teva natura.
I quan, a mig camí, les nostres mans es toquen,
sé que –si vull trobar-me– necessit perdre’m dins tu;
perquè tu ets el meu paisatge.

 

Tercer paisatge: Pluja d’hivern
Plou.
Ni trons ni llamps,
sols aigua que cau
en un ploure condormit.
Sempre el mateix ritme lent
d’un so humit que primer
banya les fulles, la pell,
fins que arriba a les arrels
i deixa el moll de l’os
amarat de melangia.
Com en el vers de na Gemma:
Plou, sense voler.

 

Quart paisatge: El bosquet
Imagín el camp obert, sense filferro que barri el pas. Molta gent, quan tanca el seu bocí, comença a omplir-lo de restes i despulles en el que sembla un intent desesperat de moblar la natura…

Na Lluna i jo
li dèiem “el bosquet”.
Passejàvem,
fèiem cucaveles,
trobàvem rastres,
cercàvem espàrrecs.
Ara és la casa
tancada,
barrada,
espinada i
moblada
d’un ramat.
A les dependències,
somiers rovellats
amb banderoles
de llana.
Els abeuradors,
banyeres amb
l’esmalt
esportellat.
Les butaques,
rodes perdudes
de camió
i tractor.
Runa,
caramulls de runa
que creixen
amb el temps.
Postal
d’una ciutat
inexistent
plena de restes
urbanes.
Na Lluna i jo
seguim el camí
que ens marca
el tancat,
com els xots.
La cusseta
cerca olors
per les voreres.
Jo, de moment,
no he trobat
cap espàrrec
damunt l’asfalt.

 

Cinquè paisatge: Paraula
La biblioteca, els llibres, l’escriptura en silenci i soledat,…

Un cercava, camins endins,
perduda i retrobada
paraula.
Pensava paraules a l’aire
i les penjava a un fil d’argent.
Parlava paraules al paper.
Cercava,
pensava,
parlava…
Un i el món ple d’altres,
un amb un,
un amb ningú,
un.

 

Sisè paisatge: Primer foc
El primer foc com a orígen de l’Univers i el foc com a descobriment que contribuí a fer-nos més humans…

El primer foc crema
a l’interior de cada pedra,
a l’interior de cada arbre,
a l’interior de cada home.
Ho diu la veu de la cendra,
la llenya que es desfà,
la dansa de la flama,
el crit de la guspira,
i l’home ho sap;
perquè extén les mans cap al foc
i la història es reescriu
entre l’escorça i la pell.

 

Setè paisatge: Desmembrament d’un somni
Futur…, el futur dels que acaben de néixer i dels que encara no han nascut. Ells tenen per davant el repte d’aprendre a sentir, valorar i estimar el paisatge; aquest somni que les cultures han anat entreteixint, puntada a puntada, al llarg dels segles i pel qual hem de lluitar abans de què es desfaci i quedi convertit en un simple record perdut en la memòria…

Eres una presència sense cos i
te’n vaig tallar un que
no et fes rues a la sisa.
Eres un rostre sense veu i
vaig pintar-te’n una,
cosint a punt de creu
paraules i silencis.
Vaig omplir de pensaments
els racons que estaven buits,
com qui emboteix un ninot
amb trossos de drap i serradís.
I no tenies nom.
I mentre l’inventava,
les teves mans es llagaven
i els braços se’t cobrien de ferides.
Mai no n’he sabut, de cosir;
les agulles em punxen els dits
i els didals em fan nosa.
És per això que ara et desfàs i
quan ja no quedi rastre
ni del teu cos,
ni de la teva veu,
ni dels teus pensaments;
tan sols seràs el record
d’una presència,
d’un rostre,
d’un nom.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà. Els poemes “Jardí d’ombres” i “Paraula” pertanyen al poemari Paraules, silencis (Edicions Ca’n Sifre, 2008); “El bosquet” i “Desmembrament d’un somni” estan inclosos a Dreceres entre els malsons i la vigília (Edicions ca’n Sifre, 2009); “Pluja d’hivern” i “Paisatge cartografiat” són noves versions d’escriptures anteriors; “Primer foc” és un poema inèdit escrit amb motiu d’aquest taller.

Cartografies V

Miércoles, Septiembre 12th, 2012

Durant els segles XX i XXI, moltes personalitats del món de l’art, de la cultura i del pensament han utilitzat la cartografia per expressar idees. D’aquesta manera, una disciplina científica i objectiva s’ha convertit en una eina que també possibilita la representació de tot allò que és íntim, subjectiu, intangible. Una de les primeres llavors en aquest procés de subjectivació, d’aquesta nova manera d’entendre la relació temps-espai, la podem trobar a les llegendes dels aborígens australians que ens parlen de les “cançons de senders”. Descriuen camins traçats al cel, mapes celestials que s’han de seguir si no es vol perdre el rumb al llarg de la vida. Les cartografies emocionals, contràriament al que molts podrien pensar, tenen el seu origen als salons francesos del segle XVIII. Des d’aquell moment i fins ara, els mapes representen tot tipus de territoris i de paisatges: artístics, literaris, mentals, conceptuals, emocionals, sensorials,… Al cap i a la fi, els mapes ens permeten fer front al caos que ens envolta, exposar ordenadament i, com hem dit altres vegades, copsar amb una mirada una realidad que, d’altra manera, resultaria inabastable.
Cartografies Contemporànies, dibuixant el pensament és una exposició de CaixaForum de Barcelona que fa un recorregut per l’obra de més d’una seixantena d’artistes que han explorat les posibilitats de la cartografia com a forma d’expressió lliure i personal. La mostra es vertebra seguint els eixos següents:
. El llenguatge cartogràfic.
. Tipus d’espai.
. Cartografies socials i polítiques.
. Cartografies del cos.
. Mapes de l’experiència viscuda.
. Mapes de l’intangible.
. Mapes conceptuals.
No ens agradaria obviar cap dels artistes participants, per això en donam la relació completa en estricte ordre alfabètic: Ignasi Aballí, Francis Alÿs, Efrén Álvarez, Giovanni Anselmo, Art & Language, Zbynék Baladrán, Artur Barrio, Lothar Baumgarthen, Erick Beltrán, Zarina Bhimji, Ursula Biemann, Cezary Bodzianowski, Alighiero Boettti, Christian Boltanski, Marcel Broodthaers, Stanley Brown, Trisha Brown, Bureau d’Études, Los Carpinteros, Constant, Raimond Chaves i Gilda Mantilla, Salvador Dalí, Guy Debord, Michael Drucks, Marcel Duchamp, El Lissitzky, Valie Export, Evru, Öyvind Fahlström, Félix González-Torres, Milan Grygar, Richard Hamilton, Zarina Hashmi, Mona Hatoum, David Hammons, Thomas Hirschhorn, Bas Jan Ader, On Kawara, Allan Kaprow, William Kentridge, Robert Kinmont, Paul Klee, Yves Klein, Hilma af Klint, Guillermo Kuitca, Emma Kunz, Mark Lombardi, Rogelio López Cuenca, Richard Long, Cristina Lucas, Anna Maria Maiolino, Kris Martin, Gordon Matta-Clark, Ana Mendieta, Norah Napaljarri Nelson, Dorothy Napangardi, Rivane Neuenschwander, Perejaume, Grayson Perry, Santiago Ramón y Cajal, Vahida Ramujkic, Till Roeskens, Rotor, Ralph Rumney, Ed Ruscha, Carolee Schneemann, Robert Smithson, Saul Steinberg, Hiroshi Sugimoto, Willy Tjungurrayi, Joaquín Torres García, Isidoro Valcárcel Medina, Adriana Varejao, Oriol Vilapuig, Kara Walker, Adolf Wölfli.
L’experiència ens ha resultat fascinant i enriquidora. Tan sols ens ha mancat una cosa: el catàleg de l’exposició que permetés deixar-ne constància documentada. No s’ha fet. Una vertadera llàstima. La mostra està oberta al públic fins dia 28 d’octubre. Si voleu més informació podeu trobar-la a la pàgina www.fundacio.lacaixa.es
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Perejaume, la veu de la natura

Domingo, Enero 29th, 2012

“També veia l´autor amb les llavors de la desaparició
i plantava clarianes d´obra
i elaboradíssimes creacions de brot decreixent
i, en plena llum, algunes flames es feien enrere
i es tornaven brasa i, després, llenya”.
*

La Pedrera exhibeix fins dia dotze de febrer una exposició retrospectiva de l´artista Perejaume amb la particularitat de mostrar, a més d´una sèrie d´obres realitzades al llarg dels darrers vint anys, d´altres creades expressament amb motiu d´aquesta ocasió. El títol és prou significatiu: Ai Perejaume, si veies la munió d´obres que t´envolten, no en faries cap de nova! I és que, certament, si seguim les teories del decreixement (que poden aplicar-se a qualsevol àmbit de la societat actual, el cultural tan sols n´és un més),“Certes coses augmenten en ser minvades/i d´altres minven en ser augmentades”. Amb la finalitat de fer més palès aquest excés, les obres omplen les sales sense deixar espais en blanc ni temps per pensar l´absència de silencis. Curiosament, i aquesta és una apreciació personal i, per tant, completament subjectiva, la sensació d´atapeïment tan sols se sent a les sales on s´exposen els quadres i s´esvaeix quan ens trobam als espais on entram en contacte directe amb la natura, i no amb la seva representació: “Natura i signatura”, “Obra en préstec”, “Guixar amb el Pirineu”, “Suro pelagrí”,… En aquests casos, la força de les pedreres, l´escriptura poètica del relleu de les muntanyes, o l´escorça de les suredes va deixant el seu rastre a l´arquitectura gaudiniana, com si la màgia del bosc i de les serralades es traslladàs a l´entorn urbà.
Un mes abans de la inauguració, va publicar-se el que s´ha considerat el tercer poemari de l´autor, Pagèsiques. Utilitzo l´expressió “s´ha considerat” perquè, segons la meva humil opinió, tots els llibres de Perejaume estan escrits en llenguatge poètic i utilitzen els recursos propis de la poesia; per tant, pens que, en aquest cas, és ben inútil posar etiquetes: pintura, land-art, fotografia, video-instal·lacions, cartografia, assaig, poesia, accions, dibuix… Fins i tot el terme “artista multidisciplinar”, tan de moda actualment, em sembla que està de més. Perejaume és, en majúscula i en el més ampli i complet sentit de la paraula, un Artista que quan camina, escriu: “Escrivia anant a peu…”; “Amb el text, ell davant i jo darrere, avançava entremig dels arbres” i quan escriu, pinta: “Ni que no ho vulgui, aquestes mateixes lletres pinten. Ni que no ho vulguin” fins que els límits entre obra escrita i obra feta queden difuminats, es confonen i desapareixen: “¿No creus que paraules i obres cada dia se t´assemblen més? El fer i el dir se´t barregen en massa com si provessin de conformar, entre ells, uns colors compartits”.
Exposició i publicació ens donen l´oportunitat de tenir davant de manera simultània paraules i obres. Si llegim, trobarem en l´escriptura la llavor del fer i si observam, descobrirem dins cada obra l´essència del dir. Així, el poema “L´obra de Virgili” i el video “So acimat que fan les 40 notes d´El cant dels ocells tocades alhora” mostren un estret paral·lelisme que també trobam entre “Pintura d´Olot que ha retornat la seva imatge a Olot” i els versos “Jo faig obra, però és tan d´ells el mèrit que l´obra em diu: Me n´hauré de tornar al bosc”, o entre l´obra “Exvots” i dos dels poemes: “Els exvots pinten miracles…” i “M´agradaria molt de saber escriure exvots…”. Aquest paral·lelisme pot transformar-se en la identificació més completa. És el cas de “Palmera” i “Alzina” i els versos “El text gira camí./Les alzines branden palmons” i “Les alzines s´omplen de joies i es pentinen”.
El mèrit de Perejaume no radica tan sols en l´excel·lència de la seva poesia, ni tampoc en què sigui considerat un dels màxims representants de l´art contemporani, sinó en haver sabut pensar, dissenyar i construir una arquitectura conceptual pròpia i expressar-la amb tots els llenguatges possibles. Perejaume utilitza recursos lingüístics com la personificació, la metàfora, la derivació i la polisèmia, per recrear tant la llengua escrita com el llenguatge visual. El resultat és que les seves obres visuals són poemes i els seus poemes són pintures. Perejaume es submergeix dins la seva pròpia veu a la recerca de la veu del paisatge, una veu geològica, atmosfèrica, vegetal, animal: “¿Per què hauria de ser humana i només humana la veu del món?”. Posa cara a cara l´obra de l´artista i l´obra de la natura, tal vegada l´art més autèntic, i explora els seus límits, el seus punts de confluència i el grau de compromís que s´hauria d´establir entre l´home i el món:

“Vaig oferir la meva paraula al turó
i el turó era muntanya de veu
i bosc de remor de paraules,
i, escandit en rengles i fileres,
el bosc es frasejava, es repartia,
mentre torçava els seus arbres
en la meva boca
i els feia cruixir”
.
. . .
*Els versos en cursiva corresponen al llibre de Perejaume Pagèsiques, Edicions 62, Barcelona 2011.

VVAA. Ai Perejaume, si veies la munió d´obres que t´envolten, no en faries cap de nova! (catàleg), Obra Social CatalunyaCaixa, Barcelona 2011.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Tres dibuixos de Madrid, una acció amb Perejaume

Miércoles, Noviembre 16th, 2011

“Caminar i escriure s´assemblen (…). Ara ja no sé si és el text que il·lustra el camí fet o bé el camí fet que il·lustra aquestes paraules.” PEREJAUME (pàg.58)*
Sortir d´una ciutat a peu pot resultar gairebé impossible. Temps enrere, enderrocàrem les murades que les envoltaven, però n´hem aixecat d´altres a la mesura no dels homes, sinó de les màquines. Les autovies i els cinturons constitueixen entramats que milloren la comunicació amb qualsevol indret però que, paradoxalment, ens tallen les cames i ens converteixen en presoners a casa nostra.
Al 1999 vàries associacions de Madrid iniciaren un procés de recuperació de vies i camins històrics amb la finalitat de fer possible la unió, a través d´un corredor peatonal, de la Dehesa de la Villa, la Casa de Campo i El Prado. Es tractava d´una empresa costosa perquè suposava una intervenció, aprofitant les obres de soterrament de l´autopista M-30, que reestructuraria i recuperaria per als ciutadans els paratges naturals de les voreres del riu Manzanares. Aquest és el marc en què s´inscriu l´acció de Perejaume Tres dibujos de Madrid.
Dia 22 de març de 2007, un grup de caminants surt de la Facultad de Bellas Artes per recórrer més de 50 quilòmetres en vint-i-vuit hores. Dins una carpeta, a l´esquena de Perejaume, també caminen tres dibuixos del segle XVIII que representen l´estudi d´un peu. Escriu Tonia Raquejo: “Perejaume ha caminat amb els dibuixos d´uns peus que no caminaven, carregant-se´ls a l´esquena, utilitzant els seus propis peus; i amb aquests nous peus, els antics dibuixos són els que dibuixen avui sobre el territori…” (pàg.9).
El llibre de què parlam està dividit en quatre parts. Cada una d´elles aporta la visió particular dels distints participants en una mateixa experiència. Els tres primers textos, firmats per Tonia Raquejo, Marcos Montes i Fernando de Porras-Isla, estan en castellà; i el darrer, de Perejaume, és bilingüe català-castellà. A més dels escrits, ens semblen importantíssimes les il·lustracions (algunes d´elles en fulls desplegables) que mostren el mapa de l´acció, la relació del riu com a fil conductor i enllaç comunicador amb la ciutat, el recorregut sobre el diagrama de la conca i la reproducció dels tres dibuixos que acompanyaren l´expedició.
M´agradaria acabar amb els interrogants que es planteja i ens planteja Perejaume a l´inici del seu article: “Què és sortir a peu de Madrid amb tres dibuixos del segle XVIII(…)? Què és sortir cinc de colla, a peu, de la Facultad de Bellas Artes de Madrid, que és allà on es guarden els dibuixos, i caminar cap al sud, una trentena de quilòmetres lluny, i fer foc i sopar i parar tenda per passar la nit, i emprendre l´endemà un altre camí de tornada fins a la facultat, i guardar de nou, com si res, els dibuixos a l´arxiu? Què és tot això? Què arriba a ser? Estem parlant d´una obra? Una obra de qui?, o de què?, o de quants?” (pàg.38). Bon tema de reflexió i de debat que fins i tot podria ser l´origen d´una nova experiència amb l´art, amb la ciutat, amb el caminar, amb l´escriptura…
. . .
*El fragments que hem posat entre cometes corresponen al llibre Tres dibujos de Madrid, una acción con Perejaume publicat per l´Editorial Complutense, Madrid 2008.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

L´art de caminar: paisatges naturals, urbans i virtuals

Viernes, Julio 22nd, 2011

“Sent que la natura em parla, em diu alguna cosa com si taquigrafiàs. Aquesta taquigrafia pot tenir paraules indesxifrables (…) però quelcom queda del que han dit aquell bosc o aquella platja o aquella figura”. (Carta de 1882 de V. Van Gogh).
Alberto Ruiz de Samaniego, al seu article Revelación del lugar. Apuntes sobre el caminar, va de la mà de grans artistes que forjaren la seva filosofia i el seu art passa a passa per camins, camps i muntanyes. Mentre passejam entre les línies, ens anam trobant noms i cites: Kierkegaard, Nietzsche, Cézanne, Rousseau, Mandelstam, Thoreau, Richard Long, Robert Walser, Baudelaire, Pessoa, Paul Klee, Rimbaud…, representants, tots ells, de les distintes branques de l´art, caminants incansables, contempladors de paisatges, exploradors de senderes interiors, traductors de mirades, conqueridors de paraules traçades amb la ploma o els pinzells. D´alguna manera, quan caminen, el món també ho fa al seu pas i allunyen la idea d´una natura estàtica, inamovible: “El bosc flueix, és un fluid verd i profund, les seves branques són les seves ones, el verd és el líquid, jo mor i fluesc amb el líquid, amb les ones. Ara som ona i líquid, som fluid, som bosc…”. Em resulta inevitable establir un paral·lelisme entre aquestes paraules de Robert Walser i les imatges de serralades que Perejaume transllada al paisatge marí, on les ones són els pics que van canviant, avançant, fluint… Els veig. Tots ells reunits. Una conjunció d´oïstes en un exercici que elimina d´una bufada la dimensió temporal. Thoreau, com qui no diu res, comenta: “Estar a la natura és estar a disposició de les paraules” i Perejaume, sense aturar el seu pas, contesta: “Totes les coses s´inscriuen en l´acte de caminar com si hi trobessin una funda”.

Va ser el 14 d´abril de 1921 quan Dada inaugura el que podríem denominar “art de caminar per la ciutat”. Plou. El grup parteix de Saint-Julien-le-Pauvre amb l´objectiu de visitar els llocs més banals de París. Per primera vegada, l´espai urbà es converteix en objecte artístic. Aquesta fou l´única d´una sèrie de visites previstes que no arribaren a realitzar-se mai.
Alguns anys després, els surrealistes combinaran les deambulacions pel camp i per la ciutat a la recerca dels territoris de l´inconscient, com una forma de translladar les seves experiències amb l´escriptura automàtica a l´espai real.
Letristes i situacionistes van una passa més enllà. Consideren les seves derives urbanes un mitjà per lluitar contra els abusos del sistema capitalista i de la burgesia com a classe social. Per aquest motiu, la seva actitud sol ser provocadora, visiten barris marginals o zones prohibides al públic i editen guies turístiques atípiques en un intent de cartografiar idees, amnèsies, emocions, un joc d´alternància entre buits i plens fragmentats.
Aquesta és l´herència que reben els col·lectius actuals que, seguint les passes dels seus predecessors, organitzen itineraris per mostrar les dificultats que comporta avui dia sortir a peu d´unes ciutats pensades i fetes a la mesura dels cotxes i no dels éssers humans: Stalker (Observatori Nòmada d´Italia), l´Observatori Nòmada de Barcelona, el Col·lectiu Sitesize, Asociación A Pie (Madrid), TUP (Colectivo de Arte Trabajos de Utilidad Pública de Chile). Aquests grups col·laboren en iniciatives comuns com el “Projecte Riera-Rambles” o el “Proyecto Fachada”. La interdisciplinaritat i la participació ciutadana marquen una labor on arquitectes, escriptors, artistes,… treballen pel paisatge des del paisatge:
“El terme recorregut es refereix al mateix temps a l´acte de travessar (el recorregut com acció de caminar), la línia que travessa l´espai (el recorregut com objecte arquitectònic) i el relat com espai travessat (el recorregut com estructura narrativa)”.
F. Carreri, Walkscapes.
No m´agradaria acabar sense mencionar dues experiències allunyades en el temps l´una de l´altra però íntimament relacionades:
Dia 26 de setembre de 1967, Robert Smithson realitza una caminada per Passaic, la ciutat on va néixer. Fa sis aturades davant sis monuments que fotografia amb la seva càmera Instamàtic 400:
1- El pont sobre el riu Passaic.
2- La gran canonada.
3- La plataforma de bombeig.
4- El monument font.
5- L´aparcament.
6- El caixó d´arena.
Es tracta d´un viatge que dóna testimoni de les intervencions humanes sobre el territori i del pas del temps que transforma les runes del paisatge industrial en monuments contemporanis entròpics. L´acte de caminar pels no-llocs, per les franges dels paisatges de les perifèries, es converteix en un homenatge a la desolació que comporta contemplar el que l´artista denomina “les runes alrevés” en contraposició a les “runes romàntiques perquè els edificis no cauen en runes després d´haver-se construït, sinó abans de construir-se”.
A finals del mes de juliol de 2009, l´escriptor Agustín Fernández Mallo du a terme l´itinerari anterior de manera virtual. Ho fa assegut davant el seu ordinador. Segueix exactament les passes de Robert Smithson connectat a Google maps i realitza les fotografies dels llocs on estaven ubicats els sis monuments enfocant directament la pantalla amb la càmera del seu telèfon mòbil. Des del moment de l´inici del seu viatge, Agustín Fernández Mallo sembla adquirir el do de la ubiqüitat: Per una banda es mou pel seu apartament de Nova York, per altra adopta la personalitat del cursó i, amb ajuda del ratolí, fa el que ja havia fet Smithson: comprova els efectes del temps i de la mà del home sobre el paisatge de Passaic, i en deixa testimoni gràfic i escrit.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà
. . .
Enllaços d´interès:

www.sitesize.net

www.tup.cl

citywiki.ugr.es/wiki/constant.NEW_BABYLON.

www.robertsmithson.com

www.catpaisatge.net/franges2010
. . .
Bibliografia:

CARRERI, Francesco. Walkscapes. El andar como pràctica estética. Editorial Gustavo Gili, Barcelona 2002.
FERNÁNDEZ MALLO, Agustín. “Mutaciones. Un recorrido por los monumentos de Passaic 2009” a El hacedor (de Borges), Remake. Editorial Alfaguara, Madrid 2011.
PEREJAUME. Obreda. Edicions 62, Barcelona 2003.
RUIZ DE SAMANIEGO, Alberto. “Revelación del lugar. Apuntes sobre el caminar” a MADERUELO, Javier (dir.) Paisaje y Arte. Editorial Abada, Madrid 2007.
SMITHSON, Robert. Un recorrido por los monumentos de Passaic, Nueva Jersey. Editorial Gustavo Gili, Barcelona 2006.

L´art de caminar

Martes, Agosto 10th, 2010

“Sent que la natura em parla, em diu alguna cosa com si taquigrafiàs. Aquesta taquigrafia pot tenir paraules indesxifrables (…) però quelcom queda del que han dit aquell bosc o aquella platja o aquella figura”. (carta de 1882 de V. Van Gogh).

Caminar i contemplar el paisatge mentre camines ajuda a aconseguir la relaxació i concentració necessàries per submergir-te en l´acte creador. Alberto Ruiz de Samaniego, al seu article Revelación del lugar. Apuntes sobre el caminar, va de la mà de grans artistes que forjaren la seva filosofia i el seu art passa a passa per camins, camps i muntanyes.

Mentre passejam entre les línies de Ruiz de Samaniego, ens anam trobant noms i cites: Kierkegaard, Nietzsche, Cézanne, Rousseau, Mandelstam, Thoreau, Richard Long, Robert Walser, Baudelaire, Pessoa, Paul Klee, Rimbaud…, representants, tots ells, de les distintes branques de l´art, caminants incansables, contempladors de paisatges, exploradors de senderes interiors, traductors de mirades, conqueridors de paraules traçades amb la ploma o els pinzells. D´alguna manera, quan caminaven, el món també ho feia al seu pas i allunyaven la idea d´una natura estàtica, inamovible: “El bosc flueix, és un fluid verd i profund, les seves branques són les seves ones, el verd és el líquid, jo mor i fluesc amb el líquid, amb les ones. Ara som ona i líquid, som fluid, som bosc…”. Em resulta inevitable establir un paral·lelisme entre aquestes paraules de Robert Walser i les imatges de serralades que Perejaume transllada al paisatge marí, on les ones són els pics que van canviant, avançant, fluint… Els veig. Tots ells reunits. Una conjunció d´oïstes en un exercici que elimina d´una bufada la dimensió temporal. Thoreau, com qui no diu res, comenta: “Estar a la natura és estar a disposició de les paraules” i Perejaume, sense aturar el seu pas, contesta: “Totes les coses s´inscriuen en l´acte de caminar com si hi trobessin una funda”.

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà

Cartografies (III)

Martes, Junio 8th, 2010

Hem parlat de les cartografies de tot allò que és tangible i que es correspon amb una realitat física. Hem parlat de les cartografies de llocs imaginaris, inexistents. Hem parlat de cartografiar emocions, pensaments, sentiments… En qualsevol cas, fins ara, la suprfície utilitzada per traçar els nostres mapes ha estat el paper (de la mateixa manera hauríem pogut usar altres suports com cartó, pergamí, tela o la pantalla d´un ordinador). Ara m´agradaria fer referència a les cartografies dibuixades directament damunt el territori.

Alessandro Baricco explica al seu llibre Esta historia (Anagrama 2007) el somni d´un home: construir un circuit de carreres que representi el mapa de la seva vida. Es a dir, el seu projecte consisteix en cartografiar sobre el territori la totalitat d´una existència. Les frenades, les acceleracions, totes les rectes i cada  un dels revolts aniran dibuixant les circumstàncies amb les quals s´ha trobat, les pors, les alegries, els amors, les frustracions… Quan miram un mapa de carreteres, tots els camins condueixen a algun lloc, uneixen pobles i ciutats, cada un opta per un punt de partida i un d´arribada. El protagonista de Esta historia vol que aquests dos punts coincideixin, l´origen serà també el final, naixement i mort.

Perejaume documenta a Oleoducte (Edicions Polígrafa 1999) l´experiencia de cartografiar un dibuix de Lluís Rigalt, que mostra la penya de Vallcarca, sobre l´illa de Cabrera. En primer lloc, traça les coordenades de l´obra com si es tractàs d´un mapa i, posteriorment, les reprodueix sobre el terreny, a tamany real, amb les seves pròpies passes. Finalment, ambdues representacions se superposen aconseguint, no sols intervenir sobre el territori per cartografiar una obra pictòrica, sinó també circumscriure i fusionar paisatges tal com cita ell mateix: “gràcies a aquesta confusió de terres i d´autors, de mans i de peus, d´esguards i fressats, d´obres i d´estris, el relleu de l´illa fos, per fina força, narrat a perfils”.

Text: Maria Àngels Moyà