Posts Tagged ‘rutes artístiques’

En ruta per Provença (III)

Martes, Septiembre 8th, 2015

A la sortida de Vence trobam la Chapelle du Rosaire, més coneguda com la capella de Matisse. L’any 1943, Henri Matisse arribà malalt a Vence, on el cuidà la seva antiga infermera i model, Monique Bourgeois, que s’havia fet monja dominica i el va convença perquè disenyàs aquesta extraordinària capella per a la comunitat. Les vidrieres –que van des del sòtil al trispol– creen un joc de llums blaus, verds i grocs que simbolitzen l’aigua, el cel, les plantes i el sol.
Molts d’artistes passaren per Saint-Paul-de-Vence: Léger, Cocteau, Matisse, Chagall, Picasso,… Anaven a dinar a La Colombe d’Or, però com no disposaven de diners pagaven amb obres. Avui dia, el restaurant (que també és hotel) disposa d’una gran col·lecció d’art. Si tens sort i t’admeten la reserva –nosaltres ho intentàrem amb dos mesos d’antelació sense aconseguir-ho– tens el privilegi de poder nedar a la piscina baix un mòbil de Calder.
L’any 1964 els col·leccionistes Aimé i Marguerite Maeght crearen al poble el que s’ha convertit en el millor museu d’art de la regió. Totes les sales estan obertes al jardí i les obres s’exibeixen de forma rotatòria. L’edifici va ser disenyat per Josep Lluís Sert i és una obra mestra en si mateix. Integra obres dels millors: un pati de Giacometti, escultures de Miró als jardins, finestres amb vidrieres de Braque i mosaics de Chagall. Aquest artista, per cert, està enterrat al cementiri de la localitat. Visitam la seva tomba i allà li retem homenatge llegint fragments de Mi vida i depositant una pedra de Mallorca sobre la llosa.
Arribam a la darrera etapa del viatge: Aix-en-Provence, la ciutat de Provença amb més reminiscències parisenques. Les terrasses de les cafeteries com Le deux Garçons –on Zola i Cézanne solien reunir-se–, les pastisseries que serveixen els famosos calissons, les fonts recobertes de molsa amb el seu rajar acompassat i lent que convida al passeig, potencien l’elegància del Cours Mirabeau. Abunden també els racons plens d’encant com la place d’Albertas i el seu mercat de flors o la botiga especialitzada en formatges de la rue des Marsellais, un paradís pels gourmets.
Realitzam una visita guiada a l’últim estudi de Cézanne, on els seus estris i l’espai mateix se salvaren de miracle gràcies a la iniciativa d’una universitat dels Estats Units; i caminam fins a Le Terrein des Peintres, un jardí amb terrasses, bastant descuidat, des d’on el pintor realitzà varis dels seus quadres de la muntanya Ste-Victoire.


Abans de partir tenim temps de conèixer la Fundació Víctor Vasarely, una agradable sorpresa per a nosaltres –que desconeixíem l’obra d’aquest artista hongarès– i una magnífica manera de despedir-nos de Provença. L’edifici, molt avanguardista, és monument artístic nacional. El visitant circula a través d’una sèrie d’hexàgons interconnectats les parets dels quals són les 44 obres exposades de Vasarely, icona de l’art òptic.
Sempre entristeix arribar al final d’un viatge, perquè tens la sensació de què tot allò que has vist tan sols ho podràs reviure en el record. Els llibres, les fotografies, els escrits i els petits objectes que has anat arreplegant al llarg del camí deixen testimoni de l’experiència viatgera. Però no és moment per a la melangia. La resta del món ens espera.

En ruta per Provença (II)

Jueves, Septiembre 3rd, 2015

Si hagués de destacar els tres punts forts d’Arlés diria que són: les restes romanes, el romànic de St-Trophime i la ruta Van Gogh.
L’any 49 a.C. Arlés eclipsà Marsella com a principal ciutat de la regió i s’inicià una època esplendorosa de la qual es conserven el teatre, l’amfiteatre i les restes d’un antic temple a la place du Forum. Al subsol d’aquesta plaça també poden visitar-se els Cryptoportiques (la cimentació de l’època romana i una sèrie de galeries excavades al segle I a.C.). Encara que a dia d’avui es tengui cura especial de tots aquests monuments, durant molt de temps varen ser una font d’aprovisionament de materials de construcció i no és difícil veure els estralls que aquest fet causà.
St-Trophime i el seu claustre són una joia del romànic. La portada reuneix tots els elements característics de l’arquitectura de l’època. L’efecte que produeix actualment als ulls de l’espectador devia ser molt diferent durant l’Edat Mitjana, perquè tot el conjunt estava policromat.
Els llocs d’Arlés que Van Gogh pintà durant la seva estada estan repartits per tota la ciutat. Cada un d’ells s’ha senyalitzat amb una placa on hi apareix una reproducció de l’obra i la seva història: Les Arènes, Le jardin public, Le café “Le Soir”, Le jardin de la maison Santé,… Ens aturam i, mentre contemplam pintura i original, llegim les cartes que l’artista escriví al seu germà explicant-li les il·lusions que perseguia, les dificultats econòmiques, les frustracions, l’intens treball diari, la rutina a l’hospital psiquiàtric,… Gran part de l’obra de Van Gogh va ser pintada a Arlés i Arlés té molt a agrair a Van Gogh, però a la ciutat no es conserva cap obra del pintor.


Arribam a Lourmarin per carreteres secundàries entre camps de vinya i arbres fruiters. A les voreres, els pagesos ofereixen els productes dels horts dels voltants. És temporada de cireres i no podem evitar la temptació. Diuen que Lourmarin és un dels pobles més macos de França. Té un castell i un mercat provençal cada divendres. Sembla una postal i li sobren turistes. Albert Camus valorà la seva bellesa quan va invertir part del premi Nobel en comprar-s’hi la casa on passà l’última etapa de la seva vida. Està situada al carrer que porta el seu nom, sense cap distintiu que la identifiqui, i no està oberta al públic. Visitam, això sí, la seva tomba i, allà, el llegim.


És impossible dissociar Grasse del perfum. L’abundància d’aigua a la zona i la idea d’un pelleter de perfumar els guants que confeccionava ho feren possible. La novel·la de Patrick Süskind mostra com varen ser els inicis d’aquesta indústria. L’experiència viscuda a la Fragonard Maison i al Museu Internacional de la Perfumeria ens demostrà que el nostre olfacte no està a l’alçada del de Jean-Baptiste Grenouille.
A mesura que ens aproximam a la costa, la fisonomia dels llocs canvia radicalment. Deixam passar Niça i Cannes per dirigir-nos a Vence i a Saint-Paul-de-Vence, dos pobles que conserven el traçat medieval dels carrers i les murades. Tan sols per aquests dos fets pagaria la pena estar-s’hi uns quants dies, però nosaltres ens hi acostam també per descobrir el rastre que hi deixaren el gran nombre d’artistes que hi arribaren durant la posguerra.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

En ruta per Provença (I)

Viernes, Agosto 28th, 2015

Amb un any de retard ens decidim a recorre part de Provença a la vegada que realitzam una ruta literària i artística per aquesta regió francesa que en el seu moment va ser lloc de trobada d’artistes d’arreu del món.
El nostre objectiu és començar a Avignon i arribar a Saint-Paul-de-Vence per visitar la Fundació Maeght.
Tota ruta literària necessita d’unes lectures per les quals navegar al llarg del camí. L’elecció no va ser fàcil:
• Avignon: fragments de La pujada al Mont Ventoux, de Petrarca.
• Arlés: Cartas a Theo, de Vincent Van Gogh.
• Lourmarin: El revés y el derecho, d’Albert Camus.
• Saint-Paul-de-Vence: Mi vida, de Marc Chagall.
• Grasse: El perfume, de Patrick Süskind.
A més, durant el viatge, llegim Un año en Provenza, que conta les experiències de l’autor anglès, Peter Mayle, quan decidí establir-s’hi. Una lectura fresca, irònica i divertida que retrata la idiosincràsia de les gents de la zona.
Intentam eliminar els llocs més turístics de la Costa Blava en favor de perdren’s cap a l’interior. Així i tot, les aglomeracions de viatgers són inevitables. A les places, les taules dels bars i restaurants ocupen tot l’espai i els clients dinen o sopen a menys d’un pam de distància. La cosa es complica a les entrades i sortides de les ciutats i a l’hora de trobar aparcament.
Si pens amb el viatge ideal, em resulta inevitable associar-lo amb el tren. La comoditat en front de les estretors dels avions, l’absència de llargues esperes, l’arquitectura de les estacions, el record literari dels viatgers del XIX, i la possibilitat d’anar contemplant el paisatge, fan que el ferrocarril sigui el mitjà de transport que més m’agrada. Per aquest motiu –i també per estalviar-nos quilòmetres de conducció–, els trajectes Barcelona-Avignon (a l’anada) i Aix-en-Provence-Barcelona (a la tornada) els feim amb l’AVE.


Arribam a Avignon al final de l’horabaixa. La vista de l’imponent Palau dels Papes –el palau gòtic més gran del món– ens trasllada a l’època del Gran Cisma, quan convivien dues seus papals. La inseguretat que sentien es fa palesa en la gruixa dels murs i en l’aspecte de fortalesa del conjunt. Baixam fins el riu per veure d’aprop el famós pont i les murades del segle XIV. Per arribar-hi basta seguir les riuades de gent o les botigues de records que, una devora l’altre, marquen el camí. La ciutat ens descobreix també llocs curiosos i poc freqüentats com el Quartier des Teinturiers, el barri on s’assentaren els tintorers i que conserva els canals amb quatre rodes hidràuliques. Carrers estrets amb ombres vegetals, petites places, la remor de l’aigua, contribueixen a augmentar l’encant. Però el moment més emocionant de la visita a Avignon s’amaga als jardins Rocher des Doms. Ens asseim a un banc i davant nostre s’extenen unes vistes impressionants del Roine amb el Mont Ventoux al fons. Quan Petrarca realitzà l’ascensió al cim no podia imaginar la repercussió que això tendria, ja que la revelació que experimentà va ser la llavor que originà l’Humanisme, el Renaixement, i la idea del que actualment entenem per paisatge. Imaginam el que els seus ulls contemplaren: als seus peus, els niguls; davant, el Roine; a l’Est, els Alps italians; a l’Oest, les muntanyes de Lió. Obrim el llibre i llegim…

Text: Maria Àngels Moyà

Ceret

Lunes, Diciembre 9th, 2013

Ceret és un poble relativament petit (no supera els vuit mil habitants), però se’l considera un dels centres artístics més importants de tot el sud de França. Tot començà a principis del segle XX, quan artistes com Picasso, Braque, Gris, Chagall o Max Jacob elegiren Ceret com a lloc d’inspiració i de residència, i transformaren el poble en un indret de referència del cubisme. Als anys cinquanta del segle passat, una parella de col·leccionistes amics de Picasso i Matisse construïren l’actual Museu d’Art Contemporani.
Una part del museu està dedicat a mostrar el seu fons permanent, amb obres d’artistes com Picasso, Joan Brossa, Chagall, Chillida, Dalí, Braque, Tàpies, Juan Gris, Matisse, Perejaume, Miró, Renoir… A l’altra part, s’hi organitzen exposicions temporals. Hem tengut ocasió de visitar la darrere d’elles: Terra Ignis, una sèrie de peces de ceràmica que Miquel Barceló ha realitzat al seu taller de Mallorca. També s’hi podien veure un documental del procés de creació de la capella de la Catedral de Palma i la pel·lícula Pas doble.
L’art, però, no tan sols està present al museu de Ceret, sinó que es respira a tot el poble. Caminant pels carrers del casc històric trobam gran quantitat de tallers d’arquitectura, galeries d’art, i molts d’estudis d’artista oberts al públic. Una ruta que no pot deixar-se de banda és l’anomenada Chemins Sublimés. Es tracta d’una passejada amb vint aturades als distints llocs del poble que els artistes adoptaren com a model per alguna de les seves obres. Cada una d’elles està senyalitzada amb una placa, on hi trobam una reproducció del quadre i una ressenya sobre l’autor, que ens permet apreciar les distintes interpretacions dels paratges de la zona, així com els canvis que ha sofert el paisatge al llarg del temps.
Si a tot això hi afegim les cafeteries d’estil parisenc amb les terrasses plenes d’encant i d’història, com Le Pablo –dedicat a Picasso–, o Le Grand Café –punt de reunió d’artistes–; les botigues de productes autòctons (vins, formatges, conserves, patés…), i els restaurants al més pur estil francès, pensam que Ceret és un lloc magnífic per desconnectar de tot, relexar-se i passar uns dies disfrutant dels plaers més delicats.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Rutes artístiques per Praga

Lunes, Noviembre 19th, 2012

Arquitectònicament parlant, Praga és com un museu. Mentre recorrem els 17 quilòmetres que separen l’aeroport del centre, no veim zones degradades ni el paisatge de franges que caracteritza els suburbis urbans. Tenim la impressió que, actualment, Praga és una ciutat que restaura molt més que no construeix. Això ens agrada. Fins i tot quan contemplam l’Edifici Dansant (1996), disenyat per F. Gehry, ens sorprèn la manera com s’integra en el conjunt clàssic de la vorera del riu. Nogensmenys, gràcies al llibre Praga d’Antoni Ferrando, sabem que “molt més enllà del nucli (el Castell, la Ciutat Vella, Malá Strana i la Ciutat Nova) i més enllà dels suburbis absorbits per la ciutat durant el segle XIX i principis del XX (Karlín, Zizkov, Vinohrady, Dejvice, Letná, Holesovice i Smichov), s’extén una tercera perifèria on proliferen els blocs de pisos construïts per l’estat comunista, alts, grisos, fets amb panells de formigó prefabricat i teulades planes folrades de quitrà”. No vàrem tenir temps d’anar-hi, però hi són.
Les guies de viatge expliquen exhaustivament el legat gòtic, renaixentista, barroc i neoclàssic. Per aquest motiu, ens hem volgut centrar en el que habitualment passen per alt o no detallen amb tanta cura.

 

Praga a través de la càmera de Josef Sudek
Josef Sudek decidí dedicar-se a la fotografia després de perdre un braç a la Primera Guerra Mundial. Sortia als carrers carregat amb el trípode, la càmera i una gran bossa negra on es refugiaven -ell i la seva màquina- per protegir-se de la llum a l’hora de manipular les plaques. A vegades se l’acusà de ser un artista poc “humanista” perquè en comptades ocasions retratava persones. Ell es defensava dient que tardava tant en preparar-se que, quan era el moment, tothom ja s’havia cansat d’esperar i havia partit.
Ningú no ha sabut captar millor l’essència de Praga amb una càmera com Josef Sudek. L’escriptor John Banville, al seu llibre Imágenes de Praga, comenta que, durant el seu primer viatge a la ciutat, no va ser conscient d’haver-hi arribat fins que no va tenir les fotografies de l’artista al davant. Les imatges de Sudek traspuen sensibilitat, tristesa, melangia,… Ens mostren una Praga que tan sols trobarem si som capaços d’eliminar mentalment tot el que suposa l’allau turístic dels darrers anys. Com aconseguir-ho?
Proposam una passejada per l’anomenada “Via Reial” quan comença a clarejar, poc abans de la sortida del sol. Els tramvies de la plaça de la República transporten els treballadors més matiners. Pel carrer Celetná, silenciós a aquestes hores, ens contempla tot un seguit de façanes barroques fins desembocar a la plaça de la Ciutat Vella. Les agulles de l’església de Týn dibuixen la seva imatge sobre el terra banyat i, quan passam baix el Rellotge Astronòmic, sembla que el temps s’hagi detingut. Enfilam el carrer Karlova fins arribar al pont de Carles, on una lleugera boirina tardoral humiteja la pedra. Mentre travessam el pont, sonen les campanes d’alguna església i sentim el transcórrer tranquil del Moldava. Pujam cap a la catedral, dins el recinte del castell, on Sudek va realitzar, durant les obres de restauració, una de les sèries fotogràfiques més conegudes. Molt a prop d’allà, al carrer Úvoz, hi trobam el primer estudi que va ocupar. Avui és una galeria dedicada a la fotografia d’artistes contemporanis. Finalitzarem la nostra ruta visitant el segon dels seus estudis, que és el més important per dos motius: en primer lloc, perquè s’hi va estar fins el dia de la seva mort; segon, perquè va ser allà on va realitzar, al llarg de molts anys, la sèrie La finestra del meu estudi.
Josef Sudek era un caminant incansable. Passava hores i hores pels carrers de Praga carregat amb tot el seu equip. També passejava pels boscos que envolten la ciutat a qualsevol època de l’any. L’atreien especialment els arbres morts, els troncs caiguts, les escorces,… S’interessava tant pels entorns naturals com pels urbans. Quan els nazis ocuparen Txecoslovàquia, tot va canviar i ja no li va ser possible seguir aquesta rutina; li anava la vida. Per aquest motiu, començà a captar les imatges que es veien des de les finestres del seu estudi: unes miraven al jardí i altres als edificis veïnats. Així, d’alguna manera, podia seguir en contacte tant amb la natura, com amb la ciutat. Acabada la Segona Guerra Mundial, va continuar amb aquesta tasca perquè els comunistes tampoc no donaven facilitats a l’hora d’anar fent fotos lliurement. El resultat és sublim. Sudek és un poeta que utilitza imatges en lloc de paraules per expressar-se. Ens pot fer sentir el fred, la humitat, els aromes de la primavera, les gotes de pluja damunt la pell, la solitud,… Les seves, són fotografies de l’exterior des de l’interior que ens permeten observar els canvis d’estació, les variacions climàtiques, el dia i la nit. Els elements fotografiats són mínims, però totes les imatges són diferents.
Josef Sudek va viure al número 30 del carrer Ujezd, al barri de Malá Strana; a un d’aquests edificis que tan bé descriu el poeta Jan Neruda al seus Contes de Malá Strana. L’estudi ocupa part del jardí comunitari compartit per tots els veïns. Per accedir-hi s’han de passar dos portals i travessar els passadissos que comuniquen l’interior de la finca amb el jardí. Actualment s’hi organitzen exposicions de fotografia contemporània.
Per recuperar forces després de la jornada, el cafè Savoy (Vítezná, 5) és un lloc ideal. Fundat l’any 1893 conserva tot l’encant de la belle époque. La decoració del sostres, les làmpades d’aranya, els grans finestrals i els cambrers impecablement uniformats ens transporten en el temps. Els plats, molt elaborats; i la selecció de vins, exquisida.

 

 

L’Art Nouveau amb Alfons Mucha i el Cubisme a ritme de jazz

Les acaballes del segle XIX i el començament del XX foren una època esplendorosa a Praga pel que fa referència a les arts, gràcies al moviment de Resorgiment Nacional Txec. La millor manera de descobrir el legat que ens deixaren els representants de l’Art Nouveau és passejant per Nové Mesto aixecant la mirada cap a les façanes i la seva ornamentació.
Començam la ruta a la Casa Municipal, situada a la namestí Republiky, just al límit d’Staré Mesto. El pintor Alfons Mucha va ser l’encarregat de decorar alguns dels seus interiors. Alfons Mucha és considerat l’artista nacional txec més important i, com no podria ser d’altra manera, se l’explota turísticament. Les reproduccions de les seves obres es troben a totes les botigues de records. També és el més conegut a l’exterior gràcies als anys que residí a París i que li permeteren disenyar l’etiqueta del xampany Moët & Chandon i un cartell per a Sarah Bernhardt que li va donar la fama internacional. Malgrat tot, els viatgers no acostumen a dedicar-li gaire temps -tal vegada perquè la majoria d’ells no solen passar més de tres o quatre dies a la ciutat-. Ens endinsam a la Ciutat Nova per visitar el museu dedicat a Mucha (Panská, 7) i perdre’ns durant unes hores entre la sensualitat i exhuberància dels seus quadres i cartells. De casualitat descobrim que el palau Veletrzní mostra temporalment les vint pintures monumentals (ocupen un total de 500 metres quadrats) que conformen l’Epopeia eslava. L’artista va fer donació d’aquesta obra a l’Estat i, normalment, s’exposa a la ciutat de Moravský Krumlov, a 200 quilòmetres de Praga. No deixarem passar aquesta oportunitat. Demà… tal vegada.
Abans de dirigir-nos a la plaça Venceslau, paga la pena passar per l’estació Central, un dels exemples més hemosos de l’Art Nouveau, disenyada per l’arquitecte Josef Fanta. Quan arribam a la plaça, hem de fer un esfoç per desconnectar-nos del bullici. Hi ha una gentada entre desenes de casetes de fusta que ofereixen els seus productes: tot tipus de carn a la planxa, a la brasa o a l’ast i cervesa a rompre. Sembla ser que per aquí qualsevol moment és bo per menjar i beure. Passejam pels laterals de la plaça admirant l’arquitectura: el palau Lucerna i les seves galeries comercials, el passatge Novák, l’hotel Meran, el palau Koruna i l’hotel Europa, on decidim dinar. Ocupam una taula i ens submergim en l’ambient decadent que s’hi respira. A través dels vidres veim l’edifici Melantrich. Des del seu balcó s’anuncià el final del comunisme. Ara -qui ho hauria dit abans de 1989- l’ocupen els magatzems Marks & Spencer!
Dedicam l’horabaixa a descobrir el patrimoni cubista de la ciutat. Entre 1910 i 1920, mitja dotzena d’arquitectes deixaren a Praga un legat arquitectònic únic. Substituïren les línies sinuoses de l’Art Nouveau en favor de formes triangulars, poligonals i piramidals. Poden admirar-se edificis cubistes a distints barris de Praga: Josefov, Staré Mesto, Vysehrad, Hradcany… Ens va faltar temps per veure’ls tots. Aquesta és la nostra proposta:
Partim de la Ciutat Vella (Staré Mesto). La casa de la Verge Negra (Ovocný trh, 19) és un dels millors exemples d’aquest estil. Hi arribam amb la idea de trobar-hi el Museu del Cubisme, però l’han traslladat al palau Veletrzní –allà mateix on ens han dit que hi ha l’exposició temporal de l’obra d’Alfons Mucha!- Ara ja tenim un doble motiu per anar-hi. El que sí està obert al públic és el cafè Orient del primer pis. No ens volem perdre l’oportunitat d’assaborir un capuccino a una cafeteria completament cubista (l’edifici, el mobiliari i tots els elements decoratius).
El tramvia 17, vorejant el riu, ens acostarà al barri de Vysehrad. La fortalesa de Vysehrad es considera la mítica cuna de Praga. Els arqueòlegs hi han trobat restes de diferents tribus eslaves i, segons la llegenda, la princesa Libuse fundà aquí la ciutat al segle VII. Vysehrad és “l’altre castell”, aquell on no arriben les masses de turistes. La pujada fins a la fortalesa és una passejada deliciosa, relaxada, tranquil·la. Des de dalt, les vistes sobre la ciutat són magnífiques. Al seu cementiri reposen gran part de les personalitats pragueses del món de la cultura: el pintor Alfons Mucha, els compositors Smetana i Dvorak o l’escriptor Jan Neruda.
Localitzam les cases cubistes al barri que s’extén als peus de la fortalesa: Vil·la Libusina, cantonada de Vnislavova i Rasínovo nábrezi; els números 6 i 10 de Rasínovo nábrezi; i un edifici d’apartaments a Neklanova, 30. Caminam per uns carrers empinats, molt poc transitats. No veim comerços, no veim turistes, només Praga i la seva gent. Sopam al cafè Slavia (Narodní trida,1), tota una institució a la ciutat. En altres èpoques va ser escenari de tertulies artístiques, literàries i polítiques. Ha estat immortalitzat per molts d’escriptors, com Seifert i Rilke, a les seves obres. A l’interior, Art déco, predomina la fusta de cirerer. Des dels grans finestrals contemplam el riu i els tramvies que passen amunt i avall. Despedim el dia escoltant jazz en viu a la sala Reduta, al número 20 del mateix carrer. En acabar, tornam a peu a l’hotel. Abans de travessar la plaça Venceslau, ens aturam devora el que, probablement, sigui l’únic fanal cubista del món. El contemplam en silenci. És com si la música seguís sonant. Excel·lent combinació: cubisme a ritme de jazz.
Les últimes tendències
Pel que fa referència a l’art contemporani, Praga desplega una gran activitat. L’ajuntament edita una publicació –ArtMap– amb la relació dels 96 espais que hi ha a la ciutat, les exposicions programades a cada un d’ells i la seva localització sobre el plànol.
La seu dels estudis Karlín (Krizíkova, 34) es troba a una antiga fàbrica remodelada. La planta baixa està dedicada a exposicions temporals i el pis superior l’ocupen estudis d’artista oberts al públic. Resulta molt interessant aprofitar la visita per descobrir el barri de Karlín, molt tranquil i amb racons vertaderament hermosos, com la plaça Lýckovo. A més, com està allunyat del centre, una persona pot dinar pel mateix preu que li costaria un cafè a una terrassa de la plaça de la Ciutat Vella.
La galeria Futura (Holeckova, 49) està situada al barri d’Smíchov. Les sales es distribueixen en distints nivells i segueixen un traçat laberíntic que et dóna la sensació d’anar descobrint les peces amb una mena d’esperit aventurer. Disfrutam admirant el treball de l’artista irlandesa Katie Holten, una reflexió sobre el medi ambient, l’ecologia, el calentament global i la biodiversitat. La seva obra intenta trobar resposta a una pregunta: “Com es pot comprometre l’art actual amb el paisatge natural si la societat exclou la natura de la vida diària?” L’exposició recorda l’àlbum d’un naturalista. Sobre les taules veim fulles, arrels, copinyes, fòssils, branques, pedres, caragols, terra, arena,… tot seguint un determinat ordre i perfectament etiquetat. Al jardí hi trobam l’única instal·lació permanent de la galeria: Brownnosers, de David Cerný, consistent en dues figures humanes gegantines inclinades i nues. Al seu interior s’hi veu un video del president Václav Klaus i del director de la Galeria Nacional donant-se el menjar a la boca l’un a l’altre. Per poder veure la filmació, el visitant ha de pujar una escala de ferro i ficar el cap dins el cul de les escultures.
David Cerný és l’artista txec més controvertit del moment. Els seus treballs, repartits per tota la ciutat, amaguen una dura crítica social i política. Es va donar a conèixer quan, l’any 1991, pintà de rosa el monument commemoratiu dels Tancs Soviètics de la Segona Guerra Mundial. Des de llavors, l’aparició d’una nova obra és un aconteixement mediàtic que suscita polèmica. Feim un recorregut per Praga a la recerca del seu treball. A més de Brownnosers, a la qual ja ens hem referit i que es troba a la Galeria Futura, hem pogut localitzar les obres següents als distints barris de la ciutat:
Malá Strana
Quo Vadis, en el jardí de l’ambaixada alemanya. Un cotxe Trabant sobre quatre cames humanes és un homenatge a tots els alemanys de l’Est que fogiren abans de la caiguda del mur i es refugiaren aquí.
Proudy, davant el Museu Kafka. Escultura mòbil que representa dos homes orinant sobre el mapa de la República Txeca mentre reciten fragments de la literatura del país.
Miminka, infants gegantins amb cara de guardiola caminen de grapes per l’exterior del Museu Kampa.
Zizkov
Miminka II. És la mateixa instal·lació anterior però, en aquesta ocasió, les figures pugen i baixen de la torre de la Televisió.
Staré Mesto
Viselec, al carrer Husova. Freud penja d’una barra des de dalt d’un dels edificis.
Guns, al pati de la galeria Amoya (carrer Karlova, 2).
Shark, a una de les sales de la galeria Amoya (carrer Karlova, 2). Una figura que representa Sadam Hussein en roba interior s’exposa dins una gran peixera plena d’aigua.
Nové Mesto
Kun, a les galeries comercials del palau Lucerna (Vodickova, 36). Versió molt personal de l’estàtua de sant Venceslau, amb el cavall mort i cap per avall.
David Cerný també és el promotor del projecte Meet Factory al barri d’Smíchov. Artistes de tot el món viuen i treballen a les instal·lacions d’una antiga fàbrica del carrer Ke Sklárne, 15 i mostren la seva feina al públic. Paral·lelament s’hi desenvolupen activitats culturals de tot tipus.
A la fi arriba el moment de visitar el palau Veletrzní, seu de la Galeria Nacional. Es troba al barri de Holesovice (Dukelských, 47). Necessitam mitja jornada per recórrer totes les sales repartides en quatre plantes. El pis superior està dedicat a exposicions temporals d’art contemporani. Al tercer és on s’hi troba l’art txec de 1900 a 1930, que inclou una col·lecció important d’art cubista. La segona planta guarda les obres txeques de 1930 en endavant i la primera, art estranger del segle XX (Klimt, Picasso, Schiele,…). Al vestíbul unes grans portes donen pas a una sala immensa de sostre altíssim. Allà ens espera l’Epopeia eslava de Mucha, obra a la qual va dedicar 18 anys de la seva vida. Cada pintura representa fets històrics i mitològics amb una gran força simbòlica.
Podríem passar setmanes i setmanes a Praga sense acabar-nos l’oferta artística de la ciutat. Abans de partir, ja tenim un llistat de tot el que hem deixat pendent per a una altra ocasió. Serà qüestió de tornar-hi… algun dia.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Entre quadres i paraules

Lunes, Septiembre 17th, 2012

A les nostres rutes literàries hem tengut oportunitat de caminar per carrers, places, ports i platges a la recerca dels rastres que hi deixaren escriptors com a Truman Capote o Josep Pla. Les passes ens han conduït als pobles on viviren, a les cases que habitaren, als restaurants que freqüentaven, als bars on es trobaven amb els amics,… Trepijàvem un territori comú i, gràcies al testimoni escrit que deixaren (ells mateixos o altres autors), érem capaços de trobar un punt on els seus paisatges i els que nosaltres experimentàvem a través dels seus ulls, coincidien.
Aquesta vegada ha estat diferent. El territori físic per on ens hem mogut no tenia relació amb cap dels protagonistes de la ruta literària. Hem volgut viure la pintura d’Edward Hopper realitzant un recorregut per les sales del Museu Thyssen-Bornemisza. Ens han acompanyat els textos de quatre autors magnífics que han posat paraules als colors i a la llum:
EDWARD HOPPER. Escritos. Editorial Elba, Madrid 2012.
MARK STRAND. Hopper. Editorial Lumen, Barcelona 2008.
ERNEST FARRÉS. Edward Hopper, cinquanta poemes sobre la seva obra pictòrica. Editorial Viena, Barcelona 2006.
JORDI COCA. Paisatges de Hopper. Edicions 62, Barcelona 1994.
De la totalitat d’obres exposades n’hem elegit deu. Feim onze aturades amb lectura: una d’introductòria, abans de començar, i una davant cada pintura seleccionada. La relació es la següent (respectam els títols originals en llengua anglesa i consignam entre parèntesi l’any de realització):
Self-portrait (1925-1930)
House by the railroad (1925)
Railroad sunset (1929)
Hotel room (1931)
Room in New York (1932)
Gas (1940)
Office at night (1940)
Morning sun (1952)
People in the sun (1960)
Two comedians (1966)
Durant la resta de la passejada, deixam que les paraules callin i tan sols escoltam la veu silenciosa de l’artista que no vol mostrar-nos el món, sinó la visió que ell en té: la violència del dia i la calma de les nits, la natura i els paisatges urbans, la interacció de l’ésser humà amb l’arquitectura, moments de soledat, d’introspecció, d’aïllament. Si existís un lloc on realisme i surrealisme anassin de la mà, allà hi seria ell, Edward Hopper, despedint-se de nosaltres des de dalt d’un escenari.
. . .
Hopper. Museo Thyssen-Bornemisza (fins dia 16 de setembre) www.museothyssen.org
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Land Art

Sábado, Noviembre 20th, 2010

Si voleu disfrutar del land art en estat pur, llogau un cotxe i dedicau uns dies a recórrer Osca per realitzar els itineraris de les obres que set artistes han creat pel CDAN i la Diputació de la província. Cada un d´ells ha tengut l´oportunitat de disenyar una peça i d´elegir un paratge on situar-la. Cada una de les obres amaga una idea, una filosofia, una estètica, que paga la pena viure i sentir:
-Richard Long, a Benasque.
-Per Kirkeby, a Plan.
-Siah Armajani, a Bielsa.
-David Nash, a Berdún.
-Alberto Carneiro, a Belsué.
-Ulrich Rückriem, a Abiego.
-Fernando Casás, a Piracés.
Si entrau a la pàgina web del CDAN  podreu trobar la informació necessària i un mapa que mostra els recorreguts, l´explicació detallada de com arribar-hi i la història de cada intervenció. Totes les obres estan documentades en una publicació que pot adquirir-se al Centre. Allà també podreu visionar les filmacions amb tot el procés de creació.
És un viatge que vos permetrà descobrir l´aridesa salvatge dels Monegros, l´aigua i la frondositat dels parcs naturals, la monumentalitat del Pirineus, ermites llunyanes, pobles abandonats i, sobretot, la màgia de cada ruta que desamaga ponts, rius, ports de muntanya, petites poblacions, camins poc transitats, els colors de cada estació,… L´ésser humà, l´art i el paisatge.

www.cdan.es

.   .   .

Text: Maria Àngels Moyà