Posts Tagged ‘Petrarca’

En ruta per Provença (I)

Viernes, Agosto 28th, 2015

Amb un any de retard ens decidim a recorre part de Provença a la vegada que realitzam una ruta literària i artística per aquesta regió francesa que en el seu moment va ser lloc de trobada d’artistes d’arreu del món.
El nostre objectiu és començar a Avignon i arribar a Saint-Paul-de-Vence per visitar la Fundació Maeght.
Tota ruta literària necessita d’unes lectures per les quals navegar al llarg del camí. L’elecció no va ser fàcil:
• Avignon: fragments de La pujada al Mont Ventoux, de Petrarca.
• Arlés: Cartas a Theo, de Vincent Van Gogh.
• Lourmarin: El revés y el derecho, d’Albert Camus.
• Saint-Paul-de-Vence: Mi vida, de Marc Chagall.
• Grasse: El perfume, de Patrick Süskind.
A més, durant el viatge, llegim Un año en Provenza, que conta les experiències de l’autor anglès, Peter Mayle, quan decidí establir-s’hi. Una lectura fresca, irònica i divertida que retrata la idiosincràsia de les gents de la zona.
Intentam eliminar els llocs més turístics de la Costa Blava en favor de perdren’s cap a l’interior. Així i tot, les aglomeracions de viatgers són inevitables. A les places, les taules dels bars i restaurants ocupen tot l’espai i els clients dinen o sopen a menys d’un pam de distància. La cosa es complica a les entrades i sortides de les ciutats i a l’hora de trobar aparcament.
Si pens amb el viatge ideal, em resulta inevitable associar-lo amb el tren. La comoditat en front de les estretors dels avions, l’absència de llargues esperes, l’arquitectura de les estacions, el record literari dels viatgers del XIX, i la possibilitat d’anar contemplant el paisatge, fan que el ferrocarril sigui el mitjà de transport que més m’agrada. Per aquest motiu –i també per estalviar-nos quilòmetres de conducció–, els trajectes Barcelona-Avignon (a l’anada) i Aix-en-Provence-Barcelona (a la tornada) els feim amb l’AVE.


Arribam a Avignon al final de l’horabaixa. La vista de l’imponent Palau dels Papes –el palau gòtic més gran del món– ens trasllada a l’època del Gran Cisma, quan convivien dues seus papals. La inseguretat que sentien es fa palesa en la gruixa dels murs i en l’aspecte de fortalesa del conjunt. Baixam fins el riu per veure d’aprop el famós pont i les murades del segle XIV. Per arribar-hi basta seguir les riuades de gent o les botigues de records que, una devora l’altre, marquen el camí. La ciutat ens descobreix també llocs curiosos i poc freqüentats com el Quartier des Teinturiers, el barri on s’assentaren els tintorers i que conserva els canals amb quatre rodes hidràuliques. Carrers estrets amb ombres vegetals, petites places, la remor de l’aigua, contribueixen a augmentar l’encant. Però el moment més emocionant de la visita a Avignon s’amaga als jardins Rocher des Doms. Ens asseim a un banc i davant nostre s’extenen unes vistes impressionants del Roine amb el Mont Ventoux al fons. Quan Petrarca realitzà l’ascensió al cim no podia imaginar la repercussió que això tendria, ja que la revelació que experimentà va ser la llavor que originà l’Humanisme, el Renaixement, i la idea del que actualment entenem per paisatge. Imaginam el que els seus ulls contemplaren: als seus peus, els niguls; davant, el Roine; a l’Est, els Alps italians; a l’Oest, les muntanyes de Lió. Obrim el llibre i llegim…

Text: Maria Àngels Moyà

Manifest obert pel paisatge

Miércoles, Junio 16th, 2010


Abans que Petrarca pugés al Mont Vetoux i relatés la seva emoció interior sobre el lloc, i abans que Ibn al Jatib, visir de Muhamad V, descrigués Granada com a una emoció paisatgística, Ramon Llull sentia la màgia del lloc, més enllà del locus amoenus medieval. Després d’una vida que recorre els paisatges plàcids de la infantesa i els paisatges dissipatius i de la descoberta de la seva joventut, arriba al paisatge reflexiu i madur de la vida contemplativa i descobreix la mesura de la seva ignorància a Randa i Miramar, tal i com feien els orientals en els jardins dels lletrats. No són aquests llocs lul·lians un territori qualsevol, són territoris que ara entenem com a elevats a la categoria de paisatge.

Miramar encallà l’Arxiduc, un viatger a la recerca de l’arcàdia perduda dels romàntics germànics i del genius loci de la Serra de Tramuntana i, com ell, durant el XIX i principis del XX, aparegueren un bon nombre de viatgers que sense cobrar feren una promoció culta de l’Illa, exaltant el paisatge, la font del que acabaria essent el turisme, un turisme que començà amb la relació d’uns hostes i uns amfitrions, una relació que elevava a uns i als altres, i que ha acabat en la actual banalització d’un país i d’un paisatge que haurem de refer.

Per altra banda, cal destacar el fet que a l’Illa de Mallorca hi ha un nombre ben destacat de jardins històrics, sovint llocs on la producció agrícola s’agermana amb la valoració estètica del lloc; Raixa, Sa Granja, Alfàbia, Canet, Superna, Defla, etc. són llocs que demostren que la producció fou compatible amb la bellesa i que la cultura del paisatge i de la jardineria ha estat present amb força, almanco si ho comparem amb regions ibèriques. Però el paisatge també és motiu d’utilització a la poesia i a la novel·la costumista i a les escoles de pintura paisatgística. Fins i tot són molts els residents il·lustrats que han incidit en el paisatge, no sols pintors, també Sert i Broner a Eivissa, Graves, Miró, Utzon, el recent finat premi nobel Dausset en el seu discurs d’agraïment com a Doctor Honoris Causa de la UIB, en Miquel Barceló en el seu discurs com a guardonat amb el Príncep d’Astúries, i molts altres més han incidit en el valor del paisatge i fins i tot, amablement, ens han parlat de l’estupidesa que demostrem, més concretament mallorquins i eivissencs, quan consentim en destruir el principal actiu de les Illes.

No tenim temps de fer una anàlisi detallada dels motius pels quals hem passat de tenir una cultura del paisatge a un nivell de devastació, desproporció i manca de sensibilitat com la d’ara, però sí que podem i hem de fer un esforç per canviar l’actitud i la situació. Ara és el moment per a una reflexió i uns canvis, així com perquè els diferents sectors econòmics, institucions públiques, com la universitat i les escoles superiors, institucions privades i representants polítics assumeixin i es comprometin envers la recuperació del paisatge i de la cultura del paisatge, de manera que aquest acabi essent un eix vertebrador i aglutinador per a una nova política i un nou desenvolupament. Necessitem crear un estat de complicitat general a favor d’un nou futur que retorni el territori a la categoria de paisatge.

Des de la vessant pública de nivell europeu, és destacable la “Declaració de Mallorca” del Consell d´Europa de novembre de 1995 on s’insta a les regions turístiques europees a obtenir del turistes mateixos els recursos financers per a la conservació i restauració del patrimoni cultural i natural, el paisatge en definitiva, com a eix bàsic per fer perdurable el desenvolupament econòmic i social d’aquestes regions. També és destacable el Conveni Europeu del Paisatge fet a Florència l’octubre de l’any 2000 i ratificat per Espanya el febrer del 2008 així com l’acord d’adhesió del mateix any del Consell de Mallorca.

Per assolir tal objectiu, les institucions han de seguir la pauta d’adhesió del Consell de Mallorca i immediatament han de saber crear la font de finançament perquè es materialitzin els compromisos que van lligats al conveni europeu del paisatge. Els compromisos a assumir corresponen al reconeixement jurídic del paisatge com a element essencial de l’entorn humà, a la definició i aplicació de polítiques de protecció i gestió del paisatge, integrant aquest en l’ordenació territorial i la planificació urbanística, a la identificació de paisatges i la catalogació de documentació general, i particularment fotogràfica, i a la sensibilització i al compromís ferm de formació des del nivell escolar al de postgrau. Raixa seria un bon centre de documentació i un lloc de privilegi per tenir una Escola Superior de Paisatge.

El paisatge es fa a cop de petites intervencions encertades i això requereix que la cultura del paisatge sigui interioritzada pel país. No vull dir amb això que grans intervencions no creïn paisatge, és clar que ho poden fer, però la imatge personalitzada del paisatge de la Toscana o de la Provança o de les marjades de la Serra de Tramuntana, l’han feta innombrables i anònims ciutadans, com és anònima l’autoria d’una balconada carregada de cossiols, una entrada arbrada al poble, un fasser per indicar un pou o un casal, un pati rural amb lledoner, un passeig toscanitzat amb xiprers, l’arquitectura carregada d’enginy per a l´austeritat, un aulet d’alzines, un fanal amb beaces per a flors, una pastura arbrada d’oliveres…

Com deia Sandro Pertini, governar no és fer autopistes, ja ens basten les catedrals que tenim, ja n’hi ha prou de paisatges d’ostentació del creixement insostenible, una recepta carregada d’iniquitat, clarament sense futur i lletja, com es pot comprovar. Hem de lliurar-nos a la seducció del paisatge urbà, rural i natural i crear una complicitat per assolir una nova política que retrobi el sentit de la proporció i el ritme adient.

Text: Antoni Martínez Taberner. Professor d´Ecologia i Diseny del Paisatge de la UIB.