Posts Tagged ‘rutes literàries’

En ruta (II)

Miércoles, Febrero 10th, 2016

Manuscrito 512

Apreciado Sr. Ridgewell,

Permítame dedicarle unas líneas en honor a su breve pero intensa vida literaria. Créame si le digo que mi admiración por Bélgica se acrecienta aunque sólo sea por la sensibilidad que un día un brillante escritor demostró por causas como las que Usted defiende.

Sr. Ridgewell: Usted es sencillamente auténtico. A estas alturas de la historia sonroja o, cuando menos, sorprende enormemente, no poder encontrar ejemplos tan egregios como la decisión que Usted adoptó en su día al retirarse a vivir, con todo el brillo de su personalidad, al remoto mundo de los arumbayas, en la América del Sur más profunda.

El mundo moderno a menudo adolece de un exasperante aburrimiento. Avanza pero no avanza. Crece pero hastía. Usted es sin ningún género de duda uno de los más grandes exploradores que ha conocido nuestra vieja Europa.

La manera en que Usted, Sr. Ridgewell, ha defendido a los “buenos salvajes” de las tribus aborígenes americanas, ha dejado sin argumentos y ha combatido la -a menudo- falsa labor civilizadora de algunos colonos. Lo más impresionante es que lo haya llegado a materializar sin perder un ápice, como digo, de su autenticidad. Les enseñaba a jugar al golf (no se entienda esto como algo snob sino como un reflejo de la sana cultura heredada) y, sobre todo, les inundaba de espíritu crítico frente al poder absoluto de los magos y los más abyectos jefes de la tribu. Usted es el más simpático ejemplo de lo que representa una sociedad verdaderamente rica y librepensadora.

En la época más reciente he podido averiguar que hasta las películas de Indiana Jones o los libros del mismísimo Conan Doyle se inspiraron en sus aventuras. También Jurassic Park recurrió a su apasionante historia. La vibrante experiencia de un explorador que llegó de Inglaterra, luego desaparecido en algún lugar recóndito de la Bolivia o el Brasil actual, me ha animado a profundizar sobre la expedición de Fawcett, coronel del regimiento de artillería británico, que un día abandonó Londres (y nuestro mundo) con destino a las salvajes tierras del Mato Grosso, en la Amazonia brasileña, en busca de una ciudad ciclópea. El llamado “Manuscrito 512” constituyó su esperanzadora hoja de ruta, una suerte de expedición mítica al encuentro de una prometedora mina y una ciudad abandonada hacia 1743.

Sr. Ridgewell, sus largas barbas y sus ropas andrajosas y harapientas apuntalan aún más su extraordinaria calidad humana, todo un ejemplo para la Humanidad. Su deliciosa educación, su pulido inglés, sus buenas maneras jugando al golf o disparando con elegancia la cerbatana arumbaya, demuestran donde está la verdadera civilización a preservar. El concepto del “buen salvaje” me recuerda la primigenia “fe del carbonero”, realidades que Usted nos refresca y que nos permiten despertar del letargo en el que nos sumerge este mundo tan moderno y tan perfecto.

No sé si acierto al decir Ridgewell o, más bien, debería mencionar a su alter ego Percival Harrison Fawcett. Sea como fuere, no puedo más que agradecer al bruselense Hergé su genialidad literaria al hacerme feliz creando un microcosmos tan fascinante y maravilloso como es el de la saga que inició Le Petit Vingtième. Con él he viajado desde niño dando puerto a mis ensoñaciones y, en muchos de los países allí evocados, siempre he podido encontrar, con gran ilusión, la huella indeleble de mi estimado Tintín.

Siga fiel a Usted mismo allá donde esté.

Con gran estima,

Fernando Cusatti

. . .

Text: Fernando Cusatti

En ruta per Provença (III)

Martes, Septiembre 8th, 2015

A la sortida de Vence trobam la Chapelle du Rosaire, més coneguda com la capella de Matisse. L’any 1943, Henri Matisse arribà malalt a Vence, on el cuidà la seva antiga infermera i model, Monique Bourgeois, que s’havia fet monja dominica i el va convença perquè disenyàs aquesta extraordinària capella per a la comunitat. Les vidrieres –que van des del sòtil al trispol– creen un joc de llums blaus, verds i grocs que simbolitzen l’aigua, el cel, les plantes i el sol.
Molts d’artistes passaren per Saint-Paul-de-Vence: Léger, Cocteau, Matisse, Chagall, Picasso,… Anaven a dinar a La Colombe d’Or, però com no disposaven de diners pagaven amb obres. Avui dia, el restaurant (que també és hotel) disposa d’una gran col·lecció d’art. Si tens sort i t’admeten la reserva –nosaltres ho intentàrem amb dos mesos d’antelació sense aconseguir-ho– tens el privilegi de poder nedar a la piscina baix un mòbil de Calder.
L’any 1964 els col·leccionistes Aimé i Marguerite Maeght crearen al poble el que s’ha convertit en el millor museu d’art de la regió. Totes les sales estan obertes al jardí i les obres s’exibeixen de forma rotatòria. L’edifici va ser disenyat per Josep Lluís Sert i és una obra mestra en si mateix. Integra obres dels millors: un pati de Giacometti, escultures de Miró als jardins, finestres amb vidrieres de Braque i mosaics de Chagall. Aquest artista, per cert, està enterrat al cementiri de la localitat. Visitam la seva tomba i allà li retem homenatge llegint fragments de Mi vida i depositant una pedra de Mallorca sobre la llosa.
Arribam a la darrera etapa del viatge: Aix-en-Provence, la ciutat de Provença amb més reminiscències parisenques. Les terrasses de les cafeteries com Le deux Garçons –on Zola i Cézanne solien reunir-se–, les pastisseries que serveixen els famosos calissons, les fonts recobertes de molsa amb el seu rajar acompassat i lent que convida al passeig, potencien l’elegància del Cours Mirabeau. Abunden també els racons plens d’encant com la place d’Albertas i el seu mercat de flors o la botiga especialitzada en formatges de la rue des Marsellais, un paradís pels gourmets.
Realitzam una visita guiada a l’últim estudi de Cézanne, on els seus estris i l’espai mateix se salvaren de miracle gràcies a la iniciativa d’una universitat dels Estats Units; i caminam fins a Le Terrein des Peintres, un jardí amb terrasses, bastant descuidat, des d’on el pintor realitzà varis dels seus quadres de la muntanya Ste-Victoire.


Abans de partir tenim temps de conèixer la Fundació Víctor Vasarely, una agradable sorpresa per a nosaltres –que desconeixíem l’obra d’aquest artista hongarès– i una magnífica manera de despedir-nos de Provença. L’edifici, molt avanguardista, és monument artístic nacional. El visitant circula a través d’una sèrie d’hexàgons interconnectats les parets dels quals són les 44 obres exposades de Vasarely, icona de l’art òptic.
Sempre entristeix arribar al final d’un viatge, perquè tens la sensació de què tot allò que has vist tan sols ho podràs reviure en el record. Els llibres, les fotografies, els escrits i els petits objectes que has anat arreplegant al llarg del camí deixen testimoni de l’experiència viatgera. Però no és moment per a la melangia. La resta del món ens espera.

En ruta per Provença (II)

Jueves, Septiembre 3rd, 2015

Si hagués de destacar els tres punts forts d’Arlés diria que són: les restes romanes, el romànic de St-Trophime i la ruta Van Gogh.
L’any 49 a.C. Arlés eclipsà Marsella com a principal ciutat de la regió i s’inicià una època esplendorosa de la qual es conserven el teatre, l’amfiteatre i les restes d’un antic temple a la place du Forum. Al subsol d’aquesta plaça també poden visitar-se els Cryptoportiques (la cimentació de l’època romana i una sèrie de galeries excavades al segle I a.C.). Encara que a dia d’avui es tengui cura especial de tots aquests monuments, durant molt de temps varen ser una font d’aprovisionament de materials de construcció i no és difícil veure els estralls que aquest fet causà.
St-Trophime i el seu claustre són una joia del romànic. La portada reuneix tots els elements característics de l’arquitectura de l’època. L’efecte que produeix actualment als ulls de l’espectador devia ser molt diferent durant l’Edat Mitjana, perquè tot el conjunt estava policromat.
Els llocs d’Arlés que Van Gogh pintà durant la seva estada estan repartits per tota la ciutat. Cada un d’ells s’ha senyalitzat amb una placa on hi apareix una reproducció de l’obra i la seva història: Les Arènes, Le jardin public, Le café “Le Soir”, Le jardin de la maison Santé,… Ens aturam i, mentre contemplam pintura i original, llegim les cartes que l’artista escriví al seu germà explicant-li les il·lusions que perseguia, les dificultats econòmiques, les frustracions, l’intens treball diari, la rutina a l’hospital psiquiàtric,… Gran part de l’obra de Van Gogh va ser pintada a Arlés i Arlés té molt a agrair a Van Gogh, però a la ciutat no es conserva cap obra del pintor.


Arribam a Lourmarin per carreteres secundàries entre camps de vinya i arbres fruiters. A les voreres, els pagesos ofereixen els productes dels horts dels voltants. És temporada de cireres i no podem evitar la temptació. Diuen que Lourmarin és un dels pobles més macos de França. Té un castell i un mercat provençal cada divendres. Sembla una postal i li sobren turistes. Albert Camus valorà la seva bellesa quan va invertir part del premi Nobel en comprar-s’hi la casa on passà l’última etapa de la seva vida. Està situada al carrer que porta el seu nom, sense cap distintiu que la identifiqui, i no està oberta al públic. Visitam, això sí, la seva tomba i, allà, el llegim.


És impossible dissociar Grasse del perfum. L’abundància d’aigua a la zona i la idea d’un pelleter de perfumar els guants que confeccionava ho feren possible. La novel·la de Patrick Süskind mostra com varen ser els inicis d’aquesta indústria. L’experiència viscuda a la Fragonard Maison i al Museu Internacional de la Perfumeria ens demostrà que el nostre olfacte no està a l’alçada del de Jean-Baptiste Grenouille.
A mesura que ens aproximam a la costa, la fisonomia dels llocs canvia radicalment. Deixam passar Niça i Cannes per dirigir-nos a Vence i a Saint-Paul-de-Vence, dos pobles que conserven el traçat medieval dels carrers i les murades. Tan sols per aquests dos fets pagaria la pena estar-s’hi uns quants dies, però nosaltres ens hi acostam també per descobrir el rastre que hi deixaren el gran nombre d’artistes que hi arribaren durant la posguerra.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

16a Jornada Europea de la Cultura Jueva

Miércoles, Septiembre 2nd, 2015

El proper diumenge dia 6 de setembre se celebra la 16a Jornada Europea de la Cultura Jueva amb tot un seguit d’activitats que esperam que siguin del vostre interès:
Visites guiades al barri jueu medieval que sortiran del Centre d’Interpretació Maimó Ben Faraig (c.Almudaina,9). Es realitzaran en català (10h i 17h) i en castellà (11,45h i 18,45h). Imprescindible reservar al tel. 971225579 (extensió 1226) o a la direcció de correu electrònic calljueu@gmail.com
Jornada de portes obertes a la Comunitat Jueva de les Illes Balears de 10 a 14h (c.Monsenyor Palmer,3 baixos). Hi haurà degustació de productes caixer i venda de vi i pa àzim.
Taller de cuina, showcooking i degustació, amb Antoni Pinya Florit. Serà de 12 a 13,30h al pati de l’Arxiu Municipal de Can Bordils. Imprescindible reservar al mateix telèfon que indicàvem anteriorment (10€)*.
Plats sefardís al restaurant Las Olas Bistró (c.de can Fortuny,5). Reserva prèvia: 971214905 (18,50€+IVA).
Exposició bibliogràfica de cultura jueva, de 17 a 21h al pati de l’Arxiu Municipal de Can Bordils.
Conferència: “El bisbe Server i els jueus de les Balears” a càrrec de Josep Amengual Batle, a les 19h al pati del Centre d’Interpretació Maimó Ben Faraig.
Exposició: “Sinagogues d’Europa en glòria i ruïnes”, del 4 al 13 de setembre al pati del Casal Solleric (passeig del Born,27).
El món jueu i el cinema: “Al nacer el día” (9 set.), “Ojalá estuviera aquí” (16 set.), “La redada” (30 set.), “El invencible” (7 oct.), “Buenos días Sr. Fidelman” (13 oct.). Les projeccions es realitzaran a les 20,30h al Teatre Municipal Catalina Valls (passeig Mallorca,9).
Exceptuant les dues activitats que especifiquen preu, la resta són gratuïtes.
Més informació al 902102365 i a la pàgina www.redjuderias.org
. . .
*L’activitat del taller de cuina s’ha hagut d’aplaçar (data sense determinar) per defunció de la mare d’Antoni Pinya. Des d’aquí expressam el nostre més sincer condol.

En ruta per Provença (I)

Viernes, Agosto 28th, 2015

Amb un any de retard ens decidim a recorre part de Provença a la vegada que realitzam una ruta literària i artística per aquesta regió francesa que en el seu moment va ser lloc de trobada d’artistes d’arreu del món.
El nostre objectiu és començar a Avignon i arribar a Saint-Paul-de-Vence per visitar la Fundació Maeght.
Tota ruta literària necessita d’unes lectures per les quals navegar al llarg del camí. L’elecció no va ser fàcil:
• Avignon: fragments de La pujada al Mont Ventoux, de Petrarca.
• Arlés: Cartas a Theo, de Vincent Van Gogh.
• Lourmarin: El revés y el derecho, d’Albert Camus.
• Saint-Paul-de-Vence: Mi vida, de Marc Chagall.
• Grasse: El perfume, de Patrick Süskind.
A més, durant el viatge, llegim Un año en Provenza, que conta les experiències de l’autor anglès, Peter Mayle, quan decidí establir-s’hi. Una lectura fresca, irònica i divertida que retrata la idiosincràsia de les gents de la zona.
Intentam eliminar els llocs més turístics de la Costa Blava en favor de perdren’s cap a l’interior. Així i tot, les aglomeracions de viatgers són inevitables. A les places, les taules dels bars i restaurants ocupen tot l’espai i els clients dinen o sopen a menys d’un pam de distància. La cosa es complica a les entrades i sortides de les ciutats i a l’hora de trobar aparcament.
Si pens amb el viatge ideal, em resulta inevitable associar-lo amb el tren. La comoditat en front de les estretors dels avions, l’absència de llargues esperes, l’arquitectura de les estacions, el record literari dels viatgers del XIX, i la possibilitat d’anar contemplant el paisatge, fan que el ferrocarril sigui el mitjà de transport que més m’agrada. Per aquest motiu –i també per estalviar-nos quilòmetres de conducció–, els trajectes Barcelona-Avignon (a l’anada) i Aix-en-Provence-Barcelona (a la tornada) els feim amb l’AVE.


Arribam a Avignon al final de l’horabaixa. La vista de l’imponent Palau dels Papes –el palau gòtic més gran del món– ens trasllada a l’època del Gran Cisma, quan convivien dues seus papals. La inseguretat que sentien es fa palesa en la gruixa dels murs i en l’aspecte de fortalesa del conjunt. Baixam fins el riu per veure d’aprop el famós pont i les murades del segle XIV. Per arribar-hi basta seguir les riuades de gent o les botigues de records que, una devora l’altre, marquen el camí. La ciutat ens descobreix també llocs curiosos i poc freqüentats com el Quartier des Teinturiers, el barri on s’assentaren els tintorers i que conserva els canals amb quatre rodes hidràuliques. Carrers estrets amb ombres vegetals, petites places, la remor de l’aigua, contribueixen a augmentar l’encant. Però el moment més emocionant de la visita a Avignon s’amaga als jardins Rocher des Doms. Ens asseim a un banc i davant nostre s’extenen unes vistes impressionants del Roine amb el Mont Ventoux al fons. Quan Petrarca realitzà l’ascensió al cim no podia imaginar la repercussió que això tendria, ja que la revelació que experimentà va ser la llavor que originà l’Humanisme, el Renaixement, i la idea del que actualment entenem per paisatge. Imaginam el que els seus ulls contemplaren: als seus peus, els niguls; davant, el Roine; a l’Est, els Alps italians; a l’Oest, les muntanyes de Lió. Obrim el llibre i llegim…

Text: Maria Àngels Moyà

Ruta literària pel barri de Lavapiés

Miércoles, Octubre 15th, 2014

Oficialment Madrid està dividit en districtes i en barris. Oficiosament es conserven i utilitzen, però, els noms adscrits a determinades zones que –per distintes raons– la gent, tradicionalment, sempre ha considerat com a barris. Lavapiés n’és un d’ells.
En aquesta ocasió, proposam una ruta literària per aquest barri popular amb una triple finalitat:
– Conèixer alguns dels llocs del Madrid oblidat, espais amb història que encara es conserven (tant si han canviat d’ús, com si no ho han fet).
– Recuperar les llegendes que originaren la denominació dels carrers. (Els carrers amb llegenda aniran marcats amb un asterisc a mesura que apareguin en el nostre itinerari).
– Llegir sobre el terreny fragments dels textos de diversos autors que visqueren a Lavapiés o que el convertiren en l’escenari de les seves obres.

ITINERARI:
La nostra ruta comença a la plaça Tirso de Molina. A més del monument dedicat a l’escriptor, hi trobam la seu de la CNT –que dóna testimoni de la vocació obrera del barri– i la casa on residí durant varis anys Valle-Inclán. La plaça té molt d’ambient: quioscs de venda de flors, cafès amb terrasses i músics de carrer.
Lectura: Los balcones de Madrid de Tirso de Molina.
Al nº 14 de “calle de la Cabeza”* visitam una corrala rehabilitada i convertida en centre de dia per a majors. Els elements sustentadors dels corredors són de fusta. Aquest fet ens indica que es tracta d’una corrala de les més antigues, ja que posteriorment s’utilitzà el ferro en aquest tipus de construcció.
Lectura: “Días de corrala” a Lavapiés y El Rastro de Carlos Osorio.
Seguim pel carrer de Santa Isabel on feim dues aturades. Al nº 3 hi trobam l’antic Cine Doré, modernista, que actualment és la sala de projeccions de la Filmoteca Nacional. La perruqueria Vallejo, al nº 22, és l’única que continua en actiu de totes les que, a la primera meitat de segle XX, decoraren les façanes amb murals de rajoles de colors que animàven al públic a disfrutar de la higiene i de tot el que oferien aquests tipus d’establiments.
Lectura: El Madrid olvidado. El Madrid que fue y sigue estando ahí de Carlos Osorio.
Travessam pel carrer Tres Peces* i baixam pel carrer Ave María fins arribar a la plaça de Lavapiés*. Aquí hi va viure el bandoler Luis Candelas, s’hi aixecaren la primera fàbrica reial de cotxes i una de les primeres fàbriques de cerveses. El teatre Valle-Inclán ocupa l’espai de l’antiga Sala Olimpia.
Lectures: Luces de Bohemia de Valle-Inclán/”Aviso oficial sobre la muerte de Luis Candelas” a Diario de Madrid (dilluns, 6 de novembre de 1837).
Seguim pel carrer Valencia fins arribar a La Casa Encendida, d’estil industrial neomudéjar. Era l’antiga seu de Caja Madrid i ara és un centre cultural amb tallers de medi ambient, fotografia i premsa. Visitam la magnífica mostra Metamorfosis. Visiones Fantásticas de Starewitch, Svankmajer y los Hermanos Quay, que també va exposar-se fins el setembre passat al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
Mentre pujam pel carrer Mesón de Paredes* observam que aquest barri, al llarg de la seva història, sempre ha estat habitat per la població immigrant que arribava a la ciutat i que, a mesura que han anat passant els anys, tan sols ha canviat el lloc d’origen dels nouvinguts.
Arribam a la cantonada del carrer Tribulete* on visitam la biblioteca de les antigues Escuelas Pías, ara seu de l’UNED. Està situada a l’interior de les runes del temple, que quedà destruït l’any 1936.
Lectura: La forja de un rebelde d’Arturo Barea.
Seguim fins al carrer Sombrerete* i admiram les restes de la que s’ha convertit en la corrala més famosa de Madrid. Només conserva la meitat de la seva estructura, això permet que els corredors siguin visibles des del carrer. Es construí l’any 1839 per llogar les habitacions als immigrants de províncies. La vida comunitària comportava problemes de manca d’intimitat (les vivendes tan sols tenien 20 metres quadrats i el w.c. era comunitari) que originaven disputes i la proliferació de plagues, però també es despertaven els sentiments de solidaridat entre els veïnats. Actualment, aquí s’inaugura –a l’aire lliure– la temporada de sarsueles.
Lectura: “Noches de corrala” a Lavapiés y El Rastro de Carlos Osorio.
Seguint el mateix carrer, trobam La Fuente de Cabestreros o Fuente de los Machos que, a més de tenir llegenda pròpia, és l’unica font pública que ha conservat la inscripció “República española”. Un poc més enllà, a la calle del Oso*, visitam una de les corralas més antigues de Madrid (1735). La portada de granit dóna accés a una corrala amb forma de “z” que va ser ampliada al segle XIX sobre el que va ser l’hort de la casa.
Lectura: Fortunata y Jacinta de Benito Pérez Galdós.
Arribam al final de la ruta. Decidim dinar a un lloc emblemàtic del barri: la taverna d’Antonio Sánchez, al nº 13 del carrer Mesón de Paredes. Inaugurada l’any 1838, un dels seus propietaris hi organitzava tertúlies a les quals hi assistien Zuloaga, Sorolla, Pío Baroja, Julio Camba,… La seva especialitat són les truites i les tapes. Durant molt de temps s’hi serví vi “de la bóta del francès”, que deien que provenia d’un tonell dins el qual, durant la Guerra de la Independència, algú hi havia posat a “macerar” un soldat de Napoleó!. Aquesta taverna apareix a Historias de una taberna d’Antonio Díaz Cañabate.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

L’experiència del viatge

Miércoles, Agosto 13th, 2014

Qualsevol època és bona per viatjar. Així i tot, la gran majoria acostuma a aprofitar l’estiu per realitzar els seus desplaçaments lúdics més llargs i deixa per altres períodes de l’any el que actualment es denominen “escapades”. Referint-se als anglesos, Julio Camba escrivia: El inglés compra un billete en la agencia Cook, en donde está establecido al minuto el empleo del tiempo que va a durar el viaje. Día tanto, tal país. A las ocho de la mañana, desayuno. A las nueve, excursión al museo(…). A las dos, excursión a las ruinas de al lado. Admiración de las ruinas durante tres horas. A las cinco, el té…* Aquestes paraules de finals de 1910 semblen una premonició del que arribarien a ser els viatges que organitzen les agències actuals.
Per a tots aquells que encara són capaços de sentir-se més viatgers que turistes, voldria recomanar la lectura d’una sèrie de llibres molt diferents l’un de l’altre, però que tenen com a tema comú l’experiència del viatge.

Sense deixar l’escenari londinenc, trobam la Guía literaria de Londres. Un llibre deliciós que no només et desperta les ganes de visitar la ciutat, sinó que, a mesura que vas llegint, desitjaries que no s’acabàs mai. El definiria com una miscel·lània on tant hi podem trobar fragments de novel·les, articles periodístics, cartes, com extractes de dietaris, anuncis per paraules o discursos polítics. Els autors seleccionats s’ordenen cronològicament des de l’època de fundació de la ciutat, fins a l’actualitat.

Patrick Leigh Fermor (Paddy) va trobar en el viatge no només la manera de guanyar-se la vida, sinó també el sentit de la vida mateixa. La seva trilogia: El tiempo de los regalos, Entre los bosques y el agua y El último tramo (aquest darrer volum publicat pòstumament), està basada en els dietaris que va escriure durant un viatge iniciàtic que va emprendre quan tan sols tenia devuit anys. La idea era carregar amb una motxilla per travessar caminant i amb un presupost mínim la distància que separava Holanda d’Istambul. L’època (1933) ens permet ser testimonis directes dels canvis que sofria Europa en aquell moment i que desembocaren en la Segona Guerra Mundial. Després de llegir l’obra de Paddy, tenim la certesa de què el més important del viatge, el que més ens ensenya, el que ens canvia, no és l’arribada al lloc elegit, sinó el camí que recorrem per arribar-hi.

Finalment, El sentido del viaje, de Patricia Almarcegui intenta analitzar les raons que han mogut l’ésser humà a emprendre el camí cap a tot allò que desconeix, quins són els elements comuns dels viatges, com es pot viure el viatge abans, durant i després de realitzar-lo, la relació viatge-literatura, el viatge com a camí i com a destí… En definitiva: què ha significat el viatge al llarg de la història? La bibliografia utilitzada és original perquè és poc coneguda i l’assaig –encara que ella afirmi que no és exhaustiu– resulta dens, ja que cada pàgina recull gran quantitat de conceptes.

No em cansaria mai de llegir i d’escriure sobre viatges i viatgers, de la mateixa manera que no em costaria gens convertir l’experiència del viatge en el sentit de la meva vida; perquè tal com remarca Jacinto Antón: “Hi ha viatges en els quals hi podem romandre tota la vida”.
. . .
*JULIO CAMBA, Londres. Editorial Reino de Cordelia, Madrid 2012.
VVAA, Guía literaria de Londres. Editorial Ático de Libros, Barcelona 2012.
PATRICK LEIGH FERMOR, El tiempo de los regalos/Entre los bosques y el agua. RBA Editores, Barcelona 2011.
PATRICK LEIGH FERMOR, El último tramo. RBA Editores, Barcelona 2014.
PATRICIA ALMARCEGUI, El sentido del viaje. Junta de Castilla y León, Valladolid 2013.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Ruta literària pel Call de Palma

Lunes, Febrero 17th, 2014

Aquest passat dissabte, el Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó organitzà una ruta literària pel Call de Palma amb el grup de lectura de la llibreria Agapea. L’objectiu era donar a conèixer –de la mà de diversos autors– no només els carrers de la ciutat per on transcorria la vida dels jueus mallorquins, sinó també la seva història, música, gastronomia, costums, art, educació,…
Poesia, novel·la, receptes de cuina, articles periodístics i assaig històric han facilitat la reconstrucció d’un itinerari del qual en queden escasos rastres físics, i que, per tant, necessita descobrir-se amb els ulls de la imaginació.
La visita començà al Call de L’Almudaina i acabà a la plaça Nova amb fragments de Dins el darrer blau, de Carme Riera; perquè va ser la lectura d’aquesta novel·la la que motivà l’organització de la ruta.
Els escriptors i les obres que ens acompanyaren durant el recorregut foren:

Call Major

Jaume Pomar, “Actes de fe” a Elegies i Josep J., xueta.
Miquel Ferrà i Martorell, “Robiols de confitura” a El Call de Palma.
Maria Isabel Miró, Història de l’educació jueva a la Catalunya de l’Edat Mitjana.
Ramon Picó i Campamar, L’adéu del jueu.
Gaspar Valero Martí, “La Torre de l’Amor” a Palma, ciutat de llegenda.
Maria Àngels Moyà, “Immensitat” a Dreceres entre el malsons i la vigília.
Conxa Forteza, “El Jesuïta i el Rabí” a Històries del carrer.

Call Menor

Miquel Ferrà i Martorell, Receptari solleric de cuina jueva.
Marian Aguiló, Albada.
Mariona Forteza, “Tres siglos vendiendo botones” a Periodismo después del periodismo.
Maria de la Pau Janer, Màrmara.
Miquel Forteza, Els descentents dels jueus conversos de Mallorca.
Mossèn Alcover, Es llum de la terra.
Bartomeu Bestard, “Orígenes de una discriminación: Los Autos de Fe de 1693” a Diario de Mallorca (26-8-2012).

També poguérem gaudir d’un tast de música jueva a l’estudi de l’artista Maria Isabel Ballester –autora del monument a Jafuda Cresques, al Call Major, i de l’exposició Holocaust, una mirada– . El seu taller és una bona mostra de maridatge entre escultura, pintura, literatura i música.
La visita acabà amb un àpat al restaurant Las Olas (carrer Ca’n Fortuny), on John i Evelyn ens prepararen un menú de cuina sefardí: Triangles filo d’espinacs i formatge fresc, tarta rústica de carabassa i formatge de cabra, llenguado amb salsa tahini, couscous i amanida, hamin de xot i dolços sefardís.
Des de les pàgines d’aquest blog, volem agrair la gran acollida de la iniciativa, l’entusiasme de tots els participants i la professionalitat i el saber fer de John i Evelyn al front del seu restaurant. Mazal Tov!
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Paisatges de l’exili

Jueves, Noviembre 21st, 2013

 

“Ho deix tot per anar amb els vents indòmits
i núvols metàl·lics guarden el meu captiveri”.
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, Les llunyanies. Poemes de l’exili (1940-1946).

Mathias Énard i Pierre Marquès al seu projecte Tot serà oblidat fan un viatge a través de distints indrets europeus marcats pel dolor al llarg del segle XX. Es demanen si el paisatge té memòria i, entre boscos polonesos coberts de neu i gel, deixen parlar l’absència. Tal vegada els llocs i els territoris no tenguin memòria, però els paisatges sí. És la memòria dels qui els senten i els viuen mentre els contemplen i els recorden.
Cotlliure, Argelès-sur-Mer, Elna… Tan de bo haguéssim entrat a França per Port Bou en lloc de fer-ho per La Jonquera. Hauríem pogut retre el nostre petit homenatge al filòsof Walter Benjamin, que nasqué a Alemanya, passà temporades a Eivissa, es refugià a França i morí a Catalunya.
Fogir. Deixar tot el que tens, tot el que estimes: pares, fills, parella, casa, feina, llibres… Per anar on? Les platges d’Argelès eren una estació a mig camí. Una estació que per a molts va ser la darrera. El fred, la fam, les malalties, els polls i les xinxes, acabaren amb la vida de milers d’exiliats. Part dels que no moriren, tornaren a una Espanya que no els volia, ofegats per la més absoluta misèria. Molts dels que sobrevisqueren a l’experiència d’aquests camps d’arena, acabaren immersos dins una altra guerra i a uns altres camps. Va ser el cas d’Amat-Piniella: manresà, intel·lectual, escriptor, supervivent de Mauthausen.


Ara Argelès és un lloc turístic però, afortunadament, la platja està deserta. És temporada baixa i no hi ha banyistes prenint el sol. Els restaurants estan tancats. Em dol pensar en totes les persones que s’atreveixen a posar la tovallola sobre l’arena i a untar-se la pell amb cremes broncejadores. Tal vegada volen ignorar el que saben, o tal vegada ho ignoren tot; i qui no sap res és incapaç de recordar.
Elna representava l’esperança per molts dels refugiats. Quan la mortandat infantil era del 95%, Elisabeth Eidenbenz –una jove mestra suïssa– va organitzar una maternitat a un casal d’Elna (a poca distància d’Argelès) i va aconseguir salvar cinc-cents noranta-set nadons i les seves mares entre 1939 i 1944. Avui dia el casal és un museu dedicat a la memòria de qui va ser, segons explica Assumpta Montellà al seu llibre La maternitat d’Elna, el bressol dels exiliats.

 


No volem allunyar-nos sense despedir-nos d’un poeta estimat que també hagué de partir. Va morir de pulmonia, a Cotlliure. A França li oferiren un cotxe per arribar al poble, li deixaren diners per aguantar durant els primers dies, li donaren allotjament a l’Hotel Bougnol-Quintana i tan sols va sobreviure uns dies a l’exili. Després l’enterraren al petit cementiri, a la tomba que li cedí una senyora francesa. Tan sols va poder escriure un vers del que hauria estat el seu darrer poema: “Estos días azules y este sol de la infancia”.
. . .
Lectures que ens han acompanyat durant el viatge:
J. AMAT-PINIELLA. Les llunyanies. Poemes de l’exili (1940-1946). Edicions de l’Albí, Barcelona 1999.
J. AMAT-PINIELLA. K.L. Reich. Club Editor, Barcelona 1997.
ASSUMPTA MONTELLÀ. La maternitat d’Elna. Ara Llibres, Badalona 2008.
TRISTAN CASTANIER. Elisabeth Eidenbenz i la maternitat Suïssa d’Elna (1939-1944). Dones en exili, mares dels camps. Edicions Trabucaire, Canet 2009.
MATHIAS ÉNARD/PIERRE MARQUÈS. Tout sera oublié. Actes Sud, 2013.
. . .
Més informació:
-La web de l’Ajuntament de Port Bou inclou un mapa amb la ruta costanera que seguí Walter Benjamin des de Banyuls i un plànol amb la ruta del filòsof per l’interior del poble.
-El Museu d’Història de Catalunya ha organitzat una exposició sobre la vida i obra de Joaquim Amat-Piniella amb motiu del centenari del seu naixement que paga la pena visitar.
-L’exposició del projecte Tot serà oblidat es pot visitar a L’Arts Santa Mònica de Barcelona.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Viatjant entre llibres

Sábado, Diciembre 8th, 2012

Com escrivíem al primer dels nostres articles, no existeix una sola Praga, sinó tantes com ulls l’han mirada. La nostra visió de Praga ha sorgit de la suma de l’experiència directa amb la ciutat més la de tots aquells que l’habitaren o la visitaren i n’han deixat testimoni. A continuació relacionam les obres i els autors que ens han ajudat a dibuixar el nostre paisatge particular abans, durant i després del viatge. Alguns dels llibres es podrien incloure a vàries de les categories. En aquests casos, hem hagut d’optar per una d’elles.
Autors en llengua alemanya:
FRANZ KAFKA. Obras Completas. Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, Barcelona 1999-2003 (3 volums). Hem elegit aquesta edició perquè respecta les versions originals de l’autor sense les modificacions que Max Brod hi introduí després de la mort de l’escriptor. L’editorial té previst treure un quart volum que inclogui la correspondència, a la qual hem accedit parcialment a través de la publicació d’Alianza Cartas a Milena (2010).
FRANZ KAFKA. Dibujos. Sexto Piso, Madrid 2011.
EGON ERWIN KISCH. De calles y noches de Praga. Minúscula, Barcelona 2002.
GUSTAV MEYRINK. La noche de Walpurga. El Nadir, Valencia 2012.
RAINER MARIA RILKE. Relatos de Praga. Montesinos, Barcelona 1999.
JOHANNES URZIDIL. Tríptico de Praga. Pre-textos, Valencia 1997.
Autors en llengua txeca:
JAN NERUDA. Cuentos de Malá Strana. Pre-Textos, Valencia 2006.
JAROSLAV SEIFERT. Breve antología. Hiperión, Madrid 2002.
JAROSLAV SEIFERT. Toda la belleza del mundo. Seix Barral, Barcelona 2009.
BOHUMIL HRABAL. Jo he servit al rei d’Anglaterra.** Proa, Barcelona 2011.
BOHUMIL HRABAL. Una soledad demasiado ruidosa.* Destino, Barcelona 2001.
MILAN KUNDERA. La ignorància.** Tusquets, Barcelona 2002. Encara que l’autor hagi escrit gran part de la seva obra en txec, la llengua original de La ignorància és el francès.
JAROSLAV HASEK. Las aventuras del valeroso soldado Schwejk.* Destino, Barcelona 1981 (2 volums).
Compilacions:
VVAA. Galaxia Kafka. Adriana Hidalgo editora, Buenos Aires 2010. Una selecció de contes de diversos autors: Rabbi Nachman de Breslov, Paul Leppin, Bruno Schulz, Johannes Urzidil, Bohumil Hrabal, entre d’altres.
VVAA. Praga mágica. Juventud, Barcelona 1995. Inclou relats de Meyrink, Rilke, Alfred Kubin, Paul Leppin, Kafka, Max Brod, Egon Erwin Kisch, Franz Werfel, Hermann Ungar, Urzidil, Perutz…
Llibres sobre Kafka:
PIETRO CITATI. Kafka.* Acantilado, Barcelona 2012.
LOUIS BEGLEY. El mundo formidable de Franz Kafka. Alba, Barcelona 2009.
VVAA. Cuando Kafka vino hacia mí… Acantilado, Barcelona 2009. Reuneix els testimonis de més de 40 persones que el conegueren: Max Brod, Milena Jesenská, Dora Diamant, Oskar Baum,…
HANNS ZISCHLER. Kafka va al cine. Minúscula, Barcelona 2008.
GUSTAV JANOUCH. Conversaciones con Kafka. Destino, Barcelona 2006.
NICHOLAS MURRAY. Kafka, literatura y pasión. El Ateneo, Buenos Aires 2006.
JOSÉ M. GONZÁLEZ GARCÍA. La máquina burocrática. Afinidades electivas entre Max Weber y Kafka. Visor, Madrid 1989.
KLAUS WAGENBACH. Franz Kafka. Imágenes de su vida. Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, Barcelona 1998.
KLAUS WAGENBACH. La Praga de Kafka. Península, Barcelona 2008.
HARALD SALFELLNER. Franz Kafka y Praga. Vitalis, Praga 2011.
PATRIZIA RUNFOLA. Praga en tiempos de Kafka. Bruguera, Barcelona 2006.
VVAA. La ciutat de K. Franz Kafka i Praga.** Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, Barcelona 1999 (catàleg de l’exposició).
Praga:
JOHN BANVILLE. Imágenes de Praga. Herce, Madrid 2008.
ANGELO MARIA RIPELLINO. Praga mágica. Seix Barral, Barcelona 2003.
CLAUDIO MAGRIS. “En el puente de Carlos” a El infinito viajar.* Anagrama, Barcelona 2008.
CLAUDIO MAGRIS. “Praga al quadrat” a Alfabets.** Edicions de 1984, Barcelona 2010.
El Call de Praga:
MOSHE IDEL. El Golem. Tradiciones mágicas y místicas del judaísmo sobre la creación de un hombre artificial. Siruela, Madrid 2008.
VVAA. El Golem de Praga. Leyendas judías del gueto. Vitalis, Praga 2011.
GUSTAV MEYRINK. El Golem. Valdemar, Madrid 2006.
La Shoà:
VVAA. No he visto mariposas por aquí. Museo Judío de Praga, Praga 1996.
PETR GINZ. Diario de Praga (1941-1942).* Acantilado, Barcelona 2006.
ÁLVARO DE LA RICA. Kafka y el Holocausto. Trotta, Madrid 2009.
Fotografia:
JOSEF SUDEK. The window of my studio. Torst, Prague 2007.
Guies:
ANTONI FERRANDO. El que cal saber per descobrir Praga. La Magrana, Barcelona 1996.
VVAA. Praga. Guías de ciudad. Planeta, Barcelona 2009.
www.diskuse.wordpress.com/category/viajes
El poeta Jaroslav Seifert explica que durant una entrevista li demanaren des de quan estimava Praga. Ell recordà que en una ocasió, quan era nin, passava les vacances a ca uns parents. Després de varis dies, trobava a faltar els seus pares i va fogir. Començà a córrer per camps i camins fins que va veure la silueta del Castell de Praga a la llunyania. En aquell moment, es va posar a plorar. “Era un plor d’anhel i amor que va aconseguir unir aquells dos sentiments en un de sol”. El primer dia que vaig contemplar les agulles il·luminades de l’església de Týn, a la plaça de la Ciutat Vella, també em caigueren les llàgrimes; llàgrimes d’emoció, d’alegria i de desig complert. En uns pocs segons, vaig adonar-me, no només de l’amor que sentia per la ciutat, sinó dels anys que havia passat estimant-la a través dels llibres. A l’hora de tornar, de camí a l’aeroport, ja l’enyorava. Ara sé amb certesa que mentre pugui sentir a prop la seva literatura, seré a Praga.
. . .
* Hi ha traducció al català.
** Hi ha traducció al castellà.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Rutes literàries per Praga

Domingo, Diciembre 2nd, 2012

“Praga, primer de tot, és una ciutat literària”. KURT KROLOP.
Podem considerar el caminar per Praga un exercici de relectura? És possible reseguir amb les nostres passes les línies escrites sobre el paper? Sentirem més intensament les paraules si les traslladam al seu lloc d’origen i reduïm la distància a una simple qüestió temporal? En definitiva, deixa la literatura rastres tangibles a les ciutats?


Praga i Kafka
Si haguéssim d’identificar un escriptor amb Praga, aquest escriptor seria Kafka. Deia que tot el seu món cabia dins un cercle que tengués com a centre la plaça de la Ciutat Vella. Johannes Urzidil va escriure en una ocasió que “Franz Kafka era Praga i Praga era Franz Kafka”. Malgrat tot, la seva relació amb la ciutat era contradictòria. S’hi sentia empresonat com dins una gàbia, però era incapaç d’abandonar-la. Altres autors compartien amb ell aquest sentiment, com Max Brod o Gustav Meyrink. Praga, per la seva banda, tampoc no el va estimar mai. Pertanyia al grup d’escriptors en llengua alemanya –la majoria d’ells d’origen jueu– que patiren discriminació durant gairebé cinquanta anys. Kafka estava prohibit perquè formava part de la minoria alemanya, perquè era jueu o perquè representava els valors burgesos (segons el vent que bufava a cada època).
Atenent al tractament que el mateix autor dóna a la ciutat, podrien dividir-se les seves obres en dos grups: Els Dietaris i la correspondècia detallen minuciosament cada lloc, cada sentiment envers Praga, cada activitat que s’hi desenvolupa: tertulies, cinema, teatre, conferències,… Tot el que s’hi descriu és localitzable: els punts de reunió, els domicilis que va tenir, els centres educatius als quals assistí, els llocs de feina, els negocis familiars, els indrets on anava passar el temps lliure –com els parcs per on passejava, l’Escola Civil de Natació o l’Institut de Pomologia, Viticultura i Jardineria de Troja, on aprenia horticultura en previsió d’un possible trasllat a Israel–. Les seves obres de ficció, en canvi, no anomenen Praga ni una sola vegada. Descriuen, això sí, tot el món interior de l’escriptor a través d’uns personatges que habiten cases, caminen per carrers, deambulen per paratges, es perden per edificis d’oficines… Malgrat es coneguin bé les novel·les i els relats, no deixa de ser un repte intentar trobar un nexe d’unió entre el món kafkià i la Praga real. Tant Klaus Wagenbach com Harald Salfellner ens presenten als seus llibres rutes molt detallades per la Praga de Kafka i situen cada lloc sobre el plànol de la ciutat. Seguidament proposarem, amb la seva ajuda i les nostres passes, dues caminades que permetran recórrer els indrets destacats en la vida i en l’obra de l’escriptor. La primera d’elles es basa en les dades que poden obtenir-se a partir dels Dietaris i de la correspondència. La segona, ens durà a descobrir els llocs reals que, tal vegada, s’amaguen sota l’imaginari kafkià. A cada una de les aturades d’aquesta segona ruta llegirem fragments de les distintes obres a les quals ens referim.


1
Un bon lloc per començar és la plaça de la ciutat Vella on hi podem trobar: La casa natal, devora l’església de sant Nicolau. De l’edifici original tan sols se´n conserven les columnes de l’entrada. A la façana hi ha una placa commemorativa. La casa del Minut, decorada amb estucats renaixentistes, tocant el vell Ajuntament, on també va residir entre 1889 i 1896. El palau Kinský, on va cursar estudis de batxillerat i on, als baixos, son pare hi va tenir una botiga que ara és la llibreria Kafka, un punt de venda de records. Finalment, al número 17, hi trobam la casa de l’Unicorn que era propietat d’Otto i Berta Fanta, amfitriona d’un saló literari al qual assistien alguns intel·lectuals destacats, com Kafka, Max Brod, Franz Werfel i Egon Erwin Kisch. Al carrer Celetná, que desemboca a la mateixa plaça, Kafka va passar per tres domicilis als números 2, casa Sixt; 3, casa dels Tres Reis; i 12, on el pare va traslladar la botiga. Sembla mal de creure que la família canviàs de casa amb tanta freqüència i que entre unes i altres hi hagués tan poca distància. A mesura que el pare ampliava el negoci i que els fills naixien i es feien grans, se cercaven vivendes que s’adaptassin a les noves necessitats. Si comptam els domicilis familiars i els que Kafka va llogar pel seu compte –en un intent de trobar intimitat, silenci i independència per escriure– sumen gairebé una quinzena.
Ens dirigim cap a Nové Mesto. De camí, passam per la Universitat Carolina, on Kafka cursà la carrera de Dret; i per la casa paterna del seu amic Max Brod (Skorepka, 1) on s’organitzaven tertulies literàries i on va conèixer la seva promesa Felice Bauer. Al número 19 de la plaça Venceslau hi havia la seu d’Assicurazioni Generali. En acabar els estudis, Kafka començà a treballar en aquesta empresa amb l’esperança de que, algun dia, el destinarien a terres llunyanes. El sou era escàs i les jornades superaven les dotze hores. Després d’un any, ho va deixar. A la mateixa plaça, l’hotel Europa –abans hotel Erzherzog Stephan– va ser escenari de la lectura pública de La condemna. Hi assistí poc públic, però els crítics valoraren molt positivament l’obra. Encaminam les nostres passes cap al carrer Na Poricí. Al número 7 s’hi trobava la Mutualitat d’Assegurances i Accidents Laborals, on Kafka treballà fins al dia de la seva jubilació per malaltia (de 1908 a 1922). L’edifici es conserva intacte. Just al davant, s’atura el tramvia que ens durà al Nou Cementiri Jueu, al barri de Zizkov. Allà finalitzarem aquesta passejada.
Per arribar a la tomba de Kafka, s’ha de girar a la dreta just a devora l’entrada i seguir el mur. Està senyalitzat. La vegetació boscosa ho envolta tot, els arbres comencen a canviar els verds pels ocres, gran quantitat de plantes trepadores s’enfilen pels troncs, la gespa cobreix els camins. Ens sembla un lloc hermós. Kafka està enterrat allà, però no està sol. L’acompanyen centenars de pedres que han arribat de tots els racons del món. Entre pedra i pedra, sobresurten paperets doblegats. Darrera cada pedra s’amaga un record i darrera cada paper, un desig o un agraïment o un poema… La nostra pedra ha vengut amb nosaltres des de Mallorca. La deixam entre les altres i partim. Mentre ens allunyam, ens vénen al cap les paraules de Milena Jesenská: “Va escriure les obres més significatives de la moderna literatura alemanya, les quals reflecteixen la ironia i la visió profètica d’un home condemnat a veure el món amb una tal claredat encegadora que la trobà insuportable i el portà a la mort”.
2
Iniciam aquesta segona ruta davant el monument dedicat a Franz Kafka, al barri de Josefov. Van haver de passar quasi vuitanta anys perquè la ciutat es decidís a erigir-lo. Es tracta d’un bronze que representa l’obra literària de l’escriptor i que està inspirat en un dels seus primers relats, Descripció d’una lluita.
Travessam l’antic gueto per l’avinguda Parízská. Al número 36 s’hi trobava l’edifici del Vaixell (ara és l’hotel Intercontinental). En aquest domicili Kafka escrigué dues de les seves obres més conegudes: La transformació (títol més fidel a l’original de la que habitualment s’ha anomenat La metamorfosi) i La condemna. La descripció de la casa, dels detalls, del dormitori –que trobam als seus Dietaris– coincideix amb la que fa Gregor Samsa. Per altra banda, la vista del pont que es contemplava des d’aquell pis –sempre segons el testimoni del propi autor– encaixa amb l’escenari de la mort de Georg Bendemann. El fet de què Kafka es referís habitualment a aquell lloc com “la pista d’arrencada per a suïcides” sembla reafirmar la hipòtesi.
Creuam el Moldava i pujam per les antigues escales que condueixen a Hradcany. Després de llegir El castell, et quedes amb el dubte de quin va ser l’escenari real que va inspirar l’artista. Els estudis que s’han fet sobre l’obra apunten vàries possibilitats. Una d’elles és El Castell de Praga. Pensam que és molt possible que sigui així per vàries raons:
a) La morfologia del castell de la novel·la coincideix amb la de Hradcany. No es tracta d’una única construcció elevada on el senyor viu aïllat i als seus peus s’extén el poble. Les edificacions del barri del Castell formen un sol conjunt amb la residència reial. Tot és el castell. Castell i poble s’identifiquen: el castell és el poble i el poble és el castell.
b) La lectura de La nit de Valpurga de Gustav Meyrink ens ha descobert com s’estructurava la vida al Castell de Praga i, aquesta estructura organitzativa, s’acosta a la que ens descriu Kafka a la seva obra. La temàtica de la novel·la de Meyrink no té res a veure amb la de Kafka, però sí la creació d’uns personatges grotescs que, per cert, també trobam als Relats de Praga de Rilke.
c) La reflexió que hem fet a partir d’una frase d’Antoni Ferrando al seu llibre El que cal saber per descobrir Praga: “El silenci, la calma solemne que s’extén per la zona als vespres, no té res a veure amb l’origen popular del districte, fundat el 1320, com un cúmul de casetes modestes per allotjar els serfs i els proveïdors del castell”(pàg.181).
Hem imaginat Nový Svet poblat de mercaders i artesans. Hem imaginat K. enmig de la rufaga, lluitant contra la burocràcia i els elements. Hem imaginat Kafka escoltant la veu dels seus pensaments entre la remor de les pròpies passes sobre la neu. L’hem vist caminar pel carreró Daurat en el silenci d’una nit d’hivern, mentre torna a casa seva després d’unes hores d’escriptura. I hem llegit… fragments d’El castell i el relat Un missatge imperial, escrit allà mateix, als voltants d’un castell imperial.
Kafka era un caminant incansable. Utilitzava les seves passejades com a mètode d’escriptura. Caminava durant hores, sovint de nit, i buidava el cap d’allò que l’interferia en el procés creador. Després tornava a l’habitació i ho abocava tot al paper, sense interrupcions, sense correccions, d’una tirada. De les tres rutes que solia seguir –Petrin; Belvedere, el parc Chotek i Malá Strana; Jardí Botànic i Troja– hem optat per la primera. Pujam amb el funicular. El parc de Petrin –de sant Llorenç, en temps de Kafka– és una muntanya coberta d’un bosc d’arbres caducifolis. Castanyers i noguers van canviant de color a mesura que la tardor avança. Els caminois ens duen a racons plens d’encant: jardins de rosers, l’observatori astronòmic popular, el monument al poeta Mácha –on les parelles d’enamorats van a deixar-hi flors durant el mes de maig–. Des de dalt, veim l’estadi que ocupa el que era l’antiga pedrera d’Strahov, el lloc on condueixen a Josef K. per matar-lo en el darrer capítol d’El procés: “una petita pedrera erma i abandonada…”. El mur de la Fam travessa el parc. És una defensa que els pobres de la ciutat construïren a canvi únicament de menjar. Devora una de les seves portes llegim La construcció de la murada xinesa.
Acabam la nostra ruta al Museu Franz Kafka (Cíhelná, 2b). L’exposició La ciutat de k. va exhibir-se fa uns anys al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Mentre anam de sala en sala, ens passen per davant fragments de la vida d’un escriptor –papers, llibres, família, amors, amistats-, fragments de la història d’una ciutat.
Micropaisatges urbans
“La narrativa txeca és una èpica de les coses petites o aparentment mínimes, converses de taverna i passejades d’extrarradi on s’hi troba el sentit més autèntic de la vida”. CLAUDIO MAGRIS
El cant dels primers rossinyols a Petrin, la quotidianitat a les comunitats de veïns, les eternes enemistats entre els parroquians d’una taverna, les entremaliadures d’una colla d’infants, els incidents en l’organització d’un enterrament, la contemplació del cel estelat des de les golfes de la casa dels Dos Sols, els clients habituals de les botigues del carrer Nerudova, nens que pugnen per ser adults i adults que no han acabat de créixer mai… Jan Neruda ens mostra els micropaisatges urbans que van entreteixint la vida al seu barri. Afortunadament, Malá Strana conserva molts racons on es pot respirar l’atmosfera que ell descriu, com si el temps tan sols es fes notar en el pas de les estacions.
El record d’un poeta des de l’illa de Kampa, la mirada de les figures del pont de Carles contemplant immòbils el trascórrer del Moldava al llarg dels segles, la il·lusió infantil entre les parades del mercat de Nadal a la plaça de la Ciutat Vella, els enamoraments de joventut, les darreres neus de l’hivern i els primers aromes de la primavera, les passejades fins a Vysehrad seguint el curs del riu, el carreró dels Difunts, les converses amb els amics, veure el passar de la gent rere les vidrieres del cafè Slavia, les paraules de Jaroslav Seifert davant tota la bellesa del món, del seu món.
A principis de segle XX, les cafeteries i les tavernes eren un reflexe de la polaritat de la societat praguesa. Els escriptors en llengua alemanya freqüentaven cafès com l’Arco o el Louvre; per altra banda, els nacionalistes txecs anaven a l’Slavia o al Nacional. Seifert explica que, durant el període d’entreguerres, s’hi podia llegir tota la premsa europea i que els cambrers dels més luxosos eren obligats a afaitar-se dues vegades cada dia. Alguns d’aquests llocs –com l’Slavia o el Louvre– segueixen oberts i conserven tot l’encant d’èpoques passades: un piano de cua al centre del saló, un pianista que interpreta velles melodies, la figura de l’intel·lectual envoltat de llibres i papers a un dels racons més apartats,…
El reporter Egon Erwin Kisch mostrava una altra Praga. No escrivia cròniques polítiques ni artístiques ni literàries. Passava les nits als barris més deprimits, de cafè en cafè i de taverna en taverna, conversant amb la gent. Parlava amb prostitutes, delinqüents, rodamons i policies. Els seus articles denunciaven la injustícia social, la sordidesa de la vida als asils, manicomis, presons, i la misèria dels menjadors i dels dormitoris populars.
Jaroslav Hasek situa el seu personatge Schwejk a la taverna U Kalicha (carrer Na Bojistí). Actualment és un lloc ple de japonesos. Les parets del local estan cobertes amb els textos de la novel·la de Hasek i amb els dibuixos dels seus personatges. Tres músics vestits amb uniformes de principis de segle es passegen entre les taules tocant cançons de festa amb l’acordió, el trombó i la tuba.
Anys després, Bohumil Hrabal elegeix l’hotel París –darrere la Casa Municipal– com a lloc de feina de Ditie, el protagonista de la seva obra Jo he servit al rei d’Anglaterra. El mateix Hrabal solia passar el temps a U Zlatého Tygra (Husova, 17). Hi ha més clients locals que turistes. El fum ho omple tot. Una placa i moltes fotografies recorden l’escriptor. Quan els cambrers duen les cerveses, marquen cada una de les consumicions que seveixen amb una ratlla sobre un paper que deixen a la taula. Els nostres veïns són dos joves que han estat a Mallorca. Encara que resulti mal de creure, el seu paper ja té vuit marques!

Josefov, entre la llegenda i la ignomínia
Josefov era el Call de Praga. A les darreries del segle XIX, s’havia convertit en un barri insalubre i es va demolir i renovar. Així i tot es respectaren les cinc sinagogues, l’antic cementeri i l’Ajuntament. Aquest conjunt forma el Museu Jueu de Praga. Ens passejam pels carrers on es poden veure part de les antigues edificacions molt per davall del nivell del carrer, que es va elevar durant el procés de sanejament per evitar els estralls que ocasionaven les crescudes del riu. Totes les sinagogues poden visitar-se i a algunes d’elles s’hi organitzen concerts de música clàssica. Recórrer el vell cementeri on s’hi amunteguen unes 12.000 làpides que cauen a bocins és una experiència que no s’ha de deixar passar.
Josefov segueix poblat per les llegendes. Rabins, artesans, cabalistes i mercaders, conviuen des de temps immemorials amb els fantasmes i les ombres. Caminar pel barri durant la nit pot resultar màgic. Les llegendes de Josefov ens parlen d’homes que aconseguiren grans tresors gràcies a la seva humilitat, de la generositat dels benefactors del gueto, de càstigs injusts i de justícia restablerta, de festes i celebracions, de situacions extremes on la fam i la pobresa se superen gràcies a la bondat, de personatges fantàstics i esperits de l’altre món. La història del Golem és la més coneguda gràcies, en part, a la novel·la de Gustav Meyrink i a les sis versions cinematogràfiques que se n’han fet. L’artífex del Golem va ser el rabí Loew. El fabricà amb fang del Moldava i li donà vida perquè defensàs el gueto dels antisemites que el posaven en perill. Però va arribar un dia que perdé el control sobre la seva criatura i la va haver de desfer. Les restes del monstre quedaren tancades a una habitació de la part alta de la Sinagoga Vella-Nova.
Josefov també va ser víctima de la ignomínia nazi. Si totes les sinagogues es conserven intactes és perquè Hitler volia crear a Praga un “museu de la raça extingida”. Amb aquesta finalitat, es traslladaren aquí els objectes de culte jueus procedents de la destrucció de totes les comunitats d’Europa. Després de la Segona Guerra Mundial, la Sinagoga Pinkas es convertí en un monument commemoratiu. Els noms, la data de naixement i la de desaparició de les 77.297 víctimes txeques del nazisme cobreixen les parets. També s’hi exposen els dibuixos dels nins i nines empresonats a Terezín –centre de detenció dels jueus de camí als camps d’extermini, a 60 quilòmetres de la ciutat–. A la Sinagoga Española es pot trobar una publicació que recull els dibuixos i també una selecció de poemes dels infants de Terezín. Ens parlen d’horror, de por, d’enyorança; però també d’esperança, de jocs i d’amor per la natura. Un d’aquests nins era Petr Ginz. El seu Dietari de Praga (1941-1942) ha donat a conèixer el seu testimoni arreu del món. Morí a Auschwitz, als 16 anys.
No volem acabar aquest article sense recordar una intel·lectual praguesa, valenta i compromesa. Va traduir al txec part de l’obra de Franz Kafka, qui la va immortalitzar a les seves Cartes a Milena. Milena Jesenská no era jueva, però –quan els nazis li prohibiren escriure– es va dedicar a ajudar els jueus amagant-los al seu pis del barri de Vinohrady i, com a mostra de solidaritat, anava amb l’estrella groga cosida a l’abric. El rastre de Milena pot seguir-se a la ciutat: l’Escola Minerva –al carrer Vodickova– on va estudiar, el cafè Slavia –on es reunia amb altres escriptors–, o el lloc on vivia a Malá Strana (Velkoprevorské námestí). Morí consumida per la malaltia al camp de concentració de Ravensbrück.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Praga

Martes, Octubre 30th, 2012

“¿Deberíamos habernos quedado en casa y pensar en ese lugar?” ELIZABETH BISHOP, Cuestiones de viaje.
Si durant molts d’anys imaginam una ciutat que tan sols coneixem a través de la paraula i de la imatge, tenim tendència a idealitzar-la. La identificam a les pantalles del cinema i a les fotografies que els viatgers ens mostren, als versos dels seus poetes i a les obres dels artistes que, a poc a poc, la van transformant. Ens acostumam a viure-la indirectament, a través de l’experiència dels altres. Quan arriba el moment de visitar-la, ens adonam que aquesta ciutat ja no és un lloc, sinó un conjunt de paisatges que s’han anat construint amb les mirades de cada un dels personatges que l’han habitada. Per tant, no existeix una sola ciutat, sinó tantes com ulls la miren i com ulls l’han mirada. No existeix una Praga, n’hi ha moltes.
-Què hi fareu vuit dies a Praga? En tres dies està vista!- Era el que tothom ens deia. Efectivament, conèixer la Praga turística no precisa més temps: la plaça de la Ciutat Vella amb el rellotge astronòmic, el pont de Carles, el Castell, el vell cementiri jueu i un horabaixa de compres per la plaça Venceslau. A l’hotel s’oferia una visita guiada que en sis hores t’ho mostrava “tot”.
Nosaltres hem volgut desamagar el que guarda la ciutat davall les distintes capes que el pas del temps i de la gent han anat dipositant sobre el territori que ocupa. Trobar el rastre de la Praga que ofegava Kafka. Perdre’ns pels carrers solitaris de Malá Strana que tan bé retratà Jan Neruda. Respirar l’atmosfera que captà Sudek a les seves fotografies. Submergir-nos dins el fum i les converses a les tavernes que freqüentaven Hrabal i Hasek. Recórrer el barri de Josefov de la mà de les llegendes jueves del gueto. Unir distints punts de la ciutat amb les nostres passes per anar trobant les polèmiques escultures que David Cerný hi ha anat col·locant. Allunyar-nos del casc antic per ser testimonis de com els barris obrers es transformen en centre de les tendències artístiques més actuals. Contemplar les distintes cares del Moldava des dels seus ponts. Sentir els colors de la tardor passejant per boscos, parcs i jardins on pocs turistes arriben. Deixar-nos dur per l’ambient decadent dels cafès que a èpoques passades foren testimonis de tertúlies polítiques, artístiques, literàries,…
Aquest és l’article introductori de dos més que seguiran i en els quals proposarem rutes per recórrer la ciutat d’una manera diferent. En el primer d’ells, les obres d’una selecció d’artistes ens guiaran pels distints barris de Praga. En el segon, serà la literatura la que ens anirà descobrint la ciutat. Finalment, inclourem una bibliografia per si algú s’anima a deixar-se enamorar per la Praga que més li agradi (o per totes i cada una d’elles), des de la primera paraula, des de la primera imatge, des de la distància.

. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Entre quadres i paraules

Lunes, Septiembre 17th, 2012

A les nostres rutes literàries hem tengut oportunitat de caminar per carrers, places, ports i platges a la recerca dels rastres que hi deixaren escriptors com a Truman Capote o Josep Pla. Les passes ens han conduït als pobles on viviren, a les cases que habitaren, als restaurants que freqüentaven, als bars on es trobaven amb els amics,… Trepijàvem un territori comú i, gràcies al testimoni escrit que deixaren (ells mateixos o altres autors), érem capaços de trobar un punt on els seus paisatges i els que nosaltres experimentàvem a través dels seus ulls, coincidien.
Aquesta vegada ha estat diferent. El territori físic per on ens hem mogut no tenia relació amb cap dels protagonistes de la ruta literària. Hem volgut viure la pintura d’Edward Hopper realitzant un recorregut per les sales del Museu Thyssen-Bornemisza. Ens han acompanyat els textos de quatre autors magnífics que han posat paraules als colors i a la llum:
EDWARD HOPPER. Escritos. Editorial Elba, Madrid 2012.
MARK STRAND. Hopper. Editorial Lumen, Barcelona 2008.
ERNEST FARRÉS. Edward Hopper, cinquanta poemes sobre la seva obra pictòrica. Editorial Viena, Barcelona 2006.
JORDI COCA. Paisatges de Hopper. Edicions 62, Barcelona 1994.
De la totalitat d’obres exposades n’hem elegit deu. Feim onze aturades amb lectura: una d’introductòria, abans de començar, i una davant cada pintura seleccionada. La relació es la següent (respectam els títols originals en llengua anglesa i consignam entre parèntesi l’any de realització):
Self-portrait (1925-1930)
House by the railroad (1925)
Railroad sunset (1929)
Hotel room (1931)
Room in New York (1932)
Gas (1940)
Office at night (1940)
Morning sun (1952)
People in the sun (1960)
Two comedians (1966)
Durant la resta de la passejada, deixam que les paraules callin i tan sols escoltam la veu silenciosa de l’artista que no vol mostrar-nos el món, sinó la visió que ell en té: la violència del dia i la calma de les nits, la natura i els paisatges urbans, la interacció de l’ésser humà amb l’arquitectura, moments de soledat, d’introspecció, d’aïllament. Si existís un lloc on realisme i surrealisme anassin de la mà, allà hi seria ell, Edward Hopper, despedint-se de nosaltres des de dalt d’un escenari.
. . .
Hopper. Museo Thyssen-Bornemisza (fins dia 16 de setembre) www.museothyssen.org
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

La memòria del paisatge

Martes, Septiembre 4th, 2012

M’agrada el paisatge pintat, m’agrada encara més contemplar un paisatge real, i encara m’agrada més convertir-me en un element del paisatge, en una petita cosa que el paisatge conté. JOSEP PLA.
A principi d’estiu, uns amics ens demanaven quin era el sentit de les rutes literàries. Es tracta d’un reclam per un tipus de turisme cultural?, o tal vegada van destinades a cobrir les necessitats d’un públic fetitxista a la recerca de rastres tangibles d’aquells a qui admira? Seria insuficient contestar amb un simple “no” a aquestes preguntes. A l’article “Patrimoni literari”, publicat a les pàgines d’aquest blog (maig 2012), escrivíem que les rutes literàries donaven un valor afegit tant a la literatura (obres i autors), com al paisatge. Si tenim en compte que el paisatge es va transformant per les intervencions de l’ésser humà al llarg del temps, i que cada un de nosaltres percep el paisatge i els canvis que va experimentant d’una manera subjectiva, la literatura (ben igual que la fotografia, per exemple) lligada a un determinat territori esdevé la memòria del paisatge.
Hem tengut ocasió de realitzar la ruta Josep Pla per terres de la Costa Brava. Palafrugell, L’Escala, Tamariu,… han sofert canvis profunds al llarg de les sis darreres dècades. Com eren aquests pobles de pescadors abans de l’arribada massiva dels turistes? Quins eren els seus recursos? Com vivien i sentien les seves gents? Per un moment, gràcies a les paraules de Josep Pla, hem pogut caminar pels carrers per on ell caminava i seguir els itineraris que ell acostumava fer contemplant el paisatge a través dels seus ulls.
Els textos utilitzats a cada una de les aturades s’han extret de les obres següents: El meu país, El quadern gris, Tres guies, Notes disperses, Notes del capvesprol i Cadaqués. Ens agrada confeccionar les nostres pròpies rutes però, si algú no disposa de temps suficient, la Fundació Josep Pla de Palafrugell organitza passejades guiades i edita unes carpetes amb tot el material necessari. També resulta molt interessant incloure una visita al Museu de l’Anxova i de la Sal de L’Escala, perquè ens permet posar imatges, filmades anys enrere, a les paraules de Pla.
Més informació:
www.fundaciojoseppla.cat
www.museudelanxovaidelasal.blogspot.com
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Patrimoni literari

Martes, Mayo 15th, 2012

El llibre que ens ocupa és el primer de la col·lecció “La Llosera”, que editen conjuntament el Centre d’Art i Natura de Farrera i Garsineu Edicions. Aquesta primera publicació està dedicada a la gestió del patrimoni literari de l’Alt Pirineu i l’Aran, però la seva utilitat es fa extensiva a totes les iniciatives que pretenguin divulgar el patrimoni literari des del paisatge independentment de la zona d’actuació.
Interrelacionant paisatge i literatura s’aconsegueix donar un valor afegit, tant a la literatura (obres i autors), com al paisatge d’un lloc determinat. També ens proporciona les eines necessàries per apropar aquest binomi als alumnes de tots els nivells des d’una perspectiva interdisciplinària i, per tant, ens permet ensenyar d’una manera diferent.
Un altre dels objectius del llibre és que es converteixi en un manual de bones pràctiques i en una referència útil a l’hora d’organitzar rutes i exposicions literàries.
. . .
VVAA. Manual de Gestió del Patrimoni Literari de l’Alt Pirineu i Aran. Edita Centre d’Art i Natura de Farrera i Garsineu Edicions, 2010.
. . .
Més informació: www.farreracan.cat
. . .
Text: Maria Àngels Moyà