Posts Tagged ‘sostenibilitat’

Festival Posidònia

Sábado, Julio 18th, 2015

El cap de setmana passat se celebrà a Deià una nova edició del Festival de la Posidònia. Des de primeres hores del matí un seguit d’activitats ompliren el poble de missatges que parlaven de desenvolupament sostenible, art i defensa del medi ambient: un passeig subaquàtic a Cala Deià, cinema, projecció de documentals, tallers, música, teatre, poesia, contacontes, arts visuals… Voldríem destacar com a novetat la presentació de la gaseta Es Virot, una publicació que pretén interconnectar el món de la pesca i el de la biologia amb la finalitat de trobar camins comuns en la defensa de la mar Mediterrània com a font de riquesa.
Arribàrem al poble al final de l’horabaixa. Ens reberen els ritmes de la batucada que recorria els carrers de Deià. Esperàvem que es fes fosc per assistir a l’espectacle de visuals que, amb el títol de Magnetik Tree, havia preparat el col·lectiu Magnètika. De les branques d’un arbre de la plaça penjaven vàries pantalles de fabricació casolana (paper d’estrassa blanc emmarcat amb llistons de fusta), i de distintes formes (quadrades, rectangulars i triangulars). Havíem vist altres mappings sempre sobre alguna façana, però mai sobre un suport tan original. Quan Diego Laranxeira i Jeroni Truyols s’assegueren davant els ordinadors i accionaren el canó de projecció, va començar una experiència diferent, nova, màgica. Les imatges submarines, sotmeses a la solarització, anaven canviant de color. Tan aviat es multiplicaven adaptant-se a les distintes formes i tamanys de les pantalles, com s’unificaven en una sola, fragmentada en tants de bocins com pantalles hi havia, formant una visió calidoscòpica. Les fulles de posidònia, com llargues cabelleres, dansaven seguint el ritme de la música des de les branques d’un arbre a una plaça de Deià, lluny del mar, baix el cel estelat d’una nit d’estiu.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Washitecture (III)

Miércoles, Septiembre 24th, 2014

Dins el marc del 17è Taller Vertical 2014, el passat dijous s’inaugurà a Roca Gallery Barcelona l’exposició Washitecture que reunia els projectes presentats baix el lema “Arquitectura d’Aigua d’Emergència per a escoles del Marroc”.
El primer premi va recaure sobre el diseny presentat per Anna Puigjaner, María Charneco, Guillermo López i Alfredo Lérida, per la seva “simplicitat i bellesa”, tal com va reflectir l’acta del jurat.
El projecte liderat pels arquitectes Francisco Cifuentes i David Tapias, en el qual col·laborava el Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó, va obtenir el premi del públic i la menció especial del jurat.

Aquest projecte consisteix amb dues alfàbies -una per a la recollida de pluges i l’altra per al reciclatge de l’aigua una vegada utilitzada-. Entre elles, un seguit de piques que fan possible el moviment descendent de l’aigua. Una sèrie de maquetes explicatives completaven el conjunt. Per a l’elecció dels materials s’ha respectat la disponibilitat de la zona on anava dirigit el projecte (Marroc): fang, fusta i cordes.
Des d’aquí volem donar l’enhorabona a tots els participants i, molt especialment, a Cifuentes i Tapias, al grup d’alumnes que estava baix la seva direcció, a la gerreria Pere Coll de Pòrtol i a l’artista Anna Gol pel seu bon fer, la seva creativitat i la seva labor pedagògica.
També voldríem expressar un desig: que We Are Water Foundation donàs una passa més i aconseguís que el projecte guanyador es desenvolupàs a les escoles del Marroc. D’aquesta manera, molts de nins i nines podrien beneficiar-se d’unes magnífiques idees.
L’exposició es podrà visitar a Roca Gallery Barcelona (carrer Joan Güell, 211-213) fins dia 18 d’octubre. Per altra banda, s’estan duent a terme les gestions oportunes perquè, una vegada finalitzada, el projecte de Francisco Cifuentes i David Tapias quedi instal·lat al Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó.
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Màster de paisatge

Martes, Septiembre 23rd, 2014

Durant la primera dècada del segle XXI es feren molt palesos símptomes ambientals referits a l’exhauriment de recursos, el canvi global general i la degradació territorial en particular, que ens indicaven uns canvis físics que tard o d’hora es traduirien en problemàtiques econòmiques i socials. Arran d’això, en aquesta segona dècada vivim una situació que no permet altra cosa que no sigui un canvi significatiu en les maneres de fer i entendre el desenvolupament en estat estacionari.
Amb aquest màster es pretén formar professionals per projectar la restauració i el reciclatge territorial, tant des de la vessant rural com urbana o natural en l’entorn del postcreixement.

A partir d’aquí, la Fundació Universitat-Empresa de les Illes Balears (FUEIB) organitza un màster de paisatge dividit en cinc mòduls.
Director:
Antoni Martínez Taberner. Doctor en Ciències. Professor titular del Departament de Biologia de la UIB.
Coordinadors:
Victòria Fiol. Arquitecta.
Joan Muñoz. Enginyer d’Edificació i Arquitecte Tècnic. Professor col·solaborador del Departament de Física de la UIB.
Josep Cifre. Doctor Enginyer Agrònom. Professor contractat doctor del Departament de Biologia de la UIB.
Mínim: 15 alumnes, màxim: 25 alumnes.
Semipresencial.
60 ECTS (300 hores presencials)
Inici: 23 d’octubre de 2014
Finalització: juny de 2015
Horari: els dijous i divendres de 16 a 21 hores
Lloc: Campus universitari.
Preu: 1.492 euros
La matrícula es pot pagar en dos terminis: 800 euros en el moment de formalitzar la matrícula i 692 euros al mes de desembre.
Únicament es retornarà l’import de la matrícula en cas de no admissió de l’alumne o no realització del curs.
. . .
Més informació: www.fueib.org

Washitecture (II)

Jueves, Septiembre 4th, 2014

Dins el marc del Taller Vertical 2014, volem incloure la introducció del projecte que desenvoluparà el grup d’alumnes liderat per Francisco Cifuentes i David Tapias, de l’Escola Superior d’Arquitectura.

Gestió d’un recurs: l’aigua

-Allí –me dijo– hubo un pozo.
En el fondo de uno de esos tubos verticales que reflejan, tan profundos son, una sola estrella, el fango mismo se había endurecido y la estrella prisionera se había extinguido. Sabido es que la ausencia de una sola estrella basta para aniquilar una caravana tan firmemente como una emboscada.
Alrededor del estrecho orificio, como alrededor de un cordón umbilical roto, hombres y bestias se habían aglutinado en vano para recibir del vientre de la tierra el agua de su sangre. Pero los obreros más seguros, azuzados hasta llegar al suelo de ese abismo, habían escarbado inútilmente la costra dura. Semejante al insecto atravesado por un alfiler, aún vivo, y que en el temblor de la muerte esparce alrededor de él la seda, el polen y el oro de sus alas, la caravana, clavada al sol por un solo pozo vacío, comenzaba ya a blanquear en la inmovilidad de los tiros rotos, de los cofres reventados, de los diamantes derramados como escombros, y de las pesadas barras de oro que se enarenaban.
*

L’aigua és un recurs finit i un bé comunal. La seva gestió ha estat una de les claus de la supervivència de les diverses civilitzacions i espècies que han poblat el nostre planeta. L’actual cultura de gestió de l’aigua a Occident provoca un esgotament i contaminació ràpides d’aquest recurs. La tradició popular àrab, en canvi, optimitza l’obtenció i l’emmagatzematge d’aquest bé escàs. Què en podem aprendre? Què cal millorar?

Tècniques i materials locals: el fang i la ceràmica

Fue en el transcurso del año maldito, aquel que se apodó “el festín del sol”; pues el sol ese año ensanchó el desierto. Brillaba sobre las arenas entre las osamentas, las zarzas secas, las pieles transparentes de los lagartos muertos y la hierba para los camellos cambiaba en crin. Él, por quien nacen los tallos de las flores, había devorado a sus criaturas; y se entronizaba sobre sus cadáveres desparramados, como el niño entre los juguetes que ha destruido.
Absorbió hasta las reservas subterráneas y bebió el agua de los pozos raros. Absorbió hasta el dorado de las arenas que se hicieron tan vacías, tan blancas, que bautizamos esta comarca con el nombre de Espejo. Pues un espejo tampoco contiene nada y las imágenes con las que se llena no tienen peso ni duración. Pues un espejo a veces, como un lago de sal, quema los ojos
.

Al sud del Marroc, l’aigua és un bé molt escàs. Durant milers d’anys, la seva gent ha desenvolupat tècniques d’una extraordinària complexitat per tal d’obtenir-la. En molts indrets, l’actitud colonialista d’exportar una cultura i unes tècniques a països amb condicions ambientals, materials i culturals diferents a la nostra –per tal d’obtenir-ne energia i preuades matèries primeres–, ha deixat pas a una col·laboració, basada en l’intercanvi real de coneixement, generant-ne un de nou i compartit. Proposem cercar respostes a la pregunta que planteja aquest taller mitjançant la recerca del potencial que ofereix el fang –un material disponible en aquell entorn, de molt baix cost i de cicle tancat–, transformat amb les tècniques de la ceràmica, ancestrals, presents i amb un llarg recorregut per explorar.

Ús, aprenentatge i joc

Y si sólo hay allí un pozo agotado, el juego no es el mismo. Pues sabes que ese pozo es inútil y vacío como los dados del juego cuando no arriesgas en ellos tu fortuna.

Durant el taller treballarem en la elaboració d’un sistema obert que configuri un espai didàctic i una experiència atractiva, on l’estudiant-nen (a Barcelona i al Marroc) esdevingui el protagonista actiu de compartir l’experiència de rentar i rentar-se tot cuidant l’aigua.
Més enllà d’actituds higienistes, projectarem un joc que fomenti en els nens l’empatia, la necessitat de col·laborar i cuidar, l’aprenentatge constant i la participació; no només en la responsabilitat de cuidar aquest recurs fluid, sinó també en la materialització i manteniment d’alguns dels elements necessaris perquè aquest sistema funcioni, afavorint que la seva relació amb el cicle de l’aigua (d’on ve, per on passa i a on va) sigui directa, tàctil i visual.
No els enviarem un artefacte, sinó una recepta perquè s’ho puguin fer ells mateixos, tot jugant.
. . .
*La cursiva reprodueix fragments de l’obra Ciudadela d’Antoine de Saint-Exupéry.
. . .
Text i direcció del projecte: Francisco Cifuentes i David Tapias.
Col·laboradors: Anna Gol Isern i Gerreria Pere Coll.
Patrocinador: Camp Lledó, Centre d’Art i Paisatge.

Washitecture (I)

Martes, Agosto 26th, 2014

Washitecture és el titol del 17è Taller Vertical 2014 que –amb el patrocini de Roca Barcelona Gallery i Gabarró, i el suport de We Are Water Foundation– organitza l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura (ESARQ) de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC).
Es tracta d’un taller transversal en el qual els alumnes s’agrupen en equips liderats per arquitectes de prestigi amb la finalitat de reflexionar, a través d’un projecte, sobre un tema concret cada any. A l’edició d’enguany es proposa la recerca de sol·lucions a l’accés a l’aigua de les escoles de Marroc. Els alumnes presentaran distints dissenys que serveixin per facilitar l’erradicació de malalties, la conscienciació del valor de l’aigua com a bé escàs i l’adquisició d’hàbits d’higiene.
El Centre d’Art i Paisatge Camp Lledó ha tengut la satisfacció de poder prestar la seva col·laboració a l’equip que lideren els arquitectes David Tapies i Francisco Cifuentes, amb l’aportació de la feina artística i creativa de la ceramista Anna Gol.
El taller s’inaugurarà dimecres dia 3 de setembre a l’Aula Magna de la Universitat Internacional de Catalunya i es desenvoluparà al llarg de tota una setmana. Dimecres dia 10, es presentaran les diferents propostes; un jurat –format per Martín Azúa, Curro Claret, Javier García Germán, Borja Ferrater i Xavier Torras (en representació de la Fundació We Are Water)– determinarà la proposta guanyadora, i es clausurarà el 17è Taller Vertical. Finalment, dijous dia 18 de setembre s’inaugurarà l’exposició Washitecture a l’espai Roca Barcelona Gallery (carrer de Joan Güell, 211), on es podran veure tots els treballs del Taller Vertical 2014.

Jaume Amigó: diàlegs amb el silenci

Lunes, Junio 10th, 2013

Jaume  Amigó

Calla,

parla el silenci.

Quan entram a Cal Talaveró, a Verdú, no ens rep el silenci, sinó les paraules de benvinguda. Sabem que estam entre amics. Quan començam a caminar entre les obres de Jaume Amigó, però, necessitam callar per poder sentir tot el que intenta comunicar-nos amb el llenguatge dels seus pinzells.
La boira i jo és el títol d’aquesta exposició. Cada una de les dues sales està presidida per una paret enrajolada amb els papers que Amigó ha realitzat en anys successius a la residència d’artistes d’Ifitry del Centre d’Art Contemporani d’Essaouira, al Marroc: “Dies de Pluja” i “Silence is sexy”. En ells hi descobrim els colors de sempre –el blanc i el negre–, juntament amb els ocres, taronges i vermells, que progressivament va incorporant a les obres. També hi trobam les seves formes característiques. Uns motius que es van repetint fins a convertir-se, segons les paraules del mateix autor, en obsessions: “Sóc un col·leccionista de formes”, explica. La realitat és que són aquestes formes, juntament amb el tractament del color, el que constitueix el seu tret d’identitat. La resta –l’experimentació de distintes tècniques sobre les superfícies més variades– pot anar canviant, però l’essència romandrà intacte.
Ja en una ocasió vaig escriure que els quadres de Jaume Amigó semblaven finestres i ara ho he de repetir. Tal vegada sigui una apreciació molt personal, però contemplar les seves pintures és com guaitar per una finestra que, com totes, té dos costats: el primer d’ells mira cap al paisatge de les terres de Lleida; el segon, cap a la intimitat de l’artista, cap al seu interior. Entre l’un i l’altre s’estableix un diàleg sense paraules, un diàleg en el qual són els silencis els que es comuniquen. D’aquest punt on és possible la comunicació entre pintor i natura, neix l’obra. Les formes d’Amigó s’intueixen entre una boira –més o menys densa– que cobreix camps i boscos. És com si, d’alguna manera, la mirada de l’artista –a través del pinzell– s’alliberàs de la seva obsessió formal, fent-ne partícep a l’espectador que –a través de la contemplació– s’hi identifica i la comparteix.

Jaume  Amigó

Cerques dreceres
entre els silencis alats
que travessen la nit.

S’ha fet de nit. Hem pujat a les golfes del Museu Molí Paperer de Capellades, on abans s’hi eixugava el paper. Actualment és un espai excepcional on els artistes poden mostrar unes obres que han creat allà mateix amb paper fabricat artesanalment als tallers del molí. El passat gener, Jaume Amigó va ser convidat pel Museu com a resident. Al llarg de tot un mes, va confeccionar el paper i realitzà les pintures que ara s’hi exposen amb el títol El turó de les pruneres.
“El turó de les pruneres” és un oasi al centre d’un barri de Tòquio ple de gratacels, tràfic, bullici i neons. Jaume Amigó, quan visita la ciutat per motius de treball, acostuma a viure-hi ben a prop i ha volgut retre un homenatge al lloc: un reducte natural envoltat dels símbols que, normalment, s’identifiquen amb la civilització i el progrés.
Si hagués de destacar alguna característica especial d’aquesta exposició seria la universalitat del missatge que transmet. L’ecologia, la sostenibilitat i el respecte al medi ambient hi estan presents en tots el sentits: al títol escollit i al seu significat, a l’espai físic que ocupa –un antic moli paperer, restaurat, convertit en museu i en ús–, al propi procés artesanal de fabricació del paper, a la manera tan senzilla de presentar les obres –penjades de les bigues del sostre, sense bastidor ni marc–, a l’ambientació de la sala –aromatitzada amb sàndal japonès i tènuement il·luminada–, al conjunt de l’obra…
El paper i la pintura s’amalgamen, es fonen i es confonen donant com a resultat un joc de relleus que –així com pengen els quadres– pot observar-se des de les dues cares.
Dins les vitrines veim un conjunt de petites escultures, moltes d’elles realitzades a partir de la reutilització d’objectes trobats.
La instal·lació central representa un banc de tonyines nedant cap a una espiral hipnòtica que podria simbolitzar –segons quina sigui la mirada de cada observador– l’infinit, la recerca de la llibertat, o la incertesa davant un futur marcat per la pesca abusiva i la sobreexplotació.

Jaume Amigó

Jaume Amigó

Camines lentament per la ruta del silenci
i escoltes les formigues que es conten llurs secrets…

Jaume Amigó ens descobreix que el silenci té moltes veus i que tan sols l’hem d’escoltar per desamagar-les: la veu de la pluja amb el seu ritme acompassat, la veu de la boira –humida, densa, misteriosa– que ens parla com si ens contàs les coses a mitges obligant-nos a endevinar el que realment ens vol dir, la veu dels peixos, la veu de la natura, la veu del paisatge, la veu del nostre interior que mai no s’atura però que només es fa audible quan callam…
. . .
Més informació:
www.jaumeamigo.com
www.caltalavero.cat
www.mmp-capellades.net
Jaume Amigó actualment té una tercera exposició oberta al púbic al Biena Art Space de Tòquio www.artfrontgallery.com
. . .

Text: Maria Àngels Moyà

Sergio Ferrúa, des de la terra

Miércoles, Marzo 27th, 2013

Tenc al davant imatges de les obres de Sergio Ferrúa, un artista que troba la inspiració a la natura, que treballa immers en la natura i que utilitza els materials que la natura li ofereix. Mentre vaig passant les fotografies, veig –dins la senzillesa del seu treball– gran complexitat d’elements. Ell és capaç d’arribar a la filosofia a través de la bellesa o a la inversa, d’arribar a la bellesa partint de la filosofia. El seu és un camí on ètica, estètica, pensament i compromís interaccionen en el procés creatiu. Totes les seves obres tenen coses en comú: són orgàniques, contenen els materials naturals de la zona, reflexen el paisatge mediterrani, conviden a la reflexió sobre la relació entre natura i ésser humà. Ecologia, biodiversitat, respecte i sostenibilitat són conceptes lligats a les seves creacions. Propòs un viatge per l’obra de l’artista a través d’algunes pinzellades poètiques en un intent d’establir un diàleg entre l’art i la paraula.

 

Micropaisatges naturals

M’he perdut dins un bosc
on les fulles semblen prats
les tiges, troncs
les gotes, diluvis.
Camín,
les pedres m’observen.

Caminar dins un bosc i aixecar la vista cap a la llum que els arbres deixen entreveure. Divisar la línia de l’horitzó –llunyana, inabastable– des d’un penyassegat. Intentar imaginar el recorregut d’un riu des dels seus orígens fins que s’ajunta amb el mar. Contemplar la posta de sol o una pluja d’estrelles,… paisatges. Davant la immensitat de la natura, prenim consciència de la nostra petitesa. Si la força de les emocions és massa intensa, pot ser ens quedem sense paraules per expressar el que sentim.
La textura de l’escorça dels distints arbres, els formiguers, les llavors, el rastre que deixen els insectes, les galeries que excaven els corcs a la fusta, les senderes que tracen els nervis de les fulles, les gotes d’humitat llenegant per una tija, l’aleteig dels ocells, la remor de l’aigua entre els còdols, el cruixir de la fullaraca baix les nostres passes,… micropaisatges. Els paisatges que dibuixen les coses petites fan possible que la natura se’ns mostri tal com la veim habitualment, amb tota la seva grandesa.
Sergio Ferrúa posa la mirada en aquests micropaisatges que solen passar desapercebuts. Hi són, però no els veim; perquè, tal vegada, ens hem acostumat a caminar pel món amb massa rapidesa. Ell els fa visibles augmentant el seu tamany a gran escala per destacar la importància que realment tenen en els processos de regeneració de la terra. Cèl·lules imaginàries i Fòssil vivent –els seus últims treballs– en són un bon exemple, però no l’únic. Centpeus, Insectària, Llavor solitària, Davall dels nostres peus, ens mostren la rellevància dels microorganismes i dels insectes en l’equilibri dels ecosistemes. Vida i Per als insectes poden considerar-se obres de col·laboració perquè els animalons intervenen en el procés de creació.

 

Obra i cos-cos i natura

Despulla’t de pell
i ocupa espais
deshabitats,
microscòpics,
invisibles…

No hi ha espais deshabitats, encara que ho sembli. Sons i olors ocupen els llocs de manera intangible a la natura i a la ment. El pas de la serp ens evoca la remor de l’aigua del riu i Quatre notes ens ajuda a percebre l’aroma de l’aire pur en un exercici sinestèsic entre títol i concepte. El paisatge és memòria. Els nostres records més llunyans van associats a les olors que hem anat percibint a cada moment de la vida. La casa del perfumista remou aquests records olfactius que van conformant els nostres paisatges interiors.
Mentre contemplam Sòls fèrtils, Declinació i Conciència, connexió, perllongament en línia d’espiral, resulta inevitable reflexionar sobre quin paper juga actualment l’home a la natura. Els avanços científics i tecnològics que han marcat la nostra evolució com a espècie ens han fet viure, de cada vegada més, d’esquena a la terra de la qual formam part. Miram el que ens envolta des d’una posició de superioritat, no d’igualtat. Oblidam que si els microorganismes invisibles desapareguessin, nosaltres també desapareixeríem. En canvi, si l’ésser humà faltàs, la natura seguiria el seu curs. En aquestes obres, Sergio Ferrúa integra el seu cos a la composició, com un element més, com un material més, entre cultius, herbes i troncs.

 

Simbolisme i màgia

Trobar sense cercar,
recollir pedres i
omplir-se’n les butxaques
perquè juguin amb els dits
fins que ens pesin massa i
caiguin una a una,
a pedra per paraula.
Mai no has vist
un mandala de versos
a la vora del camí?

No ens podem acostar a les creacions de Sergio Ferrúa sense submergir-nos en el simbolisme i la màgia. El simbolisme que representen les formes i la màgia que ens transporta als primitius llocs sagrats entre boscos, rius i muntanyes. Natura equilibrada, Regeneració natura, Evocació, Natura infinita esfera, Unitat i existència, són alguns dels títols on els cercles i les esferes expressen l’energia, l’equilibri, l’infinitud del temps, els cicles de la natura, la fertilitat, la vida i la mort. Mandales que ens mostren el camí de la instrospecció i ens ajuden a fusionar-nos amb la natura a través de l’aprofundiment en el coneixement de nosaltres mateixos.
Temps enrere, els homes sentiren la necessitat de protegir-se davant tot allò que desconeixien. Escolliren llocs amagats, espais que poblaren de rites i màgia. Ara és la natura la que ha de defensar-se de l’acció humana. Amulet, Protecció del boscatge i Localització d’allò sagrat recorden aquell passat enllaçant-lo amb el present.
El viatge que iniciàvem unes línies més amunt s’acaba. La majoria de les obres del nostre recorregut són efímeres i canviats. La mateixa natura les va transformant: l’acció dels insectes, el vent, la pluja, el pas de les estacions, el creixement de les plantes dels voltants. El que no canvia és la coherència del conjunt. Sergio Ferrúa aconsegueix que la natura ens parli fins més enllà del que la nostra oïda és capaç de percebre.
. . .
Les fotografies d’aquest article corresponen a les obres següents:
Fòssil vivent, 2013.
Declinació, 2012 (acció).
Natura equilibrada, 2010 (intervenció).
Per ampliar informació sobre l’artista i el seu treball pot consultar-se la pàgina sergioferrua.blogspot.com
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

Projectar el paisatge

Domingo, Enero 20th, 2013

Des de les pàgines d’aquest blog volem donar la màxima difusió al taller Projectar el paisatge, organitzat per la Universitat de les Illes Balears (UIB) i impartit pels professors Antoni Martínez Taberner i Maria Bel Riera. El taller, de 30 hores de durada, s’iniciarà el proper dia 1 de febrer fins al 2 de març (cada divendres de 18 a 20 hores i cada dissabte de 9 a 13 hores) a l’aula 7 de l’edifici Sa Riera.
Projectar el paisatge va dirigit a professors, graduats en arquitectura, enginyeria i disseny, així com a professionals del sector turístic i a tot aquell que estigui interessat en els valors estètics i ambientals del territori. És convenient tenir predisposició pels estudis de camp i per a la valoració estètica del paisatge, i conèixer les eines per projectar i d’expressió gràfica, així com coneixements bàsics de flora i predisposició per a la botànica.
Quant a la metodologia, es pretén mantenir un equilibri entre les classes magistrals i les classes pràctiques. També es realitzaran sortides de camp i es dedicarà part del temps a comentar la bibliografia recomanada.
Els objectius principals del taller Projectar el paisatge són els següents:
1- Reconèixer els factors pertorbadors i limitadors d’un determinat paisatge i la vegetació adient per utilitzar en la restauració.
2- Interpretar els estils de jardineria i les tècniques utilitzades en els jardins històrics així com les espècies característiques de cada estil.
3- Reconèixer les possibilitats d’actuació de cada lloc i les noves tendències en el disseny del paisatge i la jardineria en un context d’intervencions ambientalment amigables, ecoeficients i sostenibles.
4- Familiaritzar-se amb les pautes de disseny i de representació.
Tota la informació del taller, així com el programa complet i la bibliografia recomanada la podeu trobar a l’enllaç http://sac.uib.es/act_sac/formacio/Projectar-el-paisatge.cid260285

Toni Moranta al Drap-Art’12

Martes, Octubre 9th, 2012

L’artista Toni Moranta participa al Drap-Art’12, Festival Internacional de Reciclatge Artístic de Catalunya, que se celebra al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) del divendres 5 al diumenge 14 d’octubre de 2012.
L’objectiu de la mostra és realitzar una aproximació al reciclatge creatiu a través de vuit modalitats: exposicions col·lectives d’obres d’art i objectes de disseny elaborats amb materials reciclables, intervencions en l’espai públic, l’espai de reflexió, la fira d’art i disseny o Drap-Boutique, els tallers participatius, espectacles, audiovisuals i cinema del medi ambient.
Drap Art és una associació cultural sense ànim de guany que, a més de realitzar tallers durant tot l’any, organitza aquest festival des de 1995. Les arts plàstiques són el mitjà per aproximar-se a temes relacionats amb l’educació, la sostenibilitat, l’economia i la societat. Promou l’art, el diseny i l’artesania que fan dels materials de rebuig els seus recursos per reduir l’impacte al medi ambient.

En l’actual edició, Toni Moranta ha estat convidat a participar-hi amb algunes de les seves obres. Coneixent la trajectòria de Toni Moranta, l’elecció d’aquest artista per part de l’organització ens sembla del tot encertada. Per a més informació sobre els seus dissenys, podeu consultar tonimorantadesign.blogspot.com i el programa complet del festival amb totes les activitats, el trobareu a www.drapart.org

Decreixement

Miércoles, Noviembre 23rd, 2011

Normalment la paraula “decreixement” va lligada a unes connotacions, que dins la nostra societat s´associen a la crisi i al retrocés del que fins ara hem considerat progrés. Per avançar havíem de créixer i quan el creixement s´estancava, ho interpretàvem d´una manera negativa.
Darrerament trobam reclams publicitaris que, supòs que per influència d´algunes tendències i moviments alternatius, aposten per utilitzar el prefix “des-” en les seves campanyes: “Hem de desaprendre per començar a aprendre” i coses d´aquest estil. Però això és quedar-se en la superfície i voler aprofitar idees que s´associen a la modernitat per aconseguir augmentar el consum d´un determinat producte.
Avui el nostre amic Antoni Martínez Taberner, autor entre d´altres de l´article Decreixement amigable (Revista Lluc nº 875, 2011), ens ha enviat un enllaç que correspon a un documental de 50 minuts que ha filmat Rebecca Hosking a Devon, la seva terra natal. En aquesta filmació, es plantegen moltes preguntes i també se cerquen respostes i solucions a una societat que es basa, pràcticament en la seva totalitat, en els recursos que s´obtenen dels combustibles fòssils. La fotografia que mostra els paisatges del sud d´Anglaterra és preciosa i totes les idees que s´exposen són coherents.
Sempre m´havia demanat perquè quan observam la natura (la garriga, el bosc,…) tot creix d´una manera caòtica però la sensació que tenim és d´ordre i, en canvi, quan contemplam el nostre jardí, la sensació de caos i descontrol és molt gran i l´energia i l´esforç que hem de dedicar per mantenir l´ordre (el que nosaltres li volem imposar, és clar) és enorme. El documental ho explica a la perfecció.
He de reconèixer que algunes idees m´han sorprès. Per exemple, llaurar empobreix la terra. Crec que en el fons tot es redueix a una qüestió: si nosaltres formam part de la natura, hem d´aprendre a conviure amb ella i, fins ara, sembla que la nostra relació amb tot el que ens envolta ha estat i és de lluita. Amb aquesta actitud el més provable és que l´ésser humà, després de guanyar moltes batalles, acabi perdent la guerra. L´únic que ens pot salvar és el fet de ser capaços de viure aplicant la nostra intel·ligència perquè l´experiència ens hauria d´haver demostrat que nosaltres no som els més forts.
. . .
vimeo.com/18161854
. . .
Text: Maria Àngels Moyà

L´Observatori, premiat

Lunes, Marzo 14th, 2011

Una vegada més, aprofitam les pàgines d´aquest blog per felicitar tot l´equip de l´Observatori del Paisatge de Catalunya i, molt especialment, el seu director, Joan Nogué. El motiu és la concessió del XV Premi de la Real Fundación de Toledo.
L´acta del jurat remarca “la seva labor d´estudi, protecció i gestió del paisatge, així com el fet de ser un referent a nivell nacional i internacional com a centre de pensament i acció en relació amb el paisatge”. També destaca “la labor de Joan Nogué i de totes les institucions i associacions implicades pel seu esforç i l´atenció que dediquen a estudiar el paisatge, elaborar propostes i sensibilitzar sobre la necessitat de la seva ordenació en el marc d´un desenvolupament sostenible”.
La concessió d´aquest premi (1 de març) coincideix amb el sisè aniversari de la fundació de l´Observatori i l´entrega serà a finals de juny. Enhorabona pels sis anys d´existència, pel premi i per la dedicació que, dia a dia, fa possible el vostre treball.

Cap a una intel·ligència ambiental

Viernes, Junio 18th, 2010


L’acció humana sobre el planeta Terra, per ara i creiem que per molt de temps l’únic habitable, pot analitzar-se des de moltes perspectives. Les anàlisis es poden referir al passat, al present o a l’esdevenidor. Les disciplines científiques amb la metodologia de les quals es fan aquelles anàlisis són diverses: l’economia, la història, l’ecologia aplicada, la sociologia… És obvi que actualment, a causa de la gran i complicada problemàtica ambiental que la Humanitat pateix, és oportú centrar-se en els impactes negatius de les accions humanes sobre els sistemes naturals del planeta, siguin organismes vius –biodiversitat-, siguin processos ecològics essencials –cicle de l’aigua, per exemple-, siguin fenòmens geològics, climàtics, etc.
La premisa que justifica aquesta oportunitat és única i, ja, indiscutible: la intervenció humana en el planeta crea impactes ambientals (de fet, se’n creen ja fora del planeta), i molts d’aquests impactes són negatius i d’efectes imprevisibles. En concret, dos fenòmens eleven al màxim la preocupació dels experts i la sensibilitat dels ciutatans: l’augment de la població mundial, i el canvi climàtic per causa de l’efecte hivernacle. Sembla ser que les conseqüències d’ambdós fenòmens, si no arriben a ser controlats, seran devastadores. La mesura del grau d’aquests impactes preocupa, doncs. Especialment, preocupa quina és la resistència i la capacitat d’adaptació i de pervivència dels sistemes naturals i socials a aquells graus d’impacte. I com fer menors i sostenibles els impactes negatius (si és que això pot fer-se). Respondre aquests i altres interrogants relacionats ultrapassa les ciències i passa directament al camp de la política. Perquè, la supervivència de l’espècie humana en un món de qualitat ambiental i social passa per les decisions i les respostes polítiques, volguem o no.
De tot això se’n pot fer, naturalment, una qüestió numèrica; l’ús de paràmetres, de valors quantitatius, de magnituds mesurables sembla que facilita la racionalitat en els diàlegs, fins i tot acords, ja que parlam de política. No ho sabem, en realitat, de forma categòrica. Tots entenem, i en coneixem l’experiència, que també els nombres poden ser i són usats erròniament, tendenciosament i fins i tot perversament. De fet: davant la complexa problemàtica ambiental, els nombres són usats moltes de vegades amb una notable perversió descarada per grups d’interessos. El cas de l’ecotaxa a les Balears n’és una evidència local.
I això perquè, la ment humana no només funciona des de la racionalitat. Suposant, a més, que la racionalitat sigui quelcom de positiu (les càmares de gas nazis eren d’una racionalitat aclaparadora, definitiva). El pensament humà té matissos; són els matissos del pensament allò que ens fa, segurament, humans.
Per sort o per desgràcia. Els humans cometem errors (voluntaris o no). I cream mentides (voluntàries o no). I responem davant els mateixos problemes amb respostes distintes segons temors, interessos, expectatives, experiències prèvies. Breu: la ment humana és emocional. I les interpretacions que fa del món i de les coses, dels processos i dels fets, de les històries, és diversa, complicada, errònia, tendenciosa, perversa, il.lusa…
Som emocions ambul.lants, nosaltres, els humans.
I poca cosa més. Pensam, i el nostre pensament és interpretació; es carrega d’una misteriosa essència simbòlica i emotiva que, de vegades, és fins i tot indesxifrable. L’art prové, potser, de tot això. D’un tan gros desgavell mental. La religió, també. I qualsevol forma o manifestació antropològica i sociocultural. Grandeses i misèries de la condició humana: un tòpic.

Així, les accions humanes poden ser analitzades també des de la psicologia. O des de l’estètica. O des de la filosofia. O des del camp de coneixement i de l’expressió que volguem. Sabem que aquesta argumentació nostra no és gaire sòlida, però no hi fa res: el que pretenem –presumptuosa pretensió- és estimular reflexions envers els problemes ambientals i el seu acarament des de posicions no estrictament racionals, sinó emocionals. Perquè, de vegades, els apropaments emocionals a temes suposadament d’estricte cientifisme, o de pur economicisme, dóna sorpreses: se sap, per exemple, que la reintroducció del llop salvatge en el parc de Yellowstone, on era esvaït per caça des de fa dècades, ha estat possible segurament perquè generacions i generacions d’americans han llegit en la seva infantesa tres llibres claus: El llibre de la selva de Rudyard Kipling, Los lobos también lloran de Farley Mowat i Julie i els llops de John Craighead George. Un cop llegits aquests llibres, diuen alguns experts en literatura infantil, la percepció del llop és radicalment positiva. Aquest és un camp d’investigació apassionant. Fins a quin punt l’emotivitat és imprescindible per a assolir actituds favorables a la conservació d’espècies i d’ecosistemes? Pot treballar-se la sostenibilitat socioecològica, també, des de l’emotivitat i no només des de l’economia o l’ecologia?
Podem descriure els efectes negatius de les accions humanes sobre els ecosistemes des de l’arrogància humana andrògina –l’home és creat mascle per Déu, i senyor de totes les criatures-. No és una mala perspectiva d’interpretació. De fet explica amb facilitat el desenvolupisme incontrolat, causa de tants i tants problemes ambientals (en veritat i per ser més precisos: socioambientals). Les societats que provenim d’aquest món cultural, Occident, hem usat els sistemes naturals i hem incidit sobre els processos ambientals d’una manera colonial, abusiva, expoliadora. I així ens va. Potser ja és l’hora de canviar la manera de fer humana. Potser cal infondre, en cada acció humana amb incidència sobre el medi –en totes les accions humanes, perquè totes directament o indirecta hi incideixen- uns nous principis. Davant l’arrogància masculina i d’índole teològica, cal afermar la prudència femenina de caràcter ecològic. Ramon Folch assegura que la sostenibilitat és femenina. En lloc de consum i ocupació; estalvi i limitació. Ens explicarem. Ens explicarem

Cal entendre i acceptar nous principis rectors de les activitats econòmiques humanes si volem atènyer la sostenibilitat; això és: assegurar el desenvolupament socioeconòmic present sense hipotecar el de les generacions futures. Per cert: la sostenibilitat no és un fi, és un procés interminable mentre hi hagi humans sobre la Terra; que quedi clar. Principis que substituesquin els que conflueixen en el de la supremacia de l’ésser humà sobre les altres criatures i en la inesgotabilitat dels recursos naturals. Aquesta visió cornucopiana (la Terra com un corn de l’abundància, inesgotable) és falsa. Cal oposar-hi, des d’ara mateix, uns principis, uns valors nous. Per aconseguir una acció humana ambiental positiva. Tot es resumeix en aquestes regles simplíssimes (Worldwatch Institute): 1) La natura és un sistema de gran, grandíssima complexitat; 2) La Naturalesa no entrega res de franc: sempre hi ha a curt o llarg termini uns costos, s’incloguin o no en les comptabilitats humanes; i 3) La Naturalesa no té botó de reposició: si el consum és excessiu i el recurs consumit s’esgota, s’esgota per a sempre.

Els savis ecòlegs ens parlen de la fragilitat i de la complexitat dels ecosistemes, un món de relacions embolicades, de vegades indesxifrables. Els ecologistes ens mostren com la manera de fer humana provoca efectes ambientals nocius; empren imatges ben simples i entenedores, per descriure la imprevisibilitat d’aquests fenòmens:

El principi de la granota escaldada: si posam una granota viva en una olla d’aigua bullent, saltarà de quatres; si en canvi, la posam en una olla d’aigua freda i escalfam l’aigua lentament fins a dur-la a l’ebullició, llavors la granota morirà escaldada, sense adonar-se’n de l’increment nociu per a ella de la temperatura o adonant-se’n del canvi massa tard.
El principi del rentavaixelles (Miguel Delibes): adesiara retiram el rentavaixelles del seu enfony en la cuina. Sempre, en passar-hi la granera, hi trobam un munt de pols, qualque cucamolla resseca, i qualque pern de la màquina, la funció del qual ignoram. Com que la màquina funciona sense aquest pern, no en feim cas. El fet es repeteix moltes de vegades al llarg del temps: cada vegada hi trobam un pern, una femella, una goma solta… Fins que un dia la màquina deixa de funcionar: ja ha perdut massa peces. La pèrdua d’una sola no significa massa; la pèrdua de moltes implica l’avaria definitiva.
El principi de la sorpresa ambiental (Worldwatch Institute): d’accions aparentment inòcues en el medi se’n deriven gairebé sempre efectes insospitats per sinèrgia (la combinació de dos o més fenòmens donen un fenòmen desconegut de greus conseqüències: l’atmosfera és actualment una enigmàtica, terrible confluència de verins, per exemple) i tendències desapercebudes (fenòmens que, tot i no ser facilment visibles, poden produir i produeixen greus efectes sobre el medi), l’efecte cascada (situació provocada per canvis encadenats en un ecosistema: un fet en provoca un altre, i aquest un altre, i aquest un altre, etcètera)… Per ventura cal que el lector faci aquí un exercici personal de reflexió.

És clar que, perquè tots acceptem com a propis aquells principis nous i perquè tots acceptem que aquests efectes negatius insospitats es produeixen, caldria saber quins són els mecanismes psicològics i sociològics pels quals la persona, o la societat, canvien antigues pautes de conducta per noves pautes, vells dogmes per nous. En definitiva: vells símbols per nous, velles emocions per noves emocions. La cosa és simple: es tracta de traspassar la reacció emocional, tanmateix inútil i de vegades tenebrosa, que ens provoca l’audició de l’himne nacional, per exemple –La Balenguera inclosa, per què no?-, per una reacció emocional, però impulsora de noves conductes positives envers el medi, provocada per la consciència que una espècie viva, que un sistema natural, que un procés ecològic s’està fent malbé. O que un individu o un agrupament humà pateix injustament. O que una llengua s’esvaeix. Per la consciència que “el nostre model consumista és una màquina gegantesca que devora bellesa i defeca, no només lletgesa, sinó injustícia i incomptables perjudicis a llarg termini i a enorme distància” (Joaquín Araujo).

Però, tot això potser no és tan simple. Cal una certa alfabetització ambiental: cal saber llegir l’alfabet simbòlic de l’ús humà de la Naturalesa. I interpretar-lo correctament. L’educació i la formació ambiental són, doncs, imprescindibles; però, no només una educació de conceptes, de continguts, sinó d’emocions, de valors, de principis morals. És possible? És desitjable? No tothom percep el món de la mateixa manera. Ja hem dit que això era una sort i alhora una desgràcia. Acostar els extrems perceptius dels individus i grups humans en relació a la problemàtica ambiental serà una tasca imprescindible. Una branca de la teoria prospectiva de la Humanitat haurà de caminar en aquest sentit. Tanmateix, de què depèn la percepció humana? Els sociòlegs ens ho diuen (David Tàbara): d’interessos racionals, de motius ètics (no necessariament racionals, sinó emotius), dels recursos propis i de la pròpia situació social, de l’estructura social, econòmica i política on vivim… Un nou exercici de reflexió que proposam al lector és senzill en el plantejament: ¿per què hi ha en la societat balear dues visions oposades radicalment en relació a la necessitat, per a nosaltres imperiosa, de declarar parcs naturals i espais protegits, i encara de protegir integralment el territori

El futur passa, doncs, per reduir la distància entre els extrems de percepció. Tant a escala local com a escala planetària. El problema dels espais naturals balears és el mateix problema que enfronta el president Bush amb els ecologistes americans en relació a l’ús o a la protecció íntegra i indefinida d’Alaska. L’escala és distinta; el problema és idèntic. I tanmateix, per què ha de ser protegit, el territori d’Alaska? Els arguments dels sectors que volen explotar Alaska són clars, quantificables: Només hi ha líquens, óssos ferotges i gel, que no val res; i en canvi hi ha molt de petroli, i minerals, i forestes riquíssimes; fins i tot la pell dels óssos es pot vendre a bon preu. El desenvolupament econòmic dels Estats Units, i de passada l’economia de gran part del món, depèn del petroli alaskià… A aquests arguments, se n’oposen d’altres: Alaska és un gran territori natural en boníssim estat de conservació; els animals i les plantes hi evolucionen al seu ritme, gairebé intocats per la febrossa acceleració de la vida humana en altres parts del planeta. Qualcú assegurava, en una reunió-debat sobre el tema al Congrés dels Estats Units: “Sóc cec, mai no aniré segurament a l’Àrtic, i definitivament mai no veuré l’Alaska salvatge, però quan el meu propi món sembla obscur i petit, només el fet de saber que existeixen llocs com Alaska, intocats, omple la meva ànima d’esperança” (Sam Howe Verhovek, El País/The New York Times, 24 d’abril de 2001).

Perquè, al capdavall, què es vol protegir? La Biodiversitat? L’estabilitat del clima? Cultures tradicionals relacionades amb ecosistemes que poc a poc veuen reduïda la seva possibilitat de supervivència? La història humana és un llarg i de vegades penós camí per formalitzar les relacions entre nosaltres, per establir normes de conducta acceptades, per fixar lleis de cada vegada més justes, equitatives i universals. En definitiva: per a establir drets. El futur humà passa també per establir drets, nous drets. David Tàbara, sociòleg ambiental, diu que el futur de la Humanitat passa per tres vectors: 1) la capacitat de preveure, i d’evitar, conseqüències sobre l’entorn a llarg termini dels nostres actes; 2) la capacitat de preveure, i d’evitar, conseqüències dels nostres actes en els entorns no immediats; i 3) la voluntat d’eixamplar els subjectes de drets; això és: la voluntat d’anar concedint drets a les espècies vives, habitants com nosaltres mateixos d’un planeta únic, petit, solitari, desvalgut en un Univers infinit i misteriós.

No fa encara cent anys, només una part de la Humanitat tenia drets. Ens n’hem oblidat.
Nominalment, ara tota la Humanitat és subjecte de drets. La Declaració dels Drets Humans és essencial per comprendre l’avanç ètic (profundament i positivament emocional, doncs?) de la Humanitat des de la suposada barbàrie primitiva i des de l’egoísme violent de l’antropocentrisme occidental més recent en la Història. Basta a considerar, en aquest sentit, la radical diferència existent entre la poesia paisatgista occidental i l’oriental. Els poemes europeus sobre la Naturalesa són adès encargolats, adès aparatosament romàntics o simbòlics, sempre intel.lectualitzats i intel.lectualitzants (amb honroses excepcions), i la presenten com una força amenaçant, com un escenari devegades dramàtic, o com un signe el sentit del qual cal interpretar amb difícils exercicis d’anàlisi crítica: “Alguns (granots) saltaven;/els seus sanglots eren obscenes amenaces. Algune immòbils,/serens com granades de llot…/S’havien reunit per venjar-se, i jo sabia/que si ficava la mà, els seus ous me la prendrien” (Seamus Heaney). Els poemes orientals sobre la naturalesa, en canvi, i pensem en els haikús japonesos, poden ser brevíssimes espires poètiques i filosòfiques d’una aclaparadora senzillesa, el poeta és part del tot natural: “Un vell estany/Una granota hi salta/El so de l’aigua” (Matsuo Bashö).

No ha d’extranyar que pensem que d’aquí a cent anys més (o potser ja no tants: els processos humans s’acceleren) la flora i la fauna mundial tendran també els seus drets.
Com també en tendran els fenòmens biològics i ecològics essencials, i els ritmes planetaris, i…
El Projecte Simi, que cerca concedir en primer lloc drets als primats superiors, no gaire allunyats de nosaltres geneticament, ha iniciat aquesta sendera innovadora. Caldrà, obviament, un canvi en la manera de governar el món. Caldran fòrums legislatius i executius transnacionals. Caldrà que les societats hagin assolit un seguit de drets fonamentals, a partir dels quals hom pot pensar en drets de categoria i dimensió diferent…

El tema de la Biodiversitat, en aquest sentit, és paradigmàtic. Per què cal protegir un teix, per exemple? Perquè el taxol és un eficaç anticancerígen. Per què protegir un bacteri? Perquè en el nostre aparell digestiu milions de bacteris permeten la nostra digestió, i ens interessa saber què és un bacteri, com funciona, com evoluciona. Per què protegir un pangolín? Perquè és la única espècie animal coneguda, a més de l’esser humà, que permet experimentar la medicació sobre la llebrosia. Per a què serveix una cuca de llum? Perquè la proteïna amb la qual es produeix la seva bioluminiscència serveix com a rastrejador en diagnòstics de malalties humanes. Hi ha, però, respostes alternatives: perquè el teix és un arbre mític –el fus amb què va picar-se la Bella Dorment era probablement un teix. Perquè un bacteri és un ésser prodigiós, diminut, una forma viva essencial, també única evolutivament, i “res no ensenya millor a viure que allò vivent” (Joaquín Araujo). Perquè el pangolín ens sorprèn quan s’enrodella en la seva armadura d’escates de cuiro duríssim, com una bolla, i perquè a més de ser protagonista de preciosos i antics contes indis ens serveix de model en estudis de bioenginyeria. I perquè, tanmateix, la llum de les cuques de llum en la fosca de la nit és fascinant, capaç de fer-nos badar la boca, meravellats com infants davant un tal prodigi.

Fa pocs anys que els psicòlegs ens parlen de com la sola intel.ligència racional no basta per assolir una vida plenament satisfactòria. Afirmen que tal vegada no cal ser massa intel.ligent, sinó que cal sobretot saber usar intel.ligentment la porció d’intel.ligència que tenim. Ens parlen de la importància, fins ara quasi oblidada, de certes habilitats per a adaptar-nos amb serenitat a les circumstàncies de la vida, per a saber sortir amb èxit de les dificultats que el fet de viure ens planteja sense parar, per a usar amb fiabilitat i justesa les dots intel.lectuals que cadascú de nosaltres, en un grau o en un altre, posseïm. Defineixen així una “intel.ligència emocional”, una facultat de la intel.ligència que permet controlar les pròpies idees i emocions, superar les frustracions, identificar i comprendre les emocions dels altres, proposar-se en la vida objectius assolibles; viure, en definitiva, d’un mode més equilibrat i satisfaent.

El concepte d’”intel.ligència emocional” ens permet aventurar-nos en la següent proposta: entenem que la Humanitat en conjunt, i cadascun dels individus humans i cadascun dels grups i societats humanes, haurien de desenvolupar una encara no ben delimitada “intel.ligència ambiental”, però en procés de definició en base als principis d’interpretació dels problemes socioambientals apuntats en aquest article. Una “intel.ligència ambiental” que fos la capacitat de la intel.ligència –la facultat humana per excel.lència- per saber preveure les conseqüències dels nostres actes tant en l’entorn immediat com en entorns llunyans i tant a curt com a llarg termini, per resistir sense fer-les malbé les circumstàncies amb què la imprevisibilitat de la Naturalesa ens obsequia cada instant, i aquí hi ha per ventura l’essència del goig, del risc de viure.

Pensam que la “intel.ligència ambiental” potser només és el sentit comú. El seny que ens fa comprendre, entre d’altres coses, que el creixement econòmic indefinit és impossible en un món de recursos finits, que la gestió dels ecosistemes no pot dependre només del règim de propietat del sòl, que els drets de tots els humans –de les generacions actuals i de les futures generacions- a una vida qualitativament digna, plaentera i lliure depèn de la nostra voluntat de reduir consums, d’estalviar recursos, de distribuir millor les riqueses, de prevenir impactes, d’aconseguir que els Drets Humans arribin a tothom, d’oposar-nos a les guerres i a les tiranies, de respectar els cicles ecològics essencials, de salvaguardar la Biodiversitat del planeta Terra, l´únic capaç per ara, i encara, d’acollir-nos en la infinitud esveradora de l’espai sideral.

Text: Miquel Rayó. Escriptor, pedagog, professor de la UIB i cofundador del GOB.

Bibliografia recomanada

Araujo, J. La naturaleza, nuestro lujo. De bolsillo.
Brown, L. i altres. L’estat del món 2000. Worldwatch Institute(Centre Unesco de Catalunya/Fundació Caixa de Sabadell/Sa Nostra.

Craighead George, J. Julie i els llops.
Grup Promotor/Alfaguara.
Folch, R. Diccionario de Socioecología. Planeta.
Heaney, S. Muerte de un naturalista. Hiperion.
Kipling, R. El llibre de les terres verges. Joventut.
Mosterín, J. ¡Vivan los animales!. Debate.
Mowat, F. Los lobos también lloran. Debate/Crítica
Pagès, J. i Santaeulàlia, J.N (selecció i traducció). Haikús de primavera i d’estiu. Edicions de La Magrana.
Rayó, Miquel. Educació ambiental i llibres per a infants i joves. Di7 edicions.

Tàbara, D. Acció ambiental . Di7 edicions.

Algunes webs d’interès
http://mediamweb.uib.es: pàgina sobre l’educació ambiental, amb enllaços al Fòrum d’Educació Ambiental de les Illes Balears i l’Estratègia Balear d’Educació Ambiental.
http://www.fourmilab.ch/earthview/vplanet.html: esplèndides imatges de la Terra.
http://www.popexpo.net: pàgina del Museu Nacional dd’Història Natural de Paris sobre la població humana.
http://earthobservatory.nasa.gov: causes i els efectes del canvi climàtic.
http://www.unep.org Programa de Medi Ambient de la ONU amb informació sobre el medi ambient i el desenvolupament sostenible.
http://www.enn.com: notícies actualitzades i chats sobre medi ambient.
: la pàgina del més important grup ecologista de les Illes Balears.
http://www.greenpeace.es: la pàgina de la secció espanyola de la prestigiosa associació ecologista internacional
http://www.panda.org: la pàgina del World Wildlife Fund.
http://www.worldwatch.org

: la pàgina del reconegut Worldwatch Institute, entitat que elabora cada any dos textos fonamentals sobre el medi ambient i el desenvolupament sostenible: L’estat del món, i Signes Vitals.
http://www.bcnet.org: sobre la Biodiversitat i la seva conservació.

Premi Jaume I

Viernes, Marzo 5th, 2010

El fet de rebre un premi sempre és important perquè, per una banda, significa el reconeixement a tota una tasca i, per altra, et dóna la injecció d´energia necessària per seguir treballant amb l´ànim renovat. Quan la persona elegida per rebre aquesta distinció és un amic que admires i respectes profundament, els motius de celebració i alegria es multipliquen.

Per tot això, volem aprofitar les pàgines d´aquest blog per donar la nostra enhorabona a Joan Nogué, director de l´Observatori del Paisatge de Catalunya, doctor en Geografia Humana i professor del Departament de Geografia de la Universitat de Girona, a qui se li ha concedit a València el Premi Jaume I d´Urbanisme, Paisatge i Sostenibilitat. Felicitats i endavant!

Auditors ambientals

Martes, Febrero 9th, 2010

Des d´aquest blog, volem donar suport a totes les iniciatives urbanístiques que incloguin la figura de l´auditor ambiental. Ho feim després d´haver llegit l´entrevista realitzada per Lluís Amengual a Sebastià Sansó Jaume i publicada a Diario de Mallorca dia 17 de gener.

A l´entrevista s´enumeren les funcions d´aquesta figura que, en el temps que corren, hauria de ser imprescindible: supervisar que la maquinària utilitzada no superi els nivells permesos de contaminació acústica, la bona gestió dels residus originats, l´excés de pols, el pla de reforestació, mesures per protegir les espècies vegetals, la protecció de l´arena de la platja…

Enhorabona a Sebastià Jaume per la seva feina i a la iniciativa que ha permès que al passeig de S´Illot-Cala Morlanda s´hi vegin roques i no ciment.